Poca confiança en les municipals del mes de maig

Si hagués de resumir en una frase què i com penso de cara a les properes eleccions municipals a la meva vila empraria el titular d'aquest escrit. No hi confio perquè he quedat molt decebut de la manera de fer dels polítics d'Arenys de Mar, i no hi sé veure una solució, si més no a mitjà termini. 

Per dir-ho d'alguna manera parlaria que tot plegat és més del mateix i que el benefici que en traiem els vilatans és molt escàs. Considero que no ens mereixem uns governants que no saben escoltar-nos, sobretot quan estan al govern, i en podem trobar molts exemples.

Ahir en el meu post diari parlava d'un article d'Itziar González a l'ARA i em lamentava del poc cas que ens fan. No n'hi ha prou en endegar un procés de pressupostos participatius anual, quan s'és incapaç d'escoltar els veïns en el moment de tirar endavant una obra pública.

No voldria, però que semblés que em carrego l'equip actual i lloo la feina dels grups que ara són a l'oposició. Quan l'alcalde defenestrat va arribar al poder es va carregar l'Oficina d'Atenció Ciutadana, que atenia en horari de tarda, també, les sol·licituds, queixes i suggeriments de manera presencial. Es va deixar de prestar aquest servei a la policia, en horari de dissabtes, o al local del carrer Doedes, per facilitar l'accés a les persones que viuen a la part alta de la vila. 

El govern que va sorgir arran de la moció de censura va prometre que restabliria el servei. Ho va fer públicament en una reunió que jo vaig ser-hi present. Han passat dos anys i la promesa ha quedat en no-res. Quina confiança em poden merèixer ERC, PSC, PDECat-JxA...? Tampoc he vist que des de la CUP, que es va quedar a l'oposició donant suport al govern, ho hagi reclamat mai.

Quina confiança podem dipositar si coses tan simples, però útils i beneficioses per als vilatans, no s'arriben a executar? Què podem esperar d'aquests grups, o d'altres que hi pugui haver que només parlen de llista unitària, quan el que volem és que ens gestionin l'ajuntament?

Poca, molt poca confiança és la que tinc dipositada en el futur electoral a Arenys de Mar.

Daniel Ortega és la vergonya de la revolució sandinista

Quan llegeixo tot el que passa a Nicaragua, avui amb les notícies de la ciutat de Masaya, de 170.000 habitants, assetjada per les forces militars lleials al govern de Daniel Ortega, em costa de creure. Reconec que han passat molts anys, més de 30, quan el front sandinista s'alçava contra el dictador Somoza. Ho vàrem viure i animàvem els revolucionaris a desempallegar-se del dictador. Nosaltres també en teníem un.

Han passat anys sense que em fixés en què passava en aquell estat, per la qual cosa se'm fa difícil d'entendre la posició i actuació del president del govern de Nicaragua talment com un dictador qualsevol. Què ha passat? Què ha canviat d'ara amb abans?

Aquesta no és una qüestió aïllada, sinó que ens la fem moltes vegades quan parlem de Centre-Amèrica. ¿Com pot ser que persones que han lluitat contra dictadors, amb el suport de tot el poble, acabin ocupant de manera despòtica el mateix seient del dictador defenestrat?

Segur que se m'escapen moltes coses que m'ajudarien a entendre la situació actual, que no justificar-la, perquè mai es pot donar suport als atacs dels dirigents contra la població indefensa. Segurament si hagués anat seguint què passava en aquell país, ara entendria la situació en què es troben, però costa d'acceptar que les persones canviïn tant, i d'una manera tan radical, a no ser que ens hagin tingut enganyats des del primer dia. Falsos profetes que ens utilitzen per aconseguir la seva glòria.

Estic disposat a escoltar qui em pugui explicar l'evolució del senyor Daniel Ortega, des de finals dels setanta, del segle passat, fins als nostres dies. Entretant, però, em manifesto contrariat per la salvatge reacció d'Ortega a les protestes de la seva població.