Massa prejudicis sobre els altres

És important que Mossos d'Esquadra reconeguin que no actuen de la mateixa manera a l'hora de fer identificacions, i es deixen portar pels prejudicis. No és el mateix ser blanc i aparentment autòcton que tenir trets que et facin sospitós de ser estranger. Això els passa a persones que no són del país, però també a persones que han nascut a Catalunya, de pares immigrants.

Ni en un cas ni en l'altre queda justificada aquesta diferent actuació de la policia catalana, perquè és greu per les conseqüències que se'n deriven. Hi ha persones que viuran permanentment sota l'amenaça de ser identificats, no pas per res que hagin pogut fer, sinó pel simple fet que els seus trets facials els fa diferents a la majoria del país.

Com dic, és bo que la policia ho reconegui i ara caldrà que treballin a fons la manera d'evitar aquesta mala pràctica. Tret de casos aïllats, com ens hem trobat amb l'inspector Jordi Arasa, entenc que la majoria dels mossos d'esquadra si ho fan, no és voluntàriament, sinó com reacció espontània, i que han de procurar deixar de fer-ho.

Aquesta pràctica és comú a moltes persones. Quan ens creuem al carrer solem fixar-nos en les persones que ens trobem i segur que podríem diferenciar el nostre comportament, la nostra reacció espontània, en funció de qui sigui la persona amb qui ens creuem. Estic convençut que, per a molts, trobar-se una persona que els pot semblar d'un altre país, els comporta una atenció especial, com si l'hagués d'agredir. Nosaltres no portem armes ni tenim cap dret a identificar ningú, però si poguéssim potser faríem el mateix que els mossos. Aprenem la lliçó i no jutgem per les aparences. 

Problemes d'identificació dels exconvergents

La precampanya electoral està en marxa i això es pot observar en la convocatòria d'actes de partits polítics, amb la participació de ministres i conselleres. També en el nombre d'obres engegades darrerament i les anunciades per a les properes setmanes. Aprofitant que la memòria és efímera, l'estratègia dels partits és ser-hi fins a darrera hora perquè el dia 26 de maig pensin en ells.

Aquesta campanya va acompanyada de la dèria d'uns quants per forçar la unitat quan ha quedat demostrat sobradament que es tracta d'una quimera, perquè cadascú va pel seu compte. No en vull estendre en aquest aspecte perquè recentment ja n'he parlat, però sí que m'agradaria fer notar el gran interès per la unitat que hi ha entre els descendents i a vegades oblidats exmembres de Convergència de Catalunya.

Al meu entendre les eleccions municipals es presenten massa aviat per als interessos dels dirigents que varen sortir de Convergència i encara no han aconseguit arribar enlloc. La transició CIU-JxCat-PDECat-Crida no ha acabat de quallar i suposadament necessita més temps. Potser per això hi ha por de quedar tocats i fer possible que ERC els passi la mà per la cara.

Probablement hi ha algú que ho té clar, però estic convençut que bona part de la militància de base i els votants, han quedat desorientats i no troben les referències per saber a qui han de votar, sobretot en ciutats grans on hi ha desconeixement de molts dels noms que es presenten, i també en el cas de les europees.

Per aquelles persones que no tenim un vot fidel a un partit, el problema no existeix, perquè a cada ocasió reflexionem sobre el nostre vot, però aquells que es mouen des de sempre per la sigla del partit, ara caldrà que estiguin molt atents, o bé que els antics convergents facin un gran esforç de darrera hora per fer entendre on els podran trobar.

De la representativitat política i la identificació de l'elector

De la meva lectura de premsa d'avui destacaria dues informacions o textos, que voldria animar a reflexionar-hi. En primer lloc l'article d'aquest dijous a l'ARA, del filòsof Àngel Castiñeira, "No ens representen" i en segon lloc la composició de la candidatura "Catalunya sí que es pot".

L'article de Castiñeira és interessant perquè descriu molt bé la relació entre representants i representats, i els problemes de relació que s'han derivat sobretot arran de la crisi econòmica, però també territorial.

Castiñeira planteja dos models per entendre la noció de representació política, que alhora es complementen. En primer lloc la representació com una delegació de poder i de funcions, i per altra banda, la representació com a representativitat, de manera que l'elector se sent identificat amb l'elegit, per acabar afirmant que la legitimitat i la credibilitat del poder polític depèn del fet que els dos models siguin percebuts com a vàlids en el seu funcionament. A partir d'aquí l'autor ens convida a reflexionar-hi a través d'alguns exemples del que està passant avui.

Considero també molt interessant quan afirma: "La burocratització dels partits, convertits en òrgans de l'Estat més que en part de la societat civil, els ha anat distanciant de la gent". Una realitat que no sé si les noves formacions polítiques seran capaces de canviar.

Quant a la composició de la candidatura Catalunya sí que es pot, com molt bé diu l'ARA, no segueix el patró de Barcelona en Comú, sinó que en aquest cas es tracta d'ICV reforçada amb membres d'altres moviments, com Podemos. Això, doncs, em fa pensar que els resultats que ens pot oferir aquesta candidatura, en cas que tingués algun paper a jugar després del 27S, no diferirien de l'oferta que ens pot brindar ICV, i que tots tenim prou identificada.

Amb aquest panorama queda més clar que mai el que ja avançava en l'escrit d'ahir, si no ho recordo malament, donant més protagonisme a la CUP per aquelles persones d'esquerres i que vulguin un futur nou per a Catalunya.