Avui li ha tocat a l'Iran

Avui és un dia trist per a totes les persones que defensem la pau, encara que aquesta estigui mal dissimulada i que no tothom la pugui gaudir com caldria. Atacar un país dient que volen defensar el poble oprimit és un excusa de mal pagador. I això ho fa qui pretenia rebre el Premi Nobel de la Pau i posar fi a totes les guerres del món. Ha intervingut a Veneçuela, ara l'Iran i els cubans estan a l'espera. Què més ens caldrà veure?

Em podeu dir que soc innocent, que desconec la realitat política del món, que no m'assabento bé de les coses... a mi, però, veure atacar un país dient que alliberaran els seus reprimits habitants no m'ho crec. L'any 1936 a Espanya no varen venir a sufocar un cop d'estat que ens va provocar viure quaranta anys de dictadura. Potser és perquè no hi tenien res a guanyar amb la intervenció. A Veneçuela sabem que hi havia interessos petroliers.

Quantes persones moriran per la decisió del president dels EUA, amb companyia del genocida que governa Israel? Què més cal esperar d'un personatge que encara li queden tres anys de mandat, si no troba la manera d'allargar-ho? Com pot ser que amb l'experiència històrica de líders autoritaris que varen posar per sobre els seus interessos de poder i domini a la vida de milions de persones, encara hàgim de patir personatges com Trump?

Algú diu que cal frenar els treballs de l'Iran per aconseguir l'energia nuclear. Quina garantia tenim que no sigui un ximple com Putin o Trump qui premi abans el botó? Estem en mans de persones desequilibrades i el nostre sistema polític és incapaç d'arraconar-les per evitar mals pitjors. Em preocupen aquests personatges, però també tots aquells que tenen al costat i s'aprofiten de les seves decisions per viure bé mirant cap a un altre costat.

Com són les coses!

Ho anàvem dient, però sembla que no hem après a preveure les coses, sinó que sempre ens toca rectificar i fer marxa enrere. No hi ha manera que ens adonem que no tot el que es diu es fa amb bona intenció, que no tot és cert, ni soluciona els problemes que tenim. Tenim uns partits polítics tacats amb la corrupció, amb moltes promeses incomplertes i amb una desconfiança total per part de la població. Davant d'aquest panorama arriba l'extrema dreta i ens diu que són aquí per solucionar-ho tot. Per fer fora aquesta colla de corruptes i recuperar la normalitat. Ells són els nostres salvadors.

    Resulta, però, que assoleixen el poder, o entren a les institucions públiques i comences a mirar què fan, com actuen, què se n'ha fet de tot allò que han promès que canviarien i... t'entren molts dubtes. Potser no són tan diferents, o fins i tot són pitjors!

    Segons sembla, el líder de Vox a Catalunya, i diputat al nostre Parlament, no ha utilitzat correctament els diners que el seu grup parlamentari rep com a subvenció, o més aviat n'ha fet ús privat que no correspondria. Bé, potser ha estat un error i no tornarà a passar.

    El president del Parlament balear, que també és de Vox, ha mostrat la seva cara autoritària i despectiva en la sessió plenària per a la derogació de la llei de memòria democràtica. Els fa tanta ràbia que algú intenti fer memòria de les víctimes de la dictadura, que la seva reacció és la típica d'un hooligan, però que té el poder de fer fora del Parlament qui no li rigui les gràcies. 

    Necessitarem molts episodis com aquests per aconseguir que molts dels seus votants s'adonin de l'error de la seva decisió. En són responsables, però també aquells partits polítics que no han fet prou per evitar que tot es deteriorés tant, i que a la gent li vinguessin ganes de votar uns populistes descarats, pensant que aquell era el camí per redreçar-ho tot. No ho resoldrem en una legislatura, però hem de confiar que amb temps i paciència aconseguirem fer fora aquesta colla d'autoritaris, predemocràtics, que utilitzen el sistema democràtic per destruir-lo des de dins. Això és el que ens toca viure en aquests moments.

Temporal polític després de les pluges

Sembla que la ratxa de pluges ha passat i ens vindran dies de més sol. Fa uns mesos potser no ens hauria agradat, però ara, havent vist que s'ha recuperat una mica el nivell dels nostres pantans, i amb vista als mesos d'estiu, sembla que ja no ens sentim tan preocupats i que ja no ens cal la pluja. De totes maneres no abaixem la guàrdia perquè encara falta molta aigua per assegurar un abastiment correcte.

    Si les notícies són millors, quant a la meteorologia i concretament al règim de pluges, no podem dir el mateix de la política i el món judicial, després de les eleccions al Parlament Europeu i la publicació al BOE de la llei d'amnistia. El nou partit polític d'extrema dreta, de l'influencer Alvise, no sé si comportarà molts maldecaps a la institució, però ben segur que ocuparà sovint pàgines dels nostres diaris. Dels jutges i la seva lluita contra l'aplicació de la llei d'amnistia no cal ni parlar-ne.

    Un dia, en una tertúlia improvisada, analitzant què passava amb els vots rebuts per formacions polítiques que posen en dubte el seu nivell democràtic, algú qüestionava la capacitat dels electors a l'hora d'emetre el seu vot. Una afirmació molt perillosa, que es podia entendre el sentit, però també interpretar-se molt malament. Posar en dubte el dret al vot universal, i que cada persona és un vot, és posar en dubte la democràcia i els seus principis més sagrats. Va costar molts anys i lluites aconseguir que tothom pogués votar, com per ara posar-hi impediments. Una altra cosa seria qüestionar la llibertat de presentar-se a les eleccions, sense oferir un mínim de garanties que el comportament futur respectarà les regles democràtiques del sistema polític. Estem massa alliçonats que cops autoritaris s'han produït de la mà de la plataforma democràtica. Usar la democràcia per aconseguir el poder i llavors destruir-la, o si més no, degradar-la.

    Personatges com Alvise, a qui desconeixia, no són gens saludables per a la democràcia, sobretot quan aquesta s'aguanta per un fil. Si avui dia resulta tan difícil desxifrar la informació que ens arriba per poder distingir allò que és cert d'allò que és fals, només falta donar poder a personatges que fan de la mentida i l'engany el seu pa de cada dia. No sé què més haurà de passar perquè ens adonem que no ho estem fent bé, i rectifiquem abans no sigui massa tard.

Les teranyines que els tàvecs nocius trenquen

L’aplicació de Facebook m’ha recordat avui que el dia 21 d'abril de l’any 2013 vaig recollir la següent frase de l’humanista François Rabelais, que el 1540 va escriure: "Les lleis són com les teranyines, ja que les mosquetes i les petites papallones hi queden atrapades però els grans tàvecs nocius les trenquen i travessen". No cal dir que explica molt bé la idea que tinc de la Justícia del nostre país, i que ho repetit moltes vegades, encara que no tan ben expressat com ell.

    La política del nostre país s’ha valgut d’aquesta màxima i per això s’explica que sempre rebin els mateixos i que els poderosos se’n surtin a molt bé de preu. Això passa en sistemes autoritaris i repressius, que probablement ni te n’assabentes, i en sistemes democràtics, que ho veus i no t’ho creus, però passa.

    Al llarg de la història aquesta injustícia s’ha combatut amb tota mena d’eines sense haver aconseguit frenar-la. Avui tinc la impressió que hem abaixat els braços i acceptat una realitat que no ens agrada, però que ens veiem impotents per revertir-la. El món ha creat tot tipus d’institucions per fer-hi front, però el poder dels rics, de la classe dominant, és massa fort com per rebatre-ho i fer asseure els corruptes i opressors, i que el pes de la justícia recaigui sobre ells. És per això que resulta tan injust i burlesc sentir a dir, com era usual en el rei emèrit, que tots som iguals davant la llei. No és cert!

    Com molt bé deia l’humanista referit, les lleis aconsegueixen atrapar els més vulnerables i febles. Aquells que tenen pocs recursos per defensar-se o tergiversar la realitat, però en canvi tenen moltes mancances a l’hora que les compleixin els poderosos. Mentre no siguem capaços de protegir-nos d’aquest fracàs, no tinguem la força de fer valdre la justícia davant de tots, el món no respectarà els drets de la majoria, d’aquells que no compten amb la força d’un poder absolut i injust.

    Ho he dit recentment i no em cansaré de repetir-ho. La democràcia no ens garanteix que els repressors no es facin amb el poder i se’n serveixin per als seus propis interessos. N’hem tingut prou exemples, alguns d’ells són avui una realitat. Contra això només podem fer valdre el nostre dret a expressar-nos lliurement denunciant la injustícia i l’arbitrarietat en l’aplicació de les lleis, amb el risc de ser víctimes dels poderosos de torn.

És prou garantia la democràcia?

Es va fer famosa la frase en què es definia la democràcia com el sistema polític menys dolent. No em feu dir qui la va dir, però en tot cas tots l'hem sentit expressar en un moment o altre. Els habitants dels règims autoritaris, com va ser el nostre durant els anys del franquisme, somien en un sistema democràtic que respecti els seus drets i els faci lliures. Que puguin expressar la seva opinió sense el perill de ser empresonats, torturats o fins i tot condemnats a morir. 

    Assolir la democràcia és una fita en un món divers i amb moltes pressions i interessos per part dels de sempre. L'exercici de la democràcia esdevé un fre a situacions perverses i totalment injustes, però no és una garantia total ni definitiva.

    Tenim prou mostres que ens fan veure que viure en un sistema democràtic no et garanteix el cent per cent que els teus drets es respectin, que la justícia operi correctament, que tots siguem iguals davant d'ella, independentment de les creences religioses, opinions, raça, recursos econòmics, sexe i cultura. Hi ha una sèrie de disfuncions que no s'han acabat de resoldre i que provoquen aquests desajustos que et fan perdre la fe en el sistema democràtic. Disfuncions que perduren en el temps i que no s'acaben de resoldre. Sempre hi ha algú al darrere que té més poder i molt interès perquè no sigui tot tan transparent ni just.

    Com que no em puc allargar en aquest espai diari d'opinió, deixeu-me que us comenti dos exemples de funcionament d'institucions democràtiques que considero errònies i que, d'alguna manera, vulneren l'esperit democràtic de la seva constitució i vigència.

    Per una banda no veig bé que tots els acords de la Unió Europea s'hagin d'aprovar per unanimitat. La prova és que en més d'una ocasió es deixen d'aprovar acords gairebé unànims, només perquè hi ha un estat que ho veta. Normalment per interès propi i no pas en defensa de l'interès general.

    El segon exemple el trobem a les Nacions Unides. El dret de veto d'alguns dels seus estats membres, només d'alguns, pot impedir acords de suport majoritari, simplement perquè a un d'aquests estats no l'interessa. No cal ni que ho justifiqui. N'hi ha prou en votar-hi en contra. El darrer exemple el tenim en la votació del Consell de Seguretat de l'ONU, sobre la incorporació de Palestina com a membre de ple dret. Tot i que hi havia suficients estats que hi votaven a favor, el vot en contra dels EUA no ho ha fet possible. Aquesta pràctica democràtica és, al meu entendre, una perversió del veritable sentit de la democràcia. Tenim molt a aprendre i a millorar.

Confiança en els electors gallecs

A la jornada de reflexió de les eleccions gallegues de demà encara hi ha algú que confia en la possibilitat que el PP perdi la majoria absoluta i hi pugui haver un pacte d'esquerres que li prenguin el govern. És una possibilitat, però no està gens clara. La força que té el PP a Galícia, però també a la resta d'Espanya, ho fa complicat. Allà, sembla ser que Vox té poques possibilitats d'entrar, però en tot cas caldria recordar als votants gallecs tot el que està passant a altres comunitats autònomes governades pel pacte PP-Vox.

    Salvant les distàncies, quan veus què passa a Rússia, amb un president assassí, o als EUA, on tot fa pensar que la presidència torni a mans del corrupte Trump, t'adones que el poder dels dirigents és tal, que fa inviable qualsevol intent de democratitzar els països i escollir uns governants que estiguin al servei de la gent i no dels seus interessos personals.

    No he seguit la política gallega, però en tot cas, després de tants anys de govern amb majoria absoluta del PP, de ben segur que li convindria un canvi. Desconec igualment el tarannà de la candidata de BNG, que tot indica que podria ser la nova presidenta, si el PP perd la majoria, però estic segur que el revulsiu que podria significar aniria bé al seu país.

    Tinc molt clar que aquella teoria de com pitjor millor, no funciona. Si funcionés no tindríem els exemples del País València i les Illes Balears. Ambdues comunitats tenen molt present els anteriors governs del PP, i malgrat tot els hi han renovat la confiança. Els catalanoparlants ho pateixen directament per qüestió de llengua i cultura, però no només ells. El mal que poden aplicar uns ignorants, venjatius i autoritaris, com són els dirigents del PP, de la mà de Vox, trigarà molts anys a desaparèixer encara que a les següents eleccions guanyi l'oposició. Fer el bé és una feina feixuga i llarga, en canvi el mal és automàtic i a vegades fins i tot irreversible, o si més no molt complicat de recuperar-se.

    Confiem que els electors gallecs optin pel canvi, encara que només sigui per adonar-se de tot el que s'han perdut durant aquests anys de govern del PP. Que donin confiança a l'alternativa per defensar els seus drets i deixar de dependre del centre, que en definitiva és el que passa quan una comunitat autònoma és governada pel PP o el PSOE.

Societat civil desorganitzada

Sovint parlem de la societat civil organitzada i valorem les possibilitats de participació en un món polític construït a través dels partits polítics que d'alguna manera ho monopolitzen tot. Quan el nostre país estava sota les urpes autoritàries del franquisme, amb els partits polítics prohibits, era la societat civil la que s'organitzava per trobar aquelles escletxes que permetessin resperirar els aires de la democràcia tan anhelada. Amb el final del franquisme i l'aprovació dels partits polítics, la societat civil va quedar tocada. Tots els moviments veïnals varen patir la pèrdua de capital humà que es va sindicar i organitzar a través dels partits polítics. Fins i tot es va arribar a l'extrem que exdirigents veïnals sospitaven dels pocs que es varen quedar a les associacions veïnals. Semblava que tot havia de passar exclusivament a través dels partits.

Han passat anys i la societat civil s'ha anat organitzant, amb moviments socials i culturals que han estat més o menys consentits pels partits polítics, que han continuat pensant que eren ells els canals democràtics per dirigir el país. És per això que la participació ciutadana, tot i que ha experimentat canvis i millores, ha estat sempre mig amagada i dissimulada, amb poc interès per part de molts partits polítics, fins i tot aquells que es defineixen assemblearis i participatius.

Arran del procés independentista, dues organitzacions civils, com Òmnium i l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) varen prendre un gran protagonisme, força de la mà dels partits independentistes, amb algunes malfiances, però que es dissimulaven mentre tot anava vent en popa. Han passat els anys, i després del fracàs del 2017, no només els partits independentistes han patit les seves conseqüències, sinó que les mateixes organitzacions civils també han rebut.

Des de fa un temps l'ANC té molts problemes interns que es deixen veure des de fora i que no se li veu un futur gaire clar. L'actual presidenta no ha aconseguit la calma necessària per afrontar una situació adversa, fruit del resultat del procés, i tot i la seva resistència i persistència, res fa pensar que aconsegueixi arribar a bon port. Ens trobem, doncs, amb una societat civil totalment desorganitzada i que fa aigües. 

Ens queixem dels partits polítics, i tenim força arguments per fer-ho, però no podem oblidar ni menystenir els problemes que la societat civil, teòricament organitzada, està patint. Necessitem reflexionar a fons per aconseguir sortir d'aquest atzucac que ens fa tan mal i tan inoperants. Molta atenció amb els líders que són incapaços de revisar a fons el seu discurs i la seva actitud davant les adversitats. No ho tenen fàcil, però estan obligats a treballar-hi i, si no estan prou capacitats, fer un pas al costat.

L'evolució ideològica de Ramon Tamames

Aquests dies es parla molt de l'economista Ramon Tamames, de qui moltes persones n'hem estudiat les seves teories i hem seguit la seva evolució política durant els anys. Si bé és cert que hi ha qui no entén que una persona pot passar per diferents etapes, també polítiques, sí que esdevé estrany i remarcable el fet que es pugui anar a parar a un partit polític d'extrema dreta, com és Vox, quan s'ha passat per formacions com el PCE. 

Si analitzem la vida de molts polítics, sobretot del final del franquisme i primers anys de la transició, veurem que hi ha hagut força canvis. L'explicació pot venir donada per la singularitat de la situació en cada moment. En èpoques de dictadura, com va ser el franquisme, les forces discordants s'unien per tenir més força i d'alguna manera protegir-se. En el moment que els partits polítics es varen legalitzar, és lògic que es comencessin a produir diferències de matisos, a vegades prou importants, i que militants de forces com el PSUC passessin a formacions més de centre. En tenim diferents exemples, però no deixen de ser opcions democràtiques i contràries a posicionaments autoritaris. 

Personalment se'm fa difícil que militants o simplement simpatitzants de forces democràtiques d'esquerra o fins i tot de centre, puguin acabar abraçant posicionaments d'extrema dreta i, a la meva manera de veure-ho, lluny del sentit democràtic de la política i la vida en societat. Forces que s'aprofiten de la llibertat que ofereix la democràcia per combatre-la i arribar a aconseguir règims autoritaris i repressors.

Sobre Ramon Tamames hi ha qui diu que és qüestió de l'edat, i d'altres que es tracta d'un afany de protagonisme que li ha ofert una força que, malgrat no combregar-hi, no té cap mena d'escrúpols per beneficiar-se'n. Jo no sabria què dir-ne, però sí que em sap greu i voldria pensar que és una relliscada que no trigarà a adonar-se'n.

La llibertat que et dona no militar a cap partit polític és que durant la vida evoluciones sense contradiccions aparents, però haig d'entendre que sempre al voltant d'uns principis democràtics que afavoreixen la llibertat de les persones per expressar les seves idees i portar-les en pràctica, amb el respecte que es mereixen totes les opcions. Qui acaba en opcions predemocràtiques i repressores, té un problema greu, però al mateix temps el provoca a la resta de la societat. Vivim uns temps difícils, i cal estar atents a no justificar posicions intransigents per defensar-nos de realitats que no agraden i que voldríem que fossin diferents.

Xavi Hernández s'equivoca de nou

Una vegada més, Xavi Hernández l'ha pifiat. El concepte que té de les coses, més enllà del futbol, sembla que no és gaire apropiat, si més no xoca amb la mentalitat de molts de nosaltres. Probablement l'error que cometem sovint és que creiem que les persones que destaquen en alguna cosa, com pot ser el futbol, necessàriament són persones amb qui ens podem emmirallar, però després descobrim que també hi ha misèria.

La reacció sobre la conducta de Dani Alves, que no va ser espontània, no ha estat gens encertada, com tampoc ho varen ser les seves manifestacions sobre Qatar o Aràbia Saudita. Deixa molt que desitjar la seva opinió sobre la democràcia i el funcionament autoritari d'aquells països, i ara tampoc el deixa bé parlar de la manera que ho ha fet, referint-se a Dani Alves.

Jo no començaré a malparlar de Dani Alves, perquè no conec els fets, ni soc ningú per jutjar els altres, i puc entendre que Xavi Hernández, per la relació que ha tingut amb el jugador, hagi pogut quedar sorprès, però això no treu que a l'hora de parlar-ne públicament, hauria de tenir en compte totes les parts. Si vol parlar del jugador, també ho hauria de fer de la presumpta víctima de les agressions sexuals.

Si és capaç de posar-se a la pell del jugador, que ha estat empresonat acusat d'haver agredit una noia, també fora bo que es posés a la pell de la persona agredida i entengués que a la vida no es pot anar pel món agredint a la gent, i encara menys aprofitant-se de la fama i el reconeixement per menystenir els altres.

Suposo que Xavi Hernández ha estat un molt bon jugador, i probablement podrà acabar sent un bon entrenador, però jo li recomanaria que fos més humil i discret, i en temes que potser no domina tant, deixés d'opinar tan alegrament, a no ser que accepti que la gent l'acabi definint com una persona poc sensible, i defensora de la repressió, ja sigui política o sexual. Crec que en Xavi Hernández s'ha equivocat i convindria que es disculpés. Potser la seva empresa, que tampoc queda gaire ben parada, li ho hauria d'aconsellar.

Desmentir allò que s'ha afirmat sense proves

Arran del cas de Tamara Carrasco, que va ser titllada de terrorista i jutjada com a tal, i que ha acabat absolta després de quatre anys de mal viure, penso que seria important que d'alguna manera es pogués regular la informació que arriba a la gent i procurar reduir la seva manipulació.

La llibertat de premsa és bàsica per a l'exercici de la democràcia a un país, i la prova és que els mitjans de comunicació en països autoritaris i dictadures són reprimits i fins i tot prohibits, si no van a favor de qui ostenta el poder. Acceptada la necessitat d'una premsa lliure, caldria analitzar què passa en realitat en molts països on hi ha un sistema democràtic vigent. A ningú li sorprèn la idea que la premsa ha esdevingut un poder important, i que no sempre se'n fa un bon ús.

Quan estudiàvem ens parlaven dels tres poders independents que cohabitaven en un sistema democràtic, com són el judicial, l'executiu i el legislatiu, però al llarg del temps hem constatat que aquests no són únics, i que el capital i la premsa s'han col·locat a la seva altura. La regulació dels tres primers poders està més o menys controlada, amb les mancances que experimentem a Espanya, sobretot pel que fa a la seva independència i objectivitat, però el descontrol és total quant al capital i la premsa.

Els mitjans de comunicació s'han convertit en l'eina de repressió i manipulació més important en democràcies poc consolidades, on el poder ocult és capaç de fer creure allò que convé a una minoria. No estem parlant de situacions com per exemple Rússia, on els mitjans de comunicació estan obligats a dir allò que el Kremlin imposa, sinó de situacions més dissimulades on la premsa està sota la influència d'uns partits polítics o ideologies que prediquen segons els seus interessos.

Catalunya pateix des de fa molts anys la guerra declarada dels mitjans de comunicació espanyols, a les ordres del nacionalisme espanyol, garant de la sagrada unitat de la Pàtria. És per això que aquests anys de repressió contra el Procés, com a sistema de venjança per l'atreviment dels independentistes catalans, l'atac de la premsa espanyola ha estat constant i letal. 

Quan fins i tot els tribunals de justícia han estat incapaços de trobar cap culpa a l'activista Tamara Carrasco, la premsa ha estat incapaç de reconèixer que tota l'acusació que varen reproduir al començament del procés ha estat injusta, i no han fet l'exercici de demanar disculpes, o com a mínim publicar la innocència de l'acusada, amb la mateixa intensitat amb què se la va acusar. Ja que el codi deontològic es practica poc, algun sistema o altre d'obligatorietat de publicar desgreuges s'hauria de regular. El descrèdit és molt fàcil de practicar, però el reconeixement de culpa i error brilla per la seva absència.

La democràcia en perill

D'una manera o altra ho he anat escrivint en aquest blog. La democràcia arreu del planeta passa per uns moments molt difícils i el futur no està gens clar. L'article de Jordi Barbeta, avui a elnacional.cat, és molt gràfic i demolidor alhora. No ens ho podem agafar a la lleugera i cal que hi reflexionem una mica.

El que va passar als EUA el sis de gener de l'any passat va ser la culminació d'una mandat perillós i destructor del sistema democràtic. El que no havia aconseguit a les urnes, Trump va intentar aconseguir-ho amb la força, desestabilitzant el país. Allà no es va acabar, sinó que ha continuat amb proclames i sense deixar de manifestar mentides sobre el frau electoral. Els republicans han vist en ell la solució per recuperar el poder, i se n'aprofiten, modificant tot allò que faci difícil que els demòcrates puguin tornar a governar al país.

El perill per a la democràcia no existeix només als EUA. Europa té prou exemples que fan témer el pitjor. A França dues forces d'extrema dreta intenten fer fora els partits demòcrates, i aquest any tenen una oportunitat per aconseguir-ho. A casa nostra el creixement de Vox i la transició del PP cap a posicionaments d'extrema dreta, posen en perill l'evolució democràtica del nostre país, ajudats per un Poder Judicial cada vegada més alineat amb les posicions i sentiment franquista de qui són hereus.

Espanya no té un problema d'encaix de Catalunya ni de sistema federal, sinó un problema de legalitat democràtica, de justícia social, que pot posar en perill el seu futur. L'article de Jordi Barbeta resumeix molt bé una mostra de quina és la situació avui, i què pot acabar passant. El seu crit a mobilitzar-nos no és exagerat. Hem de témer tot el que pot passar no gaire enllà.

Els problemes que observem en països d'altres continents i cultures, contra els seus dirigents corruptes i autoritaris, no ens poden fer creure que això no ens pot passar, sinó que hi ha una tendència a la supressió de drets dels ciutadans de casa nostra, del món occidental, que és un presagi a com podem arribar a acabar en un futur no molt llunyà.

Desè aniversari dels fets d'Utoya

En el desè aniversari dels assassinats a l'illa d'Utoya se'ns convida a fer una reflexió sobre la situació de l'Europa que tan hem anhelat els catalans i que viu un període convuls amb un predomini d'idees xenòfobes, amb un ressorgiment de l'extrema dreta que ens preocupa especialment, perquè no es tracta d'una opció política, sinó de la negació dels drets més elementals en una societat democràtica.

No cal dir que els fets d'ara fa deu anys a Noruega són especialment durs i que podem considerar un extrem de la barbàrie, però no ens podem relaxar i és lògic que l'aparició de Vox al nostre país, amb presència a les institucions, no ens pot deixar indiferents. No ens ho podem agafar a la lleugera ni pensar que és una cosa passatgera, sinó que el perill és que hagi arribat per quedar-s'hi.

Polònia o Hongria són exemples d'estats de la Unió Europea que provoquen molt de rebuig. No estem parlant d'altres països com Turquia, sinó de membres de la Unió Europea i per tant molt vinculats a nosaltres. Els seus discursos populistes i autoritaris, tergiversen el sentit democràtic de les institucions que volen passar com a democràtiques, i això és el pitjor.

És per això que darrerament escrivim tant sobre l'actitud del Poder Judicial a Espanya, perquè el seu comportament surt de l'òrbita democràtica i es basa en principis autoritaris, utilitzant el seu poder per menystenir la voluntat del poble representada per les institucions democràticament escollides.

Convé ser positius, però realistes. No podem claudicar en les nostres reivindicacions per a una democràcia real al nostre país, i lluitar perquè Europa no repeteixi els errors del passat. Hem de ser forts davant el caos que l'extrema dreta vol imposar per fer-nos oblidar dels principis ètics i morals que han de dirigir una societat que es vol democràtica i justa. No podem callar! Hem de denunciar la injustícia i ser inflexibles davant l'atac sistemàtic a la democràcia.

L'Eurocambra es pronuncia

Avui s'aixeca la immunitat de Puigdemont, Comin i Ponsatí. Aquest vespre se sabrà si l'Eurocambra permet que els tres polítics independentistes catalans quedin en mans de la Justícia per a ser extradits a Espanya, un pas que haurà de decidir finalment la justícia belga.

Tot fa pensar que el vot serà favorable, tenint en compte quina és la voluntat dels dos grups majoritaris del Parlament Europeu. Per altra banda, el tres diputats europeus pensen recórrer la decisió al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, per considerar que hi ha hagut irregularitats en el procediment.

La confiança dels polítics catalans és que la justícia belga, en última instància, es pronunciï tal com va fer en el cas del conseller Puig, i per tant tot quedi igual, amb els tres polítics lliures per Europa sense poder tornar al seu país.

El seguiment de tot aquest procés ens haurà servit per entendre una mica més com funciona tot això del món judicial, però sobretot per comprovar les diferències entre la justícia espanyola i l'europea. Ens hem adonat que l'evolució democràtica no ha existit en l'àmbit judicial, i que ens trobem massa propers a postulats autoritaris del temps del franquisme.

Malgrat que Europa no ha fet un pas endavant per defensar els interessos catalans, en tot aquest litigi amb Espanya, sí que hem d'acceptar que ha servit per qüestionar la manera de funcionar dels tribunals de justícia espanyols. Si més no permetent que els nostres polítics puguin viure lliurement a l'exili. 

Que quedi clara també la postura del PP i del PSOE, i que ningú compti en que aquests últims facin res per millorar la situació dels nostres polítics. Un fet que ja ha quedat en evidència amb el tema dels indults frustrats als presos polítics, malgrat les promeses que, com sempre, deixen de complir-se per part del president socialista.

La pandèmia i els líders autoritaris

El comentari d'avui és sobre l'article que reprodueix el diari ARA, amb Copyright The New York Times, d'Ivan Krastev, president del Centre d'Estratègies Liberals de Sofia. El tema gira al voltant dels líders autoritaris i explica quel no els va bé aquest tipus de crisis, perquè no les han creat ells.

Em sembla un bon argument i que ho podem contrastar amb la realitat. Podem posar l'exemple en Trump, Putin, Bolsonaro... tenim prou exemples per veure que són uns dirigents autoritaris, voltats de polèmiques que ells mateixos han creat, i que els va prou bé per continuar governant els seus països. 

Per què no els ha anat bé la pandèmia del coronavirus? Doncs perquè els posa en la mateixa situació d'altres dirigents democràtics, i se'ls pot comparar els resultats obtinguts. Deixen de controlar la crisi, i els posa al mateix nivell. Han de competir, i això els pot fer perdre prestigi. Automàticament busquen qualsevol cosa perquè la gent es despisti i no es fixi tant en la pandèmia.

M'ha semblat una bona reflexió, i el que és més preocupant és que cada vegada hi ha més exemples al món. No es tracta de països irrellevants, sinó que estem parlant de països com els EUA. Ningú s'ho hauria pogut imaginar abans de Trump. Tots pensàvem que era cosa de països sud-americans, asiàtics... però que la principal potència del món estigués en mans d'un impresentable, autoritari i que poses en dubte la democràcia als EUA, ens ha vingut de nou. Ens ha sorprès molt. Ho podíem entendre de Rússia o ara a Bielorússia, 

Us recomano la lectura, perquè és un escrit molt planer, que no té grans pretensions, però et fa entendre el comportament d'aquests dirigents, que cada vegada en són més, i que posen en perill l'estabilitat democràtica i social del nostre planeta. Aprofiteu-ho per llegir l'article d'en David Fernàndez, que també està bé, i ens refresca la memòria.

El record d'Auschwitz no evita caure en els mateixos errors

Dels 75 anys d'Auschwitz que commemorem aquests dies hi ha una cosa que em preocupa i dol al mateix temps, i és la inconsciència en què vivim i el fet que puguin existir partits que bategem com a democràtics, com és el cas de Vox. Semblaria que l'experiència europea serviria per evitar un auge de l'extrema dreta i ens adonem que no és així. Europa, els estats europeus, tenen uns partits polítics que juguen amb la democràcia i que són autoritaris i nostàlgics del nazisme, i a Espanya, del franquisme.

¿Com és possible que les persones siguem tan imbècils i ens deixem enganyar per aquests populismes que només porten al desastre i al patiment de les classes més humils? Fa ràbia llegir referències dels camps d'extermini nazis i adonar-nos que tenim asseguts als escons del Congrés de Diputats uns fanàtics que encaixen perfectament en el model feixista del segle passat.

Sense dubte que tots plegats en tenim una mica la culpa, i mirant-nos el melic, podem observar que la corrupció i la inacció política dels principals partits espanyols han ajudat a fer créixer aquesta nostàlgia de l'autoritarisme, com si ens fes por la nostra implicació en la governabilitat, com si necessitéssim unes persones que ens ordenessin i dictessin el nostre futur, la nostra manera de ser. 

Hi ha encara massa gent que trigarà anys en adonar-se que els resultats electorals de les darreres eleccions generals varen ser dramàtics i ens varen fer recular molts anys el nostre model democràtic de societat. Mentre hi hagi partits polítics com Vox, i la influència que provoquen a PP i C's, l'Estat espanyol es trobarà molt lluny del model de democràcia representativa que caldria esperar, i el respecte als nostres drets més elementals serà deficitari.

La ultradreta més enllà de VOX

Els senyors i senyores de C's, i d'una manera molt especial el senyor Albert Rivera, tenen molt après el paper del camaleó. Són oportunistes quan cal confondre la gent i en aquests moments han adoptat totes les regles d'un bon partit d'ultradreta, aprofitant que està de moda, a Espanya, però també a Europa.

Sabem que C's va néixer a Catalunya amb l'únic objectiu de fer mal al país, fer mal a la cultura, la llengua, la tradició, el dret, els costums catalans, i va sorgir de la mà d'uns intel·lectuals fanàtics i fins llavors dissimuladors d'una filosofia antidemocràtica, totalment autoritaris i repressius. Mostres del seu tarannà les hem pogut anar veient al llarg d'aquests anys. La més recent són les declaracions del senyor Arcadi Espada en un programa televisiu. Repulsiu!

Amb el temps C's ha anat conquerint poder, tant a Catalunya com a Espanya, sobretot gràcies a la davallada dels grans partits espanyols, el PP i el PSOE. Una postura populista, demagògica i enganyant la ciutadania amb falses promeses el va portar a quotes imprevistes.

Amb la sortida de VOX que té un discurs molt més populista i radical que el discurs fins ara ofert per C's, arriba la por a perdre posicions i la necessitat d'extremar les declaracions i els objectius. És per això que C's entra de ple a l'espai de l'extrema dreta per competir amb VOX i també amb el PP de Casado, que havent mamat de José M. Aznar, no es queda enrere.

Durant molts anys l'extrema dreta havia estat més o menys controlada dins del PP, però finalment s'ha fet gran i ha explotat. Alumnes avantatjats d'Aznar lideren posicions idèntiques que poden determinar el futur d'Espanya. Ens acostem perillosament al retrocés de 40 anys de somnis democràtics sense l'empara d'una Europa prou conscient i democràticament saludable.

El PSOE no ho té fàcil

El PSOE no ho té fàcil i Pedro Sánchez ho patirà. La força que tenen els partits autoritaris espanyols, Vox, C's i PP, no és fàcil de contenir perquè no hi ha racionalitat. L'actitud dels tres partits dretans espanyols no és l'actitud d'un partit demòcrata, sinó de partits que exerceixen la política de manera autoritària i que només pensen en guanyar per imposar. El diàleg, encara que en parlin, és inexistent i ni tan sols un objectiu, sinó un mal a evitar.

Cada acció que el PSOE fa per intentar acostar-se als partits independentistes, malgrat ser considerat insuficient per aquests, és atacat pel trio de dretes amb tot el populisme, demagògia i ràbia que poden. La seva voluntat és confondre la població i enemistar-la amb Catalunya. 

Ho dèiem fa anys que en lloc de posar-nos el caramel a la boca i intentar convèncer-nos que dins d'Espanya el nostre país hi tenia un paper a jugar i participar, el PP va exercir tot el poder per disminuir les nostres competències i tractar-nos com una colònia. Aquesta actitud ha provocat un fraccionament important de la societat, del qual se n'ha beneficiat C's, nascuts per atacar-nos, i ha provocat el creixement de l'extrema dreta, Vox.

Pedro Sánchez juga amb foc. No podem creure'ns que actua benèvolament perquè sí. Sabem que necessita el suport dels partits independentistes i dels crítics amb l'actuació del PP durant massa anys. És per això que el PSC juga amb aquestes cartes que fins ara ni ERC i el PDECat no han comprat. Tot el que faci Pedro Sánchez per asseure els partits independentistes a la mateixa taula, serà motiu de crítica embogida del trio de dretes, no pas perquè considerin una mala praxi, sinó perquè els tira per terra totes les seves aspiracions de venjança i submissió del poble català.

Confiança en el TEDH

Ens aquests darrers anys molts hem perdut la confiança en les institucions. Hem detectat una manca d'imparcialitat en els poders públics i molt concretament en la Justícia. Sense confiança és impossible que una societat pugui avançar. És per això que tan sovint parlem del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), perquè és l'últim recurs en què hi tenim la confiança dipositada. Creiem que és un tribunal on es farà justícia, malgrat sigui massa tard per poder estalviar sofriment als presos polítics.

Avui llegia que en l'informe anual de l'esmentat tribunal, nou de les deu sentències dictades durant l'any, Espanya ha estat condemnada. Aquestes dades fan pensar molt, però desconfio que la justícia espanyola se'n faci ressò. Són dades que de ben segur procuren ignorar i no sentir-se al·ludits. 

El més perillós de tot és que amb el concurs de partits polítics demòcrates, unes dades com aquestes propicien la reflexió i probablement la voluntat d'esmena, però amb l'entrada de partits autoritaris i sectaris com és el cas de VOX la reacció més lògica és culpar Europa de tots els mals i considerar-se superiors a la resta. De fet, una actitud molt propera al franquisme, que és d'on emana tot aquest moviment d'extrema dreta que ressorgeix al país.

El futur polític no està molt clar davant d'aquesta deriva cap a una dreta més radical, per part del PP i C's, amb el coixí de l'extrema dreta de VOX. En una situació com aquesta, a nivell espanyol, el PSOE esdevé l'oasi a preservar, però, si pot ser, deixant uns quants barons al marge. La seva nostàlgia s'assembla massa a la nostàlgia de temps passats, que voldríem superats.

No és qüestió d'independència, sinó de dignitat i democràcia

Cada dia es fa més evident que, passi el que passi el dia 1 d'octubre, la situació política del nostre país no serà la mateixa. Qui cregui que prohibint la celebració del referèndum haurà solucionat el "problema" està molt equivocat. Es voti o no es voti, s'arribi a un escrutini favorable o no, el camí emprès pel Parlament català i el govern del país no té aturador, i aconseguirem una nova realitat.

Qui també es cregui que creant una comissió i debatent la possibilitat de millorar l'encaix de Catalunya amb la resta d'Espanya n'hi ha prou per aconseguir-ho, també s'equivoca. Si s'arriba a pactar alguna cosa amb Madrid no haurà estat per l'actitud del PSC i alguns comuns o d'ICV, sinó pel cop de força del govern i la majoria del Parlament.

Per què ho dic? Doncs perquè sempre hi ha aquell qui et ve i et diu: Ja ho deia jo! aprofitant-se de la feina que han fet els altres. Amb el govern de Rajoy no hi ha debat que hi valgui, i només ensenyant les dents es pot arribar a aconseguir alguna cosa. El model federal? I per què no! però no hi arribarem només asseguts en una taula, i la demostració és palpable des de fa molts anys.

Ara, però estem lluitant per la llibertat d'expressió, i això va molt més enllà de la independència sí o no. Em sap greu que no hi hagi més queixes socialistes per la manera d'obrar del PP. Callant i beneint l'actuació de Rajoy, es posen al costat dels autoritaris i repressors, i la seva actitud dista molt de la democràcia.

Els socialistes són a l'altre bàndol

Em permetreu que faci alguna afirmació una mica arriscada perquè caldria matisar-ho bé, però aquests dies em vénen a la memòria episodis ja viscuts en temps del dictador. Recordo una concentració a la plaça major de Vic dels "grisos", intentant evitar una reunió de l'Assemblea de Catalunya, que va contraconvocar-la en una altra ciutat.

També recordo haver de llegir entre línies els pensaments contraris a la dictadura. Llavors no podíem parlar en públic ni escriure en català, i ara encara ho podem fer, però també hi havia molts ciclostils amagats per fer còpies de proclames i convocatòries.

Tot això i més anècdotes personals reviuen en mi aquests dies de persecució malaltissa d'impressors i fabricants d'urnes. És ridícul i patètic, sobretot quan això es justifica defensant la democràcia i acusant els promotors del referèndum d'autoritaris i promotors d'una dictadura. Com es pot ser tan ximple?

El més trist de tot, repassant la història, és que en aquesta ocasió els socialistes són a l'altre bàndol. Els socialistes i una part dels militants del partit successor del PSUC. Uns partits i afiliats que varen lluitar per la llibertat d'expressió, per fer fora el dictador i portar la democràcia al nostre país.

Puc entendre que el PP i C's estiguin en contra del nostre poble i les nostres llibertats, en contra del nostre dret a decidir, però em costa molt de pair que també hi siguin el PSOE i el PSC. Em fa mal, perquè penso que no són justos amb els seus antecessors en el partit. Perquè s'han posat al costat dels descendents dels feixistes i assassins i no demostren cap tipus de diferència respecte a ells. Quin és el seu programa? Com volen convèncer que amb ells aniríem millor que no pas amb el PP i C's?

La seva actitud i la pressió autoritària de l'Estat em refermen en els meus principis democràtics i la reivindicació del dret a decidir el meu futur.