Els comuns són l'alternativa per als pressupostos

Després que la CUP hagi confirmat que no retirarà l'esmena a la totalitat als pressupostos i la negativa d'ERC a pactar res amb el PSC, els Comuns esdevenen l'última oportunitat perquè els pressupostos per a l'any 2022 tirin endavant. Aquesta oportunitat serà molt ben estudiada, i els Comuns ja han advertit que no pactaran a cap preu, sinó que s'ho faran pagar.

La CUP va permetre que el govern català es constituís amb el concurs dels altres dos partits polítics independentistes, però els seus principis estan molt allunyats de JxCat i ERC, i ja ho havien manifestat en altres ocasions. 

L'equilibri de forces al Parlament català no segueix només el criteri independentista, sinó que es mantenen unes diferències sobre model econòmic i territorial. La CUP és molt coherent amb els seus principis, i no se n'ha amagat mai. Ens pot agradar més o menys, però no els podem acusar de res.

Estem parlant d'un pacte per uns pressupostos que determinen un model econòmic concret i que la CUP no comparteix. Tampoc és clar que els Comuns tinguin gaires punts de confluència amb els dos partits al govern, i per tant no està tan clar que puguin arribar a un acord.

L'alternativa del PSC podia ser vàlida, sobretot tenint en compte que a Madrid ERC i PSOE es troben més a prop de l'acord. M'imagino que el discurs d'Oriol Junqueras, poques hores després de sortir indultat, on afirmava que amb el PSC no hi havia possibilitat de cap pacte, pesa molt sobre ERC. Malgrat tot, penso que el diàleg no s'hauria de negar mai, i això és precisament el que defensa ERC amb la taula de negociació. Crec que en aquest cas ERC és una mica contradictori i que a la llarga, aquesta ambigüitat el pot fer perdre punts.

Independentisme d'esquerres

Puc entendre que una persona que pretén ser president de la Generalitat necessiti ser notícia i poder sortir cada dia als diaris, però al mateix temps l’aconsellaria prudència a l’hora de fer segons quines declaracions i, sobretot, recordar que les paraules queden enregistrades i surten a l’hora menys pensada i a vegades de manera inoportuna.

Avui Salvador Illa afirmava que no era possible ser independentista i d’esquerres, una manera de voler titllar Aragonès de contradictori. Crec que és una afirmació que no s’aguanta i de ben segur que trobaríem exemples de persones que han estat fidels a ambdós posicionaments.

El problema de Salvador Illa és la necessitat de protagonisme i voler demostrar que només ell és coherent i és l’alternativa necessària al govern català.

La realitat catalana no l’acompanya i una gran majoria dels catalans es manifesta independentista, o si més no amb el dret a poder-ho decidir, a través d’un referèndum legal i pactat. Els socialistes catalans també ho havien defensat, però el gir ideològic per persones molt afins a ell els ha portat a anar-hi en contra. 

Quan Iceta ens va presentar Illa com el seu successor vàrem tenir molt clar que culminava aquesta manera de pensar, molt propera al PSOE i contrària al dret a l’autodeterminació. Crec que trobaríem exemples molt més fidels a la contradicció entre socialisme i actitud de l’actual direcció del PSC.

ICV tem les repercussions de la divisió de Syriza

Els darrers esdeveniments a Grècia, amb la dimissió del seu primer ministre, preocupen a Podemos i també a ICV, que havia trobat en Pablo Iglesias el refugi per subsistir després dels dubtes existencials de Joan Herrera. Aquest va córrer a reunir-se amb el fins ara primer ministre grec, per sortir als diaris i donar entendre que seguien la mateixa línia.

No es pot fer un judici ràpid i simple del que està passant a Grècia ni de la dimissió de Tsipras, a no ser que vulguem amagar algun interès polític, o bé per debilitar Podemos, com fa el PP, o per justificar-se en la importància que es dóna al poble, com sembla fer el mateix Podemos.

Cal veure les dificultats per sortir del lloc que es trobava Grècia quan l'actual partit en el govern va guanyar les darreres eleccions. Que ningú li vulgui carregar tots els mals d'on estan ara, perquè la situació era crítica. Cal, però també ser honestos i analitzar les promeses que es varen fer i que no s'han pogut complir. El PP ho ha patit a Espanya, encara que ho hagi negat sempre, però tots sabem que va incomplir les promeses electorals que el varen fer guanyar per majoria absoluta.

ICV pateix perquè la repercussió de Grècia no afecti greument el discurs de Catalunya sí que es pot, que personalment trobo totalment ambigu i fins i tot contradictori. ICV té por que els electors d'esquerra catalans s'adonin que realment l'única opció sobiranista i d'esquerres és la CUP, que diu les coses molt clares i per tant facilita que hi anem a favor o en contra, i no ens deixa en el dubte com passa amb la seva agrupació electoral.

Grècia està en una situació dramàtica de molt difícil solució, i els caldrà afinar molt l'opció política que presentin els dos partits en què s'ha dividit Syriza. Caldrà que ho expliquin bé i siguin coherents amb el que prometin. El mateix m'hauria agradat poder demanar a Catalunya sí que es pot, però em sembla que ja no hi serem a temps.