Obrim bé els ulls!

Tots recordem les botigues de barri amb una certa nostàlgia. Potser no les valoràvem prou, perquè era la cosa més natural. En Pere, en Josep, en Joan... aquell botiguer de tota la vida que no tancava fins tard i que ens anava tan bé quan ens acabàvem d'adonar que no ens quedaven ous, o sal a casa. Eren el gran recurs que teníem per poder fer el sopar. 

Avui tenim els supermercats vint-i-quatre hores que fan la seva funció, encara que no és el mateix. Ens serveixen per a aquells descuits de darrera hora, això sí, però ja no ens explicaran aquelles històries del veí que fa dies que no el veuen per la botiga, o d'aquell altre que ha canviat de feina i se n'ha anat a viure a no sé pas on.

Són uns petits supermercats, franquícies d'empreses amb nom, amb personal treballant, no sempre en les millors condicions. Segur que no tots funcionen de la mateixa manera, però no és estrany que de tant en tant llegim que han inspeccionat aquell o aquell altre supermercat, amb productes caducats, treballadors esclavitzats i condicions deplorables de les instal·lacions.

No hem de viure dels records i cal ser realistes, però ens hem de fixar bé on entrem a comprar perquè no ens enredin. Hem d'obrir bé els ulls i que no ens venguin gat per llebre. Amb l'excusa que trobem allò que necessitem, a l'hora que sigui sense caminar gaire, no ens ha de fer abaixar la guàrdia.

A vegades ens hem posicionat davant de multinacionals que han explotat els seus treballadors amb uns sous ridículs, aconseguint uns productes molt bé de preu, i no ens adonem que, potser al costat de casa hi ha un supermercat on els venedors cobren una misèria treballant tot el dia, sigui feiner o festiu. 

Amb això no vull dir que davant d'un supermercat hàgim de desconfiar i col·locar-los tots al mateix sac de l'especulació i l'engany. Simplement, estiguem alerta i que no sigui un d'aquests, i si arribem a la conclusió que ho és, denunciem-ho. 

Vint anys després no reconeixen l'engany

Avui toca parlar de l'11 de març d'ara fa vint anys quan un impresentable president del govern espanyol, el senyor Aznar, i tota la seva colla, varen voler manipular la ciutadania per evitar una derrota electoral. No els importava tant la mortaldat d'espanyols com perdre les eleccions. Així és com varen actuar i encara avui ho volen negar. No tenen ni vergonya, ni moral, ni res. Són uns desgraciats!

    Ens queixem que la gent està tipa dels polítics, però alguns d'aquests ho provoquen descaradament. És molt trist que estiguem governats per una colla de gent que només busquen satisfer els seus interessos, enganyant a qui faci falta i abusant del poder que els hi concedeixen les urnes. Quan deixen la política se'n van a cobrar de multinacionals o monopolis que ells mateixos han protegit quan han estat al poder.

    Em repugnen i em farien dir disbarats. El PP és un especialista en agombolar polítics corruptes i tenen la complicitat del poder judicial, els mitjans de comunicació i el poder econòmic. Hi ha de tot a la vinya del senyor, però al PP hi ha un reguitzell de figures que fan vergonya i ràbia. 

    Avui llegia un article al diari ARA que parla de la presidenta del Comitè de Peticions de l'Eurocambra, la senyora Dolors Montserrat, i com de sectària és a favor del seu partit polític. No tenen escrúpols de cap mena i saben que sempre se'n sortiran, ja sigui des de la política com des del món professional que després hi entraran. 

    Avui li ha tocat el rebre al PP, però és que porta una acumulació que fa feredat. I avui es commemora el trist atemptat de Madrid, en què Aznar i els seus es varen trobar a sobre i només van pensar en les repercussions electorals. Sortosament varen perdre les eleccions. Al fons de tot hi havia l'engany de les armes de destrucció massiva que hi havia d'haver a l'Iraq, i que va servir d'excusa per entrar en guerra. 

    Amb tot el currículum que té el senyor Aznar, el millor que hauria de fer, si fos una persona digna, seria callar i no dir res. Si voleu, li estalviem demanar perdó, però que calli per sempre!

Els vells socialistes estan que trinen

No em demaneu com acabaran les negociacions per formar govern perquè no ho sé. Suposo que no ho sap ningú. El que tinc molt clar és que el desgast dels socialistes espanyols és i serà important. La pressió que reben amb les exigències de Junts és molt gran i acabi com acabi, de ben segur que en patiran les conseqüències.

En diuen barons, però jo els titllo de nostàlgics del passat amb una dosi de transformació de la ideologia i pensament d'esquerra molt important. Els socialistes que es varen fer amb el poder a l'Espanya postfranquista han canviat molt i no tenen res a veure amb el passat. O potser és que llavors era molt fàcil declarar-se d'esquerres i intentar assumir quotes de poder mai imaginades.

L'evolució ideològica de personatges com Alfonso Guerra o Felipe González, per posar només dos exemples, és espatarrant. De la jaqueta de vellut a embutxacar-se diners als despatxos de les multinacionals. De predicar el socialisme a defensar la classe poderosa. De parlar dels drets humans i els pobles ibèrics a defensar la autoritarisme contra qualsevol intent de sortir al carrer a defensar la diversitat de l'Estat espanyol.

L'actual president del govern en funcions ha destacat per la seva facilitat amb tota mena d'equilibris per tal de continuar al capdavant. Primer dins del mateix partit socialista i després a la presidència del govern, malgrat els entrebancs que els mateixos companys socialistes, alguns d'ells, els famosos barons, li varen posar pel davant.

Pedro Sánchez vol mantenir la presidència i farà tots els possibles per aconseguir-ho, per més dificultats que li posi l'expresident Puigdemont. Però els seus companys de viatge. Les patums dins del PSOE estan que trinen. M'imagino que no els fa cap gràcia perdre la Moncloa, però només de pensar que han de claudicar davant del dimoni, els fa molta por i ràbia. 

Veurem fins on arriba la capacitat de Puigdemont per plantar cara al PSOE i aconseguir els objectius fixats, però també caldrà veure fins quan els socialistes seran capaços de fer front als enemics interns. Estic convençut que a Pedro Sánchez li fa més por Felipe González i els seus col·legues, que no pas el guanyador de les eleccions, que només pot anar de la mà de l'extrema dreta. Ho anirem seguint.

Hem d'apostar fort i decididament per les energies renovables

Catalunya es troba a la cua quant a desenvolupament de les energies renovables i això ho pagarem car. Sigui de qui sigui la culpa, el cas és que no hem avançat gens i si ho comparem, no ja amb altres països europeus, sinó amb altres comunitats autònomes, ens adonem que anem molt endarrerits. És cert que el govern del PP havia posat moltes traves perquè les famílies instal·lessin plaques fotovoltaiques, però d'això ja fa uns quants anys. El més greu, però, és que el govern de la Generalitat ha estat paralitzat en aquest tema, i en d'altres, i li costa molt d'arrencar.

A la vila d'Arenys de Mar tampoc s'ha fet gaire res per implantar les energies renovables, tret de l'elaboració d'algun projecte tècnic. Els equipaments municipals continuen utilitzant l'energia que es compra a la xarxa, de la mà d'una multinacional, amb un sistema de compra agregada del Consell Comarcal del Maresme, i no estem aprofitant el sol ni reduint el consum de l'energia que s'ha arribat a pagar a preu d'or.

Sí que vull destacar que l'Ajuntament de la vila té previst la bonificació del 50% de l'IBI, durant cinc anys, a les famílies que decideixen instal·lar les plaques fotovoltaiques a la seva llar, i això s'ha de dir, perquè encara hi ha molts ajuntaments catalans que no ho han previst a les seves bases d'execució pressupostàries, o bé la bonificació és inferior i per un període de temps més limitat.

Tot i així, entenc que el nou govern municipal ha d'afrontar el repte d'entrar de ple amb les energies renovables. Cal estudiar la situació actual de tots els equipaments municipals, de l'enllumenat públic i la dependència de les multinacionals elèctriques que tenen grans beneficis a costa dels seus clients.

La CUP ho té en cartera, i treballarà per revertir la situació. No pot ser que estiguem a la cua en tants temes, i el cas de l'energia, no només per la situació amb què ens hem trobat des de la guerra d'Ucraïna, ha de ser una prioritat. Cal engrescar la població a invertir en energies renovables, en la mesura que ho puguin fer, aprofitant les subvencions previstes, però sobretot prendre la iniciativa per a tots els equipaments públics de la vila.

Hem de ser més exigents amb la nostra llengua

Dissabte, després d'un recorregut literari i una agradable visita al Museu del Cau Ferrat, vàrem decidir anar a dinar. Havíem de recuperar forces ja que el matí havia estat intens, encara que molt interessant. 

Desconeixíem els llocs més preparats per fer un bon dinar, ni quins eren més assequibles econòmicament, de manera que no ens prenguessin el pèl ni els diners. Havia estudiat bé on deixar aparcat el cotxe, però no havia previst on anar a dinar. 

Quan et trobes en una situació com aquesta et dediques a passar per davant dels restaurants i mirar la carta. Sobretot la seva varietat, les preferències, i els preus. Alguns llocs ja els descartes, doncs, no tots estan a l'abast de totes les butxaques. Però hi ha un element que no me n'oblido mai, i és la llengua o llengües que utilitzen a les seves cartes. Hi ha el català?

No soc molt radical, és a dir, no miro si el català és la llengua preferent de la carta, però sí que hi sigui present. Això va fer que alguns dels restaurants els descartéssim, perquè a Sitges encara hi ha restaurants que no utilitzen el català. No demano que em parlin en català, sinó que m'entenguin en la meva llengua, i que aquesta sigui present, si més no per escrit.

Amb això vull dir que la nostra actitud és molt important a l'hora de defensar la llengua. Tenim molts problemes per la pressió que ens ve de la resta d'Espanya, amb una forta radicalitat de les institucions estatals, però també d'institucions i poders que resideixen dins de Catalunya. La policia nacional, els jutjats..., però també empreses privades, siguin multinacionals o de petit volum.

No sempre tens la possibilitat de forçar que et deixin expressar-te amb la teva llengua, però el que no podem fer és no revel·lar-nos-hi i no exigir que ho puguem fer. I el més fàcil és a l'hora d'escollir què compres, on ho compres, on menges.

Si cadascú de nosaltres ens esforcem en defensar el català, i que aquest hi sigui present, farem un gran favor a la llengua i al país. Jo no canvio de llengua, i al mateix temps exigeixo que se'm respecti la meva llengua. Quan aquesta és absent, surto per la porta i busco una altra parada. Per cert, vàrem dinar molt de gust!

No fem prou per al futur del nostre món

No acostumo a parlar del canvi climàtic perquè us haig de confessar que no hi entenc gaire, però crec en els perjudicis ocasionats per l'home i que cal conscienciar-nos més del problema per al futur del planeta. 

Avui sentia que, encara que el comportament dels estats fos el pactat a París, ja no podrem evitar l'escalfament de la terra per sobre dels 3 graus. Ho hem fet, doncs, molt malament, i qui més poder té més ho empitjora.

Encara recordo els comentaris de qui va ser president del govern espanyol, el senyor M. Rajoy, parlant del seu cosí que li havia dit que això del canvi climàtic era una collonada. De fet la trajectòria de Rajoy no ha estat massa brillant. Ja en vàrem tenir proves amb el "xapapote" quan era ministre.

Tornant a la conscienciació, haig de dir que sóc molt pessimista. La nostra societat és molt individualista i no fem cap sacrifici per millorar el nostre entorn. Això sense entrar a parlar dels interessos de les multinacionals i els poders econòmics. No som ni capaços de reciclar bé els nostres residus, una acció que només exigeix bona voluntat i interès per al medi ambient...

L'individualisme fa que només pensem en nosaltres i en el nostre anar bé, encara que en rebin les conseqüències els nostres descendents. Penso, i m'agradaria equivocar-me, que no hi ha res a fer, i que el futur serà el que serà, sense que la humanitat hi faci res per millorar-lo.

Comencem un nou any contents i enganyats

Marxem del 2016 molt contents perquè ens diuen que cada vegada estem més bé, que tot va de cara, però ens enganyen de dalt a baix i sembla que no ens n'adonem. Comencem el 2017 amb un increments ridículs del salari mínim i de les pensions, però amb apujades en els preus de l'elèctric, el gas i l'aigua. També les autopistes catalanes i la benzina. 

Què vol dir tot això, doncs que el poder adquisitiu de la gran majoria de la població decreix, és a dir, serem més pobres, necessitarem més diners per fer el mateix que en aquest 2016, i llavors ens venen que anem a millor. Qui va a millor?

Segur que els beneficis de la banca pujaran, i les empreses multinacionals també obtindran més beneficis que es repartiran entre els grans. Ells sí que milloraran la seva economia, però nosaltres, les persones de les classes baixa i mitjana, la gran majoria de la població, estarem pitjor.

I què farem si hi ha eleccions? Continuarem votant els partits polítics que perpetuen aquesta situació i continuarem enganyats pensant que la situació no pot canviar. És així?

No, no és així, sinó que tot es podria canviar si fóssim valents i donéssim suport a una esquerra avui desconeguda, però que anhelem des de fa molt temps. 

Si una cosa desitjo per aquest 2017, a part de la salut que és imprescindible, és que sapiguem obrir els ulls, adonar-nos qui ens està prenent el pèl i siguem capaços de revoltar-nos i exigir justícia, no la justícia que practiquen els tribunals espanyols, sinó la veritable justícia que tenim molt lluny de casa i ens convé recuperar. Fermesa i consciència clara del que ens estan fent!