Unes primàries poc nítides

Quan un partit polític organitza unes primàries i els candidats en campanya es dediquen a llançar merda als altres, alguna cosa no va bé. Malament si l'ànsia de poder és per desbancar les altres opcions, perquè les primàries no funcionen o no haurien de funcionar com unes eleccions en què els candidats són rivals. L'endemà de les votacions els votants d'un o altre candidat hauran de caminar junts per enfrontar-se amb els rivals de veritat. Creieu que després d'una campanya agressiva això es podrà fer normalment?

Una cosa és defensar un programa davant de l'altre candidat, i una altra és dir-ne pestes perquè la gent no el voti. El PSC va celebrar unes primàries i, al meu entendre, es va jugar amb fair play. Els contrincants tenien els seus adeptes, i com en el cas del PSOE l'aparell del partit tenia un clar candidat, però no hi vaig veure guerra bruta. No es pot dir el mateix entre Susana Díaz i Pedro Sánchez.

És important fixar-nos que el gran repte de la política espanyola és la reforma de la Constitució i la divisió territorial d'Espanya. Si les reivindicacions catalanes varen provocar un impàs en la constitució del darrer govern, només aconseguit per la baixada de pantalons del PSOE, ara, en les primàries socialistes, també hi treuen el nas, encara que algú vulgui amagar-ho.

Malgrat tot el que puguem pensar, surti qui surti com a nou líder del PSOE, els problemes de Catalunya no ens els resoldrà, perquè l'experiència ens té guardats molts exemples de compromisos incomplerts. Cap govern espanyol no ens permetrà no l'autogovern, sinó ni tan sols créixer econòmicament i cultural. Surti qui surti, el PSC continuarà predicant el federalisme, no pas per convicció, sinó com a excusa per esperar temps millors sense desaparèixer.

La por que genera la victòria de Jeremy Corbyn

Permeteu-me que avui no parli de les eleccions autonòmiques del 27 de setembre ni de la Diada de divendres passat. Ja sé que són les notícies que obren les portades dels diaris i dels telenotícies, però tenim tot el temps del món per parlar-ne. 

Tampoc us parlaré del drama que es viu al nord d'Àfrica i l'arribada massiva de refugiats, la majoria d'ells sirians. També caldrà parlar-ne molt, i observar quin és el comportament dels països europeus a l'hora d'acollir-los. No desconfio pas de la voluntat i generositat de la gent per acollir-los, sinó en tot cas el problema podrà ser la tria que puguin fer els refugiats del país d'acollida. Està molt clar que els països europeus del nord són els més desitjats.

Avui comento la victòria de Jeremy Corbyn en les eleccions del partit Laborista britànic. Una victòria que no desitjava la classe dirigent del partit, perquè els fa por. Potser més que als partits rivals. És una por, al meu entendre, doble. Per una banda els fa por que ventili i deixi en evidència el trist treball del partit, que ha renunciat als seus principis i l'ha convertit en una ombra del partit conservador del primer ministre.

La segona por és la radicalitat del missatge del nou dirigent que tindrà moltes dificultats per quallar entre els britànics, molt acomodats uns, i desmotivats els altres, per haver oblidat el sentit i les maneres dels partits polítics d'esquerra.

Les dues pors atempten contra els dirigents laboristes perquè d'alguna manera els defenestra i els fa perdre expectatives de guanyar les eleccions. El conformisme laborista els permetia vendre un discurs no massa diferent dels conservadors, i d'aquesta manera podien aspirar a l'alternança política. Més o menys el que ha estat passant a Espanya, amb un partit socialista molt descafeïnat, que no ha aprofitat quan ha governat, per liderar una política veritablement d'esquerres. 

Pablo Iglesias es miralla amb Corbyn i ja somia fer el tomb en les generals del desembre, però ha de tenir en compte que el seu projecte no es converteixi en una flor d'estiu. L'èxit assolit en les eleccions europees poden acabar sent un miratge en el panorama polític espanyol.

Tots volen fer de García Albiol... o d'Anglada

Hem pogut comprovar que una bona colla d'alcaldables del PP volen seguir l'exemple que tan bé li va anar a l'Albiol a Badalona l'any 2011 i ja tenen mig coll avall que aconseguiran l'alcaldia. No diré que això passi a tots els municipis, però sí que és cert que, amb més o menys intensitat, els lemes i actituds dels candidats del PP van en la mateixa línia, sobretot on pensen que PxC o C's els poden trepitjar els talons.

Per altra banda, l'actitud de les candidatures al voltant de Podemos, també és força deplorable, sobretot a Barcelona. En aquest cas no és contra la ciutadania, sinó contra els seus rivals. No crec que sigui necessari insultar l'adversari, per més nosa que et faci i més ganes tinguis d'ocupar el primer lloc. S'ha de ser crític i treure-li els draps bruts, però sense difamar. Llavors ens queixem quan ens insulten a nosaltres.

Tot i que puc entendre la ràbia i empenta de l'Ada Colau en el seu nou projecte, no m'agraden les formes ni la considero l'alcaldessa ideal de Barcelona. Ja s'ho faran si els barcelonins l'escullen, però fins i tot en política l'educació és un grau, i l'Ada, probablement per la seva història, ha perdut una mica els papers. No diguem res del discurs de Pablo Iglesias. Probablement és una batalla contra les darreres enquestes en què experimenten un retrocés.

I a Girona i Figueres l'EUiA també ha sigut protagonista de dos casos d'insults. Aquestes persones no saben que ells mateixos es desacrediten. La majoria de la gent, sense necessitat d'estar a favor dels polítics i partits insultats, expressem el nostre rebuig i difícilment ens motivin a que els votem. Potser tampoc ho pretenen i per això seran sempre partits residuals, que veuran com altres moviments del mateix entorn els passen la mà per la cara. Seria el cas de Podemos a nivell estatal. A Arenys, sortosament això no passarà.