El principi d'ordinalitat, ni se l'espera!

Disculpeu-me si m'he perdut alguna cosa. Tal com us comentava ahir, he estat desconnectat i haig d'anar entrant a poc a poc a l'actualitat. Començo pel finançament i en concret pel principi d'ordinalitat. Jo em pensava (és un dir), que aquest govern espanyol tan progressista (el més progressista de la història d'Espanya), tenia molt clar el principi d'ordinalitat. Sembla just, oi? Cal ser solidaris, però no buidar les butxaques i haver d'anar a pidolar.

Sembla que ara el govern de Madrid no veu bé això de l'ordinalitat i diu que no ho aplicarà. Llavors en què quedarà tot plegat? Un nou engany del govern de torn de Madrid? No són cosins-germans amb el PSC? 

Parlant seriosament, he de dir que no m'he cregut mai que arribaria un dia que el govern de Madrid parlaria de veritat de solucionar el dèficit fiscal i anar al que és just. Tot i que podia semblar que ara eren molt amics, i a més necessiten els vots dels independentistes i, per tant, seria l'hora de posar-hi ordre, doncs no! Ni així!

La qüestió és anar donant llargues i no resoldre res. I nosaltres, mesells, ens ho anem empassant tot, i no diguis res perquè et tractaran d'insolidari i no sé què més. Està vist i comprovat que no en tenen cap mena de ganes i que només volen passar el temps sense que ens revolucionem, els anem votant a favor, perquè tenim a sobre l'espasa de Dàmocles, que a Espanya s'anomena PP-Vox.

El PSC hi hauria de dir alguna cosa

Els arguments de García-Page, el president de la comunitat autònoma de Castella-la Manxa, socialista per a més inri, contra el finançament singular pactat entre ERC i el PSOE, farien riure si no fossin tan greus. Els diners de Catalunya són de tothom, per no dir que són d'ells, i encara gràcies. 

Juguen amb la sensibilitat i la solidaritat entre els pobles per aprofitar-se d'uns diners que no estalvien. Una solidaritat que només té una direcció, perquè potser no saben que a Catalunya també hi ha pobresa. També hi ha famílies que no poden arribar a finals de mes, que malviuen, sense una llar digna, i uns serveis essencials a la seva disposició.

Hem entès des de fa molt temps que no ens estimen, però que no ens deixen marxar perquè viuen de les nostres aportacions, que superen el límit de la solidaritat i passen a formar part de l'explotació. No tenen ni la vergonya de dissimular, i s'atreveixen gairebé a dir que els nostres guanys són gràcies a ells i que, per tant, els hem de compartir, o millor dit, els hi hem de fer arribar.

És ben cert que en la construcció del nostre país hi ha participat molta gent. Persones autòctones i persones arribades d'arreu de la península, durant uns anys, i d'arreu del món, en l'actualitat. Tots hi han contribuït i els continuem necessitant. Que es pretengui, per exemple, respectar el principi d'ordinalitat, de manera que una vegada fetes les aportacions solidàries, no quedem més malparats que els que reben els diners, no crec que sigui ni injust, ni criticable, sinó totalment necessari i de justícia. Perquè a tot això cal afegir que algunes comunitats s'aprofiten del que reben per rebaixar impostos. I això no és tolerable!

García-Page no és una excepció dins del PSOE, però és qui s'atreveix a dir-ho. No ens creguem que es tracta d'un posicionament de la dreta espanyola. Tots pensen el mateix, però ara, per interès del seu màxim dirigent, el president Pedro Sánchez, que necessita els vots dels partits independentistes, ara els socialistes, amb aquesta excepció, callen i fan veure que estan d'acord en millorar el finançament. També el PSC, que és el més espanyolista de tota la seva història, pensa el mateix, però ara ha pogut entrar a governar a la Generalitat, i cal dissimular molt, perquè la moma duri temps. 

Tot plegat és molt trist, i la nostra butxaca depèn dels altres. És trist, sobretot, per aquelles famílies catalanes que ho tenen difícil. És trist i injust, i denunciable.

Els partits independentistes a capítol

Després del fracàs dels partits independentistes en les darreres eleccions al Parlament i amb la constitució d'un nou govern unionista, amb alguna pinzellada autonomista, ha arribat l'hora de recapitular i mirar de saber què volen ser de grans. És per això que els tres partits tenen previst celebrar el respectiu congrés per definir com han de continuar. Ho va anunciar ERC fa setmanes, amb Junqueras esperant que el proclamin com el gran defensor i avalador d'un partit renovat (?), i ara ho comunica Junts, com no podia ser d'una altra manera. La CUP, que els varen enganxar amb els pixats al ventre, suposo que reprendrà el camí iniciat i estroncat. 

L'objectiu dels tres partits no és fàcil de definir. Fins fa pocs mesos parlàvem de sumar majoria al Parlament, però després de les baralles entre ells, la suma té molt poca importància. De tots és sabut que no té cap sentit sumar peres i pomes. Davant d'això, els tres partits han de valorar quina ha de ser la seva estratègia per tornar a ser alguna cosa més o menys decisiva, però el més important és descobrir quins són els seus objectius. Hem enterrat el Procés? Es pot tornar a parlar del dret a l'autodeterminació? Ens quedem amb la millora del finançament i aconseguir el principi d'ordinalitat, per posar un exemple?

Junts, que no podia sumar amb ningú més, però no tenia prou força per erigir-se en partit de govern, recordant les millors èpoques de CIU, va optar per aferrar-se a la idea de la independència. Amb això aconseguia els aliats per sumar majoria al Parlament. Ara no hi pot comptar. Les ferides en la relació amb ERC són massa profundes i recents i, en tot cas, han de passar moltes persones i temps per aconseguir recuperar certa sintonia. 

Davant de la situació actual, amb la recuperació del tripartit, gràcies a la renúncia d'ERC a la independència del país, caldrà treballar molt bé les bases per aconseguir un canvi d'objectius i estratègia per d'aquí a quatre anys. Entretant hauran d'anar refent ponts de diàleg, rectificar dels errors comesos, i aconseguir noves cares, que no portin la motxilla dels dirigents actuals. I la pregunta que ens fem és si els líders actuals tindran el valor, l'honestedat, generositat i intel·ligència de fer un pas al costat i amb aquest gest, si voleu amb una part important de sacrifici, prioritzar els interessos del país als propis. Si tots ells s'encaparren, com ho fa Junqueras, en no baixar del burro, tenim debat i paràlisi per temps. Estarem a l'aguait.

L'avorriment de les falses promeses

No segueixo la campanya electoral d'aquests dies, però, encara que no vulguis, t'arriba informació sobre declaracions i promeses que ja saps com acaben. No la segueixo, no pas perquè no consideri important el Parlament Europeu, ni la feina que s'hi pot arribar a fer, sinó pel cansament que em provoquen els discursos dels líders polítics.

    Hi ha persones que no s'imaginen el que pot arribar a decidir Europa i per això probablement deixen de votar. Caldria fer una bona campanya pedagògica per explicar què s'hi cou, i la importància del vot a l'hora de promoure aquells partits amb qui et sents més identificat ideològicament. És cert que Europa necessita reformar-se i, com ja he dit en alguna altra ocasió, treballar a fons perquè sigui realment una unió, amb prou força per anar amb el cap ben alt, cosa que avui està més que qüestionat.

    Tornant als discursos avorrits, que cansen, però també et fan enrabiar, avui llegia que el president del govern espanyol, per defensar, a Barcelona, l'opció socialista, ens recorda que millorarà el finançament autonòmic i procedirà al traspàs de Rodalies, com ens ha promès. Permeteu-me que ho posi en dubte. Són massa anys sentint a dir el mateix, i ja no t'ho creus.

    El traspàs de Rodalies és una promesa que s'arrossega, amb moltes dificultats, ja que fins i tot els sindicats s'hi posen de cul, però sense un bon traspàs amb una bona maleta de diners per fer tota aquella inversió transformadora que ens han negat fins ara, no aconseguirem que el transport públic a Catalunya funcioni amb una mica de decència. Avui és vergonyós i seria denunciable si tinguéssim algun tipus de confiança en la Justícia que s'administra al país. 

    I l'altre tema, el finançament, ja no cal ni parlar-ne. Quants anys fa que va caducar l'actual sistema de finançament? Potser 10 anys? Amb el PSC governant a Catalunya tampoc és que puguem fer repicar les campanes. El presidenciable, una mica peix bullit, parla del principi d'ordinalitat. Realment si fos capaç de fer-lo aplicar tindríem molt de guanyat. Algú es creu que ho aconseguirà? Li permetran tots aquells barons socialistes d'autonomies privilegiades que no aporten res i ho reben tot?

    En aquest post hi he posat molts dubtes. Tant de bo que un dia hagi de dir que em vaig equivocar. Què més voldria que tot canviés per a bé! El que passa és que els anys m'han endurit la pell i m'han fet veure que nosaltres sempre serem l'ase dels cops. No ens deixen marxar, però tampoc no ens estimen.

Es reprodueixen els tics i defectes de sempre

La negació del dret d'autodeterminació, la prohibició d'una negociació bilateral Generalitat-Govern de l'Estat per al finançament, i una proposta de modificació tímida de la Constitució sense consultar-ho en referèndum a la població, són la demostració del sistema democràtic que imposa el Partit Popular i que de ben segur obtindrà el suport de C's i PSOE.

Per altra banda també he volgut destacar les declaracions del portaveu de la gestora del PSOE sobre la llibertat de pactes del PSC, és a dir, sobre la impossibilitat que pacti amb altres formacions polítiques sense el permís del PSOE. 

Tot això ens ensenya quina llibertat de moviments tenim els catalans anant junts amb la resta d'Espanya. Una demostració clara de la dependència total de la resta d'Espanya, encara que l'aportació sigui superior al que correspondria en un sistema de solidaritat que respectés el principi d'ordinalitat.

Resulta cansat i molt complicat d'explicar-ho a qui té obsessivament la creença en la Unitat de la Pàtria. A qui és incapaç de valorar la diferent implicació de les persones organitzades en estats autonòmics. I sap molt greu quan això no es veu des de casa nostra, quan ens volen fer creure que som uns elitistes o uns creguts i insolidaris. Els números compten i tothom, amb un mínim d'intel·ligència i voluntat, ho pot veure i entendre.

Comencem un nou any amb els tics i defectes de sempre. La meva mare tenia estima en el número 17. A veure si això és un símptoma d'optimisme i esperança per als 363 dies que encara ens queden.