Una mala persona

La premsa ha destacat aquestes paraules del papa Lleó XIV durant la seva visita a la capital espanyola: "Ningú pot agenollar-se davant el Senyor i menysprear el germà", i ho ha fet el mateix dia que coneixíem l'existència d'unes gravacions on el número dos de l'exministre Jorge Fernández Díaz declarava la falsedat de l'informe Trias, on s'acusava el llavors alcalde de Barcelona de tenir un compte en un banc suís. Un fet que Trias va desmentir i es va querellar contra el ministre, però que el Tribunal Suprem se'n va desentendre. Així funcionava i funciona el país! 

En aquestes gravacions, l'exsecretari d'Estat assenyala Fernández Díaz com el responsable de les filtracions i explica com es pagava als col·laboradors policials per inventar-se els informes. Uns pagaments que en algun cas eren de per vida.

Ja em perdonareu si considero l'exministre una mala persona. Una persona que sempre s'ha declarat catòlic practicant, amb un àngel custodi que el salvaguardava de tots els mals. Personatges com aquest fan perdre la fe al més pintat, i és per això que les paraules del papa, tocant el crostó a poderosos hipòcrites són molt encertades i segur que toquen l'os a més d'un.

La visita papal no està resultant tan plàcida com podien pensar alguns càrrecs polítics i posseïdors de grans fortunes i influències. Malauradament, no podrem evitar que els que remenen les cireres continuïn als seus despatxos, però seria bo que s'obrissin els ulls de molts dels que innocentment s'ho creuen tot, sobretot si venen de persones amb corbata i coll fort.

No pot ser que visquem en un món on la calúmnia està a l'ordre del dia. Unes denúncies falses i interessades que, encara que s'acabi descobrint la veritat, el mal ja està fet. Què li hauria de passar a l'exministre com a responsable de la seva actuació? Què li passarà? No és just i la Justícia espanyola no està fent la feina que se li suposa.

Respectem la presumpció d'innocència

Arran de les dues notícies del dia, de l'expresident del govern espanyol José Rodríguez Zapatero i el fill del fundador de l'empresa Mango, crec que és molt important que tinguem en compte el principi de la presumpció d'innocència. Avui, amb tants casos de corrupció, a la que un jutge ordena investigar una persona o fins i tot detenir-la ja li pengem l'etiqueta de culpable. Després, si s'arriba a la conclusió que és innocent, el mal ja està fet i no hi ha manera d'esborrar-ho de les xarxes i les converses de taverna.

Si hi ha indicis d'una actuació fraudulenta de qui va ser president del govern espanyol, s'ha d'estudiar i arribar al fons de la qüestió. Si és culpable, se li ha d'exigir responsabilitats i castigar. El mateix passa amb el fill del fundador de Mango, que des d'un començament, tot just coneixent el succés, ja es va sospitar d'ell. Quina responsabilitat té? No ho sabem i, per tant, hem d'esperar els resultats de la investigació.

Tot això ho dic perquè és molt fàcil culpar els altres. D'alguna manera hi ha molt d'interès de posar verd les altres persones, sobretot si tenen algun poder, sigui econòmic o polític. S'acostuma a criticar a la lleugera i després costa molt de tirar enrere. Hi ha persones que han estat anys tancades a la presó i fins i tot algunes d'elles han estat executades, i al final s'ha sabut que no eren culpables del delicte. Això és greu i ens hauria de servir d'escarment.

Aquesta prudència que demano se l'hauria d'aplicar tothom, però, en primer lloc, aquells dirigents polítics que s'animen molt quan s'acusa l'adversari i es fixen poc en el currículum dels seus. Al final et venen a dir que això era abans. Que ells no hi eren, però mai assumeixen que els seus no tots han estat nets de culpa i, el fet que les actuacions hagin prescrit, no els allibera de la culpa, si més no moral.

A veure, doncs, si confiem més en les persones i no avencem esdeveniments. Si hi ha culpabilitat se sabrà. Llavors podem fer els comentaris que creguem oportuns, sense oblidar allò de la palla a l'ull de l'altre. 

El dret a la llibertat

Avui he llegit una notícia al diari ARA que estic segur revolucionarà les xarxes socials, per la por que pot generar. Es tracta de l'alerta que el centre penitenciari de Ponent fa a la Fiscalia de Lleida de l'alliberament, aquest dijous, d'un home condemnat per dues morts i diversos atracaments. El pres ha complert la condemna i sortirà en llibertat.

El fet no seria notícia si no fos que les persones que l'han tractat hi veuen un "risc significatiu de noves actuacions delictives". El pres no ha volgut seguir cap mena de tractament i després de cinc mesos de llibertat va tornar a ser ingressat a la presó per un atracament. 

Se'ns diu que els delictes han disminuït, però no la sensació d'inseguretat de la població. És per això que saber que una persona amb tots els seus antecedents delictius i criminals, pugui tornar a la societat en plena llibertat, provoca certa angoixa. El dret a la llibertat no es pot negar a ningú, i si una persona ha complert la pena, té tot el dret a gaudir-ne. 

Després ve la dita que val més prevenir que curar, i això entra en contradicció en la presumpció d'innocència i pensar que la persona s'ha penedit dels seus actes i que no necessàriament hagi de tornar a delinquir. De totes maneres, si els seus cuidadors durant els anys de captiveri consideren que hi ha indicis que hi torni, això s'hauria de tenir molt en compte.

La notícia ja parla que des de l'any 2010 la llei preveu la llibertat vigilada en cas de delictes greus, però aquesta llei no és retroactiva, sinó que es té en compte en sentències posteriors. Cal pensar que alguna cosa s'haurà de fer, que no contradigui el seu dret a la llibertat, però que pugui minorar les possibilitats de reincidir i provocar noves víctimes.

Tal com deia al començament, segur que més d'un no hi estarà d'acord. Els drets i deures s'han de respectar i analitzar a fons, i et trobes en situacions que es fa molt difícil opinar i donar la raó. Esperem i desitgem que la persona en qüestió s'hagi redimit i no provoqui més morts ni atracaments.

No només els polítics

Avui he llegit que el jutge instructor de l'anomenat cas Cerdán, el senyor Leopoldo Puente, ha retirat el passaport a dos empresaris investigats per suborn. Això és interessant de fer notar perquè acostumem a fixar-nos molt en els polítics implicats en els casos de corrupció, que ja està bé, però sovint ens oblidem dels civils. Si hi ha polítics corruptes és perquè també hi ha empresaris i ciutadans del carrer que ho són.

És una llàstima que tinguem tan poca confiança en els jutges i els tribunals de justícia del país, perquè hi ha molta feina a fer. Cal no ignorar la presumpció d'innocència de polítics, empresaris i veïns, però és cert que no hi ha un pam de net. En aquest cas, doncs, és bo que hi hagi control de tot plegat, i que en conèixer casos de corrupció, els jutges s'hi llencin al damunt. No podem viure amb el convenciment que estem voltats de corruptes.

Avui en tenim una bona colla d'exemples i el que és més greu és que algunes d'aquestes persones acusades de corrupció, amb prou evidències, surten al carrer a manifestar-se en contra de la corrupció. S'han de tenir nassos!

Fa pocs dies parlava en aquest blog de la tendència al frau fiscal, a treballar en negre, a no pagar l'IVA. No deixa de ser un acte corrupte, encara que pugui tenir un valor pràcticament insignificant. És, però, l'actitud i no podem ignorar que si aquesta és la nostra praxi, tenim pocs arguments per sortir a criticar els polítics corruptes. Ells, els que actuen de manera corrupta, que no són tots, segur que s'embutxaquen més diners, però el fet és el mateix.

Avui llegia que a Arenys de Mar s'ha descobert una xarxa d'empadronaments il·legals. Sabeu que el fet d'estar empadronat et permet rebre molts serveis, i és una cosa molt perseguida. M'imagino que al darrere hi ha persones estafades i estafadors. No els podem posar en el mateix sac, però cal fer bé les coses. Cal estar alerta i sancionar aquelles persones que s'aprofiten dels altres en temes tan essencials. 

I podria acabar dient, una vegada més, que cal legislar bé. I és que mentre la llei d'estrangeria no tingui una lògica i sentit comú, estarem provocant accions il·legals, i maltractant persones vulnerables que no hi tenen cap culpa.

Fem-ho fàcil

El govern català s'ha proposat simplificar les gestions administratives. Els ciutadans ens queixem que les relacions amb l'administració pública són complicades, s'allarguen en el temps, i requereixen uns coneixements que no tothom té. La introducció de les eines digitals més aviat ho han complicat que no pas facilitat. 

Sempre s'ha parlat de la burocràcia que alenteix els procediments i crea com una espècie de barrera entre l'administrat i el funcionari de torn. L'aparició dels primers casos de corrupció encara ho va complicar més. En lloc d'investigar a posteriori què s'ha pogut fer malament, es varen introduir controls més estrictes en el moment de fer els tràmits, que només tenen sentit si es basen en la desaparició del principi de presumpció d'innocència, passant tots a formar part del grup de corruptes potencials.

Avui, com acostumo a fer, llegia l'article del filòsof Ferran Sáez Mateu, al diari ARA, "Com acabar amb la burocràcia". Una ironia sobre aquesta xacra de difícil solució. Continuo pensant que és un error malfiar-se d'entrada de la gent, i convertir els tràmits administratius en càrrega feixuga, en lloc de fer-ho fàcil, creant els mecanismes de control posterior per verificar que tot s'ha fet correctament.

És curiós que el procés d'introducció de més control contra la corrupció, ha anat acompanyat d'una pràctica més abusiva d'aquesta, cada vegada més sofisticada, per tal de saltar-se tots els filtres, convertint el procés en un peix que es mossega la cua.

L'administració pública ha d'estar al servei de la gent, facilitant els tràmits que ens fan prou mandra haver de realitzar, sigui per rebre una subvenció o per pagar els nostres impostos. No és normal que essent més espavilats que abans i disposant de millors eines i tecnologia, tinguem cada vegada més problemes per interactuar entre nosaltres. Això sol ja demostra que no ho estem fent bé. 

Confiem que la promesa del govern català de simplificar els tràmits es dugui a terme, i s'encomani a altres administracions que també hi tenen molt a dir, però sobretot a fer. 

Prou trucades!

Estic fart de rebre trucades falses, oferint-me feina, o millores en la facturació de la llum o del telèfon. Trucades que només despenjar ja et comencen a voler estafar. M'he tornat maleducat! Jo sempre em disculpava abans de penjar el telèfon i deixar a alguna persona amb la paraula a la boca. Ara he canviat i no m'ho penso dues vegades.

I de la mateixa manera que rebo trucades diàries, tot i que em vaig inscriure a la llista Robinson, també m'omplen la bústia del correu electrònic amb correus falsos sobre paquets no lliurats, o premis sensacionals que tinc l'ocasió de rebre. Sense obrir-los, procedeixo a bloquejar-los, però no en trec res, perquè les adreces des d'on s'envien aquests correus es van creant i sempre són diferents.

Tot plegat és molt feixuc i emprenyador, i sempre he pensat que des del govern s'hauria de buscar la manera d'evitar que aquesta plaga es vagi estenent i sigui cada vegada més asfixiant. Tot això sense parlar de les persones que, innocentment, són estafades. Els que hem après a malfiar-nos de tot, ens en sortim prou bé, encara que preferiria pensar que tothom és bo.

Avui he llegit la notícia que el govern prohibirà que les empreses truquin des de mòbils, per intentar controlar qui fa la trucada i, si aquesta no és correcta, poder-les denunciar. Se m'escapa si la mesura serà suficient per alliberar-nos de la pluja de trucades. Espero i desitjo que sigui així, i que no hi hagi cap més companyia elèctrica, telefònica o del gas, que em truqui per enredar-me. Si vull canviar de companyia, ja els trucaré jo!

Tampoc necessito trobar feina. Soc pensionista i intento gaudir de la vida, recordant els meus anys treballats, sense que ningú em compliqui la vida, que jo sol ja me l'acostumo a complicar.

És cert que des de les institucions i entitats bancàries ens bombardegen amb avisos que no caiguem en la trampa, però cada vegada les estafes són més sofisticades i no tothom té les antenes en alerta les vint-i-quatre hores del dia. Encara que només sigui per evitar haver de penjar el telèfon, val la pena trobar-hi solucions. Esperem que sigui efectiu!

Sí, la culpa és dels altres!

Fa uns dies titulava de la mateixa manera un post que parlava dels turistes, dels forasters, a qui carregàvem totes les culpes del nostre mal funcionament. Sempre s'ha vist que és fàcil culpar els altres i quedar alliberats de qualsevol responsabilitat. Això passa en tots els àmbits i ahir, que celebràvem la diada, també ho vàrem poder escoltar de les entitats contra els partits polítics. Què hi ha de cert?

Els organitzadors de les manifestacions culpaven als partits polítics independentistes de la situació actual del país, amb un govern més proper al 155 que mai. D'alguna manera és cert que els partits polítics que sumaven majoria absoluta al Parlament català han estat incapaços de fer valdre aquesta majoria per avançar en el camí de la independència, o com a mínim en el camí del reconeixement de molts drets que encara tenim en somort.

Pensar que tota la culpa és dels partits polítics tampoc és just. Ells es varen presentar per liderar el projecte de la independència i no se n'han sortit. Hem de ser honestos a l'hora de valorar totes les traves amb què s'han trobat, i generosos a l'hora d'acceptar la seva innocència i improvisació. Els ho hem de dir i no se'n poden fer escàpol, però ens hem de situar al seu costat i assumir la nostra responsabilitat.

Molt sovint em ve a la memòria un discurs d'un director de diari digital, que no es va cansar de repetir, on intentava convèncer tothom que la independència era cosa de quatre dies. Ara, que s'ha vist com ha acabat tot plegat, és incapaç de reconèixer la seva manca de rigor a l'hora d'exposar la situació política i el futur que veia tan a prop. 

D'alguna manera hem arribat al cap del camí i ens toca tornar a començar. Seria bo que acceptéssim els nostres errors, i procuréssim no repetir-los. Diuen que la lluita continua, i és ben cert que no ens podem deturar, però cal tocar de peus a terra i el cap clar. Treballar per al reconeixement de la nostra singularitat en tots els aspectes possibles, i convèncer els altres que no anem contra a ningú, sinó a favor d'un país que fa massa temps que està empantanegat. Si voleu, no parlem de culpables, sinó de responsables, i assumim-ho amb valentia, honorabilitat i intel·ligència.

Els draps bruts d'ERC

Cada dia que passa van sorgint notícies que deixen a dirigents d'ERC força malament. Sembla que el pitjor no va ser la derrota electoral, sinó la immoralitat i poca qualitat d'alguns dels seus dirigents. Tot s'ha de deixar en sospites i ha de prevaldre la presumpció d'innocència, però si es confirma tot això que va apareixent, potser seria hora que algú sortís volant i no acabés d'enfonsar un partit que ha estat de govern, que pretén recuperar el poder, i que forma part de la història política del nostre país.

He llegit que l'actual secretària general, la Marta Rovira, estava al cas de tota la brutícia del partit, i que al mateix temps animava a fer-ho més gran, només per beneficiar-se'n electoralment. Desconec si es tracta d'una venjança personal, ara que els punyals dins d'ERC estan tan afilats, i si és cert tot el que es diu, o es menteix per fer més mal. 

Al marge de saber-ne la veritat, sí que podem constatar que les baralles internes són evidents, i que només busquen apoderar-se de la maquinària del partit per continuar vivint de la política. En situacions com aquestes és quan veus clar que els polítics no s'haurien de professionalitzar, o si més no caldria que no s'eternitzessin. No els podem posar tots al mateix sac, però el perill d'actuar de manera il·legal, corrupta o sense escrúpols, és una evidència que haurien de témer i lluitar per no caure-hi.

No prejutgem, i deixem que la Marta Rovira s'expliqui. Ens doni la seva versió. Ens convenci que tot això que es diu d'ella és mentida i que sempre ha actuat honestament. Treballant pel partit, però sense caure en el parany de la immoralitat. Perquè en política tampoc no tot s'hi val. Si juguem brut mai no aconseguirem el suport de la ciutadania. Els tindran durant un temps, fins que s'adonin del joc a què estan sotmesos. 

És una llàstima que, en lloc d'estar treballant per aconseguir fer avançar el país, buscant el millor per a tothom, es dediquin a abonyegar-se i clavar-se cops de colze per fer-se un lloc a costa dels altres i, en definitiva, a costa nostra.

És cert que es tracta d'un tema intern del partit, que els seus militants, votants i simpatitzants han d'intentar resoldre, però per a la resta de catalans és una llosa que ens cau al damunt i que també ens afecta. Com a mínim ens deixa perplexos i tristos. Ens agradaria que la política del nostre país seguís un altre camí.

Encara som a l'agost

Tot i que encara estem en plenes vacances d'agost, si més no per aquelles persones que en poden gaudir, l'agenda política ja s'està omplint de cara el setembre i molt especialment el que fa al Poder Judicial. El PP té preparat un reguitzell d'actuacions per entorpir encara més tot el funcionament judicial. Pel que fa a la llei d'amnistia, aprovada pel Poder legislatiu, però encallada per voluntat dels jutges, també s'està mirant com es pot tirar enrere. Una manera, atès que actualment el Tribunal Constitucional té majoria progressista, és presentant recursos contra jutges d'aquesta tendència per intentar que la balança canviï de cantó.

Com podem veure, doncs, la confiança en la Justícia, en aquest país, és nul·la. No ens ho posen gens fàcil i forçosament ens decantem per pensar que tot està corromput i que no hi ha manera de poder avançar. La dreta, estigui o no al govern, sempre té la paella pel mànec i encara no ho hem après.

Si una cosa ens han ensenyat és desconfiar dels jutges. Ja sabem que l'objectivitat és molt complicada, però enteníem que com a mínim hi havia honestedat. És el mateix que passa o passava amb la premsa. Sempre hem titllat els diaris ideològicament, però ens crèiem que, com a mínim, no ens enganyaven. Ens intentaven convèncer, però honestament. De cop hem obert els ulls i la innocència, com passa amb els infants que creuen en els reis mags, t'adones que tot és un muntatge. A vegades, en el cas dels reis de l'Orient, per il·lusionar-te, però en d'altres, com en la política i la justícia, per decebre't.

Aprofitaré aquests quinze dies per trobar notícies interessants per comentar i, a poder ser, positives. No tot ha d'estar perdut, encara que cada vegada ens ho posen més difícil per descobrir-ho.

Nicolás Redondo, un vell sindicalista

Arran de la mort del sindicalista de la UGT, Nicolás Redondo, em ve al cap aquella idea que es repeteix sovint, potser més a mesura que et fas gran, que abans hi havia millors polítics o sindicalistes que no pas ara. Aquesta és la impressió que tinc i lluito per ser objectiu i no deixar-me portar per la inèrcia de pensar que abans tot era millor.

L'altre dia, en una conversa agradable de darrera hora de la tarda, em varen comentar que els joves no vivien amb la por que els que ja no ho som tant ens aclapara una mica. Mirem el futur amb preocupació i ens agradaria deixar un món millor per als nostres fills. No sé si l'afirmació és exacte, ja que sempre he pensat que avui els joves no ho tenen fàcil. Trobar feina i habitatge digne són dues coses prou difícils d'aconseguir.

Nosaltres no ho vàrem tenir fàcil, però érem fills d'una generació que va passar la guerra i la postguerra. La repressió del franquisme, la manca de llibertats i la prohibició de la llengua i la cultura. Amb tot això, que nosaltres també vàrem experimentar, encara que una mica d'esquitllada, consideràvem que ho teníem millor. Potser ara els nostres fills pensen el mateix, i el futur que veiem tan negre és només amb els nostres ulls.

En aquesta mateixa sintonia podria pensar que també ara hi ha bons polítics com abans, però se'm fa difícil. Observo els diferents partits polítics que hi ha hagut a casa nostra i les persones que els lideraven, i continuo pensant que abans eren unes persones més sòlides, amb uns missatges més clars i unes actituds més responsables. Gent valuosa i disposada a donar-ho tot per fer avançar el país.

Probablement hi havia corruptes i no teníem tanta informació com ara. A tots ens va sorprendre la deixa a Jordi Pujol i tot l'entremat familiar que encara cueja, fóssim o no seguidors o admiradors del polític. Potser pecàvem d'innocència i ara ja som gats escaldats. Tot i així, contemplant els discursos i les intervencions dels polítics actuals al Parlament o al Congrés de Diputats, la impressió que tens és que no donen la talla, que són molt lluny del nivell dels polítics d'anys enrere, de l'inici d'aquesta transició a la democràcia, que també ens ha desencisat.

Conec poc el sindicalista que ens ha deixat, ni de la seva etapa al capdavant del Sindicat, ni de després quan es va jubilar. Malgrat tot, recordo el carisma i la credibilitat que proporcionava, al marge dels teus pensaments i ideologia. És bo reconèixer la vàlua de la gent al marge de com penses, i això ho trobo a faltar avui. Tot es mou per sectes sense reconèixer l'adversari, per més personalitat i honestedat que pugui tenir. Ai, que això també pot ser signe del fer-se gran. Què hi farem!

Fàcilment tractem tothom de corrupte

Els casos de corrupció que han sovintejat al món de la política ha fet que la credibilitat i confiança vers tots els nostres polítics s'hagi desprestigiat fins al punt de posar tots els polítics al mateix sac, i això no és just. Els corruptes, que n'hi ha molts, són una minoria dins del món de la política i han fet molt mal a les persones que, de manera honesta i amb esperit de servei, han optat per presentar-se en alguna candidatura per governar, ja sigui un poble o ciutat, o la nostra comunitat autònoma, el nostre país.

Fa molta ràbia observar que davant de qualsevol notícia sempre hi trobem els comentaris de torn, de manera gratuïta i sense cap base que ho pugui justificar, acusant els polítics de lladres, d'embutxacar-se diners i afavorir els amics i familiars. És per això que la responsabilitat dels polítics és molt gran, per evitar precisament que la gent caigui en el parany i la facilitat d'acusar tothom de corrupte.

Per la meva experiència, també professional, he conegut molts polítics, i haig de dir que m'he trobat amb gent molt honrada que ha decidit dedicar part del seu lleure a la vida pública, a intentar millorar la vila o la ciutat, a vegades cometent errors, però també molts encerts, i no sempre se'ls hi ha reconegut. 

Crec en la crítica i el seguiment que la ciutadania fa de la gestió pública, pel fet que es gestionen els recursos de tots i per tant s'ha de fer de manera eficient i honrada, però rebutjo les acusacions infundades, només perquè sembla que criticar els polítics és molt fàcil i està de moda. Tant de bo hi hagués més gent que optés per presentar-se a les eleccions, i tant de bo que fossin persones preparades, amb iniciativa i empenta per liderar els projectes. Hi ha massa gent que es queda a casa, potser per evitar ser insultat sense cap motiu, només pel fet de convertir-se en una persona pública.

Fa pocs dies em manifestava sobre el cas de la presidenta del Parlament de Catalunya, la senyora Laura Borràs, i intentava explicar que una cosa era actuar segons les normes i l'altra ser acusada per la ideologia que una pugui tenir. Calia diferenciar una cosa de l'altra i comentava que probablement altres persones, que han fet coses pitjors que fraccionar contractes per evitar els concursos públics, no hauran patit l'assetjament i pressió que està patint Laura Borràs per ser qui és. Si es confirma que va fraccionar els contractes per poder-los atorgar directament a un amic seu, caldrà exigir-li responsabilitats per una actuació incorrecta. La qüestió de la presumpció d'innocència és un altre tema prou delicat, i que a casa nostra gairebé no existeix. Tenim prou casos de gent que se l'ha jutjat des dels mitjans de comunicació i des del carrer, i al final han estat declarats innocents, però el mal ja està fet.

M'agradaria, doncs, que tothom exigís als nostres polítics una conducta honesta i eficient, però no es deixés portar per la massa que crida i insulta sense cap tipus de base per poder-ho fer, sense tenir cap element que realment ho justifiqui. Embrutar costa molt poc, però després la neteja és molt difícil de fer perquè no quedi rastre d'allò que realment no ha existit mai.

Confiar en la policia

Si alguna cosa cal esperar de la policia és que et mereixi tota la confiança. Que no tinguis cap dubte que és aquí per ajudar-te i protegir-te de qui no fa els deures. Quan es perd la confiança en la policia, ets sents desprotegit.

Aquests dies han sortit a la llum diferents actuacions dels mossos d'esquadra que no han estat a l'alçada del que cal esperar de la policia. No es pot aprofitar l'avinentesa de formar part del cos de policia, per enganyar la Justícia acusant els detinguts.

Reconec que no ha de ser fàcil actuar davant de manifestacions i actituds violentes, sense caure en el parany de no respectar la presumpció d'innocència. Acusar els altres amb engany, però, no té cap justificació.

S'ha creat una comissió per treballar la manera que ha d'actuar la policia catalana. No sé si hi haurà resultats que vagin més enllà del codi ètic de qualsevol policia del món. La policia s'ha de fer respectar, però aquest respecte només s'obté si el ciutadà li té confiança. I si algun policia no ha actuat com calia, se l'ha de sancionar. No pot ser que una mala actuació quedi impune, perquè llavors afavoreix la manca de confiança i facilita que els policies no tinguin tants miraments a l'hora d'actuar.

Ha costat molts anys disposar d'una policia pròpia a Catalunya i és convenient que la considerem justa i propera. Ara, doncs, convindria que la nostra policia fos transparent, que entenguéssim perquè i com actua i, com deia al començament, hi confiéssim totalment.

La taula del diàleg abans o després de l'estiu

Una de les discussions entre ERC i JxCat a l'hora de fer el pacte de govern, ha estat la seva fe en la taula de diàleg amb l'Estat. Els primers consideren que és important reprendre les negociacions mentre que JxCat considera que és una pèrdua de temps perquè el govern de Madrid no hi creu ni vol anar més enllà de com s'interpreta la Constitució espanyola.

Si una cosa ens han venut darrerament és la voluntat de tornar-se a asseure en aquesta taula i fer-ho abans de les vacances d'estiu, per allò de no allargar-ho massa i que no s'acabi concretant. El president Aragonès ha demanat que sigui una realitat abans de l'estiu, però sembla ser que el govern de l'Estat no té tanta pressa i no ho veuria malament esperar uns mesos més i entretant solucionar temes puntuals.

L'experiència que tenim en la manera de fer del president espanyol és d'enganyar els altres de manera continuada. Fer grans discursos que no diuen res, moltes promeses ambigües que no s'acaben complint i qui dia passa any empeny. Pedro Sánchez és de llarg qui més ha incomplert les promeses fetes, i malgrat això aconsegueix tirar endavant. D'això es queixaven des de JxCat quan criticaven ERC per la seva innocència i bona fe.

No sé què acabarà passant amb la taula de diàleg, ni amb l'indult als presos polítics o amb la modificació de la llei de sedició. Pot molt ben ser que no acabi en res més enllà d'endarrerir qualsevol actuació des de Catalunya. Per aconseguir refredar la pressió que les bases dels partits independentistes fan als seus líders. Aquesta tàctica ha funcionat i el govern de l'Estat n'és plenament conscient. 

Tres anys dels atemptats de Barcelona i Cambrils

Avui, en el tercer aniversari de l'atemptat a Barcelona i Cambrils, hem conegut la ubicació del rei emèrit, després de quinze dies desaparegut. Com podíem suposar, l'emèrit s'ha instal·lat en un país àrab, els seus grans amics i d'on ha tret tants beneficis. Un país autoritari i repressor, on hi viurà com un rei!

Òmnium Cultural continua exigint un judici al rei corrupte, i remarca que els EUA no tenen un tractat d'extradició amb Suïssa, la qual cosa li permet viure segur al marge de la llei. Caldria pensar si l'advertència que quedava a disposició de la Justícia era certa o es tractava d'una mentida més del rei emèrit.

Tres anys d'un atemptat que encara té persones encausades pendents de judici, i que aquests dies ha estat notícia el fet que ni la Generalitat ni l'Ajuntament de Barcelona els acusin d'assassinat, a diferència de l'Ajuntament de Cambrils. Se'm fa difícil d'entendre, per més que els supervivents no participessin directament de l'assassinat de les Rambles, però sí que varen formar part del grup i dels preparatius per dur a terme la brutalitat al cor de Barcelona.

No hi sé veure presumpció d'innocència i sí més aviat voluntat de fer mal, de matar, de deixar una petjada terrorista a la capital catalana. La Justícia té les seves regles, però el que passa és que a Espanya està tan desprestigiada, que avui ja dubtes de tot, sense tenir-ne prou coneixement.

L'atemptat d'ara fa tres anys el vaig viure lluny de casa, de vacances, però aprofitant totes les oportunitats per seguir les notícies minut a minut, i compungit pel dolor de les víctimes i les seves famílies. Hi ha molts rumors al seu voltant, fins al punt de deixar en entredit l'actuació del CNI i la policia espanyola. Suposo que algun dia coneixerem més el fons i desitjo no haver-me d'escandalitzar pel que ens puguin explicar de persones i institucions implicades.

La dimissió arriba tard

Per les notícies que ens han arribat del cas del cap de gabinet de la conselleria d'Exteriors, considero que el conseller hauria de dimitir. Són importants les formes, i aquesta resistència a dimitir l'acusat d'assetjament sexual, i fins i tot de voler-lo promocionar, crec que no es mereixen cap respecte i li hauria de costar el càrrec.

És evident que cal estudiar-ho a fons i conèixer la realitat, però per la informació difosa, l'actitud del conseller és penosa i no dóna cap bon exemple. No es tracta d'un fet espontani, sinó que se'n tenia notícia des del mes de novembre. Temps suficient com per haver mogut fitxa. 

No pot ser que siguem tan condescendents amb els assetjadors. Aquest vici s'ha de tallar d'arrel, i no esperar a arribar a situacions irreversibles. Sembla ser que el senyor Carles Garcias Hernández ja tenia un historial, i havia assetjat companyes de treball a l'empresa on havia treballat anteriorment.

Es pot defensar la presumpció d'innocència, però sense arribar a l'extrem que sembla ser que ha arribat el conseller d'Exteriors, Alfred Bosch.

De moment sembla ser que dins de la política van caient casos com aquest, i costa més pels casos de corrupció. Si no hi intervenen els jutges, els corruptes segueixen vivint de la rifeta. Com explica Paul Preston al seu llibre "Un poble traït", són massa anys de corrupció política com per tallar-ho en sec. Encara hi ha massa polítics que viuen de la corrupció, uns molt destralers, però d'altres de molt refinats i guant blanc.

L'enteresa i coherència de Jordi Cuixart

He trobat interessant l'entrevista del diari ARA al president d'Òmnium Cultural, en Jordi Cuixart. Les seves respostes demostren l'enteresa del dirigent social, la seva manca de ressentiment i la seva coherència. M'ha agradat que consideri una necessitat tenir el PSC al costat. L'empresa és de tots els demòcrates de bona fe. Ho dic perquè podem excloure fàcilment els dirigents de C's, perquè han actuat sempre de mala fe, no els seus votants, sovint enganyats, sinó els que han liderat el projecte, un projecte destinat a atacar els valors democràtics i històrics de Catalunya.

Estic d'acord en la necessitat de treballar plegats i buscar el màxim de consens. Malgrat els fets puntuals que s'han anat succeint els darrers deu anys, podríem trobar en els meus escrits les ganes d'avançar junts, sense necessitat d'excloure ningú que no desitgi ser exclòs. Això no treu que no sempre tothom pot acceptar les proclames, no sempre encertades, dels més abrandats. 

Estic convençut que només sumant podem aconseguir alguna cosa. L'enfrontament radicalitzat no porta enlloc. Això no treu, però, que els nostres sentiments surtin a la llum, i que manifestem els nostres desigs, amb il·lusió i a vegades certa innocència.

Critico els nostres dirigents actuals, perquè no estan a l'alçada de l'actitud de la societat catalana. La seva preferència pels interessos partidistes i el seu ego, fa que ens mantinguem a una certa distància. Fa uns dies que tenia molt clar que la resposta a l'onze de setembre d'enguany seria més fluixa que anys anteriors, i en culpava els partits independentistes. Ara tinc els meus dubtes perquè observo que la nostra societat manté la il·lusió malgrat les discrepàncies. Personalment encara no tinc presa la decisió.

Què podem fer perquè convoqui les eleccions?

Tot i que no he seguit gaire el procés judicial, sí que m'han arribat inputs com per poder-ne parlar un moment, sobretot ara que s'està acabant. Avui els fiscals s'hi han lluït i en aquests moments és el torn de l'advocada de l'Estat i l'acusació particular, que m'imagino que aniran del mateix pal.

Algú creia que vist tot el que s'ha vist i l'opinió que ha vingut de fora, els fiscals espanyols haurien fet un gir, o si més no s'haurien moderat una miqueta? Santa innocència! Això és Espanya i està plena de quixots. Què els han de venir a ensenyar els forasters!

És una llàstima, ara que es compleix l'any, que l'haguem perdut miserablement. I el pitjor no és per nosaltres mateixos, que també, si no sobretot pels nostres presos polítics i exiliats. Estan patint i continuaran patint, però a fora és penós. Tenim un no govern que està malmetent els dies, deixant en entredit la seva capacitat per governar. Els de dintre (la presó) ho saben i no sé com ho passen. No hi poden fer res? Veient que els seus substituts no aixequen el vol, no els poden ajudar a moure's?

Avui m'ha semblat sentir que el nostre president comentava que no avançaria les eleccions, i jo em pregunto: Què li hem fet que ens ho pagui d'aquesta manera? No podria convocar-les i sortir de vacances un quant temps? No tenim millors polítics per recuperar el govern que fa un any que fa aigües?

Tot això mentre a Arenys es va preparant el pacte de govern per als propers anys. Hi seran tots 17? En seran 11? Ho deixaran en 9?

Els pares dels nostres presos polítics

Llegint l'article d'avui de l'Albert Om he pensat en la relació pares i fills, no sempre fàcil, però que al final valoro positivament. Entenc molt bé què pot arribar a significar la mort d'un fill per a uns pares, però mai havia pensat en la situació d'uns pares amb el fill entre reixes, sobretot quan es té la certesa de la seva innocència.

Les reflexions de l'Albert en el seu escrit són interessants i commouen. Els que malauradament ja hem perdut els nostres pares no sentiríem el mateix si ens trobéssim en la pell dels nostres presos polítics que sí que els tenen a casa, resignats o no, però amb sofriment.

Ningú desitja el mal dels seus fills, i el dolor que puguin patir de ben segur que s'accentua, en part per l'edat, però sobretot perquè es tracta dels teus fills.

És cert, com diu l'Albert, que durant aquests mesos de captiveri hem parlat més de les parelles i dels fills dels nostres presos, però ben poc dels seus pares, i es mereixen que els tinguem presents cada vegada que recordem la injustícia que pateixen els nostres presos i exiliats.

Per un moment, mentre llegia l'article de l'Albert Om, he pensat en la Inés Arrimadas i m'he preguntat què estaria pensant si ho arribava a llegir. Es mantindria amb aquell cor dur que no s'immuta? Continuaria tranquil·lament amb l'odi que manifesta alegrement per la situació dels presos? Se'm fa difícil que hi pugui haver persones tan insensibles, que siguin incapaces de posar-se a la pell del que ho està passant malament. Sempre crec que estan dissimulant, perquè els toca jugar el paper de durs, però podria ser que estigués equivocat, i que hi hagués gent tan malvada. 

En absència de delicte de rebel·lió qui en pagarà les conseqüències?

Pels comentaris que llegeixo de com està anant el judici, semblaria que cada vegada hi ha menys arguments per mantenir l'acusació de rebel·lió, per la qual nou polítics han estat empresonats més d'un any, de manera preventiva. Injustícia!

Al marge d'anècdotes que farien gràcia si no fos el cas que tractem i les conseqüències que ja ha tingut per als presos polítics, resulta curiós que en més d'una ocasió algú quedi sorprès de la capacitat intel·lectual i moral dels acusats, com si es donés per suposat que això és molt difícil de trobar entre la classe política. De fet, tenim prou exemples de la baixa categoria de molts polítics, i un de molt evident serien els diputats i diputades de C's al Parlament de Catalunya. El seu nivell ètic i humà és baixíssim, no tan sols indigne per ocupar uns escons al Parlament, sinó fins i tot de formar part de la societat. 

En aquest mateix sac hi podríem col·locar el rei d'Espanya. Explica de sobres l'interès de molts per restablir la república i fins i tot a molts monàrquics els avergonyeix. No es pot anar donant lliçons de dret i democràcia quan vius en un Estat que et protegeix per sobre de qualsevol delicte que puguis haver comès, que les teves declaracions en ple judici són una intromissió al procés judicial, sense que en rebis cap conseqüència.

A vegades, repassant la història, em sorprenia com la classe popular podia aguantar tant menyspreu dels poderosos de torn, i d'una manera simplista m'ho explicava perquè estàvem parlant d'altres èpoques, en un món molt més endarrerit. Em fa vergonya reconèixer el meu error, quan en ple segle XXI els ciutadans de l'Estat espanyol tenim un Felip VI com a monarca. Santa innocència! 

Els nostres presos polítics, fins i tot aconseguint l'absolució hauran sofert un càstig imperdonable, que ningú se'n farà responsable. Això és el més trist i injust.

La falsa il·lusió d'un judici just

Creure que el judici contra els presos polítics serà objectiu, imparcial i just és de molt bona fe, o tot el contrari. Fins ara el Tribunal Suprem, l'Audiència Nacional i el Tribunal Constitucional han donat prou mostres de com comportar-se, de manera venjativa, contra l'independentisme. No cal que enumeri tots els exemples de trampes i obstacles perquè la justícia de veritat fes acte de presència.

En un món ideal, la situació seria de rebuig general i dràstic de tots els països demòcrates del món, però noi... Tothom sap com guardar-se les espatlles, perquè mai se sap de qui m'hauré de refiar!

Santa innocència d'uns polítics que es varen il·lusionar i varen creure que la veritat sempre guanya. Innocència d'un poble que va creure que ja havia arribat l'hora de dir prou, i poder demostrar tanta injustícia. El món és més complex del que a vegades ens imaginem, i el mal té moltes estratègies per sortir airós, si més no de bon començament.

El judici serà llarg i carregat d'anomalies i injustícies. D'entrada no s'accepten observadors internacionals, perquè ho poden veure per televisió. Esperem que no es produeixin talls "fortuïts" del senyal televisiu.

És una llàstima que en moments així no tinguem un govern i un president capaç de liderar el país. Si no hi ha relleu aviat, haurem fet moltes passes enrere. Estic convençut que el país compta amb persones més preparades per treure'ns d'aquest atzucac.