Dimitir, per respecte a les víctimes

Fa més de cinc mesos que sentim a parlar de la DANA del País Valencià, l'octubre passat, i de l'actitud del seu president, cada vegada més acorralat, sense que faci la sensació que hagi d'acabar dimitint. Mazón no és culpable de la DANA ni dels estralls que va provocar. Podríem trobar culpables en les autoritats que varen deixar edificar a llocs inundables, no només al País Valencià, sinó també molt més propers a nosaltres. Se'l pot culpar de tantes víctimes mortals?

Tots els indicis fan suposar que el president no va estar en el lloc que havia de ser, i que el seu govern no va prendre les mesures necessàries per evitar tantes morts. No sabem si mai arribarem a conèixer la veritat ni com va poder ser que no es posés en marxa tot el protocol que cal seguir en casos desgraciats com aquell final d'octubre, però els polítics han d'assumir les responsabilitats, si més no les polítiques, i això no està passant a València, simplement per interessos partidistes, i també personals. 

Per respecte a les víctimes i els seus familiars el president valencià hauria de dimitir i deixar de ser el protagonista diari dels fets lamentables. No pot ser que tot giri al voltant de la seva figura, i encara menys que s'excusi de mala manera, amb contradiccions i traient-se les puces de sobre. 

Avui llegia que un monjo de Montserrat va ser contundent en una homilia, retraient l'actitud del president valencià mentre l'aigua i el fang s'emportava tantes vides. No és gaire normal que l'Església, com a institució, s'enfronti al poder polític d'aquest país. Quan això passa s'anota al llistat de les excepcions, sobretot a l'Espanya profunda i conservadora, com podem incloure-hi el País Valencià. 

Les manifestacions setmanals de familiars, amics i ciutadans indignats per la mort de tantes víctimes, no fan caure la cara de vergonya a qui no va estar a l'altura de les circumstàncies. Jo no m'atreviria a demanar responsabilitat penal per tot el que va succeir. Desconec els detalls amb què basar-me. Sí que manifesto la meva ràbia perquè a hores d'ara el president valencià no hagi fet el pas al costat, i abandonat la presidència, per respecte a les víctimes mortals i els seus familiars.

Indignació, ràbia, impotència, resignació...?

Avui és d'aquells dies que es fa difícil entendre tot el que passa i sense ganes de culpar a ningú en concret, t'adones que tots plegats ho estem fent molt malament. Un dels problemes d'Arenys de Mar és la deficient canalització de l'aigua pluvial. També tenim problemes amb el clavegueram, però avui em centro en les conseqüències de cops de pluja més forts dels habituals, però que tampoc no són cap novetat, ni ens ve de nou.

    Una vegada més el rial del Bareu ha baixat amb força, inundant la carretera nacional  i algun establiment comercial. Desconec en aquests moments si hi ha més immobles afectats, cosa que podria molt ben ser. Portem molts i molts anys parlant i programant la canalització d'aquest rial i fins ara hem estat incapaços de trobar una solució. Tan difícil és? 

    Entenc que la canalització té moltes dificultats. Segurament ens posaríem d'acord en dir que un rial no es pot convertir en un carrer amb habitatges. I seguim construint, i ho fem en un cul de sac. Llavors de què ens podem queixar?

    Fa anys es va canalitzar la Riera, que quan plovia era tot un espectacle, emportant-se cotxes i mobiliari. Avui, però, la intensitat de la pluja i la força amb que baixava l'aigua ha fet que recordéssim temps passats. Diuen que el foc té aturador, que l'aigua no.

    Ens indignem? Ens enrabiem? Com ens sentim? Impotents? O resignats?

    Això que ha passat aquesta tarda es repetirà tard o d'hora, i per tant, tenim l'obligació i necessitat de trobar solucions, encara que estiguem parlant de fets puntuals, poc habituals. No podem estar amb els braços plegats veient tot el que passa, i encara menys quan estem agreujant la situació, amb una urbanització de més territori, que el fa impermeable i, per tant, provoca més corrent d'aigua amb més força i velocitat. Algú hi pot posar remei?

    Trobarem una solució per a la canalització del Bareu? Què ha d'arribar a passar perquè algú, amb autoritat i coneixement, prengui una decisió? No busquem culpables, busquem solucions! Però tinguem molt present que les decisions d'avui poden ser una arma letal per al futur. 

Les visites als mercats en campanya electoral

Encara no ha començat la campanya electoral i ja veiem com els partits polítics, amb els seus candidats al davant, comencen a visitar els mercats municipals per trobar-se amb la ciutadania, potser la silenciosa, i engegar-los el reguitzell de promeses que acostumen a no complir.

Avui és el PSC, però demà ho faran els altres. Es tracta de trobar-se amb les persones que van a comprar el dinar i no haver de passejar-se casa per casa, com s'acostumava a fer i potser encara algun partit ho practica. És un ritual que té la seva gràcia i et porta a preguntar-te quina efectivitat pot tenir. Crec que la majoria de persones saben de què va i on rau l'interès per saludar-los. Encara hi ha algú que li fa gràcia poder veure en persona aquell polític que surt a la tele.

Aquesta campanya electoral no destacarà tant com a avorrida perquè arriba després de molts mesos de tensió política i d'estar enganxats a la televisió i els diaris per anar seguir com anava aquest procés que s'ha aturat de manera sobtada per la imposició de l'article 155 de la Constitució. N'estem cansats, també indignats, i el pitjor de tot, desencisats, decebuts i entristits. Qui aconseguirà recuperar-nos políticament i social? 

De què parlaran els polítics que visitin els mercats? Probablement del mateix que hem anat escoltant des de fa mesos, amb promeses d'acabar-ho, però com? Hi ha cap garantia que des de la Constitució, reformada o no, trobem una solució per a l'encaix de Catalunya a Espanya? Qui ho defensarà? El PP i C's? Tinc molt clar que si s'arriba a modificar la Constitució, serà per anar en contra dels pocs drets que ens va deixar el Tribunal Constitucional. Gairebé que us dic: millor que no la toquin!