El respecte a les persones i a les opinions

Hi ha una idea força escampada i repetida, però que no sempre tenim en compte ni tothom n'és coneixedor: Totes les persones es mereixen el respecte, però no totes les opinions són respectables. Una cosa tan senzilla pot portar molts conflictes i confondre els termes. No tot el que es diu mereix ser respectat, sobretot darrerament que hi ha tot un discurs discriminatori i violent contra segons quins col·lectius.

Faltem al respecte a les persones i això és greu. En una societat el respecte és la clau de la convivència. Som diversos i pensem molt diferent, però això no impedeix que ens hàgim de respectar. Una altra cosa, i aquí hi ha la clau, és que totes les opinions mereixin ser respectades, ja que n'hi ha que són clarament ofensives i no es poden acceptar. 

L'extrema dreta acostuma a proclamar idees que són contràries als drets de les persones diferents, les persones que acostumen a ser més vulnerables, ja sigui per la seva situació econòmica, política, religiosa o social, i aquí no podem abaixar la guàrdia. Hem de ser prou forts per fer veure i defensar que la diversitat és una riquesa i que no podem posar tothom al mateix sac tenint només en compte la raça, la procedència, l'arrelament. 

Els nostres dirigents polítics es mouen per ideologies que podem trobar més o menys encertades, i tots han de poder dir la seva, però això no vol dir que s'hagi de respectar tot allò que diuen, i hem d'estar alerta per combatre totes aquelles idees i plantejaments que són contraris al dret de les persones.

Les tertúlies televisives, per no parlar de les xarxes socials, acostumen a recollir un bon grapat d'opinions, algunes de les quals són clarament malintencionades, i també en trobem d'inacceptables. Evitar segons quines afirmacions es fa difícil, i tampoc no es tracta de només convidar experts en la matèria que es tracti. Escoltar quantes més opinions també ens enriqueix, però convé tenir ben obertes les orelles, i valorar allò que ens diuen i discernir entre el que és simplement una opinió i el que podem prendre com idea de raonament. 

La segregació residencial i els habitatges protegits

M'ha semblat molt interessant l'entrevista del diari ARA al geògraf i professor de la UAB, el senyor Oriol Nel·lo, de qui acostumo sempre a llegir els seus articles. I voldria destacar el punt on parla de la segregació residencial, un mal estructural, i on ressalta la problemàtica del nostre país, amb un dèficit d'habitatge social i protegit, que no es pot comparar amb altres països europeus. Estem parlant d'un percentatge del voltant del 2%. I és que, a part que l'administració pública no està construint habitatges socials, els que teníem de l'època dels nostres pares varen perdre aquesta especificitat, i s'han venut al mercat lliure. Tot un desastre! 

    La llàstima de tot plegat és que aquest dèficit d'habitatge protegit surt molt als diaris i als discursos polítics, però tot queda en això, en paraules i promeses, però avançant molt a poc a poc, si és que s'avança. A la nostra vila d'Arenys fa molts anys que es parla de la construcció d'habitatges socials al rial del Bareu. Sembla que finalment es faran, però hem de tenir molt clar que amb això no n'hi ha prou.

    A la nostra vila, com passa a molts llocs, hi ha molts pisos buits que es podrien rehabilitar perquè entressin al mercat de lloguer o venda en qualitat d'habitatges protegits, i aquí el nostre Ajuntament s'hi hauria de dedicar plenament. Ja fa anys que la plantilla municipal va augmentar fins a tres places d'arquitectes, un dels quals havia de dedicar-se plenament a l'ampliació d'habitatges protegits, per contrarestar aquesta mancança històrica. Què s'està fent?

    No pot ser que els nostres joves tinguin tantes dificultats per independitzar-se i formar la seva família, que molts hagin de marxar del seu municipi per poder comprar o llogar un pis assequible d'acord amb els seus ingressos, i en això hi hauríem d'estar treballant de veritat. Menys discursos i promeses i més efectivitat i resolucions.

    Aquest compromís ha de ser conjunt i s'ha de consensuar una política decidida cap a l'ampliació del parc d'habitatges protegits. És un problema que ens afecta a tots i l'hem de resoldre al marge d'ideologies, perquè d'això depèn en bona part el futur de la nostra vila.

Qui es carrega la divisió de poders?

No sé si encara hi ha algú que es pregunti qui està atacant el principi de la separació dels poders executiu, legislatiu i judicial, o bé ja ho hem vist clar i tenim prou exemples per opinar al respecte, sense deixar-nos portar per ideologies, simpaties o fins i tot interessos. Diuen que el paper ho aguanta tot i potser per això és tan important la teoria de la divisió i independència dels tres poders, però tan irreal a la pràctica.

De fet, no estem parlant de cap novetat. Fa molts anys que la separació de poders es posa en dubte, i han estat moltes les agressions que uns i altres han provocat, deixant en evidència que els polítics intenten manipular la justícia i els jutges juguen a fer política. Darrerament, però, s'ha intensificat i ja ningú no es sorprèn ni li ve de nou. Els jutges surten al carrer en contra de les decisions polítiques. Critiquen unes lleis abans que estiguin escrites, només per interès d'una ideologia, l'extrema dreta, que és la que regna en el món judicial.

Fins fa uns anys els professionals de la Justícia ho dissimulaven, però se n'han cansat, probablement en el moment que han vist que la dreta no aconseguia recuperar el poder de l'Estat, i han decidit treure's de sobre les màscares i actuar obertament, utilitzant totes les eines a les seves mans per canviar la dinàmica que no els afavoreix, amb el suport de poders fàctics i els mitjans de comunicació, que són realment el quart poder.

L'acusació del Poder Judicial al Poder Polític d'estar obrant de manera fraudulenta per anul·lar la seva tasca, posant en dubte la seva imparcialitat a l'hora d'administrar la Justícia, pot tenir el seu fonament, però no és menys cert que els diferents tribunals de justícia han demostrat d'anada i tornada la manca d'objectivitat i la seva descarada imparcialitat a favor de la dreta i l'extrema dreta espanyoles.

Als neòfits no ens ha agradat mai, ni hem entès aquesta classificació de jutges progressistes i conservadors en els diferents tribunals, perquè ens ha semblat que era una manera de polititzar la justícia, i crec que és precisament aquí on rau tota la qüestió, que ens ha portat a un extrem perillós i de difícil solució.

Al final el que han aconseguit és que no confiem en els polítics, però tampoc en els jutges, i que tinguem por de caure a les seves mans i ser jutjats injustament, i condemnats només per pensar diferent. Hi ha moltes coses a resoldre, però hem d'aconseguir fer fora els corruptes, no només pensant en els diners que s'embutxaquen, sinó també en el mal ús de la justícia per beneficiar només a uns quants, sempre els mateixos.

Parlant amb els vilatans

Parlant amb la gent t'adones que encara hi ha arenyencs que estan dubtant a quina força política donar el seu vot. Són persones que no militen a cap partit polític, encara que puguin tenir certes simpaties amb alguns colors o ideologies, però que es fixen en les persones que formen part de les seves llistes. Amb elles hi pots parlar obertament perquè acostumen a escoltar-te. Saps que no podràs convèncer-les amb enganys o falses promeses, i esperen que els expliquis com penses dur a terme tot allò que els altres no han aconseguit.

Es diu que en els pobles la gent vota les persones, però jo sempre he pensat que la gran majoria, la que decanta el resultat final, tria la marca, i només uns quants analitzen les persones, la manera com han actuat fins ara, i després decideixen. Els seus vots, però, també són importants, perquè poden decidir el resultat final d'una candidatura.

Queden dos dies de campanya i encara tenim la il·lusió de pensar que les nostres paraules, els nostres arguments, les nostres explicacions del programa electoral poden engrescar a més d'un. I ho fem amb honestedat, realistes al màxim, i en positiu. Volem convèncer qui no ens coneix que podem canviar la dinàmica actual de desgovern. Volem explicar-los que nosaltres sí que creiem en la participació de la gent, en el diàleg, en la necessitat de caminar junts per resoldre tot allò que ens depara el dia a dia.

Demà tornarem a sortir al carrer i mantindrem les orelles atentes a tots els comentaris i suggeriments. Però això no només ho farem aquests dies de campanya. Volem i ens comprometem a tenir sempre la porta oberta a la gent. Als que pensen com nosaltres i a totes aquelles persones que no ens hauran votat, però que tenen en comú amb nosaltres les ganes de millorar el funcionament de l'Ajuntament, de millorar la vida de la nostra vila.

I divendres us esperarem a la plaça de l'Ajuntament per tancar la campanya, amb la participació d'una part de nosaltres, en representació de tot l'equip que ha treballat i ho continuarà fent, pensant en tothom, siguin joves, adults o sèniors. Siguin patriotes o vinguin d'altres contrades. Perquè sabem que alguns no podran votar-nos, ja que les restriccions formals no ho fan possible, però ens trobaran sempre disposats a atendre'ls i a resoldre els seus problemes i a recollir la seva opinió, els seus suggeriments, les seves inquietuds.

El vot a la CUP, el vot al canvi!

Sempre he defensat un altre model electoral, on la gent pogués escollir les persones. Ho he defensat per la importància que dono a les relacions personals, a la responsabilitat assumida per un polític davant d'uns electors concrets. I quan parlem d'eleccions municipals, i ens referim a poblacions com la nostra, on gairebé ens coneixem tots, i amb prou feines pots bellugar una cadira sense que se n'assabentin des de l'altre costat, encara agafa més força aquest model de vinculació directa, de relació entre vilatà i polític local. 

Aquests dies de campanya, tots defensem uns colors, una marca, una ideologia, però tots volem millorar la gestió municipal, sense que hi pugui haver grans diferències en els programes. Hi ha, però un rum-rum de fons que parla de les persones, que etiqueten, perquè tothom té memòria sobre fets, comentaris, afirmacions i promeses, però sobretot actituds i maneres.

Tot això em referma en la idea, que hi crec sincerament, que no hi ha res més important que les relacions humanes, que la capacitat d'escoltar els altres per millorar i aprendre. No tothom ho veu igual. Hi ha qui es creu que uns resultats electorals favorables són prou motiu per exercir un lideratge opac, denigrant, sense tenir en compte les persones. Després ve la contradicció més flagrant, com és fer-se l'amable per recaptar els vots que et permetin continuar amb la mateixa tònica, amb la mateixa manca de respecte.

Una campanya electoral no és fàcil, no només pel cansament físic i la pressió que reps, sinó també per la reflexió constant sobre el que estàs fent, l'esforç per mantenir-te honest i coherent amb els teus principis, i amb les ganes de fer arribar el missatge més clar i sincer a tothom. A aquelles persones que coneixes, però també aquelles altres que poden pensar molt diferent de tu.

Avui, l'estona que hem destinat a presentar el nostre programa a peu de carrer, també ens ha servit per conèixer situacions que requereixen una millora sense demora. Hem pogut constatar que la nostra feina es valora i s'aprecia sincera, sense grans promeses, però sí amb tota la voluntat de treballar amb energia i eficàcia per millorar una gestió municipal desmanegada i allunyada de la ciutadania. Amb la CUP hem de redreçar una dinàmica que no hauria d'haver existit mai. I per això demanem el vot a l'Arnau i a tot el seu equip. El vot al canvi!

Ens presentem per governar

Preparant la meva intervenció d'aquesta tarda-vespre, en la presentació de la candidatura de la CUP per a les eleccions municipals del proper mes de maig, es fa més evident que mai que una intervenció de cinc minuts és molt més complicada que no pas de mitja hora. La clau està en resumir i sintetitzar les principals idees, sense poder-les desenvolupar gaire. Dir just el més important, a partir del qual pots entendre tot el seu contingut.

Tinc molt clar els conceptes dels motius per haver acceptar la proposta de formar part de la llista, i també el llistat d'actuacions que ara fa setze anys vaig iniciar i de les quals en guardo un bon record. No tot va sortir tal com volíem, però sí que vàrem trencar una inèrcia d'apatia i vàrem introduir uns quants elements que han perdurat, no pas sense obstacles, i amb uns primers moments que semblava que tot se n'anava enlaire.

També queden clars els nous objectius, tant els que pugui aportar de manera personal, si es dona el cas que en tinc l'ocasió, com aquells que hauríem de construir tots plegats, de manera col·lectiva i al marge de les ideologies o consignes de partit.

La llibertat de moviments és molt important, i això és el que sempre he demanat i posat com a condició, sense oblidar el compromís i lleialtat als principis bàsics de qui et fa la proposta i et convida a formar part del projecte.

Segur que després de quinze anys les coses han canviat. No només les persones, sinó també la manera de fer, les normes i les prioritats, però hi ha uns temes que no desapareixen mai, i en canvi es troben a faltar, com és el respecte a les persones, el saber estar a l'altura de les circumstàncies i, sobretot, el retre comptes del treball i responsabilitats assumides.

Si una cosa es troba a faltar a la vila és l'empatia i confiança entre els polítics i la ciutadania, i això és una cosa que, des de qualsevol posició i responsabilitat, hem de treballar-hi tots, per aconseguir caminar plegats i millorar com a vila i com a societat. Hem d'obrir les portes i tenir una atenció especial a les famílies més vulnerables, les que requereixen més protecció i empara. És un treball col·lectiu, participatiu i positivista, per afrontar els grans reptes d'avui i sempre.

Què està passant?

Llegim als diaris un seguit de notícies que ens aclaparen i tenim el perill de no assimilar-les com es mereixen, no donar-hi la importància que tenen, per la seva contundència, perversitat... No és possible quedar indiferents quan t'expliquen el que passa més enllà de les fronteres, amb un menyspreu a la vida.

Dues germanes que vivien a Terrassa han estat assassinades "per honor" al Pakistan. Per no acceptar uns matrimonis forçats. Assassinades per les persones que teòricament més les estimaven, les més properes, les que les hi haurien de voler el bé.

A l'altra punta del món, en un país que donem per fet que és civilitzat, un jove de 18 anys assassina criatures innocents sense cap tipus de justificació. Ens posem les mans al cap, però som incapaços de dificultar la possessió d'armes. El seu president diu que ja n'hi ha prou! No s'hi pot fer res?

Què passa i què ens està passant a tots plegats? Com pot ser que la vida sigui tan fràgil i que qualsevol pugui disposar-ne tan fàcilment? Una família que no accepta que les seves germanes, potser les seves filles, puguin decidir amb qui es volen casar i ser felices. Un noi, que ha adquirit un armament com aquell que compra un jersei o un parell de sabates, entra en una escola i dispara a matar totes les criatures i persones adultes que es troba al davant.

T'adones que perdem molt el temps amb temes que no tenen tanta importància, si més no respecten la vida, i paral·lelament convivim amb una guerra, amb una violència sense sentit, amb unes creences que anul·len les persones, els seus drets, la seva vida.

És una injustícia tot el que està passant al nostre país, amb uns poders fàctics que salven els corruptes, quan aquests són reis, jutgen en funció de les seves creences i ideologies polítiques, però no d'acord amb els principis democràtics que caldria suposar. Juguem amb les persones a la força bruta, i deixem d'observar tota la violència i menyspreu que embruta el món. 

És impossible que les coses puguin funcionar bé veient com va tot. Observant l'actitud de les persones que haurien de donar exemple i aplicar la justícia, al marge de les seves creences i interessos personals. No és estrany que el populisme, l'extrema dreta i la repressió estiguin avançant a marxes forçades. Tots plegats ens ho busquem, i és molt trist adonar-se que els nostres governants sembla que no hi posin remei, com si això no anés amb ells. Ja arribarà el dia que tot seran lamentacions. Malauradament, ja serà tard.

Què entenem per jutge?

M'ho pregunto moltes vegades, sobretot quan parlem de manera genèrica de la Justícia. Què entenem per justícia i els que la dictaminen? La imatge que tenim present és la d'una dama amb els ulls embenats. Una persona que no es troba influenciada i que decideix el cas i sentencia sense tenir en compte les seves opinions subjectives. És això?

I ho dic arran de la decisió de Trump de substituir la vacant al Tribunal Suprem, amb una persona que s'ha definit com a ultracatòlica. Per què se'n fa aquesta referència? Per què l'interès de nomenar-la a poques setmanes de les eleccions als EUA? Simplement perquè es vol un perfil ultraconservador a l'hora de prendre decisions. És això justícia?

No vaig amb el lliri a la mà. Reconec la influència de les persones que jutgen, els seus anhels, els seus pensaments, les seves ideologies, però voldria pensar que no s'actua d'aquesta manera. Voldria creure que a l'hora de jutjar es deixa tot això en un calaix i s'intenta ser objectiu. Queda demostrat que no és així.

És per això que defensava, en una discussió recent amb una bona amiga, que dotze jutges no poden tenir més raó que tot un poble, posant com exemple el Tribunal Constitucional i l'Estatut de Catalunya referendat pel poble català. Em comentava l'amiga que és bo que els jutges facin prevaldre els seus judicis a la voluntat popular, perquè aquesta pot estar contaminada, però que no ho pot estar la decisió dels jutges?

Jo considero que si posem en qüestió la raó i els criteris de la majoria de la ciutadania, tenim dret a dubtar dels jutges que la posen en entredit. No sóc jurista i no tinc prou coneixements en dret, per fer una dissertació tècnica, però em resulta estrany no posar per davant de tot la voluntat popular, degudament referendada. Si Trump col·loca una jutgessa d'un tarannà concret, és perquè espera que actuï d'una determinada manera. El mateix passa amb els entrebancs polítics a Espanya a l'hora de renovar els membres del Tribunal Suprem. Mentre tot això passi, jo no mantindré un respecte absolut a la Justícia que es pugui dictar.

Arran de la lectura de "Per combatre aquesta època", de Rob Riemen

Populisme, una manera de no nomenar pel seu nom feixisme

(Judith Shklar [Homes i Ciutadans]) El terme populisme és un terme molt relliscós, fins i tot si s'aplica a ideologies i moviments polítics. ¿Es refereix a alguna cosa més especifica que a una barreja confusa d'actituds hostils? És simplement una manera poc precisa per referir-se a totes les persones que no són clarament ni d'esquerres ni dretes? ¿La paraula no inclou senzillament tots aquells que han estat ignorats per una historiografia incapaç d'admetre altres possibilitats que conservador, liberal i socialista, i que va oscil·lant entre els pilars de <<dreta>> i <<esquerra>> com si fossin lleis de la naturalesa? ¿El populisme és només una rebel·lió que no té visat per entrar a les capitals del pensament conservador?

(Federico Fellini) El feixisme sempre sorgeix d'un esperit provincià, d'una manca de coneixement dels problemes reals i de la negativa de la gent -per mandra, prejudici, cobdícia o arrogància- a donar un significat més profund a la seva vida. Pitjor encara, presumeixen de la seva ignorància i persegueixen l'èxit per a ells mateixos o el seu grup, mitjançant fanfarronades, afirmacions sense substància i una falsa exhibició de bones qualitats, en comptes de proveir-se d'autèntiques capacitats, experiències o reflexions culturals reals. No podem combatre el feixisme si no reconeixem que no és res més que el costat estúpid, patètic i frustrat de nosaltres mateixos i que ens hauria d'avergonyir. Per tenir aquesta part de nosaltres sota control necessitem alguna cosa més que activisme a favor d'un partit antifeixista, perquè en tot nosaltres hi ha amagat un feixisme latent. Ja va tenir veu, autoritat i confiança una vegada, i pot tornar a aconseguir-ho [...]

(Alexis de Tocqueville, visitant els EUA, 1831) Busco en va una paraula que expressi aquest fenomen, perquè els vells conceptes de despotisme i tirania no són adequats. Per tant, intentaré descriure-ho: veig una multitud immensa de persones, totes semblants i iguals, que giren incansablement sobre elles mateixes per tal d'obtenir els petits i vulgars plaers amb els quals s'omplen l'ànima. Cada una d'elles, vista aïlladament, és com aliena al destí de totes les altres. [...] Per damunt d'elles s'eleva un poder immens i tutelar que assumeix completament la responsabilitat d'assegurar-los els plaer i de vetllar per la seva sort. [...] A aquest poder li agrada que els seus súbdits es diverteixin, sempre que només pensin a divertir-se. Sempre he cregut que aquest tipus de servitud -ordenada, suau, pacífica- que acabo d'esbossar, podria combinar-se millor del que es pensa amb algunes de les formes exteriors de llibertat, i que no li seria del tot impossible establir-se a la mateixa ombra de la sobirania popular.
(Arnold Toynbee [Un estudi de la història]) [...] les civilitzacions cauran, no perquè sigui inevitable, sinó perquè les elits que governen no tenen respostes adequades a les circumstàncies canviants, o perquè només estan centrades en els seus propis interessos.

Perilla la majoria independentista al Parlament català

Segons les dades que dóna avui el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) la pèrdua de credibilitat i/o simpatitzants de PDECat i CUP comportaria una baixada del nombre de parlamentaris favorables al Sí, i per tant perdent molt probablement la majoria absoluta amb què compten en aquests moments.

És així com s'ha d'analitzar o bé s'ha de pensar més en els canvis del suport de la ciutadania en favor de la independència. És una altra lectura, sobretot si creiem que en les darreres eleccions es va votar en clau referèndum d'independència i que no es tractava d'una consulta electoral qualsevol.

Si la pèrdua de la majoria absoluta es deu a la pèrdua de confiança en els partits declarats independentistes, podríem pensar que el referèndum no és tant determinant i que les ideologies polítiques encara juguen un paper.

Els darrers resultats del CEO semblen alterar més l'equilibri dreta-esquerra que no pas el Sí/No a la independència. Queda reafirmat, però, que una gran majoria voldria que es convoqués el referèndum i només un 22% hi estarien en contra.

Si la política fos sentit comú, les autoritats haurien de permetre la convocatòria del referèndum, però és evident que, com a mínim a Espanya, el sentit comú no regeix la política i només la raó dels vots persisteix.

L'altre dia sentíem com lletrats defensors i detractors de la independència acceptaven que en el marc constitucional actual hi cabria la convocatòria d'un referèndum. La negativa que dóna el govern de l'Estat per la impossibilitat legal per permetre-ho es, doncs, una excusa i una interpretació interessada de la Constitució.

Avui ha nascut Demòcrates de Catalunya

Podríem discutir moltes hores l'encert de batejar el nou partit com a "Demòcrates de Catalunya", però havent vist noms com "Ciutadans" o "Partit Popular", per posar dos exemples, no cal massa imaginació ni buscar-hi cinc potes al gat per trobar un nom escaient.

En el cas de "Ciutadans" no m'agrada perquè és un genèric i no t'explica res, ja que suposo no pretén fer pensar que els simpatitzants i militants dels altres partits no són ciutadans. Quant a "Partit Popular" no hi ha cap dubte que és un error, o una manera molt especial de definir el terme "Popular".

El nom escollit pels crítics d'Unió Democràtica de Catalunya tampoc m'agrada perquè torna a ser massa genèric i tots sabem que hi ha molts catalans demòcrates que no hi formaran part. No estic d'acord en què el nom no és important, sinó que valdria la pena pensar-lo millor.

Sigui com sigui, avui neix un nou partit català, compromès amb el dret a decidir i la independència de Catalunya, des del vessant dretà i conservador. Tots els independentistes haurien d'estar contents, perquè la independència no és cosa de dretes ni esquerres, encara que la senyora Teresa Forcades no ho vegi igual. És important perquè els catalans i catalanes que no es senten representats per ideologies d'esquerra, disposen d'un partit conservador per defensar la independència de Catalunya.

Demòcrates de Catalunya no és una invenció nova, sinó que és la recuperació de l'esperit inicial d'Unió Democràtica de Catalunya, que el senyor Duran i Lleida va prostituir i el va girar segons més li va convenir. Estic d'acord amb aquells que afirmen que si els fundadors d'UDC tornessin, s'inscriurien a Demòcrates de Catalunya, renunciant al nom que varen batejar el seu moviment polític. 

JxA - PP, un pacte cantat des del primer dia

Com no podia ser d'una altra manera, el pacte de JxA amb el PP ja s'ha materialitzat. Es tracta d'un pacte de conveniència que afavoreix les dues formacions. Al PP perquè li dóna feina i presència al Ple municipal, i a JxA perquè d'aquesta manera s'alliberen de dues regidories que no volien i al mateix temps poden dir que no estan sols. L'únic problema és la majoria absoluta, que hauran de treballar bé per obtenir-la en moments importants com en l'aprovació del Pressupost anual.

Ningú no dubtava que el pacte es formalitzaria ben aviat. Va quedar molt clar quan l'alcalde va repartir les regidories entre els seus regidors i regidores, quedant-se momentàniament les dues que en l'anterior mandat havia delegat als regidors del PP.

Tampoc era sorpresa tenint en compte que Estanis Fors vol la gestió al marge de les ideologies. Ara caldrà veure si realment es gestiona bé i es fa feina. Diu Belén Quintero, la regidora del PP, que Recursos Humans és un dels "temes primordials a tractar durant aquest mandat". Ramon Vinyes afirmava dies enrere que no s'havia tractat bé, de manera que serà tot un repte. No es tracta només de sous, sinó d'organigrama, però sens dubte que l'equilibri dels nivells retributius és un mal son per al polític que en té la competència, en aquest cas Xavier Masgrau, però que d'anar molt coordinat amb la responsable de la Policia, un col·lectiu complicat en tots els ajuntaments atesa la seva particularitat.

Ha pres una bona decisió UDC? S'equivoca Mas?

En aquest cap de setmana s'han formulat dues preguntes que no tenen una resposta senzilla. Si més no podem assegurar que hi ha respostes per a tots els gustos, i el més encertat serà esperar què passa per poder saber si el president Mas i Unió Democràtica han estat encertats.

UDC ha pres una bona decisió? O potser hauríem de preguntar si ha fet bé CDC de forçar la sortida d'UDC. Els resultats de la consulta de diumenge passat han estat la gota que ha fet vessar el got. El tema s'arrossega de temps i tots ho hem vist i anat seguint, sobretot a través de les cartes setmanals de Duran i Lleida. L'ajustat resultat de diumenge va enfortir els crítics i Duran i Lleida ha forçat la retirada. No estava disposat a perdre el liderat del partit, encara que sigui pels pèls.

S'equivoca Mas? ¿És una bona proposta cedir el lideratge de la llista electoral per a les autonòmiques de setembre a la societat civil? Té sentit que l'ANC accepti la proposta? L'ANC no és un partit polític, sinó una entitat social formada per persones de diferents ideologies, amb un objectiu comú. Té sentit que l'ANC conformi una llista per competir amb ERC i la CUP? Disculpeu que avanci una opinió. Jo ho considero un error i estic segur que se n'adonaran, però el president ho veu bé?

Avui hem vist novament les presses de Joan Herrera per fer una coalició amb Podemos i el Procés Constituent. El líder d'ICV sap que sol no pot anar enlloc. Els resultats en les darreres eleccions ho ha posat de manifest. Tot arreu on es presentava sol ha perdut. Per Herrera és l'única possibilitat de continuar viu, encara que sigui amagant les sigles. I la CUP?

La CUP no veu bé el front Podemos-ICV-Procés Constituent. Els dos primers no veuen bé el procés sobiranista i la Teresa Forcades... Algú em pot dir on es troba el Procés Constituent? La CUP fa molt ben fet de no fiar-se d'aquests possibles companys de viatge. 

Crec que aquest cap de setmana ho aportat molts més dubtes al procés sobiranista. El presidenciable del PSOE ha dit que vol una Espanya federal. Ens ho podem creure? Qui li farà costat? Un PP derrotat? un C's amb ànsies d'arribar lluny?

Planeta, el dossier setmanal de l'#ARA

Aconseguir un diari català el 23 d'abril de 1976 va ser una gran fita que sempre més haurem de lloar. Durant massa temps el català va ser prohibit, i amb la recuperació de la premsa diària en català, com després amb TV3, vàrem iniciar la normalització que encara no hem aconseguit del tot.

Durant tots aquests anys l'AVUI va ser un fet aïllat, reflex d'una anormalitat cultural i lingüística. No ha estat fins als darrers anys que la premsa en català es va ampliar amb edicions en la nostra llengua dels diaris El Periodico i La Vanguardia, sense menystenir la tasca realitzada per la premsa comarcal, i finalment amb el diari català ARA.

Sense entrar a fons a valorar la qualitat periodística d'un i altre diaris, confesso que l'ARA em provoca una sensació molt diferent de la que vaig viure amb l'AVUI. No sé si és el temps històric, la professionalitat d'uns i altres periodistes, o la direcció de l'empresa, el cas és que comprar l'ARA no és una opció lingüística, sinó una opció periodística.

No busquem l'objectivitat, sinó la serietat i honradesa. Esperar que totes les ideologies pensin el mateix de l'editorial de l'ARA o de La Vanguardia és una absurditat. Cadascú escull la que considera més propera. L'ARA, amb els pocs anys de vida, ha construït un nou model de periodisme, proper, seriós i gens sensacionalista. El diari compta amb uns bons articulistes i s'adapta a la notícia, a l'actualitat i a les necessitats informatives de cada moment. El dossier setmanal Planeta és una mostra de la qualitat periodística del diari i el monogràfic d'avui diumenge sobre el català del segle XXI, un regal per als que estimem la nostra llengua. 

Atac terrorista a París

Avui la ràbia ens obliga a parlar de l'atac terrorista a la redacció de la revista Charlie Hebdo, a París. Estem parlant d'un atac terrorista i per tant sense cap tipus de justificació. No hi cap el rebuig que pugui provocar una sàtira contra sentiments, creences i ideologies. El fanatisme és deplorable i no condueix a res de bo, però l'assassinat és l'expressió més radical de la indignitat humana.

No s'hi val analitzar els errors de la història per justificar una reacció com la d'avui a París. L'assassinat dels dotze treballadors de la revista i policies s'acompanya de l'assassinat de 33 persones al Iemen. Si bé és cert que París és més proper, no podem oblidar les morts que es produeixen diàriament a tot el món.

Han estat moltes les reaccions de musulmans d'arreu, preocupats perquè aquests assassinats no els fan cap favor. La reacció fàcil i equivocada és la de posar tothom en el mateix sac i culpar tot el món islàmic d'uns fets que han estat obra d'uns terroristes assassins, que no representen ningú més que a ells mateixos, uns individus que no es mereixen viure en llibertat.

Per tot això, en defensa de la llibertat d'expressió, en solidaritat amb les víctimes i els seus familiars, i acompanyant en el dolor de tots els meus amics musulmans, deixo constància del meu rebuig total a qualsevol tipus d'acció assassina com les que hem conegut el dia d'avui.

Podemos, un partit polític trencador?

Ahir acabava el meu post parlant de C's, UPyD i Podemos. Hem de considerar-los com un nou model de partits polítics? Diem que els partits polítics tradicionals han fracassat i que la ciutadania vol una manera diferent de fer política. Seran aquests partits polítics el futur de la democràcia a Espanya? 

De moment a Catalunya continuen sense tenir massa paper, potser perquè el tema central era la consulta. Tot i així permeteu-me que us digui que tinc els meus dubtes, sobretot pel que fa a C's i UPyD, ja que desconec completament Podemos. Els dos primers no m'han demostrat fins ara que siguin tan diferents dels partits anomenats tradicionals. L'única diferència que hi veig és que no han governat mai i per tant poden criticar-ho tot dels altres. 

De Podemos només conec l'exfiscal anticorrupció, el senyor Jiménez Villarejo, qui em mereix confiança, però que jo encara situava en l'òrbita d'ICV. Diuen que l'ànima i impulsor del projecte, que els ha sortit molt bé, ha aprofitat que era molt mediàtic, jo no l'havia vist mai, i que per això va aconseguir tants vots. Segur que la televisió hi fa molt, però potser l'ha ajudat la seva crítica al conformisme dels partits polítics de sempre. 

El que no acabo de veure aquests partits polítics trencadors del sistema vigent, en l'àmbit local. El discurs polític que es pot fer en un parlament, sigui europeu, estatal o nacional, no és el mateix d'un Ple municipal. La gestió hi té massa protagonisme i no es poden perdre pistonades filosofant, que no vull dir que no hi juguin les ideologies, però s'ha de ser molt més pragmàtic.

Les repercussions dels darrers resultats electorals encara fan trontollar els partits, i de ben segur que caldrà estar pendents a les notícies perquè passaran més coses. Dimitirà algú més? Es crearà algun nou partit polític? Espanya sortirà del model bipartidista? S'hauran acabat les majories absolutes?