Projectes a llarg termini

Ens hem acostumat a la immediatesa i ens sembla que tot ha d'estar pensat i fet. Si s'allarga massa ja no té interès. La vida, però està plena de projectes que requereixen el seu temps i això entra en contradicció amb l'actitud actual, que no tenim espera.

Avui els diaris tornaven a parlar de l'eix transversal ferroviari. L'equivalent a la C-25, però amb tren, que ha d'unir Girona amb Lleida, passant per Vic i Manresa. Tot i que encara hi ha molta gent que pensa amb mentalitat radial i que només entén les comunicacions que passen sempre per la capital, cal valorar la possibilitat de canviar aquesta tendència. És cert que la majoria de la població catalana està concentrada a l'àrea metropolitana, però això no impedeix que hi hagi relacions bilaterals al marge de la capital.

I el projecte de l'eix transversal ferroviari, que sembla que s'està cuinant, és un projecte a llarg termini. En aquests moments estaríem en la fase d'estudi, prèvia a qualsevol construcció. Un estudi complex, com acostuma a ser-ho qualsevol que analitzi el territori i vulgui intervenir-hi. Passa a escala local i, en aquest cas, autonòmica. Per on ha de passar? De quina manera? Quin és el menor impacte ambiental possible? Quins són els beneficis i els danys?

Un projecte com aquest forma part de la planificació del govern de torn, que ha de comptar amb la participació de molta gent entesa en la matèria, i amb el màxim consens polític possible, perquè les decisions preses afectaran algú o altre, i no avui o demà, sinó d'aquí a deu, quinze o vint anys. Encara que sigui un benefici per al país, segur que hi haurà col·lectius que no ho veuran clar o perdran alguna cosa en el trajecte. Planificar a llarg termini, per tenir-ho clar, i sortir de la improvisació constant. Planificar les obres, però abans les inversions necessàries. S'han de tenir diners i saber-los administrar. 

En més d'una ocasió he comentat que hi ha governs que no saben ni volen planificar, preferint començar i acabar les obres, però llavors et trobes, per exemple, que al país no s'ha construït prou habitatges per donar resposta a la gran demanda actual. Això és una xacra que arrossegarem durant anys!

Eixos orbital i transversal

Lligat amb el comentari d'ahir, on remarcava la importància de disposar d'un bon transport públic, sobretot si es vol convèncer a la ciutadania que deixi de moure's amb el vehicle privat, avui llegia la proposta estratègica de la consellera Sílvia Paneque, per transformar la xarxa ferroviària de Catalunya. No s'inventen res, sinó que recuperen idees que hem escoltat moltes vegades, però que han acabat en això, amb idees sense posar fil a l'agulla.

Sempre ens queixem de l'Espanya radial, en què tot ha de passar per Madrid, com si a Catalunya no funcionés de la mateixa manera. La nostra xarxa viària i la ferroviària són també radials, amb l'única excepció de l'eix transversal, que té pocs anys d'història, però que va representar un canvi de mentalitat important.

Avui es fa difícil, per no dir impossible, desplaçar-te en tren sense haver de passar per Barcelona, i en aquesta estratègia de la consellera, torna a sortir l'eix orbital, que hauria d'unir Mataró amb Vilanova i la Geltrú, o bé l'eix transversal que uneixi Girona amb Lleida, com ja passa per carretera.

L'actual govern de la Generalitat sembla decidit a posar en marxa projectes encallats des de fa dècades. Voldria pensar que no es quedarà en una pluja d'intencions, com ha passat fins ara, sense que es materialitzi res. Planificar és important i hi ha governs, autonòmics o municipals, que no hi tenen gaire pràctica. Tot i això, no ens podem quedar en el paper i cal posar en marxa els projectes. No és fàcil, però ja està bé d'anar marejant la perdiu.

Tenim prou experiència en l'execució d'obres d'infraestructura que s'eternitzen. Ens agradaria que quan hi ha una idea, aquesta es portés a terme ràpidament i en poguéssim gaudir de pressa. Això no passa, i t'adones que la doble via de la línia R3 és encara una reivindicació, després de cinquanta anys. I ara, que ja s'hi està treballant, et parlen de la finalització de l'obra a molts anys vista. Això fa que no ens puguem encantar planificant, sabent que tot és tan lent.

Digueu-me desconfiat, però fins que no vegi les màquines al carrer, no em creuré gaires coses, i tenint ja una edat, tinc més pressa que mai.

Una xarxa radial que buida el territori

Aquestes darreres setmanes s'ha parlat molt de Rodalies i de tots els problemes que han afectat el normal funcionament de la línia de tren. Dir normal funcionament és una broma ja que tots sabem com funcionen els trens al nostre país, i els problemes amb què ens trobem si en som usuaris.

Al marge de les dificultats per aconseguir una inversió mínima necessària per al bon funcionament de la xarxa de trens que hi ha al país, cal parlar de les mancances al territori. La infraestructura ferroviària és radial amb destinació o origen Barcelona, un fet que critiquem molt d'Espanya, i que probablement ens ho hauríem de fer mirar.

Si vius fora de l'àrea metropolitana saps sobradament les dificultats que hi ha per desplaçar-te amb servei públic cap a altres zones allunyades de Barcelona i voltants. Si això ho vols fer en tren, la cosa encara és més complicada, per no dir impossible.

No estic al corrent de l'existència de projectes a mitjà termini per resoldre aquesta mancança que considero que hipoteca el futur del país, i que agreuja l'abandonament del territori. De totes maneres és un tema que fa molts anys que se'n parla, i que fins ara no s'ha resolt. Soc conscient que la majoria de la població catalana viu a l'àrea metropolitana, però, com un peix que es mossega la cua, si no es fa res per millorar la transversalitat del servei públic de transport, la tendència serà cada vegada més gran a potenciar la concentració de la població i l'abandonament del camp i poblacions rurals, però no només, sinó que dificulta la vida a ciutats mitjanes que podrien tenir la seva pròpia dinàmica econòmica i cultural.

Per un moment m'imagino el trasllat des de la meva residència, al Maresme, a la ciutat on vaig néixer, a Osona, i se'm fa molt difícil trobar la manera si no és passant per Barcelona, amb el que això representa de temps. Si el viatge és d'anada i tornada, la cosa ja és tota una epopeia.

M'agradaria, doncs, poder llegir que es fa alguna cosa per resoldre aquesta dificultat en el transport, paralel·lament a les obres de millora de la xarxa de trens, com pot ser la línia que va fins a Puigcerdà, que es troba en les mateixes condicions de quan jo estudiava a la Universitat de Barcelona, ara fa cinquanta anys.

El corredor del Mediterrani una quimera?

El corredor del Mediterrani és una necessitat que fa massa anys que espera ser una realitat. Els diferents governs centrals han actuat amb una mentalitat centralista que s'ha constatat al llarg de tota la història. Han preferit més invertir en l'esquema radial, a partir de Madrid, que no pas tenir en compte una zona amb molta activitat econòmica, però al marge de la capital.

La pressió que s'ha fet des de Catalunya s'ha menystingut deliberadament, i el relleu que ha agafat València sembla que ha despertat més interès. No és només beneficiar Catalunya, sinó tota la zona del Mediterrani, i en conseqüència l'Estat en el seu conjunt.

Com acostuma a passar, tot són promeses que no s'acaben complint, i any rere any s'ha de reivindicar aquesta necessitat que no pot esperar més. Avui s'ha reunit el col·lectiu Vull Corredor, amb una representació de 1.300 empresaris i l'assistència de la ministra de Transport, la catalana Raquel Sánchez. 

Hi ha un calendari previst que es tem que no s'acabarà complint. El problema és que ja anem tard, perquè no ha interessat al govern de Madrid, tant en èpoques del PP com del PSOE. El centralisme està molt arrelat en aquests dos partits, com es pot comprovar en molts aspectes.

I no els fa vergonya. Penso que caldria una estirada d'orelles des d'Europa, a veure si en fan més cas. Si més no ja que ens subvencionen, tenen tot el dret d'exigir que es vetlli per allò que pot ser beneficiós per incrementar el PIB. No és estrany que hi hagi malfiança amb la destinació dels diners europeus que ens han de venir, que també es volen centralitzar i no donar marge de maniobra a les comunitats perquè els gestionin d'acord amb les respectives necessitats.

Tot plegat un mal endèmic de difícil solució, perquè no hi ha una alternativa de govern al centre que sigui possible, i que tingui una mentalitat diferent, comprenent que allò que beneficia a uns quants, encara que no sigui directament Madrid, beneficia a tothom.