Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Protagonistes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Protagonistes. Mostrar tots els missatges

dimarts, 21 de novembre del 2023

La vicepresidenta que no estima els catalans

Alguns diaris s'han fet ressò d'unes declaracions de qui serà la vicepresidenta d'Argentina, la senyora Victoria Villarruel afirmant que és molt millor Madrid que no pas Barcelona, perquè allà no hi ha catalans. De fet, estem molt acostumats que personatges d'arreu ens estimin d'aquesta manera, però això no només ve de la mà de persones foranes, sinó que tenim molts catalans que també ens dediquen floretes d'aquestes. En el món de la faràndula hem escoltat les paraules d'Albert Boadella, i també de José Corbacho.

No soc ningú per començar cap campanya en contra de ningú, perquè tothom és lliure de pensar i actuar com millor li plagui, i probablement és millor no fer cas de segons quins comentaris, que de fet ja es desmereixen per ells mateixos, i deixen al seu lloc els seus protagonistes. Sí, però, que m'estranya que els catalans siguem tan mesells, i que a sobre que ens insultin encara els hi riguem les gràcies.

A Corbacho, que li agrada molt Barcelona, però no els barcelonins, el pots entendre perquè sembla que no té l'èxit que havia tingut, i ha hagut d'anar a Madrid a guanyar-se la vida. És una cosa molt normal que si uns et paguen per la feina els hi estiguis agraït, i que els prefereixis als altres, a aquells que sembla que t'han deixat una mica de banda. Ja sabem que això de la fama és una mica efímera, i només uns pocs privilegiats són tan potents que la mantenen durant tota la seva vida.

Tornant amb la vicepresidenta d'Argentina, tampoc és cap insult veient quin és el seu tarannà, i les seves simpaties. Es manifesta com una entusiasta de Vox, i aquí sí que ja marca força diferències, tot i que el partit té votants i simpatitzants a casa nostra. No sé si també ens odien tant, o s'odien a ells mateixos, en tant que catalans, a no ser que no s'ho considerin, més enllà d'un accident en el moment de néixer o venir a guanyar-se les garrofes.

En el fons de tot, és una manca de respecte als altres, als que no pensen com tu, als que potser en un moment donat han estat crítics amb tu o amb tot allò en que tu creus. Si no som capaços de respectar la diversitat i saber-hi viure, és un problema nostre, i no dels altres, encara que al final hi sortim tots perdent.

Desitjo tota la sort del món als argentins que han decidit trencar amb el passat i optar per una nova força política, que fa una mica de basarda, però sembla ser que volen el bé de tothom. A mi no m'agradaria que els seus amics de Vox fossin els que marquessin la política del meu país, però ells ho ha patit fins ara, i potser no tenien cap altre remei que optar per un canvi total. Que tinguin molta sort!

diumenge, 22 de setembre del 2019

Els gossos i els llops, d'Irène Némirovsky

Ara fa un moment que he acabat la lectura del llibre que he estat llegint aquests darrers dies, "Els gossos i els llops", d'Irène Némirovsky. Fa poc que vaig descobrir la seva autora, amb el llibre "Jézabel". Irène Némirovsky, va néixer a Kíev l'any 1903 i va morir assassinada l'estiu de 1942, a Auschwitz.
Després de llegir ambdós llibres he conclòs que l'autora és una gran escriptora, que et manté viu i engrescat durant tot el temps i al final et reca deixar els protagonistes. Hi has entrat tant, que et sap greu pensar que ja els deixes i que només et quedarà el record.
De fet em passa sovint que, després d'una bona lectura, em costa començar un llibre nou, perquè el meu cap es troba encara en el marc on s'ha desenvolupat la darrera història. Al final, però no et frenes l'inici d'un nou llibre, perquè tens ganes d'entrar en un nou relat, per conèixer nous protagonistes, noves relacions, noves ensenyances, del dia a dia d'unes persones que, reals o imaginades, t'aporten molt, i et fan vibrar mentre llegeixes la seva història, els seus pensaments, els seus sofriments.
I de tots et quedes amb alguna cosa. De tots aquells llibres que han estat ben escrits i que t'han donat alguna cosa, algun secret, algun tresor per fer front a la realitat que et trobes cada dia.
No és un llibre d'edició recent, sinó que la primera edició d'RBA és de 2011, però us en recomano la seva lectura.

divendres, 11 de maig del 2018

Va, tindrem nou president o noves eleccions?

Iceta té raó: a Albert Rivera li interessa el conflicte a Catalunya, però jo li preguntaria: per què li va a la banda? per què el PSC, amb el PSOE, no són capaços d'aprofitar el naufragi del PP i deixen de donar-li oxigen a C's?
Però avui la notícia, des d'ahir a les 20.15h, és el candidat de JxCat a la presidència de la Generalitat. Els altres protagonistes són la CUP. Què volen aquesta gent?
És curiós que quan el Tribunal Constitucional, el govern espanyol i el jutge Llarena han posat una pausa en el contra-procés, permetent el vot delegat de Puigdemont i Comín, i per tant que JxCat + ERC puguin escollir nou president, amb l'abstenció de la CUP, ara aquests diuen que potser hi votaran en contra.
Mirat des de fora, realment fa una mica de vergonya. Sembla com si estiguéssim jugant al joc dels disbarats. És allò que dèiem a casa, i que no he sabut trobar, que quan un lliga l'altre molla. Que no sabem, o no volem posar-nos d'acord, i així qui dia passa, any empeny.
Demà dissabte s'ha convocat el Parlament per a la investidura de Quim Torra, i està previst que la  segona volta, quan s'hauria d'aconseguir la majoria simple, sigui dilluns, però abans els senyors de la CUP, de manera assembleària decidiran si volen president o noves eleccions. Potser les expectatives que han sortit entre ahir i avui, de l'increment de fins a 11 diputats, els ha engrescat a tornar a votar. A mi se'm fa una mica pesat.
Uns en diuen coherència, d'altres excés d'ego. La primera vegada els va sortir malament i varen perdre sis diputats, crec. Ara pensen augmentar, però... i si l'expectativa falla i encara baixen més? Jo no sé què mou a votar la CUP ara més que abans. Alguna cosa se m'escapa i no ho acabo de veure clar.

diumenge, 23 d’abril del 2017

Una bona diada de Sant Jordi a Arenys de Mar!

Sembla ser que, per les informacions que rebem, un Sant Jordi en festiu no és tan catastròfic com sempre s'ha dit. No sé quines seran les xifres que es donaran al vespre, però en tot cas la placeta de l'Església, aquest matí, era intransitable. Llibres, roses, plantes, punts de llibre... Tot ple de parades per poder comprar i badar, i també per signar el nostre suport al referèndum.
Els barcelonins potser no s'han quedat a Barcelona per celebrar la diada de Sant Jordi, però en tot cas han participat al municipi de segona residència, o la vila visitada en diumenge.
El meu llibre no l'he trobat, si més no en català, però ja l'he encarregat. Això pot passar quan no vius a la capital i tens poques opcions per escollir llibreria, i sobretot quan no vas darrere dels grans candidats a ser el llibre més venut de la diada. En aquest cas he escollit Retrotopia, del filòsof i sociòleg polonès Zygmunt Bauman.
Les roses repartides entre dos punts d'interès, per lligams familiars, el Cau Flos i Calcat i La Presentació. Les dues vermelles, que són les tradicionals, i al meu entendre les més encertades per a un dia com avui.
I els polítics, com sempre, menant l'aigua cap al seu molí. De fet tot és política, també la festa de Sant Jordi, que fins i tot el govern de Madrid defensarà perquè sigui declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat. De fet la política no faria mai nosa si no fos per la corrupció i la mala praxis d'uns quants dels seus protagonistes. Que acabeu de passar una bona diada de Sant Jordi!

dimarts, 16 d’agost del 2016

Els joves d'Arenys fan més viva la festa de Sant Roc

Un any més celebrem la festa de Sant Roc, que no em canso de dir que és realment la gran festa d'Arenys de Mar, amb el permís del nostre Sant Zenon. Sense voler entrar en conflicte entre els dos patrons, la festa de Sant Roc ha esdevingut la festa de la participació. Els grans protagonistes no es contracten, sinó que som els mateixos vilatans que, de manera voluntària i entusiasta, participem en diferents actes que es reparteixen en un parell o tres de dies. 
Ja podem parlar de la tradicional sortida nocturna dels nostres gegants, cada vegada amb sorpreses més interessants; també la tradicional festa de la Pesta; la pedalejada, i com no les tradicionals remullades dels macips i macipes escampats per tota la vila, i un final de festa amb la dansa d'Arenys.
En una època en que la televisió i els grans espectacles han pres un gran protagonisme, on s'acostuma fer-hi acte de presència amb una actitud totalment passiva, aquesta festa de Sant Roc mereix el reconeixement per la seva capacitat de mobilitzar centenars d'arenyencs, sobretot el jovent que tantes vegades critiquem per la seva apatia i poca implicació. 
El meu agraïment a tots els joves d'Arenys que fan possible cada any que la festa de Sant Roc es superi i prengui encara més protagonisme a les nostres vides. 

dimarts, 24 de novembre del 2015

Aguantarem el pols del govern espanyol?

Si el fred pot causar estralls en la nostra pell, les batzegades del govern espanyol poden ser un bon remei a la disbauxa política que estem vivint aquests dies al nostre país. Certament no ho acabo d'entendre. Llegeixo escrits que trobo encertats, que no veuen tampoc clares les darreres decisions dels protagonistes del full de ruta independentista. 
El més important, però, no és tant si jo ho comprenc o no, sinó què en pensen els que tenen el poder de decisió, i si estan segurs del camí que segueixen, un camí que ens fan recórrer tant si volem com no, i que pot no portar-nos enlloc. 
La gran incògnita és saber quantes persones continuen interessades en el full de ruta, i encara més, quantes persones estan disposades a donar la cara per continuar el full de ruta, amb totes les traves jurídiques, econòmiques i socials que el govern espanyol anirà col·locant davant del camí. 
Ara ja es tard per analitzar de quina força es disposa. Això es calcula abans de començar, i a vegades em temo que l'anàlisi no s'ha fet suficientment. Donar pals de cec no és la millor manera d'avançar, i sovint aquesta és la impressió que tenim dels nostres governants.
Les decisions, els comentaris, els articles periodístics, les declaracions polítiques... poden ser totalment interessades i per això no cal fer-ne gaire cas, sobretot individualment, però sí que és important d'analitzar quina és la tendència, quin és el resum final, i com ho vivim nosaltres, per adonar-nos si estem gaire equivocats. 
La unió fa la força i és per això que la millor victòria passa per aconseguir que els altres es barallin entre ells. Aquesta tàctica la té molt clara el govern espanyol, i l'ha començat a emprar. Veurem quina és la capacitat de resistència, i si el frec i frec entre la CUP i CDC els ha deixat massa tocats.

dilluns, 13 d’octubre del 2014

Més militants populars a la llista dels corruptes

Que Pere Navarro digui que Mas i Rajoy són dos presidents fracassats, també té la seva gràcia. Hi ha persones que no saben tenir la boca tancada quan poden caure en el ridícul més absolut. De fet Pere Navarro no es deu haver adonat del seu fracàs com a primer secretari del PSC i m'imagino que està buscant excuses de mal pagador. Suposo que la culpa no la va tenir ell, sinó els crítics que li varen fer la vida impossible. El pitjor de tot és que un mateix s'enganyi.
Però permeteu-me que parli de les successives dimissions de militants del PP, un fet inaudit que ens pensàvem que no ho veuríem mai. Tampoc ens passem, però, i de ben segur que ho faran molts menys dels que caldria. Estic esperant a veure què passa amb Rodrigo Rato. Si el fan fora del partit, tal com s'especulava avui, m'arribaré a creure que és certa la frase 'qui la fa, la paga'. A Espanya això no ha passat mai.
El més preocupant de tot plegat, després de veure tants polítics sota sospita, no només del PP, sinó de tots els partits polítics, és que la ciutadania pugui recuperar la confiança en la política i en els seus protagonistes. L'alternativa de moviments com Podem provoca certs dubtes, sobretot perquè no s'abusi del populisme, la improvisació i els tòpics. M'he adonat de la facilitat en que moltes persones s'han apuntat al carro i tinc els meus dubtes que siguin les persones més idònies per superar la crisi política que estem patint.
M'agradaria pensar que les decisions es prenen amb serietat i convençuts de què s'està fent malament per no caure en el mateix parany. Tinc por de l'excés d'ego i ganes de protagonisme, que falsegin la veritable raó de ser dels que volen rentar la cara als polítics tradicionals. De moment, anem llistant els que han viscut a compte nostra amb total impunitat, i fem neteja que bona falta fa en el món de la política i les finances.

dissabte, 19 de juliol del 2014

El 18 de juliol encara pesa massa

Els nostàlgics franquistes de la mà d'un representant de l'església reivindiquen un nou alçament militar per l'auge de l'extrema esquerra a Espanya. Algú es pot prendre seriosament aquest país?  De quina església estem parlant? de quin país estem parlant? Hi dirà alguna cosa el nostre ministre de l'Interior? Potser és que se sent més proper a aquests nostàlgics.
La condescendència cap a postures integristes de l'extrema dreta no és un bon senyal i no presenta un futur massa esperançador. La dreta a Espanya cada vegada és més extrema i amb massa poder. Justificar un nou juliol del 36 per la puixança de l'extrema esquerra no fa riure perquè és preocupant, però és ridícul i perillós. Ridícul perquè no hi ha enlloc on agafar-se, perillós perquè el govern ens ha demostrat ser massa permissiu amb les accions de l'extrema dreta, els nostàlgics del franquisme, de la dictadura, i extremadament rigorós amb els que no pensen com ell.
El govern espanyol pot aturar aquests grupuscles i la seva voluntat desestabilitzadora o bé permetre que els radicals siguin els veritables protagonistes del futur del país. L'experiència amb el govern del PP és prou desastrosa com per no témer el pitjor. 

divendres, 6 de juny del 2014

La censura ha tornat amb el canvi de rei

Fos de més o menys mal gust, el fet de censurar una portada de la revista 'El Jueves' provoca la inquietud a qui ha viscut la censura en la més cruel realitat. Malgrat pensi que les coses es poden dir i dibuixar sense ser barroer, no estic d'acord en la censura, i una revista que té un to i és coneguda per un estil determinat, no pot ser que se la calli.
La decisió de censurar la portada d'aquesta setmana, amb el rei i el príncep de protagonistes, ha provocat alguna sortida de l'editorial de col·laboradors, alguns dels quals hi portaven molts anys. Caldrà veure en què acaba tot plegat, però seria molt trist que el canvi de monarca coincidís amb un canvi d'estil i registre de la històrica revista.
La vida, però, experimenta molts canvis, de manera que actituds d'avui es capgiren amb el pas del temps. Em ve a la memòria Albert Boadella, de qui empraries la frase 'qui l'ha vist i qui el veu'. Si en un moment donat molts criticàrem la censura i sortírem en defensa dels Joglars, ara li demanaríem que callés per la vergonya aliena que ens provoca. Una cosa és canviar la manera de pensar i l'altra mantenir una rancúnia vital que el delata i el perd.
L'arrogància d'Albert Boadella no sé si l'ha fet feliç, però el que tinc clar és que no ha permès que molts catalans li conservéssim l'admiració pel seu art, la seva direcció i creativitat artística, que ens va fer viure moments tan interessants. Tot es va perdre per la seva visceral actitud contrària a tot el que feia olor de catalanisme.