Una mirada de reüll als Jocs Olímpics

Tot i que m'ho miro de lluny, ja que no soc aficionat a l'esport, tinc la impressió que els jocs olímpics de París estan voltats de polèmica. Segurament això és el que la premsa comenta, per fer una mica de safareig, i probablement no és representatiu del que està passant realment. Llegeixo notícies crítiques amb l'organització, càstigs a atletes, pel seu mal comportament, el Sena més brut del compte, actes xenòfobs, i molt patriotisme.

M'imagino que el context històric ajuda a radicalitzar el patriotisme malentès. Perquè una cosa és defensar un país, els seus representants, el seu treball i esforç per assolir les medalles, sempre amb esperit esportiu i net, i una altra les picabaralles i enfrontaments en defensa d'uns colors, menyspreant els altres, insultant-los i considerant-los enemics en lloc d'adversaris.

Vull pensar que tots els països estan més o menys en la mateixa situació, però els espanyols, que els tinc més a prop, tenen una gran necessitat de poder demostrar als altres que són els millors. És un orgull malaltís, perquè prioritza els resultats al treball de tota una vida, a les condicions en què es mouen els nostres atletes, a la formació i dignitat d'aquests.

Potser no ho estic mirant bé i em deixo portar per prejudicis, però la meva impressió és aquesta, i al final no sé si riure o plorar. Podríem pensar el mateix dels esportistes catalans. La nostra premsa, la pròpia, té molt interès a recalcar si els competidors, i encara més els guanyadors, són catalans o no ho són. Es pot entendre, però es porta a uns extrems que no són saludables.

No hi he perdut ni cinc minuts mirant cap competició, però trobo molt bé que una gran majoria hi dediqui hores. Res en contra de l'esport, i tot el que facin per potenciar-lo ho trobaré ben fet. Només faltaria que a tothom ens agradessin les mateixes coses i en la mateixa intensitat. Sí, però, que m'agradaria que es contemplessin els jocs sense tanta passió, valorant les actuacions dels esportistes al marge de la seva nacionalitat. I en tot cas que ens serveixi per analitzar què ens fa falta perquè al nostre país els atletes ho tinguin més fàcil per preparar-se i assolir millors marques. L'esport és sinònim de salut, però la passió desenfrenada pot comportar problemes greus.

Veneçuela, què ha passat ben bé?

Estava cantat que, fos quin fos el resultat proclamat de les eleccions d'ahir diumenge, els declarats perdedors no acceptarien la derrota, ja fossin els seguidors del president, o els de l'oposició. Més aviat s'esperava que la informació del recompte de vots seria favorable a l'actual president, i que l'oposició l'acusaria de frau. Què hi ha de cert?

És molt difícil avui dia posar la mà al foc que no hi ha hagut trampes, tenint en compte que tots s'hi juguen molt. Si als EUA, que per a molts és el model de democràcia a seguir, Trump va mobilitzar els seus seguidors per desestabilitzar el país, amb la intenció de capgirar els resultats oficials, què no es pot esperar de països, com Veneçuela, que arrosseguen molts anys de crisi política i manca de confiança dels seus dirigents i opositors?

Potser hi ha algú que pot gosar certificar que els resultats són bons o falsos, però estic convençut que la gran majoria només opina en funció del seu desig, simpaties o prejudicis. El sistema democràtic fa molts anys que genera desconfiança arreu. S'utilitzen les eleccions en sistemes polítics com Rússia, per decidir uns governants que ja tenen clar que guanyaran. Desmuntar un sistema polític com el veneçolà, sempre serà dramàtic. És gairebé impossible canviar el curs de la història amb unes simples eleccions, quan al darrere hi ha tants interessos polítics i econòmics. Perdre unes eleccions representa un fracàs massa gran, per deixar-ho en una anècdota, un canvi de cromos, un canvi de lideratge. I amb això no dono per fet que hi hagi hagut frau electoral. Tot s'ha de provar, i això resulta gairebé impossible de fer.

El nostre país fa molts mesos que està encallat sense que els resultats electorals s'hagin materialitzat en un govern electe. Aquí no parlem de frau, sinó d'uns resultats que no ha agradat a la majoria i que costen d'acceptar. Imagineu-vos si hi afegim la incertesa del frau. Com podem pensar que els veneçolans acceptin alegrament els resultats?

Per desgràcia hi ha molts països que tot se soluciona amb un cop d'estat. És la manera pràctica i ràpida de resoldre el dubte, però és evident que és la manera més dramàtica de resoldre els problemes d'una societat incapaç d'acceptar el joc democràtic. Espero i desitjo que els veneçolans trobin la sortida a aquesta situació. No serà fàcil, perquè baixar del burro és complicat. Demostrar el joc net o brut, també.

Massa prejudicis sobre els altres

És important que Mossos d'Esquadra reconeguin que no actuen de la mateixa manera a l'hora de fer identificacions, i es deixen portar pels prejudicis. No és el mateix ser blanc i aparentment autòcton que tenir trets que et facin sospitós de ser estranger. Això els passa a persones que no són del país, però també a persones que han nascut a Catalunya, de pares immigrants.

Ni en un cas ni en l'altre queda justificada aquesta diferent actuació de la policia catalana, perquè és greu per les conseqüències que se'n deriven. Hi ha persones que viuran permanentment sota l'amenaça de ser identificats, no pas per res que hagin pogut fer, sinó pel simple fet que els seus trets facials els fa diferents a la majoria del país.

Com dic, és bo que la policia ho reconegui i ara caldrà que treballin a fons la manera d'evitar aquesta mala pràctica. Tret de casos aïllats, com ens hem trobat amb l'inspector Jordi Arasa, entenc que la majoria dels mossos d'esquadra si ho fan, no és voluntàriament, sinó com reacció espontània, i que han de procurar deixar de fer-ho.

Aquesta pràctica és comú a moltes persones. Quan ens creuem al carrer solem fixar-nos en les persones que ens trobem i segur que podríem diferenciar el nostre comportament, la nostra reacció espontània, en funció de qui sigui la persona amb qui ens creuem. Estic convençut que, per a molts, trobar-se una persona que els pot semblar d'un altre país, els comporta una atenció especial, com si l'hagués d'agredir. Nosaltres no portem armes ni tenim cap dret a identificar ningú, però si poguéssim potser faríem el mateix que els mossos. Aprenem la lliçó i no jutgem per les aparences. 

Una tarda amb els "mena"

Cal felicitar la iniciativa d'organitzar un pícnic a la platja amb els menors no acompanyats residents a la vila i els seus mentors. Esta vist i comprovat que només compartint estones amb les persones aconsegueixes fer fora molts prejudicis. Si a l'Estat espanyol hi ha aquesta catalanofòbia tan encesa és, a part dels errors que haguem pogut cometre nosaltres i la manipulació de la premsa espanyola, degut al desconeixement mutu. Parlant la gent s'entén, però simplement compartint una vetllada pots trencar molt estereotips.

Ahir dissabte a la tarda ens trobàrem una colla d'arenyencs que vivim situacions ben diverses, per compartir el menjar que entre tots vàrem preparar, i escoltar un conte i una interpretació musical. A vegades no cal muntar grans espectacles ni filigranes, quan el que importa és compartir. Veure que som diferents, però tots som persones, i que aquells rumors, a vegades intencionats, no són més que rumors, que al darrere hi ha persones que estan fent un esforç molt gran per aconseguir ser respectats i trobar un camí a seguir a la seva vida, una vida que no els ha estat fàcil.

Felicito els mentors i les seves famílies i encoratjo tothom a ser respectuosos i comprensius davant d'una situació que és clarament injusta, la que pateixen aquests menors vinguts de fora.

Iniciem la visita de Budapest

A 3/4 de 8h del matí sortíem, en tren, des de Viena en direcció a Budapest. Ens hem hagut de llevar una mica d'hora per no perdre'ns l'esmorzar. L'estació era a quatre passes i això hi ha ajudat. Hem arribat, doncs, a mig matí i a les onze ja començàvem la visita a la nova capital. Hem tornat a l'hotel a les vuit del vespre, morts i rebentats. Molta calor i fins i tot quatre gotes que ens han permès seure a menjar un pastís de xocolata.

Venint de Praga i Viena la primera impressió que reps quan arribes a Budapest és una mica preocupant, però de mica en mica hi vas entrant, se li ha de donar temps. Sí que és cert que la bona impressió de Viena i Praga, per la netedat i l'ambient, a Budapest decau una mica. Tot i això estic convençut que quan marxarem haurem vist coses interessants. Fora prejudicis!

Quan hem passat pel davant del Parlament m'han vingut flaixos de la primera vegada que el vaig veure. Recordo moments i llocs vagament. Sens dubte la ciutat s'ha renovat, només faltaria! Els edificis principals i històrics es mantenen i probablement han millorat, i aquesta vegada volem visitar-los per dins. No tots!

Avui hem visitat el museu Aquincum, un assentament romà, el més important de centre Europa. I hem viatjat en el tramvia número dos, que ressegueix el Danubi i et permet veure edificis com el Parlament, el Castell o el Bastió dels pescadors, que visitarem els propers dies. Ens ho passarem molt bé!

La ridiculesa de Duran i Lleida no té límits

No sé si heu tingut l'ocasió de llegir l'article que avui ha publicat l'historiador Joan B. Culla a l'ARA, Duran i Lleida parla de ridículs. Acostumo a llegir els articles que publiquen tant si els autors són del meu grat com no. No ens podem tancar a llegir només allò que pensen les persones amb qui combreguem, sinó que ho hem de llegir tot i després opinar. Joan B. Cull és un dels articulistes amb qui coincideixo menys amb el que escriu, o potser és que tinc prejudicis sabent com pensa del conflicte de l'Orient Mitjà. Sigui com sigui el llegeixo i avui m'ha cridat l'atenció el seu article i l'he volgut compartir amb vosaltres.

Una vegada més es demostra les dificultats que un mateix es vegi els defectes que, en canvi, sí atribueix als altres. Duran i Lleida, que ha destrossat un partit històric fins fer-lo desaparèixer, després d'haver furetejat els polítics que més fidels eren amb els principis fundacionals del partit, s'atreveix ara insultar els que l'han hagut d'aguantar i se n'ha aprofitat durant molts anys, i cau una vegada més en l'error de no saber parar i retirar-se.

Em resulta estrany, però ho puc entendre, la reacció de Fernández Teixidó creant un nou partit, però en el cas de Duran i Lleida no és comprensible, per la ceguesa del protagonisme o, sinó, per la barra que té de no haver demanat perdó per la seva acció política al capdavant d'Unió Democràtica de Catalunya, i a sobre pretendre donar-nos lliçons.

Coincideixo, doncs, amb l'escrit de Joan B. Culla, encara que discrepo en el final del seu article. En el meu cas no estic desitjant llegir les memòries que sembla ser que està preparant Duran i Lleida. El que em pugui dir em resultaria poc creïble.

Els prejudicis són ulleres amb diòptries diferents

Els prejudicis ens fan veure les coses de maneres diferents. Les imatges, les actuacions, els esdeveniments no sempre són vistos de la mateixa manera en funció de com som i pensem. Tot això partint de la base que volem ser objectius. Quan actuem conscientment de manera subjectiva ja és una altra cosa.

Em preocupa aquelles persones que menystenen els altres perquè pensen de manera diferent. Aquelles persones que ara justifiquen allò que fa temps havien criticat i a l'inversa, però no pas per un simple canvi en la manera de pensar, sinó per interessos polítics. 

No em molesten segons quines declaracions de militants i polítics del PP o de C's, però sí alguns comentaris i insults que provenen de polítics i simpatitzants del PSC, perquè sempre he cregut que eren diferents. Ara he tingut una desil·lusió.

Estic convençut que la generalització és un error, però també crec que hi ha molts socialistes catalans que fan pagar la crisi actual als seus adversaris polítics, els seus dubtes als que de manera determinada opten per una opció, que pot ser encertada o equivocada, però la defensen i treballen per ella. Aquesta indefinició que els ha portat tan avall, no la poden combatre menystenint els que defensen els seus principis i anhels, i reben suport multitudinari.

Les lleis estan fetes per complir-les, però també per canviar-les

L'acumulació de denúncies, querelles i sentències condemnatòries contra els responsables polítics que defensen el procés a la independència pot arribar a ser tan exagerada que pugui tornar-se en contra dels instigadors. Quan són quatre els querellats es fa més difícil la seva defensa que no pas quan es tracta de multitud. La bola es fa més grossa i incentiva més gent a posicionar-s'hi en contra, defensant els sentenciats.

El final de tot és incert i no crec que ningú pugui tenir clar quin serà, però és cert que a cada decisió del govern espanyol i els seus aliats, la resposta és més enèrgica i agosarada. Només així es pot aconseguir que les resolucions quedin en paper mullat. Si s'abaixa el cap una vegada, després és complicat plantar-hi cara, i això crec que ho tenen ben entès.

El paper de la fiscalia és clau en aquests moments en que el poder polític ha claudicat definitivament i ho deixa tot en mans de la justícia. La Fiscal General ordenant al fiscal de Catalunya la presentació d'una querella contra Carme Forcadell estava cantat, però tinc els meus dubtes de la bondat dels seus efectes. Forcadell no està sola i aquesta és la seva defensa. La legalitat li estarà en contra, però la força de la ciutadania és més important.

La llei està feta per complir-la, però també per canviar-la. És per això que l'única sortida a tot plegat és asseure's a dialogar, sense prejudicis ni línies vermelles.

Codi ètic i de bones pràctiques de l'Ajuntament d'Arenys de Mar

Felicito la iniciativa de treballar el Codi ètic i de bones pràctiques de l'Ajuntament d'Arenys, i ho celebro especialment, amb moltes ganes que en surti un bon treball, consensuat i de profit, vull dir que no quedi en un calaix, sinó que sigui el document de capçalera de tots els polítics i treballadors municipals de la nostra vila.

Darrerament es parla molt de transparència, però malauradament no és tant per iniciativa política com per obligació. Espanya és un dels darrers països que ha aprovat una llei de transparència, i és només per això que ara sembla que tothom vulgui ser transparent. Diria més: ni tan sols els ciutadans hem reclamat suficientment aquesta transparència, més enllà de poder xafardejar segons quines dades.

L'Ajuntament de la nostra vila, per la històrica alternança política i per les característiques de l'estructura funcionarial, sense una visió gerencial clara durant molts anys de democràcia, no té fàcil la seva transformació als paràmetres i directrius actuals. Això fa que la iniciativa sigui encara més lloable, però al mateix temps desperti més recels i dubtes sobre la seva utilització i resultats.

No hem de ser pessimistes, però, sinó que és necessari animar els promotors i les persones que l'hauran de tirar endavant. Penso que la feina de la nostra administració local ha estat molt opaca i ha generat molts prejudicis, no pas perquè es tinguin proves de males actuacions, sinó per no haver-ho visualitzat suficientment.

Hem de perdre la por a ensenyar el que fem, i treballar per fer-ho bé. Avui, en una conferència de Carles Ramió, catedràtic de Ciència Política i de l'Administració, de la UPF, ens recordava que l'administració pública no és només una institució que dóna serveis, sinó una institució que crea seguretat jurídica als administrats. Penso que hi ha molt camí a recórrer, però és necessari que la nostra percepció del govern local sigui positiva i garant de futur cultural, social i econòmic. El primer que hem d'aconseguir és situar a dalt de tot les bones pràctiques, per a bé dels vilatans i vilatanes.

La CUP dificulta el procés constituent?

Si algú creia que el procés constituent seria un camí de roses, després de les diferents manifestacions a l'espai públic des de l'any 2012, estava molt equivocat. La majoria, crec, sabien que no seria fàcil, però potser no s'ho imaginaven d'aquesta manera.

Els resultats electorals, tot i ser significativament importants per als defensors de la independència, no foren suficientment clars perquè s'obrissin les portes a un procés avalat per majoria absoluta. Els resultats, però no només no foren suficients, sinó que a més la suma dels dos partits independentistes és una suma complicada que pot portar-nos a un cul-de-sac.

Avui hem conegut el posicionament de la CUP respecte al nomenament del president que, si no hi ha possibilitat d'esmenar-lo, obliga Junts pel Sí a decidir si la solució passa per unes noves eleccions autonòmiques o bé sacrifica el president que ha canviat CIU i ha liderat el procés cap a la independència.

M'imagino que necessitem més temps i que podem comprendre que encara no hem consolidat un sistema democràtic prou fort com per entrar a fons en negociacions sense prejudicis. Podem pensar que la CUP col·loca pals a les rodes del procés? És just que 10 diputats condicionin el posicionament de 62? Si no hi ha acord, qui serà el culpable? A qui ho haurem de recriminar?

Les respostes no poden ser simples, sinó fruit d'una profunda reflexió, però tenim tot el dret de pensar que la CUP és on és gràcies al president Mas. Qui pot argumentar que és una bestiesa?

Un any de decadència popular fins a les generals

Cada dia apareixen nous col·lectius en defensa del diàleg i de rebuig a la independència de Catalunya. És clar que la bona acollida del dret a decidir i de la independència va agafar amb els pixats al ventre a molta gent, a persones que mai havien pensat en demanar ser independents i que s'ha apuntat al carro, i a persones que continuen creient que la independència no és una bona sortida, sinó que cal fer canvis i dialogar.

Us asseguro que faig l'esforç per buscar alternatives a la independència, tenint molt clar que la situació actual és insostenible i que cada vegada som tractats amb més menyspreu. Ja sé que els unionistes i simpatitzants del PP i PSOE no ho veuen de la mateixa manera, però m'agradaria que s'esforcessin per valorar, amb els prejudicis mínims, què està fent el govern del PP i de quina manera retallen fins al punt de treure-li qualsevol valor les lleis catalans emparades per l'Estatut i aprovades pel nostre Parlament. 

Si acceptem que el Parlament és la representació política de la veu del poble català, tenir sempre un poder superior que trepitja i deixa sense efecte tots els acords i lleis que hi són aprovades, ja sigui per denúncia al Tribunal Constitucional, o bé redactant noves lleis contràries a l'esperit de les lleis catalanes, és una càrrega insuportable que només provoca ganes de marxar ben lluny.

Ahir comentava l'aprovació de dues lleis amb repercussions distintes, que retraten dues coses del govern del PP. En primer lloc la seva ideologia de dreta extrema, amb la voluntat d'afavorir les classes altes en detriment de la classe mitjana i arraconant els menys afavorits, i en segon lloc la seva obsessió per anul·lar Catalunya, les seves institucions, reglaments i les mateixes persones.

I tot això ho fa un govern, que gràcies a la majoria absoluta, es pot permetre el luxe de mantenir uns ministres fastigosament impresentables com és el cas de Jorge Fernández Díaz, inútils com José Manuel Soria, cínics com Wert, o cregudes com la seva vicepresidenta.

Som molts els que, malgrat la incògnita que suposa l'aparició de Podemos, esperem el moment en què PP i PSOE deixin de ser les úniques forces polítiques que es reparteixen el poder, i caiguin vicis de govern i corruptes, i que la ciutadania recuperi el protagonisme que els dos partits polítics esmentats li han pres.

Les misèries polítiques es concentren en el PP

Sempre he pensat que el paper del Partit Popular català era difícil d'entendre, des de fora, però també des de dins, a no ser que partim de la base que el seu principal objectiu és fer petit el perfil i caràcter de Catalunya. No és cert que els enemics de Catalunya són a fora, sinó que els tenim a dins des de fa molts anys, i han governat o ajudat a governar a CIU i també al PSC. A casa nostra, Arenys de Mar, en tenim un bon exemple, ara tots tres al govern municipal.

Es tracta, a més, d'un partit acomplexat, amb molts prejudicis i sempre a la deriva, anant contra corrent de tot allò que fa créixer el nostre país. Per no ser, no han pogut ser ni tan sols intermediaris entre els governs de Madrid i Catalunya. A Madrid sempre han preferit parlar amb CIU, bàsicament amb Duran i Lleida, fins i tot ara que el diàleg és tan escàs.

El gran repte dels diferents líders catalans del PP ha estat poder sumar més que l'anterior, i tot i no tenir rival, han acostumat a fer el paper de la trista figura. Ara que ha sorgit un nou partit espanyolista, o millor dit, oportunista i populista, ho tenen més magre, amb l'únic consol de que no seran ells els únics afectats pel creixement de C's, gràcies a la deriva del PSC, cada vegada més sucursal del PSOE.

Ara, amb el pas ferm dels quatre partits pel dret a decidir, les misèries del PPC tornen a lluir amb tot el seu esplendor, conduint el partit a la zona residual del marc parlamentari. Camacho se'n pot fer el lloc, si no són capaços de trobar algú més espavilat, políticament parlant. El temps ho dirà tot. Nosaltres només ens cal observar.