Quan un articulista en té un bon coneixement

Acostumo a llegir el diari, ara digitalment, i m’entretinc estones amb articles que em resulten interessants. A vegades em pregunto què té aquest articulista que m’agrada especialment el que escriu? El tema que tracta és una part important i que em motiva a seguir llegint, però hi ha quelcom més. Un mateix tema em pot agradar més segons qui l’escriu. Per què?

He arribat a la conclusió que la importància perquè un article o fins i tot una notícia t’agradi especialment és la contextualització, les referències històriques, tot allò que forma part del text i que t’ajuda a entendre el que està succeint.

Penso en aquests moments en l’Enric González i els seus escrits al diari ARA. No me’n perdo cap. No només és interessant la seva opinió respecte al tema que tracta, sinó que el coneixement que en té, el context en què ho situa i ho relaciona, et fa aprendre coses que probablement desconeixies o que no ho relacionaves directament.

No sé la política o criteris que segueixen les direccions dels diaris a l’hora d’escollir els seus articulistes. M’imagino que persegueixen aquells que els mereixen confiança i valoren la seva opinió i coneixements. Probablement, tampoc n’hi ha tants que excel·leixin i llavors et trobes amb uns quants col·laboradors que deixes de seguir perquè no t’interessen.

Els lectors opinen i se’ls ha de respectar, no pas moltes de les coses que comenten. Quan es tracta d’un bon articulista el to i contingut de les intervencions és totalment diferent de quan qui escriu no et motiva ni t’aporta gairebé res de nou.

La idoneïtat de l'impost de successions

L'article de Fernando Trias de Bes al diari ARA, "La casa dels pares", estic segur que generarà molts comentaris i també crítica. L'articulista sempre dona la seva opinió de manera franca i això acostuma a provocar recels i opinions contràries. Ell no se n'amaga, i penso que és d'agrair. Hi ha altres articulistes que procuren no definir-se del tot i evitar l'allau de crítiques. 

En aquest article critica l'impost de successions amb l'argument que els immobles que els fills reben dels pares ja han pagat tots els impostos haguts i per haver, i no té cap sentit haver de pagar pel simple fet de rebre'l en herència.

Hi ha persones que tenen molt clar que els propietaris han de pagar, sigui el que sigui, però han de pagar, i per tant els nous propietaris també, però no entren en l'anàlisi del fet impositiu. Els nous propietaris ja pagaran els impostos corresponents quan gestionin la propietat, però pagar per rebre-ho?

Sempre he defensat que l'Estat ha de tenir recursos suficients per fer una de les tasques més importants, segons la meva manera d'entendre la vida, i que és la redistribució de la riquesa. La manera d'obtenir aquests recursos és una altra història i s'ha d'estudiar bé i trobar-hi una lògica, que amb l'impost de successions som molts que no li sabem trobar, sobretot quan estem parlant de l'habitatge principal.

És cert que molts municipis tenen rebaixes considerables quan es tracta dels habitatges on residien els pares difunts, però no sempre és així, ni tampoc en la totalitat dels impostos a satisfer en el moment de registrar la nova propietat, per parts dels hereus.

La discussió pot ser llarga i es poden trobar molt matisos, però m'agradaria que la gent opinés amb arguments sòlids i no amb plantejaments ideològics que a vegades no s'aguanten amb res. No caiguem en la trampa de rics i pobres, perquè l'impost no ho té en compte. Podem discutir si l'Estat ha de cobrar més o menys impostos per poder tenir els recursos necessaris per actuar. Ja sabem que hi ha qui voldria un Estat feble i que les diferències entre la població continuessin augmentant, però això ja és un altre tema que dona per a un debat encara més llarg i profund.

La discussió sobre l'impost de successions no és nova d'ara i em temo que tindrà un recorregut llarg. Algú hi veu competència deslleial per part de les comunitats autònomes que l'han suprimit. Puc entendre que la nostra Generalitat està mancada dels recursos suficients per donar un servei d'acord amb les necessitats creades al nostre país, però cal veure d'on han de sortir aquests recursos i si l'opció de l'impost de successions té lògica o no. Sempre, al marge de les ideologies, i sense entrar a valorar particularitat de si els hereus tenen recursos per fer-hi front. Parlem en genèric i raonadament.

Articulistes poc honrats

Sempre havia pensat que els articulistes amb una certa solera escrivien els seus articles amb ganes de fer reflexionar els electors a partir, això sí, d’unes idees i creences particulars, i per tant subjectives, sense caure a l’extrem de voler adoctrinar o simplement fer l’arenga partidista en què només ells són els que ho fan i pensen bé i els altres els equivocats i dolents de la pel·lícula. Amb el temps m’he adonat que n’hi ha molts que aprofiten l’oportunitat per tirar l’aigua al seu molí, carregant-se, de la manera més natural, els que pensen diferent que ells. 

Al diari ARA, que hi estic subscrit, darrerament compta amb algun col·laborador que és d’aquesta corda, intentant fer-nos creure que és un gran analista, quan el que realment és un militant o simpatitzant d’un partit polític que només es dedica a carregar contra els adversaris polítics, facin el que facin. 

Entenc que els articulistes són lliures d’expressar la seva opinió de la manera que els sembli millor, i que els responsables dels mitjans de comunicació així ho han d’acceptar. No sé, però, si caldria que un director d’un diari hi pensés una mica i intentés valorar si aquesta manera d’escriure i expressar-se és el que més li convé, encara que només sigui per mantenir fidels els lectors, si és que demanar professionalitat i rigor no és demanar massa.

No vull aprofitar l’escrit per anar contra uns articulistes concrets. Penso que tothom ho podrà comprovar si segueix algun periòdic. Cal que siguem crítics i deixem constància d’aquesta mala praxis periodística.

Toni Soler, supervivent

Darrerament se'm fa difícil trobar articles interessants al diari ARA. Soc subscriptor de l'ARA des del primer dia i ho continuo essent tot i considerar que no està passant pels millors moments. Quant als articulistes, no sé si hi ha hagut baixes voluntàries o forçades, però el cas és que he trobat una davallada del llistó qualitatiu o, si més no, d'interès personal. Hi ha articulistes que continuaré llegint, coincideixi o no totalment amb les seves opinions, però que sempre em mereixen credibilitat i base raonable. I avui em refereixo a l'article d'en Toni Soler, a qui llegeixo setmanalment.

"Robar no és la paraula" m'ha semblat un títol molt encertat i també tot el seu contingut. No ho sabria dir millor i hi estic totalment d'acord. Em molesta el victimisme, però penso que titllar aquest escrit de victimista seria un error, un insult a la intel·ligència, perquè el raonament d'en Toni Soler és molt clar. 

Des de sempre els conservadors espanyols han treballat per afeblir l'estat i jo afegiria que els progressistes, que tant se'n vanaglorien, no han estat prou contundents a l'hora de reforçar-lo i dotar-lo de suficients recursos per garantir una millor justícia redistributiva de la riquesa del país.

Podria pensar que l'impost sobre el patrimoni és redundant, tenint en compte la imposició sobre la renda, i també afegir que dissortadament les grans riqueses troben la manera d'estalviar-se l'impost i al final qui l'acaba pagant és la classe mitjana. Però el més important de tot això és la referència que l'articulista fa al sistema de compensació territorial a Espanya, que fa que autonomies com Andalusia siguin receptores de diners que provenen d'altres com Catalunya. Si hi ha aquesta compensació resulta més dubtosa la llibertat d'aquestes comunitats receptores d'eliminar l'impost. D'alguna manera ja els hi paguem nosaltres, tinguem o no patrimoni.

Com ja comenta en Toni Soler, el tema és el mateix de sempre i per més que opinem al respecte, mai ens acceptaran les raons. Al final el que es pretén és que els catalans paguem els plats trencats d'una mala distribució econòmica del país, fruit d'una dictadura que va durar quaranta anys, i altres elements que no convé parlar-ne gaire perquè no et comencin a insultar i titllar de supremacista.

Celebro que Toni Soler continuï escrivint el seu articule setmanal, i confio en l'arribada de nous articulistes que em resultin tant o més interessants.

Més sobre el diari ARA

Avui m'he entretingut a llegir els comentaris que han aparegut a les xarxes socials sobre la censura, per part del diari ARA, de l'article de qui era col·laborador seu, en Xavier Roig. Abans d'ahir ja vaig escriure sobre el tema, però no en tenia prou coneixement. Només sabia l'opinió d'una banda. Avui no és que sàpiga gaire més, però almenys he pogut constatar que realment el diari ARA havia censurat l'escrit.

Personalment em sap greu, perquè tal com deia en l'altre escrit, en sóc subscriptor des del primer número, però també deia que no em va agradar el nomenament de l'actual directora, i així vaig intentar manifestar-ho a en Carles Capdevila, encara que probablement no li va arribar el missatge.

La censura no és bona i en aquest cas considero que no ha estat encertada. No hi he trobat la gravetat dels insults que manifesta la directora de l'ARA, i en tot cas sempre queda clar que és l'opinió de qui signa l'escrit.

També em sap greu que Xavier Roig deixi de col·laborar al diari, perquè els seus escrits m'acostumaven a agradar i els podia subscriure gairebé tots. Tots sabíem que l'articulista era molt apassionat amb els seus judicis i opinions, i que era molt coherent amb tot el que deia. Qui no hi estava d'acord podia discrepar-ne o bé deixar de llegir-lo, però censurar mai és bo.

Tot i la meva opinió sobre qui està al capdavant del diari, no he pres la decisió de donar-me de baixa, i confio no equivocar-me. Hi ha bons col·laboradors encara, i tampoc tenim tanta premsa alternativa que poguem canviar fàcilment. Sí que m'agradaria, però, que els fets ocorreguts servissin per fer una reflexió i canviar la manera d'actuar. Si la tònica és la mateixa amb la resta de col·laboradors, ens trobarem amb més desercions, o bé amb articles superficials i poc crítics amb la situació política actual. 

No seríem els primers en abolir una monarquia, oi?

On és el problema en demanar l'abolició de la monarquia? Estic convençut que una gran majoria de catalans estem en contra de continuar vivint en un sistema monàrquic i preferim la república. Si la majoria de diputats escollits pel poble demanen la seva abolició, què passa? Per demanar que no quedi, oi? Una altra cosa és el cas que se'n farà i les conseqüències que se'n poden derivar.

Ahir també em va molestar llegir unes declaracions de Lluís Pasqual recent dimitit com a director del Teatre Lliure, on afirmava que els sobiranistes ens segrestaven i ens feien sortir al carrer. Per què parla en nom meu si no sap com penso? A mi no m'agrada el que està fent el govern català, ni el que està passant al Parlament, però jo he sortit l'onze de setembre, lliurement, sense que ningú m'hagi obligat.

Que cadascú opini per ell mateix i deixi de parlar de què pensen els altres. Si ens deixen votar el referèndum sabrem si som molts o pocs els que volem la independència i llavors es podrà parlar clar, però de moment, que no es fiquin amb mi.

Quant al rei, ja sé que fa mal veure com la majoria parlamentària el rebutja, però la vida és així. No pot ser viure tota la vida amb imposicions. Avui ho deia molt clar l'articulista Xavier Roig a l'ARA. Els jutges passen unes oposicions i serveix per tota la vida, però això no ha de voler dir que tot el que diguin i decideixin durant tot el temps que estan en actiu sigui cert i s'hagi de venerar. Atacar la sentència d'un jutge no és delicte. Tots ens podem equivocar, també els jutges.

Benvolgut Albert Pla Nualart, no t'entenc

Sóc subscriptor, des del primer dia, del diari ARA i acostumo a llegir la majoria d'articulistes, amb algunes excepcions, no tant perquè m'agradin més o menys, sinó perquè sovint em trobo que el temps m'obliga a prioritzar què llegeixo i què deixo per a un altre dia, i que a vegades queda sense llegir. Hi ha, però una secció que em produeix una sensació estranya, que moltes vegades deixo de llegir per evitar la meva frustració. Benvolgut Albert, ja em disculparàs, però jo no t'entenc.

Tot i que la meva generació va patir molts problemes per expressar-se en català, personalment vaig tenir la sort de viure en un reducte on el català hi era present, malgrat les lleis franquistes, i el meu primer llibre de gramàtica va ser "El faristol". Sense títol fins no fa gaires anys, que me'l vaig treure no per necessitat, sinó per punt d'honor, he anat parlant i escrivint sempre amb un catala, crec jo, força correcte.

Tinc els meus dubtes a l'hora d'escriure, i molts d'aquests l'Albert Pla els comenta a la seva secció "Un tast de català". El problema que tinc, però és que després de llegir una i més vegades la seva classe de català, em quedo pitjor que al començament. No l'he entès de res i encara m'ha afegit més dubtes.

Ahir, després d'alguns dies d'ignorar els seus escrits, vaig decidir llegir l'article "¿S'ha enrigut de mi o se n'ha rigut de mi?". Ho vaig fer amb molt d'interès i ganes d'entendre quina era la manera correcta d'expressar aquesta idea, i... em va passar com sempre: no vaig saber entendre com ho havia d'escriure. 

Probablement el problema és meu, i hauria d'esforçar-m'hi més, però li voldria demanar a l'Albert si seria possible escriure d'una manera més entenedora, sobretot per a aquelles persones que no tenim el seu nivell, però que considerem molt interessants les seves ganes d'ensenyar, de fer pedagogia sobre la llengua. Recordo una anècdota que m'explicaven els meus pares, ja fa anys, d'un capellà i gran teòleg, que en una conferència un dels assistents va dir a qui l'acompanyava: "Ha de ser molt intel·ligent, perquè no l'entenc de res!".

Qui ha posat benzina al foc?

És interessant llegir segons quines opinions d'articulistes i escriptors sobre l'actuació de la policia a instàncies judicials, tan emparentades amb el poder executiu espanyol. Avui us recomano l'article al diari ARA, Ja són a l'abocador de la història, de l'escriptor Suso de Toro. El subscric totalment i  felicito el seu autor per explicar les coses d'una manera tan simple i entenedora.

Realment és la ignorància del president del govern espanyol el que ens fa tan mal als catalans, però també la mala fe d'alguns polítics del PP català, persones que no han estimat mai el país i que sempre han buscat excuses per menysprear Catalunya i confondre els seus socis de Madrid. M'heu llegit més d'una vegada l'enveja respecte al País basc on sempre ha posat per davant el país, sense perdre la seva ideologia dretana. A Catalunya el PP català sempre s'ha posat al costat del PP espanyol per torpedinar les nostres lleis, institucions, cultura i llengua.

Vivim uns moments difícils que no podem destensar sota el perill de resultar esclafats per la intolerància, la falta de democràcia i la desaparició dels nostres drets civils, no ja com a poble, sinó com a persones que defensem la nostra identitat.

Hauria estat molt fàcil evitar la situació actual, i menteix qui diu que ha estat provocada pel govern català. Amb un govern espanyol mínimament intel·ligent no hauríem arribat a exigir la independència. Només quan et sents trepitjat, menystingut i arraconat, és quan decideixes aixecar el cap i prendre la iniciativa. Segur que el govern català ha pres decisions equivocades, però qui ha posat benzina al foc ha estat el PP, amb un reguitzell de ministres que em resisteixo a anomenar en aquest bloc.

La Vanguardia rescindeix el contracte amb Gregorio Morán

Crec que era ahir que vaig llegir la notícia sobre la rescissió del contracte per part de La Vanguardia a l'articulista Gregorio Morán, que cada dissabte publicava un conjunt d'improperis en la secció titulada "Sabatinas Intempestivas". Abans de marxar de vacances tenia coneixement que li havien censurat un  article, que vaig poder llegir al web d'Internet del diari El Periódico, però no sabia com havia acabat.

Durant els anys que vaig ser subscriptor de La Vanguardia acostumava a llegir els seus articles, encara que en més d'una ocasió m'ofenien, i el que quedava clar era que Gregorio Morán és un xulo i un cregut, però això no treu que et puguin interessar certes reflexions i referències històriques.

Molestava el to, encara que estiguessis d'acord en el fons, sobretot quan es dedicava a ridiculitzar els altres, la qual cosa feia setmana rere setmana. Quedava clar que era un fanàtic unionista i qualsevol persona que fes olor sobiranista era insultat fins a deixar-lo com un drap brut.

Jo, que acostumo a escriure diàriament en el meu blog, i que em trobo molt lluny del senyor Morán, per discurs, dialèctica, coneixement i intel·ligència, em sorprèn com hi pot haver persones tan segures d'elles mateixes, que no comenten, sinó que sentencien, i a més insulten sense parar. Jo sempre he cregut que la modèstia és un do, i que quan escrius o opines, ets conscient que allò és el que tu penses, i que probablement hi ha qui ho té més clar que tu. 

Vull pensar que la rescissió del contracte no va venir només per l'article censurat, sinó per la trajectòria. Gregorio Morán estava acostumat a que ningú li censurés res i m'imagino que es va anar animant fins al punt d'ofendre directament. Després d'uns anys d'estar subscrit a dos diaris, amb la sortida de l'ARA, vaig decidir deixar La Vanguardia i ja no l'he llegit més. Suposo que buscarà un altre mitjà per poder esplaiar-se i treure tot el fel, que a dins no pot ser bo.

La Vanguardia prescindeix de Xavier Antich

Aquests dies hem pogut llegir que La Vanguardia ha comunicat al seu col·laborador Xavier Antich que no li publicaria cap més escrit. L'articulista ha denunciat aquest fet com un càstig per un dels seus darrers escrits en què criticava el ministre de Defensa, en funcions. La Vanguardia, però, ha respost dient que molts altres col·laboradors han criticat el ministre i continuen escrivint. 

Estem tan acostumats al blindatge del senyor Jorge Fernández Díaz que ja res ens sorprèn. En un estat democràtic en tota regla el senyor Fernàndez Díaz faria temps que hauria dimitit, o per voluntat pròpia o del president del govern espanyol. A Espanya, però, això de dimitir no se sap ben bé què és. Se'n parla molt i es reclama encara més, però no s'arriba a produir. La sensació que tens és ben clara, moltes persones que es dediquen a la política no ho fan tant com a acte de servei, sinó per interessos personals, ja siguin econòmics o de prestigi. Dimitir llavors és un trauma que ningú no vol passar.

És molt lògic que La Vanguardia vetlli pel bon nom del ministre, encara que fins al dia d'avui no ens hagi demostrat estar-ne capacitat i hagin aflorat les seves tendències autoritàries, per no dir-ho més clarament. A La Vanguardia no li cal que ningú li vagi a demanar que prescindeixi de tal o qual col·laborador, perquè la sintonia amb el ministre és bona. L'actual director de La Vanguardia és la "voz de su amo", que amb el seu nomenament va suposar un punt d'inflexió i convertir una tendència més central i oberta en un pur miratge.

M'imagino que Xavier Antich serà un més de la cadena de substitucions de col·laboradors, sempre a marxa lenta, perquè no es noti tant, deixant un pòsit per justificar-se davant de la gent més crítica amb el posicionament del diari. 

Què passarà amb els policies locals de Madrid?

Quan vaig saber que Aguirre seria l'alcaldable de Madrid de seguida vaig recordar l'episodi en què va fugir d'uns policies locals de Madrid el dia que varen gosar multar-la per una infracció de trànsit i, després de bolcar-los una moto, la varen perseguir fins a casa seva. Què els passarà ara que serà la seva cap suprema?

Passem la vida criticant l'actitud de molts polítics i la manera que tenen per evitar multes, sancions i fins i tot presó, però no serveix de res. Aquests mateixos polítics opten a càrrecs i surten airosos de tot. Només veure que això passa, ja ens hauria de servir per declarar que la vida política i social del país està corrompuda i que hi ha desigualtat no només econòmica, sinó també en drets i deures.

Algú es creu que en aquestes eleccions, les municipals, però també les generals, tot canviarà i es produirà una regeneració política? No us ho cregueu pas. A mi no em mereix cap confiança ni Podemos ni C's. Podran pensar diferent en molts aspectes, però la seva targeta de presentació està tacada com la dels altres. L'únic consol és evitar les majories absolutes i forçar-los a pactar, però... quina garantia ens pot donar un pacte PP-C's? si sumen majoria absoluta pot ser fins i tot pitjor que ara, perquè es dedicaran els quatre anys no només a perjudicar-nos, sinó també a barallar-se entre ells per treure pit.

Avui a La Vanguardia, l'articulista José Antonio Zarzalejos parlava de "Qüestió d'estil". Comentava l'entrada en l'esquerra de persones amb elegància intel·lectual, i les comparava amb l'estil de la majoria de polítics actuals, sobretot en el PP, i esmentava particularment el portaveu popular al Congrés, el senyor Rafael Hernando, que acostuma a utilitzar un estil barroer que no li fa cap bé, però entenc que és el que sap fer. Zarzalejos afegia que "les societats evolucionades reclamen els millors d'entre els ciutadans per ser governades i dirigides". Fa molt temps que estem reclamant millors polítics i també una altra manera de governar. La veritat és que l'alternativa de C's i Podemos no em mereix cap garantia, malgrat pensar que pitjor que amb el PP difícilment ho puguem patir.

Ernest Urtasun queda en evidència

Suposo que queda molt clar que es tracta d'una percepció, que vaig tenir ahir durant el debat televisió de .cat. Recordo haver escrit, durant la campanya electoral de les europees, la bona imatge que m'havia causat Ernest Urtasun, i em feia pensar que, a diferència de la majoria de partits, ICV portava a Europa els millors elements. 

Ahir, en el debat de TV3 sobre Grècia, vaig veure-hi, però, el polític d'ICV d'aquests dies, molt tocat per l'efecte Podemos, que els ha fet perdre els estreps. Les bones argumentacions d'Urtasun havien desaparegut i es limitava, com un polític mediocre, a criticar el president Mas, posant-lo com el malvat de la política, l'esca de tots els pecats, i l'enemic a batre.

Entenc que quan se li esquerda el perfil sobiranista i li passa la mà per la cara una força d'esquerra i més trencadora del model obsolet i corrupte actual, i que a més se'l culpa d'haver contribuït a arribar a la situació actual, ser capaç de mantenir-se ferm i amb bons arguments és molt difícil i, sovint, la sortida més fàcil és atacar l'adversari més vulnerable, tot buscant complicitats.

No em va agradar i crec que no sóc l'única persona que pensa així. El representant de la CUP en aquest debat, ho va treure molt més bé, sense que ningú li pugui dir que sigui devot d'Artur Mas. L'economista, articulista de l'ARA, Miquel Puig va desarmar Artasun, que no tenia cap altre recurs que repetir-se intentant ofegar les paraules de qui el deixava en evidència.

Aquí no hi ha bons i dolents, sinó que tothom té prou feina per tirar endavant, d'acord amb la seva ideologia. Donar totes les culpes als altres és una estupidesa. No adonar-se'n és una debilitat. Cada vegada queda més clar que l'única sortida d'ICV és ajuntar-se amb alguna altra força, perquè el temporal amaini, o si més no, el puguin combatre plegats.

Miopia, excés d'orgull o impotència, quina és l'afecció de Rajoy?

Darrerament estem tan acostumats a la iniciativa del president Mas a cada cop de porta de Madrid, que de les converses que manté amb el conjunt de partits polítics sobiranistes i el PSC no n'esperem gaires resultats i sí en canvi una nova proposta del president que fins ara s'ha seguit fidelment. El per què de tot això només s'explica per l'astúcia del president en assimilar i liderar el que la gran majoria de catalans inquiets li ha comunicat.

Per altra banda, no hi ha dia que no llegeixis un articulista que ens parli de la transformació sobiranista de Mas. Tothom dóna per fet que Mas va caure del cavall l'onze de setembre de 2012 i que des de llavors, tot i les contrarietats que ha patit, no ha deixat de caminar cap al dret a decidir i amb una opció independentista que ningú s'esperava, fins i tot posada en dubte pels partits sobiranistes catalans.

La premsa es feia ressò avui de l'enfrontament entre el fiscal general i els fiscals catalans, per considerar que l'enfoc que es donava a la querella del fiscal general no s'aguantava per enlloc. Diuen que el senyor Torres Dulce s'ha enfadat amb Alícia Sánchez-Camacho perquè es va avançar en anunciar el detall de la querella, i ha corregut a desmentir la intervenció del PP, contràriament al que han fet els fiscals catalans, que manifestaven que s'han sentit pressionats.

L'evidència és que el PP està desorientat i té dificultats per defensar una mateixa línia d'actuació. No tothom està content amb l'actitud de Rajoy, probablement perquè encara el troben massa tou, ni tampoc amb la manca de reacció de Fiscalia, a qui li haurien recriminat que no hagués ordenat requisar les urnes. Si això és millor o pitjor per al PP, ho sabrem a no trigar.

L'actitud de Mas ha desarmat el govern de Madrid que encara no ha tingut temps de reaccionar amb el cap, sinó que s'ha limitat a fer declaracions de menyspreu i treure ferro a la gran reacció sobiranista de diumenge. Es tracta de la reacció de la impotència quan t'adones que t'han guanyat. Espero llegir els comentaris sobre la premsa i institucions estrangeres, que demanen a Rajoy que reconsideri la seva actitud. Veurem si guanya el quixotisme de Rajoy o la sensatesa del món mundial.