L'ANC en hores baixes

Aquests dies l'ANC està vivint uns moments complicats, amb moltes tibantors, i un rebuig a la direcció per part d'una bona part dels seus secretaris nacionals. Segons he pogut llegir a la premsa, l'actitud de la seva presidenta no es considera l'adequada, amb un tarannà poc democràtic i sense tenir en compte la majoria, volent marcar perfil propi, com si es tractés d'una autocràcia.

Coincidint en el temps amb una crisi important dels partits polítics independentistes, si més no dels dos que configuraven el govern català, la societat civil organitzada també trontolla, i aquells que semblava que havien de donar lliçons als partits polítics, exigint unitat, també tenen problemes de consistència i les picabaralles són a l'ordre del dia.

Des de fora es fa difícil entendre què està passant realment, i fins a quin punt és l'actitud de la seva presidenta, o bé un entorn polític i social crispat que no facilita les coses, sobretot si es volen prendre mesures contundents i massa improvisades. Semblaria que les ganes de la presidenta Dolors Feliu per confeccionar llistes electorals per a les municipals del 28 de maig, haurien trobar el rebuig de la majoria de secretaris nacionals de l'entitat, i això no li ha agradat. 

Em venen a la memòria les candidatures d'ara fa quatre anys, anomenades Primàries, que també tenien el component alliçonador per a la resta dels partits polítics i que varen fracassar a la majoria de poblacions. També a casa nostra. No sé si les podem comparar, però sí que tenen en comú el voler ser més papistes que els papa, i això ho diu una persona que canviaria el sistema electoral de llistes tancades, per donar pas a les llistes obertes, amb els matisos que calgués.

No sé, però, si el rebuig a la confecció de llistes municipals és l'únic motiu que ha provocat  l'enfrontament intern a l'ANC, o bé hi ha altres temes que desconeixem. En tot cas seria bo que tots plegats ens aturéssim a reflexionar què estem fent, i com podem aconseguir canviar la dinàmica i intentar anar més junts per aconseguir aquells objectius importants que en el fons perseguim. Ens perden les formes i això no ens beneficia, sinó que dona més força als nostres adversaris i enemics, que es fan un tip de riure veient com ens quedem al clot, sense iniciativa ni esperances de futur. 

Els candidats de Mario Vargas Llosa

Aquests dies a les xarxes socials i diaris digitals llegeixes comentaris satírics contra l'escriptor Vargas Llosa, qui s'ha destacat per defensar posicions properes a la ultradreta, també a Espanya, i en el cas de Catalunya, molt crític cap a tots nosaltres, sobretot els que defensem una cultura i una llengua diferent a la castellana, sense oblidar la importància d'aquesta.

Les sàtires es basen en el seu posicionament davant de diferents eleccions d'arreu del món, on els resultats han estat favorables als candidats que ell donava per perdedors. Els seus, els que defensava com la millor opció, han perdut les eleccions. És per això que moltes persones li demanen que es manifesti a favor de Feijóo, a les eleccions de l'any vinent, amb l'esperança que el seu ull clínic continuï funcionant de la mateixa manera.

Haig de reconèixer que he llegit els diferents comentaris amb una rialla. Vargas Llosa em cau malament des del primer dia que va defensar el seu posicionament polític, després del seu fracàs al seu Perú natal. El fet de guanyar el Premi Nobel de Literatura no el capacita per donar lliçons de política arreu del món. 

Passa sovint que personatges que destaquen en alguna disciplina es creuen que poden opinar de tot, però més que opinar, donar lliçons i menystenir els que pensen diferent a ell. El fet que defensi un candidat determinat és totalment legítim. Si resulta que el seu candidat perd les eleccions, s'ha d'entendre que la majoria dels votants d'aquell país no pensen el mateix que ell, però no per això s'equivoquen.

El que em rebenta és precisament el seu convenciment que qui vota diferent a com ho faria ell, s'està equivocant. Aquest posar-se per sobre del bé i del mal, i creure's el més encertat de tots, el que posseeix la veritat i sap el que convé a tothom, em fa rebutjar-lo i no tenir-lo en compte.

M'imagino que és per la seva manera de dir les coses i pensar-les que la gent reacciona de manera burlesca, més que pel fet de no haver encertat les seves prediccions. El que li hauríem de demanar al senyor Mario Vargas Llosa és que continuï escrivint, i que, amb humilitat, reflexioni sobre la vida de tots els pobles i respecti el que els seus habitants decideixen per governar-se. Tots plegats tenim prou problemes per conviure amb un mínim de dignitat, com per haver d'aguantar lliçons polítiques de qui no ha triomfat.

No només són efectes econòmics

La desescalada en l'eliminació de les restriccions pel coronavirus està resultant molt lenta, fins al punt que la gent no ho acaba d'entendre. Avui se'ns ha notificat que a partir de dilluns, uns dels més afectats per les mesures preventives del contagi massiu del virus, els restaurants i bars, podran obrir de manera ininterrompuda fins a primera hora de la tarda. S'estalviaran, doncs, fer tot el parament un parell de cops al dia.

Són molts els sectors perjudicats per les mesures contra la COVID-19, la majoria de l'àmbit econòmic, però també ens podríem fixar en l'àmbit social i relacional. Les persones necessitem relacionar-nos i després de tants mesos confinats, la nostra situació personal també s'ha vist afectada.

Les entitats culturals i socials, formades per una gran quantitat de voluntaris, que dediquen el seu temps lliure als altres i a les afeccions, han vist com durant més d'un any han hagut de tancar les portes i restringir sinó totalment, sí en bona part la seva activitat. Aquesta paralització no té efectes només en la pròpia activitat, sinó també en l'ànim i sentiments de la persona, fins al punt que pot haver provocat un canvi en la manera de ser de cadascú de nosaltres.

M'imagino que de tot plegat n'haurem après moltes lliçons, però una d'elles hauria de ser la consciència de la nostra vulnerabilitat. Ens creiem amos del món i després resulta que un virus ho pot remoure tot, i deixar-nos pràcticament indefensos. Afortunats els que ho podrem explicar, perquè molts s'hauran quedat en el camí. Tot té remei menys la mort, i l'epidèmia n'ha ocasionat força.

És bo que el govern sigui curós a l'hora de prendre les mesures per afrontar la situació epidemiològica, però ha de tenir molt present que portem molt temps amb restriccions, i que la nostra salut també se'n ressent, a part de la nostra economia, dels ingressos de totes aquelles persones que han hagut de tenir aturats els seus negocis.

Lliçons jurídiques

Finalment el Parlament europeu ha retirat la condició d'eurodiputat a Oriol Junqueras, des del dia 3 de gener. Manté que abans ho havia estat, perquè no hi havia sentència ferma del Tribunal Suprem. A la història recent, Oriol Junqueras haurà estat eurodiputat sense haver pogut asseure's en cap moment al seu escó parlamentari.

Sense ganes, hem arribat a entendre moltes qüestions relacionades amb la justícia, i també les seves trampes legals. Hem pogut observar com de polititzada està la justícia a Espanya, i la manca de revisió al llarg de la transició, que no ha existit en el món judicial.

Tot i que m'imagino que encara hi haurà recursos i noves decisions jurídiques, d'alguna manera els neòfits aparquem el cas Junqueras i ens centrem en el que encara belluga, el cas del president Torra. Tant el Tribunal Suprem com la Junta Electoral Provincial han donat per fet que Torra ja no és diputat del Parlament català, però el seu president diu que encara manté l'acta, perquè no hi ha sentència ferma del Tribunal Suprem. Aquesta arribarà aviat i llavors caldrà dilucidar si, no essent diputat, pot continuar sent president. Una altra cosa que aprendrem, però ja no sé si dir mal aprendrem.

Èxit de l'Escola de Som Energia a Mataró

Avui ha acabat l'Escola de Som Energia que durant aquest cap de setmana ha tingut lloc a Mataró, i ho ha fet amb dues conferències interessants: "Comunicar la transició Energètica" i "Comunitats energètiques: reptes per a una mirada cooperativista".

Les dues conferències han resultat molt interessants perquè a part d'adquirir nous coneixements, et serveix per adonar-te de les dificultats per aconseguir una actitud clara i coherent cap a l'ús de les energies renovables. 

Les persones que com jo no tenim molt coneixement de tot plegat, però que estem convençuts que hem de lluitar per eradicar l'excés de consum d'energies fòssils i encaminar-nos cap a les energies renovables, ens resulta interessant rebre aquestes lliçons, de professionals que han cregut i optat per a un canvi en les energies a utilitzar.

La primera sessió pretenia donar-te arguments per comunicar la teva elecció per a les energies renovables, cercant adjectius pejoratius per a les fòssils, i positius per a les energies renovables. En general ha servit per adonar-te del poder de la paraula.

A la segona sessió hem descobert treballs interessants en comunitats en termes de valors, participació i governança. Tot plegat unes xerrades clarificadores del perquè de l'ús de les energies renovables.

Estic content d'haver participat en aquesta Escola de la cooperativa Som Energia, de la qual en sóc soci, els felicito per l'organització, i en tot cas em sap greu no ser més capaç de fer de pont per animar més persones a implicar-se en el tema.

A Arrimadas li falta sentit democràtic i respecte a les institucions

Diu Arrimadas que no assistirà a una reunió amb el president mentre es mantingui, al balcó de la Generalitat, la pancarta reclamant la llibertat dels presos polítics. El President farà molt ben fer de no entrar en el joc d'Inés Arrimadas, perquè la pancarta expressa una demanda completament justa i que té tot el sentit del món. Els presos hi són per venjança dels jutges i polítics espanyols.

Arrimadas fa un discurs fals que, o bé és una ignorant o una mala persona. Dir que Torras és el president de la meitat de catalans és no acceptar el mandat democràtic de les urnes. Si fos ella la presidenta de la Generalitat, ho seria de la totalitat dels catalans? Seguint el seu criteri, no seria la meva presidenta ni la de molts catalans, de l'altra meitat. Tenint en compte, però el que penso jo de la democràcia, sí que ho seria, encara que no l'hagués votat, com ho varen ser Pujol, Maragall, Montilla, Mas i Puigdemont, que foren escollits per la majoria del Parlament sorgida de les urnes.

Jugar com ho fa Arrimadas i el seu partit polític a l'enfrontament perquè sí, no beneficia el país que hauríem de creure vol defensar. La seva visió de Catalunya és totalment contrària a la visió del nostre president, però és ell qui ha obtingut els vots necessaris per a la seva designació, encara que sigui per un marge tan escàs. 

El dia que el Parlament de Catalunya nomeni presidenta de la Generalitat Inés Arrimadas, si aquest és el cas, ella serà la meva presidenta, malgrat ho sigui a contracor. El problema d'Inés Arrimadas és un problema d'incapacitat democràtica per acceptar les regles del joc. No pot acusar els altres d'allò que ella faria en el seu cas. Necessita moltes lliçons de democràcia i, pel que hem pogut veure des del seu escó al Parlament, de dignitat per ocupar un lloc de tan alta consideració institucional.

Passejant-se pels fòrums sense moral ni dignitat

Si Borrell tingués un mínim de dignitat el què hauria de fer és quedar-se a casa i no anar de mítings pretenent donar lliçons de tot allò que ell mai no ha practicat. Una persona que no ha estat més condemnat perquè la Justícia espanyola es manipula des del poder polític i econòmic, no pot anar pel món donant lliçons de res. Borrell ha aconseguit allò que volia i és viure de la política de la millor manera possible, sense conèixer què vol dir servir al poble que l'ha votat, sinó servint-se'n.

És indignant veure'l i encara més sentir-lo a parlar com si hagués de convèncer a ningú. A les persones se'ns ha de tractar honradament i moralment. No se'ns pot enganyar ni pretendre prendre el pèl. Si el PSC es recupera gràcies a persones com el senyor Borrell, estem arreglats! No podem permetre que gent corrupte, interessada i vividors, continuïn vivint de la política i fent anar les coses cap allà on volen, trepitjant a qui sigui, enganyant i rient-se de nosaltres.

Com té la barra de dir que ens han de desinfectar perquè estem malalts? Qui s'ha cregut que és ell? Potser que s'autoexamini i s'adoni de la persona que és abans de dir res dels altres! Potser llavors veuria què ha fet de profit més enllà de viure a l'esquena dels altres!

Personatges com Borrell són la pitjor plaga que pot envair un país, i d'ells sí que hauríem de deslliurar-nos-nos! No li desitjo cap mal, tan sols que per un moment li passi tota la seva vida pel cap i tingui la claredat per adonar-se de què ha fet de bo en aquesta vida. Per poca dignitat que tingui es tancarà a casa de pressa.

El cara o creu dels Sànchez

Tenim a dos Sànchez que se la juguen gairebé a cara o creu. Avui, a les eleccions de l'ANC, els resultats poden posar en evidència la presidència de Jordi Sànchez, que des que la va assumir no ha passat per uns moments de glòria, amb força contestació interna. Una segona vegada qüestionant-li el lloc no ho podria suportar.

L'altre Sánchez, en Pedro, s'ho juga tot el dia 26 de juny. Un resultat advers en les eleccions generals el deixarien sense capacitat per liderar el PSOE i de seguida saltaria la presidenta andalusa, que fa molt temps que l'està acorralant amb molta pressió, tanta o més que els partits adversaris.

Pedro Sánchez s'encomana a Catalunya a la Meritxell Batet, la seva mà dreta. És conscient que només amb un bon resultat a Catalunya pot tenir algunes opcions de fer un bon paper en el conjunt d'Espanya. Caldrà veure si el cop de geni a València l'ajudarà o bé l'acabarà d'enfonsar.

Som molts els que no es agrada que ens vinguin de fora a donar lliçons i dir com hem d'actuar. Si jo fos socialista valencià no estaria gens content. A Catalunya, però ja fa temps que el PSC no compta per a res i només actua com a sucursal del PSOE. Pedro Sánchez no haurà d'extralimitar-se en res, i menys comptant amb José Zaragoza com a home fort i fidel a les seves llistes.

Zapatero demana que millorem l’autogovern amb l’Estatut retallat

Zapatero ha tornat, però no s'adona que no té cap tipus de credibilitat i encara menys per prometre'ns res o donar-nos lliçons de res. Zapatero té la barra de demanar als sobiranistes que mirin cap a l'Estatut que ens varen retallar primer i buidar de contingut després, gràcies al PSOE i al Tribunal Constitucional, respectivament. 

Si polítics com Zapatero tinguessin una mica de vergonya, es quedarien a casa i no intervindrien en cap tipus de campanya política, i molt menys en campanyes electorals. No s'adonen que encara perjudiquen els seus?

Han vingut els dos, l'actual i l'ex, i tots dos pretenen convèncer-nos que fem bondat i comptem amb ells perquè ens solucionin els suposats problemes amb l'encaix a Espanya. El problema, però no són ells, sinó els catalans que s'ho creuen.

Però no són només els votants socialistes, sinó també els que encara votaran Joan Herrera. També ell creu que amb Espanya es pot pactar res que ens pugui beneficiar. És trist el paper que fem tots plegats, i probablement arribarem a la conclusió que no ens mereixem res millor del que tenim.

Corruptes amb impunitat celebrant la Constitució

No parlaré de Bankia ni del senyor Rato perquè només escriure el nom m'entra una ràbia difícil de contenir. Encara que siguin tantes les persones corruptes que s'ha anat descobrint, no ens hi hem acostumat, i això és bo. Els mitjans de comunicació, però, sembla que ja ho tracten de manera rutinària, i això no és bo.

No en parlaré, però sí, perquè són la imatge que es repeteix darrerament i no hi sé trobar ni penediment, ni retorn dels diners embutxacats, ni lliçons per altres corruptes en potència. Anirà a la presó el senyor Rato? Hi anirà en Millet? Hi aniran tants d'altres que dia rere dia apareixen a les primeres pàgines dels diaris?

És precisament aquesta sensació de que els corruptes tenen una total impunitat, la que fa que la gent estiguem cansats de les declaracions i conferències polítiques, que comencen sempre negant qualsevol il·legalitat per acabar amagant el cap sota l'ala, dissimulant i negant haver negat cap actuació corrupta. 

I demà és festa, però una festa d'aquelles que molts no celebrem més enllà de no anar a la feina i llevar-nos una mica més tard. Passa bastant el mateix amb el 12 d'octubre. Són festes imposades. Tot el que gira al voltant de la Constitució és complex, perquè ni els seus grans defensors la varen votar, ni molts dels que la vàrem votar, estem d'acord en la mania de no tocar-la i adaptar-la als temps actuals. Els papers s'han canviat? El que passa realment és que hem arribat al punt en que les lleis, més que estar al servei de la ciutadania, estan al servei dels que les promulguen.