Ha mort el fundador de la cooperativa La Fageda

La Fageda és un projecte inclusiu d'èxit que va fundar el senyor Cristóbal Colón, l'any 1982, a la Garrotxa. Si ho hagués de dir, que algú em corregeixi, el producte a fabricar tant era, l'objectiu era crear un empresa que donés feina a persones amb diversitat funcional.

De fet, a casa els coneixem pel seu iogurt, que és el que mengem diàriament, però al començament l'activitat que desenvolupaven era per encàrrecs d'altres empreses. Després varen crear la secció de jardineria i van muntar un viver forestal. I, segons he pogut veure en el seu historial, no és fins a l'any 1993 que comencen a fabricar els primers iogurts.

Si mirem tot el procés que ha seguit l'empresa ens adonem que no només ens hem de fixar en els productes alimentaris que produeixen, com són els iogurts, les melmelades, gelats i postres, sinó que cal observar tot el que han fet en l'àmbit social, residencial i terapèutic, treballant per a la inserció laboral i la formació de les persones més vulnerables.

Conec poc el projecte per entrar-hi a fons, però en tot cas voldria ressaltar un fet: L'Administració Pública té l'obligació d'estar molt present en el dia a dia, procurant que tothom tingui les mateixes oportunitats i, per tant, atenent aquelles persones que poden quedar despenjades de la societat. La societat civil també té, si més no moralment, l'obligació d'ajudar aquelles persones que la vida els ho ha posat més difícil. Cadascú de nosaltres podem col·laborar i intervenir, segons les nostres possibilitats i capacitats, però no ens en podem desentendre.

Quan veus projectes inclusius com La Fageda, amb persones al capdavant esforçant-se com el senyor Cristóbal Colón, només pots treure't el barret i dir: Sí senyor! Amb més persones com vós, el món funcionaria molt millor. I des d'aquí li agraeixo l'exemple de vida, que ens hauria de fer canviar moltes coses i actituds. Gràcies!

Eufòria per un grup d'amics!

Hem acomiadat diumenge amb l'eufòria de l'afició blaugrana celebrant el campionat de la lliga, amb la seva victòria davant l'etern rival. Al marge de les simpaties que pot despertar el club, o les antipaties dels seus contrincants, m'agradaria destacar uns elements que s'han comentat i crec interessants.

A l'hora de valorar l'èxit de l'equip s'ha posat en relleu la unió de la plantilla, que es comporta com un grup d'amics, diferenciant-lo d'altres que més aviat s'han llençat els plats pel cap. Un fet que hauria de ser una normalitat es destaca com una característica a ressaltar. La meva experiència en aquest món no va més enllà del que vaig viure durant els anys que el meu fill jugava a futbol, des de petit fins a l'adolescència, i que tots teníem clar que l'objectiu era gaudir de l'esport i, a poder ser, aconseguir la satisfacció de guanyar algun partit.

Recordo que entre els pares, sempre hi havia aquell que prioritzava el triomf a la formació esportiva i humana dels fills. Alguns que no entenien com un entrenador col·locava a l'equip titular jugadors que no estaven a l'altura, la qual cosa actuava en detriment dels resultats.

En el camp professional, s'ha d'entendre que qui no ho fa prou bé s'ha de quedar a la banqueta, perquè els clubs tenen l'obligació de guanyar i, per això, necessiten els millors jugadors. Tot i això, però, és bo considerar altres aspectes i la companyonia i saber-se ajudar els uns als altres no s'hauria de perdre mai.

L'altre element és la vinculació amb la ciutat i el país que els acull o els anima. El fet que de la plantilla hi hagi un percentatge elevat de jugadors que han crescut dins, és un mèrit, però també una virtut que no s'hauria de deixar perdre. Aquest ha estat un element que he tingut sempre molt en compte a l'hora de simpatitzar amb l'Athletic Club. Prioritzar els jugadors de casa, treballant per formar els de casa, per donar-los oportunitats de ser uns bons esportistes, uns jugadors de referència.

Al marge, doncs, de les simpaties que puguem tenir, és bo adonar-nos que, en el fons, l'esport forma part de la nostra vida en societat i que tot el que fem per millorar-la ha de ser benvingut.

La fama no t'ho permet tot!

No tinc el gust de conèixer el senyor Timothée Chalamet, actor de cinema que està a punt de rebre l'Òscar a millor actor protagonista. Reconec que en qüestió de cinema estic molt al marge i això tampoc no és bo. Després de les seves declaracions sobre el ballet i l'òpera haig de dir que no tinc gens d'interès de conèixer-lo. Potser va ser un mal moment, però en tot cas quan dius segons què quedes en evidència i a mi, persones amb aquesta manera de pensar tan irreflexiva no m'interessen.

L'esmentat actor va afirmar que no volia actuar en el món de l'òpera o el ballet, dues arts moribundes, segons ell, amb l'afegitó: "Ei!, mantingueu-ho viu, encara que a ningú li importi, ja". No cal dir que la reacció de les persones d'aquests sectors han reaccionat criticant l'actor i manifestant el seu desacord.

Haig de dir que no soc gaire aficionat a l'òpera i al ballet, però mai se m'acudiria criticar-les i afirmar que ja no tenen vida. Valoro molt totes les persones que treballen i creen dins del món de l'òpera i el ballet, amb aportacions fantàstiques, i penso que s'ha de ser molt vulgar o no rodar fi, per fer aquestes afirmacions, sobretot una persona que es deu al públic i el necessita per al seu èxit personal i professional.

M'imagino que si és un candidat a un Òscar serà perquè ha fet prou mèrits per merèixer-ho, i no em disgustarà gens que l'obtingui. Cadascú lluita per allò en què creu, però seria desitjable que no es caigués en l'error de pensar que només allò nostre té sentit i vida, i que la resta s'aguanta pels pèls.

Unes declaracions desafortunades que suposo voldrà rectificar, tret que sigui prou superb i pretensiós per anar pel món amb aquest discurs i menyspreu pels altres. 

Val més caure en gràcia que ser graciós!

No sé per què m'ha vingut al cap aquesta frase quan pensava amb en Plácido Domingo i en Julio Iglesias. Segurament ho hauria d'enfocar diferent i arribar a la conclusió que els partits polítics, que són l'eina per fer rotllar l'engranatge de la democràcia representativa han assolit una força desproporcionada en àmbits que n'haurien d'estar al marge, un d'ells el judicial, però no només aquest.

Aquests dies llegíem les acusacions d'unes persones d'haver estat maltractades pel cantant Julio Iglesias i que probablement el portarà a judici, i no fa pas tant de temps que el protagonista d'històries semblants, em refereixo a maltractament a les dones, era un altre cantant, en aquest cas el senyor Plácido Domingo.

Tot i els molts testimonis sobre el comportament del cantant d'òpera, al final no va passar res, i el que és pitjor, encara va rebre aplaudiments i suport del públic, com si es tractés d'una víctima i no pas del presumpte violador.

M'imagino que una cosa semblant passarà amb Julio Iglesias. No hi ha res com tenir poder i fama i, sobretot, tenir el suport de partits polítics que ens han governat i ho tornaran a fer. És per això que comentava que els partits polítics actuen més enllà de la política i creen una xarxa d'autoprotecció encara que això representi menystenir possibles víctimes d'un abús de poder.

Mentre permetem que els poderosos puguin fer el que els plagui i encara els hi riem les gràcies, existirà gent oprimida i indefensa que ningú els farà cas, ni tan sols els tribunals de justícia. No podem avançar-nos als esdeveniments ni acusar sense proves suficients als presumptes assetjadors i abusadors, però una vegada demostrats els fets no hi pot haver cap excusa, i encara menys els diners i la fama, que els estalviï la pena. 

Si volem un món just, hem d'aplicar la justícia a tothom per igual, encara que ens hagin donat suport en campanya electoral o formin part d'un grup de persones selectes que es fan mirar. No podem caure en el parany de deixar-nos enlluernar per l'èxit, que no sempre és sinònim de bon comportament.

El treball diari i constant

Aquests dies que ens arriben notícies de Singapur, amb uns resultats brillants de nedadores catalanes, conviden a reflexionar sobre la feina de formiga que no sempre es veu, i que només te n'assabentes quan sorgeix l'èxit. Llavors tot esclata, i en tenim notícia, i ens n'alegrem, però no podem deixar de pensar en totes aquelles persones que no aconsegueixen ser les primeres, però no per això se'ls ha de restar mèrits.

Parlant d'esport, ens adonem que no totes les disciplines tenen el mateix ressò. Quan hi ha molts diners al darrere, les notícies són a primera pàgina dels diaris, encara que només sigui per comentar el menú del dinar de la concentració. És evident que un esport que mogui milers d'aficionats, sempre resultarà més atractiu als espònsors, i de retruc els diaris se'n faran més ressò, però hauríem de tenir l'encert de dedicar temps a aquells esportistes que treballen sense parar per aconseguir èxits que no tenen la mateixa repercussió entre la gent.

Em direu que m'embolico, però sempre he pensat que la gent que té una afició, que pot arribar a ser professió, i que treballa en silenci per millorar el seu rendiment i resultats, són persones que sumen. Que no provoquen aldarulls. Que no critiquen per criticar, ni es fan veure per ridiculeses. Si saps alguna cosa d'ells és per la feina constant, el seu esforç diari per assolir una meta.

A Arenys tenim la Marta Mitjans que va de rècord en rècord, i sense conèixer-la personalment, t'hi sents vinculat i orgullós de ser convilatà. I això és pels èxits aconseguits? Segur que sense ells no en tindríem notícies, però és d'admirar la seva preparació, la seva dedicació, sense la qual no aconseguiria pujar al pòdium. 

A totes aquestes persones que treballen amb constància i perseverança, tant si aconsegueixen l'èxit, com simplement la satisfacció personal de superació, cal felicitar-les i desitjar-los la felicitat en allò que els omple i que dediquen tantes hores del dia.

Orgullosos dels èxits de la Marta

No tinc el goig de conèixer personalment la Marta Mitjans, atleta arenyenca que no para d'aconseguir medalles, reconeixements i títols, el darrer és el rècord d'Espanya dels 800 metres, categoria sub-20, però m'apunto al grup de vilatans que ens sentim orgullosos que una arenyenca assoleixi tants d'èxits. El sentiment de pertinença de grup és bo, i per això hauríem de cuidar-ho una mica i entre tots aconseguir que el nostre treball individual, però també el col·lectiu, obtingui bons resultats.

La Marta, però, no obté l'èxit per casualitat. No li ve regalat, sinó que requereix el treball constant, diari, per anar guanyant terreny i superant-se. L'esforç del dia a dia, en silenci, sense que ningú se n'assabenti. Després podem llegir les notícies que ens parlen dels seus triomfs, però abans hi ha la feina metòdica, rigorosa i constant.

S'ha de felicitar la Marta, no només per quedar primera en les seves competicions, sinó per aquesta dedicació i sacrifici diari, en una cosa que li ve de gust, però que està plena de dificultats, també d'entrebancs, i que només amb insistència i esperit de superació ho pot afrontar.

L'exemple de la Marta ens hauria de servir a tots per afrontar el dia a dia amb la satisfacció de saber que ho donem tot per aconseguir les nostres fites. No sempre assolirem l'èxit, ni el reconeixement dels altres, però sí el nostre propi reconeixement, que és prou important. Perquè estic segur que la Marta agraeix les paraules i consideracions que rep de la resta de persones, però gaudeix de la seva pròpia satisfacció en veure que el seu treball, les seves hores d'entrenament i renúncies fan possible l'assoliment de l'èxit.  

Enhorabona, Marta. Gràcies per la teva il·lusió, esforç i tenacitat. Gràcies per portar el nom d'Arenys arreu on participes.

Un verificador salvadoreny?

No sé si anirà de baixa o bé l'agenda del senyor Feijóo i simpatitzants es mantindrà plena de convocatòries de manifestacions al carrer durant, al menys, quatre anys, el que dura una legislatura. De moment el PP continua sortint al carrer, amb més o menys èxit de convocatòria, amb un objectiu fixe, que és fer caure el govern socialista, i amb unes proclames que van canviant, adaptant-se a l'actualitat. Avui li ha tocat el torn al verificador salvadoreny.

Confio que a la llarga la gent se'n cansarà, però en tot cas és molt trist que es perdin pistonades per millorar la manera de governar i defensar els interessos de tots els espanyols. No és bo que la incapacitat de pactar el govern comporti aquesta actitud destructora. Perquè en el fons, l'amnistia és l'excusa que el PP pren per desgastar el govern que, a la seva manera de pensar, els ha pres la Moncloa. Ho tenien coll avall, i no ho han aconseguit.

Tot i així, s'ha d'entendre que la negociació iniciada ahir a Suïssa entre Junts i el govern espanyol, amb un avalador estranger, crispi els nervis dels patriotes espanyols. Com poden aguantar que algú de fora vingui a solucionar els problemes interns? Qui s'han cregut que són? L'orgull patri dels nacionalistes espanyols no permet acceptar ingerències foranes. Només s'ha escoltat a la Unió Europea quan els conservadors i amics seus s'han pronunciat a favor d'ells. Abans, ningú podia opinar sobre Espanya, i encara menys posar en dubte els poders de l'Estat.

Soc conscient que la pressió persistent, com una gota malaia, és difícil de suportar, i que el govern socialista i els seus militants i simpatitzants no ho estan passant gaire bé. La sort que podem tenir tots plegats és que cada vegada hi hagi més persones que s'adonin del ridícul, i dels veritables interessos dels dirigents del PP per empastifar la política espanyola. Caldrà molta paciència, tenint en compte que els catalans som un objectiu fàcil per anar-hi en contra, sobretot quan qüestionem la sagrada unitat de la pàtria.

Veurem més manifestacions, aprofitant qualsevol excusa, i escoltarem improperis de dirigents com la presidenta madrilenya, però sí que demanaria als meus polítics, els de casa, que no s'oblidin de governar i de demostrar que nosaltres som capaços d'espavilar-nos i fer alguna cosa de positiu. Ja fa massa temps que estem aturats i hem perdut el nord. Probablement amb un relleu dels governants ens en podríem sortir més de pressa i amb més possibilitats d'èxit.

Donar veu a la ignorància

Em sorprenen alguns comentaris estranyats davant de segons quines declaracions de personatges que, per la raó que sigui, però no necessàriament per la seva intel·ligència, empatia o sentit comú, s'han fet famosos i potser fins i tot guanyen molts diners. M'imagino que és qüestió de l'èxit, encara que sigui un èxit efímer, però que en un moment donat col·loca una persona al cim fins al punt de ser idolatrat.

Trobaríem un exemple clar en el món de l'esport, sobretot el futbol, i evidentment el masculí. Uns jugadors que encara no han sortit de l'ou i els plouen elogis exagerats de fanàtics i massa de gent il·lusionada per un joc que cada vegada és menys esport i més negoci. Com sempre, no és bo generalitzar i a tot arreu hi ha de tot. Però és cert que podríem fer una bona llista de futbolistes que han tingut, diguem-ne la sort, de triomfar amb la pilota, encara que humanament tinguin molt que desitjar.

I probablement la culpa és nostra. De les persones que segueixen el futbol i necessiten buscar uns ídols que els enlluernen i que adoren. No ha de ser fàcil evitar caure en el parany de sentir-te un Déu tot poderós, capaç de tot, si al teu voltant tot són elogis i catifes vermelles.

No voldria centrar-me només en el món del futbol, com si aquests fossin els dolents i la resta immaculats. Ho trobem en el món de la faràndula, en actors i actrius de cinema, en cantants. Trobar l'equilibri entre el saber fer bé les coses, aquelles que la vida t'ha brindat, i la humilitat de pensar que com a humans tenim els nostres defectes i mancances, i que entre tots ho podem fer bastant tot, sense necessitat de trepitjar ningú, no ha de ser fàcil.

La majoria d'humans, que no tenim un club de fans que ens venerin ni aplaudeixin tot allò que fem, ens pot costar entendre segons quines actituds. Potser els hauríem de compadir, perquè la vida no els ho ha posat senzill, i tenen el perill de caure estrepitosament a la primera ensopegada. I el que no podem fer és sorprendre'ns de segons quines declaracions, perquè haurà volgut dir que hem sobreestimat aquella persona, pel simple fet de ser un crac en el seu ofici o afició, sense valorar el seu fons, tot allò que ha conformat el pòsit que li permet bellugar-se en aquest món cada vegada més competitiu i individualista. Si pensem en la col·lectivitat, potser ens serà més fàcil tot plegat.

La 12a calçotada de la CUP d'Arenys de Mar

La CUP d'Arenys de Mar hem celebrat la 12a calçotada amb un èxit espectacular d'assistents, que han superat totes les previsions. Hem gaudit de la participació entusiasta de molts arenyencs, però també de persones vingudes de fora, que han pogut assaborir productes de qualitat i quilòmetre zero. Em quedo amb una noia que no havia tastat mai els calçots i que a l'hora de marxar m'ha vingut a dir que n'havia menjat i li havien agradat molt.

No hi ha dubte que trepitjar el carrer i compartir activitats i estones amb la gent és on la CUP es troba més a gust, i tot l'esforç per preparar la jornada i dinamitzar-la queda compensat per la satisfacció de veure la gent que s'ho passa bé i que t'ho agraeix sincerament.

Joves i persones grans; simpatitzants o simplement veïns interessats en l'activitat, han omplert la plaça de l'església durant unes hores, asseguts, o fent cua per recollir els calçots i la botifarra amb mongetes, aprofitant l'avinentesa per escoltar la música o fer-la petar.

Haig de dir que he arribat a casa ben cansat, però més content que mai. Quan les coses surten bé, i això ho veus amb la cara de la gent, no hi ha res que t'aturi, i això en moments de lleure i esbarjo, però també a l'hora de treballar per a la vila, afrontant reptes de futur, i organitzant el govern municipal per donar resposta a totes les necessitats.

No és un acte de campanya, perquè es fa cada any, al marge de si hi ha convocades eleccions o no, sinó una manera d'acostar-nos als veïns per dir que hi som i ho volem compartir amb tots ells.

I la setmana vinent tornarem al carrer amb més activitats. Tampoc estrictament de campanya, però sí que ens ajudaran a conèixer quins són els suggeriments i demandes més immediates que necessiten resposta des del govern municipal. Tot plegat, una manera d'acostar-nos a la gent per eliminar aquest mal vici de treballar-hi d'esquena, d'oblidar-se del compromís assumit de governar per a tots.

Un agraïment a totes les persones que avui han estat amb nosaltres a la plaça de l'església, i disculpar-nos per les que no ho han pogut fer per manca d'espai, amb el compromís de fer-ho possible l'any vinent.

Felicitacions a la Marta Mitjans

Ahir una bona colla d'arenyencs es varen reunir al centre cultural del Calisay per seguir en directe la cursa final dels 800 metres femení en categoria sub-18, que tenia lloc a Jerusalem, i on hi participava l'atleta arenyenca Marta Mitjans. La il·lusió de molts era poder-la veure guanyar la cursa, pujar al podi, o simplement meravellar-se de l'esforç que suposava arribar a una final europea. Finalment la Marta va acabar en setena posició, la qual cosa no li resta mèrit a tot el seu treball.

Perquè acostumem a veure els finals, els dies de les curses, però no seguim la feina diària que suposa per a una atleta com la Marta aconseguir tants èxits com és el seu cas. A vegades sembla que els premis o els bons resultats vinguin rodats, sense dificultats. Al darrere d'una cursa exitosa hi ha un treball constant i un sacrifici diari per anar millorant resultats i aconseguir si més no arribar a participar en aquests campionats que no són fàcils d'aconseguir.

Algú podria sentir-se desil·lusionat després de veure el resultat d'ahir. Potser massa arenyencs creien que una campiona d'Espanya podia assolir un millor resultat europeu, però no podem oblidar que al món hi ha moltes atletes que treballen fort per assolir bons resultats, i que no és fàcil arribar a ser de les primeres.

Però hi ha una altra cosa molt important, i és l'edat de la Marta. Amb només 15 anys ha guanyat molts premis i ha pujat moltes vegades al punt més alt del podi. Això no ho pot dir tothom, i encara menys pensant que té una llarga carrera per endavant.

Hem de felicitar la Marta per tot el que ha fet fins ara, agrair-li que porti el nom de la vila més enllà de les nostres fronteres, i que tingui la disciplina i voluntat de sacrificar-se dia rere dia per anar aconseguint millorar la seva marca personal. No veiem què fa cada dia, però ens ho podem imaginar, i per això li ho hem d'agrair i encoratjar-la per tirar endavant orgullosa de la feina feta i de les possibilitats de futur que té i que de ben segur podrem celebrar en altres ocasions. Bona feina i gràcies Marta!

Rufián no ha paït bé l'èxit de Perpinyà

L'èxit de Puigdemont a Perpinyà sembla ser que ha posat nerviosos la gent d'ERC. El seu diputat al Congrés de Madrid, Gabriel Rufián, la reptat a que tingui el mateix èxit a Cornellà. No se'ls hi ha posat gens bé, i tot això perquè la lluita entre els dos partits polítics està en primer pla. ERC fa tot el possible per superar JxCat, que malgrat els problemes interns d'identitat, continuen estan per sobre al Parlament català.

Rufián ha comparat els exiliats amb els presos polítics, a qui ha els ha donat tot el mèrit, davant la comoditat dels exiliats que es poden permetre mítings com el de Perpinyà. Jo, modestament, li voldria recordar que la feina que s'ha fet des de l'exterior, li agradi més o menys, ha estat molt important i considero que va ser una bona decisió marxar fora i treballar per al país. Tot això sense desmerèixer els presoners ni oblidar que gràcies a Junqueras, ara hi ha tres eurodiputats catalans de l'exili.

No podem anar bé quan les coses es plantegen d'aquesta manera. Aquesta ràbia interna no pot ser bona, si més no per al país. ERC fa massa temps que persegueix la victòria, ofuscadament, i seria bo que pensés més en el país, i adonar-se que el més important és que sumin i continuïn superant el 50% de la representació parlamentària, sigui qui sigui el primer, que per cert són els de C's.

La vaga de cada estiu a l'aeroport

Els catalans estem molt acostumats a que quan més necessitem una cosa més entrebancs ens hi posen, sobretot en serveis dirigits des de Madrid. No ens deixen gestionar serveis, ni tan sols per comprovar si ho faríem igual de malament.

Cada estiu, coincidint en època de vacances, un o altre col·lectiu de treballadors de l'aeroport de Barcelona fan vaga. No solucionen el problema de tot l'any i fan pressió quan més moviment de passatgers hi ha. Quanta més repercussió més possibilitat d'èxit de les seves reivindicacions.

Sabem que la vaga és un dret dels treballadors i per tant no es tracta de negar-los-lo, però sí que em provoca una qüestió: Per què només passa a Barcelona? Per què la gestió de l'aeroport de Madrid, per posar un exemple, no provoca tantes vagues com el nostre? 

Desconec quines són les condicions salarials i laborals d'aquests col·lectius, però haig de suposar que no són les mateixes a Barcelona que a Madrid. Quina és la raó?

A Barcelona també és tradicional la vaga del transport coincidint amb fires internacionals. Potser per engrescar els organitzadors a desplaçar-se a Madrid, on els serveis funcionen normalment? És pensar malament, però m'agradaria que algú m'ho expliqués per no continuar mal pensant del govern espanyol a l'hora de no cedir la gestió de serveis públics a la Generalitat.

Ferran Mascarell, un bon gestor

Segons sembla Ferran Mascarell estaria disposat a presentar-se a les eleccions per a l'alcaldia de Barcelona. No sé ara, amb tot el batibull que hi ha entre PDECat, JxCAT i demés, quin suport polític tindria, però des de la meva humil opinió, penso que Ferran Mascarell és una bona opció per aconseguir un bon alcalde a la ciutat de Barcelona. 

Està comprovat que Ada Colau, amb tots els seus defectes i virtuts, no és la millor opció i que el seu paper com a líder social té més volada que no pas com a alcaldessa, i l'equip de suport i té molt a veure. Tampoc veig en els candidats d'altres forces polítiques, coneguts o pendents de conèixer, la millor solució per recuperar el lideratge amb èxit de la capital catalana. Potser Jaume Collboni seria un adversari a batre, tot i que a mi fa temps que em va decebre.

Ferran Mascarell ha demostrat la seva talla en tots els llocs que ha estat, i les crítiques que ha rebut han estat més polítiques que no pas de capacitat de gestió i èxit professional. Barcelona necessita un lideratge fort i amb les idees clares, i penso que Ferran Mascarell potser no és l'única persona, però si una bona opció per aconseguir que Barcelona recuperi el prestigi que en els darrers anys ha perdut.

Sense excel·lència no aconseguirem l'objectiu

Trobo a faltar esperit de superació, excel·lència, sentit crític... M'adono que cada cop vivim més immersos en la mediocritat, en la llei del mínim esforç, d'esperar a aprovar, de no auto exigir-nos qualitat, millora, eficiència. I això en tots els àmbits de la nostra vida, el professional, el familiar, el del lleure, el cultural... Hem cregut que la frase "l'important és participar" s'ha d'aplicar a tot arreu, i jo no hi estic d'acord.

Si volem sentir-nos bé hem d'exigir-nos més i no acontentar-nos en ser-hi, en mirar-ho, en acceptar-ho. Tenim l'obligació de fer-ho el millor possible i no claudicar fins aconseguir-ho. Hem de ser crítics amb els altres i en nosaltres mateixos. No estem construint un món de bones persones, sinó de persones bones, capaces, autèntiques i amb esperit de superació.

Tot això, en què hi crec, a vegades em provoca dubtes i reflexió posterior. M'apareix la magnanimitat, el perdona vides, les frases amables, però gens sentides... per no ferir? per quedar bé? per no provocar l'altre? per enganyar-nos!

Ahir vaig assistir a un concert amb dues parts diferenciades. Una primera part on hi distingies la bona voluntat, l'esforç i el treball contra totes les adversitats, i una segona part amb resultats, que et podien agradar més o menys, però que hi distingies la bona feina, el coneixement, l'èxit. 

Un detall molt bonic va ser el reconeixement del treball dels primers per part dels segons. Fins aquí molt bé, i també el suport del públic, amb més o menys sinceritat. I després què? El concert d'ahir pot servir d'alguna cosa més que d'un entreteniment d'un parell d'hores? Cal buscar-hi alguna cosa més que el simple divertiment? El primer grup no hauria de treballar diferent per no continuar donant el resultat d'ahir? 

És delicat i pot ferir sensibilitats, però jo crec que estem obligats a buscar l'excel·lència, i si no ho acceptem, si no ens hi veiem en cor, com a mínim hem d'acceptar que mai arribarem al plaer absolut, perquè ens deixarem portar per sentiments i no ens farà por ni avergonyirà la mediocritat. Si no hi lluitem, acceptem que no hi hem arribat.

La ciutadania es manifesta en un referèndum

Estic convençut que no se us ha escapat algun comentari sobre el referèndum italià d'aquest cap de setmana, amb un resultat contrari al que defensava el primer ministre. ¿No heu sentit alguna persona dient que no es poden organitzar referèndums sense tenir assegurat l'èxit? ¿No li heu sentit dir que el primer ministre italià, com també el primer ministre anglès amb el Brexit, han estat uns irresponsables? Si acceptem aquest pensament li estem donant la raó al govern espanyol respecte al referèndum català.

Tot parla i diu defensar la participació, però quan s'organitza un referèndum i no agrada el resultat, menysté la voluntat popular. Això també passa amb els resultats electorals quan guanya qui no voldries. La culpa és que la gent no sap votar. Doncs, no! La gent sap què vota, i en tot cas són els polítics que no saben què demanen.

Si no es vol convertir una referèndum en un plebiscit, cal explicar millor i no obsessionar-se amb el resultat. Si poses el càrrec a disposició del resultat és evident que forces el vot a favor o en contra teu. La ciutadania té dret a manifestar la seva disconformitat i no haver d'esperar quatre anys amb les eleccions que es convoquen. Si creiem sincerament en la participació, siguem coherents i acceptem l'opinió dels ciutadans.

Morint d'èxit per una mala planificació

Les notícies sobre turisme cada vegada són més contradictòries. Ens alegrem que vinguin turistes i visitants d'altres poblacions, però hem arribat a un punt que hi ha ciutats i poblacions que estan morint d'èxit.

Barcelona és el cas que tenim més proper i cada dia hi ha notícies sobre els problemes que ocasiona la massificació turística. Està molt bé dir que volem turisme de qualitat, però aquest no el tindrem si no els podem oferir serveis de qualitat, i en això hi estem tots implicats.

Recordo que pocs dies abans de començar les vacances parlàvem amb una companya de Calella i ens explicava com havia canviat el turisme de la seva ciutat. Calella va començar amb molta força i va aconseguir multitud de turistes que venien per poc cèntims a prendre el sol de dia i a emborratxar-se de nit. Ara, segons sembla, s'han anat tancant els hotels conflictius i ja n'hi comença a haver de més qualitat.

Els hotels són importants, però cal oferir bons serveis i en això no puc dir que no es faci res, però sí que cal treballar-ho més. I no ens podem oblidar de les infraestructures i la mobilitat. Si volem acostar els visitants al centre ho hem de posar fàcil. Avui he trigat tres hores per fer seixanta quilòmetres. La visita ha estat molt bonica, però les enrabiades dins del cotxe han estat sonades.

Una imatge esperpèntica de Catalunya

El PSC ha denunciat CIU i ERC, i concretament el president Mas i Junqueras d'estar donant una imatge esperpèntica de Catalunya. De fet ja fa molt temps que els nostres polítics donen una mala imatge del país, o potser és la imatge real i que sovint ens avergonyeix. Quan es tracta del president ja és més seriós i potser sí que hauríeu de reflexionar sobre les paraules del PSC, o millor dit, sobre les converses i picabaralles d'ambdós polítics.

Fa uns dies que, parlant de la situació d'impàs d'aquests dies li buscava la part positiva i comentava que podia ser la manera de reflexionar sobre com hem arribat fins aquí. Mirat d'una altra manera, també és cert que la imatge que estem donant a fora no és molt exemplar i fins i tot ratlla el ridícul. 

I mentre Junqueras i Mas discuteixen la manera de presentar-se a les eleccions, la CUP proposa una candidatura unitària d'esquerres i ICV l'aplaudeix, no fos cas que quedi a l'estacada ara que hi ha tants fronts oberts a l'esquerra.

Tot i que el PSC no és el partit polític més idoni per parlar d'actituds esperpèntiques, sí que li podem donar la raó que la cosa s'està allargant massa i que potser sí que caldria anar més de dret al gra. El tema important, però, és analitzar si aquesta discussió està en la línia de les crítiques que sovint fem als nostres polítics d'estar més pensant en la seva quota de poder que no pas en el bé i el futur del poble que diuen estimar i defensar. 

Crec que el president Mas ha liderat un procés ple de dificultats, i ho ha fet amb determinació i èxit reconegut per la societat civil. Això ens hauria portat al 9N, però després... probablement és massa aviat per valorar-ho i ens cal assolir una altra etapa per mirar enrere i opinar, de totes maneres, en calent, resulta una mica dubtós i no gosem dir si el llistó es manté al mateix nivell o bé l'han abaixat. Ho sabrem, no sé si molt aviat.

El papa Francesc s'enfronta als cardenals més conservadors

Aquest matí s'ha inaugurat la III Assemblea General Extraordinària del Sínode dels bisbes que parlarà de la família. Es tracta d'un esdeveniment que servirà per confirmar l'esperit reformista del papa Francesc o bé adonar-nos que tot plegat s'hagi tractat d'un miratge. La forta resistència dels cardenals més conservadors pot frustrar l'empenta del papa Francesc per posar al dia l'Església catòlica i evitar el progressiu abandonament dels fidels.

Sempre s'ha dit que les organitzacions van endarrerides respecte la realitat, i en el cas de l'Església és totalment cert. Amb l'excusa de dogmatitzar-ho tot ens hem trobat que el dia a dia no té res a veure amb el formalisme de l'Església, que confon el missatge de Jesús amb el discurs tradicional.

La família d'avui, amb molts problemes, no té res a veure amb la família dels nostres pares i avis. Aquest canvi que, en molts casos, és profund, no ha estat abordat pels màxims responsables de l'Església i ha provocat que les famílies anessin abandonant, sense aturador, l'assemblea de catòlics. Ha mancat l'esforç de l'Església per posar-se al dia i que en lloc de castigar i amenaçar, ajudés les famílies davant les noves circumstàncies.

La por a deixar sense efecte la indivisibilitat del matrimoni en benefici de les persones que han errat en el seu primer matrimoni espanta massa gent i esdevé un dels reptes importants d'aquest Sínode inaugurat avui, on el papa Francesc haurà de convèncer del conegut lema "renovar-se o morir".

La clau de l'èxit de tota institució és saber distingir l'essencial del farciment, i la jerarquia eclesiàstica en moltes ocasions s'equivoca. El repte està en prendre decisions importants amb el perill de no acabar-ho d'encertar. L'immobilisme, aparentment segur, mai és una bona solució.

Només la por que genera Podemos als vividors de la política ja paga la pena

Des de l'èxit assolit per Podemos en les eleccions europees han estat molts els comentaris a favor i en contra que s'ha pogut escoltar i llegir. Tothom hi diu la seva, normalment d'acord amb la seva manera de pensar, però sobretot per interès personal quan un es dedica a la política, i és la seva font de recursos.

Des del moment que una força política es presenta en unes eleccions esdevé font de qualsevol crítica, i això no l'ha de sorprendre. Si a més passa que té èxit, llavors la pressió que rep és molt més dura, i d'això n'ha d'estar previnguda.

Us prometo que no vaig saber res de Podemos ni del seu cap de llista fins després de l'escrutini. Encara que Pablo Iglesias fos un personatge mediàtic jo no l'havia vist mai. Suposo que les cadenes de televisió que l'ensenyaven no són les que acostumo a visionar. En això sóc molt rutinari i em quedo amb les cadenes de la Corporació Catalana, per bé i per mal.

El meu desconeixement d'aquesta força política i els seus impulsors (només coneixia l'exfiscal anticorrupció i encara el situava a IU), va fer que tingués una gran sorpresa en veure que obtenien tanta representació. He continuat ignorant els programes televisius on participava o potser encara hi participa Pablo Iglesias, però sí que he seguit les notícies dels diaris on parlen d'ell i el seu partit.

No sé si és un partit polític de futur o bé es tracta tan sols d'una flamarada. Crec que ja ho vaig comentar un dia. El cas és, però, que Podemos fa por i la fa als polítics de tota la vida que fa més de trenta anys que viuen de la política. I la manera de demostrar-ho és insultant-los. Ho he llegit en algun lloc: Alfonso Guerra, un vividor de la política, els ha menystingut i crida a arraconar-los. Guerra serà el primer a fer el que sigui perquè Podemos fracassi. Repeteixo que desconec quin serà el seu futur, però només veient que pateixen polítics com Alfonso Guerra, ja paga la pena que Podemos existeixi.

Macips i macipes ens han tornat a alliberar de la pesta

Un any més els macips, macipes, macipets i macipetes han recorregut els carrers i les places de la vila tot ruixant els vilatans per alliberar-nos de la pesta, complint una vegada més el vot de vila. Crec que cada any en són més i també és més la gent que assisteix a les 8h del matí a la trobada de tots els macips a l'església de Santa Maria. El rector, que és el primer any que ho viu, ha semblat plenament integrat a la festa i sense desviar-se del guió, ha fet una reflexió molt correcte per a tot el públic assistent. Les paraules de la representant dels macips i macipes han estat molt encertades i tot plegat ha fet que l'inici de la jornada fos un èxit.

Durant tot el matí els macips han trucat porta a porta les cases de la vila, algunes de les quals els han obsequiat amb un bon refrigeri i fins i tot una banyada a la piscina. La festa continua i a la tarda, després de l'ofici de Sant Roc, hi haurà la tradicional ballada de la dansa d'Arenys.

M'imagino que, a diferència del matí a les 8h, a la dansa hi assistirà més representants del Consistori arenyenc. Aquest matí hi he trobat a faltar regidors i regidores, que no a l'alcalde, que sembla que només assisteixen als actes que poden presidir o tenen les cadires o bancs reservats. Si volem formar part de la població i viure d'una manera directa la festa i la vida dels vilatans, és important participar en tots els actes, encara que un s'hagi de col·locar barrejat amb els veïns i veïnes. 

Els actes continuaran el cap de setmana i esperem que tots siguin tan viscuts com els que han tingut lloc fins ara. Sant Roc gloriós, allibereu-nos de la pesta!