Inflar el currículum

Aquests dies tot són comentaris sobre el currículum de polítics i alts càrrecs de l'administració pública, fins al punt que frega el ridícul. Sembla que els nostres polítics s'han dedicat des de fa temps a elaborar un currículum personal que no s'ajusta a la realitat. Es posen títols, llicenciatures i màsters que no han fet mai, i que com a molt es tracta de cursos o sessions sobre temes diversos. Consideren que si es diu que un és llicenciat en aquella matèria fa molta més patxoca.

És trist que hi hagi gent que per donar-se importància s'hagi de crear un historial acadèmic fals. No sé si es tracta de persones amb l'autoestima molt baixa, però el fet és que en lloc d'avergonyir-se de no saber comportar-se ni políticament ni social, només busquin inflar el currículum per figurar per sobre dels altres.

No es tracta de col·locar-se medalles per obtenir un càrrec, ja que acostumen a ser persones nomenades a dit. No hi són ni pels mèrits ni pels títols, però això sí, queda molt bé dir que tens aquells estudis. I així anem.

No m'he dedicat a fer un llistat de tots els personatges que han mentit en el seu currículum, però no hi ha dia que no es parli d'un polític, ja sigui electe o càrrec de confiança, que ha d'esborrar allò que deia perquè és fals. Si tiréssim enrere recordaríem casos sonats de polítics a qui es va descobrir l'engany, i com se'n va parlar. Avui en són tants que ja gairebé passen desapercebuts, llevat que ocupin alts càrrecs. 

El problema de les coses que es generalitzen és que passen a ser insignificants. No deixen de ser un detall que a la llarga la gent acaba oblidant. És bo que insistim a conèixer qui ens està enganyant, però sobretot, que ens adonem si la seva manera d'actuar, les seves aptituds per ostentar un càrrec eren les adequades. Al capdavall, els títols, si no hi ha un fons personal que avali les competències adquirides, no deixen de ser paper mullat. Un pot tenir molts títols i ser un negat en tot. També en la política. D'altres, amb menys títols poden ser els millors per tirar endavant un projecte. El problema, finalment, és l'engany. Qui t'enganya no et mereix confiança, i el millor que pot fer, a part de rectificar el seu currículum, és fer un pas al costat i quedar-se a casa. Ha deixat ben clar quin peu calçava!

Una mirada de reüll als Jocs Olímpics

Tot i que m'ho miro de lluny, ja que no soc aficionat a l'esport, tinc la impressió que els jocs olímpics de París estan voltats de polèmica. Segurament això és el que la premsa comenta, per fer una mica de safareig, i probablement no és representatiu del que està passant realment. Llegeixo notícies crítiques amb l'organització, càstigs a atletes, pel seu mal comportament, el Sena més brut del compte, actes xenòfobs, i molt patriotisme.

M'imagino que el context històric ajuda a radicalitzar el patriotisme malentès. Perquè una cosa és defensar un país, els seus representants, el seu treball i esforç per assolir les medalles, sempre amb esperit esportiu i net, i una altra les picabaralles i enfrontaments en defensa d'uns colors, menyspreant els altres, insultant-los i considerant-los enemics en lloc d'adversaris.

Vull pensar que tots els països estan més o menys en la mateixa situació, però els espanyols, que els tinc més a prop, tenen una gran necessitat de poder demostrar als altres que són els millors. És un orgull malaltís, perquè prioritza els resultats al treball de tota una vida, a les condicions en què es mouen els nostres atletes, a la formació i dignitat d'aquests.

Potser no ho estic mirant bé i em deixo portar per prejudicis, però la meva impressió és aquesta, i al final no sé si riure o plorar. Podríem pensar el mateix dels esportistes catalans. La nostra premsa, la pròpia, té molt interès a recalcar si els competidors, i encara més els guanyadors, són catalans o no ho són. Es pot entendre, però es porta a uns extrems que no són saludables.

No hi he perdut ni cinc minuts mirant cap competició, però trobo molt bé que una gran majoria hi dediqui hores. Res en contra de l'esport, i tot el que facin per potenciar-lo ho trobaré ben fet. Només faltaria que a tothom ens agradessin les mateixes coses i en la mateixa intensitat. Sí, però, que m'agradaria que es contemplessin els jocs sense tanta passió, valorant les actuacions dels esportistes al marge de la seva nacionalitat. I en tot cas que ens serveixi per analitzar què ens fa falta perquè al nostre país els atletes ho tinguin més fàcil per preparar-se i assolir millors marques. L'esport és sinònim de salut, però la passió desenfrenada pot comportar problemes greus.

Billy el Niño i Podemos

L'entrada de Podemos al govern espanyol no és gratuïta i no hi ha dia que no se'n pugui parlar, perquè ho paguen dia rere dia. Avui ha estat el vot contrari a donar a conèixer l'historial de l'exinspector franquista a qui l'any 2018, no fa tant, es volia deixar sense medalles per un reconeixement indigne a la seva feina al cos de policia.

Què passa amb Podemos? Les paraules se les emporta el vent, i les promeses esdevenen una farsa mal dissimulada. De qui ens podem fiar? En política ja es veu que de ningú. De Pedro Sánchez ho sabem des del primer dia, però de Pablo Iglesias es podia esperar una altra cosa. Ha estat just tocar poder i adonar-nos que és fals com tots els altres. 

La gràcia que Podemos entrés al govern era observar com resolien els petits conflictes del dia a dia amb el seu soci de govern. De seguida ho hem descobert, i sembla ser que la tàctica és afluixar i fer marxa enrere de molts dels seus principis ideològics. 

Diuen que en posterioritat a la votació, quan ha rebut tantes crítiques, ha manifestat que havia estat un error. M'agradaria saber de quin error em parla, si del sentit del vot, o d'haver quedat en evidència davant dels seus i dels altres. 

No serà la darrera vegada que veurem contradir-se en la seva gestió pública. És molt diferent governar que estar a l'oposició. Quan no es tenen responsabilitats de govern és fàcil opinar i criticar. El més difícil és mantenir-se coherent quan tothom et mira perquè tens poder de decisió.

Els partits polítics s'apunten al carro per fer-se estimar

No tenen vergonya i tots fan el mateix. Sí, tots fan el mateix! Els partits polítics s'apunten al carro quan les coses els van a favor o, el que és el mateix, van en contra de l'adversari. Aquests dies ho hem vist amb exemples ben clars. C's, i el seu líder Albert Rivera, quan han vist que la reclamació per a la igualtat de tracte de les dones ha estat un èxit, han corregut a posar-se medalles i voler enredar-nos. La seva actitud inicial no era aquesta.

Ho veiem en el PSC, quan ha vist que els jubilats han omplert carrers de ciutats de tot el país, ara corren a defensar-los i fer veure que fan una oposició clara al PP, per a la millora de les pensions. No ens enganyen. Ja els coneixem a tots. Sempre fan el mateix. El PSOE ha governat amb majoria absoluta i no ha fet cap pas que ara pugui reclamar-li al PP.

Malauradament, les accions dels partits en el govern han consistit en maquillar allò que es vol fer creure que està en vies de resoldre's, per no avançar en res. Per incapacitat o impossibilitat de prendre mesures dràstiques contra la injustícia, el tracte diferent a col·lectius, territoris o classes socials, no ho han explicat bé, sinó que han intentat dissimular. Després ens demanen el vot.

Tot això provoca desafecció i si darrerament la participació electoral ha estat alta, no ha vingut per la confiança en els nostres polítics i la seva voluntat de fer canvis, sinó pel Procés i l'interès d'ambdues parts per no quedar enrere.

El panorama polític a Espanya, però també a Europa, no és atractiu, sinó més aviat preocupant. El retorn al feixisme, a posicions populistes que no porten enlloc, pronostica un futur negre per a la generació dels nostres fills. Ens falten bons polítics, però sobretot coherents i amb ganes de resoldre aquells problemes que s'estan solidificant i ens deixen atrapats.