Avui pensava que una de les riqueses del món és la diversitat cultural que trobem si ens desplacem d’una punta a l’altra, però la mateixa facilitat per moure’t d’un lloc a l’altre et permet concentrar aquesta diversitat en un territori, en un país o nació. Sempre s’ha dit que Catalunya era una terra d’acollida i en certa manera és cert que hi trobem persones procedents de diferents parts del planeta.
Aquestes concentracions, a part d’enriquir-nos també comporten alguns problemes. No sempre som capaços d’acceptar la diversitat i fem difícil el necessari encaix. A vegades penso que els humans som tan rucs que aquelles coses que són positives, que ens poden ajudar, les acabem convertint en obstacles, en motiu de conflictes.
Parlem sovint del fet migratori que estaria molt relacionat amb el que estic dient, però avui em centro en la riquesa del pòsit cultural i de tradicions de les persones vingudes d’arreu del món. Podem parlar de multiculturalitat, però jo prefereixo la interculturalitat. Una cosa multuosa acaba essent simplement la confluència, a vegades no gaire positiva i ordenada, de moltes coses. La interculturalitat parla de la interrelació entre les cultures i aquí, al meu entendre, és on radica la riquesa.
Tot i que la globalització ha tendit a uniformar-nos, encara podem ser capaços de salvar aquells trets històrics i culturals que ens ha definit, que hem mamat i que podem aportar a la civilització, sobretot en el seu component social, avui que l’individualisme predomina. Saber valorar les diferències és la base de la convivència, i no acceptar-les és la font de la violència.
