L'habitatge a l'ordre del dia

Tinc la sensació que tothom parla d'habitatge, però difícilment ens posarem d'acord a prendre les mesures necessàries per resoldre aquest tema, que és prou greu. Durant massa anys no s'ha fet la feina i ara no és gens fàcil posar-se al dia. L'administració pública no ha construït habitatges assequibles i ho ha deixat tot en mans de l'empresa privada. Ara tothom es posa les mans al cap.

S'ha de legislar correctament i a temps, sobretot en temes tan essencials com és el dret a l'habitatge, contemplat a la Constitució. No es pot especular amb l'habitatge, però si es deixa en mans de la privada, s'ha d'entendre que és un negoci.

Sempre som molt crítics amb l'esquerra, i encara més si ha tingut l'oportunitat de governar, perquè la dreta defensa els interessos de qui té recursos i l'esquerra ha de procurar equilibrar la balança. Si es deixa regir pel mercat de l'oferta i la demanda, queda clar quin és el resultat.

Ara, tothom critica el que no s'ha fet fins ara. La mateixa extrema dreta culpa els socialistes de no haver fet res per aconseguir habitatges per a tothom. Unes declaracions que sorprenen, però que només tenen l'ànim de desgastar el govern. Se'ls escapa el riure per sota el nas.

Moltes promeses de construir no sé pas quants nous habitatges. Tothom busca terrenys per edificar, però al meu entendre no es fa prou per detectar els pisos buits i adaptar-los per poder-hi entrar a viure. 

Des del Congrés de Diputats es discuteix sobre legislar per evitar l'especulació amb l'habitatge, però ho veig tot molt encallat. Uns critiquen els altres sigui perquè hi posen obstacles, o perquè ni redactar lleis efectives saben.

Passaran molts anys abans no quedarà mig resolt el tema de l'habitatge, però em preocupa no saber veure que s'està avançant per aconseguir-ho. Molt parlar, però poca feina efectiva.

Quina mandra!

He estat una setmana pràcticament desconnectat del món. No de tot el món, sinó que m'he concentrat en la situació de l'Orient Mitjà, i molt concretament en les conseqüències del genocidi d'Israel sobre els palestins de Gaza, a països del seu voltant. Ara, retornat a la vida que em toca, haig de confessar que em fa molta mandra recuperar la situació política del meu país.

Acostumo a llegir les notícies del dia per escriure el meu post, i us haig de dir que avui mateix no he pogut ni llegir un paràgraf de tot el que s'ha escrit. M'he quedat amb els titulars i ja n'he tingut prou i massa! Encara parlen del finançament. Per una banda, llegeixes que Junts i ERC no es fien dels socialistes, i per l'altra que el PP i Vox estan movent fils per evitar que ens regalin res. De fet, no es tracta de regals, sinó d'allò que seria just, comptant que no ens deixen ser independents.

Pel nombre de lectors que tinc, en funció del tema que tracto, també arribo a la conclusió que no soc l'únic que em fa mandra parlar de política i repetir una vegada i una altra, com la cançó de l'enfadós, si el pacte deia això o allò, de si ens estan prenent el pèl, com sempre, o aquesta vegada va de veres.

Per la desconnexió que he fet, desconec quina és la situació avui, però em nego a entrar de ple a les notícies i em prenc un marge d'hores per anar-ho paint a poc a poc, i que no em provoqui un tall de digestió. Amics, si no canviem els personatges que ens representen, ho tenim magre!

Me'n vaig a l'Ateneu a aprendre a ballar amb l'Anna Xena, i d'aquesta manera faré alguna cosa profitosa i m'oblidaré dels titulars que, com la gota malaia, van foradant el nostre cervell.

Ens falla la memòria

Avui recomanaria llegir l'article de Xavier Bosch al diari ARA, "Felipe, amb efa de fatxa", perquè la nostra memòria ens falla sovint. Tenim lapsus importants que si ho corregíssim entendríem millors les coses i posaríem a moltes persones al seu lloc.

La jubilació de qui fou president del govern espanyol, Felipe González, se'ns fa una eternitat. No és que desitgi que desaparegui, però callat estaria millor i nosaltres més tranquils. No pretenc fer un repàs exhaustiu de la seva trajectòria política, ni tampoc recordar què va passar durant aquells anys del seu govern. Som molts els que sempre hem lamentat que es va perdre una oportunitat política de transitar d'una dictadura a una plena democràcia, però no sempre es fan bé les coses. El pitjor de tot, però és no tenir memòria i criticar allò mateix que es va fer en el passat.

Quan Felipe González critica el seu successor, l'actual president Pedro Sánchez, l'acusa de les mateixes coses que se l'ha acusat a ell, i en va sortir tan tranquil, permetent-se el luxe d'estar donant consells i lliçons de comportament, quan li hauria de caure la cara de vergonya, per no enviar-lo a la presó.

Em sap greu dir-ho, però quan el sento a parlar, si no soc a temps de tancar la ràdio, em venen ganes de vomitar. Com es pot ser tan cínic? No es tracta de defensar l'actuació de l'actual govern, que tenen prou problemes a resoldre i se'ls hi està escapant de les mans. Només es tracta de posar en solfa tot allò que va fer caure el govern socialista de Felipe González, per la corrupció dels seus assessors i alts càrrecs més propers. 

L'article de Xavier Bosch ho diu ben clar i, per tant, no cal reproduir-ho. Sap greu que persones que varen tenir tant poder i que haurien pogut fer tant de bé per a la democràcia d'aquest país, es quedessin a mig fer, i ara tingui la barra de criticar els altres per fets que no difereixen en res, amb el seu historial. 

Si l'extrema dreta progressa a marxes forçades és en gran part per culpa d'uns polítics que varen fer mal ús del seu poder i que, disfressats de progressistes, ens han pervertit la democràcia.

Friedrich Merz, nou canceller alemany

Friedrich Merz ha estat escollit nou canceller d'Alemanya, en segona votació. Un canceller conservador que s'assegura la presidència gràcies al pacte amb els socialdemòcrates, un fet que a casa nostra és impensable. A Espanya el PP va acompanyat de Vox, l'extrema dreta, gràcies als quals pot governar a diferents comunitats autònomes, i és l'alternativa al partit socialista, ara al govern.

Ja no parlem de cordó sanitari. Això és història. Cada vegada hi ha més estats europeus on l'extrema dreta té opcions de governar, si no ho fa ja, amb l'empenta que els ha donat la victòria de Trump als EUA. Un president perillós per a tothom, sobretot per qui té menys recursos i és més vulnerable.

La vista la tenim posada a Alemanya, com si es tractés del model a seguir i l'exemple edificant per a una Europa democràtica respectuosa amb els immigrants. Avui, doncs, tot i que semblava dat i beneït, estàvem pendents que no succeís res estrany i es confirmés la cancelleria de Merz. 

Si retrocedíssim uns quants anys enrere i algú ens digués que beneiríem l'elecció del nou canceller, ens diríem que ens hem begut l'enteniment. Vist el moment actual, amb tot el que està passant, es tracta d'una oportunitat de no posar al mateix sac a Alemanya i continuar somiant que la pandèmia de l'extrema dreta serà passatgera i que la normalitat i la salut democràtica tornaran a ser presents. 

Aquest túnel, gris i fosc, l'haurem de passar de la millor manera, i que sigui ràpid, i a veure si no hi ha fets irreversibles que ens condemnin a repetir passatges negres de la història. 

El paper del PP a Catalunya

Sempre hem sentit a dir que el PSOE necessitava bons resultats electorals a Catalunya per aconseguir el govern de Madrid. Si analitzem el repartiment de vots de les diferents eleccions espanyoles, veurem que el color vermell de Catalunya destaca per sobre del conjunt de la península. Ara cal afegir-hi els vots dels independentistes catalans per sumar i permetre que el líder socialista espanyol es mantingui a la Moncloa.

El cas del PP és ben diferent. Des de sempre, a Catalunya, ha estat un partit polític amb representació residual al Parlament català, però també amb minsos resultats a les eleccions generals. És evident que si a Catalunya el PP aconseguís un augment important de vots, li facilitaria les coses de cara a aconseguir la presidència del govern. Fins ara s'han hagut de limitar a esperar moments baixos del socialisme a Catalunya, acompanyats de grans resultats a la resta de l'Estat.

La dreta catalana ha prioritzat Convergència i Unió, i els ha donat la majoria en nombroses ocasions. Ara, però el partit ja no hi és, i el seu hereu i lògic successor ha centrat bona part del seu discurs a la independència de Catalunya, un objectiu que no tothom comparteix i que deixa orfes a una part important de la dreta catalana. El primer que ens vindria al cap seria que aquests vots els hauria d'arreplegar el PP català.

Hi ha hagut diferents intents per part de la dreta catalana de crear un partit polític diferenciat de Junts, però cap d'ells ha reeixit. Això són punts a favor del PP, que fins ara no ha sabut aprofitar. Serà per això que l'actual líder del PP, el senyor Feijóo, té tant d'interès a venir a Catalunya? Tot i que el líder català del PP, el senyor Alejandro Fernández, no és sant de la devolució del seu cap, a Madrid, podrà aconseguir aquesta fita tan desitjada?

De moment, el PP està fent molts equilibris amb Junts i, concretament, amb Carles Puigdemont, amb moltes controvèrsies internes, destacant el paper de la presidenta madrilenya Isabel Ayuso. Veurem com evoluciona tot plegat, i Junts hi té molt a dir. El seu repte és no perdre tot aquell conjunt de votants que estan més en la línia de l'eix dreta-esquerra, que no pas pensant en la independència de Catalunya. No ho té fàcil, i segons quins passos faci, pot perdre bous i esquelles.

Cal tocar de peus a terra

Podem estar d'acord que després de tant d'enrenou i fracassos continuats en la direcció del nostre país, convenia una pausa tranquil·la perquè ens ajudés a veure com havíem de continuar. Els fets del 2017 varen engrescar la gent que no ha trigat gaires anys a desenganyar-se. Els febles intents de mantenir la flama també han fracassat, i fruit d'això el pes dels partits independentistes va afluixar i el PSC se'n va beneficiar.

L'enfrontament sostingut entre ERC i Junts també ha estat clau a l'hora de cedir la presidència de la Generalitat al PSC, amb el dirigent més espanyolista de la història del partit català. ERC no es volia exposar a un fracàs electoral encara pitjor, si no s'arribava a l'acord d'investidura de Salvador Illa, però ara ho estem pagant.

En molts temes segur que amb l'actitud de l'actual president es podrà avançar, perquè estava clar que havíem caigut en el clot de la ingovernabilitat. Hi ha propostes que són prou interessants i que aniria bé que es tiressin endavant, però és evident que en temes de sobirania, i ja no diguem d'independència, aquí sí que tenim un mur ben alt. El nostre president no moure ni un dit per posar pegues al seu amic i president del govern espanyol. I d'això es queixen des de Junts, i amb la boca petita, també des d'ERC, encara que no poden dir gran cosa. Ells varen prendre la decisió que en aquests moments s'està valorant si va ser encertada o no.

ERC tindrà un nou president, molt probablement Oriol Junqueras. Una persona que no ha volgut desvelar què va votar quan el seu partit va posar en votació donar o no suport al PSC. No ho diu per intentar quedar bé amb tot. Una vegada més genera desconfiança, perquè no és aigua clara. No ho ha estat en el passat ni ho serà en el futur.

Els pactes de govern amb els socialistes, tant a Madrid com a Catalunya s'aguanten perquè no hi ha una alternativa que generi cap mena de confiança. Això, però no pot durar gaire i tard o d'hora ens haurem d'afrontar amb la realitat i fer el pas decidit per defensar els nostres drets. 

Ara es fan els forts

Resulta insultant llegir les declaracions dels candidats d'ERC, que estan pugnant per aconseguir la presidència del partit, en segona volta, després que cap dels dos superés el 50 % dels vots. Ho dic perquè tots hem pogut comprovar la debilitat del partit a l'hora de pactar la presidència de la Generalitat i també la del govern espanyol. I ara, pretenen fer-nos creure que deixaran de donar-los suport si no es compleix tot el que varen pactar.

Moltes persones vàrem pensar que o bé eren uns il·lusos o buscaven mantenir-se en el poder més temps, perquè coneixem de sobres els incompliments sistemàtics del PSOE i per extensió el PSC, si aquests hi pinten res. Ara, que volen convèncer els seus militants que són la millor opció per dirigir el partit, i coneixent el descontentament per la feblesa dels seus acords, volen fer-nos creure que seran molt contundents.

La militància d'ERC és qui haurà de decidir qui volen de president, però la resta, que no hi podem incidir, patirem les seves decisions, perquè poden o no condicionar la continuïtat dels dos governs socialistes, amb l'amenaça, en el cas d'Espanya, de caure en mans de l'extrema dreta, que ja hem pogut observar que té lligat de mans el PP.

La sort d'ERC i desgràcia nostra és que no hi ha una alternativa clara que ens pugui donar esperances de millora en drets i sobirania. Si tenim un govern del PSC és pel desori entre els partits polítics independentistes que han prioritzat la seva lluita per ser els primers, als interessos de Catalunya i tots els catalans. Era evident que un PSC, amb un president que va donar suport a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i que havia declarat que no hi hauria amnistia per als condemnats del Procés, no se'n pot esperar res de bo. La seva dependència de Madrid és total i volguda, i no aconseguirem cap millora en les nostres aspiracions de sobirania. 

Si la consellera d'Economia i Finances és qui ha d'aconseguir el finançament singular per a Catalunya estem ben arreglats. Primer hi hauria d'entendre i després tenir-ne ganes. D'ambdues matèries n'està mancada.

És per això que aquests dies sentirem moltes promeses i posicionaments de força que se les endurà el vent, com ja hem pogut constatar des del 2017. Fa ràbia, però és el que tenim. 

El PP no vol un finançament singular

No és una novetat, perquè està en el guió previst. El PP espanyol no vol privilegis, perquè així ho entén, per a Catalunya, i fa sempre tot el que pot per posar-hi traves. No us penseu que el PSOE ho vegi millor, i s'hi posi més bé, però quan no hi ha més remei es diu i es fa el que convingui.

Un finançament singular per Catalunya seria un desastre per a Espanya, i per això entenen que és anticonstitucional. O sigui que hem de continuar pagant les festes de la resta d'Espanya, mentre ells rebaixen impostos i augmenten subvencions. Com que les paguen els altres, no hi ha cap problema. No els cal equilibrar el pressupost, perquè ja es compensa amb els diners que venen de Catalunya.

I la pregunta que em faig, no pas per primera vegada, és què hi diu el PP català? Tampoc ho veu bé? Són d'aquí aquesta colla, i haurien de procurar per casa, però prefereixen mantenir-se a l'altre bàndol. Aquí saben que no governaran mai i, per tant, no hauran de donar compte de res als catalans. O potser és que no pinten res i són uns titelles que els manipulen des de Madrid?

No són tan diferents del PSC. Ells també varen deixar de pensar per ells mateixos i es varen incorporar al bloc espanyol. Passa, però, que ara governen a la Generalitat, però sense majoria absoluta. Hi són gràcies als Comuns, que sempre els tindran al costat, ja que no saben fer res més. I també gràcies a ERC, que només veu com a adversari a abatre a Junts. I aquesta dependència provoca uns equilibris en el PSC, entre la seva dèria espanyolista i el seu compromís de partit de govern en vers els catalans. Només és qüestió de xifres.

Ahir parlava de les xifres quan em referia a temes econòmics, com són l'IPC, l'euríbor, o la revisió de les pensions. Avui també parlo de xifres, i en concret del nombre de diputats electes de cada formació. Quan hi ha majoria absoluta és una cosa i quan depens d'un altre partit és una altra. I si no que li demanin al meu alcalde, que per primera vegada pot fer i desfer sense haver de donar comptes a ningú. Ni Salvador Illa ni Pedro Sánchez tenen aquesta sort. Un s'ha d'agafar allà on pot per anar surant. Cada quatre anys pot tocar-te la loteria.

Els equilibris de Salvador Illa

Ser president de la Generalitat i socialista no és fàcil, i sinó que li preguntin a José Montilla o al mateix Salvador Illa. Quan el president ha estat de Junts o ERC, la reivindicació sistemàtica per aconseguir més autonomia, més inversions o un tracte més favorable, ha quedat plenament justificada. No hi havia cap obstacle ni reticència que frenés l'impuls d'insistir en la defensa de Catalunya i els catalans, tant quan el govern de Madrid estava en mans del PP com del PSOE. La cosa canvia quan les dues presidències estan en mans del mateix partit. No ha estat el cas dels populars, que a Catalunya continuen sent residuals, però sí en el cas dels socialistes.

Salvador Illa, dels tres presidents socialistes que hem tingut fins ara, és el més fidel a les tesis governamentals espanyoles. Ho hem dit des d'abans de ser nomenat president i ara, que ja fa uns mesos que exerceix com a tal, ha quedat ben palès. Amb Maragall i fins i tot amb Montilla les coses no eren tan plaents per al president espanyol de torn. 

L'actual president, doncs, haurà de fer molts equilibris per acontentar tothom, bàsicament perquè la seva presidència i la del seu homòleg espanyol, pengen d'un fil, però també perquè com a president català ha de mostrar-nos la seva voluntat i lluita per aconseguir millores en tots els aspectes, sobretot en el finançament.

Avui hem sentit les declaracions de la consellera Sílvia Paneque sobre donar informació de les balances fiscals, un tema que sempre ha provocat molta controvèrsia entre els governs espanyol i català, i que semblava que el govern de Salvador Illa volia passar-hi de puntetes i no parlar-ne, no fos cas que Pedro Sánchez s'enfadés. 

El temps ens dirà com acabaran els acords de legislatura entre PSC i ERC. De moment el president s'està desplaçant per la maroma, amb certa prudència, però no sabem si serà capaç d'aguantar-s'hi fins al final de la legislatura, o bé arribarà un moment que saltarà pels aires. No ho té fàcil. Ningú no li ho posarà fàcil, ni aquells que li varen facilitar la presidència, ni els seus socis de partit de més enllà de l'Ebre. Haurà de fer molta pedagogia, però aquí no en tenim prou i volem resultats. Si tot s'allarga gaire sense avançar, li començaran a caure patacades de totes bandes i el futur no el tindrà gens clar.

Fent pedagogia per la península

Segons he llegit a l'ARA, el president Salvador Illa ha anunciat que l'any vinent té previst fer una gira per diferents comunitats espanyoles per desfer malentesos i tòpics sobre els catalans i Catalunya. Vol fer pedagogia i explicar la veritat, conscient que la informació que els hi arriba està tergiversada. Tot i que em sembla bé, hem de tenir present que la manipulació de la premsa espanyola des de sempre ha tingut molta força, i és molt complicat aconseguir desemmascarar-la i deixar-la en evidència. Fa massa anys que se'ns ha posat l'etiqueta d'insolidaris, quan és evident que, encara que sigui per la força, no deixem d'aportar-hi calerons.

Una solidaritat que probablement no ens sortiria de nosaltres. Tal com ho tenim muntat, ens toca pagar el malbaratament de recursos d'altres comunitats. I ho dic així perquè tota política que tendeixi a rebaixar els ingressos propis de l'administració pública, pensant que els recursos ja ens vindran d'una altra banda, és una manera d'aprofitar-se dels altres, al mateix temps que els insultem. Que ens insulten.

No sé com plantejarà el discurs, el nostre president. No ho tindrà fàcil. En primer lloc es trobarà amb la resistència partidista. La majoria de les comunitats espanyoles estan governades per la dreta i l'extrema dreta al costat. I en algunes comunitats, on els socialistes hi governen, tampoc és que ens acabin d'estimar gaire.

A part, doncs, de la confrontació partidista, hi ha el pòsit de tants anys convertint-nos en el dimoni dels pastorets. Si han estat capaços de convèncer-los que els catalans vivim a costa d'ells, de què no seran capaços? Com se'ls pot fer entendre que la cosa és completament el contrari?

M'imagino que la iniciativa del president català està en la línia de girar full de tot el que ha generat el Procés, però suposo que és conscient que per girar full d'uns fets, cal que totes les parts hi estiguin disposades i, de moment, tot fa pensar que n'hi ha una que no ho té gens clar. La conxorxa de la dreta i l'extrema dreta amb jutges i mitjans de comunicació espanyols, és ben efectiva i resistent a qualsevol idea de girar full. Els altres, els socialistes espanyols, només es mouen per interès, per la necessitat que tenen de mantenir els vots dels independentistes. Si no fos així, estarien al mateix bàndol. O és que ningú recorda els discursos de Salvador Illa defensant el 155 i negant la possibilitat d'amnistiar els condemnats del Procés? Que no ens enredin, que encara tenim memòria!

El PSC hi hauria de dir alguna cosa

Els arguments de García-Page, el president de la comunitat autònoma de Castella-la Manxa, socialista per a més inri, contra el finançament singular pactat entre ERC i el PSOE, farien riure si no fossin tan greus. Els diners de Catalunya són de tothom, per no dir que són d'ells, i encara gràcies. 

Juguen amb la sensibilitat i la solidaritat entre els pobles per aprofitar-se d'uns diners que no estalvien. Una solidaritat que només té una direcció, perquè potser no saben que a Catalunya també hi ha pobresa. També hi ha famílies que no poden arribar a finals de mes, que malviuen, sense una llar digna, i uns serveis essencials a la seva disposició.

Hem entès des de fa molt temps que no ens estimen, però que no ens deixen marxar perquè viuen de les nostres aportacions, que superen el límit de la solidaritat i passen a formar part de l'explotació. No tenen ni la vergonya de dissimular, i s'atreveixen gairebé a dir que els nostres guanys són gràcies a ells i que, per tant, els hem de compartir, o millor dit, els hi hem de fer arribar.

És ben cert que en la construcció del nostre país hi ha participat molta gent. Persones autòctones i persones arribades d'arreu de la península, durant uns anys, i d'arreu del món, en l'actualitat. Tots hi han contribuït i els continuem necessitant. Que es pretengui, per exemple, respectar el principi d'ordinalitat, de manera que una vegada fetes les aportacions solidàries, no quedem més malparats que els que reben els diners, no crec que sigui ni injust, ni criticable, sinó totalment necessari i de justícia. Perquè a tot això cal afegir que algunes comunitats s'aprofiten del que reben per rebaixar impostos. I això no és tolerable!

García-Page no és una excepció dins del PSOE, però és qui s'atreveix a dir-ho. No ens creguem que es tracta d'un posicionament de la dreta espanyola. Tots pensen el mateix, però ara, per interès del seu màxim dirigent, el president Pedro Sánchez, que necessita els vots dels partits independentistes, ara els socialistes, amb aquesta excepció, callen i fan veure que estan d'acord en millorar el finançament. També el PSC, que és el més espanyolista de tota la seva història, pensa el mateix, però ara ha pogut entrar a governar a la Generalitat, i cal dissimular molt, perquè la moma duri temps. 

Tot plegat és molt trist, i la nostra butxaca depèn dels altres. És trist, sobretot, per aquelles famílies catalanes que ho tenen difícil. És trist i injust, i denunciable.

El mateix entusiasme de sempre

L'acord entre ERC i PSOE per cedir la presidència de la Generalitat al candidat socialista Salvador Illa ens desperta el mateix entusiasme que ens va generar conèixer la seva victòria electoral. Illa no desperta passions, probablement perquè li coneixem el passat i perquè és una persona força apàtica i eixuta. Sobre el final de les negociacions també s'ha de dir que era el que s'esperava, després de com varen anar les eleccions i la situació crítica, però al mateix temps única d'ERC a l'hora de decidir. I no ens oblidem dels Comuns, que són la crossa inútil, però necessària per als socialistes.

Ja ho he comentat darrerament i, per tant, no em repetiré. Ara les bases d'ERC hauran de decidir si donen suport als seus dirigents i no tinc cap dubte que així serà. No s'entendria gaire que la Marta Rovira i els seus no haguessin previst un suport massiu, que no unànime, a una decisió que no els deixarà tranquils, i que ben segur tindrà conseqüències de cara el futur.

Perquè estem massa acostumats als incompliments del PSOE, i el PSC no és res més que un titella en mans dels socialistes espanyols. Incompliments pel seu tarannà i manca d'escrúpols, però també perquè no totes les decisions estan lliures d'obstacles, i sortiran entrebancs, com ja ha estat habitual en els acords amb ells. El català, per exemple, encara no és llengua oficial a Brussel·les, ni la llei d'amnistia és aplicable, per l'oposició dels jutges, que faran l'impossible perquè no sigui efectiva.

I aquests incompliments, que els patirem tots, seran la llosa sobre ERC que haurà d'anar donant cops de bastó i excuses davant dels seus i, en certa manera, davant de tots els catalans. La seva decisió no és una decisió estrictament de partit, sinó que ho és de país, perquè ens condiciona.

És una llàstima que el PSC entomi el futur del nostre país en el pitjor moment de la seva història, quant a fidelitat al país i defensa dels nostres drets singulars. No és el seu millor moment, ni els seus protagonistes són els més idonis per tirar Catalunya endavant. Caldrà estar molt atents per fiscalitzar la seva feina i exigir una defensa dels nostres drets, llengua i cultura. Com ja us comentava l'altre dia, l'exemple de Collboni com a alcalde de Barcelona és l'expressió més clara de què ens espera amb Illa de president.

No utilitzeu l'esquerra en va!

No sé si el món d'avui continua diferenciant l'esquerra amb la dreta, però a mí em costa cada vegada més definir que és l'esquerra, per on es mou i què n'ha quedat d'allò que havíem vist fa anys, quan érem joves. El president Pedro Sánchez continua dient que són el govern més progressista de la història. A casa nostra, al PSC, defensant el Hard Rock, costa de veure-li l'esquerranisme. I ara, per acabar-ho d'adobar, apareix una nova marca política, Izquierda Espanyola, que vol entrar a Europa i després ser present al nostre Parlament. Una formació política impulsada per fundadors de Ciudadanos. No rigueu!

    El senyor Francesc de Carreras, líder d'un partit polític d'esquerres! I res a veure amb l'objectiu màxim de Ciudadanos, contra el català, res! Curiosament, però, un dels candidats a parlamentari europeu per aquesta formació és el pare de Canet de Mar que va demanar més hores de català a les aules i, d'alguna manera, va provocar la sentència del 25%. Una simple casualitat!

    I per què es fan dir d'esquerra? És molt fàcil d'entendre! Des de la dreta s'està intentant desestabilitzar el PSOE, que amb el lideratge de Pedro Sánchez, pactant amb els independentistes, s'aguanta per un fil, amb uns barons socialistes molt crítics i ben relacionats amb el PP i Vox, destacant qui fou president del govern, el senyor Felipe González. També d'esquerres!

    No ens estranyem, doncs, que amb aquest panorama, la gent ja no sàpiga on és l'esquerra i la dreta, i anem als extrems. El PP cada vegada més a la dreta i el PSOE també. On és el centre?

    Ja no sé què pot passar diumenge vinent, amb formacions estrambòtiques com Se acabó la fiesta i Izquierda Espanyola. Desconec quins seran els criteris per votar una o altra formació: la imatge dels seus líders? les promeses en campanya? les ganes de canviar de cromos?

    El problema de tot plegat és que el resultat condicionarà el futur, i aquest no és gaire clar. L'extrema dreta està creixent, amb un discurs populista i en contra dels partits tradicionals que no han sabut retenir militants ni simpatitzants. Europa és dèbil i a partir de diumenge encara ho pot ser més. I aquí, a casa nostra, el més calent és a l'aigüera.

L'avorriment de les falses promeses

No segueixo la campanya electoral d'aquests dies, però, encara que no vulguis, t'arriba informació sobre declaracions i promeses que ja saps com acaben. No la segueixo, no pas perquè no consideri important el Parlament Europeu, ni la feina que s'hi pot arribar a fer, sinó pel cansament que em provoquen els discursos dels líders polítics.

    Hi ha persones que no s'imaginen el que pot arribar a decidir Europa i per això probablement deixen de votar. Caldria fer una bona campanya pedagògica per explicar què s'hi cou, i la importància del vot a l'hora de promoure aquells partits amb qui et sents més identificat ideològicament. És cert que Europa necessita reformar-se i, com ja he dit en alguna altra ocasió, treballar a fons perquè sigui realment una unió, amb prou força per anar amb el cap ben alt, cosa que avui està més que qüestionat.

    Tornant als discursos avorrits, que cansen, però també et fan enrabiar, avui llegia que el president del govern espanyol, per defensar, a Barcelona, l'opció socialista, ens recorda que millorarà el finançament autonòmic i procedirà al traspàs de Rodalies, com ens ha promès. Permeteu-me que ho posi en dubte. Són massa anys sentint a dir el mateix, i ja no t'ho creus.

    El traspàs de Rodalies és una promesa que s'arrossega, amb moltes dificultats, ja que fins i tot els sindicats s'hi posen de cul, però sense un bon traspàs amb una bona maleta de diners per fer tota aquella inversió transformadora que ens han negat fins ara, no aconseguirem que el transport públic a Catalunya funcioni amb una mica de decència. Avui és vergonyós i seria denunciable si tinguéssim algun tipus de confiança en la Justícia que s'administra al país. 

    I l'altre tema, el finançament, ja no cal ni parlar-ne. Quants anys fa que va caducar l'actual sistema de finançament? Potser 10 anys? Amb el PSC governant a Catalunya tampoc és que puguem fer repicar les campanes. El presidenciable, una mica peix bullit, parla del principi d'ordinalitat. Realment si fos capaç de fer-lo aplicar tindríem molt de guanyat. Algú es creu que ho aconseguirà? Li permetran tots aquells barons socialistes d'autonomies privilegiades que no aporten res i ho reben tot?

    En aquest post hi he posat molts dubtes. Tant de bo que un dia hagi de dir que em vaig equivocar. Què més voldria que tot canviés per a bé! El que passa és que els anys m'han endurit la pell i m'han fet veure que nosaltres sempre serem l'ase dels cops. No ens deixen marxar, però tampoc no ens estimen.

Molt soroll per a no res

Fa molt temps que la política al nostre país trontolla i no crec que la salvació, o la regeneració que ell proclama, vingui gràcies al president del govern espanyol i la seva reflexió de cinc dies. No m’ho crec perquè s’haurien de canviar coses que no voldrà fer. També a dins del seu partit polític i el seu govern. Ministres com el senyor Marlaska no són cap garantia per a una bona salut democràtica, no només pel seu currículum anterior al ministeri, sinó per tot el que ha fet, o no ha fet, des que va jurar el càrrec.

    No podem oblidar què ha fet fins ara el senyor Pedro Sánchez per lluitar contra el lawfare, abans que no l’afectés personalment. Tampoc no podem oblidar el suport dels socialistes a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució contra Catalunya, ni les seves afirmacions, també del candidat a la Generalitat, el senyor Illa, contra l’amnistia als implicats en el Procés. Ha estat quan ha necessitat els vots dels independentistes catalans que ha mogut fitxa.

    Tot això em fa pensar que Pedro Sánchez no farà res que posi en perill la seva traquil·litat i el seu anar bé personal i del seu partit, i no podem oblidar que qualsevol actuació en pro d’aquesta regeneració és d’alt risc.

    Ni Illa és cap garantia de millora dels interessos dels catalans, presidint la Generalitat de Catalunya, ni ho és Pedro Sánchez al capdavant del govern espanyol. Fins ara s’ha vist que només s’ha mogut per allò que ha interessat al seu partit i, concretament, a les persones amb qui s’ha envoltat. Creure que ara serà diferent i que treballarà per eradicar aquesta manera de fer política que només beneficia a uns quants és totalment erroni.

    Sabem que l’alternativa a Espanya no és millor, i això el salva als ulls de molta gent. Malgrat això no podem pensar que amb ell aconseguirem un grau d’autogovern que fa tants anys que anhelem. Ni una llibertat a l’hora d’expressar les nostres idees. Si realment vol convèncer-nos dels seus propòsits que comenci a prendre decisions valentes i es desempallegui d’aquells companys de viatge que mai li obriran el camí pla de la democràcia. Que elimini aquelles lleis hereves del franquisme i la dreta recalcitrant. Que n’elabori de noves i s’enfronti al gran problema de la democràcia espanyola com és el Poder judicial, que es manté com abans de la sortida del franquisme. Tot això no és fàcil, però és l’únic camí a seguir si veritablement vol que ens creiem les seves paraules i confiem mínimament en ell.

Dispersió del vot

En un any haurem anat a votar quatre vegades. Més ja no es pot demanar! El problema és que, passades les eleccions, els resultats no convencen a ningú, o el que és pitjor: la dispersió del vot provoca uns governs febles, sense la majoria necessària per liderar un projecte de govern capaç de treure'ns del clot que hi vàrem anar a parar fa uns quants anys.

    Incertesa a Europa pel que pugui passar amb l'auge previst de l'extrema dreta. Incertesa a Espanya, per com poden afectar els resultats electorals catalans a l'equilibri de les forces que donen suport als socialistes de Pedro Sánchez. Incertesa a Catalunya amb què pot acabar passant després d'aquests anys de picabaralles constants entre els partits independentistes.

    L'avançament de les eleccions catalanes pot tenir conseqüències en algunes opcions que s'estaven preparant, pensant en el mes de febrer de 2025. La llista única de l'ANC; Alhora, de la Clara Ponsatí; la reorganització de la CUP; la possible candidatura d'Aliança Catalana, de la Sílvia Orriols; els diferents corrents interns de Junts, que no acaben de posar-se d'acord; la crisi permanent de Ciutadans, desapareguts d'Espanya... Són moltes incògnites que s'afegeixen als efectes que pugui patir ERC després d'aquests anys de govern, amb tanta debilitat i pocs resultats, i la tendència a créixer dels socialistes catalans, que es poden aprofitar d'aquesta debilitat, o la resposta ciutadana al posicionament dels Comuns, que ha estat la gota que ha fet vessar el got, i ens ha portat a les eleccions avançades.

    Moltes candidatures per a pocs votants, comptant que la creixent desafecció de ben segur que farà augmentar l'abstenció. El PP buscant créixer gràcies al seu posicionament sobre la llei de l'amnistia, la probable desaparició de Ciutadans, i les ganes de recuperar ex-votants del seu adversari polític Vox, amb qui pacta ajuntaments i comunitats autònomes per necessitat.

    Tenim, doncs, una disputa a la dreta espanyolista entre PP, Ciutadans i Vox; una altra en el vessant independentista entre Junts, ERC i la CUP, a qui s'hi poden afegir Alhora, ANC i Aliança Catalana; uns residuals Comuns, que no aixequen el cap des de fa anys, i un PSC que viu molt tranquil sense que ningú li faci ombra. Davant d'aquest panorama, veiem molt clar qui jugarà a cop segur, i qui tindrà feina i treballs per fer-se un lloc amb prou força per ser resolutiu després del 12 de maig. Ho anirem seguint.

Els Comuns n'aprenen de Junts

En plena negociació dels pressupostos de la Generalitat per aquest 2024, i després de l'acord a què han arribat el PSC i ERC, els Comuns es fan forts exigint a ERC que es desmarqui del projecte del Hard Rock, si volen els seus vots, que necessiten per a la seva aprovació al Parlament de Catalunya. 

    La veritat és que no acabo d'entendre gaire el posicionament d'enguany quan el tema s'arrossega des de l'any passat i, si no vaig errat, en aquella ocasió els hi varen donar suport, oi? Llavors ara sembla que només es pot entendre per les ganes de fer-se notar i seguir els passos de Junts amb la negociació amb el PSOE, quan van votar favorablement la presidència del govern espanyol, i ara estan treballant amb la llei d'amnistia. I amb això no vull dir que jo estigui a favor del projecte Hard Rock, tot el contrari! 

    L'avantatge de no tenir majoria absoluta és la necessitat que els partits polítics tenen d'haver d'asseure's a la taula, negociar i pactar. Evitar que tot estigui dat i beneït. Ja sé que molts no hi estaran d'acord, sobretot si la majoria absoluta l'ostenta el partit amb qui simpatitzen, però estic convençut que el diàleg i el pacte és el millor camí per avançar. Això no treu, però, que a vegades s'entri en un bucle i no hi hagi manera de sortir-ne. Sempre hi ha, però, la possibilitat d'avançar les eleccions i buscar un equilibri de forces diferent, que trenqui l'estancament.

    Si ens posem a fer previsions diré que Junts acabarà pactant amb el PSOE el redactat de la llei d'amnistia, i totes les lleis que es presentin durant la legislatura, i que els Comuns donaran suport als pressupostos d'enguany, després d'haver ensenyat les dents, més que tot perquè quedi constància que els necessiten.

    De tot el que vagi passant n'aprendrem alguna cosa, i el millor que podem aconseguir és que els nostres polítics, siguin del color que siguin, millorin la seva capacitat de diàleg, prioritzin aquells temes que són realment importants i no ens decebin amb segons quines actituds i maneres.

    I... pensant-ho bé. Algú em pot dir quin interès hi tenen els socialistes catalans en el projecte Hard Rock? Jo puc entendre una mica el tema de l'aeroport del Prat de Llobregat. Una mica menys el Quart Cinturó, però el Hard Rock...? Veurem en què acaba tot plegat, i si el Hard Rock tornarà a sortir a l'hora de negociar els pressupostos de 2025.

Som tot ulls amb els preus!

Aquests dies tot són mirades cap al nou any i en concret a com evolucionaran els preus. Qualsevol excusa és bona per apujar-los, i quan arriba l'1 de gener són molts els productes que se'n veuen afectats. Ahir ja comentava les exclamacions del PP per la decisió del govern socialista d'apujar l'IVA de les factures de la llum i el gas, però no són només aquests dos subministraments els que modificaran preus, sinó que hi ha tota una sèrie de serveis i manteniments anuals que ho aprofiten per apujar els preus. Sumant-ho tot, la diferència entre el desembre que estem a punt d'acabar i el gener pot ser realment important.

    I avui llegíem una notícia que per a una bona part de les famílies pot ser prou interessant. Em refereixo al preu de l'euríbor, que marca el tipus d'interès de les hipoteques i préstecs immobiliaris. Segons diuen, després de molts mesos, l'euríbor ha començat a baixar repercutint en les revisions que a partir d'ara es facin, sobretot les revisions trimestrals, perquè ara fa un any el l'euríbor anava més car.

    L'increment del cost de les hipoteques degut al fort increment de l'euríbor del darrer any, ha estat un impediment per a la compra de nous habitatges, sobretot els joves que volien emancipar-se i que s'han hagut d'inventar la manera de formar una nova família, ja que no hi ha tants pisos de lloguer com caldria, i sobretot de lloguer protegit, que dimarts també comentava en aquest blog.

    Agafem aquesta notícia amb pinces, però celebrem que hi hagi alguna cosa en positiu, i que d'alguna manera pugui servir per alleugerir la salut econòmica de les famílies, compensant l'augment de preus que ens arribarà de tots cantons.

    La senyora Christine Lagarde, directora del Fons Monetari Internacional, que amb la seva cara ja ho diu tot, ha estat molt reticent a fer qualsevol concessió a la ciutadania sacrificada i empantanegada. Ara, fins i tot ella, pronostica una possible reducció del preu del diner. Si ella ho diu, potser serà veritat, i podrem començar a respirar.

    Tot i així estarem molt atents. Perquè, per exemple, el president del govern espanyol va anunciar el manteniment de l'IVA de productes bàsics a zero. Però jo, com ja vaig dir en el moment que es va prendre la decisió, encara no he vist que aquests productes baixessin de preu, però sí que en el moment que recuperin l'impost, segur que ens n'adonarem. Es dicten normatives, però ningú surt a comprovar que es compleixin. Es treu l'IVA del pa, i el preu del pa no es toca. Qui es queda el guany?

S'han canviat els papers?

El PP ha criticat la decisió del govern socialista de tornar progressivament a l'IVA del 21% a les factures de la llum i el gas, i es preocupen per la poca sensibilitat del govern per solucionar el problema de la pobresa energètica.

    Si no ens diguessin qui ha dit què segur que tots pensaríem que el govern és de dretes i l'oposició d'esquerres. Doncs no! Resulta que el PP, en la seva etapa més ancorat a l'extrema dreta, té la sensibilitat a flor de pell, i no troba bé que els rebuts de la llum i el gas, que no en podem prescindir, s'encareixin via impostos. 

    La lectura dels fets, però, no es pot quedar aquí. Hem de tenir en compte entre altres coses la pressió que es rep des d'Europa per tornar a la normalitat impositiva, sobretot tenint en compte que som un país deficitari en extrem. Però també cal afegir-hi l'oportunitat política de practicar la demagògia quan no tens responsabilitat de govern. I amb això no vull pas dir que el PSOE, i en aquest cas el govern espanyol, estigui encertat en la decisió, probablement hi hauria altres mesures a prendre en consideració que beneficiessin millor les famílies que tenen tantes dificultats per arribar a finals de mes. Dit això, però, no podem deixar de criticar la dreta del PP amb unes declaracions que no li són pròpies i que no faria mai en cas de tenir el poder a les seves mans.

    I aquest és un dels problemes que causen la desafecció ciutadana vers la política i els partits que s'alternen en el govern. Juguen amb la gent, i amb el que és més sensible i problemàtic com és l'economia d'una bona part de la població que no arriba al tall de la dignitat. Perquè ara ja no només són pobres els que no tenen feina, sinó que tot i treballant hi ha moltes persones que no aconsegueixen sobreviure, i els cal la caritat.

    Demanar que els partits polítics siguin capaços de consensuar decisions que tenen un abast a mitjà i llarg termini sembla que al nostre país és una quimera. Quan governen no tenen cap interès en escoltar l'oposició, i quan no tenen la governabilitat no paren d'exigir ser escoltats. Realment es tracta d'una conversa de sords, on cadascú va pel seu cantó sense escoltar l'altre, i així anem. Veurem com acaba tot plegat, però de moment sembla que les factures, tot i la baixada de preus de la llum, seran una mica més cares.

Cinc anys caducat

Aquests dies he parlat un parell de vegades sobre la independència dels poders legislatiu i judicial, arran de totes les protestes que els jutges han protagonitzat, amb el PP al costat, en contra de la llei d'amnistia que el PSOE i els partits independentistes catalans han pactat com a penyora per votar a favor de la investidura de Pedro Sánchez. Avui es compleixen cinc anys de la data de caducitat del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i torna a ser motiu per parlar del tema.

Per què no s'ha renovat el Consell? Per manca d'acord dels dos partits polítics majoritaris. O sigui que, per entendre'ns, un tribunal del Poder Judicial no es renova perquè no ho volen els partits polítics que formen part del Poder legislatiu. És això separació de poders? No hauria d'anar cadascú pel seu compte i no voler interferir en els afers dels altres? Oi que els membres del Congrés de Diputats, els que legislen, no els nomenen els jutges? Per què els diputats han de nomenar els membres del CGPJ?

Formulades així les preguntes, es podria dir que em posiciono amb el PP que, ara que no té majoria absoluta a les dues cambres legislatives, s'avindria a renunciar a l'elecció dels magistrats, que sí veia bé quan podia decidir a qui hi col·locava. Jo ja m'entenc.

Ara el PP demana al PSOE de canviar les regles de joc i que siguin els jutges els que decideixin a qui col·loquen als seus tribunals. Uns tribunals que podran tombar allò que puguin decidir els altres dos poders, l'executiu i el legislatiu. Ah!, això ja els va bé als populars, però què hi veuen els socialistes? El tarannà dels jutges espanyols és totalment conservador, en la línia més extrema de la dreta. Per tant, si ells poden decidir qui hi col·loquen, està clar de quin color quedarà el Poder judicial. I ja som al cap del carrer!

Si la sobirania resideix en el poble, vol dir que els ciutadans d'un país són els que decideixen qui volen que els governin, per tant, qui ha de legislar i executar les lleis, però esclar, si resulta que el Poder judicial pot tirar per terra qualsevol decisió presa pels altres dos poders, on està la sobirania? Potser, i ho dic jo que soc totalment neòfit, la solució passaria perquè els ciutadans poguéssim votar els jutges. No seria més democràtic? I arribem on érem: si la solució passa perquè el poble voti els jutges, i nosaltres hem votat els nostres representants polítics, què té de dolent que siguin aquests els que decideixin quins han de ser els jutges escollits?