Quan un articulista en té un bon coneixement

Acostumo a llegir el diari, ara digitalment, i m’entretinc estones amb articles que em resulten interessants. A vegades em pregunto què té aquest articulista que m’agrada especialment el que escriu? El tema que tracta és una part important i que em motiva a seguir llegint, però hi ha quelcom més. Un mateix tema em pot agradar més segons qui l’escriu. Per què?

He arribat a la conclusió que la importància perquè un article o fins i tot una notícia t’agradi especialment és la contextualització, les referències històriques, tot allò que forma part del text i que t’ajuda a entendre el que està succeint.

Penso en aquests moments en l’Enric González i els seus escrits al diari ARA. No me’n perdo cap. No només és interessant la seva opinió respecte al tema que tracta, sinó que el coneixement que en té, el context en què ho situa i ho relaciona, et fa aprendre coses que probablement desconeixies o que no ho relacionaves directament.

No sé la política o criteris que segueixen les direccions dels diaris a l’hora d’escollir els seus articulistes. M’imagino que persegueixen aquells que els mereixen confiança i valoren la seva opinió i coneixements. Probablement, tampoc n’hi ha tants que excel·leixin i llavors et trobes amb uns quants col·laboradors que deixes de seguir perquè no t’interessen.

Els lectors opinen i se’ls ha de respectar, no pas moltes de les coses que comenten. Quan es tracta d’un bon articulista el to i contingut de les intervencions és totalment diferent de quan qui escriu no et motiva ni t’aporta gairebé res de nou.

No ho mireu a l'ARA!!!

Em molesta molt que es facin malament les coses, i encara més si això pot arribar a perjudicar a algú. Malauradament són massa les ocasions en què t'adones que no es fa la feina ben feta i això d'alguna manera s'ha de denunciar.

    El diari ARA ha fet el seguiment del sorteig de la loteria de Nadal i ha donat l'opció de mirar si el teu número tenia premi o no. Tot i que enguany no he comprat ni una participació he fet la prova de si funcionava o no aquesta comprovació i he vist que no ho feia bé. És per això que aviso a tothom que en un primer moment hagi fet la comprovació, que no estripi el dècim i ho torni a mirar en un altre mitjà de comunicació, o al mateix diari ARA una vegada ha canviat l'aplicació.

    Fa massa temps que l'ARA no em mereix la confiança dels primers anys. Jo diria que amb la mort del seu director i fundador Carles Capdevila, el diari va començar a anar de baixa. Hem perdut a bons col·laboradors, i en tenim uns quants amb escrits que no interessen, amb afirmacions que no sempre són contrastades, i una direcció que potser no és la millor a que podríem aspirar.

    És una llàstima que a Catalunya no tinguem uns mitjans de comunicació amb qui confiar. Ja veiem què passa a la resta d'Espanya, amb una premsa que desinforma, totalment anticatalana i amb moltes ganes de perjudicar-nos. Si a casa no som capaços de crear i mantenir uns mitjans de comunicació potents i professionals, potser que ens ho fem mirar.

    L'exemple d'avui de la comprovació dels premis és això, un exemple, però se suma a tot el que dia rere dia observes en aquest diari, que en lloc de millorar, més aviat empitjora. Dit això, haig de reconèixer que encara no he perdut la paciència ni la confiança en que la cosa pugui millorar. És per això que mantinc la subscripció i aprofito allò que és aprofitable, que alguna cosa hi trobes, però et sap molt greu veure errors com el d'avui, o escrits de col·laboradors que són infumables. Els intento llegir tots, però... a vegades requereixen molta paciència i bona voluntat.

    Mentre escrivia el post, l'ARA ha canviat l'aplicació per comprovar el resultat del sorteig, suposo que incorporant l'eina de Loterias y Apuestas del Estado, i d'aquesta manera serà més fiable. Seria bo que analitzessin per què abans no funcionava, i mirar de no improvisar tant i fer bé les coses des del començament.

Els nostres diaris

Al llarg dels anys he estat lector i subscriptor de diferents diaris. Si bé és cert que no és la mateixa situació la d’ara si ho comparem amb quaranta anys enrere, en tot moment he volgut valorar el contingut dels diaris que llegia, la seva intencionalitat, la transparència i la riquesa de les aportacions dels seus professionals i col·laboradors. La pressió que reben avui els diaris amb l’existència de les xarxes socials i la facilitat que tens de rebre informació immediata des de l’altra punta del món, fa que els actuals periodistes no ho visquin de la mateixa manera que els seus antecessors.

Com totes les coses de la vida, els diaris passen èpoques i no sempre assimilen els canvis ni s’hi saben adaptar amb la mateixa facilitat i professionalitat. Sempre hem dit que la premsa espanyola està molt esbiaixada a la dreta, i una dreta molt extrema amb serrells poc democràtics, amb una tendència a l’engany interessat ja sigui políticament o econòmicament. Catalunya ens semblava una excepcionalitat i que teníem un ventall més ric de periòdics. 

Actualment soc subscriptor del diari ARA, després de deixar-ne alguna altra i també de deixar de llegir de manera sistemàtica altres periòdics. M’hi vaig subscriure en el moment que va néixer, amb l’esperança que la dinàmica i tarannà del seu director ens oferiria un diari proper i voltat de bons professionals i col·laboradors. 

Darrerament, i això no és de fa quatre dies, sinó d’uns quants mesos, he tingut molts dubtes a l’hora de mantenir la meva subscripció, també per la inexistència d’una alternativa que m’il·lusionés. Cada dia que passa tinc més dubtes, per la línia que ha pres últimament i els articles de periodistes de plantilla i amb càrrec al diari. Només la qualitat d’escrits d’alguns dels seus col·laboradors ha frenat la meva intenció de deixar la meva subscripció. 

Potser el que demano a un diari avui no es pot exigir a cap editorial, i m’hagi de conformar en una lectura amb moltes suspicàcies, marcant distància i sense esperar grans treballs periodístics. Potser és això, però en tot cas no sé si hi estic prou disposat. Permeteu-me, per acabar, que us recomani la lectura dels articles d’avui de Ferran Sáez i Josep Ramoneda, i en canvi ometre el d’Ignasi Aragay, una vegada més prescindible.

Un dia trist per als subscriptors de l'ARA

Avui em fa vergonya reconèixer que soc subscriptor del diari ARA des del primer exemplar, quan el director n'era en Carles Capdevila i el projecte molt més ambiciós i interessant del que pugui ser avui. Ahir opinava sobre el descens del nivell dels col·laboradors actuals de la secció d'opinió, i avui hi haig d'afegir a tota la direcció.

M'ha sabut molt greu veure que a la portada del diari, de manera prou manifesta i contundent, sortia la notícia de la nova cançó de la Shakira. No l'he escoltat ni hi tinc cap interès per fer-ho. Només sabent de què va ja en tinc prou com per deixar-ho de banda. Però, a més, em fa ràbia que se'n faci tant de ressò, i que sigui el diari on hi estic subscrit, que en parli a primera pàgina, encara em sap més greu.

Ja fa temps que observo un empobriment dels continguts del diari ARA, i em fa replantejar si continuo donant-li suport econòmic, amb la meva subscripció. La veritat és que no trobo cap alternativa clara que em faci donar-me de baixa, però és cert que ho tinc present molt sovint, sobretot quan estic llegint tot el seu contingut diari.

Avui, fins i tot l'Antoni Bassas, que juga un paper important al diari, ha utilitzat la seva columna per parlar del mateix tema. Sembla que no hi hagi coses més importants de què parlar, com per estar malgastant temps i recursos amb notícies d'aquest nivell i interès. Potser és que calculen que els lectors de l'ARA tenen ganes de conèixer més detalls de la popular cantant, però sobretot de les disputes i rancúnies amb el seu ex. Si és així, jo dec ser dels pocs lectors que no hi vull dedicar ni un segon.

Ens queixem molt dels nostres polítics, però potser caldria analitzar què més hi ha al nostre país que valgui la pena canviar i millorar. La premsa, per exemple, cada vegada és menys interessant, i no crec que sigui per manca de bons periodistes, però sí per una mala orientació i assessorament.

Tant de bo que les coses canviïn, i que tots siguem més crítics i donem a conèixer la nostra opinió, per veure si els responsables, en aquest cas del diari ARA, s'adonen que potser no ho estan fent tan bé com caldria i suposen. Avui és un dia trist per a la comunitat de lectors i subscriptors del diari ARA.

Més sobre el diari ARA

Avui m'he entretingut a llegir els comentaris que han aparegut a les xarxes socials sobre la censura, per part del diari ARA, de l'article de qui era col·laborador seu, en Xavier Roig. Abans d'ahir ja vaig escriure sobre el tema, però no en tenia prou coneixement. Només sabia l'opinió d'una banda. Avui no és que sàpiga gaire més, però almenys he pogut constatar que realment el diari ARA havia censurat l'escrit.

Personalment em sap greu, perquè tal com deia en l'altre escrit, en sóc subscriptor des del primer número, però també deia que no em va agradar el nomenament de l'actual directora, i així vaig intentar manifestar-ho a en Carles Capdevila, encara que probablement no li va arribar el missatge.

La censura no és bona i en aquest cas considero que no ha estat encertada. No hi he trobat la gravetat dels insults que manifesta la directora de l'ARA, i en tot cas sempre queda clar que és l'opinió de qui signa l'escrit.

També em sap greu que Xavier Roig deixi de col·laborar al diari, perquè els seus escrits m'acostumaven a agradar i els podia subscriure gairebé tots. Tots sabíem que l'articulista era molt apassionat amb els seus judicis i opinions, i que era molt coherent amb tot el que deia. Qui no hi estava d'acord podia discrepar-ne o bé deixar de llegir-lo, però censurar mai és bo.

Tot i la meva opinió sobre qui està al capdavant del diari, no he pres la decisió de donar-me de baixa, i confio no equivocar-me. Hi ha bons col·laboradors encara, i tampoc tenim tanta premsa alternativa que poguem canviar fàcilment. Sí que m'agradaria, però, que els fets ocorreguts servissin per fer una reflexió i canviar la manera d'actuar. Si la tònica és la mateixa amb la resta de col·laboradors, ens trobarem amb més desercions, o bé amb articles superficials i poc crítics amb la situació política actual. 

Què ha passat amb en Xavier Roig i el diari ARA?

M'ha sobtat la informació sobre la censura del diari ARA a un article de Xavier Roig, a qui sempre he llegit. Sóc subscriptor del diari des del primer dia i em sap greu que passin coses com aquesta. Vull esperar a conèixer l'opinió i versió de la directora de l'ARA abans de pronunciar-me en un sentit o altra, però d'entrada qualsevol censura no és una bona opció i deixa en evidència el censurador.

Recordo que en vida d'en Carles Capdevila, em vaig manifestar en contra de la decisió de nomenar Esther Vera com a nova directora de l'ARA. L'opinió que jo tenia d'ella, potser errònia, no era gaire favorable a aplaudir la decisió. No sé si ara es confirmaran els meus dubtes sobre l'encert d'aquella decisió.

En els primers anys de la meva subscripció a l'ARA la vaig compartir amb La Vanguardia, un diari que només llegia gràcies a alguns dels seus col·laboradors, però que al final ja no ho vaig poder aguantar més i em vaig donar de baixa, sobretot pel nomenament de qui en va ser director, el senyor Màrius Carol.

Cada vegada és més difícil llegir un diari amb garantia de la seva transparència. Mai he exigit objectivitat, sinó veritat. Ningú és prou objectiu com per convèncer els altres. Tots actuem amb subjectivitat, però ho hem de manifestar i no enganyar ningú. 

Em sap greu la notícia que avui llegia, i encara més després de llegir l'article de Xavier Roig, suposadament censurat per la direcció de l'empresa. Sí que és cert que em va sorprendre desagradablement l'escrit que vaig rebre com a subscriptor des de l'inici. Vaig considerar-lo com un insult a la intel·ligència. No voldria sumar això al fet de la censura periodística.

Si es confirma la censura, i això ens ho ha dir la direcció del diari, haurem de posar en dubte tot el que passa al voltant del diari ARA, i a partir d'aquí decidir què cal fer per donar o no suport a uns periodistes que se'ls espera honestos i transparents en la informació que traslladen als seus lectors.

Canvi de cromos al PSC

Avui hem conegut la notícia de canvi de presidenciable a les llistes del PSC. Iceta fa un pas al costat i cedeix l'honor a l'actual ministre de Salut, el senyor Salvador Illa. S'especula que Iceta ocupi un ministeri en una propera remodelació del govern espanyol. Canvi de cromos.

De fet trobo encertat el canvi des d'un punt de vista estratègic. El PSC, que té tots els números per incrementar el nombre d'escons del Parlament, ha d'esforçar-se per posar-ho fàcil, i Iceta ja està molt gastat i un canvi sempre va bé, sobretot ara que el ministre té molt bona imatge i està molt ben situat dins del partit, amb grans col·laboradors que li fan la feina.

Al meu entendre és un pas important del PSC i una aproximació més al PSOE, amb pèrdua de pes de l'essència història del PSC. És una manera de rematar C's, ara que estan de baixada i amb més problemes a partir de l'anunci de Lorena Roldán, que s'ha passat al PP. Aquesta baixada prevista de C's pot anar molt dirigida al PSC, tret dels quatre que Roldán es pugui endur cap al PP.

ERC no només haurà de lluitar perquè JxCat no el torni a guanyar, sinó per marcar distàncies amb el PSC, que competeix amb ell en l'espectre esquerrà, encara que, si em permeteu, ni uns ni els altres tenen massa res d'esquerres. Qui ostentaria aquesta etiqueta té encara massa problemes interns i es limita a barallar-se per mantenir-se dins del Parlament, amb un pes prou significatiu per no ser considerats testimonials.

Iceta, que no va poder ser nomenat president del Senat, pel bloqueig que va patir al Parlament català a l'hora de designar els seus representants, podrà ara ocupar el càrrec de ministre, si Pedro Sánchez li vol premiar la seva fidelitat.

Vot de vila a Sant Roc

Avui s'inicien els actes de la festa de Sant Roc a la vila d'Arenys de Mar. Són uns actes que destaquen per la gran participació de vilatans, però no com a observadors, sinó com a col·laboradors i actors en diferents facetes. És aquesta gran participació que la fa gran i que ja no puguem batejar-la com la festa petita, després de Sant Zenon, perquè no en té res de petita!

Aquesta nit hi haurà la passejada nocturna dels gegants, amb un recorregut sorpresa per carrers i places de la vila. Són molts els joves que formen part de la colla gegantera, i moltes les persones que en un moment o altre de la seva vida n'han format part. És l'orgull i il·lusió de formar part d'un veïnatge que enriqueix la vida en societat.

Demà tindrà lloc la representació de la pesta a diferents contrades d'Arenys, amb gairebé quatre-cents participants en les diferents muntatges que es podran veure. Es tracta d'una festa amb deu anys d'història que ha anat agafant protagonisme, un protagonisme que només ostentaven els macips.

Serà divendres, el dia de Sant Roc, que més de cent cinquanta macips i macipes recorreran els carrers de la vila ruixant els vilatans per alliberar-los de la pesta. Es tracte d'un vot de vila a Sant Roc, que ens va deslliurar de la pesta. A la tarda macips i geganters es retrobaran per fer una petita desfilada pel centre de la vila.

I tots aquests no seran pas els únics actes que es podran seguir en honor del sant. Que passeu una bona festa!

ERC diu que ho tornaria a fer!!!

Segons llegeixo a la premsa, ERC afirma que tornaria a fer el mateix. Considero que és greu, perquè o bé no reconeixen els errors comesos, o és que ni se n'han adonat. Tornar a fer el mateix voldria dir tornar al lloc on ens trobem ara, i per arribar fins aquí no cal moure's.

Precisament si alguna cosa reclama la ciutadania és que es rectifiqui i es faci millor. Alguns voldrien anar més enllà i d'altres no haver començat. Uns voldrien assolir la independència amb més encerts i els altres voldrien que es deixés de parlar de procés i d'independència. Repetir el mateix no és una bona opció.

ERC referma el compromís amb el referèndum de l'1-O, però seria bo que ho tinguessin més treballat, no pas la diada, que considero que per part dels organitzadors, col·laboradors i votants, va anar molt bé, sinó la continuïtat. Aquells moviments en fals i la incapacitat de reacció, més enllà de fugir o deixar-se atrapar.

I perquè això pugui anar diferent, caldria anar tots a l'una, que no vol dir candidatures unitàries, sinó que cadascú, des del seu àmbit i principis polítics i socials, assumeixi el compromís d'aconseguir un referèndum pactat amb l'Estat espanyol. Més enllà és fer volar coloms.

Que fàcil és viure a l'oposició

Sempre s'ha dit que a l'oposició es passa molt de fred, però no em negareu que s'hi viu molt bé. No he passat per aquesta experiència, però si et fixes en les declaracions i actituds de les mateixes persones des de l'oposició o des de govern t'adones que no diuen el mateix ni es comporten de la mateixa manera.

L'alcaldessa de Barcelona n'és un bon exemple. Si recordem Colau quan teòricament no tenia vocació política i es manifestava contra les institucions i la veiem ara enfrontant-se, com a alcaldessa, a les vagues i manifestacions de diferents col·lectius, t'adones del canvi i de la saliva que s'ha d'empassar.

Però seria injust parlar només de l'Ada Colau, perquè hi ha infinitat d'exemples que corroboren la idea que a l'oposició, o al carrer, es viu molt millor que no pas governant. No s'han de prendre decisions, la majoria de les vegades desagraïdes i poc estimades. Quan no es governa és molt fàcil criticar-ho tot, i posar en dubte la capacitat dels governants.

De totes maneres res d'això serveix d'excusa als polítics que han rebut l'encàrrec de governar, perquè sinó tothom s'hi apuntaria, seria molt fàcil dir que és complicat acontentar tothom. Si Colau va guanyar les eleccions i, encara que en minoria, va ser escollida alcaldessa de Barcelona, ara d'assumir aquest paper i donar resposta a tots els problemes que se li presenten, i no evadir-se ni excusar-se, i encara menys fer la puta i la ramoneta, que sembla ser que és bastant propi del seu equip de col·laboradors. No és estrany que s'ajuntessin amb l'extingida (¿?) ICV.

Gràcies Carles per tot el que ens has ensenyat

Trista notícia a primera del matí quan ens anunciaven la mort d'en Carles Capdevila, una mort que, malauradament, no ens ha vingut de nou, però ens ha causat dolor. La seva lluita infatigable contra la malaltia no el va privar d'escriure i alliçonar-nos sobre les coses més simples, però al mateix temps tant humanes i presents a la nostra vida. Aquelles coses que donem per sabudes i no hi parem l'atenció que caldria.

En Carles va aconseguir que jo trobés el diari que havia estat buscant des de feia molts i molts anys. Un diari, en català, gens sensacionalista, amb bona informació, amb grans documents i treballs periodístics, amb col·laboradors interessants, en defensa del nostre país, de manera clara, però honesta.

La imatge que transmetia en Carles era d'un gran professional i al mateix temps un pare de família, reflexiu i interessat en buscar el perquè de les coses, enamorat de la vida, de les coses senzilles, de la bondat, col·locant-se al costat dels més febles. Un defensor del seu país, del dret a decidir, i detractor  de qualsevol tipus de corrupció.

El diari que va fundar ha jugat un paper molt important de creació d'opinió, però ensenyant sempre les cartes. Ningú no el podrà acusar mai d'haver enganyat, en tot cas s'hi podrà estar en contra políticament. El repte de l'actual direcció del diari és gran, perquè el color que li donava en Carles era molt personal i intransferible. Els que des del primer dia ens hem trobat bé amb l'ARA, voldríem continuar fidels al diari, però això dependrà de l'encert i capacitat dels seus directors, que evitin caure en l'error i defectes de la majoria de mitjans de comunicació.

Sempre he pensat que els grans professionals acostumen a ser unes grans persones. Gràcies Carles per haver permès que et coneguéssim suficientment per aprendre a estimar les petites coses de la vida.

Felicitats Jordi i bon any!!!

Aquest primer post de l'any 2016, el número 3.765 del meu bloc des que el vaig iniciar el 9 de gener de 2005, el dedico al vailet de 3 anys que ha mantingut desperts i amb angoixa molts catalans a la comarca del Pla de l'Estany. En Jordi es va perdre ahir la tarda i sortosament ha estat trobat aquest migdia sa i estalvi. Felicitats Jordi i família!

No us preocupin ni critiqueu els tòpics en què bategem els comentaris sobre la recerca del nen extraviat. Solidaritat. Doncs, sí, som solidaris i ho hem d'escriure, comentar i aplaudir. No només hi ha desgràcies al nostre món, sinó que també hi ha gestos amables, positius i s'han de fer notar.

No pot ser que visquem en un món on la notícia de la premsa i ràdio és sempre negativa, i que quan comentem un fet alegre i positiu, vulguem treure-li mèrit i protagonisme, titllant-lo de cursi. Potser si durant l'any fóssim capaços de buscar aquestes notícies i parlar-ne, aconseguiríem que un grapat de periodistes, que tots coneixem, no visquessin només de la crònica negre.

Aquest 2015 vaig deixar de ser subscriptor de La Vanguardia, per molts factors. La seva línia política, que respecto, em cansava, sobretot des del nomenament de l'actual director, el juancarlista Màrius Carol, però també per la persistència d'alguns col·laboradors, no tots, a criticar tot allò que feia tuf a catalanista. No es tractava tant d'una crítica al president en funcions Artur Mas, sinó al fet català. 

Però també per la participació d'algun cronista local, total mercenari, per cobrar la notícia publicada, rebolcant-se en la misèria i les notícies més obscures, sense dedicar temps als fets positius que succeeixen cada dia. Probablement perquè aquestes notícies no venen prou i els lectors som prou macabres per gaudir de la tragèdia dels altres.

M'he quedat només amb l'ARA, subscriptor des del primer dia, encara que sóc conscient de les seves mancances i també de la seva orientació política. Puc entendre que hi hagi persones que no els interessi, com a mi no m'interessa El Periódico o El País.

I em proposo buscar cada dia la notícia positiva que m'alegri la vida i em faci més suportable tot el conjunt de desastres i calamitats que continuaré trobant als diaris. Desitjo que no en siguin tants com el 2015, i a poder ser, que tots plegats construïm un gran any, que mereixi ser recordat per la història del nostre país.

La corrupció escenificada

Fins i tot la teatralització del govern espanyol amb el fiscal com a protagonista és bo si serveix per descobrir els culpables del frau i la corrupció, i posar-los entre reixes. Malauradament massa sovint veiem escenificacions molt aparatoses que acaben en un no-res. Si només es busca el teatre i fer mal a l'altre sense cap indici o possibilitat de descobrir res de nou, llavors és un engany i no ho hauríem de permetre.

Ningú no es creu que al darrera dels partits polítics no hi hagi frau en el seu finançament. Ara, gairebé ningú no es creu que els partits polítics no tinguin alguna responsabilitat en accions de corrupció. No sé qui ho deia un dia d'aquests, afirmant que probablement a Catalunya no hi ha moltes persones que s'hagin corromput per un benefici particular, però sí que n'hi haurien molts que haurien treballat el benefici col·lectiu, el rèdit per al partit polític.

No sé si es pot considerar un corrupte millor que l'altre, perquè en el fons es busca el benefici propi, ja sigui amb diners a la butxaca, o bé enriquint el partit que d'alguna manera et beneficia si no és que se't recompensa.

Tothom té la mirada fixada en la CUP, i altres partits nous, per descobrir si la persecució que fan a la corrupció els manté lliures de pecat, i són molts els que els voldrien enganxar in fraganti. Probablement és per això que són tan reticents al pacte per evitar no quedar atrapats en casos de corrupció, o bé que els titllin de col·laboradors o socis de corruptes. La virtut, però està en actuar sense caure en el mal, més que no fer res per no caure-hi. En política, o bé ets un fracassat, o tard o d'hora portes la teva motxilla. El que cal, doncs, és portar-la amb dignitat. 

Llista sense polítics

Estem improvisant. No és cap novetat. Sempre esperem al final a córrer per arribar a temps, i ho fem tard i malament. Ara toca parlar de la llista civil, sense polítics. Parlen d'una llista única quan la majoria la va rebutjar. Esclar que llavors era una llista amb polítics i el que es defensa ara és sense polítics. Quina és la diferència? La Teresa Forcades la considerem política o civil?

Què tenen els polítics que no ajuden a sumar, i sí en canvi els que no ho són? Parlem, suposo, de polítics en actiu, oi? Els regidors de govern municipal que no cobren cap sou els col·loquem al bàndol dels polítics o no? Si són sindicalistes els podem considerar polítics? On col·loquem la cinta que ens separa?

Algú deu estar prenent apunts per fer un llibre sobre la vida de Teresa Forcades. D'anècdotes en trobarà un munt. Els seus col·laboradors no sé si l'acaben d'entendre, i els moviments que procuren signar-hi acords d'entesa no sé si ho tenen tan clar. Què hi diu Podemos? i ICV? i EUiA?

Perquè ara és el moment d'organitzar nous grups d'esquerra. Alguns d'esquerra radical. De crear coses, doncs, en sabem molt! som molt creatius. El que no som gens constants, dialogants, humils ni resolutius. Fem bombo i plateret, però tot queda en encenalls. 

Falta poc més de dos mesos i encara en veurem passar de tots colors. El problema serà aconseguir consens per presentar una opció mínimament organitzada i amb possibilitats de guanyar. Revivim el mercat de Calaf en plena canícula. 

La censura ha tornat amb el canvi de rei

Fos de més o menys mal gust, el fet de censurar una portada de la revista 'El Jueves' provoca la inquietud a qui ha viscut la censura en la més cruel realitat. Malgrat pensi que les coses es poden dir i dibuixar sense ser barroer, no estic d'acord en la censura, i una revista que té un to i és coneguda per un estil determinat, no pot ser que se la calli.

La decisió de censurar la portada d'aquesta setmana, amb el rei i el príncep de protagonistes, ha provocat alguna sortida de l'editorial de col·laboradors, alguns dels quals hi portaven molts anys. Caldrà veure en què acaba tot plegat, però seria molt trist que el canvi de monarca coincidís amb un canvi d'estil i registre de la històrica revista.

La vida, però, experimenta molts canvis, de manera que actituds d'avui es capgiren amb el pas del temps. Em ve a la memòria Albert Boadella, de qui empraries la frase 'qui l'ha vist i qui el veu'. Si en un moment donat molts criticàrem la censura i sortírem en defensa dels Joglars, ara li demanaríem que callés per la vergonya aliena que ens provoca. Una cosa és canviar la manera de pensar i l'altra mantenir una rancúnia vital que el delata i el perd.

L'arrogància d'Albert Boadella no sé si l'ha fet feliç, però el que tinc clar és que no ha permès que molts catalans li conservéssim l'admiració pel seu art, la seva direcció i creativitat artística, que ens va fer viure moments tan interessants. Tot es va perdre per la seva visceral actitud contrària a tot el que feia olor de catalanisme.