Els partits independentistes a capítol

Després del fracàs dels partits independentistes en les darreres eleccions al Parlament i amb la constitució d'un nou govern unionista, amb alguna pinzellada autonomista, ha arribat l'hora de recapitular i mirar de saber què volen ser de grans. És per això que els tres partits tenen previst celebrar el respectiu congrés per definir com han de continuar. Ho va anunciar ERC fa setmanes, amb Junqueras esperant que el proclamin com el gran defensor i avalador d'un partit renovat (?), i ara ho comunica Junts, com no podia ser d'una altra manera. La CUP, que els varen enganxar amb els pixats al ventre, suposo que reprendrà el camí iniciat i estroncat. 

L'objectiu dels tres partits no és fàcil de definir. Fins fa pocs mesos parlàvem de sumar majoria al Parlament, però després de les baralles entre ells, la suma té molt poca importància. De tots és sabut que no té cap sentit sumar peres i pomes. Davant d'això, els tres partits han de valorar quina ha de ser la seva estratègia per tornar a ser alguna cosa més o menys decisiva, però el més important és descobrir quins són els seus objectius. Hem enterrat el Procés? Es pot tornar a parlar del dret a l'autodeterminació? Ens quedem amb la millora del finançament i aconseguir el principi d'ordinalitat, per posar un exemple?

Junts, que no podia sumar amb ningú més, però no tenia prou força per erigir-se en partit de govern, recordant les millors èpoques de CIU, va optar per aferrar-se a la idea de la independència. Amb això aconseguia els aliats per sumar majoria al Parlament. Ara no hi pot comptar. Les ferides en la relació amb ERC són massa profundes i recents i, en tot cas, han de passar moltes persones i temps per aconseguir recuperar certa sintonia. 

Davant de la situació actual, amb la recuperació del tripartit, gràcies a la renúncia d'ERC a la independència del país, caldrà treballar molt bé les bases per aconseguir un canvi d'objectius i estratègia per d'aquí a quatre anys. Entretant hauran d'anar refent ponts de diàleg, rectificar dels errors comesos, i aconseguir noves cares, que no portin la motxilla dels dirigents actuals. I la pregunta que ens fem és si els líders actuals tindran el valor, l'honestedat, generositat i intel·ligència de fer un pas al costat i amb aquest gest, si voleu amb una part important de sacrifici, prioritzar els interessos del país als propis. Si tots ells s'encaparren, com ho fa Junqueras, en no baixar del burro, tenim debat i paràlisi per temps. Estarem a l'aguait.

Avís a la dreta unionista catalana

La dreta unionista catalana hauria de tenir en compte, a l'hora de donar el seu vot el proper 28 d'abril, què li ofereixen. La confecció de les llistes del PP, per posar un exemple, ha demostrat què pretén el partit polític i l'interès per a Catalunya. No es tracta de presentar catalans en desacord amb l'independentisme i defensors de la unitat d'Espanya, sinó espanyols que mai faran res per a nosaltres.

Avui, tal com ens ho presenten, votar el PP és votar contra Catalunya, contra els treballadors i treballadores de Catalunya, però també contra els empresaris, els que estimen el país i no volen un greuge respecte a la resta de l'Estat.

La dreta espanyola, esbiaixada a l'extrem, fa d'aquestes eleccions un atac contra la regió que ha gosat aixecar-se contra la unitat, i no distingeix els catalans entre bons i dolents, sinó que ens posa a tots en el mateix sac, en el sac dels perillosos que cal destruir.

No és estrany que els candidats, vinguts de fora, que ni tan sols trepitjaran Catalunya l'endemà de les eleccions, clamin per suprimir tot allò que ens fa diferents, la llengua, la cultura, els mitjans de comunicació, les tradicions. Com molt bé diu l'articulista Francesc Vilanova, a l'ARA, "Un Día de la Victoria que durarà dècades", repeteixen la història, ara sense armes, sinó que ens volen imposar per la força de la llei, per la via de la "mayoría constitucional".

No vull tornar a parlar del vot útil, cadascú ha de pensar molt bé a qui diposita la confiança perquè el nostre país tiri endavant, ja sigui independent o lligat amb Espanya, però sempre endavant sense deixar-nos trepitjar per aquesta dreta autoritària que no es presenta per servir la ciutadania, sinó per imposar els seus principis i la seva voluntat i interessos.

Encara més sobre les llistes unitàries

Recupero el tema de les llistes unitàries, que ja n'he parlat diverses vegades, arran de la lectura de l'article de Josep Ramoneda, "Per lliure", on manifesta que "per separat s'és més lliure i se suma més". Hi estic totalment d'acord. La nostra societat és prou diversa com per diferir en els partits polítics en qui confiem, malgrat tinguem molt clara la nostra voluntat sobiranista, o la unionista. Tractant-se d'unes eleccions municipals considero absurd tanta insistència en les llistes unitàries. Després, com diu l'articulista, ja tindran temps de construir aliances.

Repeteixo que estem parlant d'unes eleccions municipals. Trobaria més discutible si es referissin a unes eleccions estatals o europees. En aquest cas, en què l'organisme és llunyà, hi podríem trobar més coincidències o interessos, malgrat la diversitat dels partits polítics, però en unes municipals...

El dia 26 de maig, quan em dirigeixi al local electoral assignat, tindré molt present què estic votant. A qui vull d'alcalde de la meva vila, i a quin partit polític poso la confiança perquè em representi a Europa. En aquest darrer cas hauré de tenir molt clara la redacció de la llei electoral, sobretot pel que fa a la circumscripció electoral.

El dia 26 de maig haurem de dipositar la nostra confiança a la persona i el seu equip que creiem que millor pot gestionar l'administració pública de la nostra vila. Sóc incapaç de posar en un mateix sac les diferents sensibilitats, encara que es puguin classificar tots com a independentistes. 

Per què el PSC no va renéixer?

En la línia d'escrits anteriors, tots ells després de conèixer els resultats de les darreres eleccions al Parlament català, avui em fixo amb el PSC i les esperances frustrades de renéixer després d'un període, ja força llarg, de retrocés en els seus resultats electorals. Un partit polític que va governar no fa tants anys, i que ara és la quarta força política, amb menys de la meitat dels escons del partit guanyador.

El PSC no ho tenia fàcil, i encara que estant tan avall podies pensar que créixer no era tan descabellat, el panorama no es presentava propici, ni el candidat va fer una bona campanya. Les ballarugues varen fer gràcia una vegada, però ara ja cansen. Si no hi ha al darrere alguna cosa important, tot el demés és pur folklore que no et porta en lloc.

Iceta volia posicionar-se al mig, desmarcant-se dels independentistes, però marcant paquet davant del PP i, sobretot, C's. Aquests eren els adversaris a batre i no se'n varen sortir. Iceta tenia un suport que ha resultat fatídic. Ni l'ombra de Josep Borrell, ni la de Zapatero o de Sánchez, li han fet cap favor. Les seves intervencions i desautoritzacions han comportat que Iceta no fos garantia de res.

Qui pot creure en una persona que els seus el desautoritzen en plena campanya electoral? Com pot estar parlant de la tercera via, de federalisme i reforma constitucional, si l'alternativa de govern, el PSOE, no s'ho creu? Iceta ho tenia molt difícil i tampoc ho va encertar.

Espadaler va aconseguir el que volia: votar socialistes, tapant-se el nas, per aconseguir un escó i una nòmina a final de mes. Aquesta incorporació de qui va destrossar Unió Democràtica, no li ha servit de res al PSC, que ha crescut en un escó, però que ni tan sols pot influir en el bloc unionista.

El resultat podia ser diferent, però té tota la lògica del món i no ha d'haver sorprès a ningú. Com fa sempre Iceta, ara l'objectiu són les municipals del 2019. Ell és un home de partit, i el que menys l'interessa és saber què passa a fora.

Quin paper jugarà Domènech al Parlament?

Podem preveure quin serà el paper de Ciutadans en el nou Parlament, sempre en la línia d'anar en contra de Catalunya des de dins. Una idea que estic convençut que molts votants seus en aquestes eleccions no veuen bé, però que forma part de l'ADN d'aquest partit polític que va néixer només amb la intenció d'anar en contra dels drets dels catalans, de la normalització lingüística, social i cultural dels que ens sentim catalans a casa nostra.

El paper de Ciutadans és clar i el del PP, totalment residual, serà intentar reproduir les proclames del seu partit a nivell espanyol. Tal com han quedat no es poden permetre gaires luxes, tampoc anar de remolc de C's si no volen també desaparèixer a nivell espanyol. Aznar estarà molt atent, i Rivera també.

Però quin paper jugaran els comuns? Xavier Domènech, que ha sacrificat la seva feina i protagonisme al Congrés de Diputats, què farà al Parlament català? La trista figura de Rabell i Cosculluela? Es dedicarà quatre anys a posar pals a les rodes? La seva derrota l'han de poder salvar amb una actitud propositiva, amb un esforç per encarrilar la situació política a Catalunya, desmarcant-se totalment del bloc unionista, i donant la mà als sobiranistes, per evitar un nou naufragi, sense arribar el punt de fer-los pujar els colors. 

Catalunya, en mans de C's o el PP, està clar que quedaria diluïda i convertida en una regió més de l'Estat espanyol, amb pèrdua de valors econòmics i socials, i no cal dir culturals. El PSC tampoc és cap garantia mentre estigui dirigida pels actuals líders, tan dependent del PSOE, tan poc originals, i tan venjatius contra qui els ha escombrat del país. És, doncs, una oportunitat per a Xavier Domènech de recuperar el protagonisme que semblava que la història li havia posat en safata. D'ell dependrà el seu futur, i també l'estabilitat del nostre país. Pot arribar, fins i tot, a fer de pont amb els socialistes més crítics amb la postura oficial del PSOE. Domènech pot fer molta feina, o quedar-se en una racó de la història fins que ens oblidem de la seva existència.

Preparats? Un, dos, tres... 21D

A poc més d'un mes de les eleccions catalanes i encara no iniciada la campanya electoral, ja sabem a qui podem votar i a qui no, si ens movem en clau sobiranista o unionista. La llista del president Puigdemont, ERC i la CUP, per aquelles persones que busquen la independència; PSC, PP, C's i En Comú Podem, per aquelles que no es considerin independentistes.

Si la classificació la fem entre dretes i esquerres potser no tots coincidirem. Hi ha alguns partits clarament definits, però d'altres la seva classificació és més opinable. La meva proposta seria la CUP i En Comú Podem, a l'esquerra; ERC al centre, i PP i C's a la dreta. Em quedarien fora la llista del president i el PSC. Quant a la llista del president s'haurà de mirar qui la conformen, i el PSC hi ha una barreja de dreta intensa (exUDC), extrema dreta (SCC) i esquerra moderada (socialistes), que fa difícil situar-lo.

A partir d'aquí sorgeixen diferents preguntes: a qui opti pels independentistes, quina garantia tindrà que els elegits ja estaran preparats i no la tornaran a espifiar? Hauran tingut temps per arreglar tot allò que no els ha funcionat? Creuen que l'actitud del PP serà diferent? i la dels estats europeus?

Qui opti per l'esquerra, atès que difícilment hi haurà una combinatòria amb majoria suficient, què prioritzaran? l'esquerra independentista (CUP)? l'esquerra dels dubtes (En Comú Podem)? ERC, que ho porta al nom? El PSC, que se'n considera, malgrat les incorporacions actuals?

L'opció més clara és per als ciutadans de dreta i unionistes. Només tenen dues opcions (PP i C's), i a més saben que votin qualsevol de les dues, l'única diferència seran els noms, però no la seva actitud al Parlament català.

Segur que fins a l'inici de la campanya electoral passaran moltes coses i probablement seran unes altres les preguntes que ens haurem de plantejar. A mi, però, em preocupa que els candidats, de la llista que sigui, tinguin clar què volen aconseguir. No podem estar més temps en fals. Serem seriosos?

Negar la paraula i el diàleg no és democràcia

Aquest ha estat un cap de setmana que m'he dedicat bàsicament a temes familiars, gestions que a vegades s'acumulen i que et calen hores lliures, i també ganes o necessitat, per poder-ho fer amb calma i evitar que tot s'endarrereixi. He aprofitat un cap de setmana de mobilització unionista que, segons sembla ha funcionat prou bé, vull dir que han vingut molts turistes espanyols a manifestar-s'hi.

Ho dic sense coneixement de causa perquè des de divendres la televisió l'hem tingut apagada i com a molt he rebut informacions a través de les xarxes socials, i aquestes acostumen a ser força esbiaixades.

Ho vaig deixar divendres quan es va donar per fet que el President compareixeria dimarts al Parlament per explicar la situació. Entenc que explicarà més enllà de què ha passat, que tots ho hem vist, què passarà o pretén que passi els propers dies.

Sí que he llegit la premsa escrita i he vist que ara més que mai tothom demana diàleg. Crec que és en Toni Soler qui escriu que molts contraris al referèndum i al procés, ara es voldran posar la medalla i pretendre donar lliçons perquè ells ja deien que calia diàleg, però no reconeixeran mai que, si aquest arriba, haurà estat gràcies als valents que s'han enfrontat a l'Estat, el Constitucional i Fiscalia, sense els quals el diàleg no hauria arribat. Permeteu-me, però, que encara dubti que l'orgullós Rajoy cedeixi a dialogar.

De fet ho hem escrit molts, sense necessitat de postular-nos, si no ho hem volgut, perquè això passa sempre: els canvis sempre són fruit de trencaments, després les lleis s'adapten a la realitat, i tot gràcies als provocadors que s'han mullat. És una demostració que la llei no està per sobre del bé i del mal, i valdre's de majories absolutes per negar la paraula, no és voluntat democràtica, sinó autoritarisme.

La Vanguardia rescindeix el contracte amb Gregorio Morán

Crec que era ahir que vaig llegir la notícia sobre la rescissió del contracte per part de La Vanguardia a l'articulista Gregorio Morán, que cada dissabte publicava un conjunt d'improperis en la secció titulada "Sabatinas Intempestivas". Abans de marxar de vacances tenia coneixement que li havien censurat un  article, que vaig poder llegir al web d'Internet del diari El Periódico, però no sabia com havia acabat.

Durant els anys que vaig ser subscriptor de La Vanguardia acostumava a llegir els seus articles, encara que en més d'una ocasió m'ofenien, i el que quedava clar era que Gregorio Morán és un xulo i un cregut, però això no treu que et puguin interessar certes reflexions i referències històriques.

Molestava el to, encara que estiguessis d'acord en el fons, sobretot quan es dedicava a ridiculitzar els altres, la qual cosa feia setmana rere setmana. Quedava clar que era un fanàtic unionista i qualsevol persona que fes olor sobiranista era insultat fins a deixar-lo com un drap brut.

Jo, que acostumo a escriure diàriament en el meu blog, i que em trobo molt lluny del senyor Morán, per discurs, dialèctica, coneixement i intel·ligència, em sorprèn com hi pot haver persones tan segures d'elles mateixes, que no comenten, sinó que sentencien, i a més insulten sense parar. Jo sempre he cregut que la modèstia és un do, i que quan escrius o opines, ets conscient que allò és el que tu penses, i que probablement hi ha qui ho té més clar que tu. 

Vull pensar que la rescissió del contracte no va venir només per l'article censurat, sinó per la trajectòria. Gregorio Morán estava acostumat a que ningú li censurés res i m'imagino que es va anar animant fins al punt d'ofendre directament. Després d'uns anys d'estar subscrit a dos diaris, amb la sortida de l'ARA, vaig decidir deixar La Vanguardia i ja no l'he llegit més. Suposo que buscarà un altre mitjà per poder esplaiar-se i treure tot el fel, que a dins no pot ser bo.

Els Comuns, ni carn ni peix

Com era d'esperar, les votacions d'aquest matí a l'assemblea del nou partit polític dels Comuns, han demostrat la seva opció per quedar-se amb la Puta i la Ramoneta, i continuar el paper que ha jugat fins ara Catalunya Sí que es pot al Parlament català. És allò de no definir-se clarament per intentar acontentar tothom, un fet que està vist i comprovat que a la llarga provoca descontentament a totes les parts.

El problema dels partits polítics és la indefinició, que sovint practiquen per evitar ser incoherents i faltar a les promeses. D'aquesta manera ningú els pot acusar d'haver mentit i incomplert les seves promeses electorals.

La indefinició també produeix desafecció i molt poca credibilitat dels partits i els seus dirigents. Veurem quins seran els primers passos d'aquesta nova força política sorgida del naufragi i rescat d'antics partits, i si la força que genera el començament dels projectes els deixa prou forts per fer bullir l'olla un quant temps fins que se'ls exigeixi definició i compromís al país.

Els resultats que s'han donat a les votacions de les línies independentista i unionista deixen veure que aquests últims predominen, si més no entre els assistents a l'assemblea d'avui. Això, però pot canviar segons l'evolució del procés que lideren Junts pel Sí i la CUP, però una cosa tenim molt clara: amb ells no es podrà comptar per res. Comoditat absoluta!

I En Comú Podem què hi pinta?

Mentre a la major part d'Espanya es repartiran el pastís entre el PP i C's, podria molt ben ser que Catalunya tornés a manifestar-se diferent amb una victòria de l'agrupació liderada per Xavier Domènech, En Comú Podem. Sembla evident que el PP quedarà per sota de la resta dels grans partits, i podria molt ben ser que C's no tingués la pujada que en principi se li donava.

Per què pot guanyar En Comú Podem? Com s'haurà d'interpretar si és així?

Malgrat que la situació actual sigui molt específica i diferent de sempre, Catalunya acostuma a respondre en clau d'esquerres quan es tracta d'eleccions generals. En aquests moments el PSC continua sense estar massa a to, el binomi Iceta-Chacón no acaba de convèncer. La forta pujada de la CUP en les darreres eleccions autonòmiques s'ha de veure com es tradueix aquesta vegada en què no es presenten. On aniran a parar els seus vots?

Tot i comptar que hi pot haver molta més abstenció que el 27 de setembre, de ben segur que hi haurà votants de la CUP que no es quedaran a casa, i l'opció de Xavier Domènech no és gens descabellada. Difícilment poden votar el PSC, que s'ha manifestat clarament unionista, i costa de creure que ara votin ERC o DL.

Amb aquest panorama jo em decanto a pensar que En Comú Podem pot ser una bona alternativa a la CUP, si aconsegueixen que se'ls perdoni el seu posicionament en les autonòmiques. Hi ha qui, incapaç de donar el seu vot a Mas o Junqueras, veu en Xavier Domènech el recurs menys dolent.

I com ho haurem d'interpretar? Seguint el mateix raonament, no hi podem veure tant un mèrit de l'agrupació com l'oportunitat de sorgir després de descartar altres opcions, ateses les opcions que la contesa electoral ens brinda.

Rajoy decidit a rellevar Sánchez-Camacho

Fan córrer que Alícia Sánchez-Camacho està sentenciada i que Rajoy se la treu del damunt culpant-la dels mals resultats del PP a Catalunya. La seva absoluta fidelitat al president espanyol la matat. Ningú podrà dir que Sánchez-Camacho no hagi estat obedient a Madrid, fins a l'extrem d'oblidar-se dels interessos de Catalunya, posant sempre per sobre els interessos de Madrid.

Resulta grotesc i alliçonador que la persona que més ha obeït al president espanyol pagui amb la seva jubilació anticipada per no haver aconseguit mantenir un nivell decent de vots i alcaldes i regidors, en les darreres eleccions municipals. Sens dubte hem d'estar d'acord que els resultats han estat desastrosos i no es perfila cap millora, sinó tot el contrari, en les properes eleccions autonòmiques, per la qual cosa Rajoy estaria decidit a rellevar-la per intentar frenar la tendència a desaparèixer del mapa polític català.

En més d'una ocasió havia escrit que envejava el PP basc, per la defensa que feia del País Basc, cosa que no podia trobar en el PP català. Sánchez-Camacho no ens ha defensat mai davant l'abús i pressió rebuda de Madrid. Una vegada ho va intentar i la varen fer callar. Mai més va fer el pas. Aquesta incapacitat de defensar Catalunya, sense necessitat de renunciar de la seva ideologia conservadora i voluntat unionista, l'ha matat. El seu discurs no té futur i ja ningú se la creu. El PP català estava abocat a passar a ser un record del passat i Rajoy ho ha vist.

Sánchez-Camacho, doncs, si es confirmen els rumors, haurà pagat cara la seva absoluta fidelitat al president espanyol, i l'oblit menyspreable que ha fet del nostre país, deixant-lo sense cap força conservadora i unionista que el defensés. Camacho i el seu equip s'han equivocat i ara tindran feina a refer el partit a Catalunya, difícilment arribaran a temps per a les autonòmiques de setembre. El gran beneficiat serà C's que experimentarà un augment significatiu que li traurà l'ànima en pena que els ha quedat en aquestes darreres eleccions municipals.

Villarejo voldria veure Pujol a la presó

Va estar un temps en silenci, però va aparèixer amb una nova empenta de la mà de Pablo Iglésias. D'alguna manera servia de ganxo pel seu passat històric com a fiscal anticorrupció, i ocasionava una patacada a ICV. Un home d'esquerres en un món farcit de conservadors i ultraconservadors. Va agafar fama i molts l'admiràvem i el vèiem com la coherència dins d'un món obscur i poc transparent, i aparentment corrupte.

Sempre ha portat clavada l'espina de Jordi Pujol i no ha desestimat cap ocasió per comentar-ho i criticar-lo. Va ser amb la confessió de l'expresident que es varen obrir com unes taronges els ulls de l'exfiscal. La confessió li donava la raó i aquella obsessió per enfonsar Pujol i la seva família es veia recompensada.

Sempre vaig veure amb bons ulls l'exfiscal, però em va deixar d'agradar quan va aparèixer amb Podemos, i no pas perquè tingui res en contra d'aquest moviment, ans el contrari, crec que és bo que hagi aparegut i espero que pugui fer bona feina, a nivell d'Espanya, sobretot, però també a nivell de Catalunya i en alguns municipis.

La posició de l'exfiscal envers Catalunya és clarament unionista, però evidentment amb una visió des de l'esquerra solidària. Si fos per ell, el moviment Podemos no faria res per ajudar el moviment sobiranista, però això és tan defensable com el contrari. El seu odi o ànim de revenja contra Pujol, a qui no pretenc defensar, sinó que espero que es faci justícia i pagui per allò en que hagi obrat malament, l'ha portat a declarar que en el seu exercici professional va ser pressionat per no investigar ni acusar Pujol ni la seva família. Però jo li pregunto: Ho va denunciar? Si considerava que hi havia algú que el pressionava perquè aturés les investigacions, ho havia d'haver dit, perquè ara el podem acusar d'encobridor. Per què no ho va fer? Si considera que hi va haver un pacte entre partits per silenciar corrupció, ho havia d'haver denunciat. Tenia per costum amagar fet delictius? Un jutge, un fiscal ha d'obrar d'acord amb la llei i la seva consciència, i fer front a qualsevol pressió. 

Les darreres declaracions de l'exfiscal poden comportar la revelació que la seva professionalitat és qüestionable. Una persona que és pressionada i no ho denuncia, no ens mereix la nostra confiança, perquè alimenta una situació de corrupció que pot haver degenerat fins al dia d'avui.

Un bon Nadal per a qui ha trobat la pau

Penso que ha estat un Nadal tranquil, si descartem els països que estan en guerra, els altres on hi esclaten bombes, els països europeus on el vent ha causat morts i destrosses, les famílies que estan a l'atur... el Nadal ha estat tranquil, sobretot per als presumptes corruptes i el govern espanyol. Sí, el ministre Soria també.

I per a l'Alícia Sánchez-Camacho? Aquests dies es deixava fotografiar al costat de Rivera i s'engrescava animant a participar-hi en Pere Navarro, però ben pensat... qui serà el seu adversari polític en les properes eleccions? Els sobiranistes? No!, els seus adversaris seran els nacionalistes espanyols, sobretot l'Albert Rivera. És hora doncs de començar marcar distàncies i intentar convèncer que, si bé és cert que C's és unionista, és el PP l'únic que pot solucionar el problema i fer que l'Artur Mas, el secessionista s'estavelli. És hora de recuperar vots. Del PSC ni en parla. Ja s'han desprestigiat sols.

Per cert, els presumptes corruptes, ni han justificat els diners robats, ni els han retornat, i no han tornat a casa per Nadal, perquè no els ha calgut. Ells continuen vivint tranquils i la presó es troba molt lluny de la seva vida. Evidentment el Rei d'Espanya estava equivocat. Al nostre país la Justícia no és igual per a tot el món. Els rics i presumptes corruptes en surten beneficiats i tenen molts amics al sistema judicial. Una casualitat com una altra. Que passeu una bona diada de Sant Esteve.