Hem sentit el xot

Cada vegada és més difícil que des de casa puguem sentir la veu d'alguna de les bèsties que encara tenim a prop de la nostra vila. El soroll de les motos, sobretot, però també d'alguns vehicles que potser caldria portar a revisar, fa que la vida a ciutat, fins i tot a petits pobles, no tingui res a veure al que havíem experimentat fa uns anys.

Tampoc és cert que no hi hagi animals domèstics que se'ns facin presents dia i nit. Hi ha moltes famílies que tenen un o dos gossos, en espais ben reduïts, i que no tenen gaires escrúpols en permetre que bordin durant una bona estona sense adonar-se que potser estan molestant els veïns, i probablement tampoc passen una bona estona els seus animals.

Hi ha altres animalons que es deixen sentir. Les aus encara circulen lliurement pels nostres teulats i alguna d'elles té el cant ben afinat. Hi ha temporades que les merles ens alegren el matí, i aquests dies, pels nostres verals hem pogut escoltar un xot, de la família dels mussols, que ens ha cridat l'atenció. Potser no ho hem perdut tot.

Seria bo que les famílies tinguéssim les orelles atentes per gaudir, encara que sigui només uns instants, del cant dels animalons que ens envolten. Pensar que, malgrat haver destrossat una bona part del territori, encara hi ha lloc perquè puguin viure i fer-se sentir.

Dedicar una estona a escoltar la veu de la natura, i passejar per l'entorn verd que encara ens queda, pot ajudar-nos a sortir d'aquest bucle on ens trobem, ple de desgràcies i notícies desagradables. Ens han ferit la sensibilitat fins al punt de tornar-nos insensibles a la bellesa i a la bondat. Hem de procurar que aquesta força destructiva que no valora les persones, ni els animals ni les plantes no ens faci sucumbir. 

T'adones que hem descuidat la sensibilitat en pro d'un progrés que no sabem ben bé on ens ha portat. Si el menjar no ens falta a taula, que no tothom ho pot dir, dediquem uns moments al dia per valorar tot allò que la naturalesa ens brinda i que sovint oblidem.

No és tan difícil

Acabo de fer una trucada per sol·licitar una visita a casa i un pressupost. No tinc ni idea si el fet arribarà a bon port, però us haig de dir que les sensacions, després de parlar-hi tres o quatre minuts, han estat molt positives. Un intercanvi de paraules amable, agradable i senzill. Em direu que és lògic tractant-se d'una petició de feina, però us he de dir que, malauradament, això no és tan normal.

És cert que la persona en qüestió pot estar interessada en un nou client i, per tant, en aportar diners a l'empresa, però hi ha moltes maneres d'interactuar, de demostrar que un, al marge de si es fa negoci o no, sap parlar amb cortesia i educació. I això es veu amb el to de la veu, les paraules i la resolució de la proposta plantejada.

Avui dia es fa difícil el tracte amb les persones, més per l'actitud, la paciència o la formació i educació rebuda, que no pas per les dificultats dels temes a tractar, o fins i tot de l'entorn i les pressions que rebem. Els conflictes són constants i arreu, i d'alguna manera et condicionen la manera de ser. Tens pressa i vols que tot quedi resolt al moment i, si pot ser, amb grans beneficis. Importa menys el tracte, les paraules amables, la predisposició a donar un servei.

Ens queixem de com està el món, i és cert que grans influències de la nostra part no hi poden ser, però sí que hi podem contribuir, i fer possible que al nostre entorn tot sigui més agradable. Fer feliç, content, satisfet o atendre amablement a l'altre hauria de ser un propòsit de bon matí en llevar-nos. Tan dins la família, amb els amics, a l'escola o el treball. Si tots hi poséssim de la nostra part, canviaríem el món, i fins i tot faríem dubtar els grans personatges que són els que ens condicionen, però els podem deixar amb un pam de nas, actuant de la manera més senzilla que et pots imaginar. Ja tenim un propòsit de sortida del llit.

Parlen en català, amb tota naturalitat

En la nostra escapada d'aquest matí a Vic m'ha cridat l'atenció, i no pas per novetat, les converses que podies escoltar pel carrer de persones de diferents cultures i ètnies. La llengua majoritària era el català, encara que els interlocutors fossin subsaharians o magrebins.

És aquest un dels trets que més es diferencien entre la meva ciutat natal i la meva vila d'adopció, i puc entendre la cara d'estranyesa de la meva germana quan em ve a visitar. No té res a veure!

Cadascú s'ha d'expressar amb la llengua que més còmode s'hi trobi, però els catalans tenim l'obligació de defensar la nostra, perquè està en perill. No només tenim problemes amb les institucions que no ens són pròpies, sinó amb la pràctica que en fem, quan parlem entre nosaltres o quan ho fem amb persones que no tenen el català com a llengua pròpia, però l'entenen.

I això és important perquè a vegades ens queixem que als jutjats es parla poc en català, però quan anem a judici no defensem poder parlar amb la nostra llengua. També ens queixem davant de notaris o registradors de la propietat, però no ens rebel·lem quan ens volen fer signar uns documents en una llengua que no és la nostra.

Queda molt bé queixar-nos del poc ús del català dels altres, sense adonar-nos que nosaltres som els primers que l'arraconem, quan el nostre interlocutor ens parla en castellà, tot i ser conscients que ens entendria.

Passejant per Vic t'adones clarament que el català és una llengua vehicular, que l'aprenen els que arriben a fora, i el practiquen també entre ells. L'entorn és important, però les coses no es fan soles i requereixen voluntat de tothom per posar-les al lloc que correspon.

Com sempre, subestimem el que podem fer per millorar la nostra cultura i manera de ser i, en aquest cas, la nostra llengua.

La importància d'endreçar l'entorn

Una de les actuacions que el govern d'esquerres de la Generalitat va tirar endavant amb una gran repercussió va ser la llei de barris, amb importants inversions a barris força degradats o amb problemes de mobilitat i habitatge que s'arrossegaven de feia temps. De fet, la majoria dels barris beneficiats havien nascut de manera desorganitzada i això feia que viure-hi fos complicat amb greuges comparatius respecte a la resta del territori.

Segur que molts tenim presents barris inclosos en aquesta llei. Com a propers hi havia els barris de Rocafonda i Cerdanyola, a Mataró, i a la nostra vila, el barri de Sant Elm. En el cas d'Arenys de Mar, varen coincidir dues inversions importants que van permetre no només rentar la cara els edificis dels pescadors i el seu entorn, sinó que varen solucionar greus deficiències que no hi havia manera de resoldre. Malgrat tot, la crisi econòmica, no va permetre que es portessin a terme totes les actuacions previstes.

El nou govern de la Generalitat acaba d'activar el desplegament de la llei de barris, que havia promès en campanya electoral, i que té previst fer-ne una primera convocatòria a l'estiu. Desconeixem l'abast, condicionat per l'import de les inversions a realitzar, i també les característiques d'aquesta nova llei, sobretot les econòmiques. En les edicions anteriors els ajuntaments aportaven el 50 % del cost de les actuacions, i no sempre els ajuntaments tenen prou recursos per dedicar-hi.

Es fa difícil preveure quins seran els barris escollits, i la manera que se seguirà per triar-los. És important que els diferents governs locals estiguin atents a la convocatòria i tinguin molt clar quins són els barris que hi podrien optar, i començar a estudiar quines són les principals deficiències a resoldre. Mobilitat, accessibilitat i manteniment de vells edificis són possibles reclams a l'hora de poder rebre una subvenció.

Millorar l'entorn del nostre habitatge ha de ser un objectiu irrenunciable. Ho hem de fer fàcil i s'ha de prioritzar aquells espais més degradats i que comporten més problemes als veïns. No badem!

Compromís

Seguint en la línia d’aquests dies, de desconnectar de tot el que està passant al món i a casa nostra especialment, avui volia parlar de compromís. Hi ha persones que, per la seva manera de ser, per l’educació rebuda o per l’entorn on viuen, actuen molt compromeses amb la resta de persones, sigui políticament o socialment. Segur que tots coneixem a alguna persona que sempre està ficada en entitats solidàries, d’ajuda i seguiment, o de manera individual. Són persones que necessiten sentir-se útils a la societat on viuen.

El compromís que es pot assumir té moltes variants i circumstàncies i segur que al nostre voltant tenim oportunitats per comprometre'ns de manera desinteressada. Una altra cosa és que les sapiguem o vulguem veure.

En l’educació dels nostres fills hauríem de destinar espais per engrescar-los a assumir aquests compromisos. Esclar que nosaltres hem de ser els primers de donar exemple. No s’hi val predicar i no posar-ho en pràctica.

Si tots plegats fóssim més solidaris i ens comprometéssim en tasques comunitàries de millora del nostre món, també o especialment el que tenim més a prop, segur que tots hi sortiríem guanyant. Recordareu sempre aquells moments que heu ajudat a fer més agradable el vostre entorn. Aquesta satisfacció és la recompensa del vostre compromís solidari.

Avui en sabem més del nostre planeta

La sortida d'aquest diumenge ha estat molt plaent. La veritat és que no ens hi hem cansat gaire, però hem gaudit de l'entorn i, sobretot, de les explicacions que la Carme Puig, la nostra geòloga per un dia, ens ha fet sobre la composició del subsòl i les erupcions volcàniques. No hem anat a la Garrotxa, el primer lloc que se m'acut quan em parlen de terra de volcans a Catalunya, sinó més a prop de casa, entre Vilobí d'Onyar i Bescanó. Hem visitat el volcà de la Crosa de Sant Dalmai, entre la Selva i el Gironès.

    S'ha de dir que les pluges dels darrers dies, a més de provocar-nos algunes goteres no volgudes, ens ha deixat un paisatge molt millorat. Es veu verd i gairebé ens fa oblidar la sequera que hem patit. Diuen que ha de ploure més per aconseguir un nivell acceptable d'humitat a la terra i emplenar els pantans que gairebé teníem buidats. Realment el nostre país és bonic, i probablement n'hauríem d'estar més orgullosos, respectar-lo i protegir-lo, sense que ens preocupi gaire que es decideixi instal·lar-hi molins de vent.

    Avui sabem més coses de com va funcionar el món, ara fa milions d'anys. Unes xifres que em resulten molt difícils d'imaginar, i això fa que relativitzis molt més les coses, sobretot el temps que vivim, i la manera com el vivim. Per cert, aquests dies els nostres polítics de torn s'estan clavant cops de colze per fer-se un lloc. M'agradaria pensar que per treballar per al futur del nostre país i no pas per trobar un sou, amb diner fàcil i pocs maldecaps.

    Avui a la Crosa de Sant Dalmai hem caminat pel seu cràter, ara ple de nogueres i camps conreats, tot delimitat per un bosc d'alzines, i algun altre arbre que no he sabut identificar. Algú potser m'ho podrà explicar.

    Agraïts amb la Carme Puig per tot el que ens ha ensenyat i hem après. Li haig de confessar que ja no recordo els noms dels diferents períodes geològics. No és fàcil, però sí que en guardo una idea general, i entenc molt millor què passa quan es produeix una erupció volcànica, de quin tipus és, i què s'origina a l'interior. Això sí que m'ha quedat més clar. Gràcies.

El principi d'autoritat per terra

Aquests dies he llegit més d'un article que parlava sobre el principi d'autoritat del mestre i de les dificultats que tenen avui els professors per dirigir una sessió lectiva degut al comportament cada vegada més violent i despectiu dels alumnes. Entenc que no de tots, però sí que uns pocs poden tirar per terra tota la feina dels professors i perjudicar la resta de la classe. 

    Puc imaginar la situació perquè a tots els àmbits es reflexa la realitat de la societat actual. De la mateixa manera que podem veure com es comporten els nostres polítics a les institucions, o l'incivisme que predomina a les nostres ciutats i pobles, no és d'estranyar que el comportament dels nostres escolars pugui diferir del que existia quan nosaltres teníem l'edat escolar. 

    La influència que els nostres infants i adolescents reben de l'entorn on viuen és significativa. Resulta complicat contrarestar segons quins missatges, però això no treu que la feina que es pot fer a la família sigui determinant. La pèrdua d'autoritat pot ser deguda al desvergonyiment dels joves, però també de la incongruència dels adults a l'hora de donar exemple de comportament i disciplina.

    La relació pares-professors també ha canviat en el temps. La desconfiança respecte els ensenyants ha anat en augment, posant a tots en el mateix cistell. Els de la meva generació segur que recordaran que a casa es defensava abans el posicionament del mestre que el de l'alumne, el fill. Avui acostuma a ser el revés, i les denúncies, a vegades injustificades, dels pares cap als professors són més habituals.

    Estic convençut que per redreçar la situació s'hauran de tenir en compte molts elements i que no tota la culpa és atribuïble als alumnes. El canvis en el sistema educatiu no han acabat d'encaixar, ja sigui per falta de formació del professorat, per presa de decisions del Departament, sense tenir en compte les persones que cada dia es troben amb el repte de conduir una classe, o per l'excés de protecció als alumnes, estalviant-los l'esforç, i mil elements més que els professionals de l'ensenyament ens podrien detallar. A casa, però, també és necessari educar els fills, en el respecte, en el compromís i en l'esforç per créixer en tots els àmbits, per aprendre a valorar les coses i saber escollir les que més ens interessen. Si ho deleguem tot als educadors, ens trobarem que les grans influències dels nostres fills vindran de fora, no sempre amb els valors que millor ens poden ajudar a créixer, amb les conseqüents dificultats dels mestres i professors per exercir la docència de manera profitosa per als nostres fills.

Saber escoltar

Arran de l'article de Jordi Llovet, al diari ARA, "El primer que s'ha de fer amb les criatures és ensenyar-los a escoltar", m'ha vingut a la memòria una xerrada recent sobre el nivell de les converses de la nostra generació, comparant-la amb persones que ja ens han deixat. Sovint només ens fixem en els polítics, però és bo que ho generalitzem. També en les persones que formen part de les entitats, les organitzacions civils, i a tot l'entremat social. Probablement la causa de tots els mals radica en aquesta incapacitat per saber escoltar l'altre.

    La vida ha canviat molt i les comparacions amb quan érem joves cauen en el perill de no saber-ho contextualitzar. Avui l'entorn no té res a veure amb el que teníem ara fa quaranta anys, per exemple, i per això és normal que ho trobem tan diferent, i que fins i tot no acabem d'entendre les reaccions dels joves d'avui, dels actuals protagonistes.

    Segurament que l'escriptor de l'article té raó i els nostres nois i noies tinguin dificultats per escoltar i aprendre. Els grans tampoc els donem el millor exemple. Reaccionem massa en calent, sense meditar allò que se'ns diu. Aquelles idees que probablement no són tan descabellades com de sobte les pintem.

    A vegades, quan estic amb un grup de gent en plena conversa, m'adono que mentre una persona està parlant ja hi ha qui aixeca la mà per intervenir sense donar-li temps a acabar la frase. Penso, en aquell moment, que la persona que es manifesta impacient per parlar no s'està escoltant de veritat a qui ho està fent, perquè té la necessitat de dir-hi la seva, al marge del que estigui dient l'interlocutor. Probablement, si esperés el torn, al final de la intervenció de l'orador, les seves paraules les hauria de matisar.

    Saber escoltar no és fàcil, i interessar-se per allò que diu l'altre tampoc. En política ho veiem molt clar. Potser perquè les intervencions ja estan preparades, digui el que digui l'adversari polític, i com a molt s'hi incorpora algun matís. Més d'una vegada he escrit en aquest blog la impressió que els actuals oradors no tenen el nivell dels antics, però això mateix ho podem observar en altres ambients, com deia al començament. La solució passaria per no ser tan impetuosos i esperar que el nostre interlocutor acabi l'exposició, i després parlar tenint més en compte el que hem escoltat, i no deixar-nos portar tant per les idees fixes que a vegades esdevenen obsessives.

Felicitar per Nadal

El costum de felicitar-nos es manté, no sé si tant o més que abans, però el que ha canviat ha estat la manera. Com ja ha passat amb les cartes, que molts ja no recordem el dia que vàrem enviar la darrera, les postals i targetes de Nadal també han gairebé desaparegut. Són molt pocs els amics i familiars que ens envien postals. Ara tot ho trobem a través de les xarxes socials. 

    Penso que és bo que, d'una manera o altra, no ens oblidem de les persones que formen o han format part de la nostra vida, per desitjar-los el millor que els pugui passar. I fer-ho en aquestes dates també ens ajuda a recordar els vells temps, a casa amb els pares i com esperàvem aquests dies de festa per celebrar-ho tots plegats.

    La llàstima és que no tothom ho pugui celebrar ni gaudir de la pau i bonança que tant desitgem. Aquests dies he vist a més d'un lloc com representaven el naixement de Jesús en mig de les runes ocasionades per la guerra, sobretot a Gaza on s'hi està cometent un genocidi i no som capaços d'aturar-ho. Aquesta injustícia fa mal i no permet gaudir plenament del missatge de pau que sempre ha presidit aquestes dates.

    Vivim en un món ple de contradiccions, on el poder econòmic preval sobre totes les coses. Ens reunim per parlar de la pau o per intentar resoldre els problemes del canvi climàtic, i al final tot queda en no-res. Les mateixes víctimes de sempre, a qui no podem oferir res de bo. Aquest egoisme és totalment contrari a les nostres paraules i desitjos de pau al món. I aquesta contradicció pot fer que es perdi el veritable sentit de les festes que procurem mantenir en el temps.

    I aquesta pau i bons desitjos comença a dins nostre, adreçant-se a l'entorn més immediat que tenim. La majoria de nosaltres no podem resoldre grans conflictes, ni solucionar molts dels problemes que es produeixen al món, però sí fer feliços als que tenim al costat, i amb això ajudar a que la felicitat s'escampi més enllà de casa, del nostre carrer, de la nostra vila.

    Hem d'exigir als nostres governants que siguin resolutius a l'hora d'aconseguir la pau al món, a l'hora d'oferir una vida digna a tothom, i nosaltres hi hem de col·laborar alegrant la vida als que tenim a l'abast. Sovint les petites coses esdevenen importants, si més no hem de tenir la voluntat de contribuir a aquesta pau que diem desitjar amb totes les nostres forces.

Barcelona deserta

No sé si aquest ha estat el cas, o bé hi ha gent que hi ha anat a visitar-la, però per la situació de la majoria de poblacions del país la impressió és que a Barcelona aquests dies no hi ha quedat ningú. Al Collsabra, una zona que conec bé, han hagut d'organitzar-se per situar cartells indicant que poblacions com Tavertet o Rupit estaven tancades, en el sentit que no hi cabia ningú més. També es feia difícil poder visitar la foradada a Cantonigròs.

El que és bonic de pobles com Tavertet o Cantonigròs és la quietud que hi pots viure, el silenci i canvi total respecte al dia a dia de la gran ciutat, però en dies com aquests no és el mateix. L'excés de visitants provoca un estrès que no t'ajuda a apreciar la bellesa de les poblacions. Ho dic perquè aquelles persones que hi hagin anat per primera vegada els recomano que hi tornin més endavant, quan la situació s'hagi normalitzat i hi hagi els visitants que hi acostuma a haver.

El cas de Rupit ja és més excepcional, perquè gairebé està fet perquè hi hagi massificació de visitants. De totes maneres, anar-hi entre setmana convida a gaudir del paisatge i l'entorn, i una escapada a Sant Joan de Fàbregas és obligada.

Nosaltres ens hem quedat a casa, que s'hi està molt bé i ens hem estalviat les cues a la carretera. Tenim la sort de no viure a la gran ciutat, tot i que al Maresme hi podria haver una mica més de tranquil·litat i encara s'hi estaria millor.

Hem recuperat les múltiples detencions d'independentistes

Ara ja feia unes quantes setmanes que no ens assabentàvem de múltiples detencions d'independentistes en mans de la Policia Nacional. Havíem perdut el costum i gairebé podem dir que ens ha vingut de nou. Amb la detenció de 16 joves acusats d'aldarulls l'aniversari de l'1-O, i posteriorment deixats en llibertat en espera de què diu el jutge, ha sorprès a tothom i les reaccions no s'han fet esperar.

Ens trobem en una situació tan sorprenent que només ens movem gràcies a les actuacions de la policia, els jutges o els polítics espanyols. Sembla com si en aquests moments els catalans no siguem capaços de moure cap fitxa, i només reaccionem a les accions dels constitucionalistes, amb el suport de la policia i els jutges.

Crec que ens hem de començar a acostumar que l'aturada ha servit per adonar-nos que no tot era tan senzill i de color de roses, i que les persones que teníem al capdavant no ho tenien tot lligat ni cap pla B, i que ara toca fer unes passes enrere i estudiar-ho millor. La primera cosa a tenir en compte és reconèixer quin entorn ens és més favorable i intentar aconseguir-lo. Sabem que des d'Espanya ningú ens donarà la mà per fer el pas, però hem de saber veure qui ens donarà més oxigen per no defallir en l'intent.

Han detingut els alcaldes de Celrà i Verges gràcies a unes fotografies que en algun cas no han resultat suficientment nítides com per assegurar qui s'estava detenint. No em queda clar, per les notícies que he llegit, si hi havia algun jutge al darrere d'aquestes detencions o si ja acaba sent normal que la policia tiri pel dret sense ordres judicials. En tot cas, l'actuació d'avui no afavoreix en res a un possible pacte perquè els partits independentistes permetin aprovar els pressupostos del govern de Pedro Sánchez.

La CUP està en contra de l'adquisició de les Clarisses

Encara que potser avui tocaria parlar de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya del cas 9N, tenint en compte que donarà per a moltes xerrades, tertúlies i comentaris, avui em referiré a l'opinió que la CUP d'Arenys de Mar va fer pública a través de Ràdio Arenys, sobre la compra del convent de les Clarisses.

La CUP està en contra d'aquesta compra perquè considera que no és correcte fer la despesa, tenint com tenim a Arenys, altres equipaments públics, alguns dels quals no són utilitzats. La CUP considera que anar en contra de la compra del convent de les Clarisses no és anar en contra de la Biblioteca, que és la destinació que li vol donar l'actual govern, perquè a més de disposar d'altres equipaments hi ha l'acord de Ple de celebrar una consulta ciutadana sobre el lloc on es vol situar la Biblioteca.

Aquesta notícia la relaciono amb alguns dels meus escrits sobre equipaments municipals, per recordar que és necessari disposar d'un Pla d'Equipaments, per no anar treballant a mata-degolla, improvisant sempre. Cal una visió global que contempli què tenim i què necessitem. Després ja planificarem el calendari d'acord amb les decisions preses i les possibilitats pressupostàries. 

Decidir on ubiquem la Biblioteca és molt important. S'han de tenir en compte molts aspectes tècnics, de mides, accessibilitat, centralitat... però hi ha un tema que l'hauríem de considerar i és l'entorn. Per experiència en altres ciutats no es tracta d'un factor menor, sinó que repercuteix en el dia a dia dels usuaris de les biblioteques.

Un entorn desangelat condiciona el fet que els nens i nenes més petits hi puguin accedir sense companyia dels adults. Hi ha experiències amb problemes derivats de la inseguretat que pateixen els més joves en el seu recorregut cap a la Biblioteca, sobretot l'hivern quan els dies són curts i es fa fosc molt aviat.

Potser el convent de les Clarisses és un bon lloc per situar-hi la nostra Biblioteca, però considero que és una irresponsabilitat anar adquirint equipaments públics sense actualitzar i consensuar un Pla d'Equipaments.