dimecres, 30 de setembre del 2009

Calamarenys

Em perdonareu que el post d'avui sigui curt, no pas pel tema que tracto, sinó per l'hora que és. Avui hem inaugurat la catorzena edició del Calamarenys, amb la presència dels alcaldes d'Argentona i Calella. A diferència d'altres anys, l'acte ha tingut lloc a les instal·lacions de Mar-Sport.
Ha estat després del Ple municipal, on tots els punts s'han aprovat per unanimitat, que ens hem dirigit al Mar-Sport. Asseguts a nivell de l'aigua i amb una temperatura agradable, hem assaborit uns calamars cuinats a la graella. De primer hem menjat una fideuà.
Jo, que no acostumo a sopar pràcticament, he menjat molt de gust, xerrant d'Osona amb el veí del davant, del Marroc amb el de la dreta, i de xafarderies polítiques amb la veïna de l'esquerra.
Hem tingut una banda tota estrafolària - que m'han dit que era de Sant Pol - que ens ha amenitzat la festa, amb una "passacalle" final, que bé ens pensàvem que seria final del tot. El senyor alcalde, però, amb fotos commemoratives i xerrades de darrera hora, ens ha tingut esperant una bona estona, en companyia de l'amic Àlex.
La festa del Calamarenys d'enguany ha estat molt diferent d'anys anteriors, on potser es buscava més el protocol i presentació, i en canvi avui el protagonisme se l'ha endut la conversa distesa amb el veí que t'ha tocat a prop.
Per a la gent que no sou d'Arenys, us recomano que participeu en alguna de les propostes que el Calamarenys d'enguany us ofereix, i que us delecteu amb l'art de la cuina, d'un producte tan nostre com és el calamar.

dimarts, 29 de setembre del 2009

Multilingüisme a Internet

L'anglès que ens pensàvem que s'ho havia de menjar tot, resulta que a Internet té molta competència, i ha de conviure amb una gran multitud de llengües molt dinàmiques. Això és el que he pogut llegir aquest vespre a la premsa, a Internet.
Antoni Mir, director de la Casa de les Llengües, que haig de reconèixer que fins avui ignorava la seva existència, comenta que la comunitat lingüística catalana és molt dinàmica a Internet i que ocupa el vuitè lloc dins el món dels blogs i el quinzè a Wikipèdia.
Desconeixia les dades, però és cert que passejant per Internet t'adones que la presència del català és important, i si tens en compte el nombre de persones que en el món parlem en català, es fa evident que la nostra activitat és significativa.
És bo que tinguem en compte aquesta potencialitat de la nostra llengua i quan llegim les estadístiques sobre l'ús del català, que ens fan sentir pessimistes pel seu futur, pensem en Internet i fem-hi alguna visita, sense oblidar que tot dependrà de la nostra actitud, de si som més actius o menys, de si som més o menys exigents sobre la llengua a utilitzar.
Estic satisfet de contribuir amb el meu blog a situar el català en un lloc destacat dins el rànquing de llengües a Internet.

dilluns, 28 de setembre del 2009

L'art de negociar

Negociar no és fàcil, però val la pena. De fet ja de ben petits tenim l'oportunitat d'aprendre a negociar, fins i tot a casa, amb un pares que ens poden semblar massa autoritaris. En el fons t'adones que normalment resulta més eficaç donar voltes abans d'afrontar-ho de dret, sobretot quan el que intentes aconseguir ho tens vetat d'entrada.
Ho he dit abans, negociar fins i tot davant de posicions aparentment, o no tant, autoritàries. En democràcia és vital i si no n'hem après abans, desaprofitem molts progressos, moltes oportunitats d'avançar.
Negociar, dialogar, discutir, contrastar... No sé si hi ha màsters que n'ensenyin, però les relacions socials són un marc idoni per aprendre'n. A vegades menystenim les entitats i les considerem únicament pels seus objectius i no tenim en compte les relacions entre les persones que les fan rutllar.
Analitzant entitats que coneixes una mica, t'adones que la importància està en les persones que en són socis, però socis actius. Tots coneixem entitats que funcionen perquè hi ha una persona al capdavant, a vegades sol o pràcticament sol, sense el qual tot fa pensar que no continuarien, però al mateix temps veus que aquesta persona pot arribar a ser un obstacle perquè l'entitat sigui més participada.
El món de les persones és complex i el de les seves relacions no queda enrere, però hem de fer els possibles perquè la riquesa del diàleg perduri i ens faci viure.

diumenge, 27 de setembre del 2009

Roman Polanski, detingut

No sé si a vosaltres us passa, però jo a vegades em pregunto com és que de tal cosa se'n parli ara després de tant temps? qui ho ha mogut i per què ara i no abans? Això és el que pensava aquesta tarda quan he llegit la detenció a Suïssa del director de cinema Roman Polanski, acusat per la justícia nord-americana d'haver abusat sexualment d'una menor de 13 anys, ara fa 31 anys.
Polanski ha viscut a França fugint de la justícia nord-americana, però quan arribava a l'aeroport de Zuric ha estat detingut i ara espera ser extradit als Estats Units.
Desconec com s'ha mogut Polanski durant aquests trenta anys; tot fa pensar que fins ara no hauria trepitjat cap país on fos possible ser extradit, però m'estranya que aquest sigui el cas. Per què ara se'l reclama?
Els de la meva generació recordem bé les seves pel·lícules i també el brutal assassinat de la seva dona, l'actriu i model Sharon Tate, que estava embarassada de vuit mesos. D'això en fa quaranta anys, i així ho recordava la premsa a primers d'agost.
Aquest succés va commoure el món de la cultura ja que la parella era molt coneguda, com a parella i també de manera individual cadascú d'ells.
Segur que heu vist o sentit a parlar de pel·lícules com La llavor del diable, Chinatown, The Pianist, o també Tess d’Urberville, que jo havia llegit la novel·la i després la pel·lícula no em va decepcionar gens, com a vegades m'ha passat. Una pel·lícula que he tornat a veure més d'una vegada per televisió.
Sembla ser que França ha protestat la decisió del govern suís i demana la posada en llibertat. El ministre de Cultura francès titlla d'absurda aquesta detenció i demanen a Suïssa que es respectin els drets del nacionalitzat francès Roman Polanski.
Tot plegat són aquelles coses de la Justícia que no acabes d'entendre i sempre tens la impressió que no es mesura tot ni tothom de la mateixa manera, i això no és bo.

dissabte, 26 de setembre del 2009

És això el que calia?

No ho veig bé, ni crec que sigui la millor manera de combatre la crisi per part d'un govern d'esquerres. Només la por a adoptar mesures contundents fa que una vegada més el govern socialista giri l'esquena a les persones amb menys recursos i a la classe mitjana, una mica l'ase dels cops d'aquesta nostra societat.
Té sentit incrementar els impostos per augmentar els recursos públics, però després cal analitzar si aquest restar diners a la ciutadania es compensa d'alguna manera, perquè si no és així, el que s'està fent és perjudicar encara més la població que no té ingressos perquè està a l'atur, o bé rep una pensió insuficient. Aquests veuran com els preus augmenten, sense que se'ls incrementi els ingressos.
A diferència dels ajuntaments, l'estat té l'oportunitat de triar entre molts impostos quins pensa incrementar, com també la seva progressivitat, per gravar més qui té les rendes més altes. És en la capacitat de reacció com s'evidencia la capacitat real d'un govern per liderar la política econòmica i financera del país.
Els ajuntaments, amb problemes per confeccionar el pressupost del proper exercici, observarem passius com els nostres vilatans i vilatanes veuen com s'incrementen els preus i es mantenen els seus ingressos, això aquells que en tenen, sense que rebem més diners per fer front a l'augment de necessitats socials.
Si tenim en compte les polítiques socials que el govern socialista ha posat en marxa els darrers temps, amb un resultat gens satisfactori (penso entre altres amb la llei de la dependència), incrementar els impostos de la manera que ha decidit, provocarà que hagi d'augmentar les subvencions per fer front a la reducció de recursos que provocarà les mesures adoptades.
El que cal és generar riquesa, que la gent trobi feina perquè tingui ingressos; després ja veurem com es poden recaptar més diners, però què pot passar si els mateixos que no troben feina els incrementem els preus? Una altra cosa és augmentar el tipus impositiu als interessos del capital, i aquesta política té la sintonia amb la que cal esperar d'un govern que es diu d'esquerres i progressista.
No, no ho veig bé, però confiem que m'equivoqui o que es rectifiqui a temps, una cosa que el senyor Zapatero ens té acostumats.

divendres, 25 de setembre del 2009

Recordant Marroc

Avui amb en Joan Miquel hem recordat el viatge de cap d'any al Marroc. La màgia de la fotografia permet situar-te, per uns moments, uns quants quilòmetres lluny i un temps en el passat. En Joan Miquel demà dissabte anirà a Fes a passar quatre dies de vacances. No ho sabíem, sinó que ha estat una casualitat.
Tot i que en aquests moments em trobo cansat, ha estat una bona idea convidar-lo a sopar, perquè la conversa que mantenim sempre resulta interessant i profitosa. En Joan Miquel és una persona molt sensible, i jo amb persones així puc estar-hi estones llargues conversant.
Amb la passada de fotografies m'he adonat que em vaig fer moltes, sobretot tenint en compte que no acostumo a fer-ne amb accés, però amb el digital, sense adonar-te vas fent i després et trobes amb la sorpresa, normalment agradable sorpresa, com avui ha passat.
M'he oblidat que la senyora Aguirre ha presentat un recurs contra la decisió del govern espanyol de cedir competències a Catalunya i Andalusia, en temes d'immigració. És una mostra més que segons quins partits polítics només tenen enveja i ganes de posar entrebancs. No actuen amb coherència ni sentit comú; el seu objectiu és evitar que nacions com la nostra siguin autosuficients en matèries que té més sentit la descentralització que no pas la concentració a Madrid. Això és el que els fa mal, però sempre busquen excuses per argumentar les seves actuacions.
Ves per on, me n'havia oblidat, però ja m'ha vingut al cap. No podia anar a dormir recordant Marroc? Doncs, sí, recordaré la sortida de Tamtatouche, on a mig trajecte ens vàrem topar amb tres dones joves, carregades de branques, a qui els vàrem lliurar roba. La rialla de la més jove sovint se'm fa present i m'adono que també en la pobresa es pot ser feliç, probablement amb una felicitat més pura, encara que no li estalviï el sofriment.

dijous, 24 de setembre del 2009

Faltar a fi de bé

No voldria negar-li el dret a la presumpció d'innocència i per tant només puc parlar de sensacions que no proven res ni culpen ningú. El senyor Oliver el vaig descobrir quan era directiu de TV3 i dirigia un programa d'entrevistes. Quan va sortir (em sembla que per motius polítics), el vaig perdre fins que un dia el vaig veure actuant com a directiu del Barça.
Hi ha persones que, no sé per què, però no m'acaben de convèncer ni els sé riure les gracietes. Quan això passa es fa difícil canviar d'opinió i l'afectat poca cosa hi pot fer.
No m'agradava com plantejava les preguntes a les seves entrevistes ni tampoc la manera d'escenificar-les. Recordo que un dia vaig arribar a escriure una correu electrònic a TV3, a la seva atenció, on li criticava que entrevistés el personatges convidats, amb les cames encreuades i tocant-se els mitjons. No vaig rebre cap resposta, ni vaig arribar a saber mai si l'havia llegit o no. M'imagino que no.
S'investiga els futuribles per a la presidència del Barça, i ho encarrega el senyor Oliver. El motiu expressat no acaba de convèncer i no crec que les afectats ho hagin viscut gaire alegrament. Tot plegat fa una mica de tuf, i hi ha gent que hi veu motius electorals. Per què? per descartar candidats? Per xantatge?
Potser hem vist massa pel·lícules i ara que s'ha destapat l'afer Millet, tot ens pot semblar més mal intencionat. Sigui com sigui, a mi em molestaria molt descobrir que els companys del Grup de Tertúlia m'han fet espiar, encara que em diguessin que és per al meu bé.

dimecres, 23 de setembre del 2009

Frau, engany, traïdoria

Què me'n dius del cas Millet? em preguntaven aquest migdia quan anava a dinar. Bé, de fet eren dos quarts de cinc de la tarda, i efectivament anava a dinar. Ha estat un dia, amb un matí que no s'acabava mai, amb una reunió que s'enganxava amb l'altra; i el temps per pair-ho tot?
Ho sabia diumenge al vespre quan repassava l'agenda de la setmana; no podia ser més dura, però interessant i força decisiva per al futur immediat, però ni s'ha acabat, ni la propera es presenta menys atapeïda.
Doncs no tinc notícies fresques, però els fets del Palau, els d'aquests dies, han deixat una mica estorats a força gent. El cas és que no t'imagines que personatges com Millet puguin haver actuat com ell ha fet, fins que no passa. De la sorpresa es passa a la indignació, i es comencen a interpretar fets i actuacions que en el seu moment no varen cridar l'atenció.
La Pilar comentava l'altre dia que els escàndols econòmics dels Estats Units d'Amèrica són de centenars de milions d'euros, però a casa nostra, encara que seran més que els calculats fins ara, podem arribar a parlar de desenes de milions... qüestió de dimensions.
Em sap greu per la mala imatge que dóna a una institució i a una entitat de la qual molts catalans se'n senten orgullosos. Perquè ho ha fet una persona que ha estat homenatjat i premiat per la seva tasca cultural i cívica. Perquè ens ha enredat a tots plegats, i una vegada més la bondat de la gran majoria de la població s'ha vist traïda per una persona sense escrúpols.

dimarts, 22 de setembre del 2009

Hi ha maneres i maneres

Aquest vespre llegia les reaccions dels Pujol, pare i fill, als programes de TV3, Polònia i Crackòvia, i concretament a les figures del Papa i de Núñez respectivament.
Abans de res voldria deixar clar que no en sóc un espectador fidel, però sí que he seguit alguna emissió d'ambdós programes, i no són sants de la meva devoció, encara que no es pot negar que m'han fet riure. A mi m'agrada l'humor intel·ligent i en aquests programes, tot i que hi ha tocs molt ben trobats, a vegades exageren massa els tics dels personatges fins arribar fer-se pesats, segons la meva apreciació.
La caracterització del Papa no m'ha agradat mai, però tot i ser creient no m'he escandalitzat, probablement pel fet que és tan exagerat que no s'assembla a la realitat. Potser si es fiquessin amb la doctrina o el missatge, la cosa seria diferent. En el cas de Núñez haig de confessar que no l'he seguit tant i per tant no sé fins on han arribat amb la paròdia. Recordo que el feien plorar molt, però res més.
De tot plegat, però, a part de manifestar si m'agrada o no, hi ha una reacció que he trobat fora de lloc i que posa en evidència que el fill mai serà com el seu pare, com a mínim per les maneres. Qui és ell per exigir? Mentre el president Pujol intenta fer entendre al director de Polònia perquè considera que no s'hauria de ridiculitzar el Papa, el seu fill exigeix que no es vexi l'expresident Núñez. Que cadascú pensi el que li sembli, jo ho tinc clar: em quedo amb el pare.

dilluns, 21 de setembre del 2009

El meu cor està trist

Ja podem anar predicant sobre la importància del diàleg, i això que queda bé i ens omplim la boca, però a l'hora de posar-ho en pràctica ens adonem que les paraules se les ha endut el vent. On és el diàleg? jo només veig insults, menyspreu per part d'aquelles persones que haurien de donar exemple.
Qui sigui frare que prengui candela. Sí, i hi haurà qui se sentirà eludit i potser és bo que a algú se li abaixin una mica els fums. Hem confós els anhels, les nostres aspiracions amb un atac a tota persona que pensi diferent a nosaltres. Qui s'han cregut que són! va dir el president Pujol, i jo també ho repeteixo. Són més intel·ligents, més persona, més importants...?
Em fa pena aquella persona que ataca en genèric als que tenen una simpatia política diferent a la seva. Vingui de qui vingui, em produeix rebuig i fàstic. Incapaços de veure que a tot arreu hi ha de tot.
I els que es vanaglorien de ser soldats ras, ara es deixaran coronar com emperador. El culte a la persona que s'ha criticat des del primer dia, ara han caigut a la mateixa trampa, però en pitjors condicions, perquè es mofen dels que pensen diferent, d'aquells que s'han decantat del seu costat, i es creuen que posseeixen la raó, la veritat, i la solució de tots els mals.
Que comencin demostrant que treballen i que ho fan amb totes les seves forces, i que procuren fer-ho en benefici de tots. Que demostrin que anteposen el servei a les persones a qualsevol guany personal, encara que només sigui l'orgull de figurar, d'escalar posicions.
Avui, com podeu veure en les meves paraules, el meu cor se sent traït per aquelles persones que considero que són capaces de respondre de manera positiva al conjunt de la comunitat, i en canvi prefereixen fer volar coloms i construir un món reduït, amb filtres i influències per poder-hi entrar. Avui estic trist, però no vull callar.

diumenge, 20 de setembre del 2009

Confiança i exigència

A primers d’any els Estats Units d’Amèrica estrenaven nou president en qui s’han creat moltes expectatives de canvis, després de vuit anys de presidència del conservador Bush, i pel fet de ser el primer president afroamericà, en un país on la història ens ha proporcionat molts episodis conflictius i dramàtics de lluita racial.

La primera potència mundial havia escollit un president demòcrata de perfil completament diferent als seus antecessors i amb un discurs social molt pronunciat, amb unes promeses electorals molt contundents. Calia veure si només es tractava d’una tàctica electoralista o bé realment el president Obama tenia molt clar què havia de canviar.

Evidentment no és hora de fer cap tipus de balanç, perquè no tenim prou perspectiva ni hi ha hagut temps per fer gaires transformacions, però es poden entreveure actituds i discursos diferents i en la línia del que havia promès durant la campanya; uns discursos que estan atemorint les faccions més conservadores dels EUA, i que han provocat alguns altercats amb la intenció d’aturar l’empenta del president.

A mitjan agost llegia a la premsa les reaccions dels republicans en contra la política d’universalització de l’assistència sanitària, un fet que avui dia a casa nostra ens sorprèn, perquè resulta evident que tots tenim dret al servei, però no és el cas de la primera potència econòmica del món que en ple segle XXI no el dóna.

Tot això em fa pensar que sovint ens pensem que les evidències són necessàriament realitat, i no ens adonem que encara hi ha molt camí a recórrer. Tampoc és que nosaltres ho tinguem tot resolt, i encara menys que tothom cregui que l’atenció sanitària hagi de ser universal, i sinó escolteu els comentaris que es fan sobre les persones immigrades, o en el cas de les pensions, en les no contributives.

En l’àmbit mundial estem en plena crisi econòmica i a casa nostra, on la construcció havia esdevingut el gran motor econòmic, l’esforç per sortir-ne serà considerablement superior. La situació de les nostres famílies és complicada i en alguns casos dramàtica, la qual cosa fa pensar que no ho estem fent prou bé, sobretot quan les coses van bé, en èpoques de vaques grasses.

La confiança que la ciutadania americana tingui del seu president serà essencial per a la marxa de la seva economia, i el suport que rebi del seu partit i de la societat en general possibilitaran que el canvi que va prometre el senyor Obama es faci realitat, i amb ell tota la repercussió al món occidental. És important, però, jugar net i no fer demagògia, i això és el que està passant entre les files republicanes i els seus simpatitzants. No es pot jugar amb el futur de la ciutadania per interessos partidistes; no es pot dir que l’objectiu d’Obama és simplement legalitzar l’avortament i l’eutanàsia.

El pitjor que et pot passar en política és haver d’esforçar-te a desmentir acusacions falses i que saps que només es fan per corrompre i desacreditar qui està governant. A Espanya aquest agost no s’ha parlat d’altra cosa, i s’ha col·locat a nivell polític i bàsicament partidista, allò que havia d’estar només a l’espai judicial. Aquesta barreja interessada d’acusacions i calúmnies, només comporta desafecció, mot de moda des de fa força temps, arran de les respostes ciutadanes a campanyes desafortunades dels polítics.

A nivell local rebo uns inputs positius i moltes ganes d’avançar plegats. Les discrepàncies no són necessàriament negatives, perquè de la discussió i el diàleg es construeix el present i futur de la nostra societat; el que no té cap mena de sentit és predicar l’engany i ajudar a confondre, per interessos particulars o de grup, sigui des d’una o altra posició, sobretot quan hi ha tanta feina a fer per resoldre situacions familiars tan complicades.

Comencem un nou curs, que ha de ser el de la recuperació econòmica, cívica i social, després d’un temps de disbauxes i crisi. Tots tenim la nostra part de responsabilitat, i el que fem i diem pot condicionar el futur del nostre poble. Cal doncs actuar amb compromís i la voluntat d’ajudar aquelles persones que s’ho estan passant pitjor, sigui quina sigui la seva manera de pensar, la seva procedència, la cultura i passat històric que arrosseguen. Només amb aquest esperit podrem construir un Arenys sa i pròsper; només amb aquest compromís serem veritablement solidaris i respectuosos amb el nostre entorn.

Els EUA han de reformar la política sanitària que no té res de solidària amb les classes menys afavorides, i ho podran resoldre si confien en els polítics que ho poden liderar, sense deixar de fer l’oportú seguiment, perquè no es quedi només en paraules. A casa nostra hem de forçar els partits polítics i dirigents, que es posin a treballar i es deixin d’acusacions, que tenim la Justícia que ja se n’encarregarà.

Aquest article ha estat publicat aquest mes de setembre, a la revista local L'Ametlla

dissabte, 19 de setembre del 2009

Leonard Cohen serà a Barcelona

El vaig descobrir a partir d'una cançó que m'havia cridat l'atenció: Take this Valtz. De fet m'ha passat sovint, amb tot tipus de música. Recordo també que vaig descobrir el repertori operístic d'Anton Dvorack, un dia a Mataró a la ràdio del cotxe, esperant que el meu fill s'acabés de canviar després de jugar un partit de futbol a les instal·lacions dels maristes: Song to the moon, de l'òpera Rusalka (dona d'aigua). I fa molts més anys, quan vaig arreplegar un concert de flautí de Vivaldi, a qui molta gent només coneix per les quatre estacions. La peça l'havia escoltat a la pel·lícula de François Truffaut, l'enfant sauvage.
Cohen, que està fent una gira de concerts i té previst de ser dilluns a Barcelona, ahir va patir un desmai mentre cantava a València. Cohen, que té setanta-cinc anys, em va sorprendre per la seva veu tan greu, i durant uns anys vaig ser un fidel seguidor de les seves cançons. Ara us haig de confessar que l'havia perdut de vista i ha estat la notícia del desmai a València quan l'he retrobat.
Des d'aquí el meu homenatge i desig de recuperació a Leonard Cohen.

divendres, 18 de setembre del 2009

La força que ens uneix

Podria continuar amb l'escrit d'ahir perquè a l'acte que he assistit aquesta tarda es respirava l'aire de rebuig a una apropiació partidista d'un sentiment nacional per part d'aquells que es creuen representatius del tot, quan són una part. Però no era pas un aire enrarit, sinó de reafirmació dels principis que sempre han presidit el seu tarannà, la seva feina.
Jo, que m'ho mirava amb una certa distància, o bé seria millor dit, amb una certa perspectiva, valorava les paraules i els valors que s'expressaven, i em confortava el pensar que no tot és carcassa i que en el fons de les persones hi ha sentiments i esperit de servei.
I em venia novament aquella idea de la pèrdua d'oportunitats pel fet de no anar junts. La famosa frase "divideix i guanyaràs" és realment aplicable a la realitat política del nostre país, i no cal buscar culpables, perquè tots som responsables, alguns per interessos personals, d'altres perquè no en sabem més.

dijous, 17 de setembre del 2009

No som únics, sinó molts

Si la política està desprestigiada es deu moltes vegades a l'abús de discursos que queden molt bé, però no tenen res a veure amb la realitat. A casa, a l'escola, a la feina, al lleure, on sigui que estiguis, la millor manera d'educar i convèncer no és pas a base de grans explicacions, per més do de la paraula que tinguis, sinó de l'exemple que dónes. Oi que no pots pretendre que el teu fill no digui paraulotes si tu no fas res més que repetir-ne? doncs en política, si vols convèncer a algú de com ha d'actuar, has de ser el primer de fer-ho.
Avui llegia unes declaracions del vicepresident Carod-Rovira en què parlava d'un "projecte nacional català, lliure, compartit i de futur, que es basi amb l'adhesió de tota la ciutadania". No digueu que no sona bé això? Hi estic totalment d'acord i sempre que m'he discutit amb persones que tenen posicions radicals i excloents, he defensat la independència de la mà de tots i totes, sigui quina sigui la seva cultura, llengua i història. És tan difícil d'entendre?
Algú es pensa que podrà decidir el futur de tots sense comptar amb tots, o si més no amb la majoria. Tenim prou arguments com per avançar plegats contra qui ens ha pres el pèl des de fa molts anys, però si no som capaços d'anar junts, a qui farem por? Si ens manifestem prepotents, únics i extraordinaris, fracassarem, perquè aquesta no és la realitat. Hi ha qui a força de llençar improperis contra els que no pensen el mateix, s'ha arribat a creure que és posseïdor de la veritat. Desgraciat ell perquè la seva simplicitat l'ha fet vulnerable i poc creïble, asocial i minoritari; l'ha convertit en un obsés, en un disc ratllat. Les persones som diverses i en la diversitat hi ha la riquesa de la societat.

dimecres, 16 de setembre del 2009

Incompatibilitat legal

Avui ho he tret a la conversa i ha estat motiu de reflexió, i encara que parlàvem en clau personal és totalment generalitzable perquè som moltes les persones que ens trobem en la mateixa situació.
Hem escoltat de manera reiterada com s'acusa als càrrecs electes de presentar-se a les eleccions per benefici propi, per interessos econòmics, per trobar una feina de manera fàcil, per protagonisme... El col·lectiu és nombrós i per això hi ha gent de tota mena.
Si bé és cert que de tant en tant és notícia alguna actuació fraudulenta, el percentatge és ínfim si comptem totes i tots els càrrecs polítics, la majoria dels quals estan treballant en administracions petites. En canvi són molts els sacrificis que s'han de fer, la majoria dels quals passen desapercebuts.
El mercat professional no s'atura i qui dedica un temps a la política ho té difícil per incorporar-s'hi. Són objectiu de totes les crítiques i la presumpció d'innocència no existeix. La majoria de càrrecs no tenen sou i els que cobren ho fan per sota dels preus de mercat. Els impostos i taxes es paguen com qualsevol ciutadà, però en canvi tenen prohibit beneficiar-se de subvencions, encara que els paràmetres per concedir-les siguin totalment objectius.
És cert que hi ha polítics professionals i que treballen per vocació, per la qual cosa no és qüestió de compadir-los, però sí que convé posar cada cosa al seu lloc i ens adonarem que no és la bicoca. L'esperit de servei al país, a la ciutat, és un motiu pel qual moltes persones han decidit presentar-se en una llista electoral, i això va ser molt evident durant els primers anys de democràcia al nostre país, en què les condicions encara eren més precàries.
Tot això no és excusa per exigir bona feina, responsabilitat i resultats. No es pot confondre una cosa amb l'altra, i en tot cas s'hauria de trobar la manera que persones amb qualitat optessin per presentar-se a servir el seu poble uns anys de la seva vida.
Tot plegat ha vingut de l'anècdota de les obres que aquest estiu la meva família vàrem realitzar a la façana de la casa, i que no han merescut la subvenció que s'atorga com a incentiu a que els vilatans embelleixin els exteriors de les cases per a millora de la vila. Ser càrrec electe ho impedeix, encara que es compleixin tots els requeriments exigits. El més important, però, és haver pogut col·laborar en l'embelliment de la nostra vila.

dimarts, 15 de setembre del 2009

Preguntes que busquen respostes

Arran dels fets d'Arenys de Munt i les reaccions dels partits polítics catalans, tot fa pensar que en el panorama polític català es conformen tres forces polítiques independentistes, això si no resulta que Convergència ens sorprèn i també s'agafa al carro. Això passaria, però, pel trencament amb Unió Democràtica que ja ha avançat que no està per la qüestió i no li ha agradat gens la reacció de l'exconseller Bassols.
El senyor Carretero, que avui oferia el primer lloc de la llista a l'actual president del Barça, està veient com els darrers esdeveniments l'estan situant en un lloc destacat dins el món de l'independentisme i d'alguna manera deixant a la deriva ERC, que està recomponent el seu missatge, necessari si no vol quedar fora de joc.
La CUP, que seria el tercer en discòrdia, sembla ser que s'acontenta amb entrar als ajuntaments i deixa per a més endavant l'àmbit parlamentari.
No és el mateix formar part del govern o estar a l'oposició, sobretot per als partits que tenen plantejaments trencadors del sistema, com és el cas d'ERC, que defensa la independència des de dins mateix de les institucions. El senyor Carretero ha tingut l'experiència de governar i comprovar que no podia defensar des de dins la seva idea de país, i va marxar,no només del govern, sinó també del partit que l'havia dut fins a la conselleria. La CUP no té experiència tret de l'administració local on varen tenir bons resultats a una colla de municipis. No és estrany, doncs, que ERC navegui entre dues aigües i li resulti difícil defensar els seus principis mentre governa al costat d'un partit com és el PSC, que defensa el model federalista dins l'estat espanyol.
Qui podrà moure fitxa cap a la Independència? la societat civil? els partits polítics? un govern independentista? És cert, com diu el president Montilla, que manifestacions com les de diumenge a Arenys de Munt dóna arguments als espanyols contraris al desenvolupament de l'Estatut? Té raó Montilla quan diu que els obstacles que es posen per al desenvolupament de l'Estatut provoquen fets com els d'Arenys de Munt? És un dret a exigir l'autodeterminació? És por, o sinó, què provoca tant rebombori a Espanya, amb el govern al capdavant? Què toca ara? ho intentem des de dins?

dilluns, 14 de setembre del 2009

Nou temps, nous aires

Ha plogut i ho continua fent. Si ahir començava el post parlant d'una regadeta, avui hauria de parlar d'alguna cosa més que una simple rentada de la cara. Sortint de la reunió i veient com baixava la Riera, he pensat en els vells temps quan ens havíem de calçar botes d'aigua. És culpa dels embornals. Bé, sort que en el projecte que s'està redactant per a la urbanització de la part baixa de la Riera es tenen en compte.
A la Riera, Sa Clavella i Bareu l'aigua baixava amb empenta i em venien a la memòria aquelles paraules tan intel·ligents... "els rials són perquè hi baixi aigua i no per circular-hi persones, ni cotxes, com tampoc per edificar-hi al costat". Això queda molt bé, però què passa si la construcció ja existeix i els rials i riera s'han convertit en camins i carrers de la vila?
L'endemà de la festa independentista d'Arenys de Munt, només veus cops de colze i de maluc per anar-se situant a un lloc prominent. Nous partits, nous líders, noves promeses, esperança renovada; fins i tot el president del Barça sembla que estigui preparant la seva sortida de la presidència per entrar a la política en un lloc destacat.
Si la festa d'ahir pot esdevenir un punt d'inflexió per al sobiranisme del nostre país, la pluja d'avui marcarà la fi d'un estiu massa sec i calorós. Ahir varen actuar les persones i avui la meteorologia.

diumenge, 13 de setembre del 2009

Més sobre la consulta independentista

Una petita regada perquè no puguem dir que no ha caigut ni una gota d'aigua en tot l'estiu. Fa dies que esperem que ens anunciïn pluges i darrerament els homes del temps insinuaven que podien arribar a la costa. A Arenys ens ha visitat la pluja en forma de regadeta, just per treure la pols de l'eixida i rentar-li una mica la cara.
Avui, al poble veí hi ha hagut la màxima expectació en viure la consulta que tant d'enrenou ha suscitat. L'Estat, amb la seva actuació prohibint la iniciativa municipal de la consulta, i l'espanyolisme més conservador i nacionalista, a través dels mitjans de comunicació que l'alimenten, han engrandit la repercussió de la consulta, que alguns esperen sigui l'inici d'un nou posicionament patriòtic, després de tants anys de parlar d'autonomia i anar donant voltes sobre un mateix eix i un mateix cercle.
Espanya ha descobert que existeix Arenys, encara que alguns no acaben de saber que n'hi ha dos: el de Munt i de Mar. En aquest cas el protagonista ha esta el de Munt, i els qui han enviat cartes a la bústia municipal del de Mar, insultant per la iniciativa presa, s'han equivocat del tot. La "conya" ara volta sobre la manera amb què ens haurem de presentar als ministeris estatals, quan realitzem la trucada telefònica per demanar subvencions, no fos cas que ens tanquin la porta pels morros. "No, nosotros somos los de Mar"
Una de les cartes rebudes tenia part de raó i m'agradaria pensar que l'esdeveniment d'avui a Arenys de Munt i tot el que ha significat durant aquests dies, no amagui la trista realitat de la situació econòmica que vivim, amb moltes famílies sense poder subsistir si no és per l'ajuda d'entitats benèfiques i institucions públiques. I això no passa només al continent africà o a l'Índia, sinó que també ho trobem a Arenys, el de Munt i el de Mar.
Aquest matí, mentre rellegia un projecte que ha elaborat el personal tècnic d'Acció Social de la nostra vila, m'adonava que són encara molts els esforços per neutralitzar els inconvenients que ha provocat la crisi econòmica, i molta la feina per aconseguir que la falta de recursos no es consolidi a la nostra societat, sinó que es tracti d'una situació passatgera amb un final feliç. Hem de procurar no mirar-nos massa el melic i oblidar-nos de qui tenim al costat; que el sol també ha de sortir cada dia per als altres; que a taula hi ha d'haver aliments per a tots. Un poble esdevé fort quan es motiva, però sense solidaritat no es va enlloc. Cal no oblidar-ho.

dissabte, 12 de setembre del 2009

Novament, siguem seriosos

Si bé ens passem la vida titllant el president del govern espanyol de poc seriós i d'actuar de manera improvisada, n'hi ha d'altres que sembla que estiguin jugant amb nosaltres, demostrant una vegada més que no tenen capacitat per estar al davant d'un govern. Des de l'oposició es poden permetre certes lleugereses, però davant la responsabilitat de governar cal ser molt meticulosos i, sobretot, deixar-se d'històries.
Arran de l'actuació de la cantant Noa als actes institucionals de la Diada de l'Onze de setembre, el partit d'ICV ha manifestat el seu rebuig argumentat per unes declaracions contra els Palestins. Ningú podrà criticar que un partit es pronunciï políticament contra un estat o bé a favor, i més quan el litigi que ens ocupa ocasiona tantes víctimes humanes. Cap partit polític pot ignorar el que està passant a Palestina, sinó que està obligat a pronunciar-se contra els atacs a la llibertat i els drets humans, i a la pròpia vida de persones sense culpa. Una altra cosa és com i quan ho ha de fer.
Resultat ridícul i poc seriós que un partit que forma part del Govern, es manifesti de la manera que ho ha fet ICV, quan la persona rebutjada ha estat convidada pel mateix Govern. Si tan criticable és l'actuació de la cantant jueva Noa, el partit s'hauria d'haver pronunciat a l'hora de decidir la seva invitació a l'acte.
El govern tripartit ha trontollat moltes vegades per culpa de la inseguretat i els problemes de relació entre els tres partits polítics. Montilla ha conduït amb més encert que no pas Maragall, l'equilibri de les tres forces polítiques, però de tant en tant surt algú d'ERC o d'ICV (també del PSC) amb un ciri trencat, que dóna una pobre imatge de qui té l'encàrrec de governar el país.
Ens falta serietat i també unitat. Una unitat que reclamem a les forces de l'oposició, però que abans que res convé que l'assoleixin els membres de l'Entesa. Deixem que les singularitats i extravagàncies les facin els extraparlamentaris, i des de dins treballem per aconseguir aquella unitat que ens ha de permetre recuperar els nostres drets com a poble sobirà.

divendres, 11 de setembre del 2009

La Diada a Synera

Amb el Cant de la Senyera, a càrrec de la Coral l'Esperança, s'ha iniciat l'acte commemoratiu de l'Onze de setembre de 1714. Una diada que cada any es presenta amb una significació actualitzada gràcies als esdeveniments de tot un curs polític i de les decisions que s'han pres a Catalunya o Espanya en relació a les relacions polítiques, socials i econòmiques entre Espanya i Catalunya.
La significació de Catalunya dins el mapa estatal espanyol, dissimulada durant anys per a la generalització de la fórmula autonòmica, encara que la majoria no l'hagués demanat ni necessitat, no és estàtica, sinó totalment dinàmica, i no hi ha any que no calgui recordar accions i testimonis que han pres relleu en l'àmbit de la política.
La llarga negociació del finançament autonòmic, amb la signatura d'un acord que ara s'ha de materialitzar amb una llei de rang estatal, ha estat protagonista involuntari de tots els comentaris i escrits periodístics d'aquests darrers anys. Avui tenim un nou model financer que caldrà seguir de prop per comprovar que és suficientment vàlid per a les nostres aspiracions reflectides en un Estatut que tothom reconeix que va ser retallat.
L'anècdota d'aquest any l'estem vivint des de molt a prop, i ens ajuda a reflexionar sobre el valor de les propostes, les repercussions de les actituds, i el significat dels símbols. Diumenge a la població veïna tindrà lloc una consulta, d'iniciativa privada, per recollir l'opinió sobre el futur del nostre país; una consulta que no ens depararà cap sorpresa perquè el resultat és del tot previsible, com també ho són les lectures que els diferents partits polítics i societat civil emetrà al respecte, unes lectures que ja estan escrites abans de que tingui lloc el referèndum.
Tenim doncs clara la proposta i també l'actitud, ara ens falta aprofundir en el valor de la simbologia. En aquesta tasca hi col·laborarem tots, i ho farem al llarg del temps. La història dirà si el 13 de setembre de 2009 és una data a tenir en compte, o simplement una anècdota per explicar als nostres nets.
L'ofrena foral a la Senyera per part de les entitats cíviques, socials, esportives i culturals de la vila, i també de tot el poble, representat per l'alcalde i els sis grups municipals del Consistori arenyenc, ha precedit al discurs de l'alcalde que, tal com ens té acostumats, s'ha referit a passatges de la nostra història, però també a la situació econòmica actual i la voluntat de resoldre els problemes de les persones menys afavorides.
El cant dels segadors seguit per totes les persones congregades al Parc dels Països Catalans, i la interpretació de dues peces corals de caire totalment identitari, han clos l'acte d'enguany, encara que no les festes de la diada que enguany porta l'afegitó dels 30 anys de Ràdio Arenys, la degana de les emissores municipals. Avui Arenys de Mar està de festa. Felicitats!

dijous, 10 de setembre del 2009

Ernest Lluch recordat al Principal

A la vigília de l'Onze de setembre hem assistit al tradicional concert de música per a cobla, a càrrec de la Cobla Mediterrània, dirigida per Bernat Castillejo. Enguany, però, hi havia un element afegit que el feia especial; avui s'estrenava un sardana que el músic de Pineda, el senyor Joaquim Soms, va composar en homenatge a Ernest Lluch, assassinat per ETA.
Aquesta nit al Teatre Principal d'Arenys de Mar hi ha coincidit el mestre Joaquim Soms i la Montserrat, companya d'Ernest Lluch, i la seva filla Rosa. L'acte ha esdevingut un petit homenatge al polític català a qui ETA només va poder fer callar amb la força de les armes i no pas de la raó.
Si no s'omple el Teatre ens sembla que no ha vingut prou gent, però no som prou justos amb el judici, doncs hauríem de partir de la idea que cada vegada és més difícil treure les persones de casa i que si entréssim amb comparatives probablement arribaríem a la conclusió que el percentatge d'assistència és prou important.
Sigui com sigui, el públic d'avui era molt fidel als concertistes i a l'estil de música que interpreten, i estic convençut que s'ho han passat molt bé. Per la meva part, m'ha cridat l'atenció la "Suite Segarrenca" de Joan Lluís Moraleda, i m'ha entusiasmat la "Fantasia sobre temes hongaresos, Op. 35" de Franz i Karl Doppler, per a dues flautes travesseres i orquestra.
Joaquim Soms em comentava, abans de començar el concert, que guardava un molt bon record d'Ernest Lluch, a qui reconeixia com un gran amant de les sardanes i que per això va voler escriure-li una en el seu homenatge. També ens ha reptat a descobrir un secret al mig de la partitura, amb l'advertència que hi havia a qui no li agradaria. No ha estat difícil, Lluch era un socialista autèntic, i així l'ha definit Soms.
Una agradable vetllada a la vigília de la celebració d'una diada històrica, que ens va tancar les portes a la independència que encara enyorem.

dimecres, 9 de setembre del 2009

Un procés participatiu

Ple municipal amb un sol punt a l'ordre del dia: aprovació del projecte de la nova escola bressol, i després cap a la sessió oberta sobre la urbanització de la part baixa de la Riera. Hem fet, però una marrada per visitar dues de les obres que s'estan fent amb el diners d'en ZP, com popularment es coneixen: la segona fase de la platja Cassà i el carrer de l'Església.
Seria agosarat pretendre valorar com ha anat la sessió informativa, en primer lloc perquè en sóc part interessada, i a més perquè el resultat es veurà amb la resposta d'aquests dies, però sí que puc dir que la impressió ha estat bona. La desconfiança de la gent l'entenc, i em pensava que hi hauria més intervencions. De fet cadascú ha defensat i demanat per les coses amb què creu i defensa, i això és legítim i lògic.
Sempre he cregut amb la participació, encara que portar-la a terme no és gens fàcil, i no sempre és culpa de qui té la possibilitat d'organitzar processos participatius, però és la seva responsabilitat que aquests funcionin i hi ha unes condicions i accions que són imprescindibles: la informació, el debat i discussió, i sobretot, la màxima transparència durant tot el procés. Això és el que m'exigeixo personalment i demano el mateix compromís a tots els meus companys de viatge.

dimarts, 8 de setembre del 2009

Ara va fer dos anys

Avui m'ha cridat l'atenció el comentari que m'ha penjat al meu blog un veneçolà que havia llegit el post del dia 16 d'agost de 2007 i que titulava Capellà bomber i Creu de Sant Jordi, en què parlava del capellà Josep Lluís Fernández Padró, amb motiu de la celebració litúrgica de la festa de Sant Roc, i recordava el lliurement de la Creu de Sant Jordi, amb què havia estat guardonat.
El comentarista, el senyor Roberto Casanova, instructor jubilat de bombers de Veneçuela, havia format part del projecte del Parc de Bombers de la Diputació de Barcelona, per allà els anys 60, amb Josep Lluís Fernández Padró, amb qui posteriorment s'ha trobat a Veneçuela on resideix l'amable comentarista.
L'atzar i el poder d'Internet fa possible que persones tan distants i que difícilment arribarem mai a coincidir en l'espai, ho fem de manera virtual gràcies a terceres persones a qui hem conegut, admirat o recordat.
No sempre hem de parlar de política, ni de crisi, sinó que també és bo recordar persones i moments que hem viscut, o bé d'altres que no arribarem a conèixer mai, però que sabem que hi són i que varen formar part de la nostra història en un moment o altre.
També podia parlar de cultura i comentar el reportatge d'aquest vespre a TV3, sobre joves talents que comencen, amb una molt bona representació de joves arenyencs. Aquests són els que ens posaran al mapa, més que no pas d'altres que a vegades ens avergonyeixen.

dilluns, 7 de setembre del 2009

El conseller Castells

El conseller Castells continua essent el referent del PSC amb els enfrontaments amb el PSOE. Ho va ser durant la llarga discussió sobre el finançament i ara posa en qüestió la política econòmica i fiscal del govern de Madrid.
Admiro el conseller per la seva valentia en dir les coses sense importar-li si agraden més o menys als seus companys de viatge. Podrem discutir si té raó o no, i també hi haurà qui li exigirà un posicionament dràstic, de trencament amb el seu partit, però la vida no és tan senzilla i moltes vegades les coses es poden arreglar millor des de dins.
Si bé és cert que s'han de buscar les majories sacrificant els particularismes, en política i concretament en el món dels partits polítics, funciona fins a tal extrem que s'arriba a anul·lar les persones en benefici del partit polític.
Castells té criteri, coneix el que toca i no es deixa influir per interessos polítics. Això no treu que en política hagis de pactar fent concessions, però mai renegant dels teus principis, d'allò amb què creus i que legítimament defensaràs on sigui. Probablement ens falten molts Castells a la vida política del nostre país, molt possiblement rep més crítica de la que es mereixeria, però Castells es mostra impassible davant l'allau de crítiques que li cauen a sobre, perquè Castells és fidel al seus ideals i creences, i es transparent i coherent amb els seus principis.

diumenge, 6 de setembre del 2009

Sí, però sense obsessionar-nos

Entre no parlar de res més a no parlar-ne gens hi ha l'opció entremig que sempre acostuma a ser el més raonat. Aquests dies a Arenys, el de Mar, és impossible trobar-te amb amics sense que surti el tema de l'altre, el de Munt; o ho llegeixes a la premsa o ho escoltes a la ràdio. Sens dubte es tracta d'una notícia rellevant, encara que no tothom coincideixi en reconèixer on rau la rellevància, si en el fet en si mateix, o en la repercussió que li han donat els detractors.
Si alguna cosa he sentit repetir al llarg de tota la meva vida social i política és la paraula Autodeterminació, un dret reconegut en funció dels interessos, però que jo sempre defensaré sigui qui sigui el beneficiat o "perjudicat", si és que n'hi ha algun.
Arenys de Munt va decidir posar a votació entre tots els seus vilatans quina era la seva posició davant una possible independència de Catalunya respecte a Espanya. Encara no ha arribat el dia de la votació i tot plegat ha sortit de mare. Per què? al meu entendre perquè hi ha qui no confia en les persones, ni sap entendre ni respectar la seva voluntat, ni escoltar la seva veu. Quin mal hi ha que un poble, una comunitat, manifesti el que pensa o li agradaria que passés? Vivim en un estat de dret, o això és el que ens diuen; doncs que ens deixin exercir-lo.
Una cosa diferent és si la Constitució i les lleis actuals permeten que una administració pública local pugui organitzar un Referèndum d'autoderminació o no. Si no ho pot fer potser caldria canviar la Constitució, però en tot cas no ens hem d'escandalitzar si l'Ateneu o l'Esplai ho organitzen. En tot cas serà el seu problema si són capaços o no de mobilitzar els veïns. O és que això fa por a algú?
No voldria parlar de l'actitud dels partits polítics, perquè hi ha massa demagògia entre tots plegats, però sí que m'agradaria recordar-los que si tenen res a dir al respecte, que utilitzin les institucions que tenen al seu abast per defensar els nostres drets; que no ens passin el mort una vegada més als ajuntaments, sobretot ara que tenim tants problemes financers després de 30 anys d'ajuntaments democràtics sense que s'hagi aprovat cap llei de finançament que sigui justa.
Ara poden venir polítics de primera fila a solidaritzar-se amb el poble d'Arenys de Munt, però fet això jo els demanaria que quan tornin al Parlament, o vagin a Madrid a negociar, se'n recordin i no utilitzin un altre discurs. De caragirats ja en tenim prou!
Des d'aquí voldria demanar que tothom pugui fer allò que desitgi mentre no perjudiqui els altres. És allò d'on acaba la llibertat d'un mateix, però dedicar un diumenge de setembre per anar a expressar per escrit allò que a mi m'agrada, no penso que hagi d'afectar a ningú, i encara menys la seva llibertat. Dit això, posem-nos a treballar perquè tot funcioni, perquè el país superi la crisi, perquè es creïn llocs de treball i no es tanquin més empreses, i per recuperar aquells valors que havíem adquirit de petits i que ens feien més agradable la convivència, sense que ens haguessin d'amenaçar amb sancions, ni redactar exhaustives ordenances de civisme.

dissabte, 5 de setembre del 2009

Per què serveix estar a Internet?

Tothom dirà el que li vindrà a la ment i trobarà mil raons per ser-hi, com també hi haurà qui trobarà prou motius per no acostar-s'hi. Jo sóc, però, dels que, amb moltes limitacions i desconeixement, defensa la bondat d'estar a Internet sense ignorar l'existència de perills, però on no n'hi trobareu?
Per què dic tot això avui? doncs perquè aquesta tarda he rebut un comentari al blog, a un post que vaig penjar el dia 25 de juliol de 2006, fa més de tres anys, on parlava de l'adquisició per part de l'Ajuntament d'Arenys de Mar de l'edifici de l'antiga caserna de la Guàrdia Civil. Jo llavors poc em pensava que arribaria a presentar-me a les eleccions municipals i que esdevindria regidor de govern de la meva vila.
Subscric plenament el que deia en el meu escrit, com a vilatà compromès, i ara com a regidor amb responsabilitats de govern. Algunes de les decisions de què parlava i actuacions que esperàvem que es duguessin a terme llavors, encara són vigents avui, i la complexitat de què parlava i la necessitat de consensuar les decisions, continua essent una posició que defenso i que considero vital per al bon funcionament de tota societat, i en aquest cas de la vila d'Arenys.
La comentarista em demana si tinc o puc orientar-la sobre qui pot tenir alguna fotografia antiga de la caserna de la Guàrdia Civil, atès que dels anys 40 al 50 allà hi va viure la família del seu pare. La seva sol·licitud l'he passat a l'Associació Fotogràfica d'Arenys de Mar (AFA), que són els més autoritzats en la matèria i qui més fàcilment poden conèixer de l'existència de fotografies antigues de la caserna.
Gràcies a Internet, probablement navegant per Google o algun altre navegador, l'Àngels, que així s'identifica, ha arribat al meu blog al post que parlava de la caserna i, això espero i desitjo, podrà aconseguir una fotografia o més de la caserna on hi va viure una part de la seva família.
Visca la tecnologia, visca l'Internet, sempre i quan sapiguem fer-ne bon ús!

divendres, 4 de setembre del 2009

La Riera a debat

Aquest vespre el Grup de Debat i Tertúlia d'Arenys de Mar parlarem de La Riera, centre neuràlgic de la vila, on s'hi concentra l'activitat comercial, els serveis, les terrasses i també el trànsit rodat. En molt poc espai hi ha tot el gruix de la vida social i econòmica de la nostra població, i això comporta beneficis, però també inconvenients.
Què esperem de la nostra Riera?
Un espai que originalment era el darrere de les cases, on hi donaven els horts i les eixides, amb el pas dels anys es converteix en el centre, la part noble de la vila. Una riera coberta que ens ha fet oblidar les baixades sobtades d'aigua que s'ho emportava tot fins al mar, esdevenint un espectacle per als petits i somiadors i una tragèdia per als que enganxava cotxes i pertinences.
Avui parlarem de La Riera aprofitant que la setmana vinent hi ha convocada una reunió ciutadana per exposar l'avantprojecte de reurbanització de la part baixa, realitzat per un equip d'arquitectes al capdavant dels quals hi ha l'exregidor Miquel Fané, i que ha de suposar un intercanvi de coneixements i idees per aconseguir redactar un projecte que, dins les possibilitats tècniques i pressupostàries, pugui implicar a quanta més gent millor.
Avui recordarem què és i què ha estat la Riera per a cadascun de nosaltres, i també per dir-hi la nostra de com voldria que fos en un futur proper. Us en tindré informats.

dijous, 3 de setembre del 2009

Consell Municipal de Benestar Social

Hem constituït el Consell Municipal de Benestar Social amb la voluntat d'unir esforços per treballar a favor de les persones que més necessiten d'ajuda social i econòmica, conscients que tenim molts obstacles, el primer la manca de recursos econòmics, però amb la il·lusió i la certesa que podem fer una gran feina, des del voluntariat i la professionalitat, i amb la convicció que la unió d'institucions públiques i entitats civils donarà els fruits que esperem.
Representants d'entitats cíviques com la Creu Roja, Càritas, la Comunitat Caputxina, Dones per la Igualtat, Associació Aprenem, l'Esplai de la gent gran, Centre d'Atenció Primària, Govern municipal i grups municipals, ens hem reunit per analitzar la situació social actual, i conèixer el treball que des del Servei d'Acció Social s'està fent, com està estructurada la plantilla, i quins són els objectius prioritaris, però també per rebre les impressions de les altres persones que treballen per objectius semblants i planificar el treball a realitzar a partir d'ara, de manera conjunta.
Us haig de dir que tots n'hem sortit molt engrescats i hem valorat molt positivament la trobada. Sens dubte que la creació del Consell tenia sentit, es feia necessari perquè, malgrat ja hi havia contactes puntuals amb les diferents entitats, el fet de trobar-nos junts possibilita rendibilitzar esforços i resultats.
El govern municipal està fent un gran esforç, sacrificant regidories que podrien lluir més fàcilment, per destinar fons a contrarestar els efectes de la crisi econòmica que, malgrat pugui semblar per alguns que és lleugera i passatgera, ha calat fons en una part important de la població, amb famílies que han quedat a l'atur i per tant sense ingressos, i amb poques possibilitats de trobar feina a curt i mitjà termini.
L'esforç dels ajuntaments és gran i continuem reclamant i exigint un canvi en el finançament de l'administració pública que deixa a l'administració local desassistida i havent d'afrontar competències que no li són pròpies, però que cap altra administració assumeix.
Reunions com la d'avui justifiquen tots els esforços i sacrificis que a vegades has de fer quan decideixes presentar-te a un càrrec públic, i al mateix temps serveixen per animar-te a continuar, malgrat les dificultats i desànims que se't presenten. Estic convençut que podrem fer bona feina, amb la participació de tots i totes.

dimecres, 2 de setembre del 2009

Civisme i sentit comú

Crec que era ahir que a La Vanguardia digital es demanava sobre la utilitat de les ordenances municipals de civisme, i el resultat era clarament negatiu amb un 96% de les respostes. No vull treure conclusions d'un sistema d'enquestes que caldria matisar i d'alguna manera qüestionar la significació dels resultats, però la contundència de l'opció guanyadora em fa reflexionar.
No hauríem de valorar les societats en funció del nombre d'ordenances i lleis reguladores, sinó en el grau de sentit comú, respecte i educació. Malauradament el sentit comú, el respecte i l'educació no destaquen massa i més aviat els trobem a faltar. Tots plegats hem descuidat les formes i això ha repercutit en el global de la societat. Hem confós educació i respecte amb ser carrincló i hem conreat altres actituds menys solidàries i més agressives.
A Arenys de Mar l'alcalde ha dictat un Ban sobre com dipositar les escombraries a la via pública, amb unes instruccions que podríem considerar evidents i innecessàries de recordar i regular. Unes mesures de sentit comú, però que sembla ser que molts ciutadans han oblidat o ignoren de manera expressa, buscant la comoditat per sobre del respecte als veïns.
Som els primers a reclamar la netedat i ens queixem si l'administració no és prou curosa. Res a dir, ans al contrari, ja que hem d'exigir que el govern local es preocupi de mantenir neta la nostra vila, però no podem oblidar les nostres responsabilitats i la nostra col·laboració perquè la vila sigui neta i endreçada.
Hi ha una dita que em varen ensenyar de petit i que tot i fer-me gran he respectat sempre i continuo respectant: "no vulguis per als altres allò que no voldries per a tu". Voldria que tothom es fes la mateixa pregunta: "Si m'agrada tenir la meva casa neta i endreçada, per què no faig el mateix per a la ciutat?"

dimarts, 1 de setembre del 2009

Sense publicitat

Avui ha entrat en vigor la Llei de Finançament de la Corporació de RTVE, amb la qual es deixa de contractar publicitat. Fins a finals d'any només s'emetran els anuncis que ja s'han contractat, i a primers d'any ja no hi haurà anuncis publicitaris. Es mantindran els anuncis institucionals i els de caràcter social.
Després de tants anys de veure anuncis per la televisió, els seguidors de la televisió pública estatal no sé si es convertiran en usuaris impulsius del zapping, per poder anar a les altres cadenes i gaudir, encara que només sigui per uns moments, dels anuncis que allà es continuaran emetent.
Sempre ens hem queixat que les pel·lícules les vèiem tallades, amb grans pauses publicitàries, i ara tindrem l'oportunitat de veure-les seguides, a no ser que, per evitar un salt tan brusc, no ens intercalin propaganda institucional, per allò de que no es noti tant.
Estic convençut que ens vindrà de nou, i trobarem a faltar alguna cosa. Bé, ho trobaran els telespectadors de RTVE, els altres continuarem amb els anuncis, i fins i tot ens podem trobar que ens en col·loquin més, precisament aquells que no s'emetran a la cadena pública espanyola.