La decisió estava presa

M. Rajoy ens diu en les seves memòries que la decisió estava presa i que fes el que fes el president Puigdemont ell aplicaria l'article 155 de la Constitució. Aquesta afirmació no canvia res de la situació en què ens trobem, però sí que deixa en evidència totes aquelles persones i mitjans de comunicació que varen acusar Puigdemont de ser culpable de l'aplicació de l'esmentat article. Encara que hagués convocat eleccions, Madrid hauria governat la Generalitat.

És bo conèixer la veritat de les coses i se li ha d'agrair a Rajoy que ho confessi tant poc temps després. Si més no serveix perquè Puigdemont salvi els mobles en aquesta decisió. Ell ho tenia molt clar, ja sigui perquè algú li va dir, o perquè ho ensumava. Puigdemont no es va refiar mai del govern de l'Estat i per això va fer el que li va semblar més oportú i encertat. A partir d'aquí que cadascú en tregui les seves conclusions.

Ara ens trobem en mig d'unes negociacions per formar govern a l'Estat espanyol, i és important tenir-ho present i recordar a qui calgui que no hi ha estabilitat a Espanya, perquè no n'hi ha a Catalunya. Mentre no es solucioni políticament la situació catalana, Espanya anirà a la deriva. És impossible trobar aquesta estabilitat del tot, mentre hi ha una part important que no té resolta la seva situació, i no és només qüestió del govern català, sinó que Madrid, i en aquest cas el PSOE, hi té molt a dir.

El president Puigdemont es mou lliurement per l'Europa democràtica

Avui no podem deixar de parlar de la resolució de l'Audiència Territorial de Schleswig-Holstein a l'acusació de rebel·lió al president Puigdemont. Una decisió que a molts ens ha satisfet, jo diria per dos motius, un per a la persona del president, i l'altre perquè deixen clar que no hi va haver violència com per tractar l'actuació del govern català de rebel·lió. 

No està tot decidit, sinó que encara queden moltes batalles per anar trampejant, i aconseguir la justícia que no se'ns ha brindat des dels tribunals judicials espanyols. Europa sí que ha respost i, encara que ens han fet patir molt, si no hagués estat per ells, la nostra situació seria molt pitjor.

L'estat espanyol ha quedat retratat, però no només les institucions i els seus dirigents del PP, sinó també el PSOE i C's, que des del primer dia s'han posicionat en contra dels independentistes. Han xerrat massa, havien de ser més discrets, perquè ara s'han d'empassar tot el que han dit. És cert que la majoria de polítics tenen molt poca vergonya i en un parell de dies hi tornaran. Avui no cal rebobinar gaires anys per visionar contradiccions. En tenim prou amb vint-i-quatre hores per deixar en evidència els polítics que hem de suportar.

Sens dubte el nivell dels nostres polítics és molt baix, ridícul i vergonyós. No cal parlar ni de corrupció ni de prevaricació ni d'altres delictes que cometen molts d'ells, simplement veient com actuen, què diuen i quin respecte tenen per a les persones ja n'hi ha prou per arribar a aquestes conclusions tan negatives. 

Una lliçó d'ètica a l'administració pública

L'altre dia vaig tenir l'oportunitat d'assistir a una conferència sobre ètica a l'administració pública, que va resultar molt interessant. Com sempre dic, quan assisteixes a una conferència sobre qualsevol tema, no cal que t'expliquin grans novetats, ni tens necessitat de fer grans descobriments, que sempre està bé, sinó que n'hi ha prou que t'ho expliquin bé, argumentat, amb exemples evidents i conclusions clares. Sovint tenim les idees barrejades i ens porta a confusions o, si més no, a no tenir prou clares les solucions a situacions que no voldries repetir.

Com podeu imaginar va quedar molt clar el nivell d'ètica a l'administració pública del nostre país, si ho comparem amb països del nord d'Europa, però no només. Podíem veure que en temes de corrupció som la vergonya de la majoria de països, i una dada important: el nivell d'ètica de la nostra societat. És a dir, el grau de comprensió i d'acceptació d'actituds poc ètiques dels nostres representants polítics, que en altres països seria intolerable. El cas de les dimissions també és una evidència de què passa a Espanya i què passa a la resta del món occidental i de més enllà.

Un matís important va ser fer-nos notar que la corrupció estava més lligada al camp polític que no pas el tècnic. En tot cas els funcionaris podien pecar de no denunciar allò que poden haver vist, probablement per manca de seguretat i de protecció una vegada feta la denúncia.

Hi va haver un capítol en què se'm varen fer present moltes situacions que probablement a més d'un els podia fer passar un xic de vergonya. No sempre les coses es fan inconscientment, encara que un intenti fer veure que no se n'adona. El món de l'administració pública té molt a millorar, i no està tan clar que es pugui fer de la millor manera possible.

De quaranta en quaranta anys no sabem si ens toca

Hem de creure que el govern català no es mou per improvisacions, sinó que ho té tot calculat. Seria molt poc seriós que abans de mobilitzar la ciutadania no hagués calculat la reacció del govern de Madrid i els seus amics fiscals, sobretot quan han passat més de tres-cents anys.

Hi ha, però qui no ho té tan clar i a mesura que s'acosta la data del referèndum entren més sospites de si tot estava calculat, o bé hi ha alguna escletxa no prevista que avortarà la seva celebració. Què faran els mossos? Són dels nostres (es pregunten uns quants)? compliran amb l'ordre constitucional i faran cas del fiscal? Quina sort que té en Rajoy de comptar amb aquest fiscal que li fa la feina bruta!

I l'Iceta què dirà diumenge el vespre? Segur que ja té els dos discursos a punt, esperant els esdeveniments per llegir-ne l'un o l'altre en funció de com vagi tot. Costa això de nadar i guardar la roba sense que no t'ho tirin en cara, oi?

En aquests moments és complicat analitzar a fons el paper d'un i altre, i no serà fins que passin uns quants mesos que no podrem treure'n conclusions i valorar qui tenia raó. M'agradaria pensar que tothom ha obrat amb consciència defensant legítimament les seves il·lusions i principis. Al final qui queda retratat és qui ha enganyat. La llàstima, però és que sovint els retrats es queden amb el poder, i has de viure quaranta anys per poder somiar en un canvi.

El PSOE ha perdut el paper d'oposició

Mentre esperava que per Internet s'anunciés el resultat de la votació per elegir Rajoy nou president del govern espanyol llegia un escrit a La Vanguardia digital que no he acabat d'entendre si es tractava d'una notícia o d'un article d'opinió.

A l'escrit es deia que ara Rajoy es prenia seriosament el problema amb Catalunya que tenia clar que no podia continuar limitant-se a enviar-ho tot per la via judicial, sinó que políticament havia de fer alguna cosa. Afegia que calia dialogar amb el PDECat, amb ERC és més difícil, i mirar de trobar la manera que es pugui redreçar tot plegat...

Em sorprenen dues coses. Si és cert que Rajoy ha arribat a aquestes conclusions, resulta preocupant que hagi trigat tant i que hagi paralitzat la política espanyola per aquest tema, però si no és cert que Rajoy hagi obert, encara que tard, els ulls, és marejar massa la perdiu redactar aquests escrits.

Com ja he manifestat molts cops, sobretot els darrers temps, no em fio de Rajoy ni del seu govern, i encara que puguem notar un canvi en el seu discurs, no crec que canviï res en la seva manera d'actuar. El PSOE, amb la Susana Díaz envalentida, i sabem què pensa de Catalunya i de com se'ns ha de tractar, no posarà cap condició en cap tipus d'acció que ens pugui beneficiar. El PSC ha estat valent, tot i que suposo tenien clar que res el podria passar veient com està el panorama dins del PSOE, però això no els treu cap mèrit. Han estat coherents i ho han argumentat.

Mariano Rajoy amb les crosses de C's i PSOE, governarà quatre anys més, perquè tots sabem que resultarà molt difícil poder-lo desbancar abans d'hora. Ens aquests quatre anys el PSOE haurà de demostrar que és capaç de reconduir la situació i esdevenir una oposició real. Ara no ho és.

El gran error de Catalunya sí que es pot

Permeteu-me que parli d'error i no d'engany, perquè vull pensar bé. El gran error de Catalunya sí que es pot l'acaba d'evidenciar el Cercle d'Economia. Les conclusions que es varen despendre de la trobada del Cercle han deixat sorpresos a gairebé tothom. Per una banda aquells que es refiaven que continuarien defensant l'unionisme a ultrança, - el ministre Jorge Fernández Díaz, per exemple, està molt ofès. Per l'altra, les persones que sempre havien donat per perdut qualsevol matís que donés esperances a un canvi de mentalitat, també s'han sorprès agradablement.

A banda, però de sorprendre'ns també han deixat molt clar que el discurs de la part sobiranista de Catalunya sí que es pot és erroni i no hi ha cap esperança a que el govern espanyol, del color que sigui, permeti una consulta o referèndum sobre el futur de Catalunya. El Cercle demana clarament que "si les forces independentistes guanyen el 27-S, es pugui celebrar un referèndum". És evident que saben que si guanya el no, el referèndum ens l'haurem de pintar a l'oli.

Que no s'enganyi ningú, qui vulgui referèndum que voti Junts pel sí o bé la CUP. Qui no desitgi poder-se expressar en referèndum, que voti la resta de forces polítiques, inclosa Catalunya sí que es pot.

Comentaris a les 90 respostes dels i les alcaldables per Arenys de Mar

Treure conclusions una vegada analitzades les respostes de les deu candidatures, que finalment varen ser nou (Arenys Sí Pot no va respondre), seria una temeritat. Com a molt podem explicar coses i llavors cadascú pot quedar-se amb allò que consideri més significatiu.

En primer lloc cal agrair la resposta de les nou candidatures perquè no hi tenien cap obligació ni en no fer-ho tampoc els comprometia en res. Més aviat contestant els podia comprometre. El ressò que puguin tenir les seves respostes i les nostres opinions tenen l'abast que tenen, molt diferent del que pugui tenir un debat de Ràdio Arenys, o les entrevistes en directe.

Tal com deia el primer dia, no totes les candidatures varen respondre amb la mateixa extensió i concreció. En algun cas (C's i PP) les respostes eren molt breus i a vegades fugint d'estudi, en el cas de la mesquita, però donant opinió de temes com les Clarisses o en l'acapte d'empreses foranes. CIU, en general, no es compromet gaire i en moltes de les preguntes respon que ho hauran d'estudiar.

En el cas d'ICV i la CUP les seves respostes varen ser exhaustives, sobretot ICV, i a més amb concrecions i explicacions ideològiques. PSC i ERC varen ser breus, però amb objectius concrets. JuntsxArenys ens recorden que, encara que amb un altre nom, han governat aquests quatre anys i ho han fet bé, i SI queixós amb la manera de governar i focalitzant les respostes en l'àmbit que va tenir competències el seu cap de llista. En el cas de la Biblioteca no suggereixen cap solució.

Només ICV i C's ens parlen de reorganitzar l'ajuntament, i totes les candidatures ens afirmen que prioritzaran el treball per a millorar la situació de les persones, les més perjudicades per la crisi que hem estat patint els darrers anys.

Quant al Mercat municipal tothom coincideix que cal actuar-hi perquè consideren que té futur. Fa molts anys que es parla del Mercat municipal i han passat diferents governs municipals sense que s'hagi resolt res. Sempre s'ha dit que les grans superfícies eren els grans competidors del Mercat per les facilitats que donaven, entre elles l'aparcament. Avui, però hem de dir que no només són les grans superfícies les competidores que ensorren l'activitat del Mercat, sinó que també hi ha comerços de la Riera, amb el mateix problema de mobilitat, que també li fan la competència. Vàrem trobar, en la majoria de respostes dels grups, una falta de crítica en l'actitud dels paradistes i en la gestió del Mercat, que sí menciona SI.

Les conclusions de l'accident aeri poden ser precipitades

Totes les notícies del dia giren al voltant de l'accident aeri de dimarts, una vegada el fiscal francès ha declarat que el copilot va estavellar intencionadament l'aparell als Alps. La notícia ha estranyat per la rapidesa en què s'ha arribat a una conclusió i també hi ha hagut qui ho ha criticat, entenent que calia esperar a tenir més detalls i informacions per poder concloure en la causa de l'accident.

No sé si el fet de conèixer els motius de l'accident, els familiars de les víctimes ho pateixen de manera diferent, però en tot cas l'anunci que es pot tractar d'un acte criminal, de ben segur que ha de fer molt mal. Ningú recupera el familiar mort, però és terrible imaginar que ha mort per voluntat d'una persona.

Segur que sabrem més detalls en els propers dies, però seria molt injust per al copilot que les pistes portessin a determinar que l'accident no va ser voluntari. És per això que estic d'acord amb qui ha criticat que es precipitessin les conclusions quan hi ha tantes famílies afectades.

Tenim els polítics i partits que ens mereixem?

Us asseguro que ahir, quan estava escrivint el post sobre el pacte d'Estat, no havia llegit les declaracions de Pedro Sánchez dient que allò que acabava de segellar ho modificaria després de les eleccions (pressuposant que les guanyarà). Amb això vull dir que si ja resultava espatarrant la meva reflexió sobre el PSOE, amb l'afegit de les declaracions, n'hi ha per llogar-hi cadires i, sobretot, assegurar que el futur del PSOE, a mitjà termini, és negre ben negre.

Però avui volia parlar del nivell que ha assolit la política catalana, amb uns partits representats en el Parlament que provoquen vergonya aliena. Deixeu-me que generalitzi, perquè no se'n pot salvar ni un, encara que hi hagi polítics, a títol individual, a qui cal lloar i desitjar-los més protagonisme.

És lícit fer electoralisme i procurar convèncer els més incrèduls, però no es pot permetre l'engany ni la hipocresia. Les persones que es valen de la política per aconseguir el poder no són garantia de res ni es mereixen la nostra confiança.

Aquests dies resulta repulsiu escoltar declaracions de dirigents de C's, ICV, PP... que són producte de la por que tenen a Podemos, encara que ho argumentin i justifiquin en principis que, quan han tingut l'ocasió de defensar-los i portar-los a la pràctica, no els han conreat. Tampoc entenc ni defenso arguments de CIU, ERC o el PSC, encara que en el seu cas resulta menys virulent, que no vol dir que siguin innocents o lliures de culpa.

M'imagino que som molts els que ens hem parat a reflexionar sobre el passat més proper i les expectatives de futur del nostre país, sigui sortint d'Espanya o quedant-nos a dins. Estic convençut que sobiranistes i unionistes, amb sinceritat, arribem si fa o no fa a les mateixes conclusions. Un regust a no saber aprofitar el temps per resoldre els problemes, donant la cara, i limitar-nos a l'especulació.

L'exemple de CIU a Arenys de Mar tampoc és massa edificant. Estem parlant de programa de govern, d'ideologia, del futur que volem per a la nostra vila, o bé de protagonisme i interès personal. Cadascú que ho miri a la seva manera, però a mi no m'agrada i no crec que sigui positiu per Arenys. Seria bo que hi pensessin un mica, no?