Engrescar a participar

Tenim la sort de viure en una vila amb molta activitat cultural, esportiva i lúdica, que et permet assistir a molts actes sense bellugar-te, i això no sempre s'aprecia ni es valora suficientment. Ja sigui la pròpia administració local, amb totes les seves àrees, o a través de les entitats presents al municipi, gairebé cada dia de la setmana, i de manera especial els caps de setmana, ens trobem amb una agenda farcida d'actes on poder participar, aprendre i gaudir de les explicacions i experiències.

    És bo potenciar-ho i que no decaigui, sobretot en un temps que creix el desànim, les pors i l'angoixa per tot un conjunt de circumstàncies que no s'han acabat de resoldre. Tots en tenim unes quantes al cap, i no cal anar-les repetint, més que tot per no convertir un escrit que pretén ser positiu, en tot el contrari.

    Tot i així tenim una assignatura pendent on cadascú de nosaltres hi pot contribuir per millorar-la. Em refereixo a la participació d'aquests actes d'una bona part de vilatans que encara no han fet el pas. Convindreu amb mi que als diferents actes que s'organitzen hi ha un conjunt de persones que es repeteixen, que ens hi trobem, i ens ho passem molt bé, però que hi podríem convidar i esperar veïns, amics i familiars que no es prodiguen tant.

    Segurament hi ha persones que no en tenen cap necessitat, però estic convençut que n'hi ha d'altres que els falta l'empenta inicial per sortir de casa i participar-hi. Passa una mica com amb la lectura, que si no hi ha hagut costum a la família, o no s'hi ha entrat de petits, pot arribar un dia que un s'hi aficioni i descobreixi la importància de llegir, i ja no ho deixi mai més.

    Seria bo que aquestes persones que no ho acostumen a fer, les animéssim a participar als actes que organitza l'Ateneu o l'Aula d'Extensió Universitària. Assistir als cursos que programen diferents entitats com l'AFA, el Casal de Joventut Seràfica, el Teatre Principal, la Biblioteca, el Museu d'Arenys, i més entitats que em deixo i que fan una feina interessant, que no es poden perdre.

Un dia dedicat a la Cultura

Varem començar el dissabte a Barcelona visitant la casa-museu Joan Maragall i assistint a un monòleg sobre la vida del poeta, que ens va tenir durant una hora i mitja embadalits. La vida i obra de Joan Maragall escenificada és una manera amena de conèixer el poeta, emmarcant-lo en la seva època, un fet que no sempre sabem fer. Sovint, quan parlem del passat prenem com a referència el nostre moment i per això no acabem d'entendre els avantpassats. El monòleg, molt encertat segons la meva apreciació, et permet situar Maragall en un moment de la història del nostre país prou difícil, encara que probablement res a envejar amb el que estem vivint ara.

Els amics i familiars juguen un paper important a la vida de Joan Maragall, i la seva activitat literària pateix la incomprensió dels contemporanis espanyols, que encara avui no han estat capaços d'entendre la diversitat cultural i social dels pobles que conformen, de bon grat o no, el que anomenem Espanya.

Si us deixeu aconsellar, us animo a fer una visita a la casa-museu i assistir a la representació del monòleg, que us ajudarà a entendre el poeta barceloní que va renunciar a seguir el negoci familiar per dedicar-se a la poesia i als articles periodístics.

I a la tarda vàrem tornar a Barcelona, i en aquesta ocasió per anar al teatre amb els amics de l'Ateneu Arenyenc. L'obra, que ja des d'un principi no em despertava un interès especial, era The Party, de Sally Potter, i dirigida per Sergi Belbel. Vaig intentar entrar a dins i oblidar-me que estava presenciant una representació teatral, però no ho vaig aconseguir. En tot moment era conscient que tenia al davant uns actors que intentaven parlar-me d'una colla de tòpics, que ens trobem al dia a dia, amb ganes de fer-nos riure i potser que ens adonéssim de la simplicitat amb què tractem el que ens envolta i que en algunes persones els pot marcar sensiblement. He intentat valorar positivament l'obra, però se m'ha fet complicat. Si al començament us animava a visitar la casa-museu de Joan Maragall, en el cas de l'obra de teatre del Poliorama us haig de dir que és prescindible. 

Sigui com sigui, va ser un dissabte plenament cultural que m'ha ajudat a oblidar-me, encara que fos per unes hores, dels drames que ens afecten, si no a casa nostra, sí molt a prop. Un genocidi amb la concessió d'una treva de quatre dies, però que ningú confia que s'aturi. Una aberració a que molts occidentals han girat l'esquena perquè no veient-ho no se'n senten responsables. Em venen a la memòria els meus convilatans, representants al Consistori arenyenc, i el seu vot contrari a la moció en contra d'aquest genocidi, que en cap moment avalava l'atac cruel de Hamàs, que és injustificable, però que deixava palès quina realitat es viu a Gaza, després de tants anys d'opressió i injustícia, i que ara ha vist la mort de tants milers de víctimes innocents. 

I al setè dia hem descansat.

Vic, any 1180

Avui hem fet una immersió a la catedral romànica de Vic, l'any 1180. Sota el títol "Avui, fa mil anys" i de la mà del Patronat d'Estudis Osonencs ens hem endinsat a l'edat mitjana, a través d'un audiovisual i les interessants explicacions de Marc Sureda, conservador del Museu Episcopal de Vic.

La satisfacció que experimentes quan tens l'oportunitat de rebre un bany de coneixements, a través de la cultura i la història, només es pot entendre si la vius. Per més que m'hi esforci no aconseguiré transmetre-ho i l'únic que puc fer és animar a tothom a deixar-s'hi caure i viure-ho en pròpia persona.

El Museu Episcopal de Vic és un equipament que continuo pensant que encara hi ha massa gent que desconeix. La col·lecció d'art que s'hi exposa és una joia que no es paga amb diners. La bellesa de les seves pintures i escultures et fan descobrir la riquesa de la nostra història, i la sort que hem tingut que existissin unes persones que varen treballar i lluitar per preservar aquest patrimoni, i fer possible que nosaltres en puguem gaudir mil anys després.

És una llàstima que avui es valori tan poc la cultura, fins al punt que en molts ambients és desprestigiada i volgudament arraconada, probablement per ignorància, però també per deixadesa i una política pública poc compromesa i entusiasta. Admirar les obres d'art és la millora manera de cultivar la nostra sensibilitat, la qual és imprescindible per mantenir una societat culta i digna. Si ens queixem de tants problemes de convivència i respecte, és en gran part per aquesta manca de sensibilitat. Sens dubte, visitant el Museu Episcopal de Vic, com tants d'altres museus del nostre país, és la millor inversió que podem fer pel nostre futur com a civilització.

L'audiovisual, que imagina com era la catedral romànica de Vic, ens ajuda a entendre la història d'un moment i un temps concret del passat i contribueix a estimar el país. Però poder gaudir de la visita presencial de les obres que ofereix el museu és una delícia i t'oxigena per continuar endavant, per superar aquells desenganys que pateixes, sobretot si et deixes portar per la simplesa de moltes converses banals i estúpides a què ens tenen acostumats les xarxes socials. 

Des d'aquí el meu agraïment al Patronat d'Estudis Osonencs per haver-nos ofert la possibilitat de visitar una vegada més el museu, ara amb motiu d'aquesta nova àrea d'immersió medieval, i haver-ho pogut fer sota la conducció del seu conservador. 

La nova societat dels metalls

Ahir a la tarda vaig assistir a una taula rodona sobre els recursos naturals i la sostenibilitat, organitzada pel Museu d'Arenys de Mar, amb la col·laboració de l'Ateneu arenyenc, que va obrir les seves portes perquè es pogués celebrar l'acte. Em va sorprendre una mica la poca assistència de públic, ja que en totes les conferències i activitats que s'hi celebren hi acostuma a anar força gent. La taula estava formada per diferents experts en matèries diverses, tots ells amb un bon currículum, per la qual cosa es preveia que seria interessant. 

Sense posar en dubte el coneixement i vàlua dels participants, sí que haig de dir que l'acte em va decebre una mica. Al marge de sortir força desanimat, per alguns dels seus comentaris, crec que es va perdre una excel·lent oportunitat per tractar un tema prou important que la majoria dels mortals desconeixem, i que és bo que en tinguem constància.

Crec que el resultat no era el que es podia esperar, probablement perquè no es va enfocar prou bé en la temàtica que s'anunciava. Sí que es varen fer algunes referències sobre els metalls i el minerals, el monopoli que els controla i l'abús actual en el consum de productes que esdevenen totalment dependents d'aquestes primeres matèries. El debat es va orientar o va derivar a parlar molt de la societat de consum i els poders fàctics que controlen el món, sense endinsar-se en el món dels metalls tal com jo m'imaginava.

Davant la minimització de la problemàtica del canvi climàtic per part d'un dels ponents, o si més no això és el que es va entendre, hi va haver alguna reacció entre el públic en desacord, com també va passar quan s'insistia tant en la incapacitat de les persones normals i corrents a poder fer res per canviar una dinàmica que tots coincidíem que ens portava un xic al desastre.

Desconec quina va ser la sensació general dels pocs assistents a l'acte, perquè vaig sortir ràpid cap a casa sense intercanviar opinions, però en tot cas jo n'esperava un altre desenvolupament de la taula, sobretot tenint en compte la presència de bons professionals i coneixedors del tema.

Malgrat aquests comentaris, d'entrada poc afalagadors a la taula rodona, crec interessant la seva programació i animo que ens brindin noves oportunitats per aprendre d'una realitat que ens afecta directament, però que sovint desconeixem a fons.

Hem de ser més exigents amb la nostra llengua

Dissabte, després d'un recorregut literari i una agradable visita al Museu del Cau Ferrat, vàrem decidir anar a dinar. Havíem de recuperar forces ja que el matí havia estat intens, encara que molt interessant. 

Desconeixíem els llocs més preparats per fer un bon dinar, ni quins eren més assequibles econòmicament, de manera que no ens prenguessin el pèl ni els diners. Havia estudiat bé on deixar aparcat el cotxe, però no havia previst on anar a dinar. 

Quan et trobes en una situació com aquesta et dediques a passar per davant dels restaurants i mirar la carta. Sobretot la seva varietat, les preferències, i els preus. Alguns llocs ja els descartes, doncs, no tots estan a l'abast de totes les butxaques. Però hi ha un element que no me n'oblido mai, i és la llengua o llengües que utilitzen a les seves cartes. Hi ha el català?

No soc molt radical, és a dir, no miro si el català és la llengua preferent de la carta, però sí que hi sigui present. Això va fer que alguns dels restaurants els descartéssim, perquè a Sitges encara hi ha restaurants que no utilitzen el català. No demano que em parlin en català, sinó que m'entenguin en la meva llengua, i que aquesta sigui present, si més no per escrit.

Amb això vull dir que la nostra actitud és molt important a l'hora de defensar la llengua. Tenim molts problemes per la pressió que ens ve de la resta d'Espanya, amb una forta radicalitat de les institucions estatals, però també d'institucions i poders que resideixen dins de Catalunya. La policia nacional, els jutjats..., però també empreses privades, siguin multinacionals o de petit volum.

No sempre tens la possibilitat de forçar que et deixin expressar-te amb la teva llengua, però el que no podem fer és no revel·lar-nos-hi i no exigir que ho puguem fer. I el més fàcil és a l'hora d'escollir què compres, on ho compres, on menges.

Si cadascú de nosaltres ens esforcem en defensar el català, i que aquest hi sigui present, farem un gran favor a la llengua i al país. Jo no canvio de llengua, i al mateix temps exigeixo que se'm respecti la meva llengua. Quan aquesta és absent, surto per la porta i busco una altra parada. Per cert, vàrem dinar molt de gust!

Redescobrint Rusiñol

Aquest dissabte l'hem dedicat a Santiago Rusiñol, i per això ens hem dirigit a la ciutat de Sitges, aquests dies plegada de visitants amb motiu del 55è Festival Internacional de Cinema Fantàstic. La ciutat sempre és agradable de visitar, sabent que hi trobaràs força gent, això sí, i ara amb el canvi climàtic, a la platja a mitjans d'octubre.

Per un dia m'he oblidat del món, i haig de dir que escric el post, ja de tornada a casa, sense haver llegit ni sentit res del que ha passat, tenint molt present l'experiència d'avui a la ciutat que té reconegut al polifacètic Santiago Rusiñol com a fill adoptiu.

Sempre és bo que et recordin personatges de la nostra història que han deixat petjada, i és així quan t'adones de la importància d'aquestes persones que no passen per la vida desapercebudes, ni tampoc amb un record desagradable de la seva existència, sinó que se'ls valora tota la feina feta, amb les seves virtuts i els seus defectes.

A Santiago Rusiñol se li poden recriminar coses, però se l'ha de reconèixer la seva vàlua com a literat, pintor i col·leccionista, i també com a gran divulgador de la cultura. No sempre s'accepten les persones que viuen en el món de la cultura i que lluiten per tenir un lloc a la vida. Massa vegades l'interès per temes econòmics i socials passen per davant de la cultura, però no només això, sinó que és considerada com un a més a més. 

Puc imaginar-me un Santiago Rusiñol entestat en posar-nos en el mapa, a visualitzar-nos per no quedar enrere davant l'auge d'altres cultures que passaven per un bon moment. La seva originalitat el va fer molt popular, i m'imagino que això li permetia contrarestar les crítiques que rebia per les seves excentricitats i maneres d'entendre i afrontar la vida.

M'han agradat especialment les paraules del guia que ens ha ajudat a entendre la figura de Rusiñol, durant la visita al museu del Cau Ferrat. Ens ha fet veure l'estreta relació entre la literatura, la pintura i el teatre en uns anys de la vida del polifacètic artista, i que per a persones neòfites com jo mateix, deixen un pòsit que enriqueix la nostra experiència diària per descobrir i recordar aspectes i personatges que han marcat un trajecte en la història de la nostra cultura i civilització.

El barri jueu de Venècia

Com acostuma a ser una tradició en les nostres sortides a ciutats europees, avui hem visitat el barri jueu de la ciutat, en un “free tour” a mans d’un andalús afincat, si més no temporalment, a Venècia. La casualitat ha fet que fos el mateix guia que ahir ens va ensenyar una altra part de la ciutat i la seva història. També s’ha donat el cas que la majoria dels participants érem catalans.

Les visites del dia s’han complementat amb les més clàssiques i patrimonials, com és la basílica de San Marco, el Palau Ducal, el teatre de l’òpera La Fenice, i algun museu d’entre mig. 

L’encant, però de la ciutat és perdre’t pels carrers i pons, anant amunt i avall, amb la tranquil·litat de no trobar-te cap cotxe, i enguany, atesa la pandèmia, amb molta menys gent. Això sí, ensenyant el codi de vacunat de la Covid i prenent-te la temperatura i la mascareta a la cara.

La història t’ensenya l’evolució de l’home, la seva manera d’afrontar-se a les dificultats de la vida, i les limitacions humanes per fer front a la natura i els seus efectes. Visitar una ciutat no és només veure què hi passa ara, sinó també com s’ha arribat aquí i quin futur s’espera.

Visitar el barri jueu de Venècia és plantar-te en un racó totalment diferent del centre neuràlgic del turisme, però a tan sols vint minuts a peu.

Ara ja només ens queda el sopar i la passejada nocturna per preparar la jornada de demà.

Exposició sobre l'Abat Oliba al Museu Episcopal de Vic

Si no heu visitat mai el Museu Episcopal de Vic us animo a fer-ho. Si us agrada l'art i especialment el romànic i el gòtic gaudireu contemplant la riquesa d'obres i pintures de la seva col·lecció. Estic convençut que en sortireu més satisfets que en molts dels museus que heu visitat en les vostres visites turístiques a altres països.

Acostuma a passar que quan viatgem visitem museus i edificis singulars de les diferents ciutats on posem els peus i en canvi desconeixem tresors que tenim a casa, potser perquè creiem que ja tindrem ocasió d'anar-hi, o bé no ens imaginem la importància d'allò que atresoren. 

I si voleu fer un repàs d'un moment històric per Catalunya, l'època de l'Abat Oliba, ara és una bona oportunitat de visitar el museu i contemplar l'exposició més important sobre l'abat considerat per molts com el pare de la pàtria catalana. L'exposició temporal és interessant perquè permet veure junts un seguit de documents i objectes repartits per diferents museus del món, destacant les anomenades bíblies de Ripoll.

De passada visiteu la ciutat de Vic, que segur que us enamorarà. Tenim un gran país i Vic no queda enrere. Convido al ministre d'exteriors, el senyor Josep Borrell, a visitar la ciutat i el museu, si encara no l'ha vist. Vull creure que té prou sensibilitat com per gaudir-ne.

Senyor Millo, desconfiem del PP

En un Estat democràtic, amb un govern immaculat i amb una tradició democràtica de temps resultaria una estupidesa voler fer el recompte de vots paral·lelament a l'oficial, senyor Millo. El problema que tenim és que ni l'Estat dóna signes de veritable democràcia, ni el govern del PP té tradició democràtica, sinó que està acusat de corrupció per tots els costats, i si la cosa no va més enllà és perquè controlen tots aquells que, de manera justa i independent, els portarien a la garjola. No senyor Millo, no desconfiem dels funcionaris, sinó del PP.

El recompte paral·lel que ERC ha anunciat que faria, el trobo correcte davant el perill, com escrivia jo ahir, que es produeixi un frau electoral en benefici dels partits unionistes, els favorables a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, entre ells el PSC (exceptuant els dos regidors d'Arenys de Mar).

Avui escoltava les declaracions del ministre de Cultura, lloant els efectes de l'aplicació de l'esmentat article. M'imagino que el millor ha estat el trasllat de les obres del museu de Lleida cap a Sixena. L'alcalde Ros ha patit una de les conseqüències de l'aplicació de l'article 155 que tant ha defensat.

També he llegit que el mediocre ministre d'Exteriors ha acomiadat tots els treballadors de les ambaixades catalanes. Espero que una vegada restablert el govern legítim de Catalunya, aquestes persones recuperaran la seva feina. Les obres d'art no, senyor Ros!

És un cúmul de despropòsits que caldrà resoldre després de les eleccions, unes eleccions que no poden perdre els partits sobiranistes, si no volem retrocedir quaranta anys, tal com desitja la gent de C's i PP, i no ens garanteixen evitar-ho ni Comuns ni el PSC.

Ens apropem a Edvard Grieg

Ens hem llevat a la ciutat noruega que va ser capital de país, Bergen, amb el repte de ser dels pocs turistes que visiten la ciutat sense veure caure ni una gota. Us avanço que el repte s’ha aconseguit, i en el moment d’escriure aquest post estem volant cap a la capital sueca, Stockholm.

El matí l’hem començat visitant la casa-museu del gran músic noruec Edvard Grieg, el seu estudi i l’actual sala de concerts, amb una capacitat per a dues-centes persones. Us haig de dir que la visita ha estat molt interessant, i el paratge on es troba és espectacular. Hem tingut la sort de ser els primers d’arribar-hi i per tant sense saturació de turistes, cosa que sí passava quan nosaltres sortíem en direcció al Gamle Bergen Museum, una reproducció de l'antiga ciutat de Bergen.

La tarda l’hem aprofitat per visitar alguns carrers de la ciutat, i especialment el barri de Knosesmauet, on es troba tot un conjunt de cases de fusta típiques de la ciutat, que ara no visiten els grups organitzats a petició dels seus habitants, que veien afectada la seva vida íntima i familiar. He pensat en els barcelonins queixosos per la saturació del turisme. A Bergen, tot i haver-hi molts turistes, no tens la sensació de caos, com sí passa als voltants de la Sagrada Família.

Després hem pres el vol des de l’aeroport de Bergen fins a Stockholm, que és el moment en què estic escrivint aquest post. A l’aeroport hem tingut un imprevist que hem solucionat gràcies a l’amabilitat dels treballadors de l'aeroport, i la primera cosa que ens ha vingut al cap és pensar que el mateix conflicte, al nostre país, no hagués acabat bé, simplement per qüestió d’actitud i professionalitat ben entesa. Em reservo tractar aquest tema en profunditat una vegada arribem al nostre país. Pensar-hi m’avergonyeix.

No trigarem gaire en arribar a la nostra destinació: Stockholm.

Arribem a Bergen

L'objectiu de la jornada era tenir el primer contacte amb la ciutat de Bergen, una ciutat d'uns dos-cents vuitanta mil habitants repartits en una gran extensió, la qual cosa fa que no es vegi aglomeració de cases, però sí de persones, gràcies als estudiants universitaris, que varen començar el curs la setmana passada, i els turistes que la ciutat atrau.

Un dia més les previsions meteorològiques s'han complert, i el dia ha estat esplèndid, amb un cel ben blau i un sol que ens ha acompanyat fins a la posta, un fet que pocs visitants aconsegueixen, atès que és una situació anormal. Segons ens han explicat, a Bergen pot estar-hi plovent sense parar, nit i dia, ni un segon durant setmanes i setmanes. El rècord és de 85 dies sense parar de ploure, l'any 2007.

El trajecte fins arribar a Bergen ha estat una altra demostració de la bellesa natural d'aquest país. Més cascades espectaculars, llacs i fiords, i la visita a una església medieval a la ciutat de Vik, que no és Vic.

En arribar a la ciutat de Bergen hem fet un tour de reconeixement, en autocar, per ajudar-nos a decidir les principals curiositats i centres d'interès a visitar durant aquest dia i mig que hi serem. Després hem pujat en funicular a un de les set turons que voregen la ciutat, i gaudit d'una panoràmica de la ciutat que pocs visitants han pogut veure per la pluviositat de la ciutat.

Havent sopat, una passejada nocturna i cap a l'hotel a escriure el post. Demà visitarem la casa-museu d'Edvard Grieg i els principals carrers del Bergen antic, i al captard volarem cap a Estocolm on acabarem la nostra experiència als països bàltics.

Passejada pel glaciar Jostedal

A mesura que passen els dies anem aprenent a diferenciar els llacs dels fiords, i avui encara més perquè anàvem a visitar el glaciar més gran d'Europa, o millor dit, una de les 9 llengües del glaciar Jostedal, i les aigües que baixaven tenien un color blau turquesa, aparentment més dens que les d'un riu a la plana, convertint els llacs en un to inconfusible.

L'objectiu principal de la jornada era trepitjar el glaciar Jostedal i gaudir del seu blau intens, i ens calia un bon dia, que la pluja fes una treva, i així ha estat. Les previsions eren aquestes, però sempre tens por de canvis de darrera hora.

La sensació que he tingut en trepitjar el glaciar ha estat una mica de tristesa, perquè m'he adonat del ritme de desgel, que entenc preocupant. Per altra banda també em sentia content perquè teníem la sort de respirar i emocionar-nos amb aquests paratges tan encantadors. L'ambient era molt distès i agradable i el sol ens permetia contrastar els colors.

Havíem assolit el repte i ara, de tornada a l'hotel, ens deixaríem caure al poble d'Urnes, per visitar l'església de fusta més important del país, que està catalogada com a patrimoni de la humanitat. Va ser el primer edifici noruec catalogat per la UNESCO. És l'església més antiga que es conserva. La visita ha estat interessant, amb una explicació de la seva història que ens ajuda a ampliar el nostre sac del coneixement.

La jornada ha acabat amb un bon sopar a l'hotel d'aquests dos dies, i demà sortirem cap a la ciutat de Bergen, on visitarem la casa-museu del compositor Edvard Grieg.

L'última cabina supervivent

M'he quedat amb la notícia sobre l'última cabina telefònica de Barcelona. En concret es tracta de l'única cabina del model de portes que queda, que molts recordem de fa molts anys, però que no sabem dir quan la vàrem utilitzar per darrera vegada. Nostàlgia?

Una veïna engega una campanya per salvar-la i proposa que els beneficis es destinin a Arrels Fundació, i la premsa se n'ha fet ressò. Per al meu blog és un parèntesi a tanta notícia relacionada al moment polític català, només distret pels moviments del president dels EUA.

Recordeu la pel·lícula "La cabina"? protagonitzada per José Luís López Vázquez. Una pel·lícula que vàrem poder veure per televisió espanyola l'any 1972. Han passat molts anys!

Veurem com acaba la iniciativa d'aquesta veïna i si aconseguirà salvar la cabina, si formarà part d'un museu històric, o bé podrà continuar funcionant, malgrat que gairebé tots tenim un mòbil a la butxaca, i utilitzem més el whatsapp que les trucades de veu.

El Temple d'August

Avui, fent un parèntesi a la feina, hem fet de turistes a casa nostra i hem gaudit de l'experiència de passejar amb els ulls oberts, sense cap pressa, tot badant i contemplant el paisatge urbà de Barcelona. Permeteu-me que sigui positiu i deixi de banda els mil problemes que de ben segur té la ciutat. La nostra capital té racons interessants i meravelles arquitectòniques. 

No és estrany que al cap de l'any el nombre de visitants a la ciutat de Barcelona sigui tan alt. Avui els carrers de Barcelona estaven plens de forasters, molts d'ells en grups, la majoria estudiants ben joves, però no només.

Pràcticament tot el que he vist no era la primera vegada que ho visitava amb l'excepció del Temple d'August, amb les espectaculars columnes. La M. Àngels portava el timó i l'experiència d'haver programat la mateixa passejada fa poques setmanes amb els seus alumnes d'ESO.

Ho hem comentat mentre observàvem els monuments tan ben conservats i cuidats. Sens dubte que les coses no surten perquè sí. Cal tenir les idees clares, i treballar-les. No totes les ciutats i pobles del nostre país ho han tingut tan clar. Si be és cert que sense la base, sense la història, és difícil presentar una gama tan exhaustiva del passat arquitectònic, però amb enginy es poden treballar moltes idees.

La sensació de la matinal pels carrers històrics de Barcelona ha estat de plaer i ens ha fet venir ganes de repetir-ho en altres indrets i ciutats del nostre país: Girona, Tarragona... El nostre país és molt petit, però farcit d'història i un museu a l'aire lliure digne de ser visitat.

Deconnectat 3

I ja en van tres. Avui tocava que plogués, però tot just m'ha esquitxat les ulleres. Molt de vent i potser per això els núvols no s'estaven quiets. Sense notícies del món ni de la canalla. Tot fa pensar que va bé.

Cansats, força cansats, i és que les vacances esgoten. Després caldrà recuperar-nos. De l'est a l'oest, atravessant el mur imaginari. Avui hem començat amb els museus. Diuen que n'hi ha uns set-cents. Només n'hem fet dos i demà caldrà continuar. No els farem pas tots. Visitar museus és esgotador, sobretot si tens llargues explicacions per a cada objecte. Les auto-guies van molt bé, però allarguen l'itinerari.

Després més passejades per diferents racons de la ciutat. Hem tornat a sopar al barri jueu, i em seguit novament un tram del riu. No tenen platja, però se la imaginen. Col·loquen les amaques al costat del riu i somien.

Avui més desconnectat que mai. Ja m'ho explicareu.

Del diàleg entre Mas i Junqueras en podem treure molta informació

Diada de reis tranquil·la amb dos esdeveniments tradicionals: la Pasqua militar, presidida, però per un rei nou, i el sorteig del "Nen" que ha repartit alguna quantitat de diners a Catalunya, tot i que el primer premi ha anat a Madrid.

Els militars estimen Catalunya i ens volen obrir un museu militar perquè en puguem gaudir. No seria el primer museu militar que visitaria, però us haig de dir que no és l'estil de museus que m'agrada visitar. De totes maneres no hi tinc cap inconvenient. El que no sé, però és si les ganes d'obrir aquest museu són perquè de veritat compten amb nosaltres, o bé és una manera de contrarestar l'efecte del sobiranisme. Potser creuen que obrin el museu frenaran la nostra dèria de sortir d'Espanya.

Ahir es varen reunir el president Mas i en Junqueras i sembla ser que continuen en desacord. Algú està molt neguitós per aquest temps que considera perdut i donen la culpa al president. Jo, a la meva manera de veure-ho, si hi ha culpable considero que són els dos, perquè cap d'ells accepta la proposta de l'altre. De totes maneres són opinions que circulen i que en algun cas inquieten.

Jo penso que la pausa o parèntesi d'aquests dies no és negativa, i ho penso perquè crec que tots els moviments realitzats fins ara han anat acompanyats d'un excés d'optimisme, per part del sobiranistes, i ara potser servirà per posar els peus a terra.

Una cosa és el dret a decidir i l'altra el resultat del referèndum. El dret l'hem de defensar passi el que passi i segur que ens hi ajudarà més gent que la dels partits sobiranistes. Els resultats d'un referèndum sobre la independència són molt dubtosos. No està gens clar que el Sí, Sí tingués majoria en aquests moments. No sóc dels qui creuen que falta diàleg amb Madrid abans de prendre la decisió de convocar el referèndum o les eleccions plebiscitàries, sinó que penso que no s'ha treballat suficientment a casa nostra. Que ICV no hi estigui a favor és senyal que l'objectiu no està prou madur.

Ja m'està bé que Mas i Junqueras continuïn negociant, i així d'aquesta manera veurem realment què volen i quin paper pretenen jugar en el futur del nostre país. Potser al final ens adonarem que totes les mogudes ciutadanes han estat un engany en mans dels nostres polítics. Temps al temps.