Amb aquest Sánchez no es pot parlar

Ho diu Rufián, el candidat d'ERC, per Barcelona, al Congrés de Diputats. Les eleccions les va convocar el candidat del PSOE i president en funcions perquè considerava que Podemos li bloquejava la presidència. Pedro Sánchez no volia quedar lligat als capricis de Pablo Iglesias i va trobar bona l'opció d'anar a eleccions i sortir més ben parat.

Les estadístiques que han anat sortint aquests dies no li atorguen millors resultats, si fa o no fa li assignen els mateixos escons, mentre el PP i Vox pugen gràcies a la pèrdua de vots de C's. Caldrà veure si aquests resultats es confirmen i quina és la reacció de l'agosarat president en funcions.

Espanya no sap pactar i ha viscut molts anys gràcies a les majories absolutes de PP i PSOE, alternativament, o el suport de Minoria catalana, quan encara no era independentista. En aquests moments la possibilitat de governar passa pel pacte que fins ara no ha reeixit. El dia 11 de novembre ens trobarem en la mateixa situació que ara? Quan trigarem a tenir nou govern?

Si es confirmen les previsions publicades, Pedro Sánchez només tindrà l'opció del gran pacte PP-PSOE, o bé dirigir-se a Podemos amb un altre estil, amb unes altres maneres, amb menys orgull i més capacitat estratègica per aconseguir el pacte que forçosament s'ha de produir.

I si Felip VI suspèn el Congrés?

No poseu fonament en el que pugui dir jo ara en aquest post, perquè no tinc coneixement de les arrels, però sí que m'ha fet gràcia parlar-ne perquè molt em temo que el govern espanyol, el d'ara en funcions i els que puguin venir més endavant, podria molt ben ser que en prenguessin nota i fessin el mateix: Suspendre el Congrés de Diputats i fer i desfer sense que ningú li digui la contrària.

Ja no caldrien majories absolutes per governar, simplement quan les coses es posessin negres, es suspendria el Congrés de Diputats i endavant les atxes!

Avui sortia la notícia que l'actual primer ministre britànic, el senyor Boris Johnson, té previst demanar a la reina que suspengui el Parlament. Es tractaria d'unes quantes setmanes i les males llengües diuen que seria per evitar oposició a la ruptura sense acord del Brexit. 

Desconec si els grups de l'oposició tenen maneres per evitar-ho, i tampoc sé si la reina s'avindrà a fer-ho. De fet Johnson la posa en un bon compromís. Cara o creu!

Veurem si la manera perquè Pedro Sánchez pugui governar és a través de la suspensió del Congrés de Diputats per part de Felip VI.

Negar la paraula i el diàleg no és democràcia

Aquest ha estat un cap de setmana que m'he dedicat bàsicament a temes familiars, gestions que a vegades s'acumulen i que et calen hores lliures, i també ganes o necessitat, per poder-ho fer amb calma i evitar que tot s'endarrereixi. He aprofitat un cap de setmana de mobilització unionista que, segons sembla ha funcionat prou bé, vull dir que han vingut molts turistes espanyols a manifestar-s'hi.

Ho dic sense coneixement de causa perquè des de divendres la televisió l'hem tingut apagada i com a molt he rebut informacions a través de les xarxes socials, i aquestes acostumen a ser força esbiaixades.

Ho vaig deixar divendres quan es va donar per fet que el President compareixeria dimarts al Parlament per explicar la situació. Entenc que explicarà més enllà de què ha passat, que tots ho hem vist, què passarà o pretén que passi els propers dies.

Sí que he llegit la premsa escrita i he vist que ara més que mai tothom demana diàleg. Crec que és en Toni Soler qui escriu que molts contraris al referèndum i al procés, ara es voldran posar la medalla i pretendre donar lliçons perquè ells ja deien que calia diàleg, però no reconeixeran mai que, si aquest arriba, haurà estat gràcies als valents que s'han enfrontat a l'Estat, el Constitucional i Fiscalia, sense els quals el diàleg no hauria arribat. Permeteu-me, però, que encara dubti que l'orgullós Rajoy cedeixi a dialogar.

De fet ho hem escrit molts, sense necessitat de postular-nos, si no ho hem volgut, perquè això passa sempre: els canvis sempre són fruit de trencaments, després les lleis s'adapten a la realitat, i tot gràcies als provocadors que s'han mullat. És una demostració que la llei no està per sobre del bé i del mal, i valdre's de majories absolutes per negar la paraula, no és voluntat democràtica, sinó autoritarisme.

Ja tenim dos presidents, anem pel tercer

Després de tants dies de tensió pel seguiment de les negociacions entre les CUP i Junts pel sí, ara ens hem relaxat de cop. No tothom, però està callat a veure-les venir, sinó que hi ha uns quants defensors de l'statu quo que han començat a llançar avisos des de la plataforma de La Vanguardia, per frenar qualsevol intent de recuperar els mesos perduts.

Hi ha qui té por i també hi ha molts inconscients. Hi ha qui tem que el nou president i el seu govern, de la mà de la majoria parlamentaria, facin algun pas que se n'hagin de penedir. D'altres temen les represàlies de Madrid, però hi ha qui encara no s'ha adonat que no estem en situació de frivolitzar amb les decisions polítiques.

Em quedo amb les paraules del president Puigdemont quan va dir que no ho faria malament, ni permetria que es fes malament, sinó que ho faria bé. Penso que el president i el seu govern han de fer-ho bé, per la responsabilitat que va assumir en la presa de possessió del càrrec, i per amor al país que diu estimar i voler deixar-s'hi la pell.

Ara tota l'atenció, o si més no bona part d'ella, es centrarà en què passa a Madrid. De moment ja tenim president del Congrés de Diputats, el socialista Patxi López, lligat de mans i peus pel PP i C's, amb majoria a la mesa parlamentària.

Crec que Patxi López és una bona opció i que pot desenvolupar una bona tasca. Sabem com pensa i concretament què pensa del sobiranisme català, però això no impedeix que puguem creure que és un bon candidat i que defensarà amb dignitat el càrrec que representa. El tema clau seran els pactes parlamentaris, el primer dels quals, una vegada decidit el president del Congrés, passa per decidir el nom del president del govern.

Ens trobem, doncs, immersos en dues legislatures, la catalana i l'espanyola, plenes d'incògnites, i amb la necessitat de saber estirar de la capacitat negociadora dels nostres polítics. Cal demostrar que sense majories absolutes es pot fer molt bona feina, fins i tot millor.

Finalment el PSC ha vist la llum

Han hagut de patir durant molt de temps davallades, enfrontaments, escissions i esquinçades de carnets perquè finalment el PSC vegi quin és el seu paper per al futur pròxim. Han dedicat moltes hores a discutir quin havia de ser el seu paper en el socialisme espanyol. Havien de recuperar la independència respecte al PSOE? El seu lloc era una secció o delegació del PSOE a Catalunya? Podien aconseguir del PSOE un pronunciament sobre el federalisme? 

Els fets han donat la raó als que volien desmarcar-se i oblidar el seu passat sobiranista i entrar amb força a defensar el model del PSOE i formar part activa del partit. L'elecció de Carmen Chacon com a candidata a Barcelona per a les eleccions del mes de novembre, és una aposta ferma a oblidar-se definitivament del sobiranisme, però també del dret a decidir.

El PSC sap que només amb uns resultats importants a Catalunya pot ajudar a que el PSOE obtingui uns grans resultats a Espanya. En aquests moments les majories absolutes són poc probables, però sí que han d'intentar que el PSOE sigui fort a l'hora de comparar resultats amb el seu adversari tradicional, el PP, però també amb C's i Podemos.

Els que en surten més mal parats de tot això són els sobiranistes d'esquerres, que es troben amb un panorama poc definit i amb molts dubtes a l'hora de decidir el seu vot. ERC ha prioritzat el fet nacional al model social i la CUP ha posat en dubte, després dels resultats de les eleccions autonòmiques, la idoneïtat del seu vot com a garantia de futur per a Catalunya. 

Caldrà veure si amb l'entrada novament en joc d'Ada Colau, revoluciona el trist paper que varen fer Podemos i ICV en les autonòmiques, i és capaç d'arreplegar vots perduts i els de la CUP, que no es presenta, sobretot si mantenen la defensa en el dret a decidir.

Falten dos mesos per a les eleccions generals, i poden passar moltes coses, però en tot cas caldrà veure quines són les opcions que ens presenten a l'hora de decidir el nostre vot. Amb la participació del PSC a l'acte d'avui de Societat Civil Catalana, ens han definit ben bé quina és la seva postura, la qual cosa els hi hem d'agrair.

Què passarà amb els policies locals de Madrid?

Quan vaig saber que Aguirre seria l'alcaldable de Madrid de seguida vaig recordar l'episodi en què va fugir d'uns policies locals de Madrid el dia que varen gosar multar-la per una infracció de trànsit i, després de bolcar-los una moto, la varen perseguir fins a casa seva. Què els passarà ara que serà la seva cap suprema?

Passem la vida criticant l'actitud de molts polítics i la manera que tenen per evitar multes, sancions i fins i tot presó, però no serveix de res. Aquests mateixos polítics opten a càrrecs i surten airosos de tot. Només veure que això passa, ja ens hauria de servir per declarar que la vida política i social del país està corrompuda i que hi ha desigualtat no només econòmica, sinó també en drets i deures.

Algú es creu que en aquestes eleccions, les municipals, però també les generals, tot canviarà i es produirà una regeneració política? No us ho cregueu pas. A mi no em mereix cap confiança ni Podemos ni C's. Podran pensar diferent en molts aspectes, però la seva targeta de presentació està tacada com la dels altres. L'únic consol és evitar les majories absolutes i forçar-los a pactar, però... quina garantia ens pot donar un pacte PP-C's? si sumen majoria absoluta pot ser fins i tot pitjor que ara, perquè es dedicaran els quatre anys no només a perjudicar-nos, sinó també a barallar-se entre ells per treure pit.

Avui a La Vanguardia, l'articulista José Antonio Zarzalejos parlava de "Qüestió d'estil". Comentava l'entrada en l'esquerra de persones amb elegància intel·lectual, i les comparava amb l'estil de la majoria de polítics actuals, sobretot en el PP, i esmentava particularment el portaveu popular al Congrés, el senyor Rafael Hernando, que acostuma a utilitzar un estil barroer que no li fa cap bé, però entenc que és el que sap fer. Zarzalejos afegia que "les societats evolucionades reclamen els millors d'entre els ciutadans per ser governades i dirigides". Fa molt temps que estem reclamant millors polítics i també una altra manera de governar. La veritat és que l'alternativa de C's i Podemos no em mereix cap garantia, malgrat pensar que pitjor que amb el PP difícilment ho puguem patir.