Ha mort el fundador de la cooperativa La Fageda

La Fageda és un projecte inclusiu d'èxit que va fundar el senyor Cristóbal Colón, l'any 1982, a la Garrotxa. Si ho hagués de dir, que algú em corregeixi, el producte a fabricar tant era, l'objectiu era crear un empresa que donés feina a persones amb diversitat funcional.

De fet, a casa els coneixem pel seu iogurt, que és el que mengem diàriament, però al començament l'activitat que desenvolupaven era per encàrrecs d'altres empreses. Després varen crear la secció de jardineria i van muntar un viver forestal. I, segons he pogut veure en el seu historial, no és fins a l'any 1993 que comencen a fabricar els primers iogurts.

Si mirem tot el procés que ha seguit l'empresa ens adonem que no només ens hem de fixar en els productes alimentaris que produeixen, com són els iogurts, les melmelades, gelats i postres, sinó que cal observar tot el que han fet en l'àmbit social, residencial i terapèutic, treballant per a la inserció laboral i la formació de les persones més vulnerables.

Conec poc el projecte per entrar-hi a fons, però en tot cas voldria ressaltar un fet: L'Administració Pública té l'obligació d'estar molt present en el dia a dia, procurant que tothom tingui les mateixes oportunitats i, per tant, atenent aquelles persones que poden quedar despenjades de la societat. La societat civil també té, si més no moralment, l'obligació d'ajudar aquelles persones que la vida els ho ha posat més difícil. Cadascú de nosaltres podem col·laborar i intervenir, segons les nostres possibilitats i capacitats, però no ens en podem desentendre.

Quan veus projectes inclusius com La Fageda, amb persones al capdavant esforçant-se com el senyor Cristóbal Colón, només pots treure't el barret i dir: Sí senyor! Amb més persones com vós, el món funcionaria molt millor. I des d'aquí li agraeixo l'exemple de vida, que ens hauria de fer canviar moltes coses i actituds. Gràcies!

Respectem la presumpció d'innocència

Arran de les dues notícies del dia, de l'expresident del govern espanyol José Rodríguez Zapatero i el fill del fundador de l'empresa Mango, crec que és molt important que tinguem en compte el principi de la presumpció d'innocència. Avui, amb tants casos de corrupció, a la que un jutge ordena investigar una persona o fins i tot detenir-la ja li pengem l'etiqueta de culpable. Després, si s'arriba a la conclusió que és innocent, el mal ja està fet i no hi ha manera d'esborrar-ho de les xarxes i les converses de taverna.

Si hi ha indicis d'una actuació fraudulenta de qui va ser president del govern espanyol, s'ha d'estudiar i arribar al fons de la qüestió. Si és culpable, se li ha d'exigir responsabilitats i castigar. El mateix passa amb el fill del fundador de Mango, que des d'un començament, tot just coneixent el succés, ja es va sospitar d'ell. Quina responsabilitat té? No ho sabem i, per tant, hem d'esperar els resultats de la investigació.

Tot això ho dic perquè és molt fàcil culpar els altres. D'alguna manera hi ha molt d'interès de posar verd les altres persones, sobretot si tenen algun poder, sigui econòmic o polític. S'acostuma a criticar a la lleugera i després costa molt de tirar enrere. Hi ha persones que han estat anys tancades a la presó i fins i tot algunes d'elles han estat executades, i al final s'ha sabut que no eren culpables del delicte. Això és greu i ens hauria de servir d'escarment.

Aquesta prudència que demano se l'hauria d'aplicar tothom, però, en primer lloc, aquells dirigents polítics que s'animen molt quan s'acusa l'adversari i es fixen poc en el currículum dels seus. Al final et venen a dir que això era abans. Que ells no hi eren, però mai assumeixen que els seus no tots han estat nets de culpa i, el fet que les actuacions hagin prescrit, no els allibera de la culpa, si més no moral.

A veure, doncs, si confiem més en les persones i no avencem esdeveniments. Si hi ha culpabilitat se sabrà. Llavors podem fer els comentaris que creguem oportuns, sense oblidar allò de la palla a l'ull de l'altre. 

Una escalada més en les incerteses del Sàhara

Què passarà amb el Sàhara? Amb la mort del líder i fundador del Front Polisario, i president de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), Mohamed Abdelaziz, s'obre un període d'incerteses més grans, fins i tot, de les viscudes fins ara. La seva figura i empenta ha fet possible la resistència al govern del Marroc fins ara, reclamant la independència que cap país del món ni la mateix ONU ha estat capaç d'atorgar-li, malgrat els acords que fins ara hi ha hagut.
Com passa sempre, no n'hi ha prou en tenir la raó, sinó que cal la força necessària per a què te la donin. S'ha vist en bons ulls les seves aspiracions, però la força i estratègia marroquí ho ha impedit des del primer dia. I quan ets un perdedor tens moltes dificultats perquè et reconeguin els teus drets.
Els enemics del Front Polisari no són només externs, sinó que internament hi ha moltes dificultats per mantenir el pols de la independència, i en les noves generacions cada vegada hi ha més joves que qüestionen viure sempre en aquesta reivindicació fallida. Amb la desaparició del líder és més que probable que les postures contestatàries prenguin força, amb la qual cosa el seu futur és molt incert.
En la distància, les famílies que en algun moment de la nostra vida hem acollit nens del campament de Tindouf, lamentem la seva situació, però al mateix temps dubtem de quina és la sortida i l'actitud que cal que prenguin. Espanya els va abandonar de manera descarada i ha estat incapaç de donar el suport necessari, ni que fos per compensar l'error i la vergonya. Marroc s'ha valgut de la situació estratègica, fronterer del món musulmà i aliat dels Estats Units, per sotmetre els sahrauís i desatendre les resolucions de les Nacions Unides.
Aquesta és una de les moltes injustícies que hi ha pel món, que et fan adonar que els nostres problemes són insignificants i que a vegades dramatitzem sobre aspectes que per a molts habitants del planeta resulten simplement anècdotes.