Millor prevenir que curar!

Avui parlàvem de l'estat en què es troba el Camí de Mar, que l'havíem batejat com el Camí d'en Vicenç, per la intervenció que va fer en Vicenç Martí quan va ser regidor de la nostra vila. L'embat de les onades del nostre mar deteriora la nostra costa i d'aquí els greus problemes de la via fèrria del Maresme i la desaparició de les nostres platges. 

Encara hi ha qui nega els efectes del canvi climàtic, però el cert és que només cal fer memòria i observar els canvis que hi ha hagut a la nostra costa, per no mirar més enllà. Fa uns dies ens parlaven del Niño, aquell fenomen natural que es reprodueix periòdicament i que començava a generar-se a la costa oest del Pacífic, i que en un termini d'uns tretze mesos acabarà arribant al nostre país. Els efectes previstos són d'un extrem a l'altre, en funció dels indrets: extrema sequera, grans inundacions per pluges torrencials.

Què hem de fer amb el Camí de Mar? Ens n'oblidem i canviem de ruta, o demanem a qui té les competències per actuar-hi que ho arregli i protegeixi? És evident que el nostre Ajuntament no pot invertir-hi perquè no li correspon, però d'alguna manera ha de vetllar que ningú no prengui mal. 

En Carles ho tenia molt clar: enviar des de l'Ajuntament un burofax a la institució responsable, informant de l'estat del camí i el perill que suposa per als passejants. Caldria tancar-ho? Sabem que l'Administració és lenta a l'hora de reaccionar i no sabem si, després del comunicat, vindran a fer-hi alguna cosa, ni quan. Tancar-ho, ens limita l'accés i la possibilitat de passejar-nos-hi, però pot evitar un accident.

Prendre decisions no és una cosa que resulti fàcil, però quan tens responsabilitats, saps que ho has de fer i, per norma, sempre és millor prevenir que curar!

Es tracta de bocamolls, provocadors, ignorants?

Aquests dies les xarxes socials van plenes de comentaris sobre la visita de la presidenta de la comunitat autònoma de Madrid a Mèxic. Com ja he dit moltes vegades, sense deixar de llegir el què s'hi diu, en faig poc cas, sobretot perquè desconec la veracitat de moltes de les coses que es comenten. Davant del dubte, faig cas omís i, en tot cas, espero a llegir-ho a mitjans periodístics que encara em generen confiança.

De totes maneres, sí que voldria insistir en el fet que els nostres polítics es perden en declaracions, no sempre prou encertades, i es dediquen massa poc a solucionar els veritables problemes amb què ens hem d'enfrontar la ciutadania. Hi ha molta feina pendent i caldria no distreure's i anar per allò que importa i ens afecta.

Aquests dies també ha estat notícia la infecció, per un virus, dels passatgers d'un creuer que aquesta matinada arribava a Tenerife, i que ha provocat picabaralles entre el govern de l'Estat i el president de les Canàries. Ningú vol exposar la seva gent davant la possibilitat de propagació del virus, encara que hem de suposar que s'estan fent bé les coses i no hi haurà d'haver cap mena de perill.

Però m'he fixat en una altra notícia que segurament se'n parlarà, i que caldria tenir-la en compte per encarar els seus efectes. Em refereixo al fenomen natural anomenat super-Niño, i que s'estaria formant a la part occidental del Pacífic, amb repercussions arreu del món. A casa nostra arribaria en 13 o 16 mesos, no sé si amb prou temps per preparar-nos per no patir més del compte.

Els fenòmens naturals cada vegada són més extrems, provocant sequeres serioses i episodis de fortes pluges que arriben a ser torrencials, devastant tot allò que es troben pel camí. A casa nostra ho hem patit i sabem que estem a exposats a desastres naturals que caldria preveure i intentar mitigar. Els nostres governants ho haurien de tenir molt present i prendre les mesures necessàries per evitar grans mals. En això sí que cal dedicar temps i recursos. En les declaracions gratuïtes no hi haurien de dedicar ni cinc minuts. 

No era un criminal perillós?

No només les paraules se les endú el vent, sinó també tota la paperassa, acords i decisions signades. I ens hi hem d'anar acostumant, si no ens volem desesperar i trencar la baralla.

Això ho dic arran de la trobada del president Trump i el president interí Ahmed al-Sharaa, un exlíder d'Al-Qaida, que ja no deu ser tan dolent. 

Em sembla molt bé que la gent es trobi, parli i intenti millorar les relacions, però em sorprèn, encara, els canvis d'actitud en funció dels interessos de cada moment. Realment hem perdut la memòria, o millor dit, no tenim gens d'interès de recordar allò que passava anys, mesos o dies enrere. I això fa que la gent no entengui res i desconfiï de tot i tothom.

És evident que posar l'exemple del president dels EUA és una ironia. Si alguna persona canvia d'opinió i discurs en poques hores és ell. Un bocamoll, perillós pel poder que té i, per tant, pel mal que pot provocar.

Avui què toca dir? El que té menys importància és el que vàrem dir demà, i no ens preocupa pensar què direm demà. Quan ens llevem ja veurem què direm i què farem. Si ningú ens pot frenar, per què ens hem de molestar en ser coherents o, fins i tot, a donar explicacions dels canvis?

Tots tenim aquesta tendència de centrar-nos en l'avui sense recordar d'on venim i on volem o podrem arribar. Fa quatre dies que patíem una sequera extrema i ara, que hem tingut una bona tongada de pluges, ja ho hem oblidat tot. La sequera és part de la història passada. També la pandèmia de fa quatre anys ens havia de canviar la manera de viure. Una vegada superada, en què hem canviat?

L'apagada de finals d'abril ens va enganxar amb els pixats al ventre. Això no es pot tornar a repetir, i si fa el cas, hem d'estar preparats per afrontar-ho millor. En serem capaços?

Està bé viure al dia, però no podem oblidar-nos del nostre passat, dels nostres principis i, si hem de rectificar, ho fem, però sense oblidar-nos d'on venim i recordar per què hem arribat fins aquí.

Ens oblidem de la sequera?

Aquests darrers dies han estat carregats de pluja, cel tapat i molt poc sol. Avui, que havia de ser de sol radiant, tampoc és que s'hagi excedit, però la pluja ha cessat. Fins quan?

La sequera ha estat durant molts mesos el tema de preocupació de tots nosaltres, amb algunes zones del territori que n'ha patit les conseqüències, amb restriccions d'aigua, que és vital per a la nostra existència i que només valorem quan ens fa falta.

No sé si us hi heu trobat o bé ho heu comentat, però semblava que tots plegats patíssim una certa depressió. Ens faltava alguna cosa, i probablement era el sol. Hem arribat a pensar què ens passaria si en lloc de viure en un país mediterrani estiguéssim al nord d'Europa, on el sol, durant l'hivern, hi escasseja. Podem entendre el temperament de molts europeus i les ganes que tenen de venir a prendre el sol a les nostres platges.

Diuen que hem batut el rècord de dies seguits de pluja. No sé si també de quantitat de litres acumulats, però en tot cas hem d'estar contents. De mica en mica hem recuperat estones de sol i els núvols, que no han acabat de marxar del tot, ens han permès veure'l a estones i d'esquitllada. Però el més important de tot és que la reserva d'aigua als nostres pantans ha experimentat una crescuda que ens permet esperar l'estiu amb optimisme, sense necessitat de restringir, forçadament, el consum d'aigua. Una altra cosa és que sigueu curosos amb l'ús que en fem, i que evitem malbaratar-la.

L'aigua no és cara. Si ho comparem amb altres productes que no són tan necessaris ni vitals, podríem fins i tot dir que l'aigua és barata. De fet, tothom ens diu que l'aigua s'encarirà, per cobrir el cost de la seva gestió. Una gestió que uns quants de nosaltres voldríem que fos pública, com passa a la majoria dels països del món. La gestió privada del nostre país és atípica.

Ha arribat la primavera i també la pluja i la neu. Ara, d'aquí a poques setmanes, ens començarem a queixar de la calor que fa. És que no estem mai contents! L'aigua és vida, i ha quedat demostrat, encara que durant uns dies hàgim estat una mica malhumorats.

Que la bona pluja no ho aturi!

El temps no ens ha acompanyat en aquests primers dies de la segona festa d'Arenys de Mar. La pluja, que tant necessitem, ens ha fet una mica la guitza, provocant alguna cancel·lació d'actes, modificacions d'itinerari i retards horaris, que per als organitzadors és un trasbals. Em poso a la seva pell recordant quan organitzava actes a la intempèrie en temps de bonança, però de ruixats puntuals que em feien estar molt atent al cel per saber si hauríem de suspendre el concert, canviar-lo d'ubicació o retardar l'hora de començar. Només les persones que organitzen actes a l'aire lliure ho poden entendre. És l'experiència d'estar patint fins al darrer moment que et manté neguitós i, probablement, sense gaudir prou de la festa.

És per això que cal agrair a totes les persones que durant un any han estat preparant els actes de les festes de la meitat d'agost, i que no han pogut portar a terme tot allò que havien previst, ni amb les millors condicions. L'únic que ens consola és que la pluja és vida i darrerament és massa escassa. Tenim greus problemes de sequera i sabem que tot això no ha acabat.

Ànims, doncs, i a continuar amb la festa. Encara ens queden uns quants actes que, entre ullades de sol, esperem poder celebrar i gaudir-ne. Gràcies als geganters, als de la pesta, als macips, i a totes les persones que hi estan al darrere. Ells són els veritables artífexs de la festa popular a la nostra vila, organitzant-se per anar inventant i trobar la millor manera d'oblidar-nos de la calor de l'estiu, sortint als carrers amb les nostres figures més emblemàtiques i les tradicions que ens sentim tan nostres. Gràcies!

La pedregada maleïda

Ahir a Arenys de Mar estàvem avisats que ens arribaria una tempesta que podia fer mal. L'hora d'inici era les 8 h del vespre i la previsió anava fins a la una de la matinada. Poc abans de les 8 h el cel es va ennegrir i tot feia presagiar que les previsions es complirien. Teníem una mica de por tot recordant unes pluges de finals de maig que ens varen inundar locals i pisos. 

El vent bufava i els llampecs es podien veure al darrere dels tres turons. La negror estava aturada al perfil de la serralada litoral i no es veia avançar, però teníem totes les portes ben tancades i les botes d'aigua a punt per si ens calia travessar el rial.

Finalment, tot va acabar en un ensurt i ni una gota d'aigua. Ens havíem estalviat la tempesta, però continuem necessitant que plogui. Les pluges de fa dos mesos se'ns varen posar molt bé, però no n'hi va haver prou i la sequera torna a tocar la porta.

Mentre nosaltres patíem inútilment hi havia altres poblacions que es lamentaven de la pedregada rebuda. Tots hem pogut veure les conseqüències sofertes a Sant Pere de Torelló, i uns veïns de Tavertet es dedicaven a desembussar els embornals del carrer per evitar que l'aigua embassada els entrés a les cases. Un problema que es repeteix cada vegada que plou fort. Problemes de l'obra pública mal feta i mal mantinguda. 

Recordo de la meva infància una pedregada el dia de Santa Anna, a Vic. Totes les teulades d'uralita que podia veure des del balcó es varen haver d'apedaçar, i molts anys després encara hi havia ben visibles les marques.

Segurament que molts Santperencs recordaran la data d'ahir. Alguns d'ells hauran de rascar-se la butxaca per arreglar el cotxe abonyegat o les teules trencades. Les pedregades no fan cap bé. Esperem neguitosos la pluja, però no volem aquests cops maldestres que ens foraden les cases i les butxaques.

Bona revetlla!

El setmanari El 9 Nou penjava a les xarxes unes fotografies de la Foradada que li havien fet arribat uns seus lectors. Imatges del salt d'aigua que tant ens agradava veure durant els nostres estius a Cantonigròs, i que darrerament hem trobat a faltar per la manca d'aigua. No hi ha res més depriment que observar la Foradada sense l'aigua saltant a la bassa que ens hi havíem banyat amb il·lusió i un cert misteri. 

    Ahir, quan vàrem anar a Tavertet, també vam poder veure algun rierol, d'aquells que a ple estiu baixen eixuts, amb un bon cabal d'aigua, i també, travessant el pont nou de Roda de Ter, es podia apreciar el bon nivell d'aigua fruit, tot això, de les darreres pluges. Mentre va durar la sequera teníem la por de no poder recuperar aquestes imatges i el que és pitjor, no saber com resoldre la manca d'aigua.

    Ara estem més esperançats, però no podem abaixar la guàrdia. La pluja és un bé escàs a casa nostra i el fet que ens hagi plogut aquest darrer mes, no ens garanteix aigua suficient per als mesos vinents. Caldrà, doncs, mantenir les normes més bàsiques d'estalvi d'aigua i pensar que continua essent un bé escàs, però vital al mateix temps.

    Avui, revetlla de Sant Joan, una colla d'arenyencs, com també d'altres contrades, han pujat al cim del Canigó a recollir la flama que ha d'encendre els nostres focs, i amb ells celebrar una de les festes més tradicionals i representatives de la nostra cultura. És bo que aquesta tradició es mantingui i que les noves generacions s'hi apuntin. Hem perdut massa coses, i la nostra identitat s'ha qüestionat en excés. Avui escoltem improperis contra la nostra nació, la nostra cultura i la nostra llengua, que no ens mereixem, i ens caldran molts esforços per protegir-nos de qui no ens vol bé.

    Us desitjo, doncs, una bona revetlla, i que mentre ho estigueu celebrant tingueu molt present que tot allò que nosaltres no fem per protegir la cultura i la llengua no ho farà ningú per nosaltres. Sense obsessionar-se, però ferms, gaudim de la festa al mateix temps que la reivindiquem. Bona revetlla!

Els nostres plàtans

Els arenyencs ens sentim molt orgullosos de la nostra riera, que és el centre neuràlgic de tota l'activitat lúdica, social i comercial. I amb la riera, dues fileres de plàtans que formen part del patrimoni natural a protegir. La concentració de tanta activitat també comporta els seus maldecaps, i obliga a un manteniment i ordenament, que no sempre es porta a terme, provocant moltes queixes entre el veïnat.

    La convivència entre el que es passeja per la riera i qui hi té el seu negoci, no sempre és fàcil, i obliga a dictar unes normes, algunes de les quals venen donades per organismes supramunicipals, perquè tothom pugui fer ús d'aquest espai públic en les millors condicions. Botiguers i restauradors han de poder desenvolupar la seva activitat professional, i els vilatans també han de poder gaudir de les passejades.

    Els plàtans, que estan patint tant o més que nosaltres els efectes del canvi climàtic, necessiten un tractament constant, per a la seva protecció, però també per evitar danys a les persones i el mobiliari urbà. La caiguda d'un plàtan ahir el vespre, després del temporal de pluja que ens va afectar de manera contundent, és un toc d'alarma. Un avís perquè ningú s'adormi, i les persones que tenen responsabilitat en la gestió i organització de la vila, han de tenir-ho en compte i posar-se a treballar.

    No soc gens entès en la matèria i aquí moltes persones, amb coneixement, podrien explicar-nos moltes coses, però crec no equivocar-me si dic que després dels mesos de sequera viscuts, podem témer que la salut dels nostres plàtans no és la millor, i la possibilitat que es debilitin i acabin caient, tampoc no ens hauria d'estranyar. És per això que animaria al nostre govern municipal a encarregar a especialistes en la matèria que analitzin la situació de la resta de plàtans de la nostra riera i puguin valorar el risc de noves caigudes, amb el perill que això comporta.

    En el nostre afany d'urbanitzar-ho tot, especulant i construint en excés, impermeabilitzant el terreny i eliminant bona part de l'entorn natural, encaixem algunes espècies, com per fer-nos veure que existeixen, ens facin ombra i ens alegrin una mica la vista. Tot això, però no és gratuït, i obliga a un manteniment i cura que, ja sigui per desmanec o pels problemes de poc abastiment d'aigua, probablement hem deixat una mica descuidat. Conviure amb les persones no és fàcil, però tampoc ho és amb la natura. Hi ha un seguit d'obligacions que no es poden deixar de banda si volem evitar episodis com el d'ahir, que sortosament no va ocasionar cap dany físic.

Bellesa a mig camí

Tornàvem de la creu de Canet, també anomenada Pedracastell, quan de sobte m'he sentit interpel·lat. Automàticament li he demanat a la meva filla d'aturar-nos i observar-lo. M'ha fet l'efecte d'una bellesa especial que m'és difícil definir. Sempre ha estat allà i probablement pocs s'hi hauran aturat a contemplar-lo. Per què m'ha cridat l'atenció, fins al punt de tallar la conversa i el ritme de la passejada? A ningú més li haurà passat?

    He decidit fotografiar-lo i referir-m'hi en el post d'avui, però no com a una simple anècdota, sinó remarcant la importància de l'observació. Quantes coses no ignorem perquè caminem sense fixar-nos en res? I dic coses, però encara és més greu si ens referim a persones! Quantes n'hi ha que passen pel nostre costat i les ignorem absolutament. No tornaré a parlar, avui, de la bondat de les salutacions, sinó de la importància de tenir en compte els altres, però també els objectes, vius o morts amb que ens creuem cada dia.

    I aquí rau la importància de la sensibilitat. Estic segur que si desenvolupéssim una mica més aquest sentit, les coses ens anirien molt millor a tots plegats. Quan convius amb altres persones, és molt important pensar en els altres i intentar que al teu entorn hi ha hagi, pau, harmonia, bon rotllo! I és bo fixar-te en la natura, que no és allà per fer bonic només, encara que en un moment donat et desperti el sentiment i la sensació de la bellesa.

    Si l'observeu en detall hi notareu el pas dels anys. Les dificultats que ha tingut per créixer i sobreviure. La sequera segur que l'ha fet patir, i la seva proximitat al camí tampoc no l'haurà deslliurat d'alguna patacada, però ell ha tirat endavant i ha aconseguit cridar l'atenció. És bell, oi? No us ho sembla?

    Algú dirà que és un arbre més de la boscúria del nostre país. I és cert, com també ho és que nosaltres sóm una unitat enmig d'un col·lectiu que lluita per fer-se sentir, no sempre amb encert, però sí amb moltes ganes de defensar els nostres drets, sovint maltractats.

    Estimar un arbre, que et sorprèn a mig camí; gaudir de la natura i respectar-la, són una manera d'arrelar-te al país que t'ha vist néixer o t'ha acollit, i que t'ha de permetre créixer amb llibertat. Si no valorem les petites coses, no cal que planifiquem grans projectes, perquè aquests tindran una mancança que els farà trontollar. El respecte a la simplicitat i al més petit detall que configura el conjunt que volem construir, no el podem ignorar.

La terra saonada, però el risc continua

Avui he tingut l'ocasió d'observar l'efecte de les darrers pluges al territori i reafirmar-me en la idea que l'aigua és riquesa. Passem bona part del temps discutint sobre molts temes i decisions, però de l'aigua només en parlem quan escasseja. Portem molts mesos lamentant la manca de previsió dels nostres governants, observant com les reserves d'aigua anaven disminuint fins a mostrar-nos imatges que mai no ens hauríem imaginat. 

    La reacció davant la manca de pluja i la possibilitat d'haver de reduir el cabdal d'aigua subministrada a les famílies, ens fa veure que vivim despistats, sense planificar el futur i havent de reaccionar a marxes forçades davant dels esdeveniments que ens resulten imprevistos. Cadascú de nosaltres som poc curosos amb el malbaratament de l'aigua, però les persones que han optat per liderar el país tenen l'obligació d'assegurar l'abastiment d'aigua sense que haguem de patir tot mirant el cel.

    Quan tens la possibilitat de viatjar a països de més al nord, on l'aigua és més abundant, d'alguna manera els enveges i lamentes que a casa nostra la pluja sigui tan escassa. Aquesta realitat no és una novetat ni ens ve per sorpresa, i és per això que som culpables de no actuar amb projectes adients per evitar haver de tancar l'aixeta.

    El paisatge d'aquesta tarda m'ha semblat magnífic. El verd hi predominava, i encara que no observaves ni salts d'aigua ni rierols, t'adonaves que la terra es trobava saonada i que les plantes agraïen la regada dels darrers dies. També he pogut veure com serraven algun arbre, probablement víctima de tanta sequera i que ara, mig descalçat, podia causar estralls.

    Fa quatre dies el govern de la Generalitat i molts ajuntaments estaven parlant dels refugis climàtics i l'ús de les piscines per combatre la calor que ens vindrà a sobre. Ara, després de la pluja sembla que ja ho tenim tot superat. Realment el paisatge no és el mateix, i la pluja ha resolt momentàniament la problemàtica desfermada, però no n'hi ha prou. La ratxa de pluges s'acabarà i podem tornar a estar setmanes sense veure una gota. No podem tornar a repetir els mateixos errors del passat. La situació en fals, del nostre govern, a l'espera de pactes per nomenar-ne un de nou, pot esdevenir un problema afegit. Cal que tots siguem responsables de la situació i deixar d'especular. El nostre país fa massa temps que es troba encallat, i algú hi ha de posar remei. Sisplau, siguem pràctics i dediquem tots els esforços per planificar el futur del nostre país en benefici de tots.

Avui en sabem més del nostre planeta

La sortida d'aquest diumenge ha estat molt plaent. La veritat és que no ens hi hem cansat gaire, però hem gaudit de l'entorn i, sobretot, de les explicacions que la Carme Puig, la nostra geòloga per un dia, ens ha fet sobre la composició del subsòl i les erupcions volcàniques. No hem anat a la Garrotxa, el primer lloc que se m'acut quan em parlen de terra de volcans a Catalunya, sinó més a prop de casa, entre Vilobí d'Onyar i Bescanó. Hem visitat el volcà de la Crosa de Sant Dalmai, entre la Selva i el Gironès.

    S'ha de dir que les pluges dels darrers dies, a més de provocar-nos algunes goteres no volgudes, ens ha deixat un paisatge molt millorat. Es veu verd i gairebé ens fa oblidar la sequera que hem patit. Diuen que ha de ploure més per aconseguir un nivell acceptable d'humitat a la terra i emplenar els pantans que gairebé teníem buidats. Realment el nostre país és bonic, i probablement n'hauríem d'estar més orgullosos, respectar-lo i protegir-lo, sense que ens preocupi gaire que es decideixi instal·lar-hi molins de vent.

    Avui sabem més coses de com va funcionar el món, ara fa milions d'anys. Unes xifres que em resulten molt difícils d'imaginar, i això fa que relativitzis molt més les coses, sobretot el temps que vivim, i la manera com el vivim. Per cert, aquests dies els nostres polítics de torn s'estan clavant cops de colze per fer-se un lloc. M'agradaria pensar que per treballar per al futur del nostre país i no pas per trobar un sou, amb diner fàcil i pocs maldecaps.

    Avui a la Crosa de Sant Dalmai hem caminat pel seu cràter, ara ple de nogueres i camps conreats, tot delimitat per un bosc d'alzines, i algun altre arbre que no he sabut identificar. Algú potser m'ho podrà explicar.

    Agraïts amb la Carme Puig per tot el que ens ha ensenyat i hem après. Li haig de confessar que ja no recordo els noms dels diferents períodes geològics. No és fàcil, però sí que en guardo una idea general, i entenc molt millor què passa quan es produeix una erupció volcànica, de quin tipus és, i què s'origina a l'interior. Això sí que m'ha quedat més clar. Gràcies.

Avui plou, i això és important!

La millor notícia del dia no l'ha donat el president del govern espanyol, sinó la meteorologia. La puja que ha anat caient durant tot el dia i que encara dura. En una època tan llarga de sequera, veure i sentir ploure és tot un goig. Tot l'enrenou que ens pot provocar i el canvi de plans i suspensió d'actes, no és res al costat de l'alleujament que suposa per al camp i les nostres aixetes. No sé si això farà inútil l'estratègia de la declaració i gestió de les piscines com a refugis climàtics que es va inventar el govern català, però en tot cas sempre ajudarà a emplenar una mica els pantans, i en el cas de la nostra vila, sadollar els nostres arbres que es trobaven a les últimes.

    I dic que és millor notícia que no pas la continuïtat del president espanyol perquè una mica ja ens ho pensàvem, però sobretot perquè la manera de fer-ho no és la més idònia ni la que pot ajudar a resoldre aquesta manera de fer política de la dreta i l'extrema dreta espanyola. Està vist i comprovat que la dreta sempre mana, encara que no estigui al govern. Quan és a l'oposició s'encarrega d'escampar merda per difamar i aconseguir fer fora els seus adversaris. I en això hi té el suport de jutges i mitjans de comunicació.

    Algú ho ha dit, i ara seria el moment. Com que la dreta no permetrà sortir-hi perdent, el bloqueig dels tribunals de justícia espanyols no es resoldrà a les bones. Cal trobar l'estratègia per canviar la dinàmica. Una mica més difícil serà treure tot el tuf franquista que s'hi respira. Són massa anys covant, i això no es resol amb quatre lleis, per més ben escrites que estiguin.

    Però deixeu-me que continuï parlant de la pluja. A veure si ens permet esperar un estiu menys desastrós del que se'ns diagnosticava. I que el govern que es pugui formar una vegada coneguts els resultats del 12 de maig, treballi de veritat per resoldre temes que l'actual govern ha estat incapaç de posar en solfa. Cal assegurar l'abastiment de l'aigua de boca, tenint en compte quina és la dinàmica per als propers anys, amb un canvi climàtic que no hi ha manera de revertir, i plantar cara a tots aquells que posen obstacles per aconseguir una producció energètica ecològica, amb l'excusa de l'estètica. Les decisions sempre representen una renúncia. S'ha d'optar per la millor solució, sacrificant-ne d'altres que potser ens agradarien. Tot no és possible. Siguem una mica intel·ligents i valents!

De tornada

Després d'un parèntesi, de mica en mica torno a connectar amb l'actualitat, i m'adono que poca cosa ha canviat d'ara fa vuit dies. De fet, quan es convoquen eleccions d'alguna manera tot s'atura. La desgràcia és que nosaltres estem aturats des de fa una colla d'anys, i ara has d'escoltar totes les promeses de canvi i millores que saps que no acabaran passant. Estem parlant de les mateixes persones, i sense relleu és difícil que es creïn noves expectatives.

    A Catalunya, doncs, tot de cara a les eleccions del mes de maig, amb poques possibilitats de canvi de cromo, i per tant continuarem com fins ara, encallats o fins i tot caminant enrere com els crancs. I a Europa una mica allò que deixava anar fa uns dies, sense tenir la informació recent. La paraula guerra es fa sentir arreu, i són moltes les veus que es manifesten intranquil·les, recordant els esdeveniments del segle passat, quan es descartava la possibilitat de la guerra, i aquesta va acabar arribant.

    El panorama actual ha deixat en segona posició les eleccions europees i la dels EUA, que havien ocupat moltes pàgines dels diaris. No és que no es considerin importants, però la por a la guerra, sobretot pensant que tenim un president rus que pot fer qualsevol disbarat, ha fet que les aparquin per a més endavant. No podem oblidar, però, que els resultats electorals poden transformar la situació actual, i ho poden fer en negatiu, sobretot si l'extrema dreta guanya més terreny del previst a Europa, i si Trump recupera la presidència nord-americana.

    He intentat posar-me al dia en poques hores, i no ha estat difícil, ja que gairebé arreu tot es concentra amb les dues notícies que he esmentat, i això m'ha permès dedicar temps a recordar l'experiència d'aquests dies, visitant una part del continent que desconeixia, i retornant a la capital francesa, una mica de potes enlaire a l'espera dels Jocs Olímpics d'aquest estiu. 

    Són moltes les coses que podria destacar del viatge, però avui em quedo amb l'aigua. Cada vegada som més conscients de la importància d'aquest líquid que a casa escasseja tant, i quan veus paisatges ben remullats, amb uns rius de gran cabal, et venen ganes de dir-los que no saben la sort que tenen. Que al sud l'aigua és escassa i que hem de fer moltes cabrioles per aconseguir unes reserves que evitin la sequera extrema. També et servei per pensar en països de més al sud que fa molts anys que la pateixen. Decididament hem de concloure que els humans no ho estem fent gaire bé.

Trobava a faltar els nostres pagesos

Feia dies que comentava, estranyat, que a diferència del que havia passat a Alemanya o França, els nostres pagesos no es mobilitzaven. Ja sé que els pagesos francesos són molt actius i han demostrat, al llarg de la història, ser uns experts en mobilitzacions i amb força radicalitat. Els pagesos catalans també han sortit al carrer quan ha calgut, però ara semblava que estaven molt callats, suportant tot el que els ve a sobre. Avui ja és un fet que la nostra pagesia surt a cridar l'atenció perquè tots plegats estiguem conscienciats de quina és la seva realitat, i per reclamar justícia davant de la pedregada que han de suportar.

    No descobreixo res de nou si dic que ser pagès avui dia és gairebé un acte d'heroïcitat. No és gens fàcil perquè ho tenen tot en contra. Començant pels fenòmens meteorològics, que tenen una incidència molt important en la seva producció agrària, ara amb la sequera, però quan plou en excés o apedrega també en reben les conseqüències. A això s'hi ha afegit el problema del porc senglar que és present a moltes contrades, destruint tot allò que han plantat, sense que es trobi gaires remeis.

    I si això no és suficient, podem sumar-hi tot el que depèn dels humans. La gran competència que pateixen per les lleis europees que sembla que s'acarnissin amb ells, amb una regulació severa i amb poc control a la competència que ve de fora. Amb una limitació de la producció que a vegades fa llençar la tovallola.

    Tampoc ho tenen fàcil per la socialització. El camp esclavitza i no permet una regulació horària com tenen altres sectors econòmics. Això ha passat tota la vida, però avui es fa més difícil de suportar, i per això el jovent en marxa, deixant el territori abandonat, però també la producció agrària, i aquesta la necessitem.

    Per tot plegat, i altres raons que els pagesos ens podrien explicar molt millor, és lògic que hi hagi mala maror entre la pagesia i que s'arribi a un punt que exploti i surtin al carrer. Les seves manifestacions no són fàcils d'organitzar i probablement provoquen afectacions a persones que no hi tenen cap culpa, però estem cansats de veure vagues, molt sovint sense tanta justificació, que han aconseguit alterar molt més la vida rutinària de la població.

    Governar no és fàcil, i el repartiment de competències entre els diferents nivells administratius encara ho complica més. Els nostres polítics han de vetllar pels interessos de tothom, i no poden oblidar-se d'un sector, la pagesia, que fa massa temps que rep batzegades. Ja no és qüestió d'intermediaris i de veure com augmenten els preus dels productes des de que surten del mas fins que arriben al mercat. Ara ja és qüestió d'eliminar aquella burocràcia innecessària, facilitar la feina del pagès, i millorar els seus beneficis. No ens podem permetre perdre un món tan essencial com aquest. No tractem les manifestacions d'aquests dies com una anècdota, sinó que hem de trobar la solució dels problemes.

Ara, amb la sequera, tot són presses!

Ara que ens trobem en plena sequera tot són presses. Ens amenacen amb sancions i ens omplen el cap de recomanacions sobre l'estalvi de l'aigua. Com sempre, anem tard. Tot el que els nostres governants ens diguin estarà molt bé, però la llàstima és que això arribi quan tenim el problema a sobre i no s'hagi fet abans, amb calma i sense presses, tota una pedagogia sobre el bon ús de l'aigua, i haver resolt malbarataments que s'arrosseguen de fa molt temps.

    En aquest país la planificació és, en tots els àmbits, una assignatura pendent. Vivim sempre sota la pressió del moment intentant trobar remeis a la nostra mala praxis. També en el cas de l'aigua anem tard i no s'ha treballat suficientment per evitar arribar a la situació actual, en què una mala meteorologia ens obliga a controlar l'aixeta.

    Desconec si actualment es regula d'alguna manera, però si més no fins allà on sé jo no hi havia cap mesura que obligués a tenir en compte, a l'hora de construir nous habitatges o fer rehabilitacions integrals, l'estalvi d'aigua i l'aprofitament quan això és factible, en lloc de veure com s'escola desaigües avall. El sistema de recollida de l'aigua de la pluja és avui dia, amb el poc que plou, un recurs poc eficient, però sí que hi ha sistemes per aprofitar l'aigua que ens arriba a casa per a més d'una funció.

    Està molt bé que ens regulin el consum d'aigua i ens expliquin quina és la millor manera d'aprofitar-la, però és totalment deplorable saber que hi ha tants municipis on la canalització de l'aigua és tan deficient que es produeixen unes pèrdues de més del 25%, quan no és superior. D'això se n'han adonat ara o bé ja ho saben de fa temps?

    Tots hem de ser responsables i no ens ho podem prendre a la lleugera, però els nostres polítics, aquells que ens representen a les institucions, tenen l'obligació de vetllar per un ús eficient dels recursos públics, i en el cas de l'aigua, són responsables de la deficient canalització, amb pèrdues tan importants com ens estan explicant. Cal prioritzar les inversions en millorar la xarxa de subministrament de l'aigua, perquè no només els particulars siguin els que han de fer la feina i, si fa el cas, canviar el sistema de funcionar, sinó que l'administració pública ha de ser la primera en donar exemple d'eficiència i evitar un malbaratament que avui ens penalitza de manera greu. 

Efectes de la sequera

Recordo d'adolescent caminar fins a Tavertet i arribar a la cinglera per veure el pantà de Sau. Mira, només se li veu la punta! Era sempre una incògnita saber si el campanar de l'església de Sau sobresortiria més o menys de la superfície de l'aigua. Ens encantàvem veiem com alguna barca s'hi acostava... En èpoques de sequera es podia veure part de l'església, i fins i tot hi havia temporades que s'hi podia entrar tot caminant.

    Com ha canviat ara, oi? Ja fa temps que no ens ve de nou observar bona part del que havia estat el poble de Sau, ja no és el campanya que sobresurt, sinó que és tota l'esplanada i el Ter gairebé s'ha convertit en un rierol que travessa la vall camí de Susqueda.

    Les nostres aixetes continuen rajant, amb la mateixa pressió de sempre, però ens avisen que potser l'afluixaran, i qui sap si no ens hauran de tancar l'entrada d'aigua durant unes hores del dia. Ens ho prenem prou seriosament? Som conscients de la problemàtica que ens ve a sobre?

    Aquests dies passejant pels boscos t'adones de la sequera que també afecta els arbres i les mates. Ens hem habituat als arbres dels nostres carrers, i potser haurem d'imaginar-los sense i més pedregar. Haurem d'inventar-nos sistemes per fer ombra al carrer i que a l'estiu no tinguem tanta calor. També haurem de canviar el nostre llenguatge. Encara diem que fa bonança, quan no fa fred a l'hivern i fa tants mesos que gairebé no hem vist ploure. La neu ja és una altra història. Fins i tot el nostre govern ha deixat d'insistir en l'organització dels jocs olímpics d'hivern.

    Probablement ens adaptarem a la nova situació. No tindrem cap altre remei. Caldrà, però trobar la manera de fer-ho el menys desagradable possible, i potser aconseguirem uns hàbits que ja hauríem d'haver assolit fa temps, però la necessitat d'ara ens obliga.

    Malgrat tot, estic convençut que encara hi ha massa gent que no veu el problema, i no n'és conscient. Algú necessitarà que li tanquin l'aixeta per adonar-se que probablement no està fent bé les coses. La consciència ciutadana és molt important, i en casos com l'actual, s'ha de motivar per evitar el desastre.

El Montseny, a banda i banda

Si et passeges fins a l'espigó del port d'Arenys pots arribar a veure el Montseny, avui encara una mica emblanquinat. El mar als peus i la punta del turó de l'home per sobre dels edificis d'una vila, com la majoria de poblacions de la costa, víctima de l'especulació immobiliària que no va respectar gaire la seva fesomia ni ens permet conèixer l'evolució històrica de les seves construccions.

    A l'altra banda hi ha la plana de Vic, amb el Matagalls presidint-la. Amb la meva germana, que no ha de fer ni una passa per presenciar la majestuositat de la muntanya, ens hem intercanviat les imatges del Montseny d'aquesta tarda, banda i banda, on podem apreciar els tres cims més carismàtics. 

    Tot esperant la llevantada anunciada per a mitjans de setmana, ens acontentem veure com la neu ha fet acte de presència a prop de casa, amb les ganes que arribin les pluges de veritat per pal·liar, encara que sigui lleugerament, la sequera que estem patint. 

    Vivim uns temps on la sensibilitat està una mica absent. Contemplar la natura t'ajuda a conrear aquesta sensibilitat que es veu ferida per actes incívics, gamberrades i manca de consideració vers les persones i les coses. Una sensibilitat que necessitem treballar, tant a casa com a l'escola, o en el conjunt d'activitats que al cap del dia arribem a desenvolupar. Fa l'efecte que hi ha qui ho troba cursi i es creu molt important i madur si en prescindeix. Greu error.

    Confondre l'enginy, la creativitat, o la picaresca amb l'insult, la destrucció o la barroeria fa que algunes tradicions esdevinguin més una molèstia que no pas un element de significació i cultura. Hi ha qui ho barreja tot, i es creu que d'aquesta manera resoldran els problemes del món. Res més lluny de la veritat. Però les coses s'aprenen dia rere dia, amb l'exemple que dones als fills, amb les relacions amb amics i parelles, i res no passa per casualitat. 

    Contemplant el Montseny ja m'hi trobava. M'imaginava els diferents camins que en un moment o altre de la meva vida he seguit per arribar al cim, i agraïa els que em varen ensenyar a estimar les petits coses de la vida, a saber respectar-les i gaudir-ne. Tot això et distreu una mica del disgust que segons quines accions et produeixen. És una llàstima que hi hagi persones que no se sàpiguen comportar civilitzadament.

Esperant allò que cau del cel

Ens han anunciat que demà potser plouria. Gairebé no recordem com és la pluja, quines sensacions transmet, què provoca als nostres rials i riera. Acostumava a escassejar i després ens venia de cop, provocant l'arrossegament de cotxes i mobiliari urbà. Tots en guardem unes imatges espectaculars, de la força de l'aigua lliscant fins arribar al mar. Després ens havíem d'acontentar amb setmanes on la pluja s'engrescava i ens regava els carrers, les teulades i les terrasses. Trèiem les plantes a fora perquè aprofitessin la bondat de l'aigua que ens queia del cel.

    Darrerament, però, la imatge de veure ploure ha desaparegut. Quantes setmanes i mesos fa que no ho veiem? Potser no som conscients del drama perquè tenim la sort que de les nostres aixetes brolla l'aigua que necessitem per rentar-nos, netejar i sadollar-nos. Les campanyes endegades per prendre consciència de la necessitat d'estalviar l'aigua no sempre aconsegueixen els fruits i cal arribar a les sancions per aquelles persones que en malgasten en excés. Aquests dies ho veiem anunciat.

    L'aigua és vida, i això ho tenen molt clar els pagesos, que cada vegada en són menys, que ho pateixen en les seves explotacions agràries. Nosaltres només veiem tot allò que els botiguers ens exposen als seus prestatges, i com a molt protestem si veiem que els preus s'enfilen. L'escassetat d'aigua ens implica a tots. No podem fer ploure, però sí estalviar-ne el consum. Piscines, camps de golf o pistes de gel haurien d'estar prohibides fins que no tinguem resolt aquest problema tan greu.

    I avui obrim els ulls i intentem convèncer-nos que potser aquesta vegada els homes del temps l'encertaran, i demà divendres caurà l'aigua del cel. Sabem, però que al final de la jornada coincidirem en afirmar que no n'hi ha prou, que caldria que ploguessin molts més dies seguits per compensar la sequera tan intensa que pateix el territori. 

    Recordo les tardes d'estiu a Cantonigròs, jugant mig a les fosques a la canasta i el palé, i als vidres de les finestres regalimant la pluja intensa i continuada que ens arribava de l'altra banda de Cabrera. Unes imatges d'infantesa que no s'esborraran mai, i que ara impacten davant la sequera i les ganes que tindríem que el canvi climàtic, que alguns encara neguen, no ens hagués transformat el paisatge i la vida.

De Vallgorguina al Corredor

Hem fet una matinal passejant pel parc del Montnegre-Corredor i us haig de dir que m'ha entusiasmat. No puc dir que ho desconeixia, però sí que és cert que la part que hem trepitjat avui feia molts anys que no hi anava, i en concret el camí d'avui no l'havia fet mai. M'ha sorprès agradablement la capacitat de la natura per resistir la brutal sequera amb què ens obsequia el canvi climàtic. Haig d'entendre, jo que no soc cap expert, que la vegetació se les empesca per adaptar-se a les circumstàncies, molt millor que no pas els humans, que ens trobem indefensos al primer obstacle.

El dia ens ha acompanyat perquè el sol es barallava amb els núvols per poder fer acte de presència, i aquests li ho posaven difícil, la qual cosa feia que no patíssim calor, junt amb l'esforç per enfilar-nos al pla del santuari del Corredor. Dubtàvem entre el Montnegre-Corredor i el Montseny, però des d'allà hem vist que els cims del Montseny no aconseguien desfer-se dels núvols que no ens haurien deixat veure més enllà del nas.

Passejar pel territori t'ajuda a estimar-lo i a respectar-lo. Haig de dir que l'he trobat molt net i polit, i això sempre satisfà, sobretot quan, a ciutat, tenim tants problemes d'incivisme i manca de respecte de l'espai públic.

Hi hem trobat quitxalla d'uns tres anys, que hem sabut que venien des de l'Hospitalet de Llobregat. És molt interessant que ja des de petits se'ls porti al mig del bosc a gaudir de la natura i aprendre a estimar-la. Tot allò que fem i practiquem de petits es diposita a dins nostre i tard o d'hora surt a relluir. Ens fa diferents, i això és el que necessita el país.

Matinal a quatre passes de casa per animar-te a suportar les notícies de la guerra, la injustícia i la crueltat. No em castigo per tenir la sort de poder gaudir de la pau i la tranquil·litat que ens brinda la natura, perquè la meva consciència continua treballant, i la meva queixa contra aquells que permeten la violència i la mort de víctimes innocents és constant com la gota malaia.

L'espontaneïtat que ens traeix

Avui tenia intenció de parlar de la pluja que tant anhelem i que sembla que arribarà, encara que potser no amb la quantitat que caldria, i amb el perill que acabi fent mal. Aquest estiu vaig passejar-me pel nord del continent i, malgrat que es veia més sec que altres vegades, la riquesa de l'aigua era present i només tenies al cap la manca d'aigua de casa nostra. Ahir vaig fer una escapada a la vall de Núria i també vaig veure que no a tot arreu tenim els mateixos problemes de sequera. De ben segur que hi plou menys que abans, però l'aigua hi és present, i segur que aquests dies hi caurà una bona pluja.

Deia al començament que volia parlar de la pluja, i de fet ho estic fent, però no vull oblidar-me del cas més mediàtic d'aquests dies, com és el comportament del president de la Federació Espanyola de Futbol, però també de tots els seus aliats, amics i coneguts, i de moltes persones i entitats que no han estat a l'alçada que calia esperar i desitjar.

No parlaré tant del senyor Rubiales, que ja ho vaig fer i crec que va quedar prou clar, sinó d'aquelles persones que han reaccionat a favor d'ell, o bé aquelles que han mig callat i només ara, quan sembla que el futur del senyor Rubiales és lluny de la Federació, comencen a dir alguna cosa per desmarcar-se'n i quedar bé. Però ja és tard.

L'espontaneïtat és a vegades perillosa, però té la virtut de ser sincera. Davant d'uns fets deplorables, només aquelles persones que es varen escandalitzar i reclamar responsabilitats poden quedar lliures de culpa. La resta, no per acció, però sí per omissió, són culpables d'una xacra massa estesa a casa nostra. El masclisme i la grolleria són dues taques que embruten a molta gent i a la nostra societat en general. 

És cert que són molts anys d'haver mamat una cultura masclista i haver-nos deixat portar per la grolleria i vulgaritat, però ja vindria essent hora de canviar el xip i comportar-nos com a persones civilitzades. És difícil amagar els sentiments davant de moments d'emoció, i acostumem a ensenyar el pitjor de nosaltres sense excusa. Són aquests moments els que descobreixen la veritat de les persones. És molt fàcil preparar una exposició, una manifestació, unes declaracions, però no ho és tant d'actuar correctament quan al fons hi ha un mala educació i poc sentit de l'honor i el respecte cap a les altres persones.

Hi ha persones del món de l'esport que caldria que fessin una reflexió davant del fet que comentem, però sobretot davant la seva reacció espontània que, com he dit al començament, no està a l'alçada de la representativitat que exerceixen. Potser també ells haurien de fer un pas al costat i deixar que d'altres, amb més educació i respecte, es posin a dirigir les institucions esportives del nostre país.