Salari mínim i IRPF

Ho vaig escriure no fa gaire. S'ha de legislar bé per evitar nyaps o resolucions que al final encara resultin perjudicats els que en principi n'haurien de sortir beneficiats. Ho vaig escriure arran del nyap i les rectificacions que varen haver de fer al Congrés de Diputats sobre la Llei d'Habitatge, i ara ens podem trobar en una situació que, volent millorar el salari mínim, l'increment obtingut pels beneficiats l'hagin de pagar, amb escreix, a l'hora de fer la declaració de la renda.

El govern ha decidit incrementar en 50 euros el salari mínim interprofessional, però no ha modificat l'import mínim per tributar per l'IRPF, per la qual cosa, i per primera vegada, els receptors del salari mínim hauran de tributar a Hisenda.

L'argument per defensar-ho és que cada vegada el salari mínim s'acosta més al salari mitjà, i per això ens posen tots al mateix sac. De la mateixa manera que en alguna ocasió ens hem pogut trobar que un petit augment salarial ens hagi mogut del tram de retencions on ens trobàvem i passem a cobrar menys, ara també podria ser que el resultat final els sigui contraproduent.

La meva impressió és que no s'estudien prou els efectes de les normes que es porten a aprovar. No sé si és improvisació o bé ineficàcia dels nostres legisladors, en aquest cas l'executiu espanyol. Si en fets tan palpables es cometen aquestes relliscades, llevat que això sigui el que realment es busqui, què no passarà en circumstàncies més complexes i menys transparents?

Els passos en fals generen desconfiança i llavors no ens ha d'estranyar la reacció de la gent, i que l'extrema dreta, que té un discurs populista i fals, guanyi adeptes i vots en les convocatòries electorals. 

Els diputats no prediquen amb l'exemple

Arran de la polèmica per les llicències per edat, que permeten que treballadors del Parlament català, cinc anys abans de la jubilació, deixin d'anar a la feina, però continuïn cobrant el sou sencer, ha tornat a sortir el tema de les dietes dels diputats, que continuen descontrolades i sense una regulació lògica com amb la majoria dels mortals. No té cap justificació que es cobrin dietes sense justificar, i això permet que es cobrin despeses que no s'han contret, per exemple en períodes en què no hi ha reunions a la Cambra.

Se'ns demana justificants per a tot, i qui ho determina són els primers en incomplir-ho. No pot ser que continuem aguantant una pràctica injusta, quan els diners es recapten d'entre la ciutadania. Si no podem decidir, com a mínim hem de poder veure-ho justificat.

Hi ha moltes anècdotes lligades amb el cobrament de les dietes. Jo sempre he manifestat que el sou dels polítics no és exagerat, si es fa la feina, però una altra cosa són els afegits injustificats i generalitzats, al marge de si s'ha realitzat la despesa o no. Anècdotes com que diputats del Parlament català estiguessin empadronats a la segona residència, més llunyana de Barcelona, per així cobrar més diners, o el fet, demostrat i criticat, que es cobrin dietes en períodes de vacances o quan el Parlament no és operatiu, són alguns exemples d'aquesta mala praxis.

Si els polítics no prediquen amb l'exemple, no tenen autoritat moral per exigir que la ciutadania sigui honrada. Tots tenim un compromís amb la societat, i ens hem de regir per unes normes de conducte que facin possible un progrés global. Si hi ha vicis que han esdevingut una pràctica corrent al llarg dels anys, s'ha de corregir per evitar que es perpetuïn.

Tinc molt poca confiança que el Parlament resolgui aquest tema, perquè no és la primera vegada que se'n parla i fins ara no s'ha pres cap decisió per evitar aquest frau, que és econòmic, però també ètic.

Polítics que no ens representen

Una vegada més l'amenaça de Toni Cantó de tornar als escenaris s'ha vist frustrada i continuarà en la política, això sí, canviant novament de bàndol. Els polítics tenen tot el dret a canviar de partit polític sempre que els vingui de gust, i això és una pràctica arrelada en la persona de Toni Cantó. Amb pocs anys ja ha canviat dues vegades, tot i que prèviament ha informat que tenia la intenció de tornar-se a dedicar a l'espectacle, però...

Una cosa és el dret a canviar de partit i l'altra la incoherència. No pot ser que ara exalti les bondats del PP, quan fa quatre dies que abanderava la lluita contra la seva corrupció. En què quedem? El PP és el millor partit polític o és un partit corrupte?

Això és el que desespera a molts ciutadans, perquè no hi veus coherència, sinó un interès personal per tenir una cadira i un sou fàcil. Jo no seré dels que diguin que els polítics cobren massa diners, sinó en tot cas que hi ha moltes persones que no es mereixen la cadira que ocupen, perquè no fan el que s'espera d'ells.

I sobre la representativitat... Una cosa és no voler instituir unes eleccions amb llistes obertes, perquè la ciutadania esculli els seus representants, i una altra és anar confeccionant llistes amb gent que desconeix el terreny i les persones a qui diuen representar. El PP, en això hi està especialitzat, i ja va passar també a Catalunya, col·locant persones de fora de la comunitat.

El govern espanyol no escolta el consell de científics

Jo també sóc dels que pensen que un govern de dretes no ho hagués pas fet millor, però això no vol dir que no puguem afirmar que els partits en el govern espanyol no se n'han sortit i estan navegant, creant molts dubtes perquè no prenen decisions fermes i generen molta inseguretat.

Avui s'ha sabut que la decisió d'acabar amb el confinament total obligatori no ha estat consensuat amb l'equip mèdic assessor, sinó que és una decisió política del govern espanyol. Una decisió molt discutida per experts en epidèmies que provoca malfiança i por. 

Aquesta decisió qüestionada va paral·lela amb la manca de resposta en termes econòmics. Qui es creia que avui cobraria no ha cobrat i això també provoca problemes de liquiditat a les famílies afectades i desconfiança total amb el govern de l'Estat.

Ja ho he dit aquests dies que la situació no és senzilla a l'hora de prendre decisions, però això no lleva responsabilitats. Quan una persona està al capdavant d'un govern ha de prendre decisions difícils i així demostra la seva capacitat per exercir el càrrec. No seré tan brusc com Xavier Roig en els seus articles, però sí que penso que el govern actual no és el millor govern que podríem aspirar a tenir.

Davant de les dificultats presentades per l'epidèmia, el govern no ha estat a l'altura i generat desconfiança i inseguretat, que és el pitjor que es pot generar. No se l'ha vist convençut de les decisions que anava prenent i la imatge que dona és que l'epidèmia desapareixerà per la seva pròpia naturalesa, però que haurà deixat més morts de les inevitables. Parlant de vides humanes, no importa la seva edat, és massa greu per deixar-ho en mans de la inconsciència. 

Guanyar-se el sou en política

Una companya deia tot esmorzant, que els polítics que no fan la feina no haurien de cobrar. Parlàvem de la incapacitat de Pedro Sánchez, de formar govern, i que portem quatre convocatòries d'eleccions amb tant poc temps.

Jo sempre he pensat que els sous dels polítics no són tan elevats com algú vol fer creure. Exercir el govern comporta unes responsabilitats que es mereixen retribuir. Un altra cosa serien els privilegis que a vegades s'obtenen a títol personal. Hi ha persones amb capacitat per governar que no es decideixen pel sou a rebre i els maldecaps que es posen a sobre. Potser si els sous fossin més elevats hi hauria més candidats entre la gent més preparada.

Esclar que els vividors també se'n beneficiarien, encara que no tinguessin la preparació necessària. Dins del món de la política hi ha moltes persones que no es mereixerien ocupar els llocs de responsabilitat que ocupen, ni per preparació o mèrits, ni per les seves intencions. 

Tornant al comentari de la companya, potser seria una bona idea haver de justificar el sou, i si un polític no és capaç de governar i manté pràcticament aturat el govern, que hagués de retornar el sou. Probablement s'espavilarien i, com deia ahir, no ens voldrien fer creure que ho han fet tot per aconseguir formar govern. No es pot ser més cínic.