Què passa amb els partits polítics?

Darrerament estem llegint un seguit de trifulgues dins dels partits polítics que no són gens favorables a mantenir la confiança de la ciutadania vers qui els ha de representar a les institucions. Des de sempre he estat molt crític amb els partits polítics i he defensat un canvi a la llei electoral (de fet som l'única comunitat autònoma sense una llei electoral pròpia) que primés les persones. Un sistema de votació de llistes obertes on decideixes la persona que vols que et representi, a la qual t'hi puguis dirigir si no està complint les seves promeses, o aportar-li suggeriments i que saps que t'escoltarà. Amb les llistes tancades et veus obligat a votar un partit polític, siguin quins siguin els seus membres, i la responsabilitat és compartida, amb un pes massa important del partit. Votar en contra de la direcció del partit et pot comportar una sanció.

    Veient què passa t'adones que les ànsies de protagonisme dels seus membres està derivant en uns problemes de convivència fins al punt que et fan fora o marxes cansat. Junts ha expulsat del seu partit una diputada que havia gosat denunciar una situació de violència que no es pot admetre. Podemos s'ha separat de Sumar, amb qui s'havien presentat a les eleccions del Congrés de Diputats, i no només això, sinó que a sobre ara els denuncien perquè els hi han tret els mobles al passadís. Tan difícil és el diàleg? L'exemple que donen els partits polítics no és bo per a la democràcia, que necessita del diàleg entre totes les parts, al marge de les possibles discrepàncies. Si no s'entén això, poca cosa podem esperar d'ells. 

    La llàstima de tot plegat és que la ciutadania no és prou exigent i té una memòria efímera de tot el que passa durant una legislatura. Arriben les eleccions i ningú no s'enrecorda. Probablement, si tots plegats hi paréssim més atenció i exigíssim una mica als nostres representants polítics, el seu comportament seria diferent. Si s'adonessin que les seves trifulgues tenen conseqüències més enllà de mantenir o no la cadira, potser s'hi pensarien una mica més a l'hora de prendre segons quines decisions.

    Els equilibris que estan fent els partits polítics avui són força complicats, i potser per això s'obliden massa dels objectius i de la feina que han vingut a fer, i dediquen una bona part del temps a assegurar l'estabilitat del partit, perdent l'oportunitat de fer avançar el nostre país, que ja porta un grapat d'anys estancat i perdent pistonada. 

Donar la veu a la gent durant tot el mandat municipal

L'altre dia conversava amb una persona que ha estat implicada en el moviment veïnal i li vaig notar un cert pessimisme. Avui, no tothom està disposat a dedicar part del seu temps a treballar per la comunitat, sobretot pensant que hi ha moltes dificultats per aconseguir l'èxit en reivindicacions veïnals, la majoria de les quals són totalment legítimes i de sentit comú. L'experiència de moltes persones que han passat per aquests moviments és d'un cert desgast i desencís, sobretot perquè han tingut dificultats per trobar relleu, després d'anys de lluita i un cert esgotament.

Des d'una vegada que ho vaig sentir a dir, he mantingut com a vàlida la idea de la nostra facilitat en ser reactius més que no pas participatius. Potser és per això que els polítics han deixat de valorar i tenir en compte la participació. D'alguna manera creuen que la gent es cansa de tot i de criticar en sabem molt.

Continuo pensant que la mobilització de la gent per resoldre situacions crítiques del nostre dia a dia és imprescindible, malgrat els entrebancs amb què ens trobem i que provoca que cada vegada hi hagi menys gent interessada, i més ara que ens és tan fàcil des de casa, davant d'un teclat, malparlar de tot i tothom.

No és estrany que els joves siguin els menys motivats per la política. Entre tots hi hem col·laborat perquè així sigui. A la meva generació també passava, tot i que la situació política, sota el franquisme, facilitava que uns quants es sentissin cridats a moure's per aconseguir un sistema democràtic i de llibertat en defensa dels drets d'expressió, els lingüístics i de participació en la vida pública.

Avui hi ha partits polítics que han tancat el cercle amb els propis militants i no tenen gaire interès en obrir-se a altres persones que probablement discreparien dels seus principis, però alimentarien la diversitat que és real i es fa tan necessari de treballar-hi i tenir-la en compte.

En la gestió municipal és més important que en cap altre lloc la implicació dels veïns i veïnes per avançar com a comunitat, treballant per resoldre tot allò que no ens permet viure amb un mínim de dignitat, i millorar aquells aspectes que ens faciliten la vida, sigui la mobilitat, la neteja, la defensa del territori, l'accés a l'habitatge o a la sanitat.

Cal entrar a l'Ajuntament amb força per fer possible que tothom s'hi vegi representat, i que hi pugui dir la seva, no només el dia de les votacions, sinó durant els quatre anys del mandat municipal. Amb la CUP, que trepitja el carrer, podrem aconseguir que tots tinguem veu a la casa de la vila.

Bon Nadal

Una de les coses que més trobo que han canviat respecte a la nostra infantesa i joventut és que vivim d'una manera més diversa. Abans tots fèiem més o menys les mateixes coses, o si més no això és el que crèiem. Els horaris i costums de les famílies eren força similars i fins i tot els tipus d'espectacles i entreteniments coincidien força. No teníem un ventall tan ampli de coses a triar i això també afavoria que ens trobéssim més fàcilment en els mateixos indrets, observant i gaudint del mateix.

A l'hora de celebrar les festes, ja fossin locals o bé d'abast més ampli, religioses o laiques, acostumàvem a seguir unes mateixes pautes. L'oferta era força limitada i fins i tot repetitiva any rere any. Si vàreu viure el naixement de la televisió, com és el meu cas, recordareu que teníem un sol canal i, per tant, tots miràvem el mateix, visquéssim al mig del brogit de la gran ciutat, o en un racó de muntanya. 

Avui tot ha canviat. Les famílies són molt diverses i viuen realitats molt diferents. Tot i que estem molt dominats per unes forces que ens arriben a través de les xarxes socials, sovint sense que en siguem del tot conscients, hi ha una gran varietat i això fa que els comportaments no siguin els mateixos. Això no treu que hi hagi alguns vicis que s'encomanen i que resulta difícil d'aparcar-los.

Quan arriba el Nadal, però, hi ha un element que d'alguna manera ha perdurat. En el fons, amb més o menys convenciment, amb més o menys hipocresia, ens agrada felicitar les festes, desitjar una vida millor, i esperar poder gaudir de pau i amor en família.

És evident que no tothom té les mateixes oportunitats. Avui podem conèixer millor que mai que hi ha unes persones en uns altres països, no tan lluny de casa nostra, que estan patint la guerra. Unes persones a qui voldríem desitjar la pau, però sabem que ho tenen molt difícil, si més no a curt o mitjà termini.

Aquests dies, a través de les xarxes socials, estem rebent tot tipus de felicitacions i bons desitjos. M'agradaria pensar que són sincers. Segur que la majoria dels que ens arriben ho són, i que molts dels nostres amics i familiars han buscat la millor manera de fer-nos arribar aquest record i aquestes ganes que tots siguem més feliços que mai. Tant de bo que els nostres polítics, aquells que tenen la possibilitat de fer canviar les coses, aquells que realment tenen el poder per aturar la guerra, sembrar justícia i ajudar els més febles, tinguessin dins del cor aquests bons desitjos. De ben segur que si tots hi poséssim una mica de la nostra part, la vida seria més fàcil per a tothom. 

Amb la millor intenció, i aparcant tot tipus de discrepàncies i malestar, us vull desitjar unes bones festes, amb l'esperança que serem capaços de capgirar la situació i aconseguir un món millor, més just i ben repartit. 

Ona Curto, presidenta de l'Assemblea de representants

Ona Curto, regidora de l'Ajuntament de la nostra vila, per la CUP, ha estat escollida com a presidenta de l'Assemblea de representants del Consell per la República. Una sorpresa, tenint en compte que la CUP, en la seva totalitat, no dona suport al Consell, però potser per això precisament s'ha escollit una militant d'aquest partit. De fet, Ona Curto va obtenir molts vots, ocupant una de les primeres posicions de tots els representants escollits.

Som molts els que no acabem de veure la utilitat d'aquest Consell, i per tant de la seva Assemblea, sobretot amb l'encaix i relacions amb les institucions formals del nostre país. Està clar que tot va encaminat a aconseguir la independència de Catalunya, però les desavinences entre els partits independentistes ho posen tot molt difícil.

Desconec la dedicació que li suposarà a la nova presidenta de l'Assemblea, i si li traurà temps a la dedicació que li suposa ser regidora de govern de l'Ajuntament d'Arenys de Mar. No voldria que això suposés un perjudici per a les tasques que té assignades al govern municipal, sobretot tenint en compte el repte en la millora de la recollida selectiva de la brossa, un tema pendent a millorar, després del funcionament caòtic que té en aquests moments, en part per les discrepàncies amb l'empresa encarregada i el nou model que es proposa per a tot el municipi.

Seguirem de prop el funcionament de l'Assemblea i la capacitat d'avançar en la integració de la resta de càrrecs electes independentistes del país i que fins ara s'han manifestat contraris a la seva constitució. És un repte important si es vol considerar que les funcions de l'Assemblea tenen un aprofitament de cara a aconseguir avançar en la independència del país.

Adéu a Angela Merkel

Amb les eleccions d'avui a Alemanya s'acaba una etapa de govern d'Angela Merkel que té molt més recorregut que el propi país, amb una incidència important a Europa i el món en general. Amb els encerts i els errors comesos, entenc que la cancellera ha d'estar orgullosa de la feina feta, i els seus ciutadans, simpatitzants o no del seu partit polític, han de reconèixer-li els mèrits.

És en casos com la de la senyora Merkel que es pot afirmar que la política funciona. Una persona que ha deixat empremta, amb el seu esforç i treball durant tots aquests anys, intentant aplicar allò en què ella creia, però amb la flexibilitat d'analitzar les conseqüències de les seves decisions, mirant més enllà de l'efecte immediat.

Seria un error pensar que ho ha fet tot bé, i de ben segur que hi ha coses que se li poden retreure, però penso que d'un polític se li ha d'exigir coherència, treball i generositat. A la política no s'hi va a aprofitar-se del càrrec, sinó a dur a terme aquelles actuacions que es defensen per principis, de la millor manera possible, posant-se al servei dels seus votants, però també dels que no l'han votat.

El futur d'Alemanya i d'Europa en general és incert, i no sabem si la persona que l'haurà de substituir estarà a la seva alçada. Ningú no és imprescindible i per tant el relleu és la cosa més natural de tot. És bo confiar que no tot s'acaba amb la marxa de la cancellera i que hi ha possibles successors que ho podran fer tant o més bé.

Crec que Europa li ha d'estar agraïda, amb les naturals discrepàncies polítiques, perquè les seva actuació no deixa de ser una opció política, enfrontada a altres, però en tot cas em reitero afirmant que la considero una política honesta i que ha treballat fermament per millorar el país i la Unió Europea.

1.700 milions que s'estalvien

L'altre dia definia d'esperpèntic el cap de l'oposició del Parlament català, el del govern alternatiu i exministre Salvador Illa. Avui, però hi hauria d'afegir alguns quants més, i em refereixo a tots aquells que estan implicats en les negociacions per a l'ampliació de l'aeroport de Barcelona.

Al govern socialista espanyol, que acostuma a no complir mai les promeses ni els pactes, li han posat com anell al dit. No li podien posar més fàcil des del govern de la Generalitat, i tots plegats fan pena, però els perjudicats som sempre els mateixos.

Tenim un govern, el català, que cada vegada és més llastimós. Sigui per les picabaralles entre els dos socis de govern o per la incapacitat dels seus membres, el cas és que cada vegada anem a pitjor, i això ho aprofita el govern espanyol. A Madrid tenien un problema pel conflicte originat entre els dos socis de govern, PSOE i Podemos, però des de Catalunya ja els hi hem resolt. La ministra, catalana, ha tingut l'amabilitat de comunicar-nos que degut a les discrepàncies del govern català, deixarien d'invertir els 1.700 milions d'euros promesos.

De fet, estem molt acostumats que ens prometin diners que no acaben arribant. Aquest costum fa que ja tothom s'hi atreveixi. Ja no es tracta tant de valorar si calia o no l'ampliació de l'aeroport, si els danys ecològics eren tan grans, i si Europa hauria permès el projecte. Es tracta de deixar de rebre diners que es podrien dirigir a altres llocs, com per exemple a invertir en Rodalies, un desastre endèmic que amb aquest pas no solucionarem mai.

Tenim un govern que ni fa ni deixa fer. Uns socis de govern barallats que només pensen en ells, i es deixen enredar per qualsevol govern espanyol, sigui del color que sigui, i els socis del partit de torn, en aquest cas el PSC, no fan res per Catalunya, sempre prioritzen el partit, i s'ha d'entendre, els interessos personals per anar escalant posicions i beneficis. 

Trobada de Junqueras i Puigdemont

La trobada de dimecres entre Junqueras i Puigdemont genera una sèrie d'expectatives al voltant del to i el contingut de la reunió prevista. Tots sabem que han estat moltes les discrepàncies entre els dos líders, si més no després de la fallida declaració d'independència, però també s'ha escrit molt sobre la situació prèvia. 

Desconec com estan les coses, però molt em temo que molta concòrdia no hi ha, i això no és bo per al país. Encara que puguem pensar que es tracta de polítics dels passat, tenen prou influència en la situació actual, i el seu discurs pot afectar de manera important el futur de Catalunya.

Darrerament algunes declaracions de Junqueras han donat a entendre com si afluixés una mica la seva pressió a Madrid, i el fet d'haver rebut l'indult i poder-se moure lliurement, també m'imagino que l'ha de condicionar. Per l'altra banda tenim el president Puigdemont que continua a l'exili amb la impossibilitat de tornar al país. A través de les xarxes socials continua pressionant contra l'Estat espanyol, i donant força a qui encara pensa en una sortida unilateral al conflicte.

Continuo pensant que ara necessitem un temps de tranquil·litat i de caminar segurs, sense oblidar el passat ni la situació en què es troben molts polítics catalans i alts càrrecs, amb el Tribunal de Comptes al darrere pressionant per embargar-los-hi tot. És per això que és important aquesta trobada de dimecres, si més no perquè no creï més enrenou del compte. No sé si fer les paus, però sí almenys no embolicar-ho més.

Qui mantindrà el rei emèrit?

Com era de suposar el dia avui ha girat a l'entorn de la notícia de la fugida del rei emèrit d'Espanya. Les reaccions han estat força les esperades, amb una dreta i el PSOE defensant la decisió i fent costat al rei Felip VI. Podemos s'ha manifestat de manera diferent, la qual cosa s'ha volgut veure com una crisi de govern. De totes maneres, però, caldrà veure fins on arriben aquestes discrepàncies i, sobretot, la validesa de les seves paraules defensant la República i un referèndum per decidir què vol la ciutadania.

També en l'entorn de les presidències de les comunitats autònomes hi ha hagut reaccions, totes elles molt semblants, amb la discrepància del president català, que ha arribat a exigir l'abdicació del rei espanyol.

L'advocat del rei emèrit ha fet constar que tot i la fugida d'Espanya, es posarà a disposició de la fiscalia per al que faci falta. M'imagino que si ha de venir d'Espanya, poca por han de tenir. Només podrien témer la reacció de la fiscalia suïssa, per si li demanen presentar-se a declarar sobre els moviments financers il·legals.

A mi em queda el dubte de quin serà el futur econòmic del rei emèrit. Sabem que fins ara l'hem mantingut i a més ens ha estafat, però a partir d'ara, que no viurà a la Zarzuela, qui li pagarà les despeses? Ho farà amb els diners que ens ha robat, o el continuarem mantenint via partides pressupostàries noves? Entenc que entre altres despeses hi haurà les de protecció i seguretat, que no acostumen a ser barates i que implica la contractació de persones al seu servei. Quant a la residència, m'imagino que té prou amics que li cediran gentilment les seves propietats.

La incògnita pendent de desvetllar és la destinació d'aquest exili-desterrament. Si es confirmés que ha anat a la República Dominicana, penso que seria un greuge cap a aquesta població, amb prou problemes econòmics, que no es mereix haver d'acollir una persona com el rei emèrit, encara que probablement aniria de conjunt amb el propietari de la residència d'acollida.

Demà confinament total a Espanya

Finalment el govern espanyol ha decretat el confinament total a Espanya, després de dies que se li demanava des de Catalunya i altres comunitats autònomes. No és moment de dir qui ha guanyat o perdut en aquesta baralla sobre el confinament, perquè ja hi haurà temps de fer-ho quan s'hagi acabat tot. Ara és hora d'anar junts, malgrat les discrepàncies, per poder afrontar de manera més segura el coronavirus.

Avui es veu el govern català més tranquil i dedicant més esforços a reclamar mesures econòmiques que afavoreixin les empreses i treballadors afectats per la situació de confinament. És clau que el govern espanyol financi la pèrdua d'ingressos i lluiti per evitar el tancament de les empreses que es troben en risc.

Hem de seguir les noves instruccions presentades i les persones que tenim la possibilitat de treballar des de casa, fer tots els esforços per fer més lleu la situació de les persones que es troben a primera línia i aquelles més desfavorides, per recursos econòmics, soledat i edat avançada. És el moment de la solidaritat i aprofitar l'estada a casa per millorar les nostres relacions familiars. 

Animo des d'aquí les persones que treballen en serveis essencials, i agrair-los que són ells els que amb la seva actitud personal podran fer més fàcil la vida de tots, i acabar amb aquest mal són del coronavirus.

L'enteresa i coherència de Jordi Cuixart

He trobat interessant l'entrevista del diari ARA al president d'Òmnium Cultural, en Jordi Cuixart. Les seves respostes demostren l'enteresa del dirigent social, la seva manca de ressentiment i la seva coherència. M'ha agradat que consideri una necessitat tenir el PSC al costat. L'empresa és de tots els demòcrates de bona fe. Ho dic perquè podem excloure fàcilment els dirigents de C's, perquè han actuat sempre de mala fe, no els seus votants, sovint enganyats, sinó els que han liderat el projecte, un projecte destinat a atacar els valors democràtics i històrics de Catalunya.

Estic d'acord en la necessitat de treballar plegats i buscar el màxim de consens. Malgrat els fets puntuals que s'han anat succeint els darrers deu anys, podríem trobar en els meus escrits les ganes d'avançar junts, sense necessitat d'excloure ningú que no desitgi ser exclòs. Això no treu que no sempre tothom pot acceptar les proclames, no sempre encertades, dels més abrandats. 

Estic convençut que només sumant podem aconseguir alguna cosa. L'enfrontament radicalitzat no porta enlloc. Això no treu, però, que els nostres sentiments surtin a la llum, i que manifestem els nostres desigs, amb il·lusió i a vegades certa innocència.

Critico els nostres dirigents actuals, perquè no estan a l'alçada de l'actitud de la societat catalana. La seva preferència pels interessos partidistes i el seu ego, fa que ens mantinguem a una certa distància. Fa uns dies que tenia molt clar que la resposta a l'onze de setembre d'enguany seria més fluixa que anys anteriors, i en culpava els partits independentistes. Ara tinc els meus dubtes perquè observo que la nostra societat manté la il·lusió malgrat les discrepàncies. Personalment encara no tinc presa la decisió.

Les dificultats del guanyador per formar govern

La possibilitat que l’alcalde no sigui el de la llista més votada és, a Arenys, un fet molt usual. Els pactes de tots contra un acostumen a succeir, sobretot quan no hi ha sintonia entre els diferents líders municipals.

Tot faria pensar que, amb la voluntat de tots per millorar els serveis i prestacions als vilatans, la clau de govern seria conformar-ne un d’estable i amb el més gran nombre de regidors i regidores possible. En el cas d’Arenys de Mar, podríem pensar en una aliança de Junts per Arenys i ERC, les dues forces guanyadores.

Per les discrepàncies i picabaralles entre els seus líders, tot indica que el pacte dels dos grups independentistes és inviable i que se’ls ha de considerar antagònics. Llavors el guanyador, Estanis Fors, es veu obligat a pactar amb PSC, CUP o Arenys en comú.

L’experiència d’aquests darrers anys ens demostra que els prejudicis a l’hora de pactar no provenen de Junts per Arenys, sinó dels altres. La CUP ja ha deixat dit que no pactaria amb cap dels partits polítics partidaris de la implantació de l’article 155 de la Constitució, i per l’altra banda Arenys en comú ja ha avançat que no tenia intenció de pactar amb Junts per Arenys.

Els números no sumen, i tot fa pensar que les opcions més clares estan del costat de la segona força d’aquestes eleccions, ERC. Ni la CUP ni Arenys en comú hi tenen res en contra, i fins i tot l’opció del PSC no és descartable, malgrat que se’ls recordi que varen donar suport a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució.

Tindrem uns dies de negociacions, de generositat per part de tots els partits polítics, de qui està disposat a cedir els vots i de qui els rep a canvi de concessions. Sobretot generositat, que és una virtut que no es conrea gaire darrerament. Generositat per aconseguir la millor vila, la més justa socialment, i també la millor econòmicament i cultural.

Jordi Martí també plega

Encara que amb més calma les estripades de carnets del PSC es van produint i això no és bo. Potser sí que algú pensarà que millor que els crítics surtin del partit, però jo prefereixo la diversitat a dins, encara que sigui difícil i produeixi maldecaps. Hi ha persones que ho volen tot quadrat, que tothom pensi igual i que tothom faci cas al de dalt sense objeccions. Així és més fàcil de governar, però no s'ajusta a la realitat, perquè la societat és diversa, fins i tot entre les persones que han escollit la mateixa opció política.

Avui ha estat Jordi Martí, l'exportaveu socialista del PSC a l'Ajuntament de Barcelona, qui ha decidit sortir del partit, després d'haver-se enfrontat amb Jaume Collboni, entre altres, en les eleccions primàries a l'alcaldia de Barcelona.

La imatge que dóna Martí amb aquesta sortida és una mica borrosa. Costa una mica d'entendre i dóna la impressió que és arran de no haver aconseguit guanyar les primàries. Desconec si té un pla B, si anirà a Nova Esquerra Catalana, d'Ernest Maragall, o bé deixarà la política.

Tots plegats n'hem d'aprendre i tenir clar que ni només hi ha una veritat, ni aquesta és la nostra. Parlem molt de diàleg, però ens oblidem que a dins dels partits polítics també cal tenir-ho en compte. Les discrepàncies no són necessàriament dolentes, més aviat les considero positives, però s'han de saber portar. Plegar quan es perd em recorda quan jugàvem de petits i no sabíem perdre, llavors dèiem 'plego!'.

A nivell local, Àlex Acero és la notícia del dia

Avui el Parlament català, amb 87 vots a favor, ha aprovat sol·licitar a Madrid la competència del referèndum. El PP i C's hi han votat en contra, com també 16 dels vint diputats del PSC, els altres 3 que eren al Parlament hi han votat a favor, perquè Àngel Ros, alcalde de Lleida, havia renunciat a l'acta de diputat abans de la sessió plenària.

El resultat era previsible i l'única incògnita era l'actitud dels diputats socialistes, perquè del sector crític finalment no tots han mantingut la discrepància i han votat d'acord amb les exigències de la direcció del PSC. En els propers dies anirem seguint els esdeveniments. Els expulsaran del partit?

Però avui la notícia en l'àmbit local és la renúncia a la cartera de Promoció Econòmica del regidor de Promoció Econòmica. No he dit regidor de govern, perquè encara no m'ha quedat clar si formava part del govern municipal, o simplement tenia la delegació de la regidoria.

Confesso que desconec la feina feta pel regidor durant aquests dos anys i mig de mandat, perquè no ho he seguit prou, però coneixent l'Àlex Acero estic convençut que s'hi ha deixat la pell. No és bo que una persona voluntariosa renunciï a continuar pels motius que ha exposat: discrepàncies amb el funcionament intern de l'Ajuntament.

Com en tot, és des de dins que coneixes com funciona tot i per tant és molt arriscat criticar actuacions quan no tens ni idea de les dificultats en què es troba la persona a qui critiques. Vull dir que des de l'oposició, quan no has estat mai regidor de govern, és molt fàcil criticar. Quan has passat per l'experiència de govern i tornes a l'oposició, l'actitud hauria de ser diferent. El problema és que llavors es fa una crítica intencionada, simplement per interès partidista o personal. 

L'Àlex ha experimentat què vol dir estar a l'oposició i ara governant, i per tant ha pogut entendre moltes coses que abans segurament desconeixia i podia mal interpretar. 

No sé si la decisió presa per l'Àlex Acero és irreversible, però en tot cas espero que des de govern o oposició, continuï treballant per Arenys de Mar.

Com s'ho farà Vidal-Quadras per continuar a Brussel·les?

En Vidal-Quadras no és que el PP no el vulgui, sinó que és ell que no hi vol ser. D'aquesta manera la seva reputació queda intacta. Un personatge com ell no pot quedar en evidència ni fer el ridícul, i encara menys ser un perdedor. Per la seva boca surten molts gripaus, insults i amenaces, i canviar l'estil, a hores d'ara és impossible. La pregunta que ens podem fer és si el seu discurs, per dir-ne alguna cosa, és ben considerat per la majoria dels simpatitzants del PP, o bé desagrada i li fa perdre vots.

De fet Vidal-Quadras és molt transparent, ningú no el pot acusar de falsedat, d'enganyar els votants. Si no fa més és perquè no el deixen, i per això potser sí que en aquests moments no es troba bé dins del PP. Alejo manifesta que les discrepàncies amb el PP fa impossible que pugui ser candidat en les eleccions europees. 

Vidal-Quadras no és ben vist per Alícia Sánchez-Camacho, però de ben segur que cau simpàtic a Aznar, Aguirre i Mayor Oreja, per posar alguns noms. Al president Rajoy no, perquè el troba tou. Jo més aviat el catalogaria d'indecís, fals i en fora de joc. Recordeu que l'Alejo havia animat l'exèrcit a instal·lar-se a Catalunya, i veuria molt bé que Artur Mas seguís els camins del president Companys.

Si Vidal-Quadras vol continuar en política, probablement haurà de pensar en Rosa Díez, per desempallegar-se de Ciutadans, i que el seu partit sigui present a Catalunya. Jo no veuria pas que desentonés amb l'estil d'UPyD. Molt menys que a C's que els considero molt més educats en les formes, encara que el contingut o l'objectiu sigui el mateix: negar la realitat Catalana i relegar-la a una regió més d'Espanya.

Avui llegia que Rajoy avisava que la independència de Catalunya seria un desastre per a Espanya. He pensat que de mica en mica el president ho va entenent. Si la gallina dels ous d'or marxa, qui salvarà l'amo? De totes totes, Catalunya ha de continuar a Espanya per poder-nos continuar munyint. És la llei de la supervivència.