dissabte, 30 de setembre del 2006

Autodeterminació

Per què fa por l’autodeterminació? Per què no es regula aquest dret? Què s’amaga al darrera?... preguntes com aquestes en trobaríem unes quantes, i també moltes respostes, encara que no serien coincidents.
Aquests dies a la xarxa d’internautes i concretament al món dels weblogs es dediquen moltes ratlles per parlar d’independència i sobiranisme. També es fa referència al dret a l’autodeterminació, que no està reconegut a l’estat espanyol, i a molts altres estats del món. Curiosament però, aquests mateixos estats que no el reconeixen, el reclamen per a països distants.
Avui, al país basc, milers ciutadans s’han manifestat per reclamar aquest dret. A Catalunya ens costa una mica més i acostumem a fer-ho des de casa asseguts davant l’ordinador.
Què vol dir autodeterminació? “acció de decidir-se per si mateix”, però també “acció d’una col·lectivitat humana, dins un marc territorial, de decidir lliurement el seu destí polític, especialment de constituir-se en entitat estatal autònoma o independent”. De totes maneres, tot i que l’ONU va establir l’autodeterminació com un dret de tots els pobles, la interpretació que es fa només incideix en els països que han estat colònies d’altres estats, i no es considera quan es tracta de sentiments nacionalistes dins d’un estat. Entenc que, segons aquesta interpretació, Catalunya o el País Basc només hi tindrien dret si es considerés que es tracta de dos estats ocupats i colonitzats per Espanya.
Molt hauria de canviar el món perquè Catalunya es constituís com a país independent, a no ser que fos Espanya qui donés suport a la idea, cosa molt improbable. Però això no treu que hi hagi gent que continuïn reivindicant la independència, i una cosa encara més important, que no puguem assolir un grau més elevat d’autonomia, sense enganys i sense deixar de ser solidaris amb els nostres veïns, com també amb els de més lluny.
Però, tornant a les preguntes inicials, creieu que si ens deixessin autodeterminar, el resultat seria favorable? De fet, si Espanya permetés el referèndum, voldria dir que ens deixa escollir i que acceptaria el resultat. Llavors si no ens ho permeten, és perquè no tenen clar que sortís NO, o bé perquè respecten la interpretació de l’ONU sobre a quin col·lectiu li és aplicable el dret d’autodeterminació?

divendres, 29 de setembre del 2006

Plataformes d'independents

Avui Ràdio Arenys informava de la presentació oficial d’una plataforma d’independents arenyencs, el divendres de la setmana vinent. Veïns Independents d’Arenys (VIA), ha merescut molts comentaris i fins i tot crítiques, molt abans de donar-se a conèixer. Divendres 6 d’octubre, tindrem l’oportunitat de conèixer de mà dels propis integrants de la plataforma, quins són els seus objectius i el treball que estan duent a terme.
De les quatre persones que parlaran divendres, tres són o han estat regidors de l’Ajuntament d’Arenys de Mar, Ramon Puigvert i Vicenç Martí, d’ICV, i Lluís Blanchar, que en aquesta legislatura formava part de l’equip de govern, però que en aquests moments consta com a regidor no adscrit, després d’haver abandonat el govern i també el partit (UDC).
Curiosament aquests dies s’ha pogut veure que dues formacions polítiques integrades per independents o militants de diferents partits polítics, i que han estat governant en les respectives poblacions, han anunciat canvi d’estratègia. Em refereixo al grup de l’Entesa, d’Argentona, i d’Arenys 2000, a Arenys de Munt. En els dos casos, ERC, ha decidit presentar-se sola a les eleccions del mes de maig.
N’hem parlat en diferents ocasions, també en aquest blog, sobre les candidatures d’independents. També he parlat de llistes obertes. Crec que es fa necessària una nova llei electoral, una de les promeses incomplertes per l’actual govern de la Generalitat. La decisió d’ERC a Argentona i Arenys de Munt, ve a dir que la suposada crisi dels partits polítics no els afecta, o és que realment no hi ha crisi de partits. En aquest cas caldria analitzar on resideix el problema o la causa del progressiu distanciament entre la classe política i la ciutadania.
Caldrà analitzar a fons el projecte de VIA, ja que en unes primeres declaracions de l’actual regidor per ICV, Ramon Puigvert, manifesta que de moment no està previst la transformació del moviment en partit polític, però això no treu que es constitueixin com a candidatura d’independents per a les eleccions municipals de la primavera vinent, sobretot tenint en compte alguns noms que li donen suport.
Seguirem els esdeveniments, tot i que el dia 6 d’octubre hi ha coincidència d’actes a la mateixa hora i no tothom hi podrà participar. Qualsevol iniciativa que pretengui treballar per la millora urbanística i econòmica d’Arenys, que són els temes escollits per aquest dia, serà ben rebuda pels qui estimem Arenys i volem abandonar aquesta situació d’impàs que fa temps estem patint.

dijous, 28 de setembre del 2006

D'opa a opa i tiro perquè em topa

Acabem el mes de setembre i no sé si l'opa d'E.ON tira endavant, si la CNE obeirà Brussel·les, si Endesa i Gas Natural es posaran d'acord, o si el govern canviarà les lleis per protegir-nos de les empreses estrangeres. De fet no sé si això interessa a massa gent.
Probablement, si parléssim més en termes de repercussió crematística, seríem més els que pararíem les orelles. Quins efectes té sobre el preu del diner? sobre la borsa i els plans d'estalvi? sobre les tarifes elèctriques?
És normal escoltar comentaris de cafè sense cap coneixement de la matèria, parlant en clau nacionalista - proteccionista, però desconeixent si tal o tal altra actuació beneficia als accionistes o als consumidors, o a tots dos (!)
Cal suposar que el govern vol el millor, i que si ha intentat burlar les lleis europees, ho ha fet amb les millors intencions. No sé, però, si aquesta és la millor manera d’anar avançant. La sensació que tens és que s’actua tapant forats sense cap tipus de planificació.
Ahir dimecres no vaig poder assistir al Ple Municipal d’Arenys, perquè tenia conferència d’en Salvador Cardús i reunió de pares amb la professora dels nostres fills. És per això que no he pogut fer cap resum i tampoc he tingut ocasió d’escoltar les notícies a Ràdio Arenys d’on, per cert, en vinc de fer el programa Nocturn dels dijous a la nit.
M’he assabentat que ERC va fer una pregunta al Ple, sobre el resultat del Pla d’Acció Cultural, del qual us en parlava al meu blog, fa pocs dies. Un Pla que tenia previst un treball de sis mesos i ja en portem 19. Si no m’han mentit, la resposta del nostre estimat regidor de Cultura, va ser “demà hi faré una trucada”. Si és cert, n’hi ha per posar-se a plorar!
Sembla ser que també es va demanar al govern, què passava amb el Consell Municipal de Promoció Econòmica, que es va crear ara deu fer uns sis o set mesos i encara no s’ha reunit cap vegada. En aquest cas desconec la resposta del regidor Benet Maimí, que en aquests moments ja deu estar fent càlculs de si entra o no al Parlament de Catalunya, després de les eleccions de l’1 de novembre.
Tot plegat... anar fent bullir l’olla, amb més pena que glòria.

dimecres, 27 de setembre del 2006

Atrevir-se a fer de pares

En l’argot teatral i en el taurí, podríem estar parlant d’una bona entrada, per assistir a la conferència de Salvador Cardús, al Col·legi La Presentació, d’Arenys de Mar. ”Atrevir-se a fer de pares” era el títol escollit pel conferenciant, doctor en Ciències Econòmiques i professor titular, de Sociologia, a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Com és ja tradicional, la direcció del Col·legi convida als pares dels alumnes a la primera trobada del curs amb el professorat, amb una prèvia prou suculent. L’any passat, sota el títol “l’educació de qualitat”, va ser el doctor en Filosofia i Teologia, i professor de la Universitat Ramon Llull, Francesc Torralba, qui ens va delectar amb la seva conferència.
Salvador Cardús ens ha avançat que no venia a renyar-nos ni a deprimir-nos, com potser era costum antigament, sinó a aportar idees, no pas per creure obligatòriament sinó per ajudar-nos a pensar. Com que no tots volem que els nostres fills siguin de la mateixa manera, no hi ha una sola manera d’educar-los. Tampoc ha vingut a donar solucions, sinó idees que creu eficaces per ajudar-nos a pensar en la responsabilitat que tenim pel fet de ser pares, per després poder-les discutir.
Per altra banda, ha advertit del perill de fer una diagnosi equivocada del problema, perquè erraríem en la manera de solucionar-lo. També ha comentat l’error de preguntar-se qui és el culpable enlloc de quina és la causa, i ha afegit que en Educació sovint sobra moralisme. Tampoc es pot confondre problemes amb limitacions. Les limitacions són obstacles que cal superar, i les solucions resolen els problemes. Cal superar els obstacles, les nostres limitacions, i plantejar bé els problemes, per trobar-ne la solució.
Encara abans d’entrar a exposar què s’ha de tenir en compte per atrevir-se a fer de pares, Salvador Cardús, ha parlat de “la cultura de l’esforç”, que avui dia està molt de moda, i ha advertit que un esforç sense resultats és un esforç inútil. Per acabar la introducció ha apel·lat el sentit comú i sortir del catastrofisme. Com exemple ha llegit dos breus comentaris on l’autor es planyia per la disbauxa dels fills en contraposició a la manera de ser de temps anteriors. La sorpresa ha estat quan ens ha descobert els autors: Sócrates i un escrit anònim de l’any 1000 a.c.

Què hem de tenir en compte, com a pares?
1- Se’ns diu que els pares hem dimitit d’educar els nostres fills. Una acusació errònia, ja que no es té en compte que avui és molt més difícil educar. La societat ha canviat i ara, a l’hora d’educar, hem de ser capaços d’acceptar un grau important d’incertesa i prendre decisions.
2- Si avui tenim problemes educatius és perquè ho estem fent bé. Una explicació aparentment contradictòria, però entenedora amb exemples. Abans, hi havia molts nens i nenes no escolaritzats; anar a l’escola era un premi, perquè es valorava. Avui pràcticament tothom està escolaritat i ja no es valora.
3-
Educar no és tant una qüestió d’ideologia, de valors, sinó que es tracta de transmetre maneres de fer, estils de vida. S’educa amb l’exemple i no pas amb sermons. Tal com farem, ells faran. Les maneres de fer es converteixen en maneres de ser.
4- Cal buscar l’espai per a cada cosa. Hi ha coses que l’escola no ha de fer; no ha d’ensenyar a menjar, o a vestir. La televisió també ha de tenir el seu espai. Els pares hem de trobar l’espai de cadascú i també els límits.

Salvador Cardús ha comentat que tenim dificultats i molt poca habilitat per tractar els sentiments, i l’educació necessita un coixí sentimental fantàstic, “de bon rotllo”. No ens hem de fixar tant en la crisi de valors, i pensar més en llevar-se deu minuts abans i dedicar-los als fills, i d’aquesta manera, començar bé el dia, i aprofitar els àpats com espais de conversa i diàleg.
Ha acabat la conferència presentant tres regles d’or:
1a – Ser coherents.
2a – Educar amb bon humor.
3a – Dedicar-hi temps (“Tot el temps que no els dediquem de petits, l’haurem de dedicar de grans i amb preocupació”.)

dimarts, 26 de setembre del 2006

Salvador Cardús a Arenys de Mar

Demà dimecres, el Col·legi La Presentació organitza una conferència a càrrec de Salvador Cardús, doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona, i professor de Sociologia a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia, de la Universitat Autònoma de Barcelona.
S’ha de felicitar la iniciativa del Col·legi que, any rere any, convida els pares dels alumnes a la primera reunió de curs, amb l’obsequi d’una conferència a càrrec de professors de reconegut prestigi.
Encara recordo la conferència de l’any passat “l’educació de qualitat”, a càrrec de Francesc Torralba, doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona, i doctor en Teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya. També recordo que en vaig parlar en el meu blog i que vaig enviar, al col·lectiu d’arenyautes, un resum de les principals idees del conferenciant. Ho recordo perquè el meu escrit va tenir una resposta, diguem-ne “curiosa”; algú que, com acostuma sovint, volia ser més papista que el Papa.
Hi ha persones que es pensen que per ser un bon conferenciant s’han de dir coses inversemblants, exposar descobriments, o sinó no val la pena escoltar-los. Més o menys aquesta era la conclusió que podia treure’n de la resposta rebuda. Potser jo sóc menys intel·ligent, però em conformo en escoltar plantejaments, raonaments, que hi puc estar més o menys d’acord. Fins i tot em serveixen les meves reflexions de cada dia, a partir de les vivències, de les experiències, de les meves relacions... i us asseguro que no faig grans descobriments sinó que em descobreixo a mi mateix.
Salvador Cardús ens parlarà de “atrevir-se a fer de pares”. Els que hi anirem, estem fent de pares i n’haurem viscut de tots colors. No serà la primera vegada que hi pensarem, i segur que ho hem comentat amb la parella, els amics... Sense saber què ens dirà, m’atreveixo a dir que difícilment ens revelarà cap gran secret, però estic convençut que durant la conferència i després, a casa, ens servirà per donar-hi més voltes i trobar més sortides a allò que a vegades ens entrebanca o encalla.
Aquí resideix la importància de la paraula, de saber escoltar, de poder reflexionar, de ser capaços d’actuar i expressar allò que sentim, creiem i volem. Això a tots nivells. També en política i no només cada quatre anys.

dilluns, 25 de setembre del 2006

El pacte Immoral

Ho deia Jordi Pujol a l’entrevista que ahir diumenge publicava La Vanguardia “...Amb el PP no es pot pactar. Perquè ha provocat una fractura molt profunda, que no és solament política, sinó moral. Una ruptura amb CIU, per suposat, però crec que també amb Catalunya. Pactar amb el PP és no només políticament sinó també moralment impossible...”.

No sé si aquesta idea és aplicable a qualsevol altre govern, local, estatal... però la veritat és que a Catalunya trobaríem uns quants ajuntaments governats a partir del pacte CIU-PP, com per exemple el meu estimat Arenys de Mar. Normalment, però en aquests casos es justifica dient que el treball del govern municipal no és polític sinó de gestió. Tot i que no els nego part de raó, se’m fa difícil entendre on està el límit a partir del qual és política o gestió pura. És la mateixa sensació que tens quan algú et diu que no té ideologia (?).
La història d’Arenys de Mar no té pèrdua, perquè si repassem els arxius trobaríem pactes de govern PSC-PP, en moments que hi havia altres possibles pactes més naturals. És clar que això era abans i el PP no devia ser ni representar el mateix que ara, però passejant avui pel nostre país, podem trobar pactes de govern PSC-PP que no provoquen tants escarafalls.
Crec que estareu d’acord en afirmar que avui, ara per ara, no ens calen més proves per convèncer-nos que el PP està en contra de la voluntat, com a mínim del 90% dels catalans. És igualment evident que no tenim tota la resta a favor nostre, però ja sigui per interessos electorals o per qüestió de sumes parlamentàries, amb més o menys capacitat per dissimular-ho, no ens han declarat obertament la guerra – allò que Aznar sí ha fet contra els musulmans, en el nostre nom (!)-
Però Pujol, en les seves declaracions, no parla només de pactes polítics, que fins i tot podrien tenir alguna explicació sinó que també parla de moral, i això té una altra transcendència perquè es pot interpretar que la política practicada darrerament pel PP, és immoral, i això ja són figues d’un altre paner. És per això que caldrà veure què passa a partir de l’1 de novembre a Catalunya, i del 27 de maig de 2007 a Arenys de Mar.

diumenge, 24 de setembre del 2006

Diada de l'Esport Arenyenc

Aquest dissabte Arenys de Mar va celebrar la Diada de l’Esport Arenyenc, amb un seguit d’actes que varen concloure amb la proclamació de l’esportista arenyenc de l’any, que va recaure en Lluís Ferré, timoner del sènior femení del club de Rem d’Arenys de Mar.

A la tarda, al Pavelló esportiu, es va retre homenatge als esportistes més petits, on els clubs arenyencs hi varen enviar l’equip que havia fet mèrits aquest any per aconseguir el reconeixement de la vila. Hi varen ser presents l’AMPA dels tres col·legis d’Arenys (1,2,3), el Club Arenys Bàsquet, el Club de Futbol Arenys, el Club d’Hoquei Arenys, el Club Nàutic, el Club de Patinatge, el Club de Tennis i la Penya Apa Anem-hi. L’equip de govern municipal hi va ser representat pel regidor Agustí Massuet.
Com a representants del Club de Futbol Arenys varen ser homenatjats els integrants de l’equip benjamí A, que varen quedar campions destacats de la lliga, i per primera vegada a la història del club arenyenc, van aconseguir l’ascens a la categoria de preferent.
L’Esport, ben entès, és una manera de tenir cura del cos i de la ment. L’educació, a partir de l’esport, és la millor manera de preparar els nostres fills per al futur.

dissabte, 23 de setembre del 2006

La intel·ligència d'Aznar

Sempre havia dubtat de la intel·ligència política de l'expresident. Mai vaig acabar d'entendre que una persona com Aznar pogués arribar a ser president del govern.
Avui hem pogut escoltar les seves declaracions arran dels efectes de les paraules del Papa. El to de prepotència davant el món musulmà no fa cap favor a la realitat social d'Europa, sinó que incita la violència i dificulta les relacions entre cultures.
Aznar, mal ens pesi, no és un ciutadà qualsevol i les seves declaracions i actuacions transcendeixen, i és per això que cal ser més escrupolós, però això també va molt lligat amb la intel·ligència.

divendres, 22 de setembre del 2006

Respecte a les Institucions

No descobreixo res de nou si comento que cada vegada hi ha menys confiança vers els polítics. És fàcil, però, basar-se en la incompetència d’uns quants o la corrupció d’uns altres per posar-los tots al mateix sac. En aquest error hi caiem molts i personalment, en més d’una ocasió em toca rectificar.
De tot plegat se’n deriva un manca de respecte generalitzada als polítics que, com el peix que es mossega la cua, dificulta el seu treball, ja que es veuen contínuament qüestionats. El pitjor que pot succeir és que la desconfiança i la manca de respecte es traslladi a les institucions per a les quals treballen. Si això es generalitza, el sistema democràtic pot trontollar i posar en perill la nostra feble societat constitucional.
Autoanalitzem-nos per comprovar quin és el grau de confiança i respecte que tenim sobre les diferents institucions democràtiques. A nivell d’Espanya podríem estar pensant en el Congrés de Diputats i el Senat, el Tribunal Constitucional, la Fiscalia General, el Defensor del Poble, el Govern, el Tribunal Suprem... a nivell català parlaríem del Parlament, la Sindicatura de Comptes, la Sindicatura de Greuges, el Govern... també podríem parlar de jutges, policies, funcionaris...
A bona part dels exemples que he relacionat hi trobem a polítics en exercici, o antics polítics, jutges i magistrats... amb un procediment d’accés diferent en funció de cada institució. Hi ha algun càrrec de qui desconeixeu el nom del seu titular? Hi ha serveis públics que el que menys interessa és conèixer qui hi ha al capdavant, sinó més aviat els resultats del seu funcionament. Precisament en aquests casos arriba a ser contraproduent rebre massa informació del personatge, perquè acostuma a ser sinònim de funcionament poc eficient.
En aquests moments en venen a la memòria dos personatges, un de fàcil perquè ha estat noticia aquests dies, Enrique Múgica, i l’altre, el senyor Manuel Jiménez de Parga, de qui li recordem comentaris despectius per Catalunya, essent president del Tribunal Constitucional. Si bé és cert que l’actuació és d’acord amb la llei, a ningú se li escapa la intencionalitat totalment subjectiva i visceral del seu posicionament.
És probable que moltes persones ofeses perdessin o hagin perdut la confiança a les institucions a qui els protagonistes representaven, però la falta de respecte institucional caldria atribuir-la als actuants per ignorar la seva responsabilitat democràtica i oblidar-se que no actuen a títol personal sinó en nom de la institució que presideixen.

dijous, 21 de setembre del 2006

Desestimat el recurs dels napaires

Avui hem conegut el resultat dels recursos que la defensa dels napaires Marc Puig i Albert Comas va interposar sobre la sentència que els condemnava a pagar una multa de 480 euros cadascun d’ells.
La Plataforma de suport als detinguts i lesionats de la nit de naps de 2006 s’ha posat en contacte amb el Síndic de Greuges, per exposar-li els fets. Per altra banda, en el comunicat que han fet públic avui, es manté el to de denúncia contra l’actuació de les forces dels Mossos d’Esquadra i de les autoritats municipals.
Abans de les vacances d’estiu, representants de la Plataforma i del govern municipal, varen acordar amb el mediador, Ramon Verdaguer, continuar amb els contactes per trobar una solució a la crisi en les relacions entre el col·lectiu de joves napaires i el govern local.
Seria bo poder trobar una solució que, si bé no pot fer oblidar els fets de la nit de naps, serveixi com a mínim per fer tornar la confiança mútua i facilitar que les festes tradicionals de la localitat, on majoritàriament hi participen els joves, es puguin continuar celebrant pel bé de tots els arenyencs.

dimecres, 20 de setembre del 2006

Informes de "retalla i copia" i estudis fantasma

Avui llegia a la premsa que el PP acusa el govern del tripartit d’haver malversat diner públic en estudis i informes que són inútils, i alguns d’ells simples còpies de documents que pengen a Internet. He recordat que l’actual govern va fer la mateixa acusació al govern anterior, per la qual cosa, si resultés cert, ens trobaríem davant d’una pràctica comú i repetida d’encàrrec i pagament d’estudis per anar a la paperera, al marge del color dels partits al govern.

No m’ha sigut difícil lliscar fins Arenys de Mar, per recordar una història d’un estudi fantasma que encara no hem pogut esclarir. El govern actual de CIU+PP, amb el suport financer de la Diputació de Barcelona, PSC+IC+ERC, va encarregar a l’empresa Taleia Cultura, l’estudi anomenat “Pla d’Acció Cultural d’Arenys de Mar”. L’estudi, segons informava el mateix Ajuntament, tenia dues fases de treball: la realització d’una diagnosi i l’elaboració de propostes de futur. La previsió era que la feina s’enllestís en sis mesos. Això començava els primers dies de febrer de 2005, i avui 19 mesos més tard seguim sense conèixer el resultat de l’estudi. No sé si l’empresa ha cobrat o no, però si ho ha fet, és perquè l’estudi s’ha acabat, i si s’ha acabat, on és l’estudi?
Desconec l’import del projecte, però sigui quin sigui s’haurà finançat amb diner públic, a càrrec de la Diputació de Barcelona, i per tant del contribuent. Si bé és cert que els grups de l’oposició de l’Ajuntament ho han preguntat al Ple Municipal, en alguna ocasió, l’equip de govern no ha sabut donar explicacions de quan es preveia tenir els resultats de l’estudi.
Em varen arribar rumors que l’estudi s’havia presentat a l’Ajuntament, però no havia agradat, no tant pels resultats, que desconec, sinó per la metodologia emprada, i que l’havien de complementar. No sé si és cert o bé es tracta de comentaris sense fonament. El que és cert és que el poble no coneix el resultat de l’estudi, i després de gairebé quatre anys de legislatura, tot i que l’equip majoritari en el govern, CIU, va prometre durant la campanya electoral, la creació d’un Patronat de Cultura, ni ho han complert ni tan sols han creat una Comissió Municipal de Cultura, prevista en el Reglament de Participació Ciutadana, ni saben què cal fer per Arenys. O potser sí que ho saben, però no ens ho volen dir, fins a la propera campanya electoral.

dimarts, 19 de setembre del 2006

Profund agraïment al senyor Múgica

Els catalans hem d’agrair al “defensor del pueblo”, el seu interès per fer-nos gaudir dels mateixos drets que la resta d’espanyols. A vegades som injustos i ens creiem que tots són enemics nostres. És cert que en més d’una ocasió el senyor Múgica ha malparlat del nacionalisme (s’entén el nacionalisme perifèric i no pas l’espanyol), però cal pensar que tot ho fa a fi de bé.
El “defensor del pueblo” avui ha presentat un recurs d’inconstitucionalitat de l’Estatut que ens varen deixar referendar, perquè segons afirma (i jo que no sé de lleis no li discutiré) els catalans quedem en situació d’inferioritat respecte als andalusos o els extremenys, i això no pot ser!
A excepció de les comunitats autònomes del país valencià i l’aragonesa, que veuen perjudicats els seus interessos, el “defensor del pueblo”, com també el Partido Popular Español, vetllen pels interessos dels catalans, i no volen permetre que hi sortim perjudicats. Al mateix lloc de la balança hi ha el nou partit Ciudadanos de Cataluña, que no pensen permetre que no puguem tenir els mateixos drets que la resta dels espanyols.
És important que sapiguem valorar els fets amb objectivitat i no ens deixem portar pels sentiments i la passió. Encara bo! que Madrid ens va retallar l’Estatut, perquè si hagués colat el que varen aprovar els nostres legítims representants al Parlament de Catalunya, el treball i esforç del PP, el senyor Múgica o el nou partit abans esmentat, hauria estat molt més feixuc.

dilluns, 18 de setembre del 2006

Les persones quan?

Tal com s’ha anat veient, correm el perill que la campanya electoral es basi, fonamentalment, en discussions sobre sobiranisme o federalisme, dependència espanyola o autonomia, amb referències sobre la catalanitat o no dels presidenciables i els seus partits. M’imagino que també es dirà alguna cosa sobre la gestió de govern del Tripartit i es compararà amb els 23 anys de govern nacionalista. Per altra banda, haurem de ser observadors del paper que jugarà ERC, clau del govern tripartit en la legislatura que s’ha acabat, i les picades d’ullet que puguin fer-se amb CIU.
M’agradaria, però, que no només parlessin dels electors sinó també de les persones. No només pensessin en aconseguir votants sinó també d’escoltar les seves necessitats, i conèixer la realitat on viuen, sobretot les persones menys afavorides. Seria tot un detall que prioritzessin el fet social a l’identitari, sense renunciar als nostres principis, als nostres drets.
Durant el govern del Tripartit han quedat moltes coses encallades o sense començar. Penso en la divisió territorial de Catalunya, o la nova Llei Electoral, dues apostes del president Maragall que han quedat en un calaix. Valdria la pena un compromís seriós d’afrontar-ho en aquesta propera legislatura, perquè si no endrecem el país, cada vegada es farà més difícil planificar el nostre futur. Però també s’han aprovat lleis i s’han pres decisions importants que no podem oblidar. Em ve a la memòria la llei de barris, que ha incidit en la millora de les zones més degradades de diferents poblacions catalanes. Es va aconseguir l’Acord del Pacte Nacional de l’Educació, i en sanitat també s’ha avançat, tot i que queda molt camí per recórrer. De coses se n’han fet i en tot cas caldria analitzar el grau d’eficiència, que massa sovint s’ignora, ara i abans.
Seria desitjable que l’objecte de la campanya electoral fos la persona, sigui jove o gran, sigui blanca de pell o morena, parli més bé el català o només l’entengui, estigui sana o bé depengui dels altres, tingui feina o es trobi a l’atur, s’impliqui en la vida associativa o visqui marginada... Només el treball i la lluita per a la persona dóna sentit al fet de presentar-se en unes eleccions. La manera d’enfocar-ho podrà ser diferent i d’aquí la diversitat d’opcions polítiques, però qui no tingui clar l’objectiu, farà un flac favor al país.

diumenge, 17 de setembre del 2006

Ciutadans i els partits polítics

Hi ha dues notícies que he llegit a la premsa que volia reflectir en el meu escrit d’avui, i he dubtat fins a darrera hora per quin em decantava. Finalment he pensat que podria esmentar-los tots dos ja que, de fet, tenen un nexe, que comentaré més avall.

Aquest cap de setmana el partit Ciutadans partit de la Ciutadania, es presentava al Palau de la Música Catalana, a Barcelona, i a més, donava a conèixer el cartell de promoció. Un cartell que no deixa indiferent a ningú, que és el que volien.
En una altra ocasió, arran de la seva presentació a Arenys de Mar, m’he referit al nou partit i, al marge de la llibertat que tenim tots d’exposar les nostres idees, haig de dir que em sap greu que es critiqui les mentides dels altres partits polítics, a partir d’una farsa encara més grossa. El seu discurs és aparentment clar i justificaria la creació d’un nou partit, el problema és que al darrera hi ha l’engany, perquè no es diu clarament la intencionalitat de l’afer. S’ataca obertament el nacionalisme català, remarcant les anècdotes negatives i els vicis que té, sense manifestar explícitament que estan per la defensa del nacionalisme espanyol pur i dur.
És una llàstima que per poder comprovar la falsedat de les promeses i de la ideologia de grups com els del partit de la Ciutadania, sigui necessari passar pel govern, perquè, si us sóc sincer, no m’agradaria viure aquesta experiència. És cert que els partits polítics s’han distanciat de la ciutadania, i això té solució si es replanteja des de dins dels partits polítics. És cert que els humans tenim el nostre “ego” i que massa sovint actuem per impuls i oblidant el servei al qual ens hem ofert donar, però tot això també es pot arreglar des de dins els mateixos partits.
Si l’opció no passa per treballar-ho des de dins sinó creant un nou partit o bé un grup d’independents, cal vigilar de no caure en els mateixos paranys que hem denunciat. És cert que tothom es mereix l’oportunitat de demostrar allò que diu i pensa, però quan es comença amb enganys esdevé un mal presagi.
La segona referència d’avui era l’escrit de Jordi Barbeta, on la idea: “L’absència de combat ideològic entre els partits majoritaris, propicia el populisme i les pallassades”, seria el nexe amb l’anterior notícia.
L’escrit de Jordi Barbeta parteix de la idea que el discurs d’Artur Mas no és tan diferent del de José Montilla, i dóna diferents exemples d’aquestes coincidències. A més cita Suècia i Alemanya i parla, en el mateix sentit, entre els socialdemòcrates i els lliberals, i acaba dient que aquesta similitud de receptes polítiques genera desinterès i “abona el terreny al populisme de les forces minoritàries d’esquerres o de dretes i fomenta l’aparició de candidatures encapçalades per pallassos, caçadors, vegetarians o personatges estrafolaris disfressats d’intel·lectuals que s’aprofiten de la necessitat d’espectacle dels mitjans de comunicació”.
És evident que, després de la lectura de l’escrit de Jordi Barbeta caldria discutir si entenem que el discurs de Mas i Montilla són el mateix, i que els objectius a assolir també ho són. No hi ha dubte que la diferència entre partits de dretes i esquerres, en condicions de governar (amb això queden exclosos els extrems), cada vegada són menys destacables, però estic segur que més d’un em faria un llistat de decisions, decrets i també lleis, que s’han promogut durant aquests tres anys de govern del tripartit, que de ben segur no haurien estat aprovades amb un govern de CIU. A partir d’aquí, sense acaloraments, la discussió està servida.

dissabte, 16 de setembre del 2006

Gestió Pública

Arran dels aiguats d'aquests dies i de les conseqüències que hi ha hagut en la xarxa de transports, sobretot del ferrocarril, em ve a la memòria el debat inacabable de la competència en la gestió.
És una llàstima que quan es tracta aquest tema es presti més atenció a la picabaralla entre Govern de l'Estat i Generalitat, que no pas entrar a analitzar els avantatges de les polítiques de proximitat.
Perquè encara que estiguéssim parlar de la mateixa administració, caldria tenir present l'opinió dels gestors que trepitgen el territori.
Si mai aconseguim l'Administració única, a l'espera de l'enyorada, per a molts, independència, observarem els avantatges d'acostar la gestió dels serveis al territori. Serà llavors quan la Generalitat de Catalunya gestionarà l'aeroport del Prat, els trens de rodalies, el port...
La pregunta continua sent, però: Ho veurem aviat?

divendres, 15 de setembre del 2006

El Papa i l'Islam

Sembla que tothom s’anima a embolicar la troca i que no tinguin altra feina a fer. Ara és el papa Benet XVI que, com aquell que res, les deixa anar contra l’Islam i tots els seus seguidors. Ell sap que els defensors de l’Islam defensen aferrissadament la seva religió, a diferència dels catòlics, que cada vegada n’hi ha menys que moguin un dit per defensar-la. Precisament el seu discurs es basava en la crítica a Occident per ser poc respectuosos vers la religió, i en treia la conclusió que això desesperava als seguidors de les altres religions.

No entenc doncs, com una persona culte i amb gran responsabilitat pública i religiosa, pugui arribar a fer segons quines manifestacions que, tot i les possibles explicacions i/o excuses, ja s’ha dit.
El món no està prou enredat i ple de picabaralles dialèctiques, a part de les cruels guerres, com perquè ara surti el papa de Roma, a crear-se més enemics. No sé si és anar contra cap dogma, però s’hauria de dir que en aquest moment, la inspiració divina es va adormir i va parlar l’home, de la pitjor manera possible.

dijous, 14 de setembre del 2006

A l'estat espanyol, els corruptes són famosos

Han excarcerat a dues persones acusades de corrupció a Marbella, la ex-alcaldesa Marisol Yagüe, i la primera tinent d’alcalde, Isabel Garcia Marcos. Una ciutat que tothom creia que la corrupció era present diàriament, però que no hi havia manera que s’entrés a fer neteja.
Han estat sis mesos a la presó i el jutge les deixa sortir, “perquè ja no hi ha perill de destrucció de proves o de fuga”, no pas perquè no continuïn sent acusades de corrupció.
A partir d’ara són lliures per anar a qualsevol de les cadenes privades de televisió, en un d’aquests programes “porqueria”, que tants beneficis els deu reportar, a explicar les mil i una històries, que embadalits la gent s’empassarà un dia si i un altre també.
Resultarà, doncs, que no tan sols s’hauran enriquit estafant a una colla d’innocents, sinó que a més, ara viuran de la rifeta, gràcies a l’audiència de programes sense cap més propòsit que guanyar audiència i més audiència.
Ahir sentia parlar del problema del fracàs escolar, i en donaven la culpa a la baixada del nivell d’ensenyament, degut a haver allargat dos anys l’ensenyament obligatori. No entraré a valorar aquesta teoria, però entenc que quant més fracàs escolar hi hagi, més possibilitats hi ha d’augmentar l’audiència d’aquests programes “porqueria”, i per tant, més ocasions per als corruptes, per visitar els platós de televisió, i anar vivint del “cuento”.
Per cert, han hagut de dipositar una fiança de 60.000 euros, un import que molts delinqüents empresonats no podrien presentar. Elles, però, tot fa pensar que ja els deuen haver estalviat durant els anys que se suposa han anat cobrant per sota mà.

dimecres, 13 de setembre del 2006

Plou i tot trontolla

Ha plogut força i això és bo, perquè al nostre país, tret de petites excepcions, la pluja escaseja.
El problema és que quan plou, tot trontolla. Arenys de Mar, des que es va cobrir la riera, ha deixat de ser notícia, però això no vol dir que no hi hagi fets que es van repetint: la inundació dels passos subterranis, que sempre coincideix amb que s'espatllen les bombes per retirar l'aigua.
No sé si hi ha maneres per solucionar-ho, però seria tot un detall.

dimarts, 12 de setembre del 2006

El Defensor/a del ciutadà

El Ple Municipal d'Arenys de Mar del dia 24 de maig de 2006 va acordar aprovar inicialment el reglament regulador de l'òrgan complementari Defensor del Ciutadà (són paraules textuals), i així es va fer públic al BOP núm. 141 de 14 de juny, i al DOGC núm. 4658 de 20 de juny.

Com que durant l'exposició pública no s'hi ha presentat cap reclamació ni al·legació, ha quedat aprovat definitivament. Al BOP núm. 218 d'avui dia 12 de setembre s'ha publicat el text íntegre.

Tal com diu la seva disposició final segona: "El Defensor/a del ciutadà s'haurà de nomenar en el termini de tres mesos a comptar des de l'entrada en vigor d'aquest reglament".

D'aquesta manera, tot fa pensar que abans d'acabar l'any, Arenys tindrà aquesta figura, prevista al Reglament de Participació Ciutadana que es va aprovar a l'anterior legislatura. N'hi ha d'altres, com els consells municipals de participació, que no hauran tingut tanta sort; els pocs que s'han creat estan hivernant.

dilluns, 11 de setembre del 2006

Ofrena floral a la plaça dels Països Catalans

Avui, com a bons patriotes catalans i arenyencs, hem assistit a l’ofrena foral al peu de la senyera, a la plaça dels Països Catalans. Han estat una bona colla d’entitats arenyenques – socials, esportives, culturals, polítiques...- les que hi han participat, i al final, una representació de la corporació municipal, amb el nostre batlle al capdavant.
Per acabar l’acte, l’alcalde Miquel Rubirola ha llegit unes paraules a tots els assistents i hem cantat l’himne nacional de Catalunya, "els segadors".

Ho comentàvem després: per què a Arenys de Mar ho celebrem a la plaça dels Països Catalans, una plaça que és situada a un extrem de la població, i no en un lloc més cèntric? Tots els reunits en aquesta tertúlia improvisada donàvem la nostra opinió i arribàvem a la conclusió que el motiu devia ser el nom de la plaça (?).
Antigament s’havia fet a la plaça de l’Església, una de les dues places més emblemàtiques de la vila, junt amb la plaça de l’Ajuntament. Si bé és cert que el centre d’Arenys de Mar ja no és el d’abans sinó que aquest s’ha desplaçat més amunt, en direcció a Arenys de Munt, no hi ha dubte que el centre neuràlgic continua essent el mateix de sermpre.
En el debat improvisat semblava que tots ens aveníem a dir que fóra bo replantejar la ubicació de l’ofrena, sobretot si tenim en compte que una vegada acabat l’acte, i quan la gent se’n va cap a casa, no hi ha gaire més moviment (això ens ho podrien dir l’oficina de la policia local, que té cura de la senyera i les ofrenes durant tot el dia).
Qui vulgui buscar-hi equilibris territorials i defensables teories descentralitzadores, tindrà suficients arguments per defensar la plaça dels Països Catalans, com a lloc per fer-hi l’ofrena anual. Hi ha, però, qui pensa que els actes que requereixen una presència massiva de vilatans, és bo que tinguin lloc als punts on hi ha més confluència de gent.
Queda, doncs obert, un possible debat sobre la conveniència o no de canviar l’ubicació de l’ofrena. En tot cas valdria la pena motivar més gent a participar-hi, i probablement, tal com deia algun dels contertulians d’aquest matí, concentrar-hi més d’un acte, perquè no fos l’ofrena, l’únic motiu per arribar-s’hi, encara que alguns pensem que l’acció s’ho val.

diumenge, 10 de setembre del 2006

Identitats. Convivència o conflicte?

Aquest matí, vigília de la Diada de Catalunya, he assistit a la presentació del llibre “Identitats. Convivència o conflicte?”, a càrrec d’un dels seus autors, en Quim Gibert. El llibre l’han escrit en Salvador Cardús, en Ferran Sáez, en Lluís Garcia i Sevilla, en Rafael Castelló, la Gemma Sanginés, en Ferran Suay i en Quim Gibert, i es tracta d’un recull de les ponències de les Jornades de Psicologia i Identitat Nacional, que van tenir lloc a Gandia el mes de novembre de 2004.
A la presentació hi havia l’Andreu Majó, alcalde d’Arenys de Munt, i la Rita Marzoa, periodista de Catalunya Ràdio, que molts recordarem pel darrer programa “Si més no”. L’acte, que ha tingut lloc a la sala noble del Calisay, era organitzat pel col·lectiu arenyenc “l’Eixida”.
Haig de dir que ha estat un acte molt agradable, que no s’ha fet gens pesat tot i la seva durada. Les intervencions de la Rita i de l’Andreu Majó han estat molt interessants i, sobretot la Rita, ens ha fet una pinzellada del contingut del llibre, i ens ha exposat tota una sèrie de reflexions que li ha suggerit la seva lectura. Desconec el seu contingut perquè no he tingut ocasió de llegir-lo, però, pels comentaris i apunts de la Rita, em fa l’efecte que es fa aconsellable la seva lectura.
Podria dir força coses del què s’ha dit, però em quedaré amb algunes idees. La Rita ha afirmat que els catalans estem malalts; que vivim sempre sota la sospita de que no ho estem fent prou bé; que si demanem o exigim els nostres drets de ciutadania com a catalans, i la nostra llengua, la pròpia, ens volen fer veure que som uns insolidaris i uns mal educats, que no respectem els altres. La Rita ho ha dit, molt millor que jo, amb molta desimboltura, i amb exemples molt clarividents, i sobretot, ha insistit en canviar el pessimisme reivindicatiu per un optimisme que animi als joves a participar-hi i passar-s’ho bé.
L’Andreu, ha parlat molt bé. És una sort tenir-lo per veí. Li he apuntat unes quantes frases, de collita pròpia i també de manllevades, però molt escaients per l’acte que estàvem celebrant.
“el nacionalisme no és equivalent a nazisme, sinó que és equiparable a l’humanisme”.
“la paraula és una funció de la ment”, això en paraules del Dalai Lama.
“el pensament utilitza paraules; sense paraules no podríem pensar”.
“la realitat és la suma del pensament i la llengua”.
“la llengua no serveix només per comunicar-se”, això ho havia dit la Rita, i l’Andreu hi ha insistit.
Entre mig també ha fet una afirmació interessant: “els homes som, quan entrem en societat”, (m’agrada especialment perquè és un atac a l’individualisme i a l’aïllament).
Després s’ha preguntat qui havia de salvar les llengües, i ha afirmat que les campanyes de sensibilització només funcionen si al darrera hi ha una sanció. És trist però és una realitat. Ha assegurat que les mobilitzacions són importants, però cal que hi hagi una força al darrera, referint-se als partits polítics a través de les institucions públiques.
Per acabar ha parlat del dret a vot dels immigrants, que aquests dies se n’ha parlat força a la premsa, i ha afirmat que el dret a votar ha d’anar acompanyat d’un compromís respecte a la societat que l’ha acollit. Quan una persona arriba a un poble, ha de tenir tots els mateixos drets, però s’ha de preguntar què pot aportar a la societat que l’acull.
Abans del debat, hi ha hagut les paraules d’en Quim Gibert, explicant el per què del llibre i ha fet una gran defensa de l’activisme nacionalista. Ha deixat ben clar que ens cal lluitar per aconseguir els nostres drets com a nació, i ha insistit en les dificultats que encara hi ha perquè el català sigui present a la nostra societat. Ha donat molta importància a l’ús d’Internet per fer arribar els nostres requeriments. Precisament, l’Andreu, a l’hora del debat, ha esmentat la iniciativa d’en Xavi Mir, en la campanya “jo també vull un estat propi”. En Xavi era present a la sala, on no érem massa gent, la qual cosa a més d’un del públic li ha sabut greu.

dissabte, 9 de setembre del 2006

La llibertat d’expressió en perill?

Avui s’ha parlat i s’ha pogut llegir sobre la cancel·lació de l’espectacle de Pepe Rubianes “Lorca eran todos”, a Madrid. Considero interessant que davant de fets com el que ens ocupa, la gent opini i escolti els altres. Si es fa així ens adonarem que les coses no són tan senzilles i que ningú està en posició de la veritat, i que sempre pots trobar arguments fins i tot contradictoris.

Defensar la llibertat d’expressió és un dret i també un deure. Una societat que no es pugui expressar lliurement és una societat oprimida i pobre. Tota la ciutadania té el dret d’expressar la seva opinió i creença, sense que ningú li impedeixi. Tot i així, és important entendre i consensuar, què entenem per llibertat expressió i si aquesta té límits.
Pel coneixement que tinc de la situació, considero que negar la possibilitat que Pepe Rubianes presenti la seva obra al públic madrileny, ja sigui amb prohibicions o bé amb pressions, és un atac a la llibertat de l’autor, sobretot si es té en compte que l’obra no dóna motius per ser censurada.
El què ha passat, i que tothom coneix, és que Pepe Rubianes es va recrear amb insults contra una espanya que ell té molt clar que no era ni és democràtica, però a l’hora d’expressar-se, ofenia a una bona part de la població espanyola que és demòcrata i respectuosa. A tot això s’hi ha d’afegir la complicitat dels mitjans de comunicació que tenim sempre a punt de saltar en contra de Catalunya i els catalans.
En tot aquest afer hi ha repartiment de culpabilitats, de més o menys intensitat i efectes. Acceptar com a justificació el fet que Pepe Rubianes ofengués els espanyols, se’ns fa difícil als catalans, perquè tenim massa present l’insult constant des d’emissores de ràdio, com la COPE. Una emissora que, segons es demostra, contempla com espai fix la injúria contra Catalunya i els catalans. Una emissora, per cert, que hauria de ser la veu de l’Església i per tant, de l’amor, de la caritat i la justícia.
No estem davant d’una anècdota, sinó que ens trobem en una situació perillosa i preocupant per al futur de la nostra societat. La gent més polititzada ens diria que tot això és culpa de la transició. Potser tenen raó, però el que és cert, és que a Espanya, més potser que a casa nostra, la societat està dividida entre dreta i esquerra, i la dreta espanyola, té uns tics molts pronunciats de feixisme i franquisme.
Pepe Rubianes no va estar encertat en realitzar aquells insults en una mitjà de comunicació nacional, però la resposta de Madrid no està a l’altura de les circumstàncies, a l’altura d’una societat democràtica i lliure. Fins i tot l’Albert Boadella, que en moltes coses ha patit una regressió i involució política i social, està d’acord amb aquesta tesi, és clar que ell engega a “la merda” l’alcalde de Bellpuig.

divendres, 8 de setembre del 2006

Manifest de la Diada


La Comissió 11 de setembre ha penjat, a Internet, el manifest de l’onze de setembre, al qual m’adhereixo per la claredat del missatge; la reivindicació de la unitat de les forces catalanistes, i les fites a aconseguir: el reconeixement de la nació catalana i el reconeixement de la unitat lingüística dels Països Catalans, sense oblidar la necessitat de construir una societat cohesionada i integradora, on es contribueixi solidàriament a promoure el desenvolupament sostenible i en pau, dels països més pobres.
Us animo a llegir el text sencer i a donar-li suport.

dijous, 7 de setembre del 2006

Després de Nocturn

Tenia la intenció, després de l’emissió del programa Nocturn de Ràdio Arenys, de venir a casa i escriure la meva reflexió diària. El cert és que, un cop s’ha acabat el programa (11 de la nit), ens hem quedat una estona continuant la conversa. Érem el regidor de Sanitat, Antoni Burcet; el director del Centre d’Atenció Primària, en Ricard Peiró; la Teresa Verdura, professora de l’Escola d’Infermeria de la Universitat de Barcelona i jo mateix.
Crec que haurà estat un encert el disseny de Nocturn d’enguany, i encara més, haver començat amb un tema tant apassionant com és la Sanitat. M’agradaria saber l’opinió de les persones que ens han escoltat. Jo m’ho he passat molt bé, i només he tingut problemes per encabir les peces musicals que havia promès intercalar en el debat. Finalment només n’hem escoltat un parell: el tercer moviment “Rondó” del concert per trompa, en re menor, de Mozart – de qui enguany celebrem els 250 anys del naixement – i la cançó “el meu poble i jo”, de Raimon, amb text de Salvador Espriu, i que l’he presentat tot anunciant la campanya impulsada per l’arenyenc Xavi Mir jo també vull un estat propi”, tot i els matisos que jo hi pugui fer i que vaig comentar-li al seu blog.
La setmana vinent tindrem al subdirector del Servei Català de la Salut, el senyor Enric Agustí, i el cap de serveis de l’Hospital Municipal de Badalona, el senyor Albert De Luís. Centrarem el debat en la política sanitària del govern de la Generalitat, amb l’aportació política i mèdica dels nostres tertulians. El diumenge, de 10 a 11 de la nit, repetició del programa a la freqüència 91,2 de Ràdio Arenys, també a Internet.

dimecres, 6 de setembre del 2006

Comencem un nou curs

S’ha acabat l’agost i per a molts les vacances. El setembre és l’inici d’un nou curs per als estudiants i als seus pares, però també per a moltes empreses i treballs. La divisió natural d’un any no sempre va d’acord amb la manera de funcionar, sobretot en educació en què el pressupost anual va de gener a desembre, però els cursos van de setembre a juny.

Jo crec que en la vida de les persones també es funciona de setembre a juny, amb dos mesos d’estiu que surten fora de la rutina, tinguis o no vacances. El setembre, doncs, és un bon moment per posar en pràctica totes aquelles reflexions que durant l’estiu has anat construint, i que t’han de portar a aconseguir els objectius que t’has proposat assolir.
A mi em passa que des de finals d’abril o maig em vénen al cap moltes idees de matricular-me per fer un màster o un postgrau, però quan arriba la tardor i se’t complica una altra vegada la vida, i necessites prioritzar activitats i responsabilitats... faig marxa enrere.
Probablement la solució seria no fer massa projectes i concentrar-ho en uns pocs, més o menys assequibles, i aconseguir dur-los a terme. Ja se sap que qui molt vol haver, sovint es queda en res.
En política també comença l’any al mes de setembre. Tot allò que no s’ha aconseguit abans de l’estiu es pretén dur-ho a terme a partir de la tardor. Enguany, però, la situació és una mica especial. Aquest setembre havia de ser el punt de partida, el compte enrere, de les eleccions locals del mes de maig vinent, però l’avançament de les eleccions autonòmiques, per tots els esdeveniments que no cal repetir, fa que ens vinguin dos mesos de molta intensitat política, de què tindrem temps de parlar.
No sé si els catalans haurem aprofitat bé l’estiu per desconnectar políticament dels dos anys d’Estatut i de picabaralles del tripartit. Seria bo que fos així, i que comencéssim aquest mes de setembre sense massa pressió, essent conscients que el dia 1 de novembre es decidirà la nova composició del Parlament de Catalunya, i a partir d’aquí el govern català.
M’agradaria, si no és demanar massa, que els partits polítics, que vindran forts per encetar la campanya electoral, tinguessin la gentilesa de no cansar-nos, com és habitual en ells. Els agrairíem una campanya intel·ligent, innovadora, que surti de la rutina de sempre; una campanya amb uns objectius clars i concrets, i amb no tantes promeses penjades a l’aire que no acaben de complir-se mai; una campanya que no ens convidi a apagar la ràdio o el televisor, o passar pàgina, sinó que ens faci reflexionar i ser còmplices del treball a realitzar per al nostre país, la nostra societat; que s’oblidin dels seus adversaris polítics i es concentrin en les seves propostes de govern. Potser estic equivocat, però no crec que sigui la millor política, l’atac sistemàtic a l’adversari o, si més no, no és la millor manera d’animar la gent a participar i motivar-se políticament.
A casa nostra, encara que de manera general predominin les eleccions autonòmiques, les especulacions i moviments preparatoris de les eleccions municipals tindran el seu protagonisme. Ens falta la confirmació dels caps de llista dels dos partits al govern: el PP i CIU, i també resoldre la incògnita de si es confecciona la llista d’independents i, si és així, qui l’encapçalarà i si ICV es presentarà o no.
Hem viscut uns mesos de legislatura bastant embolicats. En primer lloc per les baralles i posterior sortida del govern del regidor Lluís Blanchar, a qui se’l situa com a principal candidat a encapçalar la llista d’independents (VIA), i en segon lloc, i com a conseqüència de la pèrdua de majoria absoluta del govern, l’encallament de molts projectes que ha arribat, en segons quins aspectes, a una mena de desgovern.
Tot i així, ara vénen els mesos de fer força feina per poder vendre-ho bé en la propera campanya electoral. Tothom mirarà de quedar bé davant els seus possibles votants, i justificar qualsevol error, dubte o incompliment, per l’actitud de l’adversari. Els polítics necessiten treballar molt bé això, perquè esdevenen esclaus de les seves promeses i dels seus votants, encara que només sigui cada quatre anys.
Em direu utòpic o innocent, però jo encara somnio en veure el dia que hi haurà nous polítics que no s’aferraran a la cadira; que actuaran amb esperit de servei i d’acord amb les promeses realitzades en campanya; que comptaran amb la ciutadania per avançar entre tots. Somnio en una altra manera de fer política.

Article publicat a l'Ametlla d'Arenys d'aquest mes de setembre

dimarts, 5 de setembre del 2006

Nova temporada de Ràdio Arenys

Aquesta setmana ha començat la nova programació de la temporada de tardor-hivern de Ràdio Arenys (FM 91,2). L’emissora municipal degana de Catalunya, que també es pot escoltar per Internet.
Un any més, el programa Nocturn, que tinc el goig i honor de dirigir, s’emetrà cada dijous, de 10 a 11 de la nit, i enguany també es podrà sentir, en diferit, els diumenges, a la mateixa hora.
El Nocturn 2006-07 recupera la música, bàsicament clàssica, que s’intercalarà en el debat de cada setmana, a càrrec de diferents tertulians convidats.
Enguany parlarem de Sanitat, Cultura, Noves Teconologies, Esports, Educació, Economia... i ho farem amb diferents especialistes, tècnics i polítics, vinculats a Arenys de Mar directament o de manera indirecta, per aprofundir en les diferents qüestions que ocupen i a vegades preocupen a tota la ciutadania.
El mes de setembre el dedicarem a parlar de Sanitat i Salut, i comptarem amb la participació del regidor de Sanitat de l’Ajuntament d’Arenys de Mar, el senyor Antoni Burcet; el director del Centre d’Atenció Primària (CAP), el senyor Ricard Peiró; el subdirector del Servei Català de la Salut, el senyor Enric Agustí; i doctors i especialistes com ara el doctor Albert de Luís, cap de Servei de l’Hospital Municipal de Badalona, o el doctor Miquel Maresma, la doctora M. José Grau...
Aquest dijous 7 de setembre, tindrem amb nosaltres el senyor Antoni Burcet (regidor de Sanitat), el senyor Ricard Peiró (director del CAP), i la senyora Teresa Verdura, professora de l’Escola d’Infermeria de la Universitat de Barcelona. El tema central serà, el paper del CAP i l’Ajuntament, en matèria sanitària, i la seva coordinació.
Us animo a sintonitzar l’emissora municipal, i en concret el programa Nocturn que aquest dijous dia 7 de setembre, inaugura la temporada.

dilluns, 4 de setembre del 2006

La catalanitat dels polítics catalans

En parlen molts blocs i a mi també em crida l’atenció aquests esforços dels polítics, en aquests darrers dies, per demostrar la idoneïtat del seu perfil per esdevenir President de Catalunya, en funció del seu lloc de residència, els seus cognoms i el domini del català.
Molts dels principals líders de la dreta catalana no tenen un passat massa afalagador, com a conreadors del català. Probablement, fins ara, era la gent del PSC, ben situada dins el seu partit, els que familiarment venien d’una tradició familiar més catalana, i en canvi no se n’havia fet bandera, i en tot cas, es feien bromes de més o menys mal gust, o comentaris de sobretaula, i als bars.
És ara, quan José Montilla es presenta com a presidenciable, per la llista del PSC-PSOE, que s’han encès tot una sèrie de focs atacant la seva procedència del sud d’Espanya, les seves dificultats per parlar bé el català, i un seguit d’elements que el releguen com a mal candidat per presidir el govern de Catalunya.
No faré ara un llistat d’exemples de càrrecs electes nacionalistes que han demostrat les seves dificultats per parlar la llengua pròpia de Catalunya, però la llista seria llarga. Crec que Jordi Pujol, no pot veure bé aquesta dialèctica, perquè ell és més savi que la majoria dels seus hereus i pubilles, i sap perfectament que una guerra d’aquest tipus no beneficia a ningú, i encara menys Catalunya.
A mi m’agradaria que tots els catalans parlessin un català correcte i escrivissin sense faltes d’ortografia, sobretot els catalans amb responsabilitat política. També ho voldria per a mi mateix, però fer d’això una arma política i situar-ho en un lloc que no li correspon, només és una mostra d’ignorància i menyspreu cap als ciutadans de la nostra nació.
Hi ha molts altres aspectes, sense oblidar el respecte i els drets de la llengua, que són prou significants com per ajudar a decantar-nos per una o altra opció política, i crec que és per aquí cap on s’hauria d’anar, i saber discernir què són promeses sense fonament i què hi ha de veritat en les propostes i projectes de govern que ens estan venent.
És curiós que jo, que vaig néixer a Vic i sóc un vigatà convençut i orgullós de la meva procedència, i que tot sovint rebia mofes per la meva manera de parlar (tant tancada, em deien!), em trobi ara defensant els catalans que no han tingut com a llengua materna el català, de l’atac dels que probablement m’ho feien per parlar un català tan català(?).
Podria donar molts exemples de catalans d’adopció que han demostrat molta més estima cap a la nostra nació que no pas molts d’altres que tenen uns cognoms molt nostrats, però això és tan evident que no val la pena donar-hi més voltes. En tot cas, només em resta dir: “qui sigui frare, que prengui candela”.

diumenge, 3 de setembre del 2006

Artistes arenyencs

A Arenys, no tot és Espriu, malgrat n’estiguem prou orgullosos i l’esmentem sovint quan sortim a fora (a vegades, a casa, el tenim força oblidat). La cultura arenyenca (no només les festes populars i tradicionals), també té un racó, encara que no estigui suficientment atesa per la mateixa ciutadania, amb els governs municipals de torn al capdavant.
Tenim artistes i gent de la faràndula que sonen força, però n’hi ha d’altres que només els recordem en moments molt puntuals, i la seva difusió no es correspon amb la seva categoria. Encara que l’actual regidor de Cultura s’ha apropat, en forma de comissió assessora més o menys formal, trobem a faltar, si no el Patronat de Cultura que ens prometia CIU a la campanya electoral de 2003, sí com a mínim la Comissió de Cultura a què es varen comprometre impulsar, alcalde i regidor, en un debat ciutadà, el mes de març de 2004.
M’hauria agradat referenciar els arenyencs que formen part del món de la cultura i que tenen espai virtual a Internet, per n’hi ha tants que, sense voler fer-ne un llistat exhaustiu, m’estendria més del que és òptim en un bloc. És per això que em limitaré a parlar dels artistes plàstics, i us animaré a fer-hi una ullada i observar el seu treball. És evident que corro el ris d’oblidar-me d’alguns noms, per la qual cosa us agrairia que em féssiu les observacions oportunes i m’ajudéssiu a completar la llista. També podreu observar que d'alguna de les persones anomenades no disposo d'enllaç d'Internet i per tant no us poc ensenyar la seva obra.
En Pere Planells és catedràtic numerari de dibuix, a l’Institut Tres Turons d’Arenys de Mar, i professor de l’Aula Cultural d’Arenys de Munt. En Jordi Coll, també és un artista plàstic, que forma part del grup Mitjanit, integrat també per Roser Sangerman, Marianne Farnov, i M. Montserrat Recolons.
D’altres artistes són la Montserrat Rifà, que actualment exposa a la Sala Lloveras de la nostra vila; en Jordi Rosés i la Pilar Lloret, de Murtra Edicions, professors del Taller de Gravat del Patronat Municipal de Cultura de Mataró, i que aquests dies exposen a la Sala del Calisay; en Ricard Ferran, l’Anna Maresma, la Betlem Planells i en Marçal Oliver, que varen exposar conjuntament, no fa massa temps, a la Sala del Calisay.
L’Enric Maass, és un altre artista plàstic en què la seva obra no ens deixa indiferents, i que vàrem tenir l’oportunitat de veure-la exposada no fa massa mesos, a la Sala del Calisay. L’Albert Planells, també té penjada a Internet part de la seva obra.
La Carme Riera, la M. Lluïsa Gorina i l’Enric Puig, ens varen delectar amb una exposició conjunta de la seva obra sobre patis arenyencs, el mes de juny de l’any 2005. De la Dolors Paronella, vàrem poder observar el seu treball del sobreteixit, a l’exposició conjunta “l’art dels oficis”, del mes de juny de 2002, amb els treballs fets en escuradents, de Vicenç López, i les puntes de coixí de Núria Marot, que encapçala una llista ben llarga de puntaires arenyenques.
Podria també parlar de la fotografia, que l’Associació Fotogràfica d’Arenys, compta a bons artistes, en Xavi Salbanyà, en Josep Roig, en Raül Drechsel, en David Castanyeda, la Sussi Xiberta... però seria inacabable. De totes maneres, tal com us deia al començament, m’agradaria que m’ajudéssiu a completar-ho amb els noms de les persones que m’han passat per alt, dins els àmbits artístics que he tocat, i en tot cas podríem deixar per més endavant un llistat exhaustiu de tot el món cultural arenyenc. Gràcies.

dissabte, 2 de setembre del 2006

Adéu Martí

Aquesta tarda hem assistit al comiat d’en Martí Amagat com a rector de la parròquia de Santa Maria d’Arenys de Mar. Amb ell també hem acomiadat a en Pep, el vicari, a mossèn Jaume Fàbregas i el pare Nicolau. Dels quatre però, només en Martí se’n va d’Arenys.
En parlava en aquest mateix blog fa poques setmanes, reproduint l’article que vaig publicar a la revista l’Ametlla d’Arenys, del mes d’agost. En Martí i en Pepe, han exercit de rector i vicari d’Arenys, durant 32 anys, i avui han celebrat la missa de comiat de la comunitat parroquial, en companyia dels altres dos sacerdots que durant molts anys han treballat per Arenys, i una bona representació de la comunitat caputxina d’Arenys.
L’Església estava plena de gom a gom,
perquè no era només un comiat dels fidels catòlics, sinó també de tota la població d’Arenys, amb les autoritats municipals al capdavant, i es podia observar moltes cares d’emoció. En Martí estava emocionat i a mi m’han caigut les llàgrimes, sobretot quan he observat als meus fills, l’Ignasi i la Clara, a dalt del presbiteri.
Em sap greu que en Martí se’n vagi d’Arenys. Diuen que el bisbe l’ha obligat a marxar, però en Martí no ho ha dit mai. De tots era coneguda la poca sintonia entre en Martí i l’actual bisbe de Girona. Res a veure de quan a Girona hi havia el bisbe Camprodon. En parlava també en un altre escrit: els bisbes catalans actuals, no tenen res a veure amb els de la generació anterior. És una llàstima!
En Martí i en Pepe han liderat el Fòrum Joan Alsina, un moviment progressista dins l’actual jerarquia eclesiàstica. Un moviment més proper a la Teologia de l’Alliberament que no pas a l’Església Romana del segle XXI.
Se’n va un poeta, un intel·lectual progressista i un amic; un capellà que no va sortir-se’n quan hauria estat el més fàcil, i així ho varen fer una bona colla de la seva generació. Es va quedar, lluitant entre espasa i paret. Els joves capellans d’ara no ho poden entendre. Són d’una altra fusta, ni més bona ni més dolenta, sinó diferent.
Aquesta reflexió em delata que ja no sóc jove, que ja formo part del
col·lectiu de grans; que fins i tot els bloggers em tracten de vostè... però em sento prou fort com per continuar defensant els meus principis, els meus pensaments, la meva formació, i en qüestió religiosa, la lluita contra la fredor dels palaus episcopals; contra l’imperi dels dogmes, i a favor de les comunitats de base.
M’hauria agradat veure-hi l’alcalde, però és de vacances. Ha estat ben representat per la regidora d’Educació i Participació Ciutadana, però l’acte s’ho mereixia.
En Martí, se’n va a Banyoles, on el varen veure néixer ara fa setanta-cinc anys. Confio tenir notícies d’ell, i poder-lo anar a visitar algun dia. Li vull escriure, i així li he dit, i espero rebre els seus escrits tan interessants. La seva poesia ha estat present durant la celebració d’aquesta tarda; n’han recitat uns fragments els que d’ell han parlat. Voldria pensar que totes les paraules que he sentit, eren dites amb sinceritat i amb el cor.

(les fotografies són d'en Xavi Salbanyà)

divendres, 1 de setembre del 2006

Els límits en la defensa de la llengua

La Vanguardia d’avui es feia ressò de la notícia sobre la prohibició de parlar en francès, l’hora de descans, a les sis escoles de la població belga de Merchtem, a pocs quilòmetres de Brussel·les.
Segons comenta el diari, el seu ajuntament ha prohibit parlar francès en hores d’esbarjo, als patis i passadissos de les escoles municipals de la població. Una prohibició que es fa extensiva a les trobades entre pares i professors. No cal dir que a les hores de classe tot es fa en flamenc.
M’ha vingut al cap la immersió lingüística a Catalunya, que fa que tot l’ensenyament es faci en català, encara que després molts nois i noies juguin i conversin en castellà. La situació, evidentment no és la mateixa ja que, a diferència del territori on s’emmarca la població de Merchtem, a Catalunya tenim dues llengües oficials.
M’imagino que coneixeu la divisió lingüística i política de Bèlgica on, a grans trets, diríem que hi ha tres territoris diferenciats: Valònia, on la llengua oficial és el francès; Flandes, on la llengua és el flamenc, i Brussel·les, on coexisteixen ambdues llengües. Els problemes són a la regió de Brussel·les, perquè es troba dins la part flamenca i, atès el paper de la ciutat com a seu administrativa europea, fa que cada vegada hi hagi més ciutadans, de parla francesa, que vagin a residir a l’entorn de Brussel·les, entrant al territori flamenc.
Conec, ara en la distància, la realitat lingüística i social de Bèlgica, i n’he parlat amb amics flamencs i valons, tots ells força radicals, i t’adones que en qüestió de sentiments i sensibilitats no està tot dit. El fet de sentir-te català, t’ajuda a entendre els flamencs, que compten amb una llengua minoritària, enfront el francès dels valons. També hi ajuda tenir una certa edat i haver experimentat, en la pròpia persona, les limitacions de parlar la teva llengua, la dels teus pares, dels teus amics... Tot això fa que, quan tens l’oportunitat, et revelis i vulguis recuperar el temps perdut. La pregunta però que et fas, o t’hauries de fer és d’on són els límits, i fins on arriben els drets dels altres.
No sé com ho veu l’amic Xavi Mir, promotor de la campanya “Jo també vull un estat propi”, ni els seus entusiastes seguidors, però pel que conec d’en Xavi, estic segur que mai liderarà un moviment en contra de ningú, i això és positiu, però convé que tothom en sigui conscient.
Estic segur que si ara parlés d’aquesta prohibició amb les meves amistats flamenques i valones, no es posarien pas d’acord. Malauradament, no tinc l’oportunitat de parlar amb la Sophie, perquè, tot i ser tan jove ens va deixar l’any passat, després d’una cruel malaltia. D’ella en guardo un bon record, i puc gaudir de la música que va composar, interpretar i enregistrar.