Qui no té un pis ocupat a prop?

Parlar de l'ocupació de pisos és un tema delicat que genera moltes controvèrsies i, a la meva manera de veure-ho, es deu al fet que es confonen els termes. Barregem l'ocupació de pisos amb el dret a l'habitatge i aquí ens fem mal. Crec que tots estarem d'acord a afirmar que disposar d'un habitatge digne és un dret i que al nostre país, tot i que està reconegut a la Constitució, no està garantit per a tothom.

El preu del lloguer dels habitatges s'ha disparat i, per més lleis que es vagin aprovant, de moment no es troba la manera d'abaratir-los i més aviat el que està passant és la disminució del parc d'habitatges de lloguer. Si n'hi ha pocs és més fàcil que el preu s'enfili. És qüestió del mercat de l'oferta i la demanda.

També crec que tots estarem d'acord que falten pisos perquè les diferents institucions públiques, cadascuna dins de les seves competències, no s'han preocupat de construir habitatges, la població ha crescut i la necessitat de nous habitatges també. Si ho preguntem als diferents governs ens donaran la raó. En són conscients, però s'està fent prou per minorar el problema? Jo crec que no.

Si parlem de les ocupacions d'habitatges ja no ens posarem d'acord i penso que la legislació espanyola no ho té ben regulat. Moltes persones, de bona fe, creuen que davant de les dificultats de trobar un habitatge i l'existència de pisos buits, no és cap disbarat pensar en l'ocupació d'aquests. Les casuístiques són molt diferents, tant pel que fa a la tipologia d'ocupants i el seu comportament, com de la propietat. No és el mateix un okupa violent, sorollós i incívic, que una família pacífica, respectuosa i silenciosa. Tampoc no és el mateix una família propietària d'un segon habitatge que li han ocupat, que el banc o el gran tenidor que té pisos buits arreu.

Saber distingir les diferències ajudaria a posar-nos una mica més d'acord a l'hora de parlar del problema de l'habitatge i del problema de les ocupacions. Regular els drets i deures dels ocupants i els drets i deures dels propietaris, també posaria fi a moltes situacions injustes que no podem permetre que es resolguin per la via de la violència i de la por. 

Els barruts viuen a costa dels altres

Vivim un temps on qui vol aconseguir alguna cosa ha de cridar. Si no et queixes ningú no et fa cas. Hem creat una societat que només hi viuen bé els barruts, o si més no se'ls permet fer el que volen sense tenir en compte els altres.

Els passejadors de gossos reclamen platja per banyar-los, però no aconseguim eliminar les cagarades i pixades al carrer i a les nostres façanes. Les terrasses ocupen les voreres i si vols passar els hi has de demanar per favor i agrair-los si ho aconsegueixes. Els okupes entren als pisos i els propietaris tenen totes les de perdre i no els recuperen després de molts esforços, diners i temps. I podria continuar.

Ja no parlo de cedir el pas a les persones més grans, ni evitar posar obstacles a la vorera perquè no hagin de baixar. D'això ja se n'ha perdut el costum! Si et queixes ets un rondinaire, i si no ho fas, vius a remolc dels descarats.

El que s'ha convertit en costum, la manca de civisme, el no pensar en els altres, té solucions, o si més no es pot moderar, sempre i quan les nostres autoritats tinguin ganes d'aconseguir una vila més habitable i respectuosa. Això no es porta! La prova en són les primeres veus que gosen alçar-se per recriminar els comportaments incívics.

Senyors del govern els demanem més dedicació per aconseguir una vila més agradable, també més pròspera i amb futur. Més dedicació i idees. Les coses no se solucionen amb paraules boniques i promeses de bones intencions. Les coses s'arreglen posant-hi el coll i dedicant totes les hores del dia per trobar solucions, avançant-se a les queixes i escoltant els que menys remor fan.

La seva tasca no és fàcil, però això no els hi va prometre ningú. Si no s'hi veuen en cor, haver-ho pensat dues vegades. Probablement hauran de deixar-ho a d'altres perquè ho facin millor.

La llei i el sentit comú no van de la mà

No n'he parlat gaire en aquest blog, la qual cosa no significa que no sigui important, com és el cas de les okupacions d'habitatges, per persones desnonades, moltes vegades amb el suport de la PAH, o d'altres persones que caldria analitzar a fons per no col·locar-les totes en el mateix sac.

Aquests dies s'ha parlat molt del cas de la població de La Llagosta on un grup de joves de 18 a 22 anys ha ocupat uns pisos, propietat del BBVA, quan estaven a punt d'anar-hi a viure unes famílies que havien adquirit els habitatges. L'enrenou ha estat important perquè es tracta d'una operació amb moltes persones implicades, i per la sang freda i 'professionalitat' dels okupes, que tenen molt clara la legislació vigent i la manera de quedar-ne protegits, en contra del sentit comú.

Dic sentit comú perquè a ningú se li acudiria defensar els okupes davant dels nous propietaris, al marge de la llei, però resulta que aquesta llei que tant ens demanen que hem de respectar i obeir, dóna la raó a les persones que entren furtivament als pisos que no els són propis.

L'anècdota del cas és que els mateixos okupes han demanat ajuda als mossos d'esquadra perquè els defensessin de les agressions dels propietaris afectats, i que s'ha trobat sense pis i tindran molts problemes per recuperar-los.

Deia abans, sentit comú, perquè una persona vinguda de fora no endevinaria mai a qui la llei dóna la raó. Esclar que si els corruptes condemnats a sis anys de presó els deixen en llibertat sense fiança, que no han de fer amb els okupes que simplement s'han apropiat d'un pis que no era seu. Aquesta és la llei que els nostres polítics, els legisladors, mantenen incomprensiblement.

Demagògia, engany i enriquiment fraudulent també en les okupacions

Arran de la notícia de l'intent d'okupació del pis del regidor de Barcelona per ERC, Alfred Bosch, han estat molts els comentaris i opinions sobre la progressió de les okupacions de pisos a les nostres ciutats. Un fet que presenta argumentacions molt perilloses que no tenen cap voluntat de matisar les diferents situacions que es produeixin i fan passar bou per bèstia grossa.

És cert que hi ha moltes persones que tenen necessitat de disposar d'un habitatge i no els és possible. També és cert que les administracions locals dediquen moltes hores i esforços per aconseguir pisos amb preus socials que siguin assequibles per a famílies amb pocs recursos i moltes d'elles a l'atur. Negar-ho no ho nega ningú, però on hi ha discrepàncies és sobre les responsabilitats i la picaresca que s'ha desfermat aprofitant l'avinentesa.

Jo sempre parlo dels okupes bons i els altres. Dels okupes que el seu pecat ha estat entrar en un pis buit per no quedar-se al carrer, sense provocar aldarulls amb els veïns de l'escala, i d'aquells que sense necessitar-ho rebenten portes i en fan negoci. És molt perillós sortir al carrer manifestant la irresponsabilitat de l'administració pública o fins i tot dels bancs, sense distingir entre uns okupes i els altres. Sense adonar-se que aquests segons dificulten que famílies necessitades disposin de pisos buits per entrar-hi a viure.

Molta demagògia per part d'uns quants i molts d'altres que van amb el lliri a la mà. Convé obrir els ulls i no deixar-nos entabanar. Hi ha molts espavilats corrent pel món que fàcilment enganyen les persones més dèbils, aquelles que pateixen per menjar i arribar a finals de mes. Cal que l'administració sigui ferma defensant els defensables i castigant els que s'aprofiten dels altres, de la misèria, per enriquir-se.