Els grans beneficis de la banca

Aquests dies els diferents bancs espanyols informen als seus accionistes sobre els beneficis obtinguts el darrer exercici. La majoria d'ells es vanaglorien dels resultats assenyalant en molts casos que es tracta de rècord de beneficis. Una noticia que de ben segur es valora positivament per part dels accionistes, però que no deixa de sorprendre i molestar a moltes persones, sobretot les que més problemes estan tenint per subsistir, degut, bàsicament, a l'encariment dels productes i sobretot del cost de les hipoteques.

Sense oblidar que la banca és una activitat privada i que per lògica ha de buscar els beneficis, també és cert que la nostra relació amb la banca no es del tot lliure i voluntària. Si treballem amb els bancs és en bona part per obligació. Imagineu-vos la vostra vida sense contactes bancaris. Com pots cobrar la nòmina o la pensió? Com pots gestionar la majoria de pagaments a l'administració?

Anys enrere era possible prescindir dels bancs, però ara no ho és. I això ens porta a preguntar-nos si la pròpia administració fa obligada aquesta relació amb la banca, no hi hauria d'haver algun tipus de contraprestació? No caldria considerar-la com una empresa bàsica i com a tal tenir certes prestacions socials que la diferenciessin d'una empresa totalment privada?

No entro a parlar dels diners públics que es varen utilitzar per salvar la banca. Si entréssim en detalls potser acabaríem dient que l'Estat ens ha estafat, beneficiant una empresa privada, que no tenim cap més remei que treballar-hi i pagar-ne els costos que se'n deriven.

La banca no és l'única empresa privada amb qui ens relacionem sí o sí. Podem pensar en les empreses de subministrament elèctric, del gas, o l'aigua. Unes empreses que exerceixen un poder i una pressió sobre la població que els governs haurien de controlar amb més força. No n'hi ha prou en pensar amb les famílies vulnerables, sinó també recordar que els beneficis que aquestes empreses obtenen són a costa d'un servei que els seus clients no tenen cap possibilitat d'abstenir-se'n.

Centrant-nos en la banca, considero que els nostres governants haurien de ser més estrictes a l'hora de valorar el servei que ofereix a la gent, i sobretot els costos que imputen a la gent, la majoria dels casos per serveis que no en podem prescindir.

És bo per un país que les empreses obtinguin beneficis. Cal ser positius, però convé tenir en compte d'on surten i com poden revertir millor a la població, perquè la satisfacció dels banquers i accionistes pugui ser compartida per més gent.

El trist paper dels partits polítics a Espanya

Una vegada més ens trobem amb una mobilització ciutadana, en aquests cas els jubilats i pensionistes, on els partits polítics l'única cosa que fan és solidaritzar-s'hi, però són incapaços de liderar el canvi de polítiques socials injustes des del seu lloc, des del Congrés de Diputats on els dos partits d'extrema dreta, PP i C's, no tenen majoria absoluta.

És una vergonya que el PP pugui fer el que està fent, que no és res més que afavorir el gran capital a costa de polítiques nefastes per a la classe treballadora. És una política d'extrema dreta consentida pels partits polítics de l'oposició, el PSOE com a primer culpable.

Es rescaten bancs i autopistes per afavorir banquers i grans empresaris i s'apuja un 0,25% les pensions, d'unes persones que no reben els diners suficients per sobreviure. Tot això passa mentre l'oposició només parla i es queixa, però no fa res efectiu per fer fora un govern corrupte i explotador de la classe obrera i dels pensionistes. 

L'excusa de "no hi ha diners" no serveix quan comprovem que es malgasten diners en altres àmbits, els que afavoreixen els acumuladors de diners. El més trist de tot és que el populisme del PP és capaç de dissimular i aconseguir els vots d'aquelles persones contra qui es programa tota la seva política. 

Cal fer una crida als partits polítics de l'oposició perquè s'encarin d'una vegada amb el PP i el facin fora del govern d'Espanya.

Reflexionem, però... tan difícil és veure qui no ens mereixem?

Avui toca reflexionar i per això no hi ha propaganda electoral... potser valdria la pena modificar la llei, oi? Amb les xarxes socials se'n surten prou bé de demanar el vot sense demanar-lo explícitament. Però els catalans no podem dir-hi res perquè amb els anys que fa que en tenim competència, no hem estat ni tan sols capaços d'aprovar una llei electoral. Així ens van les coses.

Demà, doncs, votarem, i molts tindrem el disgust de veure que malgrat que sigui el partit més corrupte de la història de la democràcia a Espanya, aquest partit tornarà a guanyar, i Déu faci que no tingui possibilitats de governar. No em fio gens dels altres partits. (no dic nom de partits per no fer propaganda el dia de la reflexió).

Aquest partit corrupte, que ha tingut ministres corruptes i ineptes, que només han aconseguit el càrrec per amiguisme i no pas per capacitats, és com una taca que no marxa ni amb lleixiu. És una taca que alimenten els jutges, els banquers, els directors dels grans mitjans de comunicació, el gran capital i els nostàlgics.

Aquest partit corrupte que està presidit per un personatge gris i també corrupte, que ha cobrat diner negre i dietes que no li corresponien, tornarà a guanyar en una Espanya que encara viu quaranta anys enrere. I guanyarà perquè el seu històric adversari no ha aixecat el cap des que el seu líder va haver de marxar amb les mans embrutades.

L'Estat Espanyol és un estat radial d'autopistes, AVE i clavegueres. Amb aquest Estat no es pot estar tranquil i només saps segur que sempre tindràs les de perdre, sobretot si parles català, com quan Franco ens ho tenia prohibit.

Avui els sindicats necessiten reciclar-se

L'1 de maig ja no és el que era. Sembla estrany que el PP que ens retorna al passat en tants aspectes, no se li hagi acudit celebrar l'1 de maig com en temps del dictador. Allò sí que valia la pena. Només ho podies veure a Espanya i a les dictadures comunistes. Ara tot queda en unes manifestacions, com si no n'hi haguessin durant l'any, amb un final on es requereix la presència de la policia. Aquelles esplanades atapeïdes d'atletes... Res no és igual!

Amb aquest to burlesc no pretenc treure importància a la reivindicació social. El que passa és que tampoc els sindicats estan massa al dia, i no hi ha manera que adquireixin prestigi ni credibilitat. Sens dubte que avui era un dia per exigir i reclamar més atenció a la classe social menys afavorida, però encara ens costa sortir al carrer, sobretot en diades com la d'avui.

Al marge de donar suport a les reivindicacions salarials i reclamar al govern català més sensibilitat cap a la gent que pateix, voldria demanar als sindicats que reflexionin sobre el seu paper i la manera com actuen dins les empreses. Encara hi ha massa alliberats sindicals que veuen en l'empresari el seu enemic, i amb aquest discurs no es pot anar enlloc.

Asseure's a la taula a dialogar i discutir no és sinònim d'enfrontament de classes. Ja fa molt temps que va caure el mur de Berlín i que, al menys el nostre entorn, tot ha canviat de manera substancial. Això no treu que no hi hagi molts treballadors que no cobren suficientment, i no hi hagi moltes persones a l'atur. D'aquí a pensar que hem de lluitar contra el nostre enemic, l'empresari, n'hi ha un bon tros.

Tenim uns personatges que són molt més culpables de la nostra dissort. Tenim unes celebritats que enreden l'Estat per no haver de pagar impostos, i cobren un munt de diners. Tenim també uns polítics i uns banquers que han delinquit i s'han aprofitat dels seus càrrecs per enriquir-se il·legalment. També hi ha empresaris, però hem de començar a deslligar els mots empresari i explotador, i mirar de quina manera organitzem el país perquè hi hagi cabuda per a tothom i més justícia social. La resta és pura comèdia. Potser amb menys alliberats sindicals aniríem més bé, sense menystenir la tasca que els pertoca realitzar.