L’obligació moral de socórrer els accidentats

Arran de l'accident d'aquest cap de setmana on han mort dos ciclistes i un altre ha quedat greument ferit, som moltes les persones que ens indignem pel comportament d'alguns conductors després de la topada. D'entrada hem de pensar que tots podem participar en algun d'aquests accidents, ja sigui provocant-lo nosaltres mateixos o essent víctimes d'algú altre. El problema s'agreuja quan una persona, que és culpable de la tragèdia, fuig sense voler socórrer les víctimes i pretenent passar desapercebut.

Sortosament el culpable s'acaba descobrint i ha de donar comptes del seu comportament. La pega és que la víctima no té remei. El mal és irreparable. Malgrat tot la societat ha de trobar la manera d'humanitzar la nostra vida i no permetre que culpables d'un accident fugin tranquil·lament del lloc dels fets sense donar la cara ni intentar salvar la vida dels afectats.

He vist que està prevista una condemna més dura quan el causant de l'accident fuig sense aturar-se i és posteriorment detingut, però també m'ha semblat entendre que a la pràctica aquesta manca d'humanitat no acaba d'augmentar la condemna, encara que es demostri la culpabilitat.

Cal millorar les condicions de les nostres carreteres per aconseguir la compatibilitat de ciclistes i automòbils, però també els conductors hem de vigilar com conduïm, i ja no parlo de les persones que estan sota els efectes de l'alcohol o les drogues. Una distracció la podem tenir tots, però després hem de ser responsables dels nostres actes i assumir aquesta responsabilitat amb totes les conseqüències.

Fugir del lloc de l'accident és la cosa més miserable que pot passar en una societat que es diu civilitzada. Hi ha vegades que es tracta de persones que reaccionen sense gaire sentit de la responsabilitat, però la majoria de vegades són persones que tenen tot un historial, si no delictiu sí amb moltes ombres. Això fa que la policia tingui més oportunitats de trobar aquests causants dels accidents, i en aquesta tasca hi hem de col·laborar tots, aportant tota la informació que puguem tenir, si hem coincidit en el lloc de la topada.

Cada vegada que, circulant per la carretera, observo algun ciclista, se m'encongeix el cor i penso que no pot ser que s'estigui jugant la vida. Hi ha massa gent que surt de bon matí amb la bicicleta i no pot tornar sa i estalvi a casa seva. Això no pot ser una constant a la nostra vida, i entre tots hem de trobar la manera de posar-hi remei.

Viure a Abu Dhabi a costa nostra

Avui hem sabut que el rei emèrit ha decidit continuar vivint a Abu Dhabi, però sense descartar la visita a Espanya quan li vagi de gust. Cal recordar que el rei emèrit viu a costa nostra, malgrat ser evident que va defraudar i que la Justícia no l'ha pogut condemnar perquè la nostra Constitució l'avala davant qualsevol tipus de corrupció.

És molt fàcil viure a compte dels altres i ser molt descarat per part seva de no demanar disculpes per la seva mala acció. Ho va fer una vegada, arran de la cacera fallida d'elefants, però ara no ha tingut l'honradesa de tornar-hi, després que ha quedat més que provada la seva estafa fiscal, aprofitant-se de la seva posició.

El rei Felip VI, el seu fill, no vol que les aventures del seu pare li compliquin la vida. Ell també es beneficia dels drets que li reserva la Constitució, i en tot cas no vol rebre les conseqüències d'uns fets delictius del seu progenitor. 

El rei emèrit diu que en els seus viatges a Espanya, no s'instal·larà en equipaments públics, sinó que mantindrà un vida privada, però en cap cas esmenta que tota la infraestructura anirà a càrrec de l'erari públic i per tant ho pagarem entre tots. Entre tots els que hem estat estafats durant anys.

Ho deia, ja l'altre dia, que mentre ell viu tranquil·lament una jubilació amb totes les comoditats, malgrat haver actuat com ho ha fet, aquells que ho han expressat, pateixen exili o presó. Això és una injustícia més que hem d'aguantar en aquest país, on la democràcia està molt tocada, i no tenim cap govern, del signe que sigui, capaç d'afrontar la realitat i exigir justícia, encara que això vulgui dir condemnar el rei.

La reincidència dels delinqüents

He llegit l'article de l'exconseller Carles Mundó, al diari ARA, "A l'altra banda del mur". Acostumo a llegir els seus articles i normalment coincideixo amb la seva opinió. El tema d'avui és prou delicat com per parar-hi atenció.

És cert que tenim una certa tendència a reclamar més empresonaments per a les persones que causen problemes a la societat, sense pensar suficientment en què representa el fet de tancar una persona a la presó durant més o menys temps. Estic d'acord que la solució als problemes que causen aquestes persones no està només en tancar-los a la presó, sinó que hi ha d'haver tot un treball paral·lel. Dit això, però, entenc moltes persones afectades per la inseguretat creada, quan reclamen que s'apartin els delinqüents de la circulació.

Hi ha un fet que és molt significatiu, i és la reincidència de molts delictes. Resulta preocupant quan s'informa d'un acte delictiu, i es comenta que el causant ha estat reincident multitud de vegades. O també el fet que una vegada detingut, i feta la declaració pertinent, surti automàticament al carrer. Això també desanima els treballadors públics que s'han d'enfrontar als delinqüents, i veuen com aquests es prenen la cosa molt poc seriosament.

Quan una persona provoca inseguretat un dia rere l'altre, no resulta gens satisfactori veure com la justícia és incapaç de resoldre el problema, i sempre estàs a l'espera de què més acabarà fent el delinqüent. Estic molt d'acord que no es pot empresonar la gent a la lleugera, però sí que hi ha d'haver maneres de resoldre aquesta reincidència i donar seguretat jurídica a les persones afectades.

L'article de Carles Mundó és molt correcte, però caldria tenir en compte què passa quan els delinqüents són reincidents i saben que poca cosa els afectarà, més enllà d'unes hores declarant i formar part d'una fitxa policial. Si no aconseguim generar confiança entre la població, i donem la impressió que els delinqüents tenen la paella pel mànec, la petició de més presó serà inevitable.

No és no, ara i sempre!

Mentre s'està jutjant uns fets ocorreguts a Manresa ara fa tres anys, d'una violació en grup a una menor, ens assabentem que un fet similar ha succeït aquesta matinada i se n'ha detingut els autors. Què està passant? Ni l'escarment dels integrants de la "manada" de Pamplona serveix per aturar un fet delictiu tan fastigós com aquest? On és la nostra dignitat?

No és només un atac a la dignitat de les víctimes, sinó també a la pròpia dignitat dels menyspreables autors de la violació. Com és possible que la nostra societat hagi caigut tan avall? On és el respecte a les persones i les mínimes normes de convivència?

Hem arribat a una situació que una dona no es pot refiar de ningú? Som tots els homes violadors en potència? És això el que hem construït entre tots? Tan avall hem caigut que som incapaços de conviure homes i dones sense que ens surti l'instint animal? Això és el que hem ensenyat als nostres fills?

Podria continuar preguntant-me qüestions al respecte sense que arribés a entendre com és possible. Necessitem que aquests fets rebin la pena que es mereixen, però al mateix temps hem de trobar la manera perquè no es repeteixin casos com aquests, cada vegada més estesos.

Llegia avui que no és tant que ara hi hagi més casos, com que abans no se'n parlava. Les víctimes no ho denunciaven i els violadors quedaven impunes. Potser és això, però en tot cas hem de denunciar tots aquests casos, posar cara als violadors perquè tothom els conegui i no els vinguin ganes de tornar-hi mai més, i treballar perquè la nostra societat recuperi els valors que entre tots hem deixat perdre.

Incitar a l'odi no és delicte?

Em faig aquesta pregunta després de llegir els comentaris de fiscalia sobre el discurs del representant de Vox contra l'islam. Fiscalia diu que és un discurs abominable, però no delictiu. Podem acceptar com legal un discurs que incita a l'odi? Ho podem permetre com si no passés res?

Ho deia l'altre dia. Vox no ha aconseguit entrar a les institucions catalanes i menys del que es pensaven a Espanya, però el seu discurs és molt present i fa mal. És una vergonya haver de sentir segons quines declaracions insultants. Penso que hauríem de ser menys permissius amb aquells que porten l'odi a dins del cos i l'escampen arreu. 

Una societat amb el càncer de Vox no pot ser una societat saludable. La democràcia permet que persones menyspreables com aquests militants de Vox es puguin presentar a les eleccions i sortir elegits. És una vergonya i un punt negre de la nostra societat.

Vox és una cosa descarada, però malauradament a Espanya hi ha dos partits polítics més que no queden gaire lluny a l'hora de fer segons quines afirmacions. Casado i Rivera s'han envalentit i ja no es tallen. Tot plegat ens presenta un panorama polític molt trist i un futur per a la nostra societat gens agradable. Hem de continuar lluitant per aconseguir una societat més digne, més justa i més lliure.

El procés queda eclipsat per la dinàmica de la corrupció

Fa uns mesos, quan ja estàvem tips de corrupció, no ens acabàvem de creure aquelles veus que amenaçaven d'estirar la corda, o la llengua, perquè quedava molt per descobrir, i ves per on, tenien raó, els casos han augmentat i ara tots estem convençuts que la cosa anirà a més. 

Aquests darrers dies han aparegut noves actuacions delictives que impliquen a més gent, però també d'altres actuacions corruptes que s'afegeixen a personatges que van sumant delictes. El PP és el gran acaparador d'actuacions corruptes, però no només ells, i sembla també que darrerament els jutges s'hagin conjurat per ser més expeditius, farts potser de llegir crítiques a la falta d'independència del poder judicial respecte al poder executiu.

Tinc contactes amb polítics de tots colors i no es mereixen tenir com a companys a persones que han jugat amb la confiança de la gent i s'han enriquit descaradament. No pot ser que el senyor Rato, mentre exercia de ministre, o de president de l'FMI, estigués acumulant diners de manera fraudulenta. És inadmissible, i per més que la Justícia faci el seu camí, et sents impotent veient que és tan lent tot, i que viuen alegrament tot i el seu passat delictiu.

Fins i tot confiant en la Justícia, que avui és demanar molt, la seva lentitud i la manera d'actuar, en funció de qui hi ha al davant, provoca ràbia, i això no és bo. Diem molt que som en un Estat de dret, però no acabem d'entendre què vol dir això. On són i com són respectats els drets dels més febles, dels que no tenen contactes ni diner per aconseguir favors ni beneficis?

Tots plegats hem perdut la dignitat, perquè aquí no dimiteix ningú, tret d'Esperanza Aguirre, que ho ha fet tres vegades, fent-se la gran víctima, la qual cosa no és creïble. Rajoy, tot i haver guanyat les eleccions, ha demostrat que no és la persona capaç de treure l'Estat espanyol d'aquest merder de la corrupció, perquè ell mateix hi ha conviscut i no li ha interessat posar les coses clares. La Transparència és inexistent, i tot gira al voltant d'una conxorxa entre jutges, polítics i mitjans de comunicació, no tots!, però Déu n'hi do!