No ofèn qui vol, sinó qui pot

Aquesta frase sempre l'he tingut molt present, tant en el seu sentit literal com en les adaptacions que puguis fer. Per exemple, no és el mateix que et renyi o critiqui la teva actuació una persona que et mereix confiança i respecte, que qui ho faci no signifiqui res per a tu. Les mateixes paraules poden afectar-te de diferent manera depenent de qui les digui.

I això és important, no només a l'hora de rebre consells o crítiques, sinó també a l'hora d'actuar tu mateix. Si ets una persona honesta i coherent, que tens en compte els valors i els altres, tot allò que diguis o facis serà tingut en compte i ben considerat. Si només parles perquè tens boca, i el teu exemple de vida fa aigües, ja pots anar dient, que els altres no ho tindran en compte.

És per això que no tothom pot influir en els altres. Qui té personalitat, credibilitat i practica allò que predica, té tots els punts del món per ser respectat. Ho pots aplicar a la vida professional, a la política, a les activitats del lleure i a la família. No es tracta de parlar més alt ni tenir molt de poder. Tampoc és qüestió d'anar sentenciant per la vida. Ni posar-te, o pretendre-ho, per sobre dels altres. Els guanyes a partir de la senzillesa, l'honorabilitat, l'empatia, la sinceritat. La resta et pot donar satisfaccions momentànies, però a la llarga no et porta enlloc.

I ho dic en aquests moments en què l'insult i l'ego està molt crescut arreu. Les xarxes socials són un gran exemple de la banalitat de les relacions humanes poc treballades. De l'espontaneïtat irreflexiva i provocadora. 

El dolor provocat per la prepotència d'alguns acostuma a ser efímer. Quan els ulls te'ls fan obrir aquells referents que no t'han fallat mai, la cosa canvia i t'obliga a reflexionar sobre què estàs fent malament.

Fama, educació i intel·ligència

Aquests dies, arran de la victòria de l'equip espanyol a l'Eurocopa s'han sentit comentaris patriòtics que a mi m'avergonyeixen. Quan ets fora del país costa molt de fer entendre que a tu no et va res això de la selecció espanyola, i encara menys tots els comentaris fanàtics i fora de lloc que has d'escoltar. En situacions com aquestes es reafirma el meu sentiment catalanista.

He llegit molt poca cosa de tot el que s'ha dit, i per tant no puc fer una anàlisi exhaustiva de la situació, però sí que m'han arribat proclames nacionalistes, en defensa de Gibraltar espanyol, i sembla que un tal Carvajal es va passar molt amb les seves declaracions. Només vaig poder llegir uns comentaris d'admiració com a jugador, desconec el seu nivell, però decebedors com a persona.

Perquè algunes persones es creuen que en ser famós ja pots dir el que vols, i fins i tot hi ha qui creu que els declarants tenen molta raó. Desconeixen que la fama, l'educació i la intel·ligència no sempre van de bracet, i en el món del futbol, és ben clara aquesta divergència, la qual cosa no vol dir que tots els futbolistes siguin uns ignorants.

Sap greu que segons quines imatges i paraules quedin registrades i serveixin per identificar-nos. És llavors quan has de fer l'esforç de separar les coses, i intentar fer entendre que a tot arreu hi ha de tot, i molt.

No ens creguem que nosaltres som millors, però és evident que en qüestió de patriotisme tenim moltes diferències. I aquí rau la importància de no deixar-se portar ni per tòpics ni per generalitzacions, que no són mai bones. Tampoc els catalans ens hem de creure que anem junts i que ens trobem en una bassa d'oli. Més d'una vegada ens pugen els colors a la cara.

La conclusió és que cadascú de nosaltres tenim prou feina per demostrar allò que som i sentim. No cal anar de prepotents, però sí que ens haurem d'avergonyir sovint de segons quins comentaris. Ni la selecció, ni els seus jugadors em representen. Ja s'ho faran. 

Empreses de serveis que no pots defugir

Són molts els debats que giren al voltant de la política i, encara més concretament, al voltant dels partits polítics. No només en èpoques electorals, i que ara n'hem tingut dues de molt seguides, sinó al llarg dels mandats municipals o legislatures. És cert que els efectes de les decisions polítiques ens condicionen i lògicament ens agrada opinar i criticar allò que pensem que no funciona prou bé. De totes maneres, convindria ampliar el camp d'anàlisi i tractar temes que també marquen la nostra vida i ens provoquen maldecaps i problemes de tot tipus.

Sempre he pensat que al nostre país hi ha un problema d'atenció i compromís de les empreses de serveis que no hi ha manera de resoldre. Cada vegada hi ha més centres d'atenció al client, però també cada vegada ets sents més desatès i desprotegit. Hi he empreses amb qui t'hi has de relacionar tant si vols com no, com són les companyies de llum, aigua, gas, telefonia, i també les caixes o bancs, a través dels quals has de gestionar moltes coses que avui no és possible fer sense la seva participació.

Són precisament aquest tipus d'empreses, que no en pots prescindir, les que més problemes t'ocasionen, i més indefens et sents. Les altres empreses, aquelles que pots escollir anar-hi o no, ja tens manera de deixar-les de banda i escollir-ne d'altres, normalment després d'haver patit alguna trastada, o haver quedat descontent pel tracte de postvenda i posterior manteniment.

L'administració pública, ja sigui el govern de l'Estat, l'autonòmic o el municipal, haurien de vetllar perquè les persones fóssim ben ateses, i exigir responsabilitats quan aquesta atenció no és la correcta. També, aprofitant que cada vegada tot està més digitalitzat, i no tothom està preparat per moure's en aquest món, caldria oferir el servei de suport i assessorament davant de qualsevol gestió o necessitat d'interactuar amb aquestes empreses.

Algú podrà pensar que tot això es menudalla i que hi ha coses més interessants, i més importants a resoldre, però jo els diré que aquests problemes mundans, quotidians, són els que preocupen a la immensa majoria de persones, i són les que provoquen la desconfiança cap als nostres governants, incapaços de resoldre-ho i donar una mà en el moment i lloc oportú.

Des d'aquí m'agradaria insistir en la necessitat de potenciar les oficines de defensa dels consumidors, d'atenció ciutadana, i d'ajuda a la tramitació administrativa de tot tipus, perquè les desigualtats actuals entre la població a l'hora de resoldre les situacions que se'ns presenten cada dia, cada vegada són més grans. La responsabilitat és de tots, però els nostres governants han de fer el pas i ajudar-nos a fer més humana i convivencial la nostra vida en societat. I a les empreses que actuen pràcticament com a monopolis, sense cap tipus de competència, i no pots deixar de treballar-hi, caldria exigir més atenció i més facilitats als seus usuaris i clients, per evitar aquesta actuació d'aires de prepotència que sembla haver-se instal·lat a casa nostra.

Notícies del dia

Acostumat a buscar la notícia del dia per comentar-la al meu blog, avui m’ho han posat difícil perquè em costa decidir amb què em quedo. N’esmentaré tres per deixar-ne constància i després ja veuré amb quina d’elles faig més incidència.

Tot i que no ens ha sorprès gens, avui hem sabut que Nacho Martín Blanco entra al PP, i s’estrena anant de primer per Barcelona a les eleccions generals del mes de juliol. Estava cantat que la sortida de Ciudadanos tindria una ràpida solució que li permetés continuar vivint de la política i participar de les tertúlies televisives.

Itàlia ens ha comunicat la mort de qui fou primer ministre, el senyor Silvio Berlusconi. Parlar d’ell ens ocuparia moltes pàgines i segur que ja trobaré l’ocasió de fer-ho. La notícia de la seva mort tampoc ha estat una sorpresa, doncs la seva salut no feia preveure gaires més anys de vida.

La tercera notícia potser és la que m’ha generat més sorpresa i al mateix m’ha caigut millor. El president Aragonès ha destituït el conseller d’Educació González-Cambray. Ja era hora! Hi ha polítics que s’ho guanyen a pols, encara que en política mai se sap. Sabem que ERC ha rebut un avís que necessita millorar i m’imagino que els seus dirigents han de mirar de decantar aquells càrrecs més conflictius, i el conseller n’era un de molt evident. No he arribat entendre com es pot ser tan poc empàtic. Només s’explica per una prepotència innata o potser adquirida, que els fa sentir amos de tot, posseïdors de la veritat absoluta, i que per això no els cal escoltar a ningú, ni analitzar si allò que fan és el millor per a tothom. 

Celebro, doncs, la destitució del conseller i desitjo que la persona que el substituirà en el càrrec, l’Anna Simó, s’adoni de la situació amb què es trobarà la conselleria i canviï la manera de fer. Entenc que altres càrrecs de la mateixa conselleria també hauran de sortir, per tal de fer una neteja a fons d’una manera d’actuar i procedir que no hauria d’haver-se practicat mai. 

Els resultats que no deixen dubtes

La política no és agraïda, i això ho saben totes les persones que en un moment o altre de la vida han format part d'aquest món. Alguns han estat més encertats que d'altres. També alguns han estat més honestos i eficients que d'altres, però en algun moment de la seva trajectòria han rebut patacades.

Els polítics són una mica l'ase dels cops. Reben moltes crítiques i no sempre estan justificades. També és cert que n'hi ha que han fet mèrits per provocar desconfiança i antipaties, i, com en totes les coses, paguen justos per pecadors.

El personatge d'avui va arribar a la política i en poc temps va ser encimbellada, aconseguint guanyar allò que a molts els hi és difícil i pocs ho han aconseguit. El problema d'aquesta senyora era el menyspreu cap als adversaris, una certa prepotència i pensar que estava per sobre del bé i del mal. 

En política, però hi ha molts factors que influeixen a l'hora de tenir rellevància i mantenir-se a dalt de tot. Hi ha els socis i col·laboradors que ho poden fer fàcil, però també poden provocar el desenllaç final. I l'acceptació i fidelitat dels electors, que d'alguna manera són el pal de paller de l'èxit d'un polític, que no sempre es té en compte, ni es tracten de la millor manera. Quan aquests fallen i es posen d'esquena, has begut oli.

Des de fa uns anys el seu projecte polític ha anat de capa caiguda i han anat desapareixent del mapa. Se li ha de valorar la seva resistència davant de totes les adversitats, amb problemes interns que tampoc l'han ajudat. Al final, però, tot té un límit, i avui ens anunciava l'adeu que molts esperaven des de feia dies. Sabíem que no trigaria a passar, i que tot depenia d'una nova sotragada fruit d'uns resultats electorals que no deixen marge de maniobra.

En el seu comiat es manté ferma i convençuda que ella ho ha fet bé, i que en tot cas els electors no l'han entès. Segons ella el seu projecte, el del seu partit, es manté viu, i confia que sense ella continuaran sent necessaris per collar els independentistes i que no se'n surtin amb la seva. 

Inés Arrimadas ha dit prou, perquè es troba cansada i no es veu en cor de continuar endavant. No es penedeix de res. Es considera l'artífex de l'aturada de l'independentisme. Va guanyar unes eleccions al Parlament català, que ningú s'hauria imaginat que fos possible, però ara es troba més sola que la una, i se'n va. Algú ha escrit, amb molta raó, que ells se'n van, però el mal ja està fet.

Els vilatans han parlat. Ara és l'hora d'actuar de veritat!

L'endemà de les eleccions toca valorar els resultats i planificar el treball a realitzar durant els quatre anys del mandat. El dia de les eleccions acaba la campanya i comença de veritat la feina per portar a terme aquells objectius que ens havíem traçat. Sens dubte que no aconseguir el govern i quedar-se a l'oposició no ho fa fàcil, però això no vol dir que s'hagi de renunciar al programa il·lusionador que tots junts hem elaborat per millorar la nostra vila.

Junts per Arenys ha obtingut la majoria absoluta, un fet insòlit a la nostra vila, que li permetrà governar sense haver de pensar en pactes amb altres formacions polítiques. Alguns ho veuran bé i d'altres creuran que no ho és. L'experiència dels dos darrers mandats no han estat bons per a la formació que ha vist que tot i guanyar les eleccions es quedava a l'oposició, pel pacte dels altres partits polítics. Ara això ja no traurà el son del futur alcalde de la vila.

Des de la CUP s'ha treballat fort per aconseguir ser decisius en la formació del nou govern, i no ha estat possible. Hem denunciat la manera d'exercir el govern per part d'ERC i els vilatans ens han donat la raó. El càstig ha estat exemplar i de ben segur que servirà per fer-los reflexionar. És una situació que no només els afecta en clau local, sinó que ha estat força general a tot el país. Fa temps que denuncio una praxis equivocada del govern de la Generalitat, amb uns conselleres prepotents que es creuen amos i senyors del país, uns dirigents que reparteixen sermons, deixant d'escoltar la gent. Estic convençut que si avui hi haguessin eleccions al Parlament català, el resultat per a ERC seria igualment demolidor. Potser l'exemple d'ahir els pot ajudar a canviar. 

La CUP, que ha mantingut la mateixa representativitat al Consistori, continuarà treballant per millorar la vida a Arenys de Mar, ajudant al nou govern en tot allò que sigui necessari per sortir de l'atzucac que ens ha deixat ERC, i denunciant allò que no es faci correctament, també la inactivitat davant de realitats que necessiten una resposta. 

Des del primer dia hem afirmat que l'Ajuntament necessita reorganitzar-se davant d'una gestió nefasta de l'actual equip de govern. Cal escoltar tots els vilatans i donar-los resposta a les seves sol·licituds. Cal tenir en compte les entitats, més enllà de les festes i la xerinola. S'ha de treballar de manera decidida per reduir el perill de l'exclusió social que cada vegada afecta a més persones, i tot un seguit de temes pendents que aniré desgranant els propers dies.

Des del meu blog continuaré denunciant tot allò que consideri que no es fa prou bé, però sempre amb un to constructiu. És absurd criticar per criticar, només per desprestigiar qui té la responsabilitat de la gestió pública. La crítica ha de servir per millorar i no oblidar aquelles accions que són beneficioses per als vilatans, sobretot aquells que tenen una vida més precària.

Cal esperar i desitjar encert als nous responsables polítics, i molt de treball. El seu compromís ha de ser total, perquè els vilatans els hi han donat la confiança i n'hauran de retre comptes. Estarem a l'aguait i vetllarem perquè no tot quedi en una exposició de voluntats sense treball efectiu. No defallirem!

Un equip per al canvi

Aquests dies que som al carrer per informar del nostre projecte per als propers quatre anys hem pogut constatar les ganes que molts vilatans tenen d'un canvi en la manera de governar el nostre Ajuntament. Estan farts de falses promeses, de sentir-se marginats i mai escoltats per un govern prepotent i alhora ineficient, que només ara, quan necessita els vots per mantenir-se en el poder, surt al carrer amb cara amable fent veure que compten amb ells.

La CUP ho hem denunciat com a formació política, però també a títol personal. Volem un govern amable, eficaç, que no enganyi i que compti amb tothom per avançar conjuntament, fent front a tots els problemes i entrebancs que la vida ens proporciona, i fent realitat aquells objectius que falsament ens diuen que ja s'han resolt.

Som un equip il·lusionat, però al mateix temps realista. Sabem que no podem fer grans promeses si no volem acabar enganyant la gent. Volem tocar de peus a terra, i fer realitat allò que creiem. Estem decidits a servir a tothom, pensi com pensi, siguin joves amb tots els seus problemes de precarietat laboral i d'accés a l'habitatge, i també la gent gran, amb més dificultats de mobilitat, amb el risc de la bretxa digital que els provoca dificultats en la tràmits amb l'administració pública, però també en la seva relació amb empreses de consum i del món privat.

Hem d'aconseguir recuperar l'eficiència de l'administració local i per això volem organitzar la feina que els nostres treballadors municipals realitzen en benefici de tots. I això només ho podem aconseguir amb la col·laboració de tots, sense marginar ningú, escoltant totes les opinions, aprofitant tots els recursos. Amb la confiança dels vilatans podem entrar amb força a l'Ajuntament i provocar el canvi que tothom desitja.

Darrers escarafalls d'Arrimadas

Mantenir-se al capdavant d'un projecte polític no és fàcil. Sempre he pensat que la política no és agraïda i acaba convertint en víctimes aquells que durant un temps han actuat de botxins. També hi ha víctimes innocents. No tothom en surt escaldat, però sí aquelles persones que han actuat prepotentment, menystenint els altres, fugint del diàleg, pensant que tenen la raó perpètua.

Podem analitzar molts polítics de casa nostra i veurem que aquells que més han destacat per postures poc dialogants i que s'han valgut de l'engany, el populisme o l'afany de poder són els que tard o d'hora reben la batzegada i han de sortir per cames.

Entrar en política hauria de ser amb l'ànim de servir la comunitat, a partir d'una ideologia, d'unes creences i objectius, que poden ser més o menys encertats, però sense enganys i encara menys interès per enriquir-se a costa dels altres. Hi ha polítics que ho han dit molt clarament que entraven a la política per forrar-se. D'altres no ho han dit, però se'ls ha vist el llautó. 

No és fàcil opinar sobre la professionalització de la política, però sí que tinc clar que els càrrec públics no poden ser a perpetuïtat. S'ha de tenir al cap que és una etapa de la vida i potser així s'entendria més el sentit de servei públic.

Avui llegia les dificultats per les quals està passant la senyora Inés Arrimadas. El seu lideratge està en perill i té molts fronts oberts dins del partit. Ja no es tracta de qüestionar el partit polític que va néixer purament per anar en contra del catalanisme, sinó que és a ella mateixa a qui es qüestiona, i molts la volen fora.

Haig de reconèixer que a diferència d'altres partits polítics i líders, siguin o no del meu gust, en aquest cas no em fan cap pena. Sempre s'ha vist que no tenien uns principis prou honestos per justificar la seva existència. El seu naixement va ser fruit de la ràbia contra un país, una cultura, una història i una manera de ser i de fer que no agradava, i lluny de presentar alternatives sanes i respectables, només pretenien enfonsar allò que estava funcionant, però sobretot a partir de l'engany i la falsedat. Crec que el pecat original és el que els ha portat pràcticament a la seva extinció. 

El predecessor d'Arrimadas va fugir amb la cua entre cames, i ara sembla que la següent a marxar és ella mateixa. Durant els anys d'existència del partit polític han intentat trobar la raó de ser, més enllà de provocar i empastifar l'ambient, i tot fa pensar que no ho han aconseguit. Amb la seva desaparició no quedem nets de fang, perquè tenim a Vox que intoxica la política del país. Ells no són els successors de Ciutadans, com alguns pensen, sinó que és una excrescència del PP. Ciutadans no té i no pot tenir successors, perquè és un projecte polític sense substància que mor de la mateixa manera que va néixer.

Mediocritat, prepotència, corrupció...

Avui navegant per internet per trobar notícies del dia m'ha preocupat observar certs comportaments de polítics de primera fila que no deixen gaire ben parat el nostre futur com a país, si veritablement són aquestes persones les que ens han de governar. No sé si per l'edat i per tot el que he viscut, sobretot uns anys que van des del franquisme fins a la democràcia, que dissortadament no tenim consolidada, ha fet que pensés que el nivell dels nostres polítics ha anat a la baixa, predominant una classe política mediocre, i amb poca sensibilitat cap a la cosa pública. 

Em fa l'efecte que cada vegada hi ha més persones que es volen dedicar a la política com una professió per enriquir-se, no necessàriament de manera il·legal, però amb poc esperit de servei al país i a tota la seva població. És un sentiment que em preocupa perquè entenc que no pot conduir a res de bo. I és quan veus segons quines actuacions i declaracions de polítics joves, amb responsabilitat dins del seu partit polític, que tems pel futur de Catalunya.

Es barreja la mediocritat i incapacitat de liderar projectes de futur, amb posicions prepotents i poc exemplaritzants. Poso com exemple el cas del vicepresident de JuntsXCat, el diputat Francesc de Dalmases, que de confirmar-se la seva actuació contra una periodista a qui li recriminava la seva actitud i model de preguntes cap a la presidenta del Parlament català, no seria cap bona notícia i confirmaria la meva sospita que el futur polític del nostre país no és gaire afalagador. Però trobaria altres exemples.

De fet, tot el que està passant al voltant de la presidenta Laura Borràs, no fa gaire bona espina. Ja he comentat més d'una vegada que la presidenta rep una pressió important que de ben segur no li permet actuar de la millora manera possible, però tampoc crec que la seva reacció sigui, la majoria de vegades, la més encertada. Hi trobo a faltar un grau d'humilitat, però sobretot sinceritat i honestedat.

Però el que preocupa és pensar que en la base dels partits polítics catalans no hi ha un nivell prou satisfactori per pensar que tenim un futur interessant i això fa creure que els problemes del nostre país no són tant per culpa de l'actitud espanyola com per la nostra incapacitat de desenvolupar una política positiva i engrescadora per encarar els reptes de futur. 

Hem deixat en un segon pla la reivindicació d'independència, que no vol dir renunciar-hi, però costa de veure elements que facin pensar que el nostre país té clar què vol ser en un futur pròxim. Ni capacitat de lideratge, ni comportament adient dels nostres polítics que es dediquen més aviat a tirar-se els trastos pel cap. No hi veig estratègia política per avançar políticament, però tampoc socialment i econòmicament. Hi ha excepcions, que sé apreciar, però hi veig un predomini d'una ineptitud generalitzada que posa en dubte els bons resultats que tant necessitem.

Pedro Sánchez ho va dir sense haver-ho vist

Com que estem tan acostumats a no rebre arguments ni justificacions de res del que fan les institucions públiques ni els polítics que tenim al capdavant, ja ni tan sols ho exigim. En una situació normal demanaríem que ens expliquessin perquè diuen una cosa o l'altra i reclamaríem responsabilitats pels errors comesos. Això no passa a casa nostra. Sempre s'ha demostrat que no hi ha dimissions, ni es demanen disculpes per allò que han fet malament, una vegada comprovat.

Criticàvem l'actitud i les paraules del president del govern espanyol en relació als fets de Melilla. Ens semblava que no tenien cap tipus de justificació les morts perpetrades per la policia marroquina, entrant fins i tot en territori espanyol. Pedro Sánchez va manifestar que l'actuació de la policia del país veí havia estat correcta i en tot cas culpava de les morts a les suposades màfies que traficaven amb persones per entrar a Europa. Ho vaig titllar d'immoral.

Avui hem sabut que Pedro Sánchez va dir tot això sense haver vist les terribles imatges de Melilla. Si més no això és el que ha manifestat en una entrevista radiofònica, però és evident que coneixent el president, no tenim cap garantia que això sigui cert. En tot cas, però, fins i tot creient-nos que són certes les seves paraules, penso que hi ha una manca de responsabilitat de la seva part, ja que no es pot dir tot el que ell va dir si no tenia el coneixement exacte de què havia passat. No ho podia dir per desconeixement, però al mateix temps se li ha d'imputar mala gestió, per no estar prou informat de temes tan greus.

En un país normal, i aquest no ho és, algú hauria d'assumir la responsabilitat i dimitir. Potser no li correspon al president del govern, sinó a les persones que l'assessoren i l'informen dels esdeveniments del nostre país. Sabem que no passarà res, perquè aquesta és la tònica del nostre país, i no cal parlar de prestigi, perquè la política al nostre país està prou desprestigiada com per intentar arreglar res.

Governar no és fàcil, però el que moltes persones demanem als polítics és humilitat, transparència i esperit de servei. Quan es va amb prepotència, es menteix i s'amaga la realitat, es perjudica la societat i provoca que la gent desconfiï dels nostres polítics. No tots són iguals, però tenim tantes proves de corrupció i engany, que se'ns fa difícil no caure en la temptació a la generalització. Pedro Sánchez ha donat prou mostres de no dir la veritat, com perquè ara ens el creguem.

Opinió diversa i plural

Sovint trobem afirmacions gratuïtes sobre la capacitat de la gent d'emetre el seu vot, des d'una posició prepotent i de possessió de la veritat absoluta. Posar a votació unes opcions de govern o decisions sobre actuacions a realitzar vol dir confiar en les persones convocades i tot allò que posi en dubte la seva consistència va en contra del sentiment democràtic que ha de presidir qualsevol societat que es tingui per demòcrata i plural.

Hi ha persones, més de les que ens creiem i que es retraten, que no creuen que les persones tinguin criteri a l'hora de decidir, i d'aquí la resistència a sol·licitar l'opinió oberta a la gent. Hi ha països que de la pràctica dels referèndums n'han fet la base de la seva vida en comú. Tots coneixem el cas de Suïssa on tot sovint se'ls demana que opinin sobre temes ben diversos, abans de posar-ho en pràctica. A casa nostra són rares les ocasions que podem opinar, i quan ho fem encara se'ns qüestiona.

Aquests dies hem pogut sentir una de les persones que es creu viure per sobre del bé i del mal. Com molt bé deia un articulista, potser pel fet de ser premi Nobel pensa que està per sobre dels altres i que la seva opinió és millor que no pas la de tot un país. L'escriptor Vargas Llosa en més d'una ocasió ha afirmat que els opinadors o votants, com és el cas de Colòmbia, han votat malament. S'han equivocat. Ho va dir en relació al Perú i també a casa nostra.

Malauradament hi ha massa condescendència vers aquests personatges que es creuen Déu, i se'ls fa massa cas. Tot i que obtenen fracassos, com seria el cas del seu suport a Valls, a Barcelona, o a Ciudadanos, a Espanya, continuen a les primers pàgines dels diaris, i la seva opinió és respectada i fins i tot considerada com a tesi a tenir en compte. S'arriba a posar en dubte l'encert de la voluntat de tot un país, en contraposició del que pensa l'escriptor.

Cadascú de nosaltres, en algun moment ha tingut la temptació de voler interpretar el vot dels altres i les ganes de poder-hi incidir com per voler-los fer veure clarament la realitat. Acceptar que els altres puguin opinar diferent de tu és clau per a qualsevol persona que es tingui per demòcrata, i aquesta sensació de tenir la raó sempre, és molt negativa per a la convivència de tots, donada la gran diversitat. És cert que la població és manipulada, però això no vol dir que les persones no tinguem criteri i puguem discrepar d'aquells que per el motiu que sigui esdevenen personatges notables, que els mitjans de comunicació en parlen, destacats de la resta de mortals.

La renúncia a l'OTAN

Sembla ser que en les converses entre Rússia i Ucraïna, estarien arribant a un acord perquè Ucraïna no ingressi a la OTAN, una de les condicions que Putin imposava per deixar de bombardejar el país. De moment no està tancat, però ahir el president ucraïnès ja ho mig avançava.

Els dubtes que jo tinc és si amb això n'hi haurà prou perquè la guerra s'acabi. Putin demanava molt més. Volia una rendició amb lliurament de les armes, el reconeixement de la independència de les repúbliques de l'est d'Ucraïna, l'acceptació de l'annexió de Crimea, i no sé si encara em deixo alguna cosa més.

Putin no pot fracassar, després de tot el que ha fet. N'ha de sortir victoriós als ulls del seu poble, i no es pot conformar amb poca cosa. Per altra banda hi ha un dubte que plana entre la gent, i és la seguretat d'Ucraïna més enllà de l'OTAN. Qui protegirà Ucraïna d'una nova aventura del dirigent rus?

Entenc que el més important en aquests moments és la pau, i s'ha de fer el possible perquè s'aturin els bombardejos i la mort de víctimes innocents. El diàleg ha de ser profund, i ha de poder garantir una pau estable i permanent.

Quan arribi la desitjada pau, caldrà analitzar què hem fet malament tots plegats i quines han de ser les conseqüències de tot el que ha passat. No es pot tancar un conflicte com si res no hagués passat. Hi ha hagut morts i destrucció del país, i això no es justifica amb res. Penso que Putin no pot sortir victoriós, però molt em temo que és l'única possibilitat perquè així s'acabi la guerra.

Tots hem estat molt pendents del que passava a Ucraïna. Si arriba finalment la pau, caldrà analitzar què més està passant al món, i com es poden resoldre conflictes, com el de Síria, per acabar d'una vegada amb la incoherència dels discursos d'Occident i la prepotència de Rússia.

Els malpensats no ho acabem de veure clar. Tot i que Putin se'n surti amb la seva, haurà quedat en evidència la resistència d'Ucraïna, amb el seu president al capdavant. Això de ben segur que a Putin no li  agrada, i no voldria pensar que ja té una jugada preparada perquè el president ucraïnès i el seu país, no puguin celebrar l'acabament de la guerra, com una pírrica victòria del dictador rus.

Ens despertem tard

Em pregunto, per què els ex són més racionals que no pas els que estan en actiu? Ho veiem en jutges que han format part del Tribunal Constitucional, i també ho veiem en polítics que han deixat la política. En concret, avui llegia l'entrevista a dos polítics bascos que varen patir la violència d'ETA, i que ara ja no estan en política. Eduardo Medina i Borja Sémper, del PSOE i PP respectivament. Han escrit un llibre i els han entrevistat.

Hi pots estar més o menys d'acord, però tenen una lògica que expliquen i que seria bo que tinguessin present els que ara governen o estan a l'oposició. Hi ha una pregunta important, i és què en pensen de l'acostament dels presos a Euskadi. Ambdós hi són favorables. No té sentit, ara que ETA ha deixat les armes, mantenir els presos lluny del País Basc.

T'adones que els polítics en actiu viuen obsessionats i només veuen allò seu. Són incapaços de pensar que potser hi ha coses que els altres tenen raó, i que ho haurien de valorar. Quan escoltes Pablo Casado, per exemple, amb aquell orgull i menyspreu cap a l'adversari, et fan venir ganes de vomitar. O la prepotència de Pedro Sánchez, que es creu que tot ho fa bé.

Falta molta humilitat, perquè es confon amb feblesa. Hem constituït un món que els dubtes o les concessions no són ben vistes, i això treu molta confiança i respecte cap a els que governen o pretenen fer-ho. És per això que quan escoltem d'algú que té paraules d'elogi cap a un altre ens sorprèn molt. No ens acabem de creure que sigui possible.

I al final resulta que cal esperar quan es jubilen, perquè reconeguin els mèrits dels altres o els propis enganys. Llavors ja és tard, perquè han estat substituïts per uns altres que tampoc acceptaran els dubtes, tampoc escoltaran els altres i molt menys acceptaran que puguin tenir raó en alguna cosa.

A mig mandat passem comptes

L'equador del mandat municipal que es compleix aquests dies serveix normalment per fer un balanç de com ha anat fins ara i quines són les perspectives de futur per a la meitat de mandat que queda. Enguany molts s'agafen a la pandèmia per justificar tot el que no s'ha fet. No dic que no hagi afectat, però sí que hi ha elements que no es justifiquen quan no s'han fet bé.

L'actitud a l'hora de servir la població no pot quedar afectada per una pandèmia, sinó que és intrínseca en la manera de ser dels polítics de torn. Som lluny d'una situació de transparència i empatia cap a la població. La molt nomenada participació no és que es posi gaire en pràctica, i resulta més fàcil actuar amb prepotència i autoritarisme, i sense explicar ben bé les coses.

Aparentment Arenys continua tenint un problema de neteja. El servei de recollida de la brossa no funciona i no hi ha excuses que valguin. S'hauria pogut treballar molt més ràpidament per solucionar el problema concret i no trigar tant a tenir unes clàusules tècniques per a la licitació del nou servei. Sincerament considero que la regidora s'ha vist superada i no ha pogut explicar per què ens trobem en la situació actual.

La tramitació administrativa també ha estat molt lenta en segons quines àrees, i no es pot donar tota la culpa a la pandèmia i al teletreball. Aquest ha estat una solució per no aturar-se, però que en el cas de l'ajuntament d'Arenys de Mar, no ha acabat de funcionar com calia.

La pandèmia ha dissimulat moltes mancances, i es farà servir per no haver d'admetre el retard en el compliment dels objectius previstos, però hi ha una desorganització interna que no es resol des de fa temps, i és per manca de voluntat política i de no posar-hi els mitjans necessaris perquè la maquinària funcioni correctament. El retrocés dels dos darrers mandats encara no s'ha compensat.

Manuel Valls se'n va

Diuen que l'atac és la millor defensa i Manuel Valls, davant del fracàs del seu aterratge a Barcelona, se'n va carregant-se l'independentisme com a font de tots els mals. Ha fracassat estrepitosament perquè va voler arribar com el gran triomfador, qui havia de solucionar tots els problemes de Catalunya a través de l'alcaldia de la seva capital. El resultat no va ser el que s'esperava ni la seva actuació va rebre el suport que podia imaginar.

Va aconseguir que ERC no obtingués l'alcaldia, encara que fos donant el seu suport a Ada Colau, qui es trobava lluny del seu món. Ara ha vist com ERC es feia amb la presidència del país, i manifesta que no se sent català, sinó francès. Torna a la França per fer política, encara que no sap des d'on. Ha tingut molts enemics i no sé si encara hi ha algú que l'espera amb els braços oberts.

Manuel Valls ha tingut una obsessió des del primer dia i és la de combatre l'independentisme. En això és molt francès. Totalment centralista i gens amant de la divisió territorial. A França es trobarà com peix a l'aigua. Aquí no podria suportar una recuperació de l'aire del govern català.

Celebro que desaparegui del mapa, tot i que fa molt temps que no compta per a res. Va ser donar el seu vot a Colau i deixar de fer-se notar. La prepotència i excés d'orgull l'ha portat a fracassar en el seu intent de donar lliçons als barcelonins i els catalans en general. Personatges com ell no ens convenen. Ja en tenim prou i ens calen més braços per treballar amb esperit de servei i sense tant egoisme. 

La jugada del Marroc

Tot fa pensar que l'entrada de 6.000 marroquins en 24 hores a la ciutat de Ceuta és una jugada del Marroc per deixar en entredit el govern de Madrid, que se'l veu feble davant les urgències. Què passarà? No passarà res més del que estem veient, un desgavell i una incapacitat per improvisar jugades del nostre veí, germà de sang del rei espanyol. Bé, molt profundament germans. 

És bo llegir els comentaris a les xarxes socials. N'hi ha de molt enginyosos, i d'altres que ens recorden la història de les relacions entre el Marroc i Espanya, amb una menció especial a la marxa verda. Per cert, no va agradar que Espanya acollís el malalt de càncer del Front Polisario, i això també hi pot haver ajudat.

Sembla com si el govern espanyol tingués més capacitat de reacció davant de fets interns que d'externs. Caldrà que tingui molt clar que Europa el vigila, ja que Ceuta és una porta europea que Espanya té l'encàrrec de custodiar.

La llàstima de tot plegat és que s'estigui jugant amb les persones com a víctimes, la seva situació i problemes de subsistència. El govern de Madrid no s'atreveix a culpar el rei marroquí, perquè hi ha massa por a les reaccions internacionals. Caldria dir les coses pel seu nom i no veure's humiliat per qui s'atreveix a atemorir un govern feble. No es tracta d'orgulls i prepotències, sinó de coherència i resolució. 

Seguirem de prop com acaba tot plegat, però el problema no és d'avui ni dels estrangers que s'han colat a Ceuta, sinó per una mala política d'estrangeria, amb una llei que no té sentit i que no encara la realitat amb coherència i saviesa. Mentre visquem en la provisionalitat i el tapar forats, aniran sorgint problemes difícils de solucionar. Espanya canvia els governs, però és incapaç de redactar lleis valentes i de fàcil compliment.

La intolerància de Trump

Amb la música de fons del coronavirus i confinats a casa després de quatre setmanes, no hi ha moltes anècdotes a comentar. Anem seguint les notícies que no és que siguin gaire variades, amb una forta càrrega de crítiques sobre les mesures que pren el govern i el temps que triga per fer-ho.

No sé si a vosaltres us passa, però hi ha un apartat de les notícies que em posa furiós. Em refereixo als moments que es parla del president dels EUA, el senyor Trump. No puc amb ell! Trobo injust que un personatge com ell ocupi un lloc tan important d'abast mundial. 

Aprofita qualsevol excusa per eliminar el que ha estat fruit de molts anys i esforços. La solidaritat no és un valor que conreï, sinó tot el contrari. Avui escoltava les seves amenaces a l'OMS de retirar-li el fons nord-americà. Crec que ja s'ha carregat tots els organismes internacionals, i ha deixat de complir en més d'un dels acords presos amb moltes dificultats.

El seu to de prepotència, com si entengués de tot, menystenint els que pensen diferent d'ell, és abominable. El pitjor de tot plegat és acceptar que tenim Trump per a un altre mandat, perquè avui el populisme ven molt i ell d'això en té per donar i per vendre.

Haig de fer esforços per acabar d'escoltar les notícies i no desitjar-li el pitjor. Ho pateixo i m'indigno. Tot això sense ser el meu president, el que dirigeix els passos del meu país, si més no directament, perquè la influència seva no es queda a l'altra banda de l'Atlàntic.

Acord de govern PSOE-Podemos

Tot i que la notícia és la signatura del pacte entre PSOE i Podemos, deixeu-me que comenti un moment les declaracions de C's en el sentit de signar un gran pacte sense Vox. Una vegada més, i ara sense Rivera, C's canvia d'opinió i vol enganyar la població. Després dels seus pactes a Andalusia i Madrid, on governen amb PP i Vox, ara ens ve a dir que cal fer un gran pacte contra Vox. A qui més volen enganyar?

Pedro Sánchez ha anat ràpid a signar un acord amb Pablo Iglesias després que la convocatòria d'eleccions hagi estat un fiasco. Sánchez es creia molt llest i ha vist que no tenia el suport que es creia. Una lliçó d'humilitat sempre va bé, sobretot si serveix d'escarment. Ara caldrà veure amb qui corren a buscar ajuda perquè els voti o s'abstinguin. Potser als independentistes?

Una vegada més als ciutadans ens tracten com a rucs que ens ho empassem tot i que no som capaços de veure-hi les jugades i les patinades que els partits polítics pateixen i que després ens volen dissimular. L'increment de l'abstenció ha estat una mostra del cansament de la majoria de ciutadans i que si no ho desbloquegessin i anéssim a unes terceres votacions potser ja no hi quedaria ningú.

És aquesta prepotència dels líders polítics el que m'indigna, perquè ni són transparents, perquè enganyen, ni són sincers perquè no diuen la veritat. Sánchez buscava més suport per poder fer el govern sense necessitar ningú més i la població li ha dit que si vol governar, abans ha de pactar. Ho haurà entès?

L'alcaldessa d'Arenys de Mar protegeix els arbres i menysté els veïns

Una vegada més Ràdio Arenys s'ha fet ressò dels problemes que tenim uns quants veïns del nostre carrer amb les obres que l'Ajuntament va licitar poc abans de l'estiu i que s'iniciaren el mes de novembre, amb una durada prevista de cinc setmanes i que acabaven aquest passat divendres. En aquests moments desconeixem quina nova previsió hi ha de la durada, perquè no han arribat ni a la meitat del carrer.

Els veïns, convocats cinc dies abans de l'inici de les obres, vàrem protestar perquè no tenien previst substituir els actuals arbres, massa grossos, que tenen unes arrels que entren a dins de les cases. Des del principi es va veure que l'alcaldessa tenia una obsessió en el manteniment dels arbres i no va voler baixar del burro.

Les arrels dels arbres, però no ha estat l'únic problema d'aquestes obres. Desconec el seguiment que s'està fent des dels serveis tècnics, que es fa, però els veïns hem pogut observar moltes anomalies. S'està instal·lant un tub que recull aigües pluvials i clavegueram massa prop de la superfície, la qual cosa fa impossible la connexió dels desaigües actuals de les cases i que els tubs dels pluvials passin ben bé per la superfície.

Tot i detectar que el tub de l'aigua de boca és d'uralita amb unes juntes de ferro completament rovellades i haver-se trencat quatre vegades, quan encara no s'ha arribat a mig carrer, l'Ajuntament s'ha negat a canviar-lo perquè diu que no té diners. 

A part de les incorreccions, la manera de treballar de l'empresa concessionària és desastrosa, no es veu professionalitat per enlloc. No es compleixen les normes de seguretat reglamentàries, no s'ha instal·lat un vàter químic per als treballadors de l'obra. Hi ha baralles entre els treballadors i molt consum de cervesa, si ens fixem en les llaunes que queden sobre el terreny sense recollir.

La col·locació de les lloses laterals té molt a desitjar, i malfiem que tinguin la inclinació necessària perquè l'aigua de la pluja es canalitzi fins als embornals que s'estan construint. Les poques fileres de llambordes que han col·locat les hauran de desfer perquè s'han col·locat al revés.

No vull allargar més l'escrit amb més detalls d'errors comesos, algun que ja han rectificat sobre la marxa. Els veïns estem descontents amb el govern municipal, especialment amb l'alcaldessa Annabel Moreno, que també és regidora d'Urbanisme, perquè no ha volgut escoltar-nos, ha tirat pel dret amb les ganes de poder ensenyar un carrer molt bonic en superfície, tot pensant en les eleccions municipals del mes de maig. No es pot governar amb prepotència i prevaricant i després demanar el vot als vilatans. Entrem una nova instància amb la signatura dels veïns sol·licitant que reconsiderin l'execució de l'obra abans que no hi hagi res a fer. 

Per a l'alcaldessa, abans els arbres que les persones

No vaig poder escoltar el Ple d'ahir dijous perquè a la mateixa hora estava treballant, però he llegit al web de Ràdio Arenys que durant el Ple es va parlar dels arbres del Rial de Sa Clavella, i que l'alcaldessa va continuar mentint com ho ha vingut fent fins ara.

Diu que hi ha hagut diàleg amb els veïns i no és cert, a no ser que consideri dialogar el fet de convocar una reunió informativa, cinc dies abans de començar l'obra, i no voler baixar de burro. Aquest és el diàleg que tant es critica des d'ERC, el partit de l'alcaldessa, quan es refereix a Madrid.

També diu que les arrels dels arbres són profundes i que no entren dins de les cases. Que tothom sàpiga que fins ara només porten tres arbres descoberts, un dels quals s'ha talat, i que aquesta afirmació generalitzada només podria afectar a aquests arbres si fos certa, però no ho és. Sisplau que algú parli amb els treballadors de l'obra i els diran si es troben o no amb arrels que han de tallar.

Continua l'alcaldessa afirmant que les arrels no entren dins de les cases, però ignora les proves que evidencien que l'alcaldessa menteix. Tenim fotografies d'uns baixos d'una de les cases on les arrels s'enfilaven per les parets. En una altra casa es va haver d'avisar el camió cuba per desembussar el clavegueram que estava ple d'arrels.

Per acabar continua dient que el PEPPA protegeix aquests arbres, la qual cosa és mentida. El que recomana el PEPPA és que es protegeixi aquest tram perquè hi hagi llambordes, la banqueta i els arbres. Això no vol dir que hagin de ser precisament aquests arbres.

L'orgull excessiu de l'alcaldessa la fa actuar amb prepotència i manca de diàleg. Només pretén fer obres a sis mesos de les eleccions per guanyar vots, però amb la seva actitud en perdrà més dels que es pensa. Als arenyencs no se'ns compra a base de mentides i enlluernades.