Una visita completa al Schönbrunn

Com acostuma a passar quan estic de vacances, la política al meu blog queda una mica al marge. En primer lloc perquè no la segueixo, no miro gaire les notícies (mentiria si digués que no sé res), em limito a llegir els grans titulars, i en segon lloc perquè la prioritat és gaudir dels dies de descans, si se'n pot dir descans anar de vacances.

Avui entre altres coses hem visitat el palau Schönbrunn. És impressionant! A diferència de l'anterior visita aquesta vegada sí que l'hem vist per dins. No sóc un gran amant dels interiors del palaus, però de tant en tant faig alguna excepció. Val la pena.

La reflexió d'avui seria al voltant del turisme i concretament del volum de persones que belluga d'un lloc a l'altre. M'agradaria parlar-ho amb en Xavier Roig, col·laborador els divendres al diari ARA, i molt crític amb tots els temes que tracta. M'agradaria saber si fa la mateixa crítica al turisme a Àustria que a Catalunya. A vegades penso que és massa crític amb les coses de casa, com si a fora es fes tot bé, i no sempre és així.

De la nostra experiència podria dir que no he vist estridències com passen al nostre país, però d'aquí on som, a Viena, no en tinc la mateixa informació que rebo de casa nostra i això fa difícil les comparacions.

A darrera hora ens hem llançat a l'aventura pujant a un tramvia desconegut, i no ens anat pas malament. Hem caminat una mica més del compte, però hem sopat la mar de bé. Aquí a Viena els plats són molts complets, fins al punt de tenir problemes per acabar-te'ls.

Canviar l'horari i els hàbits

Arran de les notícies que han aparegut sobre el canvi d'horari a Catalunya, que s'està treballant des de fa temps, tenint en compte els principals pilars on se sustenta la vida social, m'he llegit els comentaris que es reprodueixen en les xarxes socials, i us haig de dir que n'he obtingut una decepció, bàsicament pel nivell intel·lectual que transpiren. Una cosa és estar-hi d'acord o en contra, i l'altra desbarrar com fan alguns, la majoria malauradament.

Jo sóc dels favorables a modificar l'horari, i crec que hi ha dos elements importants que ho poden avalar com són la conciliació familiar i la productivitat en el treball. Estic d'acord que no és una tasca fàcil de resoldre i que hi ha una tradició que és difícil de canviar, però és important valorar els pros i contres, sobretot si es tenen en compte aquests dos elements que he esmentat.

Al nostre país, qui té la sort de tenir feina, es treballa més que en molts països europeus, però la productivitat és molt inferior. Això és un problema i demostra que no per treballar més hores se'n treu més profit. Cal regular els horaris laborals i també els escolars per millorar la conciliació familiar. Si volem educar els nostres fills hem de conviure amb ells, i això no sempre és possible.

Opinar que nosaltres ho fem així, perquè som diferents, o bé que la temperatura solar fa que tinguem aquests horaris, és molt simplista. No nego que tot el nostre entorn influeix, però no per això no hem de treballar per trobar uns horaris més racionals, de descans i lleure, i, sobretot, de convivència familiar.

Unes hores amb el pare

Aprofitem el diumenge per estar amb el pare. Aviat no ho podrem dir. Anàvem a Tavertet, però hem fet parada i fonda a Vic. El pare ens reclamava, o això és el que pensem, que n'és conscient i que se n'alegra. Els seus dos fills al seu costat fent-li companyia, vetllant-li el seu descans.

Anem sumant records que de ben segur ens vindran a la memòria d'aquí uns anys, si tenim la sort de viure fins a la vellesa. L'experiència amb els éssers estimats. Aquests dies he recordat les darreres hores de l'àvia de la M. Àngels. Recordo una forta abraçada des del llit estant, agraint que l'estiméssim tant. Són aquells petits detalls que no se t'esborren de la memòria.

Podria ser un dia trist d'hivern, però ja hem vist que tot està canviant, i també el temps. El dia és brillant, la boira ha escampat i et vénen ganes de sortir a passejar. L'única tristesa resideix en el nostre cor tot veient com s'apaga la flama. Del tió en queda ben poca cosa, gairebé ni brases, però et consola si no hi veus dolor, sinó pau i paciència, això sí. No cal córrer.

Esperarem fins a trobar la nova fita, per assegurar-nos que anem pel bon camí, procurant no perdre ningú durant el trajecte, tot i que sabem que no tots hi arribarem. Hi ha qui va començar molt abans que nosaltres que de segur trobarà el destí final molt aviat.

L'equilibri entre el lleure i el descans

Potser és cosa de civisme, o d'educació, o millor dit de responsabilitat cívica, però el cert és que compaginar l'espai de lleure amb la tranquil·litat dels veïns resulta molt difícil en qualsevol de les nostres poblacions.

Anys enrere demanàvem bancs als nostres carrers i places per poder gaudir d'una estona de descans. Avui el que procures és que no en col·loquin cap a prop de casa teva. Els bancs esdevenen punts de reunió de joves i no tan joves, que molesten per un mal ús de l'espai públic.

Les entrades a equipaments amb molta concurrència han estat sempre conflictives, encara que no hi hagi voluntat de molestar. Si a tot això hi afegeixes el fet que cada vegada som més mal educats, et trobes amb problemes greus, que només saben els que ho pateixen.

També s'arriba a extrems oposats, quan hi ha veïns que els molesta les campanes de l'església, o bé la pudor de les vaques quan van a pasturar. Entre poc i massa. Conviure no és fàcil, i cal una mica d'esforç per part de tothom. Sovint pensem que és l'altre qui ha de canviar les actituds, i no ens adonem que hi ha molt de la nostra part per aconseguir conviure civilitzadament.

Tot això ho he pensat arran de les obres que es fan a la plaça Mare Paula d'Arenys, un espai interessant per als veïns, però que a més d'un li ha provocat enrenou. Trobar l'equilibri no és fàcil. Hem de trobar la manera que aquestes places que trenquen la monotonia dels blocs de pisos, per fer més agradable l'entorn, no siguin la causa dels nostres mals. Compartir lleure amb descans, és el gran objectiu a assolir. L'èxit és sinònim de civilització. Nosaltres encara ens queda molt de camí per fer.