Exili i llibertat d’expressió

La decisió de la Junta Electoral Provincial de Barcelona de prohibir l’ús del mot exili referit al president Puigdemont i altres persones en situació semblant és una demostració més de la malaltia que pateix la democràcia al nostre país. Una mostra clara que la democràcia no està consolidada i de l’arbitrarietat de les institucions del món judicial i la seva deriva autoritària i repressiva.

    Davant de decisions con aquesta no ens queda cap més remei que proclamar amb la veu ben alta quina és la realitat que pateixen persones com el president Puigdemont, encara que hi estiguem lluny políticament. La llibertat d’expressar una situació política com l’exili no pot ser prohibida en un estat democràtic sa. Paral·lelament s’ha de dir que els partits polítics que denuncien i propicien aquestes prohibicions cauen en el mateix sac dels malalts de la democràcia i no es mereixen ocupar llocs de representació política a les nostres institucions.

    Les reaccions d’alguns partits polítics en campanya electoral haurien de fer-nos veure de quin mal pateixen i con podrien arribar a prostituir la nostra democràcia si sortissin escollits amb prou força com per condicionar el nostre futur. Salvant les distàncies, tenim exemples prou clars com Argentina, que cada dia apareixen, als diaris, notícies alarmants per als seus habitants. Un país que tot fa pensar que va sortir del foc per caure a les brases.

    Pensant en el nostre país, espero i desitjo que com a mínim aquells partits polítics que podem deixar arraconats, desapareguin definitivament de les nostres institucions i restin en l’oblit per a la nostra salut democràtica. Ja tenim prou feina amb aguantar el Poder Judicial i les Juntes electorals, que no em podem prescindir ni podem o trobem la manera de canviar, i que van més enllà del seu paper d'impartir justícia o regular els processos electorals.

A la vigília de la revetlla

S'acosta un dels caps de setmana més importants del nostre país, amb la festa de Sant Joan al bell mig. Us convido, doncs, a fer un parèntesi en aquest trajecte d'involució democràtica per gaudir de la vida i reivindicar la festa tradicional com saba per alimentar-nos davant de tanta desnutrició cultural i cívica.

Aprofitem-ho ara que ningú no ens ho prohibeix, no sigui el cas que d'aquí uns anys no ens trobem com a la Catalunya nord, on un alcalde anticatalà ha prohibit la festa. Tenim el País Valencià i les Balears com a punts de referència del que ens pot arribar a passar. Probablement mai patirem un govern català d'extrema dreta, però tots som conscients que Espanya ens pot trepitjar a la primera oportunitat que tingui, i això pot no trigar gaires anys.

Davant del panorama, convé pensar molt bé en les estratègies. Ja sé que tenim el cul pelat, i la desconfiança amb els nostres polítics catalans és total, però alguna cosa hi hem de fer. Alguna cosa diferent al que proclama, si no ho llegit malament, l'ANC, que sembla que es troba més a la deriva que els nostres partits independentistes.

Hem de ser a Madrid a fer sentir la nostra veu. Esclar que si fem el passerell com Junts i ERC, al Congrés de Diputats, poca cosa aconseguirem. Critiquem a la CUP perquè no dona prou la cara, i a vegades no entenem què fan i diuen els nostres representants a les institucions. Avui, però no tenim gaires coses a fer, sobretot tenint en compte que els polítics s'han allunyat de la ciutadania, i recuperar la sintonia no serà fàcil. Davant d'això ens queda la possibilitat de dir les coses pel seu nom, i refregar-los a la cara les nostres reivindicacions.

Ho tenim complicat, i és per això que hem d'aprofitar els moments de cultura, entreteniment i tradicions, per gaudir de la vida, i oblidar per uns instants tot el que ens està passant des de farà aviat sis anys.

Arenys de Mar celebra amb il·lusió la festa de Sant Joan, començant amb l'anada a buscar la flama, als peus del Canigó, encenent la foguera que ens il·lumina, i gaudint de la gresca amb amics i familiars. La Fira del Solstici també anima la Riera, que és el pal de paller de la nostra vida en societat. Endavant amb la festa! i moltes gràcies a tots els que ho feu possible.

Junts per Catalunya amb l'aigua al coll

A l'espera de conèixer els resultats definitius de les eleccions de mig mandat als EUA, avui em fixava amb les dades que ha publicat el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), en el seu baròmetre d'intenció de vot dels catalans una vegada s'ha conegut el trencament dels dos partits independentistes que formaven part del govern.

En línies generals s'ha de dir que, en relació amb la composició actual del Parlament català, el PSC i ERC es mantenen a l'alça, al capdavant del rànquing i Junts per Catalunya perd pistonada amb un descens que no sembla tenir aturador. Si ara tenen un diputat menys que ERC, n'arribarien a tenir tretze menys, i encara no està tot dit. Pel que fa a la resta de partits, sembla ser que Vox aniria a la baixa, Cs podria desaparèixer de la institució, i el PP es beneficiaria d'aquestes dues davallades. La CUP i els Comuns es quedarien força igual.

Cal pensar que la dreta catalana no nacionalista es reparteixen els escons amb moviments a la baixa i a l'alça de manera alternativa. Si el PP va baixar a sota mínims, ara recuperaria una mica de forces en detriment dels altres dos partits polítics. Els Comuns, per la seva part, sembla que tenen bastant definit el seu sostre, incapaços de despuntar i esdevenint una força residual, que no desapareix, i que només serveix de comparsa amb l'esperança que el PSC o fins i tot ERC els pugui necessitar.

La CUP tampoc té grans possibilitats d'obtenir uns resultats que el facin créixer de manera important, i per tant formen part d'aquells partits polítics que es deixen sentir i que només la suma aritmètica els pot fer lluir i reivindicar els seus principis ideològics.

Al meu entendre, qui més hauria de reflexionar sobre les dades que el CEO ha presentat aquest migdia són la gent de Junts. Si continuen navegant a la deriva com fins ara, el meu pronòstic és que els resultats seran molt pitjor del que ens diuen ara mateix. La pregunta que em faig és on aniran a parar els vots dels desencantats per la seva gestió. L'abstenció podria ser una sortida lògica, en no veure-hi una alternativa clara. Potser sí que alguns votants de Junts aniran a parar a ERC o el PSC, però no és el més lògic. Pensar que de la seva desfeta se'n pot aprofitar el PDECat, tampoc està gens clar.

Sigui com sigui, faria bé la gent de Junts de posar ordre al seu partit, arraconar algunes patums que han desestabilitzat l'equip i han provocat aquesta davallada d'intenció de vot tan important. Haurien de canviar de persones, però també donar a conèixer exactament què volen que sigui la Catalunya del futur, i com ho volen fer per aconseguir-ho. De moment tots plegats ens ho posen una mica difícil, i jo crec que si ningú no fa el pas, l'abstenció pot anar en augment.

Un govern que fa aigües per totes bandes

Cada vegada hi ha més persones molestes, per dir-ho suaument, davant les decisions preses per aquest nostre govern a l'hora de fer front al contagi del coronavirus. Bars i restaurants tancats com si això fos l'única solució, perquè ells són els únics culpables...

És molt senzill privar l'activitat econòmica d'aquest col·lectiu i no ajudar-los, o fer-ho d'una manera insultant. No anem bé! Si es prenen mesures tan dràstiques s'ha de disposar de solucions per contrarestar les pèrdues econòmiques. És molt fàcil ordenar tancar quan no t'hi va el teu futur, la teva estabilitat econòmica. No hi ha dret!

M'uneixo amb tots els professionals que es veuen obligats a tenir els seus negocis tancats, o treballar sota mínims, amb el 'take away', i exigeixo solucions racionals. No pot ser que es passi el mort a l'altre, quan no se sap com resoldre situacions, que certament són complexes, però que no tenen excusa.

Amb mesures apropiades es podria permetre l'obertura de bars i restaurants, si voleu, controlant horaris, prioritzant moments del dia que siguin controlables i beneficiosos pels restauradors, com també els teatres, auditoris i sales d'actes. 

El problema de tot plegat és que tenim uns governants inútils, que no ens mereixem i que haurien de dimitir dels seus càrrecs perquè no en són ni dignes ni amb prou capacitat per exercir-los. El futur del nostre poble és molt gris, perquè amb els governants actuals i els que ens esperen no es veu la solució als nostres mals. Només podem animar els nostres joves, que encara no tenen feina, que surtin del país en busca de llocs millors, on hi hagi més control de la situació, més justícia i seny.

El govern català va a la deriva, sense ordre ni concert, prenent decisions incoherents i tallant les ales de la població de manera dràstica sense aportar solucions ni compensar les pèrdues ocasionades. Amb l'excusa de no tenir diners, però no fer res per obtenir-los, van passant els dies i cada vegada som més pobres, amb menys imaginació i il·lusió per encarar el futur. Per dignitat, dimitiu!

Ensorrat el partit, Duran plega

Duran i Lleida no ha parat fins a ensorrar el partit. Una vegada acomplert l'objectiu, plega i que se n'encarreguin uns altres. 30 anys dirigint un partit que l'ha acabat convertint en una cosa ben diferent al seu origen. Ho he dit altres vegades i és notori i conegut per tothom, si els fundadors d'Unió Democràtica de Catalunya aixequessin el cap, s'horroritzarien en veure en què ha convertit Duran el seu projecte.

Al llarg dels anys han estat molts els militants que han abandonat el partit, no pas per ganes, sinó obligats per l'exigència de Duran i Lleida en fer allò que ell volia i no acceptar cap tipus de contrarietat. S'ha voltat de fidels seguidors que l'han ajudat a escombrar tots aquells que pensaven de manera diferent.

Duran va fer l'últim cop de força trencant amb Convergència Democràtica a qui acusava d'haver entrat en una deriva perillosa, i es creia que tindria prou força com per liderar el nou projecte, emportant-se militants desencisats de CDC. 

Sempre s'havia qüestionat el suport que UDC tenia dins de la Federació de CIU. Es queixaven del 25% assignat, però a l'hora de la veritat ha quedat palès que des del principi s'havia sobrevalorat la força d'UDC. Una vegada separades les dues formacions, i ventilats els militants crítics amb la gestió de Duran i Lleida, el partit ha quedat fora del Parlament català i del Congrés de Diputats. 

Duran i Lleida ha convertit el seu partit en extraparlamentari, i si els seus successors volen continuar en el projecte, tindran molta feina per recuperar un lloc de representativitat política. El més just seria que els desnonats de Duran recuperessin el nom del partit, i els ara desmamats es busquessin la vida com puguin, potser rectificant i recuperant els principis inicials dels fundadors del partit.

La CUP pot tenir la clau del futur del país

Vist el que va passar ahir a la Meridiana de Barcelona, i suposant el més que probable desencís de moltes de les persones que estan dubtant en donar el suport a Rabell, per la seva total aversió a la política del president Mas, els recomano que no s'ho pensin dues vegades i votin la CUP.

Si de veritat creuen que Mas i Junqueras ens portaran a un país conservador, amb retallades i maltractament a la ciutadania més desvalguda, qui ho pot remeiar és la CUP i no pas un partit polític que quedarà a l'oposició, amb molt poca representativitat i sense cap aliat per fer front a la política conservadora de CDC.

Està vist i comptat que a Catalunya la força de Podemos està més devaluada que a l'Estat espanyol, i que a molts ciutats també catalanes. El seu company de viatge, ICV, també fa molt temps que va a la deriva per falta d'una direcció clara, que no estigui sempre dubtant de què fer, per por a desaparèixer.

La CUP ha entrat amb força, bàsicament perquè ha estat clara i transparent. Diu les coses pel seu nom i deixa ben clar a qui agrada i a qui no. Si, com diuen les enquestes, els vots de la CUP han de permetre la majoria absoluta de les dues candidatures independentistes, serà en aquesta negociació on la CUP podrà incidir en la política social del futur president.

El discurs de Catalunya sí que es pot no és clar, és ambigu i sense possibilitats de reeixir. Esperar negociar amb Espanya, després del que ha passat, i amb la circumstància d'una derrota de les forces independentistes, és una quimera. Per altra banda, ni PP ni C's l'ajudaran a aconseguir un canvi en la política social actual, i amb el PSC sol, tampoc sumarien.

Cada vegada està més clar que ens trobem en una disjuntiva de model de país i no social, perquè el canvi social pot venir per cadascun dels dos bàndols, sempre i quan s'aconsegueixi una presència i situació privilegiada al Parlament català. La CUP pot esdevenir clau per al futur social i de país de Catalunya.