Ens movem per les novetats

Està vist i comprovat que només ens crida l'atenció la novetat, i aquesta és efímera i ràpidament ens n'oblidem. Les notícies dels diaris tenen l'impacte al començament i poc a poc passen a un segon pla, encara que hi hagi prou motius per estar-ne pendents. Necessitem passar pàgina i anar per un altre tema més recent. Si repassem els fets que han estat notícia els darrers mesos ens adonarem que es van succeint amb molta rapidesa, tot i la significança que puguin tenir. Potser només ens mou la curiositat i ens avorreix aprofundir en les problemàtiques que regnen al món. Per altra banda sembla com si només existís allò que ens donen a conèixer, i quan deixen de parlar-ne desapareix de la nostra ment.

    Llegia avui a la premsa la informació dels darrers atacs sanguinaris de l'exèrcit israelià i pensava que malgrat l'extrema violència ens passa més o menys desapercebut. És cert que la guerra a Gaza continua present als mitjans de comunicació, però ho hem normalitzat tant que hi ha el perill de no donar-hi la importància que té. No ens podem quedar només en la comptabilització del nombre de víctimes, estem parlant de persones que estan patint, amb poques esperances de sortir-ne vius, i que fa massa temps que ho pateixen. 

    És per això que resulta indignant observar que les institucions mundials que hem creat per posar ordre al món i defensar els drets essencials de les persones, es fan un tip de discutir sobre els fets, sense ser capaços d'aturar la guerra. Moltes reunions, moltes declaracions i promeses, però sense cap resultat.

    A casa nostra estem entretinguts amb les eleccions que s'acosten, tant a nivell català com europeu. Ens espanta el que pugui passar, amb l'auge de l'extrema dreta a Europa, i amb uns resultats inútils a Catalunya. Uns resultats que facin inviable cap canvi que ens permeti sortir del cul-de-sac on ens trobem des de fa uns anys. Aquí no hi ha novetats, i potser per això no hi ha manera que ens movem.

    No és estrany, doncs, que els partits polítics busquin els elements impactants per moure'ns de la cadira. Uns impactes que s'han de concentrar en un principi, perquè després ja és massa tard. Fitxar l'home del temps, per solucionar el canvi climàtic, o restituir el president exiliat, per tornar a intentar no se sap ben bé què. PP i PSC no presenten novetats i probablement seran els que més creixeran, potser per la disbauxa i el desengany que la resta de partits polítics ens han provocat.

Que ningú sàpiga la veritat!

Aquests dies he seguit les notícies de la guerra entre Gaza i Israel a través de l’agència Al-Jazeera, en llengua anglesa. S’ha de dir que han estat fent una gran cobertura de tot el conflicte, amb imatges i cròniques en viu. Ho he seguit a estones, per temps, però també per l’impacte, que és molt fort. 

Acabo de llegir que el govern israelià vol tallar en sec aquesta informació, si més no prohibint l’accés dels corresponsals al seu país i evitant que puguin transmetre la informació, que segons Israel és esbiaixada i tendenciosa contra els interessos de la seva nació.

Quan seguim la informació a través d’uns canals informatius hem de saber qui són i imaginar-nos els seus interessos ideològics. Feta aquesta consideració pots continuar seguint-los, sobretot si ho contrastes amb altres canals informatius. Al final sempre has de tenir en compte que les notícies passen uns filtres, i a partir d’aquí creure’t allò que consideris creïble.

Que el govern d’Israel vulgui fer callar Al-Jazeera té tot el sentit del món, sobretot quan ets conscient que estàs incomplint tots els tractats internacionals, amb accions immorals i criminals. En una situació així no voldràs que ningú dir res, perquè se n’assabentin el nombre més reduït de persones, i en tot cas que ho sàpiguen per tu, que ja t’encarregaràs de tergiversar-ho perquè t’afavoreixi.

Les notícies falses són arreu i la feinada està en intentar desxifrar què és veritat i què no. Aquest és el motiu pel qual hem de ser molt curosos a l’hora de transmetre informacions que no sabem del cert si són verídiques.

Ens vingui d’on ens vingui la informació de tot el que passa a Gaza, encara que no em puguem tenir la certesa absoluta, sabem que s’està perpetrant un genocidi, amb la complicitat d’Occident, i amb un resultat incert, però que de moment està torturant milers de persones que els és impossible viure amb dignitat, ni gairebé viure.

Allau de crítiques a l'ampliació de l'aeroport

És trist que una vegada que els governs català i espanyol es posen d'acord en una inversió important al nostre país, s'origini tanta crítica per part de tanta gent. L'acord a què varen arribar els dos governs ahir sobre l'ampliació de l'aeroport de Barcelona ha provocat una reacció massiva de crítiques i planys, davant del que es creu serà un malbaratament de diners que es podrien aprofitar millor i no destruir el medi ambient.

Reconec que no tinc elements per valorar la decisió i per tant simplement m'haig de limitar a escoltar uns i altres i intentar treure'n l'entrellat. El vicepresident català afirma que es construirà l'aeroport més verd i li responen que això és fals i una manera d'enganyar-nos. S'acusa els governs de fomentar un turisme de pobres, amb salaris miserables i cap empenta econòmica important al país. Segons els crítics, l'ampliació de l'aeroport no és la millor manera de gestionar el seu futur i el de l'economia catalana.

Entenc el recel per l'experiència que tenim al nostre país a l'hora de fer barbaritats. Puc entendre que els crítics no es creguin els defensors de l'ampliació i que hi vegin simplement interessos econòmics per aprovar-ho. Voldria pensar que el govern català, i també l'espanyol, actua de bona fe i vetlla pel futur del país, també de l'economia. No sé si l'acord s'acabarà complint o bé Europa hi posarà obstacles, però en tot cas m'imagino que el problema està en que no se saben les conseqüències d'una decisió com aquesta fins que no s'ha materialitzat la inversió i es pateixen.

Aquests dies, doncs, rebrem molta informació al respecte i més detalls de l'operació pactada, que ens haurà de permetre valorar millor el seu impacte. Tant de bo que entre tots siguem capaços de recollir el màxim d'informació possible i ens serveixi, als que tenen poder de decisió, per tirar endavant o no el projecte.

Buscant complicitats a l'exterior

Ahir ja ho deia que les picabaralles sobre els màsters, tesis i doctorands acaben tapant moltes notícies i fets més rellevants. No vull pas dir que no sigui important descobrir les mentides i enganys dels nostres polítics, ja que queden en evidència i arribes a la conclusió que no et pots refiar de cap d'ells. Mentir, encara que sigui en coses poc significants proporciona arguments per pensar que en coses més transcendents també t'enredaran.

Ahir vaig comentar els tripijocs per nomenar Llarena instructor dels imputats pel procés català, i avui podria mencionar l'escrit de l'Albert Om a la contraportada de l'ARA, parlant del ministre d'Exteriors, el senyor Borrell. L'entrevista a la BBC va passar força desapercebuda i el fet que reconegués que Catalunya és una nació, encara que després ens hagi afegit "cultural", no és una cosa menor, sobretot per l'impacte internacional de la notícia.

Està vist que si Catalunya vol sortir-se amb la seva ha de buscar complicitats a l'exterior. Des d'Espanya mai trobarà col·laboradors per erigir-se com a nació independent, ni tan sols perquè se li reconegui molts dels drets que estan en suspensió. És a Europa on es podrà conrear el terreny fèrtil per aconseguir la independència. Una independència que s'ha d'entendre simplement com el final de la tirania a què està sotmesa per l'Estat espanyol. Els països cada vegada són més interdependents, i això té els seus inconvenients, però també avantatges. El que no es pot permetre és que un país ofegui un altre, i aquí rau bona part dels motius pels quals els defensors de la independència han anat creixent els darrers temps.

Sense legitimitat per multar els vilatans

Educar no és senzill. D'alguna manera cada dia n'aprens i ho pots posar en pràctica, però hi ha uns principis que no pots perdre de vista i no són tan difícils d'aprendre i utilitzar. En sàpigues més o menys, tinguis més o menys gràcia i empatia, no pots oblidar mai que s'ensenya més pel que fas que no pas pel que dius que s'ha de fer. 

No pots pretendre que els teus fills no mal parlin si tu no procures treure't del vocabulari segons quines paraules. No podràs exigir als teus fills que no fumin o beguin si això t'ho veuen fer. Ni escridassar, ni gandulejar... Per més que els expliquis les coses, una mala praxis pot tirar per terra totes les teves bones intencions respecte a ells.

Aquesta pràctica la pots traslladar a la feina, imagina't que ets mestre, amb els amics, al teu grup de tertúlia, a la teva població, si tens responsabilitat política... I aquí anava jo. No pots multar els vilatans que practiquen malament la recollida selectiva de la brossa si tu, com a responsable polític, no ho practiques amb l'exemple.

No pot ser que els diumenges algunes cantonades de carrers hi vegis brossa amb l'etiqueta de l'ajuntament, per més explicacions que puguis donar. Si els vilatans tenim l'obligació de treure la brossa de cada dia d'acord amb el calendari setmanal, i ens exposem a la multa si no tenim la cura de fer-ho bé, no pots deixar tot un dia una brossa en una cantonada. L'impacte visual és el mateix si es tracta de brossa municipal o particular. En el primer cas, però la responsabilitat és més gran i potser a la regidora en qüestió se li hauria de demanar explicacions i, per què no, multar-la. 

Regidors i regidores, si no teniu cura d'aquests detalls no tindreu legitimitat per exigir ni multar ningú.

Ràbia i tristesa en arribar al meu país

Ahir, el primer impacte quan vaig arribar a Barcelona va ser de ràbia i tristesa alhora. La primera imatge, després d'una hora de retard en l'avió, va ser de la guàrdia civil amb l'armament a la mà, observant les persones que arribàvem de Berlín, com si es tractés de delinqüents i elements perillosos.

Vaig recordar immediatament les imatges d'una arribada a l'aeroport de Kiev, quan encara era soviètica i persistia el mur de la ciutat de Berlín. Aquella sensació de que arribes a un país amb els drets en suspens i que qualsevol moviment que facis serà controlat per l'exèrcit, i en el nostre cas, per la Guàrdia Civil del nostre estimat ministre, l'inepte Jorge Fernández Díaz.

El comentari d'una dona que passava pel meu costat fou: "ens volen fer agafar por". Una interpretació clarivident d'una situació repugnant que havíem oblidat de fa temps. 

Venia d'una ciutat amb una història terrible. Una ciutat que viure el feixisme més cruel per acabar patint la dramàtica divisió en dues parts, partint famílies i forçant les persones a suportar una dictadura i un bloqueig inhumà. Havia vist la reforma de la ciutat, sense oblidar la seva història, i arribava en un país que entenem com a democràtic, però que darrerament i gràcies al PP, pateix una involució amb una reducció dels drets més elementals de les persones.

Ràbia continguda i molta tristesa per veure la degradació del meu país per culpa d'uns insensats que estan governant, sense arguments ni idees fora de l'opressió a tota persona que se sent diferent a ells. No em digueu que això no és una mostra de feixisme latent en una societat que es diu democràtica.

Entenc que el PP català designi l'Albiol com a candidat a president de la Generalitat, perquè és el model típic de xenofòbia, salvant les distàncies, del nacionalsocialisme del passat alemany.