Viure malfiant de tot

No sé si us hi trobeu, però tinc la sensació que visc malfiant-me de tot i tothom. Reps informacions de totes bandes i el primer que penses és que t'estan enredant. Que t'estan intentant estafar, i això no és viure.

Podríem dir que abans no passava i segur que no és cert. Sempre hi ha hagut persones que s'han dedicat a pressionar els altres, normalment els més vulnerables i indefensos, per intentar treure'ls-hi els diners. Ara, però, com que tenim tantes finestres obertes, no només la porta de casa, sinó les xarxes socials, els correus electrònics, els missatges i les webs, sembla com si l'estafa és més present i insistent.

Si bé és cert que reps molta informació de les institucions públiques i la policia, sobre delictes i estafes que corren per les xarxes o bé a la cantonada de casa, no deixa de ser preocupant que hagis d'estar tot el dia desconfiant d'allò que t'arriba.

Avui, sense anar més lluny, mentre esperava un paquet que m'havia d'arribar a casa, he rebut un missatge on se'm deia que el repartiment s'havia suspès perquè no hi constava l'adreça. No m'ho he cregut! Evidentment, no he accedit al missatge ni telefonat per donar cap informació, sinó que he trucat a la casa subministradora, que m'ha confirmat que tot estava en regla i que el missatge no era d'ells.

Moltes vegades t'arriben missatges que ja veus de seguida que és una estafa. Avui, donant-se la casualitat d'estar esperant l'encàrrec, podia caure en el parany. La capacitat de desconfiar de tothom, m'ha salvat, però això, repeteixo, és molt trist, perquè ens fa viure en una situació desagradable, quan seria convenient pensar que tothom és bo i et desitja el millor per a tu.

Els mecanismes de control i denúncia d'aquests fets no van a la mateixa velocitat que els estafadors, i això fa que sempre estiguis exposat a ser enredat. El consell, doncs, és de no confiar de ningú, encara que et puguis equivocar i donar per fals allò que és ben cert. És el que ens toca a viure, i si algú hi troba un remei, si us plau que me'l digui.

La fixació d'Elisenda Paluzie

He llegit l'entrevista de l'ARA a l'Elisenda Paluzie, presidenta de l'Associació Nacional Catalana (ANC), perquè el titular es fixava en el risc que l'independentisme no vagi a les urnes. És cert que estem tots molt cansats i desanimats. És molt possible que hi hagi persones que ja no vulguin sentir a parlar més d'eleccions ni manifestacions. Això podria fer que els resultats electorals no fossin els que molts esperen i, sobretot, no s'aconseguís superar el 50% de vots independentistes i justificar la fixació que té la presidenta de l'ANC en la unilateralitat.

No sé perquè aquesta mania de pensar que en superar el 50% s'acaben els problemes, quan tots sabem que per més que pugi aquest percentatge, la part contrària no estarà disposada a negociar un referèndum, i els que s'ho miren en distància, per exemple Europa, haurien d'observar un augment poc creïble en aquests moments i per a molts anys.

Considero que és una pèrdua de temps i d'esforços, però té més sentit en una organització cívica i privada, que no pas quan això passa en el marc públic, en formacions polítiques que ens representen. M'agradaria, però que la senyora Paluzie m'expliqués què pot fer de diferent si els resultats electorals donen un vot independentista per sobre del 50%. Quina estratègia pensa seguir per convèncer els partits polítics elegits que actuïn contra el marc legal, sabent que ells mateixos tenen presos polítics de llarg recorregut. 

Penso que hi ha una feina a fer important, i és la lluita contra la injustícia que es practica a Espanya quan es jutja independentistes. L'ús de la Justícia per escarmentar qui pensa contra la unitat d'Espanya. El diferent tracte rebut si ets independentista o no. Hi ha prou camí per recórrer per solucionar uns problemes que seran sempre letals davant de qualsevol intent de revolucionar el país, de manera pacífica. Una altra cosa, és tornar a caure al mateix parany, i no aconseguir cap pas endavant.

On són els envalentits patriotes defensors de Plácido Domingo?

Mentre arreu del món es prenien mesures contra el tenor espanyol Plácido Domingo, Espanya sortia a la defensa del seu ídol. Típicament espanyol és sentir-se ofès quan el món posa en dubte l'honorabilitat d'un dels seus ciutadans, sobretot quan tenen renom mundial i fan enorgullir el patriotisme més accentuat.

Plácido Domingo va negar els fets del que l'acusaven diferents dives d'arreu, i mentre es cancel·laven gires al món, a Espanya se li rendia culte i gairebé homenatjava. Han passat uns mesos i probablement la pressió ha pogut més que la resistència del tenor, i finalment ha acceptat les acusacions i n'ha demanat perdó.

Què passa ara amb els envalentits patriotes que varen sortir a la defensa del divo espanyol? On són aquells insults contra tothom que s'havia manifestat en contra del tenor? Per què no demanen disculpes i no s'afegeixen a la crítica per les males arts emprades pel tenor?

Hi havia massa evidències per no suposar que el comportament del tenor no havia estat el que calia esperar d'una persona honrada i respectuosa amb la gent. La reacció de molts va ser una simple equivocació del patriotisme mal entès. No s'estaven carregant el prototipus espanyol exemplar, sinó una persona que no havia obrat com calia i havia abusat d'unes persones que, en alguns casos, es trobaven a la corda fluixa, volien entrar al món de la lírica, però no al preu que els imposava el tenor.

No li vull cap mal, sinó simplement que pagui pel què ha fet i serveixi d'exemple per a moltes persones que podrien caure en el parany d'actuar de la mateixa manera.

Ajuntaments disposats a acollir refugiats sirians

Estem massa acostumats a viure en funció de la moda i en segons quins temes caldria evitar-ho, però molt em temo que siguem tan insensibles que caiguem en el parany. Penso en l'acollida de refugiats sirians promoguts per alguns ajuntaments catalans, i no només.

Sens dubte que la tragèdia que pateix el poble sirià ens recorda un passat que varen patir els nostres avis i que hem reviscut a través de les seves narracions o documents històrics. És comprensible, doncs, que sorgeixi la idea d'ajudar en l'acolliment d'aquestes persones que han deixat feina, casa i amics, per culpa d'una guerra, injusta com totes, però que caldria analitzar qui l'ha provocat.

Serà consciència col·lectiva, sentiment de culpa compartida, aflorament dels nostres sentiments davant de tanta injustícia, però hem de vigilar que no tot s'acabi amb unes manifestacions, més o menys reals, de la nostra humanitat, però que durin quaranta-vuit hores.

Molts ajuntaments han manifestat aquest desig de col·laboració i d'alguna manera han demostrat ser la institució pública més sensible davant del sofriment de les persones. Perquè són els ajuntaments, amb competències o sense, els que afronten els problemes de la gent, amb recursos insuficients, mentre altres ens públics malgasten el diner en inversions deficitàries i innecessàries.

La política municipal, amb els seus errors i defectes, i també amb els seus corruptes i excepcions, no deixa de ser l'activitat pública més directa i eficient, sobre la qual es recolzen les institucions supramunicipals per gestionar la vida col·lectiva de la població. És per això que tantes vegades hem reclamat un repartiment del finançament més favorable als ajuntaments que, malgrat tot, s'ofereixen per reduir el sofriment de la població que està en aquests moments patint una situació dramàtica. Fem que les accions no siguin fruit d'una simple moda i no quedin en un no-res.

Titulars de premsa d'un any electoral

Hi ha dies que estàs més inspirat que d'altres. Dies que ho veus tot negre i tens poques ganes d'obrir la boca perquè no trobes res ben fet. Aquests dies són complicats d'escriure, perquè pots caure en el parany de descriure la realitat, la teva visió d'ella, amb un to massa pessimista. 

Avui, per exemple, si em posés a parlar de la premsa del nostre país i dels corresponsals locals seria molt dur, probablement gens injust, però sí massa cruel. Ja sé que quan ells escriuen, precisament es valen de la crueltat per fer-se llegir més i vendre més notícies als directors i responsables dels diaris. Quan uns i altres estan en sintonia, el resultat pot ser fatídic.

Que ningú pensi que les notícies no s'han d'explicar, encara que no siguin agradables per als afectats, però seria molt lloable que l'autor abans de donar per llest l'escrit es posés a la pell de l'altre i donés el vistiplau. Hi ha persones que es creuen infal·libles, que ho fan tot bé. Jo tinc la sort que m'equivoco molt i se'm fa més difícil pecar d'orgull.

Avui, però ens podem fixar en frases titulars dels diaris, a càrrec de polítics que tenen clar que enguany és un any electoral. "Roben als més pobres per donar-ho als independentistes", parlamentari del PP català. "Anar amb ICV-EUiA a Barcelona no crec que sigui regenerador", alcalde de Barcelona. 

Però a Espanya passen més coses. A l'Audiència Nacional perden l'expedient sobre l'esborrat dels ordinadors de Bárcenas. El president de Telefónica, César Alierta manifesta que en quatre anys Espanya situarà la taxa d'atur per sota del 8%. L'any 2014 es va tancar en gairebé un 24%. Arturo Fernández, expresident de la Patronal madrilenya CEIM, justifica la utilització de les black card en els seus restaurants perquè eren més barats. O sigui, negoci rodó.

Però nosaltres tranquils que tot quedarà resolt, i continuarem pobres i enganyats.

Auge dels moviments alternatius als partits polítics

En un dia sense gaires notícies noves m'ha cridat l'atenció la marca "Ganemos" de la plataforma a imatge de "Guanyem" a Barcelona, liderada per Ada Colau. Sembla que s'ha escampat com un virus que, segons el diari ARA, consistiria en crear candidatures a les eleccions municipals de l'any vinent. 

Camats, d'ICV, deia ahir que estaven fent moltes concessions a Guanyem per anar junts. Jo ho interpretava com que ICV feia mans i mànigues per aconseguir que Guanyem no fos una candidatura que els fes la competència a l'ajuntament de Barcelona. Suposo que es pot interpretar de moltes maneres, aquesta seria la més interessada.

Podemos i ara Guanyem, són dos exemples d'iniciatives al marge dels partits polítics tradicionals, pel cansament dels ciutadans de que els polítics de sempre els menystinguin. Aquella distància que tant criticàvem entre els polítics i la gent ara es traduiria en la creació i auge d'aquests moviments polítics i socials.

Les respostes i comentaris de líders polítics fan riure una mica. La por que tenen els fa dir que són moviments efímers que desapareixeran en breu. Jo preferiria que parlessin de com s'organitzen aquests moviments, com canalitzem els principis que els han de regir i de quina manera garantiran que no es convertiran en partits polítics com els de sempre, i per tant no haurem solucionat res.

Em preocupa més la utilització de la gent que puguin fer aquests moviments, més que no pas la competència que puguin suposar per als partits tradicionals. La verbalització de les idees, projectes i objectius està molt bé, però cal analitzar com es pensen dur a terme, per no caure en el parany de sempre.

Qui és tan ingenu de demanar a Sánchez-Camacho que es disculpi?

Ni sensibilitat, ni transparència, ni estimació, sinó interessos econòmics. Espanya no pot perdre la gallina dels ous d'or i ho combat mentint i enfrontant els catalans amb els espanyols. Nosaltres tampoc hem estat encertats. Més aviat hem caigut en el parany dels diferents governs espanyols, però aquests mai s'han comportat de manera honesta. Els ha interessat que la resta dels espanyols ens arribés a odiar.

En un país normal, ningú aprovaria que el ministre d'Hisenda es negués a presentar les balances fiscals, amb l'argument que pot donar ales als sobiranistes. Tothom ho ha entès, però Espanya no és un país normal, i accepta i aplaudeix que el ministre no informi. Fa quatre dies aprovaven la llei de la transparència i a la primera de canvi se la salten. Les lleis a Espanya estan al servei d'uns quants.

La reacció del president extremeny vanagloriant-se dels recursos que aporta a la Universitat mentre Catalunya deu cinc mesos a la Universitat, quan està subvencionat amb un 26% del PIB, no té vergonya. Aquest és el país que ens estima i que diu que tots som iguals. Nosaltres som uns desagraïts, prepotents i interessats. Només volem independitzar-nos per la butxaca. 

Tot això és el que s'ha venut a la resta d'Espanya, des dels governs successius i la premsa casposa. El més trist de tot és, però, que això mateix s'ha dit des de casa nostra, per boca d'Alícia Sánchez Camacho i Albert Rivera, per defensar unes cadires, però mai Catalunya.