Han perdut la por a fer el ridícul

De tot el que ha estat passant els darrers mesos a Espanya i Catalunya, un fet a tenir en compte és la pèrdua de la por a fer el ridícul de molts càrrecs públics espanyols i militants polítics. Semblaria que ostentant un càrrec caldria anar més en compte en no espifiar-la i no sortir-ne esquitxat. Els fets dels darrers temps demostren que això no ha passat, sinó tot el contrari. Són moltes les situacions ridícules que hem vist protagonitzar per diferents càrrecs públics.

El darrer, probablement és el de l'ambaixador espanyol a França, titllant Torra de president inconstitucional i recriminant l'alcalde de Perpinyà per haver-lo rebut. La carta de resposta de l'alcalde de Perpinyà ha estat contundent i vergonyant per a l'ambaixador. Si aquest cotitzés en borsa hauria baixat estrepitosament.

No saps si es tracta d'ignorància o bé d'un excés d'odi i ràbia que els fa actuar de manera ridícula i desproporcionada. Diuen que la ignorància és atrevida, però tractant-se d'un ambaixador jo abans pensaria que es tracta d'un odi que els enlluerna i no els deixa veure la realitat. Els treu de polleguera.

Aquesta no ha estat l'única ridiculesa de representants espanyols. Jutges i ministres espanyols s'han lluït amb les seves pressions a Brussel·les, i amb líders polítics com Casado i Rivera t'hi trobes cada vegada que obren la boca. Al final arribes a la conclusió que estem governats per una colla d'impresentables que només es mouen per rancúnia i venjança fins al punt de quedar en evidència.

Es posa en marxa una altra crida, moviment, partit polític...

Ahir començava el meu escrit dient que podia parlar del ministre Borrell, però preferia parlar d'un altre tema, convençut que tindria més motius per parlar del ministre. Avui podria començar dient el mateix, després de conèixer el nomenament del nou ambaixador espanyol a Itàlia, perquè tampoc no en parlaré.

He pogut llegir que aquesta tarda es presenta a Barcelona un nou moviment polític encapçalat pel president Puigdemont, aquest des d'Alemanya. Segons sembla neix com a moviment aglutinador dels independentistes, al marge dels partits, amb la voluntat, però, d'esdevenir partit polític a la tardor.

A mi, ja em perdonareu, m'han embolicat tant amb els seus discursos i propostes que ja no sé qui són el PDECat ni JxCat, i ara només falta que Puigdemont, Torra i Sànchez n'encetin un altre! Voleu dir que hi ha tanta gent per a tants partits o moviments? Passa, segurament, que són els mateixos amb diferents carnets.

No voldria desconfiar d'ells, però el passat recent m'hi convida, i tinc la impressió que no estem per a la feina que caldria i que ens anem embolicant sense cap necessitat. Puc estar equivocat i resulti que el moviment d'avui esdevingui el pal de paller de la Catalunya republicana, però... gat escaldat, d'aigua tèbia fuig.

Em resulta gansoner, repetitiu i poc interessant. Caldria unir esforços, més enllà de l'independentisme, per fer fora de la presó els nostres polítics. Hauríem d'ajuntar-nos per fer veure a més gent que la Justícia a Espanya no funciona, com s'ha pogut demostrar darrerament i que, per tant, no és només un problema per als independentistes, sinó per a tots els ciutadans de l'Estat.

Si no som capaços d'anar junts en temes tan trivials, ja podem anar organitzant conxorxes, sobretot quan en portem unes quantes i molts mesos al damunt.

Encara República Catalana

Segons he pogut llegir, l'ambaixador espanyol a Catalunya, el senyor Enric Millo, ha rebut el primer rebuig per part de l'alcalde de Viladomat, en què l'informa que el seu municipi no disposa de locals municipals per poder celebrar les eleccions del dia 21 de desembre.

Si no podem esverar-nos ni tensionar-nos més, el millor que podem fer és donar-li la volta i agafar-nos-ho bé. Sabíem que passaria si finalment es proclamava la República Catalana, llavors res no ens ha de venir de nou i podem fer tot allò que creiem oportú menys provocar violència ni actuar com han estat fent en aquestes darreres hores alguns fanàtics espanyolistes, conscients, nosaltres, que són una minoria i no representen la majoria dels espanyols, sinó que més aviat no els fan cap favor.

He trobat curiosa la resposta de l'alcalde de Viladomat i he pensat que probablement no serà l'única sortida, amb enginy i bon humor, que podrem escoltar els propers dies. En aquests moments alguns de nosaltres continuem tenint Puigdemont com a president, d'altres tenen Soraya Sáenz de Santamaría fent les funcions de presidenta. Cadascú que triï qui més li convingui, perquè el dia a dia no hauria de canviar tant, ni a les escoles, ni al treball, ni a la família. Seran, però, setmanes difícils i continuo pensant que ningú no té clar què acabarà passant.

Estic d'acord amb aquells que opinen que, després que Rajoy digués que les eleccions no podien celebrar-se fins que no s'hagués tornat a la normalitat, les convoca el 21 de desembre perquè no té clara l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. També és una manera de no deixar temps als sobiranistes a reaccionar davant l'opressió de l'Estat espanyol.

Sigui com sigui, continuem vivint en una República fins que no ens en facin fora i ens tornin a imposar el Borbó.

El xollo del ministre d'Exteriors

Hem pogut constatar que ser ministre d'Exteriors té uns grans avantatges, ja que tens allotjament gratuït a qualsevol país del món per poder-hi passar les vacances. Segons han publicat els diaris, el ministre d'Exteriors espanyol, el senyor Alfonso Dastis, es troba de vacances a l'Equador i està allotjat a l'ambaixada espanyola, convidat per l'ambaixador que ell mateix va nomenar, i disposa de cotxe oficial per fer les seves excursions.

Els polítics, en aquest cas del PP, s'acostumen als càrrecs i a tot allò que se'n deriva que al final ja no saben destriar què correspon a la seva tasca professional de la seva activitat familiar, i en el cas del ministre, vacacional.

Tots recordem la reacció de la primera dama catalana, la senyora Ferrusola, quan els electors varen permetre que el president de la Generalitat no fos el seu marit, sinó el líder del PSC. Per a ella això va ser com treure'ls de casa seva: els varen ocupar la seva residència.

També un ministre d'esquerres viatjava en helicòpter oficial amb la família. Vull dir que no tots són del mateix partit polític, i és que falta ser més curós i ser conscient que quan ocupes un càrrec polític no és la bicoca, sinó que et deus als electors i la teva vida privada n'ha de quedar al marge. La corrupció sovint neix d'aquesta confusió a la que s'hi adjunta l'ànsia de poder i la manca d'escrúpols.

Mentre tinguem polítics d'aquesta mena difícilment aconseguirem una societat plenament justa i democràtica. Ara encara hi ha curses i travetes per poder aconseguir el poder i arribar allà dalt, no pas per servir el poble, sinó per servir-se'n.

Rajoy ignora una pregunta en anglès

Es tracta d'una anècdota, però no deixa gaire bé al nostre president, l'espanyol. Ja sabem que no li cal conèixer l'anglès, perquè el castellà és universals i hi ha molt bons traductors que l'acompanyen on sigui, però avui dia un president d'un govern europeu crec que hauria de defensar-se en anglès. Esclar que amb el Brexit, potser l'anglès deixarà de ser llengua oficial a la Unió Europea.

Rajoy té moltes qualitats i una d'elles és la de ser capaç de presidir un govern sense fer res. És una mostra de la seva capacitat de seducció a adversaris com el PSOE o enganyats com C's. Una vegada que surt a fora, fa una roda de premsa i no surt darrere d'un plasma, sisplau no se us acudeixi preguntar-li en anglès. Feu-li fàcil.

Voldria saber quina sensació ha experimentat quan ha sentit que algú gosava preguntar-li en anglès. No cal dominar l'idioma, simplement defensar-se amb quatre frases fetes i un vocabulari reduït. No es tracta de fer grans discursos, sinó tan sols entendre què vol saber aquell periodista anglès d'un president d'un estat del sud d'Europa. 

Esclar que si un exministre pot ser enviat d'embaixador al Regne Unit sense conèixer l'anglès, per què li cal a Rajoy entendre allò que li pregunten en una llengua diferent a la castellana?

Un egoisme que provoca moltes víctimes

Ahir vaig veure el vídeo del moment en què era tirotejat l’ambaixador rus a Ankara i em va impressionar. Estem acostumats a veure persones vives i persones mortes, però no és tan freqüent viure el moment que l’altre passa de la vida a la mort.

Les meves dues experiències han estat la mort dels meus pares, ja que he tingut la sort de ser present en el moment que deixaven de respirar.

L’enregistrament d’ahir és diferent i malgrat no ser-hi present observes com passa de la vida a la mort de manera molt expressiva. Un gest de sorpresa, de no saber què estava passant i... tot s’ha acabat.

A cada segon es produeixen diverses morts al planeta, però nosaltres vivim un temps en què moltes persones agonitzen lentament, víctimes de la injustícia, i no fem res per evitar-ho.

Ens hem convertit en uns egoistes que ignorem què passa al nostre voltant o simplement no hi donem cap importància, perquè creiem que no és cosa nostra. Ens queixem de moltes coses, però som vius. Ens preocupa el futur dels nostres fills, però els tenim sans i bons al nostre costat. Tenim la sort d’emocionar-nos amb una bella cançó, llegint o mirant una pel·lícula, i no recordem quantes persones no ho poden fer ni experimentar.

M’he negat a seguir el debat parlamentari del pressupost, perquè no estic d’acord que els partits polítics juguin amb les desgràcies dels altres. Tots diuen ser els que més pensen en els altres, però és pura hipocresia, perquè només els interessa mantenir-se en el poder.

Tot es fa de cara a l’aparador, però els poders econòmics i polítics continuaran dirigint els destins dels més pobres, encara que ho facin amb un somriure a la boca, sobretot ara que s’acosta Nadal, quan toca estar content i celebrar-ho. 

Actualitat de l'illa de Nauru

En el mots encreuats d'avui demanaven el nom de l'illa on, a part de l'anglès, es parla el nauruà. La solució ha resultat fàcil ja que, amb les paraules horitzontals, fàcilment deduïes que l'illa s'anomena Nauru. La gràcia estava en saber on cau aquesta illa que no havia sentit mai anomenar. 

La solució es trobava en el mateix diari ARA, a l'apartat de notícies, on es deia: "Austràlia al punt de mira per abusos en centres de refugiats a l'illa de Nauru". Ja l'hem situat! Després he hagut de llegir tota la notícia. Segons sembla Amnistia Internacional ha denunciat maltractaments reiterats a persones que demanen asil i resideixen al centre australià d'immigrants de l'illa de Nauru.

La notícia s'estén amb detalls del que passa al centre, amb abusos i maltractaments. Això m'ha fet pensar en la situació del CIE a Barcelona, on hi havia un enfrontament entre l'ajuntament de la ciutat i el ministeri d'Interior. No sé com ha acabat, però suposo que el futur ambaixador espanyol al Vaticà, es deu haver afanyat a treure pit i demostrar que ell és qui mana.

Per cert, he llegit que s'han recollit signatures demanant que no sigui designat ambaixador. Jo no he tingut l'oportunitat de signar, i no sé què faria. Per a mi que el portin allà on vulguin i que no emprenyi gaire. Em sabrà greu pel Papa, però no crec que l'hagi de rebre gaire sovint. Potser s'emportaria algun disgust. No cal dir que pressuposo que la manera de pensar de l'encara ministre de l'Interior en funcions i el Papa Francesc es troben a les antípodes. Però ja s'ho farà, jo no l'haig de jutjar, sinó suportar-lo, de moment, com a ministre del govern espanyol (en funcions).