Tornarem a canviar l'horari

S'acosta el canvi d'horari i ja es torna a parlar de si es deixa de fer o no. Com en moltes altres coses Europa es mostra dubtosa i això, al meu entendre, és una demostració de la seva feblesa. Si en temes que algú podrà considerar menors no s'arriba a cap acord, què es pot esperar de decisions més transcendents?

No dic que no sigui una decisió que mereixi reflexió i anàlisi profunda, però quants anys portem amb la mateixa cançó? Espanya, per començar, ja no figura al fus horari que li correspondria. Tenim el mateix horari que alguns països europeus molt més a l'est. Després hi ha el tema dels canvis a la primavera i la tardor, que segons diuen persones expertes, no ens van gens bé.

Al marge d'estar a favor o no del canvi, hi ha la discussió sobre què ens interessa més, si ens quedem en l'horari d'estiu o el de l'hivern. Sembla que no ens hem de fixar en el possible estalvi energètic, perquè se'ns diu que no és real, per tant, es tracta de veure què ens agrada més, que a l'hivern es faci fosc molt aviat, o que s'allarguin les tardes d'estiu.

Si diuen que la naturalesa és sàvia, potser la solució més lògica és anar d'acord amb el fus horari que ens correspon, i adaptar-nos a la llum del dia per fer la nostra activitat diària. Que aquesta és una altra. Tots, quan hem viatjat per Europa, ens hem adonat que aquí anem tard. Acabem la jornada molt més tard que els altres i tampoc no la comencem gaire més tard que ells. El que ens diferencia sobretot és la pausa del migdia, i la raó que es dona és la temperatura de l'estiu que dificulta el ritme normal del treball.

No és senzill, però crec que hauríem d'anar més a la idea i decidir què volem realment i no anar donant voltes i voltes sense prendre cap decisió. Sempre he pensat que la gent més vàlida és la que té una capacitat de reacció i de prendre decisions més ràpides. Adormir-s'hi no és bo i paralitza el ritme de la nostra vida provocant situacions absurdes. Veurem què hi haurà de tot plegat.

Qui controla les baixes laborals?

Ara que s'està parlant de la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores, i també de l'augment del salari mínim interprofessional m'agradaria introduir un tema que em preocupa, que és delicat de parlar-ne, per ser molt sensible i fàcilment mal interpretat, com són les baixes laborals. Partint de la base que les baixes laborals s'han de contemplar, acceptar i defensar, com a un dret bàsic de tot treballador, també fora interessant trobar la manera de controlar possibles abusos.

Hi ha qui es passa la seva vida laboral d'una baixa a l'altra, i no perquè la seva salut sigui delicada, sinó perquè és un gandul i ha trobat la manera que li concedeixin les baixes d'una manera fàcil i sense que ningú hi estigui a sobre per verificar que realment aquella persona té motius per encadenar una baixa darrere l'altra.

Que ningú cregui que l'encadenament de baixes sense motiu és només una guerra plantejada contra l'empresari, sinó que comporta un problema afegit als companys de treball que han de suplir-lo, moltes vegades assumint més tasques de les que tenen encomanades. I això no és un simple detall, sinó que té prou força perquè també els sindicats participin en reduir els casos d'aquesta pràctica.

Tot i que no soc un entès en la matèria, em consta que hi ha establerts uns mecanismes de control i uns tempos, amb les corresponents revisions mèdiques, però, així i tot, no és suficient per evitar que algú abusi de les baixes perjudicant l'empresa i els companys.

Ens queixem dels sous baixos, i és cert, i també la poca productivitat al nostre país. Una cosa va força lligada amb l'altre i considero que els nostres governants no hi fan prou per millorar la situació. És un engany il·lusionar-nos per la millora de les dades macroeconòmiques quan el llindar de la pobresa cada vegada abasta més famílies. 

Cal analitzar a fons què està passant i com podem, per una banda, millorar la productivitat, per l'altra incrementar els salaris, perquè ens permetin viure dignament, i paral·lelament vetllar perquè tothom sigui més honest i compromès amb la feina, sobretot tenint en compte que encara hi ha persones a l'atur.

Una jornada completa

Avui us parlaré de verdor i de cooperativisme perquè d'alguna manera han estat els dos temes que han configurat el meu dijous. També us podria parlar de la visita a un veí que en aquest darrer mig any ha aconseguit superar una situació molt delicada de salut. De fet seria aquesta la notícia remarcable de la jornada. M'ha causat molt bona impressió, i espero i desitjo que ben aviat pugui tornar a casa.

I comentava el tema de la verdor perquè aquest matí he pogut constatar que, com a mínim a una part del nostre territori, ha tornat el color verd. La pluja de les darreres setmanes, que considerem insuficient, sí que ha permès que el paisatge canviés el to amarronat i terrós, i hi predomini el verd. Soc conscient que la sequera encara és una amenaça i que necessitem que els dies plujosos no s'acabin, sobretot tenint en compte com es comporta l'estiu al nostre país. És bo tenir un xic d'esperança que potser el desastre ecològic i climàtic encara no és definitiu. 

A la tarda he assistit a la celebració de la IV nit del cooperativisme al centre cultural el Calisay, i he pogut observar la il·lusió d'unes joves per tirar endavant projectes sense ànim de lucre, la majoria d'ells al voltant de serveis a la comunitat, i tots ells amb voluntat transformadora d'una societat on ens hi hem apalancat.

Hi he trobat a faltar la presència de representants de l'Ajuntament donant suport a l'acte, encara que de ben segur que el nostre govern ho ha beneït i ha posat totes les facilitats perquè es pogués realitzar. 

El moviment cooperativista sempre m'ha interessat, tot i que no hi he entrat mai a fons, però ja en temps universitaris recordo haver elaborat alguns treballs sobre aquest món, visitant diferents tipus de cooperatives, la majoria eren agràries. Recordo les converses amb diferents cooperativistes, o haver estat moltes hores en una biblioteca mig perduda al costat de l'església del pi, a Barcelona.

Va ser llavors quan em vaig subscriure a la revista Cooperació, i continuo rebent-la. En els darrers anys han aparegut cooperatives de consum, però hi trobo a faltar la força de les cooperatives de treball, i d'alguna manera l'esperit del cooperativisme. Ara pots ser soci d'una cooperativa, com per exemple Som Energia, i no respirar els aires que en el boom del cooperativisme predominaven. Suposo que és cosa de la història i de l'evolució de la nostra economia i la vida en general. 

Una plàcida jornada d'hivern a Tavertet

Quina pau i tranquil·litat es respira a Tavertet un dimecres d'hivern! Quin país que tenim! És necessari aprofitar les ocasions que es presenten per reflexionar sobre la manera com vivim dia rere dia sense temps per pensar-hi i procurar corregir tot allò que és innecessari i que ens perjudica. Quatre, cinc, sis... fins a vuit voltors sobrevolant el municipi a la punta del precipici sobre el pantà de Sau, planejant en absolut silenci.

Quina diferència quan arribes al Vallès i t'encamines cap al Maresme... És cert que el mar t'obre els braços i et brinda un captard serè i amb un lleu onatge. També aquí hem de ser capaços de trobar-hi la pau que necessitem tots en un moment del dia. No pot ser estar sempre neguitós, angoixat i preocupat, i ara a més amb tot el sainet polític de la investidura.

Ja a casa, repassant la premsa del dia he llegit l'escrit a l'ARA del filòsof Ferran Sáez Mateu, "Manuel Valls: retorn a Espanya". M'ha cridat l'atenció, ja al final de l'escrit on parla del polític català naturalitzat francès, quan diu: "No fa gaire, en una llarga conversa amb persones de dos partits diferents que han ocupat importants responsabilitats, vaig observar una coincidència en la diagnosi. El problema dels partits -deien- no és pagar campanyes electorals, sinó mantenir -cito literalment- l'eixam de 'vivales' que s'han fet grans a les joventuts del partit i volen el despatxet". 

N'he parlat alguna vegada en aquest blog. Hi ha persones que no han fet mai res fora del partit, i això probablement intoxica els partits polítics, i explica per què sovint els nostres polítics viuen tan apartats de la realitat del carrer. Avui he coincidit amb dos càrrecs polítics de Tavertet... res a veure amb el concepte que tenim dels "polítics". És un altre món, una altra dimensió!

Us recomano que llegiu l'article esmentat. El trobo molt encertat!

Un cap d'Estat totalment desacreditat

Escric aquest post a mitja jornada electoral del referèndum d'autodeterminació. Una jornada on hi està havent de tot; amb ferits per la policia per la resistència de qui vol exercir el seu dret a vot; amb aglomeracions pels talls elèctrics i de connexió d'Internet, per impossibilitar el vot; amb urnes i paperetes requisades, perquè no es pugui comptabilitzar els vots fins ara exercits. Policia Nacional i Guàrdia Civil a les ordres d'un comissari que fou acusat de tortures, fent la feina bruta d'un president del govern espanyol clarament desautoritzat.

És evident que, passi el passi, el resultat del referèndum no serà tècnicament bo, perquè no haurà tingut les garanties mínimament necessàries, i molts ciutadans hauran quedat sense poder votar, o hauran vist com els seus vots han estat requisats per la policia.

Malgrat tot, avui és un dia de victòria de la ciutadania pacífica i democràticament civilitzada, i és la derrota de l'autoritarisme del PP, i de tots els que li han fet costat: PSOE, C's, jutges... i alguns Comuns. Alguns d'aquests veurem com d'aquí a un temps s'apunten al carro, i si mai s'arriba a constituir la República Catalana, correran a ocupar llocs importants, com han pogut fer feixistes declarats en aquesta etapa de transició. Penso, per exemple, en l'exministre Rodolfo Martín Villa.

La figura del cap d'Estat, el rei Felip VI, ha quedat totalment desautoritzada, incapaç de fer asseure els dos governs i imposar un pacte d'Estat. El seu posicionament descaradament a favor del govern de l'Estat, l'ha deixat sense cap mica de credibilitat, fins al punt de demostrar la seva inutilitat institucional. Espanya al llarg de la història ha passat per èpoques negres que s'han intentat oblidar i fins i tot negar. Aquesta actual etapa de vergonya nacional n'és una altra que trigarà a desaparèixer de la memòria dels ciutadans del món.

Traficants d'urnes, paperetes i formularis

Deixeu-me frivolitzar sobre el que està passant aquests dies. Puc entendre la seriositat en què s'agafen el judici a Mas, Ortega i Rigau els unionistes, però no deixa de ser grotesc tanta pantomima per ambdues parts. Tothom hi diu la seva, sobretot quan se'ns pregunta què s'està jutjant. Ja ho sé que és seriós, però la manera com s'ha portat a terme és ridícula i em fa riure, per no dir pena.

El fiscal que no va veure-hi motius per aturar la jornada participativa, és qui demana ara la inhabilitació dels polítics responsables. El partit en el govern espanyol que va parlar de farsa estèril,  vistos els resultats, i sense deixar de menysprear-ho, ho denuncia i en demana responsabilitats.

Què està passant? Que ningú em digui que hi ha tal o tal altre partit polític que en queda al marge! Tots han estat fent el ridícul i l'hipòcrita en un moment determinat. Què se n'ha fet d'aquell PSC de Maragall o Montilla? El mateix Iceta defensava la via del referèndum i ara va predicant i fent lletjos a aquesta idea. No li produeix vergonya ser tan fals i interessat?

Del PP poca cosa podem dir de bo en aquest tema. Ells que podien haver actuat d'interlocutors amb els seus socis espanyols, han actuat com si no fossin catalans. Probablement C's serien els més coherents. Ells sempre han lluitat contra els interessos d'una Catalunya amb valors propis. De fet varen néixer per arraconar la cultura, la llengua i els drets diferencials catalans.

D'ICV ja no se'n canta ni gall ni gallina. El partit ha quedat absorbit per un moviment que va néixer amb molta força, però que és inconsistent, dubitatiu i imprevisible, amb un portaveu al Parlament superat pels fets i l'entorn. I un PDECat que no troba la manera d'aixecar el cap, amb uns socis de govern que li posen més pals a les rodes que no pas aplanar-li el camí. 

No és estrany, doncs que amb un panorama com aquest, amb una Espanya cada vegada més retrògrada i immòbil, ens entretinguem a descobrir els traficants d'urnes, paperetes i formularis a qui cal carregar totes les culpes. Què en dirà la història de tot plegat?

Estanis Fors, el gran guanyador de les eleccions a Arenys de Mar

Opinar dels resultats després de l'escrutini és molt fàcil, res a veure amb endevinar què passarà a la jornada electoral abans d'iniciar-se la votació. El que resulta més difícil és interpretar els resultats i no  caure en el perill de simplificar-ho i pensar que els electors s'han equivocat, que no han entès bé el missatge de tal candidat. Si algú s'equivoca és el polític a l'hora de treballar per als vilatans i a l'hora d'enfocar la campanya.

Hi ha molts factors que s'han de tenir en compte a l'analitzar uns resultats, tot i que en el cas d'Arenys de Mar no hi ha dubte que les primàries d'Unió Democràtica han jugat un paper clau en els resultats obtinguts per Junts x Arenys. Què hauria passat si l'actual alcalde s'hagués presentat amb CIU? Què hauria passat si l'Estanis Fors no hagués creat el nou partit? No ho sabrem mai, però el fet és que l'actual alcalde no va rebre el suport d'Unió i va organitzar el seu propi partit, i ha estat el gran guanyador de les eleccions municipals a la nostra vila.

Els resultats a la nostra vila han estat singulars perquè el nombre de candidatures era singular. 10 opcions per a 17 llocs al Consistori comportava deixar candidats al carrer o bé repartir misèries. Finalment han estat 3 les candidatures que no han obtingut suficients vots per entrar a l'ajuntament, mentre que dues forces polítiques s'han endut la majoria dels vots.

Al marge de CIU, víctima de la decisió d'UDC, són ICV, PSC i SI, al meu entendre, els grans perdedors de la jornada electoral i m'atreveixo a trobar-hi possibles raons. Deixant de banda el pes de la marca dels partits polítics a nivell nacional, que expliquen coincidències en la resposta electoral en altres poblacions comparables, hi ha errors de campanya que els vilatans no perdonen. 

ICV ha fet una bona campanya, però s'ha oblidat que la valoració que es fa d'un partit és dels quatre anys de mandat i no només del darrer. Probablement la CUP ha convençut més en el seu discurs de transparència i participació, i això ha perjudicat a ICV.

El PSC no ha sabut vendre l'esforç i generositat del pacte de govern amb CIU, i a hores d'ara encara no saben si pactar va ser una decisió encertada, però al mateix temps el PSC local, a diferència d'altres municipis, està poc arrelat a la vila, no ha crescut ni engrescat noves generacions i a Arenys hi ha ICV i la CUP que mouen molts joves actius i participatius a la vila durant tot l'any.

Per acabar aquesta primera valoració d'avui, parlant dels perdedors, dir que l'agressivitat de SI i l'acusació de corrupció i favoritismes del govern actual, no ha agradat als electors que els han girat l'esquena, essent la candidatura menys votada, molt per sota d'ara fa quatre anys.