EUA ataca Veneçuela

No cal dir que la notícia del dia d'avui és l'atac dels EUA a Veneçuela i el rapte del seu president i esposa que, a hores d'ara, desconeixem on es troben. És massa aviat per parlar gaire del tema, i hem de suposar que anirem coneixent tots els esdeveniments. De totes maneres és prou important per a no esmentar-ho en el meu post diari.

Segur que no tothom pensa el mateix i l'anàlisi que es pot fer dels fets és prou complex per no enllestir-ho amb quatre paraules. Estem parlant de l'atac d'un país estranger i la captura del president d'un país sobirà. Això no és poca cosa. Deixem de banda de qui són els personatges, tant d'un país, l'atacant, com de l'altre, l'atacat. És la incursió d'un exèrcit a dins del territori d'un altre país. Imagineu-vos per un moment que Rússia ataqués Ucraïna i capturés el seu president. Què diríem?

No tinc gens de simpatia pel president veneçolà, com tampoc no en tinc pel president dels EUA. La informació que tinc d'un i altre m'arriba per conductes que no sempre puc contrastar. Vaig comentar, el seu dia, que l'atorgament del Premi Nobel de la Pau a la líder de l'oposició veneçolana era un error. El paper que jugarà a partir d'ara pot ratificar les meves sospites. 

Per altra banda, tenim un president nord-americà que aspirava a obtenir l'esmentat Premi Nobel, i que en les seves primeres declaracions, després de ser nomenat president per segona vegada, varen ser d'apartar els EUA de qualsevol guerra. És evident que les seves paraules se les emporta el vent i una vegada més queda demostrat que menteix i enganya tothom, començant per totes aquelles persones que li varen donar el seu vot.

Seguirem atentament tot el que succeeixi les pròximes hores, i en farem el cas que considerem, tenint en compte que el principal protagonista de tot plegat ens té massa acostumats a enganyar-nos. Cal suposar que la vida del president veneçolà no està en perill, però no podem oblidar que ha estat capturat violant tots els drets internacionals. Hi haurà qui estarà content i qui se sentirà traït, però en tot cas no podem restar indiferents. Els fets són massa greus per no tenir-los en compte.

Un discurs que no em desperta cap interès

El que pugui dir o deixar de dir el rei en el missatge de Nadal d'aquesta nit no m'interessa. De fet demà sortirà a tots els diaris i ja podré saber si ha parlat del seu pare, si ens ha donat consells de convivència i civisme... Tot el que pugui dir-me em deixa indiferent o, millor dit, m'indigna, perquè és tot fals, és enredar-nos.

No he estat mai monàrquic i he suportat els reis espanyols per força sense cap tipus de simpatia, ni tampoc els he desitjat el mal. El lema que els catalans no tenim rei, no és exacte, perquè el rei ens ve imposat, ens agradi o no, però sí que podem dir que a molts catalans no ens interessa el rei, ni ens hi sentim representats.

No només pel discurs del 3 d'octubre de 2017, sinó per tota la trajectòria, si ve a partir d'aquella data la indignació va pujar de to. No sóc monàrquic ni tampoc estic d'acord amb les consideracions que li té la Constitució. Estic d'acord que un governant ha d'estar protegit pels errors que pugui cometre a l'hora de prendre decisions, però això no el pot alliberar de donar la cara i assumir responsabilitats quan la seva conducta és corrupta i delictiva. 

No té cap sentit la inviolabilitat del rei, i per tant no la puc defensar sota cap tipus de raonament. Com totes les persones d'aquesta terra, ha de ser responsable dels seus actes, i pagar per aquells que no són lícits, aquells a través dels quals es lucra il·legalment. Una cosa és equivocar-se i l'altra delinquir. 

És per això que tot el que pugui dir o deixar de dir el rei espanyol, no em farà canviar d'opinió, ni em servirà per apreciar més o menys el rei que ens toca mantenir i aguantar. Que gaudiu de la seva xerrada, del seu discurs institucional. Ja me'n fareu cinc cèntims perquè no hi vull perdre el temps.

Felip VI entra en campanya a Barcelona

No sabem amb qui es presenta, però sí sabem de qui no vol ni sentir-ne a parlar. Hi ha un grup de partits polítics que els té creuats i farà tot el possible per deixar-ho veure, farà l'arbre forc per deixar-los a la cuneta.

JxCat i ERC havien demanat a la Junta Electoral que no deixés que el rei dels espanyols vingués en campanya electoral a Barcelona. Ho consideraven com una presa de posició a favor dels partits constitucionalistes. La Junta Electoral, però ha decidit que el rei és neutral i que per tant té tot el dret de venir a terres catalanes a fer el que li plagui.

Després de sentir el seu discurs el 3 d'octubre de 2017, ningú pot pretendre la neutralitat del rei. És més, fins i tot els unionistes catalans varen quedar retratats aquell dia, encara que facin veure que no es van sentir al·ludits. 

Ja vaig dir el seu dia que a mi aquest rei no em mereix cap reconeixement. El respecto com a persona, però no com a rei. L'esmentat dia 3 d'octubre em va deixar molt clares les coses. Vaig veure clarament que no era el meu rei per voluntat pròpia, i en tot cas si ho era, es tractava d'una imposició que no acceptava.

Tot i així, no em preocupa que aquest bon home vingui a Catalunya a veure la gent que el convida. Trobant-nos en campanya electoral, tampoc em farà canviar el vot, i no crec que provoqui canvis a cap dels votants independentistes. No cal, doncs, preocupar-se per la seva visita i el millor que podem oferir-li és la indiferència, com si no hi fos, com si no existís.

La claca de l'Arrimadas

Les visites a Catalunya que està realitzant la senyora Arrimadas s'haurien d'analitzar bé, per no caure amb la innocència de jutjar-les de ridícules. No vull dir que aparentment no ho siguin, però al darrere hi ha una estratègia perquè la seva gent sap que l'auge en les darreres eleccions s'ha de mantenir, sinó augmentar, i això no és fàcil, i menys des de casa i des de l'oposició. A més, el fet que Casado hagi guanyat la presidència del PP, li representa un contrincant més fort.

Les passejades d'Arrimadas passen per tres fases consecutives i ben estudiades, perquè al final, el que interessa és sortir a la premsa. Una primera fase de rebuig ciutadà, com seria el cas de Canet de Mar i altres poblacions visitades fins ara, on l'objectiu és provocar i ho aconsegueixen. 

La segona fase és la indiferència, i això és el que s'ha demanat als catalans que viuen a les poblacions visitades. Seria potser el cas de la visita d'aquest dissabte a Tortosa, on no es veu ningú al carrer, tret del sèquit i la premsa gràfica.

La tercera fase encara ha d'arribar. De moment Arrimadas només rep suport explícit, en forma d'aclamacions, en un territori determinat, però aquest s'ha d'ampliar i això passa per l'organització d'autobusos transportant in situ els seus simpatitzants, la claca. 

Arrimadas s'ha de fer notar, perquè no en té prou de comportar-se amb mala educació al Parlament, sinó que necessita els crits de la massa, i això només es pot fer al carrer.

Un rei que no volem

És evident que hi ha opinions de tot tipus i per això hi haurà qui encara s'il·lusionarà amb la visita de membres de la casa reial espanyola. Molts catalans, però no el volem, ja sigui perquè creiem en la república o bé perquè aquest rei el dia 3 d'octubre de l'any passat ens va insultar de mala manera a molts de nosaltres, a tots els que ens sentim orgullosos de ser catalans i de defensar els nostres drets com a poble. El rei espanyol va excloure'ns clarament i molts voldríem que aquesta exclusió es fes efectiva.

Avui ha tornat el rei a Barcelona i no sé com ha anat. M'imagino que s'ha establert un conjunt de mesures de seguretat i que uns quants barcelonins han intentat fer arribar la seva veu en contra del rei i de la seva visita. Són maneres de pensar, però jo crec més en la indiferència, i aquesta és la meva reacció a la seva visita, una persona més com qualsevol altra, que no em fa ni fu ni fa.

L'experiència viscuda durant aquests quaranta anys de transició ens fa veure com a impossible que Espanya pugui deixar de ser una monarquia. Hi ha molta devoció respecte a la institució i molta por de tocar res. Només la independència de Catalunya ens permetria desprendre'ns d'aquest llast. És bo que els Comuns ho sàpiguen i que obrin els ulls de veritat.

Els plantejaments de la gent de Xavier Domènech poden ser molt interessants, però són utòpics. Creure que es pot negociar res amb el govern espanyol és ser molt innocent, o voler enredar-nos perquè no persistim en el nostre desig d'alliberar-nos del mal govern que només ens reté per aprofitar-se'n. Entenc que arribin a segons quins plantejaments, veient com actuen els partits independentistes darrerament. Tot plegat és un bon embolic, i ja està bé de jugar amb tots nosaltres!

La indiferència s'apodera de les nostres emocions

Quan llegeixo notícies com l'exigència del PP valencià perquè el president del govern del seu país defensi que les llengües catalana i valenciana són diferents no sé si posar-me a riure o a plorar. Intento ficar-me a la pell dels valencians que s'ho creuen i em costa d'imaginar. Només hi trobo intencionalitat política. És allò de no saber portar el barret adequat. En aquest país judicialitzem la política i polititzem la lingüística.

Entenc que cada Parlament té la seva pròpia vida i que es parla de tot, però barallar-se per això quan hi ha problemes greus, ho trobo estúpid i una pèrdua de temps innecessària. Esclar que hi ha qui pensa el mateix de la independència. Cadascú ho veu a la seva manera.

Ens preocupen els brots racistes, i ho entenc, perquè remenar aquests temes no saps mai on et portarà. No podem oblidar, però la situació dels milers de persones que estan en terra de ningú, per dir-ho d'alguna manera, i que sofreixen i moren per culpa de la nostra insensibilitat. La dels nostres representants polítics.

Tenim un president del govern espanyol que basa tota la seva política en no mullar-se en res que el pugui condicionar. És incapaç de donar la cara en situacions com ara amb el president Trump que pretén desestabilitzar el món per orgull i profit personal. Aquests dies he llegit articles al respecte que m'han semblat molt interessants. No podem viure al marge d'una situació que no sabem on ens durà.

Avui la indiferència s'ha apoderat de les nostres emocions i som capaços d'escoltar estoicament que una persona ha estat expulsada de l'Exèrcit perquè ha tacat la imatge de la institució quan l'ha denunciat per corrupció. Tampoc no es podia dir que la Guàrdia Civil llençava bales de goma contra els immigrants que intentaven arribar a la costa espanyola (en varen morir quinze). Deixaven malament la institució i de passada a l'inepte i missaire ministre de l'Interior.

Hi ha vida més enllà de la política

Sigui per indignació, per avorriment, perquè no en sé prou, que els meus escrits sobre política desperten molta menys atenció que els meus relats més personals o més humans. Això lluny de ser una mala notícia crec que s'ha de valorar positivament. Estem tan carregats de notícies al voltant de tot el que fan els nostres polítics, del color que siguin, que la majoria de persones procura desintoxicar-se una mica i tot el que tracti de política esdevé rutinari i pesat.

La part negativa és que la política no hauria de caure tan malament i, sense despertar un interès exagerat, i malauradament negatiu, ens hauria d'acompanyar perquè la gestió pública és bàsica per a qualsevol societat, no necessàriament intervencionista, però sí com a mínim protectora de les grans injustícies.

Més enllà de la política hi ha vida, i aquesta no hauria d'estar tan condicionada a les decisions que prenen els nostres polítics. De la mateixa manera que els aficionats al futbol agraeixen que l'àrbitre passi desapercebut, hauria de passar una mica el mateix en política.

Algú em pot dir, sense consultar Internet, com es diu el president de Suïssa? No és un país qualsevol i la majoria de la gent no viu pas malament... Alguna persona no aficionada al futbol em pot dir el nom del president del Barça o del Madrid? I de l'Athlètic? Oi que sí que recordaran noms de presidents del Sevilla o el Betis? I tot això per què?

A vegades passar inadvertit és el millor elogi que pots rebre, i dic a vegades, perquè no em refereixo als casos d'indiferència o marginació social. El protagonisme no sempre és dolent, però sovint s'utilitza inapropiadament, i això en política passa massa sovint.