Una segona oportunitat

La tradició nord-americana en què els presidents signen indults massius ens sorprèn una mica. Potser perquè a casa nostra els indults escassegen i són mal vistos, sobretot quan es tracta de persones acusades de terrorisme i posar en perill la unitat d'Espanya.

Sempre he pensat que és bo concedir una segona oportunitat als que s'han equivocat. Tots ens mereixem el dret a poder rectificar i fer-ho d'una altra manera. Però tot això no és tan fàcil i, sobretot, hi ha circumstàncies molt diverses que segur provoquen opinions antagòniques.

Que el president d'un país indulti el fill sona una mica estrany i esdevé sospitós. L'aplicació de la justícia cal que sigui del tot objectiva, sense pressions ni interessos de cap mena. És evident que a casa nostra els encarregats d'aplicar la justícia i dictar sentències no passen per un bon moment. No els hi tenim prou confiança per anar amb els ulls clucs i deixar que facin. Fan perquè poden i tenen tots els elements a favor, però no generen confiança.

El govern espanyol va indultar els condemnats pel Procés independentista, i va aconseguir que el Congrés de Diputats aprovés una llei d'amnistia que ha estat recorreguda i que el Poder Judicial, que ha de resoldre-ho, no hi està gaire d'acord, per no dir gens, i va donant llargues. És una lluita entre Poder Judicial, que ens ve imposat, encara que ens facin creure que té consens a l'hora d'escollir els seus membres, i el Poder Legislatiu, que és el resultat de la voluntat de la ciutadania. Si defensem que la sobirania emana del poble, queda ben clar qui ha de marcar el camí.

Les segones oportunitats s'han de potenciar i defensar on sigui, però no es poden prendre mesures a la lleugera sense preveure'n possibles conseqüències. M'imagino que, abans d'indultar, el president nord-americà s'assessora bé i rep la llista de les persones que es mereixen aquesta segona oportunitat, sense posar en risc la vida pacífica de la societat. Quan els condemnats ho són per temes polítics, la cosa ja no és tan clara, perquè és molt difícil decidir si el seu alliberament posa en perill la societat que els rebrà, o més aviat facilita que es normalitzi una situació que no era democràticament acceptable.

Matar el missatger

Disparar al missatger, culpant-lo de tot, seria una mica el que sembla que ha passat amb la Federació Espanyola de Futbol (RFEF) arran dels fets ocorreguts durant el partit entre l'Almeria i el Real Madrid, en relació a la consulta al VAR. Haig de dir que no he seguit el tema a fons i per tant segur que se m'escapen coses, però no entro a valorar les jugades polèmiques ni les decisions preses, sinó el fet que la investigació que s'ha obert després del partit no va dirigida a exigir responsabilitats a l'àrbitre o àrbitres que hagin pogut errar el veredicte, sinó a la persona o persones que han revelat els comentaris, que sembla ser que són secrets, durant la valoració d'aquestes jugades, i que els han deixat en evidència.

    Acostuma a passar sovint que en lloc d'analitzar què falla es dediquen a perseguir els delators. Això ens demostra que hi ha moltes coses mal fetes que no ens n'assabentem, i només ens arriba allò que per alguna distracció s'ha colat i s'ha fet públic. 

    Aquest cas té una importància relativa, en tractar-se d'un partit de futbol, però això aplicat a fets més substancials, t'adones que ja no et pots refiar de ningú, ni et sorprèn tot el que puguin dir de l'Operació Catalunya. Perquè els polítics implicats han mentit, han tingut l'aval dels jutges i dels mitjans de comunicació, sobretot tenint en compte que l'enemic a abatre era Catalunya i l'objectiu a aconseguir era salvar la unitat d'Espanya al preu que fos, saltant-se tots els codis ètics que fes falta.

    M'imagino que no és permès ni està previst en el reglament de futbol, però què us sembla si, tenint en compte que la decisió presa pels àrbitres era totalment errònia i comprovable, no una vegada acabat el partit, sinó de manera conscient quan encara hi havia la possibilitat de canviar-ho, potser no seria tan rar que el partit s'hagués de tornar a jugar, o anular la jugada que havia resultat totalment injusta i il·legal. De la mateixa manera que es revisen les sancions als jugadors i es decideix la pena a complir, després dels partits, per què no es pot decidir quines jugades s'anul·len quan aquestes han estat clarament incorrectes?

    No sé si la meva idea revolucionaria el món del futbol, ni tampoc si seria per millorar-ho o, com ha passat amb la incorporació del VAR, per fer-ho encara més complicat. En tot cas, el que no entenc que s'hagi de perseguir és el robatori de l'àudio que ha deixat en evidència uns àrbitres que no han fet bé la feina. I en cap moment he parlat de favoritismes cap a un club determinat. Això seria objecte d'un altre escrit.

Un govern espanyol corrupte, però no passa res!

Avui alguns diaris es feien ressò de les maniobres contra l'independentisme del govern espanyol, presidit pel senyor Rajoy, i amb molta dedicació del senyor Fernández Díaz. Uns fets que no ens venen de nou, ni ens fan moure de la cadira, perquè sabem que acabaran en no-res. En primer lloc perquè estem acostumats que la corrupció dels governants espanyols no es castiga, i també perquè tota la moguda es feia per salvaguardar la unitat d'Espanya, i això ho justifica tot.

    No sé si és bo que vagin sortint notícies d'aquestes perquè, en no servir de res, més aviat van intoxicant l'ambient i et vas emprenyant i no saps com esbafar-te per no explotar. La lectura que cadascú en fa és molt interessada, i no pots confiar en els tribunals de justícia perquè els mateixos magistrats hi estan empantanegats. Els dolents de la pel·lícula continuem sent nosaltres, i contra nosaltres tot s'hi val!

    Hi ha dies que penso que hauria d'oblidar-me del que passa pel voltant i potser així seria tot molt més divertit. Després t'adones que no pots viure desconnectat, però fa molta ràbia veure com va tot, que res no millora, que els de sempre se surten amb la seva, i que els pobres desgraciats sempre acaben rebent. Però el que em fa més ràbia és veure que els nostres dirigents són tan babaus que només s'entretenen tirant-se els plats pel cap, mentre tenim tota les forces en contra i necessitaríem més que mai anar junts per enfrontar-nos-hi. És el mateix de sempre!

    Veurem què més ens expliquen que ja no sapiguem, i sobretot mirar quina cara hi posen aquells que ara van de bons, de pactistes, perquè ens necessiten, però que quan va ser l'hora es varen sumar al 155. Això no ho podem oblidar, perquè sembla que no hagi estat res. Que només hem de témer tot allò que ve del PP i Vox. ERC ho ha mig oblidat, caient en la trampa del conformisme, i alhora critica Junts perquè encara té forces per enfrontar-s'hi. No anem bé. I el senyor Illa demanava passar pàgina. Què entenia per passar pàgina? Dir Amén de tot i demanar disculpes?

    Tot això ho hem de retenir a la memòria perquè, sinó, arribarà un dia que potser ens ho creurem que nosaltres som els causants de tots els mals, i que ja ens està bé tot el que ens està passant. Si convé ho escrivim, però no ho oblidem, sisplau!

Il·legal aquell que pensi diferent

La vida seria molt més fàcil si aconseguíssim il·legalitzar a tots aquells que pensen diferent de nosaltres. Això, que pot semblar un disbarat ve a ser el que PP i Vox voldrien aplicar, potser buscant fórmules que ho dissimulin una mica. Il·legalitzar els partits independentistes i tots aquells acords amb ells, sobretot si d'aquesta manera aconsegueixen el govern de l'Estat.

    Avui s'acabava el termini per presentar una esmena a la totalitat a la llei de l'amnistia que va entrar al Congrés de Diputats i, com calia esperar, tant el PP com Vox l'han presentat, tenint molt clar que s'està cometent una il·legalitat perquè tant Bildu com els partits independentistes són el dimoni que vol destruir l'Estat espanyol.

    El PP i com a mínim molts barons socialistes voldrien que els partits polítics majoritaris no quedessin condicionats per altres de minoritaris, sobretot si venen d'autonomies tan perilloses com Catalunya i el País Basc. La cosa no és nova, i fins fa molt poc l'alternança política entre PP i PSOE donava molta tranquil·litat als seus dirigents. Tot això fins que va arribar un home, el senyor Pedro Sánchez, que va gosar pactar amb els comunistes de Podemos i ara Sumar, i a més amb la complicitat necessària de partits independentistes que el que volen és posar en perill la sagrada unitat d'Espanya.

    Ara, doncs, més que mai, cal deixar ben clar que només els dos grans partits polítics poden subsistir i decidir el futur de l'Estat, i s'ha de trobar la manera de fer fora tots aquells partits que puguin posar traves a la tradicional alternança en el govern. No és estrany, doncs, que PP i Vox proposin endurir el Codi Penal, per evitar aquesta competència que els perjudica. PP accepta Vox perquè no estan tan lluny de la seva manera de pensar. De fet han sortit d'allà. I perquè els necessita. Aquesta vegada no han sumat prou, però esperen aconseguir-ho ben aviat.

    Davant d'aquest panorama només hauríem de pensar de quina manera aconseguim anar units per fer front a les propostes, però no. Nosaltres ens entossudim a tirar-nos els plats pel cap i barallar-nos per veure qui és el primer. Si no fem fora aquesta idea, i amb ella tots els actuals dirigents catalans, no aconseguirem la força necessària per encarar-nos a tots els que ens volen fer desaparèixer. 

Un verificador salvadoreny?

No sé si anirà de baixa o bé l'agenda del senyor Feijóo i simpatitzants es mantindrà plena de convocatòries de manifestacions al carrer durant, al menys, quatre anys, el que dura una legislatura. De moment el PP continua sortint al carrer, amb més o menys èxit de convocatòria, amb un objectiu fixe, que és fer caure el govern socialista, i amb unes proclames que van canviant, adaptant-se a l'actualitat. Avui li ha tocat el torn al verificador salvadoreny.

Confio que a la llarga la gent se'n cansarà, però en tot cas és molt trist que es perdin pistonades per millorar la manera de governar i defensar els interessos de tots els espanyols. No és bo que la incapacitat de pactar el govern comporti aquesta actitud destructora. Perquè en el fons, l'amnistia és l'excusa que el PP pren per desgastar el govern que, a la seva manera de pensar, els ha pres la Moncloa. Ho tenien coll avall, i no ho han aconseguit.

Tot i així, s'ha d'entendre que la negociació iniciada ahir a Suïssa entre Junts i el govern espanyol, amb un avalador estranger, crispi els nervis dels patriotes espanyols. Com poden aguantar que algú de fora vingui a solucionar els problemes interns? Qui s'han cregut que són? L'orgull patri dels nacionalistes espanyols no permet acceptar ingerències foranes. Només s'ha escoltat a la Unió Europea quan els conservadors i amics seus s'han pronunciat a favor d'ells. Abans, ningú podia opinar sobre Espanya, i encara menys posar en dubte els poders de l'Estat.

Soc conscient que la pressió persistent, com una gota malaia, és difícil de suportar, i que el govern socialista i els seus militants i simpatitzants no ho estan passant gaire bé. La sort que podem tenir tots plegats és que cada vegada hi hagi més persones que s'adonin del ridícul, i dels veritables interessos dels dirigents del PP per empastifar la política espanyola. Caldrà molta paciència, tenint en compte que els catalans som un objectiu fàcil per anar-hi en contra, sobretot quan qüestionem la sagrada unitat de la pàtria.

Veurem més manifestacions, aprofitant qualsevol excusa, i escoltarem improperis de dirigents com la presidenta madrilenya, però sí que demanaria als meus polítics, els de casa, que no s'oblidin de governar i de demostrar que nosaltres som capaços d'espavilar-nos i fer alguna cosa de positiu. Ja fa massa temps que estem aturats i hem perdut el nord. Probablement amb un relleu dels governants ens en podríem sortir més de pressa i amb més possibilitats d'èxit.

Cansat d'haver de parlar de Rodalies

Parlar de Renfe i Rodalies resulta cansat i avorrit. Poques coses positives podem dir, més enllà de desitjos i somnis de futur. Dir que el tren a casa nostra funciona malament no sorprèn a ningú. Tampoc als propis responsables del transport ferroviari, encara que ho dissimulen i hi troben mil excuses.

Recordo una vegada, ja fa uns quants anys, que en una conversa amb uns amics se'm va qüestionar la meva crítica pel mal funcionament de la línia de tren que passa per la nostra vila. La vàrem patir durant tots els anys que la meva filla va estudiar a la Universitat. 

Podria parlar de la línia 3, la que passa pel meu municipi de naixement i que es troba pràcticament en les mateixes condicions que quan jo la utilitzava, fa més de cinquanta anys. Però parlo d'una línia més transitada, que passa per la costa, en una comarca molt poblada i amb molts turistes a l'estiu... Encara que això tampoc els motiva a l'hora de prendre decisions i invertir en la infraestructura per evitar els problemes diaris.

És una vergonya tot el que passa. La manca d'inversions, i sobretot el fet que el govern de torn, sigui socialista o popular, no fa res per solucionar-ho. Sembla que tinguin un especial interès per fer-nos la punyeta. Ni posant-hi ministres catalanes, que coneixen de sobres quina és la realitat, però els interessa més el partit, el poder, l'amiguisme i els interessos personals i de partit, que no pas trobar solucions als problemes de la gent. I després ens demanen que aparquem els vehicles privats i agafem el transport públic! 

Estic molest perquè em considero menyspreat. Insisteixen que som espanyols i que hem de garantir la unitat de la pàtria, però ens tracten de qualsevol manera. Prometen inversions que després no s'acaben fent, i posen totes les traves del món per facilitar el traspàs de competències a la Generalitat.

No tinc la certesa que la gestió que es pugui fer des del nostre govern resolgui els molts problemes que patim. Segur que com a mínim caldran molts esforços i temps per posar-ho al dia, però com a mínim sabrem a qui demanar responsabilitats, sense que se'ns acusi d'estar tot el dia criticant els governs espanyols de torn. Són molts anys de mal servei, i el futur no es veu gens clar.

Posicionament absurd del govern espanyol

La posició espanyola davant de Kosovo la podríem ratllar de ridícula si no fos un tema tan seriós i que afecta a persones que no tenen cap culpa que els dirigents del PP i el PSOE siguin com són. És realment vergonyós! Tots sabem el motiu i per això ens provoca vergonya aliena. Com es pot ser tan estúpid?

Si el PSOE té uns dirigents que pensen d'aquesta manera, què en podem esperar d'ells? Realment el nostre país està passant per un període molt trist tant a nivell espanyol com català. Ni el PSOE a Espanya ni ERC a Catalunya estan a l'alçada que caldria i que els respectius ciutadans es mereixen. No pot ser que es governin només pensant en els seus interessos, i no en la lògica. Això és el que provoca que un país s'endarrereixi respecte a la resta del món.

Quan convé es respecta els drets i les decisions dels altres països, i s'argumenta que els estats són sobirans. També s'exigeix respecte al propi país. Quan interessa defensar una posició, normalment sense arguments, més enllà de lleis i constitucions que semblen inamovibles, llavors ja no hi ha respecte per a res. Per què Espanya serà l'únic país de l'espai Schengen en exigir el visat als ciutadans de Kosovo? Tanta por tenen de comprometre el futur de la sagrada unitat espanyola?

Negar el dret a ser un estat sobirà independent, pel fet que la decisió s'ha pres unilateralment, només s'entén per la por que algun dia Europa acceptés el mateix per a Catalunya. Això és suficient motiu per posar-s'hi d'esquena?

M'imagino que els militants i simpatitzants de PP i PSOE ho aplaudiran, però sense cap argument de pes, més enllà de la por al cos. Els catalans tampoc hem de defensar els kosovars només perquè un dia ens podríem trobar en la seva mateixa situació, sinó simplement pel dret que ells tenen, ara, de ser independents. Per respecte als seus drets. Un argument suficient per decantar la balança. 

La incendiària Ayuso

Ara feia dies que no parlava de la presidenta de la Comunitat de Madrid, la senyora Isabel Díaz Ayuso. De fet em fa una mica de mandra perquè poca cosa en positiu es pot dir d'ella i això no és bo per a la nostra salut. La senyora Ayuso no para de fer declaracions on, digui el que digui, sempre ho fa tot bé, els altres són els dolents, i només ella pot salvar-nos del mal. 

Darrerament no para d'insistir que el president del govern espanyol és il·legítim, que no hauria d'estar al capdavant del govern, i que se l'ha de fer fora en benefici de tots. Per això s'inventa qualsevol cosa, el més dramàtic i contundent possible, per convèncer els indecisos que votar PSOE és votar contra la sagrada unitat d'Espanya.

I tot això ho fa no només per perpetuar-se en el poder i potser aconseguir arribar més lluny, sinó per amagar tot allò que fa malament, però que mai reconeixerà. Per dissimular els molts problemes que té, entre els quals destaca la gestió de la sanitat pública a la seva comunitat, però no només.

El comportament polític de la presidenta madrilenya està en línia amb la d'alts mandataris de règims autocràtics, però també democràtics com poden ser els EUA o el Brasil, per posar dos exemples on la democràcia està en perill, i tot per culpa d'uns polítics que han posat per davant el seu anar bé, i ho han fet mentint descaradament, però amb la suficient intel·ligència com per enganyar a persones que en el fons són les més perjudicades per la seva manera de governar.

El PP no pot aguantar més temps a l'oposició, i encara menys si perd pistonades dins del món judicial. Sort en té del món mediàtic, on la majoria de diaris i televisions són de la seva colla i treballen no pas per donar-nos informació de què passa al món, sinó per intentar convèncer-nos que tenim un govern corrupte, il·legal i perillós.

La senyora Ayuso és una columna important dins del PP, amb un tarannà d'extrema dreta que utilitza per mantenir-se a dalt, i que manipula i condiciona altres polítics del seu partit que estaven cridats a representar una dreta moderada i civilitzada, com podria ser el cas del mateix president del partit, el senyor Feijóo.

Vivim uns moments complicats per a la democràcia al món occidental i Espanya no és una excepció. La lluita pel poder ja no es busca només a les urnes, sinó que s'intenta revertir els resultats a partir de proclames incendiàries i falses, posant en dubte el valor de l'opinió del poble. La senyora Arrimadas aniria pel mateix camí, però el seu entorn, el seu partit polític, no l'acompanya.

Cop d'estat dels magistrats

El dibuixant Miquel Ferreres, que ens ofereix una il·lustració diària a l'ARA, a la secció 'A la contra', és un provocador nat, però a la meva manera de veure-ho, molt oportú i encertat. Avui podíem veure el dibuix que acompanyo en aquest text, i que d'alguna manera explica el què està passant a l'estat espanyol, i que aquests darrers dies també he comentat en aquest blog.

També el periodista Antoni Bassas en parla a la seva columna i és ben cert tot el que hi diu. Realment el govern socialista i el seu partit polític en general, està experimentant allò que estava reservat per a nosaltres els catalans. El desprestigi cap al nostra Parlament, per part de la judicatura espanyola, ara també s'ha traslladat al Congrés de Diputats.

És una vergonya tot el que està passant, on la dreta espanyola, a través dels seus partits polítics, els seus mitjans de comunicació i els seus tribunals de justícia, no té cap mena d'escrúpol a l'hora de demostrar que és parcial, interessada i decididament bel·licosa, per evitar que la democràcia del nostre país tingui un respir.

No ho desitjo a ningú, i per tant tampoc m'agrada el que està passant al Congrés de Diputats, però d'alguna manera serveix per demostrar que la democràcia al nostre país està en perill, i que els catalans, amb més o menys raó, ens queixem amb arguments que se sustenten.

Probablement ens hem equivocat en moltes coses, però el que està clar és que des de sempre hem tingut una pressió molt forta perquè no aixequem el cap. Ens han buidat la caixa, no ens estimen, però no ens deixen marxar perquè necessiten els nostres diners.

A diferència d'altres països, on s'ha intentat facilitar les coses, ser amables i fer concessions per fer perdre les ganes d'independitzar-se una part del país, aquí a Espanya han intensificat encara més els greuges, els insults i la repressió, amb l'excusa de la sagrada unitat de la nació. Realment no som res més que uns súbdits sotmesos a la voluntat d'una majoria que ens menysprea, però que farà l'impossible perquè ens mantinguem sota el seu domini pels segles dels segles.

El govern socialista ha de prendre nota de quina és la realitat del país. Ells governen, però ho fan en tant i en quant els permet la dreta, que mai ha deixat de dirigir, directament o indirecta, el destí de la nació.

La traïció de Pedro Sánchez no ha servit per a res

Espanya és un perdedor, si més no des de finals del segle XIX. No és estrany que els diferents governs de l'estat espanyol dediquin tants esforços per assegurar-se la seva integritat, ja que de cara a fora sempre hi surt perdent. Ho han intentat amb Gibraltar, sense cap èxit, i ara tenen els problemes agreujats amb el Marroc, per la sobirania de Ceuta i Melilla.

Pedro Sánchez va trair descaradament els sahrauís, amb les seves declaracions sobre la sobirania del Marroc malgrat el compromís assumit d'un referèndum. Tot això ho va fer per tranquil·litzar les relacions amb el Marroc, després dels diferents enfrontaments a la frontera, amb algun desenllaç mortal, com tots recordem. 

El president espanyol va voler convèncer-nos que la seva decisió era en benefici d'Espanya, per tenir pau i tranquil·litat amb el país veí, però ara s'està veient que tot aquest muntatge s'està ensorrant. El Marroc, lluny de claudicar després del reconeixement de la seva sobirania sobre el Sàhara, torna a reclamar les ciutats de Ceuta i Melilla, que considera seves de ple dret.

No, la traïció del president espanyol no ha servit per a res, perquè el Marroc vol quedar-se amb les dues places, i a més culpa la policia espanyola de les víctimes mortals. Una vegada més, doncs, Espanya queda en ridícul i veu perillar la seva sobirania més enllà de la península.

Aquesta feblesa del govern socialista no és exclusiva d'ells. La història recent d'Espanya ens ha ensenyat altres derrotes, i també ridiculeses com la reconquesta de l'illot del Perejil. I aquesta feblesa segur que la faran servir els seus adversaris polítics. Vox, que es considera com el salvador de la unitat d'Espanya de la qual se senten tan orgullosos, ho aprofitarà per desaccelerà la tendència a la baixa després de les seves disputes internes.

Els catalans no aconseguirem marxar d'aquesta trista Espanya, perquè tampoc hi ha una voluntat expressa amb un suport suficient com per aprofitar les esquerdes que els governs de Madrid han tingut al llarg dels anys. I no només ens mantindrem dins de l'Estat, sinó que continuarem pagant els plats trencats, aportant diners a les autonomies que rebaixen impostos, i lluitant perquè la nostra llengua i cultura no siguin esborrades del mapa. Som víctimes dels nostres dubtes, però probablement és a conseqüència de que ja estem bé on som, sobretot quan hem demostrat que no tenim ni tan sols uns polítics aptes per dirigir amb èxit el nostre petit país. 

Els dies comptats de Laura Borràs

Tot fa pensar que Laura Borràs té els dies comptats com a presidenta del Parlament català, i un futur polític magre. Això, si es confirma el judici per corrupció en la seva etapa com a responsable de l'Institut de les Lletres Catalanes. Segons l'acusació, Laura Borràs va fraccionar pagaments per afavorir un amic i evitar el concurs públic. 

Moltes persones creuen que Borràs és víctima del Procés. Pensen que sense tenir un paper destacat a la política catalana, del bàndol independentista, la pressió judicial que està patint no existiria, o si més no sense la força que està tenint. Personalment crec que és ben cert que el fet d'ostentar el càrrec que té i tot el seu currículum independentista la fa més vulnerable, però això no vol dir que no pugui ser culpable d'haver actuat d'una manera il·legal o fraudulenta en la seva vida a l'administració pública.

El fraccionament de contractes és una pràctica massa habitual i il·legal, que sempre he pensat que calia combatre i castigar la seva pràctica, la faci qui la faci. La gestió pública ha de fer-se de manera transparent i complint tota la normativa, per evitar casos de corrupció que, malauradament, el nostre país en té una bona colla.

És també cert que hi ha personatges que han actuat de manera corrupta amb conseqüències tant o més greus i en canvi no han estat jutjats, o si ho han estat, se n'han sortit sense càstig o amb la mínima expressió. La comparació amb altres polítics de formacions amb més poder i, sobretot, defensores de la sagrada unitat de la pàtria, resulta ofensiva, i aquí és on molta gent es basa per perdonar o menystenir el possible frau o corrupció de Laura Borràs. Una cosa no treu l'altra.

És bo que en política es castigui el frau i la corrupció, i serveixi d'escarment i exemple per evitar casos pitjors i continuats. Sap greu que no tothom sigui jutjat de la mateixa manera i que, per tant, la Justícia no actuï igual per a tothom, però no podem permetre que els casos de corrupció o mala praxis quedin impunes.

En altres situacions i altres protagonistes la causa potser no aniria més enllà i s'arxivaria amb alguna lleu amonestació. Probablement aquest no serà el cas de Laura Borràs, i haurà de carregar amb totes les conseqüències. Cal transparència i honestedat, i si la presidenta del Parlament català és conscient que no va actuar bé, el millor que podria fer per la institució i el país, seria acceptar l'error i dimitir.

Desmentir allò que s'ha afirmat sense proves

Arran del cas de Tamara Carrasco, que va ser titllada de terrorista i jutjada com a tal, i que ha acabat absolta després de quatre anys de mal viure, penso que seria important que d'alguna manera es pogués regular la informació que arriba a la gent i procurar reduir la seva manipulació.

La llibertat de premsa és bàsica per a l'exercici de la democràcia a un país, i la prova és que els mitjans de comunicació en països autoritaris i dictadures són reprimits i fins i tot prohibits, si no van a favor de qui ostenta el poder. Acceptada la necessitat d'una premsa lliure, caldria analitzar què passa en realitat en molts països on hi ha un sistema democràtic vigent. A ningú li sorprèn la idea que la premsa ha esdevingut un poder important, i que no sempre se'n fa un bon ús.

Quan estudiàvem ens parlaven dels tres poders independents que cohabitaven en un sistema democràtic, com són el judicial, l'executiu i el legislatiu, però al llarg del temps hem constatat que aquests no són únics, i que el capital i la premsa s'han col·locat a la seva altura. La regulació dels tres primers poders està més o menys controlada, amb les mancances que experimentem a Espanya, sobretot pel que fa a la seva independència i objectivitat, però el descontrol és total quant al capital i la premsa.

Els mitjans de comunicació s'han convertit en l'eina de repressió i manipulació més important en democràcies poc consolidades, on el poder ocult és capaç de fer creure allò que convé a una minoria. No estem parlant de situacions com per exemple Rússia, on els mitjans de comunicació estan obligats a dir allò que el Kremlin imposa, sinó de situacions més dissimulades on la premsa està sota la influència d'uns partits polítics o ideologies que prediquen segons els seus interessos.

Catalunya pateix des de fa molts anys la guerra declarada dels mitjans de comunicació espanyols, a les ordres del nacionalisme espanyol, garant de la sagrada unitat de la Pàtria. És per això que aquests anys de repressió contra el Procés, com a sistema de venjança per l'atreviment dels independentistes catalans, l'atac de la premsa espanyola ha estat constant i letal. 

Quan fins i tot els tribunals de justícia han estat incapaços de trobar cap culpa a l'activista Tamara Carrasco, la premsa ha estat incapaç de reconèixer que tota l'acusació que varen reproduir al començament del procés ha estat injusta, i no han fet l'exercici de demanar disculpes, o com a mínim publicar la innocència de l'acusada, amb la mateixa intensitat amb què se la va acusar. Ja que el codi deontològic es practica poc, algun sistema o altre d'obligatorietat de publicar desgreuges s'hauria de regular. El descrèdit és molt fàcil de practicar, però el reconeixement de culpa i error brilla per la seva absència.

El retorn de l'extrema dreta

Cada dia que passa anem veient com avancem cap al retorn de l'extrema dreta al govern espanyol. No, encara hi governa el govern més progressista de la història, però cada dia falta menys perquè se'n vagin i deixin pas a la dreta més extrema des de la mort del dictador. Algú podrà pensar que és el que toca, després d'uns anys de certa estabilitat democràtica, però podríem suposar que el retorn de l'extrema dreta és el fruit de massa anys de desgovern i de no saber aprofitar l'avinentesa d'una majoria d'esquerres per establir una democràcia realment plena.

Hi ha fets que ens demostren que l'extrema dreta està agafant molta força entre la població, i ja no escandalitzen segons quines actituds i actuacions que en altres temps ens haurien fet posar les mans al cap. No es tracta de simples anècdotes, sinó que ens retraten el camí cap on anem.

La benedicció d'uns militars al Valle de los Caidos no és una anècdota. És un fet insòlit que no hauria de passar, i si ha passat ha estat per un descontrol del govern cap al seu exèrcit. Ja no perdem el temps demanant responsabilitats, perquè són massa les coses que passen i que demostren la feblesa dels nostres governants. 

A Catalunya ho patim tot, la desfeta de l'esquerra espanyola, però també els greuges comparatius respecte altres territoris espanyols. Som l'ase dels cops i si ens queixem som uns antipàtics i insolidaris. El nostre destí és abaixar el cap i rebre totes les batzegades i si volem marxar no ens deixen, perquè no els sortiria a compte. La sagrada unitat d'Espanya no és una obsessió sense causa, sinó que és la necessitat de tenir sota el seu poder la gallina dels ous d'or.

Malauradament som tan impresentables que el nostre govern és incapaç de plantar cara de veritat, i es deixa prendre el pèl, amb una taula de diàleg que no es reuneix, i amb uns pactes al Congrés de Diputats que no es compleixen, si més no per part del govern de l'Estat.

Estem malament, però encara acabarem pitjor. La guerra contra la nostra llengua, perpetrada per l'estat espanyol, amb tots els poders conxorxats, és una simple mostra de tota la força utilitzada per menysprear-nos i mantenir-nos subjectes i callats. És per això que cada vegada hi ha catalans més crítics amb ERC, que fins ara ha representat la voluntat negociadora d'uns perdedors a qui ningú no fa cas.

Catalunya desestabilitza Espanya

La setmana passada varen ser notícia unes declaracions de qui fou ministre socialista, el senyor Juan Alberto Belloch, en què deia que Catalunya desestabilitzava més Espanya que no pas ETA. Aquesta afirmació va provocar molta indignació i fins i tot sorpresa. Vaig aprofitar per fer un retuit, tot dient que entenia les seves declaracions, perquè eren fruit del seu subconscient, i eren totalment lògiques.

És normal que els defensors de la unitat espanyola tinguin més problemes per contraatacar els moviments separatistes catalans, que no pas el terrorisme basc. Contra ETA no tenen grans dificultats per trobar aliats, fins i tot entre els seus adversaris polítics. La majoria de la gent, per no dir tothom, està en contra del terrorisme, de la violència assassina, i criticar-la no comporta cap problema ètic ni moral. Una altra cosa és atacar la voluntat d'una part del poble català d'esdevenir independent.

Quan un s'enfronta a l'independentisme, i al dret d'autodeterminació, ja no és tan fàcil justificar segons quines actuacions. El problema s'agreuja quan no s'utilitzen eines democràtiques per combatre les idees dels teus adversaris polítics. Quan et quedes sense arguments democràtics, ja no és tan fàcil justificar segons quines actituds i mesures de força. Com demostres que l'actitud de la policia espanyola el dia 1 d'octubre de 2017 va ser autènticament democràtica i mesurada?

Lògicament els diferents governs espanyols, tant del PP com del PSOE, i totes les forces polítiques i socials que defensen la unitat d'Espanya per sobre de la voluntat dels ciutadans, tenen veritables problemes per justificar-ho, i han d'acudir als jutges, amb el seu historial franquista, i la força bruta de la policia, per frenar qualsevol intent de manifestar la voluntat d'autodeterminar-nos.

Belloch és coherent amb la manera de pensar dels socialistes espanyols, com de la dreta i l'extrema dreta espanyola. Posen qualsevol obstacle que impedeixi que els catalans puguin manifestar què volen ser en el futur. A simple vista semblaria que permetre expressar-se en un referèndum, seria l'opció més lògica i natural, però la por a perdre la consulta fa que es posin en marxa tots els mecanismes repressors per impedir-ho. És per això que consideren que Catalunya desestabilitza més que el terrorisme, perquè no tenen eines democràtiques per impedir que expressem quina és la nostra voluntat democràtica per organitzar-nos políticament.

El risc de la muntanya

Avui hem rebut una notícia bona i una altra de dolenta. Un boletaire ha localitzat sa i estalvi el menor de 8 anys que havia desaparegut ahir i que el varen estar buscant per tot arreu. Aquest matí mateix, però un excursionista que es trobava al Montseny s'ha estimbat i ha perdut la vida.

La muntanya que tant ens aporta, sobretot a les persones que viuen en gran ciutats, té els seus riscos i no sempre comporta bones notícies. El risc de perdre's o prendre mal existeix, i a vegades ens n'oblidem. No prenem suficients mesures, potser perquè no hi veiem la dificultat o perillositat.

Entretant avui, unes quatre mil persones es manifestaven pels carrers de Barcelona defensant la unitat d'Espanya. És la torna a les manifestacions de l'onze de setembre, sempre amb una concurrència menor, però que demostra que al país hi ha diversitat d'opinió.

La sorpresa d'avui ha estat l'absència de C's. No sé si és una estratègia, però les declaracions i comportament dels seus líders darrerament, ha estat molt propers a PP i Vox, i no sembla que hi hagi d'haver motius per separar-se'n en una ocasió com la d'avui. Com que molts mitjans n'han parlat, segurament aquests dies ens explicaran els motius per no passejar-se de bracet amb la dreta espanyolista.

Més del mateix en el món judicial

El discurs del president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, ahir en la inauguració del nou any judicial no havia de sorprendre a ningú. Segueix la mateixa tònica de sempre deixant ben palesa la seva simpatia cap al bàndol dretà i la seva enemistat amb el govern socialista actual, però per sobre de tot, la seva antipatia vers els independentistes, que posen en dubte la sagrada unitat d'Espanya.

Els nomenaments estan bloquejats des de fa anys i ningú no mou fitxa. Tan senzill que seria que els jutges que tenen el càrrec caducat dimitissin i forcessin d'alguna manera l'elecció dels seus substituts. Però aquests jutges ja els va bé on són i segueixen cobrant i vivint de la situació. Ha quedat demostrat que a Espanya qui governa sempre és la dreta, i normalment de la mà de la ultradreta, estiguin o no al capdavant del govern. Els socialistes han fracassat sempre i han quedat en un segon terme, supeditats a la voluntat de la dreta espanyola.

Ahir, doncs, en l'acte d'apertura de l'any judicial, vàrem poder assistir a una mostra més de quina és la realitat d'Espanya, i les dificultats que tenim els catalans, que ens estimem el país i el volem defensar, per poder sobreviure davant la repressió continuada de totes les institucions espanyoles. És davant d'aquesta situació tan clarivident, que em resulta xocant i de manera molt desagradable, l'actitud del PSC actual, amb un Salvador Illa que ja vèiem venir, perquè sempre ha deixat clara quina és la seva posició respecte Catalunya.

Aquest final d'estiu resulta molt decebedor, amb totes les mesures que es prenen tant a nivell polític com judicial. I el més trist de tot és que tenim un govern, el català, que sembla que no hi sigui. Un president que està adormit i que pràcticament no actua. Cal ser previsor i caut, però no estèril i inoperant. El futur del nostre país encara és molt fosc, i no es veu llum al final del túnel.

El Tribunal Suprem rebutja l'indult

Com era de suposar, el Tribunal Suprem ha rebutjat l'indult als presos polítics per manca de penediment. No podia ser d'una altra manera i és bo observar la reacció dels diferents partits polítics per conèixer millor quina és la realitat d'Espanya i què se'n pot esperar.

La resposta del Tribunal Suprem deixa en mans del president del govern la decisió sobre l'indult i les reaccions de l'oposició no s'han fet esperar, amenaçant de presentar un recurs al Suprem si Pedro Sánchez tirava endavant amb l'indult.

Arrimadas, a qui se l'ha acusat d'acostar-se a Sánchez i d'aquí tots els mals del partit polític, ja ha deixat clar que se'n separa i que no hi negociarà res més a partir d'ara. Com C's, el PP i Vox, ja han manifestat que presentaran recurs al Tribunal Suprem per evitar una decisió que posa en perill la unitat d'Espanya.

Pedro Sánchez ha vingut avançant la possibilitat de l'indult pensant en la necessitat de posar fi a la venjança i trobar la millor manera de dialogar per aconseguir l'encaix de Catalunya a Espanya. No sabem, però si és seriós o, com ens té acostumats, és una estratègia per després dir que ha fet tot el possible per buscar la solució, però que no l'han deixat.

Haurem de valorar també quina és la reacció dels partits independentistes, que s'han manifestat des del primer dia a favor de l'amnistia, com a solució primera a tot el procés, però que no veurien malament l'indult com a primer pas.

Tot això el dia que s'ha conegut més detalls del pacte entre ERC i JxCat, que ens han vingut a dir que es va fer d'amagat del president Puigdemont, el qual està molt enfadat i pensant com hi reacciona. Avui prenien possessió dels càrrecs els nous consellers i conselleres, però el mar no està tranquil. Ho seguirem!

L'auge de Vox és culpa de tots

No vivim aïllats, sinó en un món globalitzat i això fa que fenòmens que succeeixen en altres indrets també passin aquí. Els que estimem la democràcia, el diàleg i les bones intencions no ens agrada l'auge de Vox, però no podem fer altra cosa que acceptar-ho i procurar desinflar aquesta crescuda tan important i significativa.

No hi ha una única causa per explicar l'entrada de Vox al Parlament català. En són vàries i totes elles sumades han provocat que la seva presència sigui més alta de la que inicialment podíem imaginar. L'extrema dreta ha crescut arreu d'Europa i nosaltres no podíem ser una excepció. A més, hi ha molts elements particulars que l'han fomentat. Els mateixos partits polítics l'han alimentat i l'han fet créixer. 

Les idees de Vox no són noves, sinó que es trobaven més o menys dissimulades dins d'altres opcions. Partits com el PP o C's, han conreat aquesta cultura populista i extremista, que les circumstàncies també l'han potenciat. No és estrany que C's hagi perdut tants vots i escons, i que no se n'hagi aprofitat el PP. És més que evident que bona part d'aquests vots, els que no han anat a parar al PSC, s'han desplaçat a Vox.

El fons és el mateix, encara que el plantejament és diferent. C's ho intentava dissimular i es disfressava de partit demòcrata. Vox no en té cap necessitat, i ho diu clar i sense embuts. Vox està en contra de l'Espanya de les nacionalitats, de les llengües que no siguin la castellana, i de qualsevol singularitat cultural, social i econòmica que no sigui la centralista, la que defensa a ultrança la sagrada unitat espanyola.

També els partits independentistes hi han tingut alguna cosa a dir. Les seves baralles constants, el desgovern i la paralització del país, han fet que molts catalans es quedessin a casa. També han perdut molts vots i no és només culpa de la pandèmia. Aquest fre motivat pel desencís de molts, també ha ajudat que la crescuda de Vox fos més significativa.

Cal que el nou govern, el que surti de les negociacions en marxa, ho tingui molt present, i sàpiga reconduir la situació. Han de guanyar-se la confiança perduda, i fer veure a tota la població que el discurs de Vox és fals, que s'aprofita de les circumstàncies, per cridar l'atenció, però que els seus mètodes mai seran operatius ni ens portaran a la solució dels problemes. Tenim quatre anys per convèncer-nos, que una altra manera de fer política és possible, sense el concurs de populistes ni feixistes.

Pablo Iglesias provoca al socialisme ranci

Diuen que les veritats ofenen i això es podria aplicar a les declaracions del vicepresident Pablo Iglesias. Sempre he pensat que tot és millorable i acceptar això és la cosa més normal del món. Fins i tot ho acostumo a acabar dient que d'altra manera seria tot molt avorrit.

Qui no accepti que la democràcia espanyola és millorable no és just. Hi ha prou elements com per pensar d'aquesta manera. Crec que tan injust és dir que a Espanya no hi ha democràcia, com que aquesta està plenament consolidada. No és així.

A Espanya hi ha un objectiu que està col·locat per sobre de tot, i és el de la unitat, per sobre de qualsevol dels drets més elementals, i això grinyola. La sobirania és del poble, i el poble ha de poder decidir el seu futur. Tot allò que ho impedeixi són excuses, també les lleis més importants que ens puguem imaginar. També la Constitució.

Pablo Iglesias no és perfecte, ni les seves accions són plenament coherents, però no s'equivoca quan afirma que la democràcia espanyola és millorable. Tenim massa casos flagrants. No té sentit que un músic vagi a la presó per la lletra de les seves cançons, ni que un rei no se'l pugui jutjar per corrupció. Una cosa és protegir un càrrec pels efectes de l'exercici de les seves funcions, i una altra és permetre que sigui un corrupte i es lliuri de qualsevol judici. Això està mal entès, i és una de les raons per dir que la democràcia a Espanya no és perfecte.

Han sortit uns socialistes demanant la dimissió del vicepresident, perquè no accepten la crítica. No accepten que un membre del govern que ells presideixen pugui discrepar de la seva manera de pensar. No s'adonen que han quedat superats per la realitat. Defensen unes institucions al marge de l'ètica i la moral. Són capaços de defensar el seu model de país per sobre de la voluntat del poble, i això no s'avé gens amb el pensament progressista.

El rei viatja d'amagat a Catalunya

Diran el que voldran, però que el rei hagi de viatjar d'incògnit a Catalunya no és un bon símptoma per als defensors de la monarquia i concretament del monarca actual. Sigui pels afers del rei emèrit, o bé per les relacions que té l'actual rei amb Catalunya, on no és ben rebut per una majoria de la població, el fet que hagi de venir d'amagat és un signe de debilitat que no li fa cap bé. Si jo fos monàrquic no m'agradaria aquesta actitud, sinó que voldria que donés la cara, i donés satisfacció a aquells que encara creuen en ell i el defensen.

Avui hem sabut que el rei Felip VI ha vingut a Barcelona a lliurar el premi Cervantes al poeta Joan Margarit. S'ha portat tot en secret, i només s'ha donat a conèixer quan el rei ja tornava a ser a casa, i d'aquesta manera estalviar-se les manifestacions contràries a la seva presència a Catalunya.

Aquest secretisme demostra que la monarquia espanyola és conscient de la mala rebuda que tenen a Catalunya, i que ho accepten sense posar-hi remei. Com deia abans, aquest signe de debilitat de la corona, no és bo ni per a la pròpia corona, ni per a la sobirania espanyola. És acceptar ser un perdedor en una part del teu reialme, i això no acostuma mai a acabar bé.

Una vegada més es demostra que a Espanya no hi ha normalitat política i que les coses s'aguanten per força i en contra de la voluntat popular. Si més no s'evita demanar què s'opina al respecte, per por a perdre. Ni en relació al rei, ni en relació a la unitat de la Pàtria, no es vol encarar la realitat, perquè es vol mantenir l'statu quo peti qui peti, amb l'ajut del Poder Judicial i la Policia. Uns fets com els d'avui donen esperances a qui pensen que, a no trigar, arribarà un dia que les coses canviaran. Ja no es tracta només d'un emèrit corrupte, sinó també d'un monarca covard.