Els petits negocis

Als petits comerços els resulta cada vegada més difícil competir amb els grans supermercats. Abans potser només pensàvem en les facilitats d'aparcament i de trobar-ho tot en un mateix lloc. Ara, però, cal sumar-hi la facilitat per comprar assegut des de casa davant l'ordinador. La pantalla et presenta tots els productes, amb tota mena de detalls i t'ho posa fàcil per comprar-ho i que t'ho portin a casa. 

Aquestes facilitats van en contra del petit botiguer que abans d'aixecar la persiana ha d'haver previst tot l'estoc necessari per cobrir les mínimes necessitats. Disposar de l'espai necessari, el personal suficient i preparat per atendre els clients que potser en una primera visita només aniran a tafanejar.

Sempre s'ha dit que la diferència es trobava en el tracte, l'amabilitat i la preparació del personal que atén les botigues. La confiança que generen als seus clients, i la responsabilitat que assumeixen si el resultat de la compra no és el que s'esperava. Si tot això falla resulta molt complicat superar la competència.

Partint d'aquesta base els propietaris dels petits establiments ja saben què és el que més han de cuidar i mantenir si no volen que els clients es decantin pel camí més fàcil. No coneixeran l'interlocutor, ni el veuran mai, però li han programat molt bé tots els passos. També la manera de retornar el producte si aquest no és satisfactori.

Tractar els clients no és fàcil. N'hi ha de complicats que s'han d'atendre amablement, amb molta paciència, però això ha de formar part de la preparació i formació dels comercials. Oblidar-se d'això pot comportar la disminució de les vendes. 

No és el mateix servir en un bar o cafeteria que vendre electrodomèstics. A tot arreu cal professionalitat i saber fer, però hi ha negocis que els clients no són tan exigents, encara que si els hi preguntessin també es queixarien. A vegades trobo a faltar aquesta professionalitat i bon tracte i et preguntes, si això passa a l'hora de comprar què et pots esperar de la postvenda? Si no s'ofereix un bon tracte no pots criticar que la gent passi de llarg. No els ho posen fàcil, però cal la seva part.

Telefonar a l'hospital de Mataró

Aconseguir parlar per telèfon amb l'hospital de Mataró és gairebé una proesa. Un objectiu que et proposes de bon matí, havent fet els exercicis corresponents d'acumulació de paciència i et llences a l'aventura. Per què costa tant que t'atenguin per telèfon? Quin és el problema? Massa usuaris per les dimensions de l'hospital? Una oficina d'atenció esquifida i per sota de les necessitats de l'empresa?

No sé si heu tingut la necessitat de trucar per telèfon a l'hospital de Mataró i com us ha anat. Potser només em passa a mi, però temo que no sigui això, sinó que el menyspreu cap als pacients és exagerat. No pot ser que necessitis tot un matí per poder-hi parlar i que al migdia claudiquis, perquè no ho has aconseguit. 

Probablement hi ha alguna manera que se m'escapa i he intentat esbrinar-ho per Internet sense èxit. El contestador automàtic et respon de seguida i et diu que si saps l'extensió telefònica que l'escriguis. No sempre la coneixes i quan és així, no hi ha manera de trobar-la. Semblaria que anant al web de l'hospital hi hauria d'haver una secció on constessin les extensions. Doncs, no hi és. O si hi és deu seu complicat de trobar-la. Jo no l'he trobat.

Amb una mica de sort aconsegueixes que un veu automàtica et digui que estàs a la cua, i de mica en mica et vas situant més al primer lloc. T'il·lusiones perquè entens que amb paciència arribaràs a ser el primer de la cua i t'acabaran atenent. No!, quan gairebé et toca, et diuen que els seus agents no et poden atendre. Que si vols et trucaran ells quan puguin. I et deixen amb la paraula a la boca.

L'esperança és la darrera cosa que es perd, i així acabes de passar el matí pendent del telèfon. Sobretot que ningú no et truqui i perdis la trucada. L'estrès també entra en joc i així em trobo, esperant que algú es digni a trucar-me. L'alternativa és tornar-ho a intentar, però necessito un tram d'hores disponibles per iniciar la nova aventura.

Realment, el servei d'atenció de l'hospital de Mataró necessita millorar!

El servei públic d’aquest país…

Avui em preguntava per què a l’aeroport de Barcelona les maletes triguen tanta estona a aparèixer a la cinta transportadora de la terminal, a diferència de molts altres aeroports. Tampoc és cert que només passi a Barcelona, i potser en alguna ocasió han estat molt ràpids, però deu ser que jo sempre estic de pega i em toca el torn dels lents. Hi ha alguna responsabilitat a exigir? Qui se n’ha de fer responsable i donar-nos explicacions?

    No fa gaire vaig veure unes baralles entre persones que lluitaven per aconseguir clients per protegir-los les maletes abans de facturar-les. Vaig saber que el servei oficial no funcionava i eren particulars que pel seu compte oferien aquest servei i d’aquesta manera fer algun caleró. Així funciona l’aeroport del Prat de Llobregat? 

    És evident que els problemes de Rodalies són molt més greus, bàsicament perquè afecten a molta més gent. A persones que han d’agafar el tren per anar a treballar o estudiar, i que no tenen alternativa. De totes maneres no estaria de més que també cuidessin el servei que es dona als aeroports, encara que la majoria d’usuaris puguin estar de vacances, que no tots. Si és un servei públic caldria prendre-s’ho més seriosament i intentar estar a l’alçada.

    I tot això ho estic escrivint mentre faig temps per esperar les maletes. L’avió ha aterrat fa més d’una hora. Crec que hi havia temps per treure-les de l’avió i portar-les a la terminal. Confio que no s’hagin extraviat. Avui potser batré el rècord!

    Voleu saber com acaba la història? Una hora i mitja més tard han començat a sortir les maletes de l'avió, però les que esperàvem, no. No sé on passaran la nit, ni quan arribaran a casa. Està comprovat que en algun lloc del món ho han fet encara pitjor que a casa. Paciència!

No ho mireu a l'ARA!!!

Em molesta molt que es facin malament les coses, i encara més si això pot arribar a perjudicar a algú. Malauradament són massa les ocasions en què t'adones que no es fa la feina ben feta i això d'alguna manera s'ha de denunciar.

    El diari ARA ha fet el seguiment del sorteig de la loteria de Nadal i ha donat l'opció de mirar si el teu número tenia premi o no. Tot i que enguany no he comprat ni una participació he fet la prova de si funcionava o no aquesta comprovació i he vist que no ho feia bé. És per això que aviso a tothom que en un primer moment hagi fet la comprovació, que no estripi el dècim i ho torni a mirar en un altre mitjà de comunicació, o al mateix diari ARA una vegada ha canviat l'aplicació.

    Fa massa temps que l'ARA no em mereix la confiança dels primers anys. Jo diria que amb la mort del seu director i fundador Carles Capdevila, el diari va començar a anar de baixa. Hem perdut a bons col·laboradors, i en tenim uns quants amb escrits que no interessen, amb afirmacions que no sempre són contrastades, i una direcció que potser no és la millor a que podríem aspirar.

    És una llàstima que a Catalunya no tinguem uns mitjans de comunicació amb qui confiar. Ja veiem què passa a la resta d'Espanya, amb una premsa que desinforma, totalment anticatalana i amb moltes ganes de perjudicar-nos. Si a casa no som capaços de crear i mantenir uns mitjans de comunicació potents i professionals, potser que ens ho fem mirar.

    L'exemple d'avui de la comprovació dels premis és això, un exemple, però se suma a tot el que dia rere dia observes en aquest diari, que en lloc de millorar, més aviat empitjora. Dit això, haig de reconèixer que encara no he perdut la paciència ni la confiança en que la cosa pugui millorar. És per això que mantinc la subscripció i aprofito allò que és aprofitable, que alguna cosa hi trobes, però et sap molt greu veure errors com el d'avui, o escrits de col·laboradors que són infumables. Els intento llegir tots, però... a vegades requereixen molta paciència i bona voluntat.

    Mentre escrivia el post, l'ARA ha canviat l'aplicació per comprovar el resultat del sorteig, suposo que incorporant l'eina de Loterias y Apuestas del Estado, i d'aquesta manera serà més fiable. Seria bo que analitzessin per què abans no funcionava, i mirar de no improvisar tant i fer bé les coses des del començament.

Un mal servei de Rodalies

Ahir a la tarda-vespre un tren en direcció a Calella va quedar aturat a la sortida d'Arenys de Mar perquè es va trencar la catenària i la màquina no es va poder moure. Els passatgers varen ser convidats a abandonar el tren i desplaçar-se a peu fins a l'estació on tindrien un servei alternatiu d'autobús per poder continuar el trajecte fins a la seva destinació.

El risc que el mal temps o una mal manteniment de la línia de tren pugui provocar un incident com el d'ahir la tarda no el podrem evitar, potser podríem reduir els casos, però en tot cas hi ha una cosa que ningú pot justificar i és la incapacitat per resoldre amb rapidesa situacions no volgudes, però reals.

Cal aplaudir els membres del govern municipal, amb l'alcaldessa al capdavant, i l'equip de bombers i policia local que varen ajudar a fer baixar del tren els passatgers bloquejats, i ho varen fer amb molta celeritat i empatia. El que no es pot acceptar és la resposta dels responsables de Rodalies a l'hora de resoldre el problema i acostar els passatgers afectats al seu lloc de destinació.

És una vergonya que les persones haguessin d'estar hores esperant a que arribés un primer autobús per poder continuar el viatge. Aquesta manera d'actuar de la companyia ferroviària és una immoralitat que no s'hauria de consentir i caldria exigir responsabilitats i dimissions dels seus gerents.

A la xarxa vaig llegir comentaris de polítics catalans que reclamaven el traspàs de Rodalies i afirmaven que amb la Generalitat això no passaria. Permeteu-me que en dubti, tot i que també reclami el traspàs ja que per proximitat, segur que podria anar millor. Però jo em queixo dels nostres polítics perquè fa massa temps que es fan les víctimes i són incapaços de plantar cara de veritat per aconseguir el traspàs.

La ciutadania està cansada dels polítics perquè sempre escombren cap a casa i aprofiten actuacions irresponsables d'altres administracions per donar-los les culpes sense fer gaire res per evitar-ho. En aquest cas, com en molts d'altres, qui ha donat la cara ha estat l'administració local, que no hi té cap culpa, i a la resta no se'ls ha vist per enlloc. 

El que va passar ahir a Arenys de Mar, que no haurà estat la primera vegada ni serà la darrera, és una demostració del mal servei que rebem de l'administració pública, sense que ningú no assumeixi la seva responsabilitat. I això fa que passi una i mil vegades, i no s'aconsegueixi frenar la ineficàcia i mal servei. És una manca de respecte a la població, que té molta paciència i generositat vers unes persones que no haurien d'estar al capdavant d'un servei públic com és Rodalies.

La qualitat dels nostres polítics

Les declaracions dels parlamentaris catalans cada vegada ens posen més nerviosos i arriba un moment que ja no saps què fer. Tens el dubte de si és convenient continuar fent el seguiment de la seva activitat, o bé despenjar-te'n del tot i viure la vida com puguis, passant d'ells.

No és estrany, doncs, que cada vegada hi hagi més persones que renunciïn a la política, malgrat hem de tenir en compte que no em poden estar al marge. La paciència té un límit, i sembla que no hi ha manera de trobar el sistema perquè els mediocres desapareguin de la política i surtin nous polítics per adreçar la situació.

El que està passant aquests dies al Parlament de Catalunya és un retrat de l'impàs que vivim els catalans des de fa cinc anys, amb unes picabaralles entre els partits polítics que es vanaglorien de formar part de la majoria independentista, però que són incapaços de liderar un projecte amb cara i ulls.

L'engany sistemàtic i la ignorància evident, són dues claus per desconfiar de tots ells. Ja sé que no és exclusiu dels parlamentaris, i que si rasquem als nostres ajuntaments hi trobem més del mateix. El que passa és que els efectes d'un lloc o l'altre són diferents, sobretot en envergadura.

Aquesta setmana llegia la revista L'Agenda de la nostra vila, corresponent al mes de febrer, i em feia vergonya veure com s'excusaven els nostres regidors en la burocràcia per justificar la seva ineficiència. Gestionar no és fàcil, però un ha de tenir l'honradesa de reconèixer les pròpies limitacions i no donar l'excusa a la mecànica, sobretot quan aquesta la pots canviar.

El nostre país té un dèficit de polítics competents que fa perillar el nostre futur. No és estrany que passin els anys i els problemes no se solucionin. Hi ha projectes que s'anuncien any rere any i no s'acaben d'executar, normalment per incapacitat gestora dels nostres polítics. 

En aquests moments el panorama al Parlament català és desastrós, però no podem oblidar-nos del que passa més a prop nostre, amb uns governs municipals farcits de gent voluntariosa, però sense capacitat per gestionar una administració pública. 

Involució democràtica

Haig de confessar que estic preocupat per com està evolucionant el nostre país, per aquesta involució cap a situacions menys democràtiques, amb la gran influència dels postulats de Vox i el suport que reben dels estaments judicials. És precisament això el pitjor, perquè tots podríem entendre l'existència d'un partit ultra, amb unes declaracions que ens poden semblar aberrants, però el que és més trist i alhora perillós és la resposta dels tribunals de justícia, com ha estat en el cas de la pancarta xenòfoba de Vox en contra dels immigrants.

Em preocupa perquè s'encomana com una taca d'oli que ho impregna tot i les relacions socials esdevenen crítiques, i gens convivencials. No és la qüestió catalana i tot el conjunt d'elements de venjança a mans de les institucions espanyoles, sinó que és en la pròpia convivència a l'Estat espanyol.

Segurament és per això que procuro distreure'm i aprofitar l'ocasió per pensar en altres coses, no llegir tant les notícies que ens afecten de prop i procurar trobar coses positives en les relacions personals. Es fa difícil.

Llegia avui l'escrit transcrit del diari The New York Times, de l'escriptora Gioconda Belli, a l'ARA, i he pensat que no ens trobem sols en la desesperació, la qual cosa no ens ha de consolar. Belli parla del tirà Ortega, amb qui havia col·laborat per fer fora Somoza de la presidència de Nicaragua. Hi he pensat moltes vegades quan he llegit sobre la repressió que exerceix al seu país. Com es pot canviar tant? Com es pot convertir una persona en un personatge tan odiós?

La història ens ensenya molt i et fa veure que no et pots refiar de ningú, encara que li vegis les millors intencions. El poder corromp, i d'això en tenim moltes mostres. És una llàstima que no ens sapiguem organitzar millor, i caiguem en la trampa de l'ànsia de poder etern. 

Com podeu veure, avui no em sento gens optimista. Ho veig força negre tot i em sap greu perquè la vida s'ha de viure amb alegria i optimisme, però sovint t'adones que ho desgraciem bastant tot. Encara hem d'aprendre moltes coses, i una d'elles és a tenir paciència i esperar temps millors per avançar com a societat. No ens ho posen fàcil, però ho hem d'intentar.

Primeres tasques de la nova etapa

Una d'aquelles coses que sempre deixes per a quan tinguis temps és l'ordenar les fotografies. Abans, però, has de tenir-les en l'aparell adequat i si no és així, es tracta de traspassar-les, amb molta paciència, procurant no deixar-te'n pel camí.

El primer dia de jubilat aquesta ha estat una de les tasques que hi he dedicat més temps. Un dia estrany en què trobava a faltar la consulta al correu electrònic de la feina per si havia arribat algun missatge que fos urgent a respondre. Em semblava impossible que això no passés, després de tants anys d'estar-hi enganxat, també en període de vacances. Suposo que aquest costum no el perds d'un dia per l'altre i que encara trigaré uns dies a fer-me'n la idea. Això sí, és molt descansat!

No he tingut ni temps per mirar les notícies i saber si hi ha alguna novetat. M'imagino que els comentaris polítics deuen anar al voltant del Tribunal de Comptes, i de la qualitat democràtica del nostre país. Sembla impossible que hagin passat tants anys des de la mort del dictador, i que encara tinguem problemes de salut democràtica. Tant que ens pensàvem que havíem superat aquella maleïda etapa!

Sembla estrany que la dreta franquista espanyola estigui tan arrelada i liderada per joves que varen néixer després de la mort del dictador. Es tracta dels hereus d'aquells que varen viure gràcies a l'autoritarisme i els privilegis dels que varen guanyar la guerra i varen estar al costat de Franco.

La meva generació ha viscut una involució que poc ens pensàvem. Alguns havíem cregut que amb l'entrada a Europa s'haurien acabat tots aquests mals, però ja veiem que no és així. I que no és amb la mort dels franquistes que aconseguirem la democràcia real del nostre país, perquè ja han nascut aquells que mantindran viva la lluita contra els drets humans, contra els més febles, alguns dels quals inconscientment els voten, empassant-se el seu discurs populista i fals.

Les vacunes arribaran en comptagotes

El camí de les vacunacions serà llarg i ple d’obstacles. A molts els sembla que una vegada descoberta la vacuna ja tenim el problema del coronavirus resolt, però no és així. D’entrada la segona remesa de vacunes ja s’ha posposat. Problemes logístics han impedit que el segon dia es puguin rebre les vacunes necessàries per seguir amb el pla de vacunació.

Aquest no serà l’últim entrebanc amb què ens trobarem i caldrà molta paciència. Però a més, una persona vacunada no té garantida la seva immunitat. No cal ser pessimistes, però sí que convé tenir clar que el problema no queda resolt un dia per l’altre.

I tot això pensant que tothom juga net i que les vacunes fan el circuit previst i ningú no fa trampes. De moment ja hi ha hagut incompliments a l’hora d’iniciar la vacunació tots el mateix dia, dins de la Unió Europea, però això és només una anècdota comparat amb les sospites de tràfic de vacunes a New York.

Vull pensar que la part científica de l’assumpte funcionarà, i que realment les vacunes serviran per immunitzar-nos del coronavirus, després ja resarem perquè els nostres governs sàpiguen administrar correctament la distribució d’aquestes vacunes i que tothom hi tingui accés.

Parlant d’accés, no ens podem oblidar dels països més enllà del nostre món occidental i privilegiat. Com arribaran als països africans i asiàtics? Hi tenen tan dret com nosaltres, però a més, per interès nostre, convé també que tots ells rebin la vacuna i fer desaparèixer el coronavirus de la Terra. Potser aquesta serà la raó que ens salvarà, ja que la solidaritat, en aquests casos és molt escassa.

El coronavirus ens presenta el nostre veí

Es fa difícil trobar una notícia que no estigui lligada directament o indirecta amb el coronavirus. Des de les que parlen del nombre d'afectats i l'evolució que això té a casa nostra fins aquelles que et comenten accions solidàries i iniciatives d'entreteniment per passar millor les hores del confinament. 

No estem acostumats a estar a casa tantes hores i dies seguits, fins i tot aquelles persones que ens agrada feinejar per casa, llegir o escoltar música. Sembla que el simple fet que t'imposen la reclusió, ja et venen ganes de sortir a donar el vol.

El coronavirus ens haurà canviat els hàbits, però no sé si suficientment com perquè una vegada hagi passat tot, no tornem als costums d'abans. Segur que hi ha més d'una família que amb el confinament ha descobert els seus veïns d'escala, o de l'edifici del costat. Això sobretot passa en ciutats grans, més que no pas en pobles petits. 

Ja sigui perquè resulta interessant treure el cap pel balcó, o bé aquells veïnatges on han tingut lloc actuacions musicals, haurem pogut veure el nostre veí amb qui potser no havíem coincidit mai. També haurem sentit la quitxalla del pis de sobre, corrent pel passadís, o fent botar la pilota.

Probablement haurem hagut de tenir més paciència amb els veïns o amb els propis familiars de la casa. Són moltes hores que propicien més d'una enganxada. Tot és més difícil, però hem d'estar orgullosos de poder conviure. Imagineu-vos per un moment aquelles persones que no tenen la sort de tenir familiars, o veïns, perquè no tenen un lloc fixe on viure. Gaudim de la companyia i, amb dos metres de distància, conversem amb els nostres veïns de balcó.

Clara Ponsatí nova eurodiputada

És massa greu i seriós tot el que està passant a Espanya amb els diferents tribunals i institucions judicials com per fer-hi broma, però permeteu-me que parli del ridícul i l'absurditat en el cas de la Junta Electoral Central (JEC). Ara, que amb el Brexit l'exconsellera Ponsatí entra al Parlament europeu, la JEC li va exigir que anés a Madrid a jurar la Constitució per poder esdevenir eurodiputada. Anar a Madrid vol dir ser empresonada perquè es troba "fugida", i a més el Parlament europeu ja va permetre que Puigdemont i Comín fossin eurodiputats sense aquest jurament. Què pretenia la JEC?

Digueu-me si no és ridícul tot plegat. No ens ho podem agafar a la lleugera perquè hi ha massa gent afectada per aquesta manera d'obrar de les institucions de l'Estat, però indigna pensar que s'utilitzi la força per maltractar i riure's de la gent.

Tot plegat és prou complex com per poder endevinar en què acabarà. Han de passar mesos si no anys abans no se'n tregui l'entrellat, i caldrà tenir molta paciència, uns dins la presó i d'altres a l'exili. El que queda clar és que voler judicialitzar els problemes polítics no porta enlloc, encallen la situació i posen en perill la seguretat de les persones.

Sigui com sigui, Clara Ponsatí és la tercera persona exiliada que tenim com a eurodiputada, fins que s'accepti el suplicatori que de ben segur es demanarà, com en el cas de Puigdemont i Comín. Entretant Junqueras, que va remoure tot això, continuarà pres, complint condemna per haver executat allò que molts catalans li van demanar.

El Tribunal Suprem ja ha decidit

Diuen que a ERC estan indignats per la sentència del Tribunal Suprem que treu la immunitat d'Oriol Junqueras i no el deixarà anar al Parlament Europeu, a la reunió del proper dilluns. Estan indignats? Que potser es pensaven que la sentència seria diferent? El senyor Marchena i companyia són molt espanyols i cap europeu els pot obligar a fer allò que no volen.

De moment ERC ja ha permès que Pedro Sánchez sigui president. Ja sé que els poders son independents, i una cosa és el poder executiu i l'altre el judicial, però a més el poder judicial no li farà cap favor especial al PSOE, perquè els senyors jutges són la dreta pura que s'ha mantingut des del franquisme, de pares a fills i amics.

Desconec els camins que poden emprendre els defensors, en aquest cas, d'Oriol Junqueras, però m'imagino que tot és a molt llarg termini. De moment la dreta ha aconseguit el que volia. No ho aconsegueix a les eleccions, però sí a través del poder judicial. És així de fàcil.

És indignant que es pugui reconèixer que no es va tractar Junqueras com es mereixia, però que ara ja és massa tard. Això és una burla pura i dura. I sortirem al carrer a exigir justícia, però no servirà per a res. Només essent fora de l'àmbit d'actuació del poder judicial espanyol, podrem pretendre ser un país lliure, on hi regni veritablement la justícia. Entretant, i amb el govern que tenim, molta paciència i a esperar que els nostres néts s'ho trobin millor.

Homenatge al tiet Francisco

Ahir diumenge la comunitat cristiana d'Arenys de Mar va retre homenatge a qui ha estat durant 22 anys sagristà de Santa Maria, en Quico Bosch. El tiet Francisco, com l'anomenem a casa, ha estat un voluntari nat, no només a la parròquia, sinó també als bombers i a tot arreu on ha calgut. Ha estat una persona que ha viscut i ho continua fent, pensant en els altres.

Exemples com les del tiet Francisco et fan veure la facilitat en fer una ajuda i les dificultats de fer-ho durant vint-i-dos anys. Ens queixem sovint que falten voluntaris per ajudar els altres, però ens oblidem d'aquells que hi són, que fan la feina de formigueta, silenciosament, però que resulten imprescindibles. 

La feina del tiet Francisco ha consistit en organitzar la parròquia, donant suport al rector de torn - n'ha viscut 4- tots els dies de l'any, i això vol dir també, tots els caps de setmana de l'any, i ho ha fet amb alegria, amb esperit de servei, sense esperar res a canvi. Ha dedicat el seu temps lliure a servir la comunitat cristiana d'Arenys de Mar.

L'homenatge de diumenge, ara que es jubila, ha estat del tot merescut. Segur que hauria preferit passar més desapercebut i cloure aquests vint anys llargs de servei a la parròquia, però no hauria estat just. El tiet Francisco es mereixia el reconeixement públic a la seva tasca de voluntariat i que arribés més enllà de la comunitat de creients, perquè serveixi d'exemple en tants altres camps on calen persones voluntàries per tirar endavant projectes de suport i ajuda a col·lectius en situació precària, gent gran i gent malalta, i que requereixen suport extern.

Moltes gràcies tiet Francisco i moltes gràcies a la teva família que ho ha viscut amb il·lusió, paciència i gratitud.

Aquest govern solucionarà els problemes del Mercat municipal?

He llegit el resum de l'entrevista al regidor Joaquim Mas, a la pàgina web de Ràdio Arenys i m'ha fet una mica de llàstima. No sé si és per com està resumida la notícia o pel gran desconeixement sobre què fer amb els temes que li han tocat en cartera al regidor d'ERC. Sisplau feu-hi una llegida i digueu-me què en penseu.

M'he fixat especialment en què deia del Mercat i és desolador... "ajuntar les parades existents i a la part del darrere fer-hi activitats". I llavors pregunto: a mida que es vagin tancant parades anirem ampliant les activitats? Aquesta és una proposta seriosa del regidor de mercats?

Després mireu què diu del viver d'empreses. "s'ha d'intentar impulsar-ho" I com ho vol fer? escrivint a les xarxes socials, tal com proposa per donar a conèixer la feina de Promoció Econòmica? Segur que volia aquesta regidoria o bé li ha tocat sense demanar-la?

La llàstima de molts governs municipals és que els seus membres, o una part d'ells no estan preparats per tirar endavant la regidoria que lideren. No n'hi ha prou amb bona voluntat, sinó que hi fa falta idees, creativitat, i treball, molt treball. 

Quan vaig llegir la composició del nou govern vaig pensar que caldria molta paciència per no desanimar-nos. Vull creure que les persones que han estat escollides donaran la talla, però de moment només són intencions, desitjos. Llegint segons quines declaracions ens cau la moral per terra!

La radicalització de la dreta en les eleccions d'abril

Tot apunta, doncs, que la línia que segueix Pablo Casado és la de radicalitzar-se a la dreta, descartant els aliats a M. Rajoy i optant pels deixebles i simpatitzants d'Aznar. S'ha cregut que l'ambigüitat de l'expresident ha estat clau per la davallada de vots i que el missatge a seguir és del guru Aznar, que està per sobre del bé i del mal.

Vox és una motiu important d'aquesta radicalització, i en cap moment s'ha vist la intenció de situar el seu missatge en una posició de dreta moderada. Diuen alguns que aquest lloc se'l queda Ciutadans. Potser hi ha persones que es creuran això i a C's els anirà molt bé, però si som una mica curiosos ens adonarem que cap dels tres partits està per la moderació, sinó que, amb més o menys encert, volen exhibir musculatura davant d'un PSOE que sí que contemplaria aquesta centralitat.

A nivell català, he llegit que l'elecció de la número un per Barcelona ha estat tota una sorpresa, sobretot per a qui es pensava tenir tots els números per aconseguir-ho, l'exministra Dolors Montserrat. Malgrat tot el que molts pensem d'ella, sembla ser que no és prou dretana ni anticatalana, si més no als ulls del senyor Casado. 

La persona escollida és la senyora Cayetana Álvarez de Toledo, que haig de confessar que no tenia el gust de conèixer, i que segons he pogut llegir és, entre altres càrrecs, directora de l'àrea internacional de la FAES, o sigui, ben col·locada en la direcció actual del PP. Ella serà, doncs, qui se les haurà amb la dirigent de C's, la senyora Inés Arrimadas. A veure qui la diu més grossa! Batet haurà de tenir molta paciència perquè per unes setmanes la convertiran amb l'íntima amiga de l'independentisme i dolents de la pel·lícula.

La paciència té un límit i a vegades s'acaba

Tal com estan anant les coses, em fa pensar que estem arribant al punt d'inflexió a partir del qual començarem a restar adeptes a l'independentisme. Totes les coses tenen un límit, i és d'agrair la paciència i implicació de tantes persones al fet nacional. El marge de maniobra concedit als nostres polítics ha estat molt ampli, més del que ells podien haver imaginat. Ara, però la gent comença a estar cansada i a molts els entren les ganes de dir: ja us ho fareu!

Penso que si encara hi ha prou gent defensant l'independentisme és gràcies a Rajoy, el seu govern i els jutges que l'apadrinen. Estic convençut que si a Espanya no hi hagués un govern corrupte i no hagués desaparegut la divisió de poders, ja faria estona que molts catalans i catalanes haurien desistit i deixat Puigdemont amb el cul enlaire.

Probablement la distància no li deixa veure la realitat del carrer, però té prou gent que l'assessora que li ho podria explicar. S'han comès molts errors i tots s'han excusat i perdonat. Això és molt d'agrair, però no se'n pot abusar i ara toca ser transparent i efectiu, i davant la situació en què ens trobem, els símbols són molt bonics, però no ens solucionen els problemes.

No sé si els lletrats ens anunciaran que les properes eleccions estan a punt de caure, però en tot cas seria desitjable que Puigdemont i els seus prenguessin una decisió seriosa i "resultona". És cert que cada vegada hi ha més institucions, organismes i grups d'opinió que posen en dubte la constitucionalitat i legalitat de les mesures preses per Rajoy i beneïdes pels tribunals judicials i el Constitucional, però això no treu que haguem d'avançar, perquè els resultats trigaran a estabilitzar-se. Serà llavors quan la història explicarà l'autoritarisme antidemocràtic del govern del PP, però potser nosaltres ni ho podrem llegir.

Aquest 2018 no demanem peres a l'om

Darrer dia de 2017. L'altre dia l'acomiadava en família, recordant la xifra 17 que agradava a la mare, avui l'acomiado definitivament recordant els errors i els encerts, no sabria dir quin és el saldo, però en tot cas no haurà estat un any qualsevol de la nostra història, sinó que el recordarem, ja sigui de manera positiva o com la pesta.

Ha estat un any en què l'independentisme ha resistit tot i les errades i malgrat la conxorxa de jutges i polítics espanyols. La història ens sabrà dir si haurà valgut la pena viure'l, però en tot cas avui hem de dir que no estem derrotats, encara que les circumstàncies no són per fer volar coloms.

Aquell somni que ve de llum i que, de manera innocent, ha anat creixent els darrers anys, va semblar que tocava sostre i que la sort de la paciència ens agraciava amb un final feliç. La vida és més complexa del que moltes vegades creiem, i no sempre som capaços de preveure totes les possibilitats. Tot i que la penya havia anat sumant, encara no n'érem prou i això s'ha fet notar.

Aquests darrers dies, mig d'amagat com a escarment o veu de la consciència, trobem paraules que intenten reconfortar qui ho ha donat tot per allò que no ha assolit. El futur és incert, però del passat n'hem de treure experiència i saber-la aplicar per a accions futures. No podem desanimar-nos, però no exigir ni esperar allò que no se'n pot treure. No podem demanar peres a l'om, ni reconeixement a qui et nega l'existència. Cal donar exemple amb fermesa i coherència. Hem de recuperar el sentit i la virtut de ser exemple per als altres. 

S'ha pogut comprovar dues maneres d'actuar molt diferents. No podem canviar d'estil, però sí de mètode. Hem de ser agraïts i guanyar-nos la confiança. Hem d'aconseguir que el nostre somni s'escampi més enllà del nostre àmbit, i aconseguir canviar el món per fer-lo més just i solidari. Si només pensem en nosaltres, difícilment aconseguirem l'èxit.

TV3 necessita millorar

La Mònica Planas és una periodista que escriu a la secció CríticaTV del diari ARA, i que acostumo a llegir per assabentar-me una mica de què passa pel món de la televisió i també què en pensa dels programes que he tingut ocasió de veure.

Aquesta setmana ha escrit dos articles sobre dos nous programes de TV3 i 8TV que no he tingut ocasió de veure, però que una vegada llegits, no em vénen gens de ganes de fer-ho. Es tracta de l'article dedicat al programa Tarda oberta, que substitueix Divendres, les tardes de TV3, i el programa  Catalunya directe, també en horari de tarda, però a 8TV.

Confesso que no segueixo el canal 8TV, però sí TV3, i haig de dir que no em ve de nou que es pugui fer un programa tan dolent, com comenta la Mònica, tenint en compte la davallada general en la qualitat de la nostra televisió pública. No sé si es tracta d'una casualitat, però coincideix amb el nomenament del nou director, el senyor Vicent Sanchis, que ni va entrar en bon peu, per la manera que es va nomenar, ni genera la suficient empatia per estar al capdavant d'una entitat com la televisió pública.

Tampoc li atribuiré tota la culpa, encara que quan una empresa no rutlla bé, qui en té responsabilitat és la direcció. Potser es creia que arribant i modificant quatre coses la nostra televisió faria un gir, que darrerament consideràvem tan necessari, però això no és com bufar i fer ampolles.

El programa Divendres havia acabat amb la paciència de molts des de feia molt temps, i els seus presentadors se'ns havien arribat a fer molt pesats, però si la substitució és tan dolenta com ens pinta la Mònica, potser encara trobarem a faltar l'Helena García Melero i en Tian Riba. Pel que pugui ser, trigaré uns dies a sintonitzar el programa, a veure si l'acaben de polir i no l'han de clausurar abans d'hora. 

Els nous catalans i la independència

Llegint la notícia de l'ARA sobre "Político", el mitjà europeu que aquesta setmana dedica la portada als nous catalans, he recordat aquells episodis en què el govern espanyol s'ha posat farruc en contra de persones immigrants que s'han acostat a posicions sobiranistes. Hi ha detalls, aparentment ridículs, com que una persona vinguda de fora parli abans el català que el castellà, que es considera un atac a Espanya i la seva llengua, perquè encara és l'hora que entenguin que el català també és una llengua de l'Estat...

La revista parla de la terra d'acollida on han vingut moltes persones i s'hi han quedat, i remarca el fet que bona part d'aquests darrers immigrants, amb dret a vot, puguin arribar a ser decisius a l'hora de votar la independència.

El més trist de tot plegat és aquella guerra contra qui s'implica en el fet català, sigui des de dins o des de fora. L'objectiu dels diferents governs espanyols ha estat posar tot tipus d'obstacles perquè els estats europeus deixessin de rebre representants d'institucions catalanes. En cap moment es valora com a positiu per a tots allò que aconsegueixen els catalans, la qual cosa demostra que no som els seus conciutadans, sinó els seus súbdits.

Penso que aquí rau bona part del problema d'encaix entre Catalunya i Espanya. L'Estat espanyol vol una Catalunya submisa, com pot ser Extremadura o les dues castelles i no una comunitat que li pugui fer ombra. Tot això al marge de la moguda sobiranista que acaba amb la seva paciència.

Per acabar-ho d'adobar ens demanen paciència!

Enric Millo, el delegat del govern espanyol a Catalunya, ha entrat a formar part de la llista de polítics impresentables, molts d'ells a les files del PP català. Les seves paraules i actitud davant dels problemes de col·lapse de l'aeroport de Barcelona no només són una demostració de cinisme, sinó que al mateix temps deixen veure l'atac constant a Catalunya. Volen ofegar la gallina dels ous d'or?

Aquest rancor cap a Catalunya es podria entendre per part del govern espanyol i els seus seguidors, però que això vingui per part de catalans, és increïble. No sé si tenen la ment bloquejada i actuen com a titelles, o bé com es pot ser tan cec anant en contra del país que t'ha vist néixer.

Ens bloquegen els ports marítims, posen totes les traves al corredor del Mediterrani i col·lapsen l'aeroport de Barcelona per frenar qualsevol intent de progrés econòmic. I ens demanen paciència! Que s'ha tornat boig? Com es pot ser tan cínic i malalt? No era el senyor que parlava de diàleg? Com és que no va convocar la part catalana? Com és que no es va presentar a la convocatòria de la Generalitat? Tàctica o gamberrisme?

Reconec que em vaig equivocar arran del seu nomenament. Em pensava que l'etapa gris de l'anterior delegada del govern hauria finit i que en començaria una altra de millor, però va ser un error. No es pot confiar en la gent del PP. Mai faran res per millorar Catalunya, ni l'economia, ni la cultura, ni el benestar social, mai!

I ens demana paciència? A mi se m'ha acabat i crec que tenim prou motius com per pensar d'aquesta manera. El PP català és la negació del nostre país, i em sap greu per molts regidors i regidores d'aquest partit que treballen de la mà de la ciutadania per treure'ns del cul de sac on vàrem acabar arribant, però els seus companys del govern i de la institucions supramunicipals els fan un flac favor.