Decebuts d'allò que és públic

Avui llegia l'article de la Montserrat Tura al diari ARA, i també els comentaris dels lectors, i he pensat que fer públic els teus pensaments comporta un risc que probablement no valorem prou bé. La crítica fàcil, amb arguments que no s'aguanten per enlloc, o fins i tot sense arguments, poden tirar per terra un escrit que, sense que l'hagis de subscriure del tot, segur que hi ha algun pensament o idea que et fa reflexionar.

Entenc que una persona que ha tingut càrrecs públics serà sempre criticada per una part de la població, perquè no sempre encertes en les decisions, i sempre hi ha qui pensa diferent i t'ho rebat, amb més o menys gràcia. Valoro, doncs, la seva valentia i em quedo amb una frase del començament del darrer paràgraf: "La principal tasca dels que volen guanyar l'extrema dreta és recuperar el prestigi del que és públic...".

Ara no se'n parla tant, però tots hem sentit a dir allò del cordó sanitari, és a dir, bloquejar qualsevol mena d'acord amb partits d'extrema dreta, partits antisistema, partits que prediquen un discurs populista que queda molt bé, però que no aporten cap garantia que, arribats al poder, puguin resoldre els nostres problemes. No en parlem tant, però cada dia llegeixes comentaris i notícies referides a partits d'extrema dreta que van entrant al cap de més gent, i això espanta, si més no a aquelles persones que hem conegut la dictadura franquista, encara que fos a les acaballes.

Realment, la gent decebuda amb el funcionament de la cosa pública és la primera que s'apunta al discurs populista que promet solucions gratuïtes, com si tot fos bufar i fer ampolles. Segurament, els partits tradicionals no han fet prou per evitar situacions com les que vivim ara, amb greus problemes d'accés a l'habitatge, un servei de Rodalies molt deficient i greus problemes a l'ensenyament o la sanitat, per posar alguns exemples. 

Si no som capaços de recuperar la confiança dels ciutadans, els partits polítics d'extrema dreta tenen les de guanyar, però hem de tenir molt clar que ells no ens resoldran res. Aquí, cadascú ha d'aprendre la lliçó i actuar amb conseqüència. Potser encara hi som a temps, però no s'hi val a badar!

Confiança

En els meus escrits la paraula confiança surt molt sovint i és que considero que és clau per al bon funcionament de la societat. La desconfiança no és bona aliada en les relacions humanes en cap àmbit. No ho és, i aquests dies ho hem pogut comprovar, en les relacions entre la policia i la ciutadania. Tampoc no ho és en el món judicial. No es pot ser just objectivament si es parteix de la desconfiança.

Els partits polítics han generat molta desconfiança i això ha estat el motiu que els partits tradicionals perdessin suport en benefici de l'extrema dreta populista, que utilitza l'engany i les falses promeses per guanyar vots. 

I quan parlem de l'excés de burocràcia de l'Administració també hi ha una dosi important de desconfiança. La corrupció ha provocat no només l'enriquiment il·legal d'uns quants, sinó perdre la confiança a la ciutadania i partir de la base que la primera intenció és enganyar.

Per diferents motius i circumstàncies he vist de prop el funcionament de l'administració pública, i molt concretament la municipal, i he constatat que la gestió administrativa milloraria si es confiés en l'administrat. Després ja inventarem mecanismes per comprovar que tot s'ha fet correctament, que n'hi ha, però d'entrada no posem bastons a les rodes.

Avui llegia que els libanesos desconfien de Hezbollah i de l'Estat. Com voleu que hi confiïn després de tot el que pateixen. I malgrat tot, resulta sorprenent que una gran majoria de russos continuïn confiant en Putin o que molts nord-americans mantinguin el suport al seu president. Què més ha de passar perquè els caigui la bena dels ulls?

I en un cercle més reduït, a la família, també es fa necessària la confiança entre els diferents membres. Si aquesta es perd, tot trontolla. La família, tot i els canvis sociològics de la nostra societat, continua essent l'element bàsic. Si no la cuidem, tot se n'anirà en orris.

Per què l'Administració pública reacciona tard?

Sempre m'he preguntat per què a l'Administració pública li costa tant d'entendre les coses i reaccionar a temps? La resposta només la trobo en la por de molestar la gent i perdre vots. En el fons tot depèn dels resultats electorals i no s'encaren els problemes de la millor manera. Es tracta d'una actitud populista que l'extrema dreta ha posat al límit, però que no en són els únics.

Avui llegia que la Cambra de Comerç de Barcelona reclama a l'Estat que apliqui un sistema de pagament per a l'ús de les autopistes atès el dèficit preocupant del manteniment d'aquestes des que es varen aixecar els peatges. En aquest blog he manifestat moltes vegades que les autopistes no poden ser gratuïtes, i que el cost no l'hem d'assumir tots els contribuents, sinó els usuaris. La recaptació ha de servir per mantenir-les en bon estat i evitar accidents i desperfectes.

Quan es varen aixecar les barreres dels peatges es va dir que en un termini de pocs anys s'aplicaria un nou sistema de pagament que podia millorar el que teníem. De fet, hi havia una imposició europea que no sé si encara és present. Ha passat el temps i tot continua igual. S'ha incrementat el nombre de vehicles que hi circulen, també els accidents, i cada vegada es fa més difícil poder-hi circular correctament. El manteniment de les carreteres, com dic al començament, és defectuós i costós.

Estic convençut que a la llarga s'adoptarà algun sistema o altre de pagament, però arribarà tard, i després costarà molt posar-nos al dia i aconseguir unes carreteres dignes per circular-hi. Per què costa tant que es prenguin decisions que toquen la butxaca de la gent, però que són beneficioses? 

Tenim prou models a Europa per analitzar quina és la millor opció. Personalment, crec que un pagament anual que et permeti circular-hi sempre que vulguis, és un bon criteri que beneficia els residents al país i evita que els que hi són de passada ho tinguin gratuït mentre que contribuents autòctons, que potser no les utilitzen, ho paguin amb els seus impostos. 

Ignorar l'adversari no és la millor opció

M'he llegit l'entrevista de l'ARA al president Artur Mas i em centraré en un punt que considero important i que hi estic totalment d'acord. Em refereixo a com s'ha d'actuar davant de partits polítics com Aliança Catalana o Vox. Ho he dit altres vegades, perquè la meva opinió al respecte no ha canviat: els cordons sanitaris són un error. Si ens limiten a fer veure que no existeixen, quan hi ha una part de la població que els ha votat, els estem victimitzant, i això a la llarga es paga.

M'ha agradat que puntualitzi que no es tracta de pactar-hi sinó de contrastar les seves teories o discursos. Ho dic perquè hi ha molta gent que quan afirmes que el cordó sanitari és una mala solució, et critiquen que hi vulguis pactar, confonent les coses. 

Reconec que no és fàcil contrarestar el discurs populista i simplista de l'extrema dreta. Un discurs que enlluerna i que, per això, aconsegueix engrescar molta gent, però que tard o d'hora s'adona de l'error. Normalment, massa tard, quan el mal ja està fet.

Ahir divendres vaig assistir a la presentació del llibre «Si Lenin aixequés el cap», a càrrec de l'autor, l'Albert Botran. En un moment de la seva exposició va treure el tema de les dificultats de liderar un govern i ho posava com un mèrit de Lenin. Un revolucionari que va haver d'assumir la responsabilitat de governar un estat i això comporta moltes dificultats. L'extrema dreta, sobretot si no ha tingut l'ocasió de governar, ho simplifica tot i ven que ells ho farien millor que tothom. Una mica a l'estil de Donald Trump, que també seria el millor papa.

Seria bo que en analitzar i sentenciar, sobretot sentenciar, políticament la gestió del govern de torn, fóssim honestos i no parléssim per parlar, i encara menys per enredar la gent a qui li demanem el vot. L'honestedat s'hauria de pressuposar entre els polítics, i arreu, però malauradament el desengany és massa freqüent. 

No podem menystenir a ningú i, si hi ha una força política que desvarieja, hem de ser capaços de deixar-la en evidència. No és fàcil, però és la millor opció que podem prendre.

Breu repàs del 2023

A finals d'any toca fer balanç i analitzar en què hem millorat i què ens queda per fer, i això ho hem de fer tant a nivell personal, familiar, o de vilatà compromès amb els altres, i assumir la responsabilitat que calgui si arribem a la conclusió que ho podíem haver fet més bé. De fet, no estaria per demés fer aquest exercici cada vespre abans de dormir, per allò de no deixar-ho per a l'últim dia, i així seríem a temps a rectificar abans no fos massa tard.

    Recordo que acabava l'any 2022 prometent que en el nou any, aquest que acabarem demà mateix, ho faríem millor. Al marge de com ens hem comportat individualment cadascú de nosaltres, crec que haurem d'admetre que en general tots plegats hem suspès. Només en el capítol de la guerra, hem d'anotar que no hem estat capaços d'aturar el conflicte entre Rússia i Ucraïna, i hi hem d'afegir el genocidi de Gaza, sense oblidar-nos de tot el que està passant en altres territoris que, en no parlar-ne, sembla que estiguin tots calmats. 

    Sense pretendre ser exhaustiu em venen a la memòria els conflictes del Iemen, Etiòpia i Eritrea, Sudan, el Sahel, Armènia i Azerbaidjan, Somàlia, Síria, República Democràtica del Congo, Mali, Nigèria... per no parlar de tot el que està passant a l'Iran, l'Afganistan o Birmània, per posar més exemples. De la majoria d'ells amb prou feines en tenim notícies, i ja se sap que si no ho veiem és que no passa. Trist, molt trist!

    Més enllà dels conflictes bèl·lics, també ha estat un any en què l'extrema dreta ha anat avançant en el món occidental, fruit del desgast dels governs estatals, incapaços de resoldre els problemes de la ciutadania, corromputs, molts d'ells, i superats per un discurs populista i trencador del sistema, que intenta convèncer la gent que la solució passa per ells. Una situació que ens recorda el segle passat, el període entre les dues guerres mundials, i que ens fa témer el pitjor.

    I a casa nostra continuem amb un govern gris, que no genera cap tipus de confiança ni esperances per al futur, amb un parèntesi obert pels resultats electorals del mes de juliol, i que han donat ales als partits independentistes catalans, en ser claus per al manteniment del govern socialista, però sense que ho acabem de veure gaire clar. Un parèntesi que de ben segur tancarem el 2024, quan podrem constatar si totes les promeses de la investidura es fan realitat o acaben en un no-res. 

    Ens haurem de conformar en esforçar-nos per millorar personalment, i somiar en la possibilitat que els reis mags, que tantes il·lusions proporcionen a la quitxalla, ens regalin uns dirigents mundials nous, que siguin capaços de redreçar un camí que fa massa anys que fa marrades.

L'extrema dreta treu el nas a l'Argentina

Les eleccions d'avui a l'Argentina segueixen una mica el patró del que s'ha anat veient a molts països, on l'extrema dreta guanya terreny, fins al punt de quedar en primer lloc, gràcies a la desconfiança general a la vella política, als de sempre, del color que siguin, però que no han resolt els principals problemes de la societat, i en moltes ocasions han donat mostres de corrupció.

No he seguit la prèvia de les eleccions, més enllà d'algunes imatges d'un candidat d'extrema dreta embogit i amb moltes ganes de guanyar. Un candidat a qui li fan costat els partits d'extrema dreta de la resta del món, units pel desig comú de fer fora els governants de sempre. I la gent se'ls creu.

La situació econòmica d'Argentina convida l'extrema dreta, pel descontentament general i els problemes que la majoria de la gent pateix. També la corrupció històrica dels antics governants és una falca perquè personatges com Javier Milei puguin arribar al govern de la nació. Uns polítics que no seran la solució per a les classes populars i les més deprimides, però que el seu desengany amb els actuals governants fa que busquin una alternativa, i aquesta ve de la mà de l'engany, el populisme i el llenguatge xavacà.

Segons he pogut llegir tot fa pensar que la victòria serà pel candidat de l'extrema dreta i que el final es decidirà en una segona volta, a mitjans de novembre, entre ell i el que quedi en segon lloc en les votacions d'avui. No sé si serà el mateix que a França, on gràcies a una segona volta es varen estalviar ser governats per l'extrema dreta. Un país més, doncs, que l'extrema dreta arriba molt lluny i no acaba governant pels pèls. 

A Espanya, això encara no ha passat, però a nivell autonòmic ja tenim moltes comunitats governades amb el suport de Vox i, per tant, amb la pressió que exerceixen sobre un Partit Popular feble, amb les mans lligades i acceptant tot allò que probablement no gosarien fer sols, però que poden penjar-li la llufa al seu soci de govern. Només l'experiència d'aquestes comunitats ens pot alliberar de l'entrada de l'extrema dreta al govern de l'Estat. Tot això si tira endavant el pacte d'investidura a favor de Pedro Sánchez, ja que amb unes noves eleccions, el canvi de paradigma podria ser una realitat.

La democràcia i els partits polítics

El tema que treu Josep Ramoneda avui al diari ARA m'interessa des de fa molts anys. Probablement perquè no soc persona de partit polític, sempre m'ha preocupat el funcionament d'aquests i m'he preguntat moltes vegades si seria possible construir un sistema democràtic sense la concurrència dels partits polítics. Josep Ramoneda afirma que són l'instrument que articula la democràcia representativa, i per això d'alguna manera el seu futur i la seva consistència condiciona la continuïtat de la democràcia als països occidentals.

Estem vivint uns moments en què els partits polítics s'han vist involucrats amb moltes actuacions de corrupció, la qual cosa ha fet que molts ciutadans hagin perdut la confiança en ells i en els polítics que en formen part. Probablement s'entén perquè els dos grans partits polítics francesos, en aquestes darreres eleccions presidencials, han fracassat estrepitosament.

A casa nostra el gran partit polític de la dreta espanyola fa molt temps que està empantanegada amb una corrupció darrere l'altra, però malgrat això no té el desgast que semblaria que hauria de patir. De ben segur que l'extrema dreta és la que hi surt guanyant, amb un discurs populista i ple de falsedats, però que se sustenta amb el desengany de la ciutadania sobre uns polítics que no donen la talla i que a sobre s'embutxaquen els diners a costa nostra.

La meva desconfiança en el funcionament dels partits polítics que, com molt bé afirma Josep Ramoneda, tenen una estructura molt piramidal, i es basen en la presència d'uns líders capaços d'aglutinar una colla de polítics que els pugui mantenir al poder, ha fet que m'hagi plantejat moltes vegades la necessitat d'un canvi en el sistema polític i un acostament a formes de representativitat més directa, com pot ser el model britànic. Les llistes tancades donen tot el protagonisme als partits polítics i els que manen a dins, sense que la ciutadania pugui valorar les persones que en formen part. És tot un paquet, i amb una obligació de votar sempre de manera unànime per assegurar el futur del partit polític.

M'agradaria participar en un debat a fons sobre l'estructura dels partits polítics, el seu funcionament, la manera com els seus membres escalen posicions, i la seva funcionalitat en el sistema democràtic dels nostres països, de manera que també m'ajudés a entendre quin pot ser el futur més immediat, ara que hi ha tanta desconfiança i l'auge de posicions que no tenen la qualitat democràtica que cal esperar d'uns dirigents representants de la població que els vota.

L'extrema dreta continua avançant

Si d'alguna manera segueixes la política de l'Estat espanyol, és lògic que el dia d'avui analitzis els resultats electorals d'ahir diumenge a Castella i Lleó. El primer que cal comentar són les previsions de resultats que el CIS va fer abans de les eleccions i que no en va encertar ni un. El PSOE va perdre les eleccions, per darrere del PP, que no va recular tant com es preveia, i en canvi l'augment de Vox va ser molt superior, passant d'un representant a tretze.

Convé recordar que les eleccions es varen avançar com a estratègia del PP perquè tingués el mateix benefici que Ayuso a Madrid. Això s'ha vist que no ha estat així, sinó que fins i tot ha perdut en percentatge de vot, i queda totalment a mans de Vox. 

Per altra banda, és significativa la davallada de Ciutadans, en la línia dels resultats electorals que hi van havent a totes les comunitats autònomes, i també a l'Estat. Definitivament Inés Arrimadas no ha aconseguit canviar la tendència, iniciada amb el desastre de Rivera que el va portar a dimitir. No cal dir que som molts els que estem contents de la sort de Ciutadans, un partit que va néixer fruit de l'odi, i que només ha viscut per mantenir aquest odi vigent.

La llàstima de tot plegat, però, són els resultats que va tenir el partit d'extrema dreta a Espanya. No és gens bo per a la política d'aquest país, ni tampoc per la societat en general. Un discurs populista i fraudulent, que no pot comportar res de positiu per a ningú. Queda demostrat que els vots de Ciutadans i una part del PP se'n van a Vox, que de moment està resultant molt més atractiu.

Si a tot això hi afegeixo les notícies que ens arriben dels EUA, amb un ressorgiment de l'extrema dreta, que va ocupant espai dins del partit republicà, no puc dir res més que em sento molt pessimista pensant en el futur del nostre món. El panorama que estem deixant als nostres fills desanima al més optimista, i el record que tindran de la nostra generació no serà gaire afalagador.

I entretant, a Catalunya, estem paralitzats i barallats entre nosaltres, sense que puguem apreciar cap futur engrescador que canviï aquesta tendència tan negativa, no ja de cara a la independència somiada, sinó a un progrés social i econòmic que no es veu per enlloc.

Anem a Europa a la recerca de la Justícia

L'esperança de molts independentistes és la resposta dels tribunals de justícia europeus, ara que ja s'hi pot acudir. La llàstima de tot plegat és el temps que trigaran a dictar sentència, però com a mínim es desitja que aquesta sigui favorable i contradigui les sentències que els tribunals espanyols han dictat.

És evident que la posició de dos dels magistrats del Tribunal Constitucional és un suport important a aquesta esperança, i que com a mínim hi ha hagut algú que ha solemnitzat que les sentències als presos polítics jutjats són desorbitades i que en el cas dels dos jordis, posen en perill la llibertat d'expressió i de manifestació.

No hi ha dubte que el litigi està en el currículum dels jutges que conformen els tribunals espanyols, la seva herència del franquisme, com ho demostra l'informe contrari a il·legalitzar entitats i fundacions que defensen el franquisme.

Hem de confiar que a la llarga Europa ens defensi d'aquests nostàlgics autoritaris i repressors, per convertir Espanya en un país més democràtic sense el llegat del dictador. No hi ha dubte que l'empresa és difícil, perquè tenen massa suport, i ens trobem en una època en què l'extrema dreta es troba valenta i la crisi social i econòmica l'ajuda en el seu discurs populista i mentider.

Conseqüències de la derrota electoral

És ben cert que tothom s'apunta a cavall guanyador, i quan pinten bastos correm-hi tots! En el món de la política això es fa molt evident i ho hem pogut comprovar darrerament amb partits polítics com el PP o C's.

Avui llegia dues notícies referides a aquests dos partits. Per una banda el representant del PP a l'Ajuntament de Barcelona, el senyor Bou, amenaçava de marxar del partit si no plegaven els del capdamunt, a qui acusava d'haver portat el partit al desastre, després dels mals resultats a les eleccions autonòmiques. També la coordinadora de C's a la demarcació de Tarragona ha dimitit.

En el cas del PP és un esglaó més de la davallada a Catalunya i el poc pes polític que té des de ja fa molts anys. Quant a C's segueix la tònica iniciada a les eleccions generals en què va patir una patacada molt forta, que va provocar la dimissió del seu líder, i que ara s'ha repetit a Catalunya, sense que ningú, però, s'hagi sentit al·ludit i hagi dimitit.

Aquests partits, com C's, que no han tingut mai una estructura consolidada, han estat molt vulnerables i molt en funció de les expectatives electorals. A diferència de partits com el PSC, que han tingut els seus moments baixos, sí que han aprofitat el seu arrelament per recuperar posicions, quan els vents els han estat favorables. Se'm fa difícil pensar que això pogués passar a C's, i potser per això els seus dirigents han anat sortint tan de pressa com han pogut.

En el cas del PP, sobretot a Catalunya, tot dependrà molt de la resistència que pugui tenir Vox, amb un discurs molt directe i sense escrúpols. Els seus dirigents hauran de mantenir el seu caràcter bel·licós i amenaçador, per retenir els seus votants. El seu discurs populista és difícil de conservar si la força és petita, o bé si es té la possibilitat de governar. És en un entremig que es pot captivar els votants, i sobretot si el seu discurs s'impregna en les institucions on són presents i aconsegueixen modelar els altres. A vegades n'hi ha prou en fer por, per acovardir qui tindria les regnes del poder.

L'auge de Vox és culpa de tots

No vivim aïllats, sinó en un món globalitzat i això fa que fenòmens que succeeixen en altres indrets també passin aquí. Els que estimem la democràcia, el diàleg i les bones intencions no ens agrada l'auge de Vox, però no podem fer altra cosa que acceptar-ho i procurar desinflar aquesta crescuda tan important i significativa.

No hi ha una única causa per explicar l'entrada de Vox al Parlament català. En són vàries i totes elles sumades han provocat que la seva presència sigui més alta de la que inicialment podíem imaginar. L'extrema dreta ha crescut arreu d'Europa i nosaltres no podíem ser una excepció. A més, hi ha molts elements particulars que l'han fomentat. Els mateixos partits polítics l'han alimentat i l'han fet créixer. 

Les idees de Vox no són noves, sinó que es trobaven més o menys dissimulades dins d'altres opcions. Partits com el PP o C's, han conreat aquesta cultura populista i extremista, que les circumstàncies també l'han potenciat. No és estrany que C's hagi perdut tants vots i escons, i que no se n'hagi aprofitat el PP. És més que evident que bona part d'aquests vots, els que no han anat a parar al PSC, s'han desplaçat a Vox.

El fons és el mateix, encara que el plantejament és diferent. C's ho intentava dissimular i es disfressava de partit demòcrata. Vox no en té cap necessitat, i ho diu clar i sense embuts. Vox està en contra de l'Espanya de les nacionalitats, de les llengües que no siguin la castellana, i de qualsevol singularitat cultural, social i econòmica que no sigui la centralista, la que defensa a ultrança la sagrada unitat espanyola.

També els partits independentistes hi han tingut alguna cosa a dir. Les seves baralles constants, el desgovern i la paralització del país, han fet que molts catalans es quedessin a casa. També han perdut molts vots i no és només culpa de la pandèmia. Aquest fre motivat pel desencís de molts, també ha ajudat que la crescuda de Vox fos més significativa.

Cal que el nou govern, el que surti de les negociacions en marxa, ho tingui molt present, i sàpiga reconduir la situació. Han de guanyar-se la confiança perduda, i fer veure a tota la població que el discurs de Vox és fals, que s'aprofita de les circumstàncies, per cridar l'atenció, però que els seus mètodes mai seran operatius ni ens portaran a la solució dels problemes. Tenim quatre anys per convèncer-nos, que una altra manera de fer política és possible, sense el concurs de populistes ni feixistes.

Trump s'autoproclama guanyador abans d'hora

Continua l'escrutini als EUA i, com era de preveure, Trump ja s'ha autoproclamat guanyador i només el frau pot prendre-li la presidència. El camí el té a punt per portar-ho al Tribunal Suprem, que és de la seva part. Molt difícil ho tindrà Biden per aconseguir res, encara que les dades li siguin favorables.

De fet, les enquestes han tornat a equivocar-se i allò que semblava que tenia tan de cara Biden, ha resultat una enganyifa. Biden ha perdut Florida, i això ha comportat que Trump ja es vegi guanyador. Tot plegat és molt vergonyós, que un país que es considera el més demòcrata del món passi per aquests problemes de credibilitat. És cert que la culpa la té Trump i la seva actitud, però al darrere té milions de persones que el voten i això ens ha de fer pensar.

Per què triomfa Trump? No és fàcil trobar una resposta, però és ben cert que alguna cosa no hem fet bé. Estem molt desencisats dels polítics, la seva poca credibilitat i empatia, la seva inoperància moltes vegades i les dificultats per tirar endavant les seves promeses, o potser la falta de voluntat. En una situació com aquesta, resulta fàcil que sorgeixi un outsider, populista i que es posi tothom a la butxaca. Ja va passar ara fa quatre anys, i ara es manté en la mateixa línia.

Com que encara no tenim resultats finals, no podem proclamar Trump com a vencedor, però en certa manera ha guanyat, perquè ha posat en qüestió tot el sistema polític americà, i en certa manera també el mundial. No podem dir que manipula la gent, sinó que s'aprofita dels electors que estan farts dels polítics, i es presenta com el seu salvador. No ho aconseguirà, però té un discurs que enganxa i això el fa guanyar molts vots.

Els joves també se separen

He llegit que està a punt de néixer una nova organització juvenil escindida de la JNC. Encara no hi ha res decidit, però sembla ser que l'actual JNC es posicionaria al voltant de JxCat, i els escindits crearien el Fòrum Demòcrata, a l'empara del PDECat. Tot això si es confirma el trencament definitiu i ambdues formacions es presenten a les eleccions del mes de febrer.

Segons les declaracions de qui lideraria aquesta escisió, el diputat a Madrid, Sergi Miquel, les raons de la seva marxa de la JNC no és pel fet independentista, sinó per la ideologia, molt més centrada o fins i tot cap a la dreta. En l'escrit el diputat Sergi Miquel es queixa del posicionament de JxCat, que titlla de populista i proper a l'esquerra, i posa com exemples la llei, recentment aprovada al Parlament, que limita el preu del lloguer, o la defensa sense complexos de l'escola concertada.

A vegades penso que el trencament entre Unió Democràtica i Convergència Democràtica no s'ha acabat de païr, i que d'alguna manera, tot i les crítiques, sobretot per part de Convergència, el matrimoni funcionava i s'abarcava un ventall ampli del centre-dreta català que ara es troba molt desorientat, amb tot el reguitzell de formacions polítiques que s'han anat creant.

Els partits polítics necessiten unes plataformes per assegurar el seu futur, i les organitzacions juvenils els van molt bé. No és estrany, doncs, que el PDECat vegi amb bons ulls i animi la creació d'aquesta nova organització.

75 anys de l'alliberament de Mauthausen

Avui, 75 anys després de l'alliberament de Mauthausen et fa ràbia comprovar que perduren sentiments feixistes de la ultradreta espanyola. Com pot ser que amb l'exemple nefast del nazisme no n'hi hagi prou per fer fora qualsevol arrel tòxica com la perdura en persones i partits de la ultradreta? Què ho fa que la raça humana sigui tan dèbil per caure en la provocació d'una immoralitat que no té nom? Per què en el segle XXI reproduïm errors que es varen cometre ara fa cent anys?

L'aniversari de l'alliberament de diferents camps de concentració nazis d'aquests dies queda una mica a l'ombra del període de pandèmia que estem vivint, però és bo fer-hi un lloc per valorar què varen significar i què es podria fer perquè la història no es repetís. Estic convençut que perduren sentiments xenòfobs i criminals que serien capaços de reproduir els fets esmentats, i només de pensar-hi se'm regiren els budells.

Els sentiments de solidaritat i empatia que han sorgit aquests dies arran de l'epidèmia del coronavirus, s'acompanyen de discursos provocatius d'una minoria, però malauradament prou important, de veus malaltes, que confonen la societat, amb una actitud i manera de fer populista que amaga l'engany més sinistre. 

És una llàstima que els partits demòcrates espanyols no vegin el perill de l'existència de partits polítics com Vox, amb qui arriben a pactar-hi, sense el més mínim sentiment de moralitat ni ètica, només per les ànsies de poder. Hauríem de rebutjar aquells que hi pacten, perquè els fan grans i poderosos, i fan possible que vagin creixent, amb les conseqüències que se'n poden derivar.

Tant de bo que el record de l'horror dels camps de concentració alliberats ara fa 75 anys, permeti obrir els ulls de la nostra comunitat, i reaccionar amb fermesa contra el perill de l'existència de gent que només pot ocasionar-nos dolor i neguit.

Tots pendents de Trump

L'assassinat del general iranià per part dels EUA i la rèplica de l'exèrcit iranià aquesta matinada, ens ha posat a tots la por al cos. De què és capaç el president Trump? Hem tingut temps de conèixer-lo i sabem que qualsevol cosa li pot passar pel cap, i les repercussions poden ser importants, de gran abast.

Trump no és president per casualitat. Les seves excentricitats són cada vegada menys originals arreu. T'adones que no és l'únic mandatari populista i autoritari que hi ha pel món. El problema és que estem parlant dels EUA, i no d'una república qualsevol.

Tinc entès que el president no pot declarar una guerra, sinó que és el Parlament, però accions com l'assassinat del general iranià són una provocació suficient com per començar la guerra. És el conte de mai acabar. Els soldats americans continuaran a la regió, perquè la calma és gairebé impossible.

I quin paper hi fa la Unió Europea? Molt em temo que, com sempre, farà el paper de la trista figura, a no ser que el senyor Borrell ho solucioni. Potser el tindrem entretingut i no marejarà tant la perdiu amb el procés català.

Estem vivint uns dies complicats, a nivell mundial, que s'ajunten a la realitat espanyola, on la dreta extrema ha trencat tot els límits, totes les línies vermelles, com es diu ara, i faran el que sigui per crispar la política. No és ja un atacar les decisions del govern, sinó intentar que no pugui fer res. Rebentar-ho tot per poder recuperar el poder. Ara, però, hi tenim Vox i C's, aquests ferits de mort, que són molt pitjors que els militants del PP.

Boris Johnson, opció guanyadora al Regne Unit?

Avui Boris Johnson guanyarà les eleccions al Regne Unit, i molt probablement ho farà per majoria absoluta. Un president populista, com està de moda a massa llocs. L'alternativa a la candidatura de Johnson, el senyor Jeremy Corbyn, es considera massa radical i no té suficient suport a les illes. Quedarà per veure el paper que juga el partit escocès en aquesta ocasió. Si recupera els vots perduts en les darreres eleccions.

Amb la victòria de Boris Johnson es farà efectiva la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, prevista per a finals de gener 2020. Una sortida que es veuria frenada si fos el líder laborista qui guanyés les eleccions, perquè es convocaria un segon referèndum amb un resultat incert a hores d'ara.

No sé si us passa a vosaltres, però mirant el senyor Johnson no t'acabes de creure que pugui ser president d'un país com el Regne Unit. El veig molt poc seriós, i em fa dubtar de la seva capacitat per governar, de poder ser responsable del càrrec que ocupa i que aviat ho farà, amb majoria absoluta, si ens creiem totes les enquestes.

És clar que si al Regne Unit poden estar governats per Boris Johnson, no ens ha d'estranyar els polítics espanyols que hem tingut al capdavant dels successius governs espanyols.

Tots contra Vox

A vegades simplifiquem els problemes posant-hi un nom, un culpable, un moviment on dirigir tota la nostra ràbia, però ens oblidem d'analitzar les causes, què ha originat l'aparició d'un col·lectiu, un partit polític que ens rebel·la i ens indigna. En el cas de Vox també passa, i hauríem de ser molt conscients que no només Vox és el problema, sinó que n'hi ha d'altres, com per exemple, saber entendre què ha provocat l'aparició pública de Vox.

La veu de Vox no és nova, el seu discurs fa molt de temps que existeix, en somort, mig adormit des del franquisme, i que la transició no ha depurat, sinó adormit. Si ara apareix Vox és, entre altres raons, perquè els partits en el govern, el sistema polític ha fracassat i la gent s'ha desencisat. No volem continuar de la mateixa manera. El mal és que, com passa sovint, sortim del foc per caure a les brases. 

El discurs de Vox és, a part de xenòfob, racista i masclista, un discurs populista que aconsegueix penetrar en la ment de les classes populars, enganyant-les com el llop que es disfressa d'ovella. És un partit autoritari que utilitza la democràcia per fer-se un lloc en el sistema polític, però amb la intenció d'abolir tots els drets adquirits amb esforç i lluita social.

Serà Vox el dolent de la pel·lícula, però convé tenir molt present que la bèstia l'hem creat tots plegats. El sistema corrupte, que ha mantingut el poder en mans d'unes classes dominants, que s'ha palanquejat sense treballar de veritat per aconseguir una justícia social, i que ha decebut els votants massa confiats en els dirigents polítics. La desconfiança final ha permès que amb l'engany com a primera premissa, l'extrema dreta hagi sorgit de la letargia de quaranta anys, i ens permet observar el procés d'incorporació d'adeptes que fins ara estaven esperant l'oportunitat per manifestar-se.

Arrimadas podria deixar el Parlament català

Probablement Arrimadas farà una llarga carrera política, sobretot ara que l'educació i l'ètica no figuren entre els valors dels grans polítics espanyols. Arrimadas és mal educada, mentidera, manipuladora i populista. Això no treu que obtingui vots. Som els electors que escollim els nostres representants i potser no prioritzem l'honestedat i la honradesa com caldria.

Es diu que Arrimadas podria encapçalar les llistes de Barcelona per a les eleccions generals del 28 d'abril, això faria que sortís del Parlament català i fes parella amb Rivera al Congrés de Madrid. Rivera ha vist que Arrimadas l'ha superat en tot, també en els defectes que abans esmentava, i probablement la vol a prop per evitar l'ombra que des de Barcelona li ha estat fent.

Podria dir que m'agrada que desaparegui del Parlament català, perquè no m'he cansat de repetir que no és digne d'ocupar-ne un escó, ja que ni estima el país ni les seves institucions. Segur que al Congrés hi farà més patxoca. Però no puc oblidar que la seva sortida comportarà una substitució que ni serà millor ni pitjor. Els diputats de C's al Parlament català han demostrat sobradament no saber comportar-s'hi, confonent-ho amb una bancada d'un camp de futbol. Ni ètica, ni educació ni humanitat. Són molts els exemples que ho corroboren. Només la sortida de tots ells i elles podria satisfer els que estimem les institucions catalanes i la seva història, i tenim molt present l'esforç que ha suposat poder-les aconseguir, com perquè quatre personatges les vulguin fer desaparèixer.

La ultradreta més enllà de VOX

Els senyors i senyores de C's, i d'una manera molt especial el senyor Albert Rivera, tenen molt après el paper del camaleó. Són oportunistes quan cal confondre la gent i en aquests moments han adoptat totes les regles d'un bon partit d'ultradreta, aprofitant que està de moda, a Espanya, però també a Europa.

Sabem que C's va néixer a Catalunya amb l'únic objectiu de fer mal al país, fer mal a la cultura, la llengua, la tradició, el dret, els costums catalans, i va sorgir de la mà d'uns intel·lectuals fanàtics i fins llavors dissimuladors d'una filosofia antidemocràtica, totalment autoritaris i repressius. Mostres del seu tarannà les hem pogut anar veient al llarg d'aquests anys. La més recent són les declaracions del senyor Arcadi Espada en un programa televisiu. Repulsiu!

Amb el temps C's ha anat conquerint poder, tant a Catalunya com a Espanya, sobretot gràcies a la davallada dels grans partits espanyols, el PP i el PSOE. Una postura populista, demagògica i enganyant la ciutadania amb falses promeses el va portar a quotes imprevistes.

Amb la sortida de VOX que té un discurs molt més populista i radical que el discurs fins ara ofert per C's, arriba la por a perdre posicions i la necessitat d'extremar les declaracions i els objectius. És per això que C's entra de ple a l'espai de l'extrema dreta per competir amb VOX i també amb el PP de Casado, que havent mamat de José M. Aznar, no es queda enrere.

Durant molts anys l'extrema dreta havia estat més o menys controlada dins del PP, però finalment s'ha fet gran i ha explotat. Alumnes avantatjats d'Aznar lideren posicions idèntiques que poden determinar el futur d'Espanya. Ens acostem perillosament al retrocés de 40 anys de somnis democràtics sense l'empara d'una Europa prou conscient i democràticament saludable.

Aquest rei no és el meu

Deixant de banda que no m'agrada la monarquia com a sistema polític, aquest rei espanyol que va fer el discurs que va fer el passat 3 d'octubre no pot ser mai el meu rei. No em considero el seu súbdit, com ell pretén, ni tampoc l'aniria a rebre, perquè m'ha ofès.

He llegit l'entrevista de l'Antoni Bassas al fundador i president del Nexus Institute, Rob Riemen, que avui surt a l'ARA, i l'he trobat interessant. Ahir em referia a C's els qualificava de mala gent. Penso que estem vivint una època molt dolenta, on ens caldria una reflexió profunda abans de continuar avançant. M'ha cridat l'atenció la definició de populisme que fa Rob Riemen, quan l'equipara al feixisme. Allò que pensàvem que es tractava d'una banalització del feixisme, resultarà que no, que estem vivint i patint els efectes d'un nou feixisme.

Ningú podrà negar que darrerament s'han envalentit aquells hereus del franquisme que ens crèiem desapareguts i penedits. Santa innocència! Ara podem entendre el ressorgiment de personatges i moviments com C's, totalment fidels a la visió populista i, després de llegir Riemen, feixista. 

No ens ha de venir de nou posicions i actituds com les de C's, el PP i representacions folklòriques de bufons com qui s'autoproclama president de Tabàrnia. Feixisme pur, que se senten representats per un rei que em va deixar clar que mai m'havia representat ni ho podria fer en un futur.