Som tot ulls amb els preus!

Aquests dies tot són mirades cap al nou any i en concret a com evolucionaran els preus. Qualsevol excusa és bona per apujar-los, i quan arriba l'1 de gener són molts els productes que se'n veuen afectats. Ahir ja comentava les exclamacions del PP per la decisió del govern socialista d'apujar l'IVA de les factures de la llum i el gas, però no són només aquests dos subministraments els que modificaran preus, sinó que hi ha tota una sèrie de serveis i manteniments anuals que ho aprofiten per apujar els preus. Sumant-ho tot, la diferència entre el desembre que estem a punt d'acabar i el gener pot ser realment important.

    I avui llegíem una notícia que per a una bona part de les famílies pot ser prou interessant. Em refereixo al preu de l'euríbor, que marca el tipus d'interès de les hipoteques i préstecs immobiliaris. Segons diuen, després de molts mesos, l'euríbor ha començat a baixar repercutint en les revisions que a partir d'ara es facin, sobretot les revisions trimestrals, perquè ara fa un any el l'euríbor anava més car.

    L'increment del cost de les hipoteques degut al fort increment de l'euríbor del darrer any, ha estat un impediment per a la compra de nous habitatges, sobretot els joves que volien emancipar-se i que s'han hagut d'inventar la manera de formar una nova família, ja que no hi ha tants pisos de lloguer com caldria, i sobretot de lloguer protegit, que dimarts també comentava en aquest blog.

    Agafem aquesta notícia amb pinces, però celebrem que hi hagi alguna cosa en positiu, i que d'alguna manera pugui servir per alleugerir la salut econòmica de les famílies, compensant l'augment de preus que ens arribarà de tots cantons.

    La senyora Christine Lagarde, directora del Fons Monetari Internacional, que amb la seva cara ja ho diu tot, ha estat molt reticent a fer qualsevol concessió a la ciutadania sacrificada i empantanegada. Ara, fins i tot ella, pronostica una possible reducció del preu del diner. Si ella ho diu, potser serà veritat, i podrem començar a respirar.

    Tot i així estarem molt atents. Perquè, per exemple, el president del govern espanyol va anunciar el manteniment de l'IVA de productes bàsics a zero. Però jo, com ja vaig dir en el moment que es va prendre la decisió, encara no he vist que aquests productes baixessin de preu, però sí que en el moment que recuperin l'impost, segur que ens n'adonarem. Es dicten normatives, però ningú surt a comprovar que es compleixin. Es treu l'IVA del pa, i el preu del pa no es toca. Qui es queda el guany?

Els grans beneficis de la banca

Aquests dies els diferents bancs espanyols informen als seus accionistes sobre els beneficis obtinguts el darrer exercici. La majoria d'ells es vanaglorien dels resultats assenyalant en molts casos que es tracta de rècord de beneficis. Una noticia que de ben segur es valora positivament per part dels accionistes, però que no deixa de sorprendre i molestar a moltes persones, sobretot les que més problemes estan tenint per subsistir, degut, bàsicament, a l'encariment dels productes i sobretot del cost de les hipoteques.

Sense oblidar que la banca és una activitat privada i que per lògica ha de buscar els beneficis, també és cert que la nostra relació amb la banca no es del tot lliure i voluntària. Si treballem amb els bancs és en bona part per obligació. Imagineu-vos la vostra vida sense contactes bancaris. Com pots cobrar la nòmina o la pensió? Com pots gestionar la majoria de pagaments a l'administració?

Anys enrere era possible prescindir dels bancs, però ara no ho és. I això ens porta a preguntar-nos si la pròpia administració fa obligada aquesta relació amb la banca, no hi hauria d'haver algun tipus de contraprestació? No caldria considerar-la com una empresa bàsica i com a tal tenir certes prestacions socials que la diferenciessin d'una empresa totalment privada?

No entro a parlar dels diners públics que es varen utilitzar per salvar la banca. Si entréssim en detalls potser acabaríem dient que l'Estat ens ha estafat, beneficiant una empresa privada, que no tenim cap més remei que treballar-hi i pagar-ne els costos que se'n deriven.

La banca no és l'única empresa privada amb qui ens relacionem sí o sí. Podem pensar en les empreses de subministrament elèctric, del gas, o l'aigua. Unes empreses que exerceixen un poder i una pressió sobre la població que els governs haurien de controlar amb més força. No n'hi ha prou en pensar amb les famílies vulnerables, sinó també recordar que els beneficis que aquestes empreses obtenen són a costa d'un servei que els seus clients no tenen cap possibilitat d'abstenir-se'n.

Centrant-nos en la banca, considero que els nostres governants haurien de ser més estrictes a l'hora de valorar el servei que ofereix a la gent, i sobretot els costos que imputen a la gent, la majoria dels casos per serveis que no en podem prescindir.

És bo per un país que les empreses obtinguin beneficis. Cal ser positius, però convé tenir en compte d'on surten i com poden revertir millor a la població, perquè la satisfacció dels banquers i accionistes pugui ser compartida per més gent.

La sequera i l'alça de preus, dues preocupacions més

En plena guerra europea, la sequera i l'increment de preus al consum són dos aspectes a tenir en compte i que preocupen a tothom. No cal dir que la guerra s'emporta la majoria de titulars, i ens colpeixen. Se'ns fan molt presents les imatges que ens arriben d'Ucraïna, amb un treball excel·lent dels diferents corresponsals destinats en aquest país. Malgrat tot, no podem deixar de pensar en la situació en què ens trobem, amb una sequera que porta molts mesos intensificant-se, i amb una apujada de preus, que tot fa pensar que encara aniran més a l'alça, en bona part pel conflicte de l'est d'Europa.

És important que les autoritats monetàries i els polítics responsables de conduir el nostre país, i Europa en general, estiguin preparats i atents a l'evolució del mercat i les conseqüències que això comporta als preus dels productes i, de rebot, a la pèrdua del poder adquisitiu de les famílies, a l'increment de les hipoteques, del lloguer de les cases, etc.

Les dades que han aparegut sobre l'IPC del mes de febrer són força alarmants, encara que entesos en la matèria consideren que no cal extremar la por, però sí estar a l'alerta pel que pugui passar els propers mesos.

La sequera és l'altra preocupació a casa nostra, un país que repetidament té problemes d'aigua, però que en aquests moments porta massa dies sense ploure, i els embassaments estan molt baixos. Una preocupació per tota la gent que viu de l'agricultura, però de tots nosaltres, que podem arribar en situacions de restricció en el subministrament de l'aigua corrent. Ja hi ha alguna zona de Catalunya que s'ha començat a restringir aquest subministrament.

No podem caure en la desesperació, però sí que va sent hora de prendre decisions sobre el futur del planeta. Penso que totes les mesures que ens portin a l'estalvi energètic seran benvingudes, i convé, sempre que això sigui possible, optar per les energies renovables, aplicant-les a casa nostra. No podem tancar els ulls a una realitat, que és preocupant, però que pot tenir sortides satisfactòries si hi posem les ganes i l'interès per canviar la manera de fer, que no ha estat sempre la més idònia.

L'increment de preus

Paral·lelament a l'aprovació, per part del govern, dels pressupostos per a l'any 2022, vivim una espècie de psicosi per l'augment dels preus dels productes, ja sigui per l'encariment del transport o de les primeres matèries, i al que s'hi afegeixen els problemes que hi ha d'estoc de vidre i cartró. Aquest increment dels preus es considera que anirà a més en les properes setmanes, i els comerciants animen als consumidors a comprar abans de festes, quan es calcula que els preus estaran molt per sobre dels actuals.

Els efectes que té l'encariment de primeres matèries i transport són ampliades pels comentaris que corren per les xarxes, que fan d'altaveu i, en certa manera, contribueixen al mateix encariment. Fins ara els grans magatzems han aturat la crescuda, tot rebaixant el seu marge de benefici, però això té un límit, i si es posen tots d'acord, l'apujada és assegurada.

Els ulls estan posats en els efectes que això pot tenir sobre el preu del diner, que alhora comportaria un increment de les hipoteques, un cop dur per a les persones que tenen contractada una hipoteca amb interès variable. Fa molt temps que el preu del diner es manté a mínims, però tot fa preveure que aquesta situació està punt de canviar i que el preu també s'enfilarà, amb el perill de que caiguem en un procés inflacionista que no tingui aturador a mitjà termini.

Cal que els governs ho tinguin en compte i trobin la manera d'evitar al màxim l'augment de persones en situació de precarietat, sobretot pel que fa a les necessitats bàsiques de subsistència. La pandèmia ha contribuït a fer més gran el nombre de famílies amb problemes per arribar a finals de mes, i si el procés inflacionista arriba, seran més les famílies necessitades d'ajut. La sentència del Tribunal Constitucional sobre la rebaixa de l'IRPF a les rendes més baixes, tampoc hi ajuda.

El Tribunal Suprem en la dinàmica de la disbauxa

Sabem que al final sempre ho acabem pagant tot nosaltres, però ara el dubte era en el com. Em refereixo a l'impost sobre les hipoteques. El Tribunal Suprem havia capgirat la sentència i acordava que l'impost l'havien de pagar els bancs, i ja estàvem rumiant de quina manera ens ho repercutirien. Avui, però sembla ser que el Tribunal Suprem té dubtes, i li fa por les repercussions econòmiques i... podria tirar enrere. Algú em pot dir si això és seriós?

El Tribunal Suprem sempre actua de la mateixa manera? Algú va tenir en compte les repercussions de mantenir a la presó preventiva els nostres polítics i líders socials? No s'ho va replantejar ningú?

Ja he començat dient que d'alguna manera o altra els bancs ens ho repercutirien si se'ls hi feia pagar, però no deixa de ser sorprenent que després de dictar sentència, decideixi ara deixar-la sense efecte per la por que li fa la repercussió de la seva decisió. No és ja pels diners que puguem o no recuperar, sinó per la confiança que ens pugui oferir el Tribunal Suprem, si és que encara algú hi creia.

Un altre exemple més de la realitat judicial al nostre país. Una mostra més que la justícia s'utilitza a favor del poder, del diner, i en contra de la població que religiosament paga tots els impostos. És una realitat que ningú, de manera sincera, pot obviar i que deixa encara més en entredit tot el sistema judicial espanyol. No m'ho crec! No crec en les resolucions judicials del Poder Judicial espanyol! Continuo pensant que a Espanya no s'exerceix correctament la Justícia, i molt probablement és perquè no s'ha fet neteja dels hereus del franquisme. No s'ha democratitzat.

Tanquen les botigues de tota la vida

Aquests dies és notícia el tancament de botigues de llarga tradició i història, per l'entrada en vigor de la nova llei d'arrendaments que multiplica per molt els imports dels lloguers que els propietaris poden exigir a partir del dia 1 de gener.

A la premsa han sortit els exemples més emblemàtics, però la normativa que s'aplica a partir d'aquest any afecta a moltes més botigues que no sortiran als diaris, però que suposaran un canvi important per a moltes famílies, moltes de les quals hauran de tancar el seu negoci.

Com totes les lleis, tenen els seus pros i contres, afectant de manera diferent a les persones i famílies. Els propietaris d'aquests locals feia molts anys que cobraven unes xifres avui dia ridícules, i probablement els llogaters en treien una gran rendibilitat. Ara, quan els propietaris han pogut fixar el preus d'acord amb el temps que vivim, són els llogaters els que veuen com el seu marge de benefici es redueix, o fins i tot es fa impossible continuar treballant.

Al nostre país els lloguers d'habitatges sempre ha representat un percentatge molt baix respecte a la compra. Molts han pensat que per el preu que pagarien el lloguer, era molt millor invertir en la compra que al cap dels anys et quedava teu. Després hem vist què ha passat amb les hipoteques i els desnonaments, però la idea era clara. Avui encara, trobar un pis de lloguer no és del tot fàcil.

Tornant als locals, cal veure que en les grans ciutats, on els preus són més alts, cada vegada hi haurà més un tipus de comerç, gens autòcton, perquè només les grans empreses podran permetre's el luxe de llogar locals a les vies més importants de les ciutats. Això és el que hi ha i poca cosa s'hi pot fer. Les mesures governamentals no són ben vistes avui, i anar en contra dels petits propietaris tampoc és realment just. Trobar el punt mig... és prou difícil.