Raïm de casa!

Aquests dies estic menjant raïm d'una parra molt esplèndida. Un raïm que l'acabem de collir i, és clar, el gust és insuperable. Quan els productes han de venir de l'altra punta del món, havent passat per diferents cambres frigorífiques, no poden tenir el mateix sabor. El mateix passava amb les maduixes del meu sogre, que les menjaves poques hores després que les hagués trencat. Res a veure amb les que venien de Huelva.

Avui, intentàvem comprar espàrrecs i, com és costum, hem mirat la procedència. Venien del Perú! No n'hi ha més a prop? No tinc res contra els peruans. És un país que enamora i que en guardo un gran record. La muntanya dels set colors, per exemple, és una excursió que no et pots perdre. Però una cosa és el país i la seva gent, i l'altra comprar productes que han travessat l'Atlàntic.

Abans, els nostres pares i avis, només menjaven allò que collien. Es menjava el que donava la temporada i tothom tan feliç. Ara et pots permetre el luxe de menjar allò que a casa no hi ha, però a quin preu? I no em refereixo únicament al cost econòmic, sinó també al gustatiu.

No pretenc fer propaganda dels productes quilòmetre zero, però crec que seria bo que, sense exageracions ni fanatismes, ens dediquéssim a adquirir aquells productes nostrats, que en coneixem la procedència i que són de temporada. Segur que no passarem fam i podrem trobar prou varietat i, al mateix temps, ajudarem als nostres pagesos, que tenen prou maldecaps per tirar endavant la feina, a poder-se guanyar la vida amb el seu treball i no haver de dependre de subvencions ni grans sacrificis.

Avui, per postres, tornaré a menjar raïm. Una parra que produirà el que produirà, amb vida molt efímera, però que l'any que ve hi tornarà.

Faran alguna cosa amb el senglar?

La indefensió del pagès davant la proliferació de senglars, cabirols i conills envaint els seus camps fa massa temps que dura i l'administració no ha estat prou contundent ni receptiva. Ara que s'ha constatat que el senglar està posant en risc l'explotació ramadera del porc, pel perill que contaminin amb la pesta africana, ara tothom es posa les mans al cap.

Fa molt temps que s'hauria d'haver regulat la sacrificació del senglar que entra als camps i destrossa tot allò que troba. La invasió urbana als contenidors de la brossa no deixa de ser una anècdota davant del greu problema amb què es troba la pagesia, i aquí hi hem de col·locar i denunciar aquells falsos animalistes que han criticat les batudes del senglar. Els col·loco al mateix lloc d'aquells que pateixen amb la poda dels arbres, perquè diuen que els hi fan mal, o aquells que no poden entendre que el bosc s'ha de regenerar i talar arbres sobrers.

Cal tenir les idees molt clares i conèixer bé com funciona tot i posar-se al lloc dels altres abans de fer segons quines declaracions i defensar segons què. Cal actuar per resoldre els problemes, i fer-ho bé per no causar-ne més.

No pot ser que només siguem capaços de veure els mals quan aquests ens afecten. Aquesta manca de solidaritat i d'interès per conèixer que passa més enllà de casa meva és la gran xacra de la nostra societat. No és, doncs, només un problema de l'actitud dels nostres dirigents, sinó també de la nostra. És allò de veure la palla a l'ull de l'altre i no adonar-nos de la biga al nostre.

Caldrà veure si el seriós avís de la pesta africana tocant les portes de les nostres granges servirà per a alguna cosa més que mobilitzar per uns dies tota l'administració, i es busca la manera de combatre l'auge d'animals incontrolats que posen en risc el nostre bestiar i la collita que sustenta el sector primari.

La mort de vint-i-cinc galàpets

Arran de la multa a un pagès del Ripollès per l'enganxada d'uns vint-i-cinc galàpets al fil elèctric de la seva finca he pensat que realment la nostra societat està una mica malalta. Hi ha persones que a vegades sembla que se'ls en vagi el cap, i a sobre les lleis els hi van a favor. 

Estic molt d'acord que les bèsties s'han de protegir i evitar que una mala praxis les mati. Una altra cosa és que no s'hagi d'estudiar cas a cas i entendre les circumstàncies que poden haver portat, com és aquest cas, a la mort dels galàpets.

El pagès està molt perjudicat per la protecció de les seves finques i conreus. A part dels humans que es dediquen a robar, eines i productes del camp, també hi ha animals que fan de les seves. La mostra més clara és la del porc senglar, que acostuma a fer molt de mal i provocar moltes pèrdues. Això fa que s'hagi de prendre mesures per evitar l'entrada al conreu. 

En el cas del pagès multat, l'electrificació venia motivada per evitar que les vaques s'escapessin i provoquessin algun accident a la carretera. Això hauria fet culpable el pagès i per tant calia posar-hi remei. Ara, una vegada els animalistes han presentat la denúncia per la mort dels galàpets, sembla ser que no hi ha més solució que sancionar el pagès. 

Darrerament hem sentit moltes anècdotes de denúncies d'habitants de les ciutats quan van al camp, i també d'animalistes que tenen molt poca feina a fer. Penso que no es pot jutjar sense aprofundir en els temes, i valorar justament què hi ha de mala intenció i què d'accident no volgut. Si ho posem tot a l'extrem i deixem els pagesos indefensos, potser arribarà el moment de tancar els camps i que produeixi un altre. 

Sisplau, siguem una mica seriosos i posem-nos a la pell d'aquelles persones que tenen prou problemes per defensar la seva professió. Està molt bé tenir cura de la natura i el seu hàbitat, però no el posem per sobre de la raó. Intentem trobar el punt just per situar cada cosa al seu lloc, i no ens deixem portar per falsos sentimentalismes.

Entretinguts amb la possible nevada, aparquem el Procés

Parlar del Procés avui seria repetir més del mateix. Ho deia en Serrat, marejant la perdiu es maregen ells mateixos. M'agradaria que tot plegat estigués resolt, però no entraré a parlar del mateix. Tenim la sort que avui ens hem entretingut amb la possibilitat de nevades al costat del mar i, com passa a la meva vila, ens hem quedat amb les ganes.

Ahir havent dinat, a Tavertet, parlàvem amb un pagès de fora vila que manifestava ser contrari a la neu. El dilluns el va deixar incomunicat a casa i va haver de tornar al llit. Ens parlava de quan treballava al bosc i la neu el podia deixar uns dies sense poder-hi entrar i, per tant, sense sou. 

Als urbanites de vora mar ens fa gràcia veure nevar i desitjaríem que això passés cada hivern, perquè no em patim les conseqüències. Veure nevar és tota una festa, i fins i tot acceptem quedar atrapats a la carretera perquè ho vivim com una experiència divertida. Quan la neu t'afecta el dia a dia i et pot deixar sense feina o amb problemes de comunicació, ja no és el mateix. No és estrany, doncs, que la visió de les nevades, a cotes baixes, no es rebin de la mateixa manera per part de tothom.

Avui, doncs, llegint les peripècies d'alguns dels afectats per les nevades ens ha entretingut i hem deixat de pensar per una estona en el ditxós procés, si em permeteu que així el qualifiqui. També podríem passar l'estona mirant el bufó del regne com actua de president de Tabàrnia, sinó fos que ho fa amb la mala llet que el caracteritza des de que va haver de marxar derrotat de Catalunya. La seva obsessió contra Jordi Pujol el va fer embogir i l'odi el va estendre a tots els catalans.

La responsabilitat d'educar els nostres fills

Demà els mestres i professores d'escoles públiques i privades s'incorporen a les escoles per preparar el curs escolar 2013-14. Un curs que s'iniciarà passada la diada de l'Onze de setembre que, més o menys a tothom ha sensibilitzat, ja sigui per animar la cadena humana o anar-hi en contra.

Els pares i mares que hem tingut els nostres fills durant aquests gairebé tres mesos de vacances, satisfets enviarem els fills a l'escola, perquè aprenguin i els eduquin. És aquí on vull fer la meva incidència. L'educació dels fills, i de les persones en general, té lloc a molts llocs, en diferents circumstàncies, i amb diferents protagonistes.

Sens dubte que a l'escola, els professors tenen un paper important a jugar en l'educació dels nostres fills, però també les entitats esportives, informàtiques, i extraescolars de qualsevol tipus. No ens equivoquem, però, i ens quedem tan amples. El lloc per excel·lència on s'ha d'educar els nostres fills és a casa, a la família, el dia a dia, ajudant a casa, sortint de viatge, anant a comprar o en qualsevol activitat que duguem a terme. Delegar exclusivament l'educació dels nostres fills a mestres, educadors i monitors és un greu error i una irresponsabilitat que després pagarem cara.

Hi ha famílies desestructurades, amb problemes greus no ja de convivència, sinó també de subsistència. En situacions extremes l'educació per part dels familiars serà gairebé una quimera, però estem parlant d'unes excepcions. Malauradament hi ha massa famílies que, podent-ho fer, han renunciat a educar els seus fills i culpen del seu comportament les escoles, la televisió o qualsevol agent, però mai reconeixen la seva deixadesa.

Seria bo que, de la mateixa manera que a finals d'any ens fem propòsits de comportament, ara, amb l'inici d'un nou curs escolar, ens proposéssim millorar la nostra atenció als nostres fills i compartir la responsabilitat de la seva educació, amb l'aprenentatge que rebran a l'escola.

El pagès sap molt bé que recull el que sembra, això anant tot bé. Els pares i mares hem de saber que el futur dels nostres fills i de tota la família dependrà del compromís que assumim en educar-los. És molt fàcil culpar a factors externs de tot el que els passa i de tot el que fan els nostres fills, i més difícil reconèixer la nostra culpa.