Qüestió de gustos o d'educació?

Hi ha fets que no els acabo d'entendre. Segurament, és per l'educació rebuda a la família. Ara, potser és diferent, però la feina que pot fer una família per a l'educació dels fills continua essent important i crec que no es treballa prou.

Llegia que Renfe ha calculat en 6,2 milions d'euros el cost del vandalisme pels grafitis als trens de Rodalies. Un cost que té repercussió en la inversió final per a la millora del seu funcionament, segons diuen, i també,  té efectes en la disponibilitat de trens i la seva puntualitat.

Estic convençut que han analitzat la manera de reduir aquest vandalisme que els representa tanta despesa reparadora, però no sé si s'ha fet prou. Tampoc sé si els grafiters que enganxen paguen el cost de la neteja de la seva actuació. Crec que així hauria de ser, per reduir el cost que ha d'assumir l'empresa i que indirectament patim tots nosaltres.

A vegades escolto a qui considera que caldria disposar d'espais perquè els grafiters puguin plasmar el seu art. No dic que no estigui bé, però la manca espais no ha de servir mai d'excusa exculpatòria del vandalisme. Probablement, estaríem d'acord que tot plegat depèn del sentit comú, que avui és força absent en les relacions humanes. 

Seria bo que aquestes persones que gaudeixen d'expressar-se artísticament als trens de Rodalies, pensessin què passaria si tothom actués de la mateixa manera. Que entréssim a casa seva a il·lustrar totes les seves parets i mobiliari. I a mi no em faria gaire gràcia, però potser ells ho trobarien prou divertit.

Hi ha a gustos per a tots, però a mi, veure els trens guixats d'aquella manera em molesta i ho trobo de mal gust. Una mica com en veure persones completament tatuades. En aquest cas, però, ho fan a la seva pell i, com a molt, et fan girar d'esquena per no ferir la teva sensibilitat.

Taxi a demanda, ni carn ni peix

Aquest dilluns s'ha posat en marxa a la nostra vila el servei de taxi a demanda que està destinat a substituir un possible bus urbà per desplaçar-nos per diferents indrets de la població. Des de fa molt temps s'ha anat reclamant un transport urbà i, de moment, s'havia resolt en part per algunes de les destinacions, utilitzant el trajecte que fa el bus interurbà que circula per Arenys.

La insistència de vilatans en la millora d'aquest transport públic interurbà ha fet que el govern municipal, després de valorar que no podia assumir la despesa d'un bus interurbà, organitzés aquest servei de taxi a demanda que caldrà analitzar durant aquest període de prova que s'han fixat.

Tot just fa tres dies que funciona i són molts els comentaris i opinions que pots recollir a les xarxes socials o per les botigues i carrers. Probablement no s'ha explicat prou bé, ni s'ha acabat de decidir el model que en un primer moment s'havia comentat. 

El model de taxi a demanda que ens ofereix el govern municipal no és ni el model d'un autobús, que té fixades unes parades on els seus usuaris han d'acudir per desplaçar-se per Arenys, ni és el model d'un taxi que et recull on tu vols i et porta a la destinació que li demanes. És un sistema entremig, amb els problemes que això pot comportar.

Qui cregui que disposarà d'un taxi com ha existit sempre, però a un preu reduït, no ho té ben entès. El taxi et vindrà a buscar a casa, però no et portarà allà on vols anar, sinó a una de les deu parades que s'han establert. De tornada, hauràs d'anar a alguna d'aquestes parades perquè el taxi et porti fins a casa teva.

Com s'organitza? L'has de contractar amb unes hores d'antelació. És a dir, has de programar amb temps el teu desplaçament. I la tornada? Sabràs a quina hora t'han de venir a recollir al lloc i hora pactada? No queda clar. 

Qui tingui dificultats de mobilitat, tampoc li resoldrà el problema, com no ho faria un autobús urbà. El recurs del taxi tradicional no el podrà deixar d'utilitzar. 

Tenim un temps per valorar l'èxit del servei i, sobretot, a quanta gent li resol els problemes que ara té per moure's per Arenys.

Romanent per a què?

Avui Ràdio Arenys s'ha fet ressò del romanent de tresoreria acumulat amb què es tanca l'exercici econòmic de 2024 a l'Ajuntament d'Arenys de Mar, i és bo aturar-nos-hi un moment. La xifra resultant és de gairebé 15 milions d'euros. Diners que queden a disposició per ser gastats en millores per a la vila. Diners que no s'han utilitzat en els anteriors exercicis, però que malauradament tampoc en podrem disposar si no canvien les coses.

Les males arts aplicades en la política fan que, sovint, paguin justos per pecadors. Com que històricament hi ha hagut ajuntaments que han malgastat els diners, endeutant-se més del compte, es redacta una llei per limitar la despesa que han de complir tots els ajuntaments, també aquells que han actuat amb cautela i evitat un excés d'endeutament.

Arenys de Mar, tradicionalment ha tancat els exercicis econòmics amb estalvi, la qual cosa també cal analitzar-ne els motius, que no sempre són positius. El problema rau, però, que el nostre ajuntament és ric, però no podrà invertir en projectes prou necessaris. Millorar el clavegueram, per exemple, però n'hi ha més.

La gestió pública té moltes mancances i l'eficàcia i l'eficiència acostumen a faltar-hi sovint. No sempre es fa bon ús dels diners públics, invertint potser en coses que no són prioritàries, i sobretot amb una manca de seguiment i fiscalització d'aquestes inversions, amb el resultat de despeses excessives. 

A tot això també s'hi ha d'afegir tota la problemàtica al voltant de les licitacions d'obres i serveis, amb un resultat força negatiu, ja sigui perquè les empreses guanyadores no són sempre les millors, i que de tant en tant abandonen les obres a mig fer. 

Cal insistir que no es pot posar en el mateix sac tots els ajuntaments i diferenciar aquells que inverteixen amb seny, d'aquells que tenen la butxaca foradada. De totes maneres, però, és necessari que els nostres polítics i tècnics municipals, tinguin una formació adequada de com s'han de gestionar els recursos públics, en la línia del que hem de seguir quan ens referim a l'economia familiar.

Les bales de la discòrdia

El Partit Socialista té moltes dificultats per trobar els vots necessaris al Congrés de Diputats per poder anar tirant endavant la legislatura, amb pactes i equilibris que fins a darrera hora no estan clars. Realment es tracta d'exercir la capacitat de negociació, que fins ara li ha anat sortint bé. S'ha de dir que el grau de compliment no està assegurat i es valen que l'alternativa de govern seria molt pitjor.

Els pactes a assolir no només són amb partits minoritaris de províncies, sinó que s'hi ha d'incloure el pacte de govern amb Sumar, que tampoc no és una agrupació compacta i, per tant, no es pot donar per un fet segur. Ara, per exemple, amb la confirmació del contracte per comprar bales a una empresa israeliana, trencant l'acord de no comerciar amb aquell país, posa en perill la continuïtat del govern dels dos.

En situacions com aquesta em ve a la memòria la frase repetida pel president del govern, quan diu que és el govern més progressista de la història espanyola. Dir això, tenint com a ministre d'Interior al senyor Fernando Grande-Marlaska és una ironia. Mantenir aquest senyor al ministeri és una demostració de flaquesa que deixa sense sentit el progressisme expressat.

M'imagino que l'enrenou d'avui acabarà en no res, perquè estem acostumats que Sumar sempre acaba baixant del burro, però la incertesa i dubtes estan garantits i potser el president perdrà algunes hores de son.

A Espanya tot el tema d'armament, despesa militar i entrada a l'OTAN ha estat un engany des del primer dia. Sigui quin sigui el govern de torn, amb més o menys dissimulació, va tirant pel dret, amb excuses de mal pagador. Per tant, res de nou. Tot continua igual.

Mentides, grans mentides i estadístiques

Aquesta frase del titular no me l'he inventat jo, sinó que me l'he apropiat per explicar com ens podem enganyar si només ens fixem en les dades que ens donen i no rasquem a fons. Ho he buscat per Internet i sembla que l'autor és un tal Benjamin Disraeli, polític i escriptor.

Avui llegíem a la premsa que l'atur a casa nostra ha baixat i s'ha situat una mica per sota del 8%. Recordem que la mitjana europea deu rondar al voltant del 5%, però és cert que l'anem reduint. També ens diuen que ha apujat la taxa ocupacional. Ambdues notícies són positives i seria bo que la tendència continués. De totes maneres, tal com ja he comentat darrerament, tenim un problema greu i és que els salaris són molt baixos i fa que la pobresa no sigui patrimoni dels aturats, sinó que moltes famílies treballadores se situen sota el seu llindar.

Avui és més fàcil trobar feina que no pas fa uns anys, però ens hem de preguntar a quin preu. La precarietat laboral ha anat en augment. Pots estar treballant les quaranta hores setmanals amb un sou que no et permet viure dignament. Els joves no es poden emancipar, i les persones grans tenen encara una pensió massa baixa, i això que les pensions s'han revalorat per sobre dels salaris.

Hi ha problemes que han esdevingut estructurals. Tenim uns sectors amb molta necessitat de mà d'obra, sense qualificar i, per tant, amb uns salaris molt baixos. L'hostaleria i el turisme, en són dos clars exponents, que atrauen immigració, provocant un creixement de la població activa, però amb poca capacitat econòmica, la qual cosa, a part de dificultar-los la vida, limita la despesa i condiciona la producció.

Amb tot això vull dir que no ens podem despistar amb unes xifres, que són positives, però que no van acompanyades d'una necessària reforma del sistema que millori la productivitat, augmenti els salaris i allunyi la sensació de moltes famílies que els polítics diuen que anem bé, quan hem de reduir la despesa perquè no arribem a finals de mes. 

Ser curosos amb la despesa

Optimitzar recursos i ser curosos amb les despeses haurien de ser dos objectius de l'administració pública, i més si tenim en compte que administren els nostres diners. Deixem de banda, doncs, els casos de corrupció i centrem-nos només en la despesa ordinària o la d'inversió, la compra d'equipaments o la seva rehabilitació. No es pot llençar la casa per la finestra, ni tampoc malbaratar els recursos públics, sense prioritzar les necessitats de la majoria. No es tracta d'estalviar diners i acumular romanents, però sí d'utilitzar els recursos econòmics buscant la màxima rendibilitat i interès general.

I la millor manera de fer un bon ús dels recursos públics és planificar la seva despesa. Tenir clar quins són els objectius, quines són les necessitats que es volen satisfer i que estan pendents de realitzar, i procurar treure'n el màxim profit, sense oblidar que cal analitzar bé els pressupostos, perquè s'ajustin al preu correcte, i que no hi hagi abús per part de les empreses subministradores de serveis i béns.

A la nostra vila s'acumulen els projectes que requereixen una forta inversió, vingui de l'administració local o d'una supramunicipal. Tenim a mig fer la construcció de la nova biblioteca, la canalització de la Riera, l'adequació de la xarxa de clavegueram, la remodelació del mercat municipal, i a tot això hi afegim la compra de solars i equipaments sense tenir clar què s'hi vol ubicar, ni haver estudiat la millor manera de fer-ho.

No podem lligar gossos amb llonganisses quan hi ha un alt nivell de pobresa al nostre país. Tenim moltes famílies que viuen amb l'esperança de comptar amb una subvenció per poder-se alimentar i aixoplugar. Hi ha, per tant, la necessitat de realitzar una gran despesa en temes socials i aquests diners també surten de la butxaca dels contribuents. I és una sort que l'administració pública sigui forta per complir una de les seves obligacions més evidents, com és la redistribució de la riquesa. 

No s'ha de deixar de banda projectes culturals, socials o econòmics de gran abast, però s'ha de ser molt curós a l'hora de comprometre els recursos econòmics. Qui ordena la despesa té una gran responsabilitat davant de qui contribueix a engreixar la caixa, i li ha donat la confiança perquè l'administri.

Increment d'impostos i taxes, però millorem l'eficiència econòmica

A ningú no li agrada que li apugin els preus, però és un fet massa corrent al qual gairebé ens hi han acostumat. Aquests dies toca aprovar les ordenances fiscals dels ajuntaments perquè puguin aplicar-se a partir del dia 1 de gener. I estem observant que són molts els ajuntaments que incrementen els impostos i les taxes municipals, rebent tota mena de crítiques.

Si es vol una administració pública forta que pugui complir la seva obligació de redistribuir els recursos econòmics en benefici dels més desafavorits, s'ha de buscar l'equilibri pressupostari. L'augment espectacular de les despeses i la voluntat de donar més serveis als vilatans obliga a augmentar els ingressos, i aquests venen majoritàriament de les butxaques dels contribuents locals. 

Davant l'increment dels impostos i les taxes municipals s'ha de demanar una gestió acurada de l'economia municipal, procurant no fer despeses innecessàries, ajustant al màxim els pressupostos, però ser generosos en els serveis a oferir als vilatans, sobretot aquells que recauen en les persones que tenen menys ingressos familiars, o que tenen més necessitats fruit de la dependència i la diversitat funcional.

Probablement l'economia del nostre Ajuntament s'hauria d'estudiar detalladament i procurar treure'n el màxim rendiment. Fa molts anys que sentim a dir que arrosseguem uns romanents molt generosos, però tot fa pensar que en traiem molt poc profit. Però a mi em preocupa algunes despeses, que acostumen a ser importants i que es podrien evitar, o si més no reduir, si la gestió municipal fos més eficient. Ens cal millorar els treballs tècnics per a les licitacions dels concursos per externalitzar serveis, diferenciant aquells que bàsicament són despeses de personal, d'aquells que, com les obres de construcció, reverteixen més en materials i beneficis empresarials.

El govern municipal d'Arenys de Mar, amb majoria absoluta, ha tirat endavant unes ordenances fiscals expansives justificades per tal de millorar i ampliar serveis molt necessaris, com són l'assistència domiciliària, el centre obert, o l'increment salarial que, per llei s'ha d'aplicar, però n'hi ha d'altres, també necessaris, que caldria depurar al màxim per veure si es dissenyen correctament o bé hi ha una despesa excessiva per una mala aplicació. Penso en la recollida selectiva de la brossa. Diferenciem els salaris del personal, a respectar segons conveni, de les despeses ocasionades pel sistema de recollida, sense oblidar el cost que provoca una mala recollida i selecció de la brossa.

El nostre Ajuntament té uns reptes importants que caldrà encarar correctament i evitar un malbaratament dels recursos financers municipals, siguin via inversió o despesa corrent. Penso en la nova biblioteca, els habitatges socials, la reforma del mercat municipal, la canalització del rial del Bareu, la construcció d'unes noves pistes d'atletisme i altres equipaments esportius, i l'arranjament de molts carrers i places de la vila, amb l'eliminació de barreres arquitectòniques importants, però també en la repercussió del canvi de funcionament del banc d'aliments, l'ampliació del SAD, o en treballar per eliminar la bretxa digital. El govern té majoria absoluta i pot fer i desfer com millor li sembli, però seria bo pensar en la resta de forces polítiques, i en la participació real de tots els vilatans, a l'hora de planificar la despesa dels propers anys.

La ciència i el dia a dia

Llegint notícies com la de l'allunatge d'una nau de l'Índia se'm generen molts dubtes i em faig moltes preguntes. És evident que l'evolució científica és important i estimulant, i que és bo que no tot quedi a mans dels de sempre. De totes maneres, quan veus aquests èxits, i t'imagines el cost que deu haver tingut, i llavors mires com viu la gran majoria de la població del seu país, no ho acabes de veure clar.

D'acord que hem d'anar endavant i fer més que menjar i dormir cada dia, però no hi ha manera d'eradicar la pobresa? No es podrien fer més esforços perquè la gent visqués dignament? Mires el que t'arriba d'aquell país i hi veus molta misèria. També molta injustícia, on uns pocs viuen molt bé i la gran majoria amb prou feines pot sobreviure.

També és cert que als Estats Units d'Amèrica, que han liderat les exploracions a l'espai, també hi ha misèria, i per tant també podem criticar la despesa per arribar a l'espai mentre hi ha gent del seu país que no en té prou per viure. Amb aquestes reflexions, probablement la ciència no hauria avançat gaire, però humanament què? No seria un gran èxit que ningú patís fam, guerra ni misèria?

Ja he dit al començament que se'm desperten dubtes i preguntes. No és clar i sempre hi ha el risc de moralitzar-ho tot, però és molt preocupant com vivim, a esquenes de la misèria i els problemes d'una gran part de la població mundial.

L'Índia ha aplaudit l'èxit de l'allunatge i es sentirà orgullosa de ser una de les quatre potències que han aconseguit arribar-hi. De ben segur que el treball que ara puguin realitzar serà en benefici de tots, i no només del seu país. Rússia, una vegada més, haurà de claudicar i entendre que les coses tenen sempre un perquè. A Putin li hauria anat molt bé l'èxit ara fa unes setmanes, per fer oblidar, encara que només sigui per uns moments, tot el mal que està causant a Ucraïna des de fa un any i mig. L'Índia probablement també aprofitarà l'avinentesa per amagar una realitat que no voldríem a casa nostra.

En tot cas celebro l'èxit de l'Índia, però els hi demano que no oblidin que aquí a la Terra, tenen encara molta feina a fer per tal de sentir-se orgullosos com a poble. Han de resoldre els problemes mundans i aconseguir que tots els seus habitants puguin gaudir dels èxits, sobretot si tenen prou diners per viure, i fer-ho d'una manera digna.

Titulars que enganxen

Reconec que necessitaria seguir un curs d'elaboració de titulars per als meus escrits. Sempre he pensat que, al marge de l'encert o no dels meus articles, a l'hora de posar-hi un títol tinc molts problemes, i mai l'encerto. La premsa ho té molt estudiat i sap com titular els seus articles per enganxar la gent. A vegades t'emportes una desil·lusió, perquè el titular no té res a veure amb el contingut del text, o bé no desperta l'interès que pressuposaves amb el titular.

Avui he llegit l'article da l'ARA que deia: "Un treballador català ha de treballar 20 mesos per guanyar el mateix que un d'alemany en un any". L'article no era gaire fàcil de seguir, però intentava reflectir la diferència entre europeus, en sous, índex de preus i volum de despesa. 

Parlem molt de la Unió Europea i de les dificultats per aconseguir polítiques comunes. El principal problema que tenim és una política fiscal diferent, la qual cosa fa difícil la integració dels estats membres, i provoca enfrontaments i ganes de sortir-ne, com va passar amb la Gran Bretanya. La realitat, però, és la que és, i no podem comparar la situació d'un alemany amb la d'un búlgar, per posar un exemple.

Analitzar les casuístiques al voltant dels salaris és interessant perquè t'explica molt bé què passa a cada lloc. Els nostres sous són molt més baixos que a Alemanya, i el cost de la vida no és proporcional. Això vol dir que el sacrifici nostre és més gran, i el nivell de pobresa també és més elevat. Si intentem viatjar entre els dos països, ho acabem de constatar.

El turisme, que ha estat i continua essent una font important d'ingressos per al nostre país, no ha evolucionat com hauria calgut, i això ha comportat una baixa qualitat dels serveis, però també del tipus de turistes que ens visiten. Sempre hem tingut por de no espantar els visitants, i això ha fet que no ens haguem mogut de la part baixa, tant dels serveis com dels turistes que ens visiten.

Tornant al tema de l'article, segurament hauríem de concloure que si realment hi ha voluntat d'enfortir la Unió Europea, caldria tenir en compte les diferències existents, i procurar desenvolupar millor la política de compensació. Les reticències dels països del nord s'entenen, però també han de veure que el mercat que els proporcionem els beneficia. Es tracta de ser solidaris, fins i tot per al seu propi interès. Uns països europeus del sud o de l'est precaris no els ajuda a créixer econòmicament. Catalunya, que no està a sota de tot, hauria de treballar per millorar la situació laboral de la seva gent, i treballar perquè el llistó de la pobresa no ens estigui escanyant tant. Com deia fa uns dies, les dades macroeconòmiques ens enlluernen, però la realitat de les nostres butxaques és tota una altra història. Hi ha molta feina a fer!

No gestionem bé els recursos públics

M'ha interessat l'article d'opinió de Xavier Freixas al diari ARA sobre la subvenció dels 20 cèntims per litre de benzina o gasoil, que deixarà d'aplicar-se a començaments d'any. Hi estic totalment d'acord, i no és la primera persona que opina el mateix i ho argumenta. Penso que ens equivoquem molt amb tot el tema de les subvencions. Creiem, o els nostres polítics creuen, que subvencionant de qualsevol manera es fa un favor a la societat, i no s'adonen que es cometen errors, com seria el cas de la subvenció generalitzada dels 20 cèntims per litre de gasolina.

Estic d'acord amb l'articulista quan apunta que la millor subvenció hauria d'anar encaminada a resoldre els problemes dels més vulnerables, i no generalitzar-ho, perquè no deixa de ser un engany, que no fa reflexionar sobre quin es el veritable problema, els motius de l'encariment de la benzina, i la millor manera de fer-hi front com a societat.

Pensant en aquest article, em ve al cap la política generalitzada de congelar els impostos i taxes municipals, que també ha succeït a la nostra vila. Sembla que ningú no s'adoni que reduint els ingressos dels ajuntaments, en uns moments de grans increments del preu de l'energia que es necessita pel funcionament dels equipaments i serveis públics, es fa necessària la reducció de partides pressupostàries de serveis que podrien ser molt beneficiosos per a la població, sobretot per aquelles persones que necessiten de més suport municipal o públic. 

Demà dimecres el Ple de l'Ajuntament d'Arenys de Mar aprovarà el pressupost municipal per a l'any 2023. Un pressupost que recollirà uns ingressos congelats i una despesa necessàriament congelada, però amb una redistribució diferent, amb retallades a partides que probablement seria molt necessari incrementar.

És cert que ens agrada molt que no ens toquin la butxaca, i per tant la notícia que no s'incrementaven impostos com l'IBI o la taxa de recollida de la brossa, va ser molt ben rebuda, però després hem de ser conscients que hi haurà serveis que no es podran dur a terme. Miracles no se'n poden fer!

Demanaria als nostres governants que toquessin de peus a terra, no es deixessin portar pel populisme a l'hora de prendre decisions que potser no agraden gaire, però que, si s'hi esforcen, ho poden argumentar. Hi ha prou raons per entendre que en moments de crisi, la redistribució de la riquesa es fa necessària, i que una administració pública forta és la millor arma per contrarestar aquells moviments de l'oferta i la demanda que posen en dificultats una part de la població. 

Que aquest posicionament el practiqui la dreta tradicional i liberal, té una explicació, però que això ho faci l'esquerra progressista, si realment vol actuar com a tal, no té gens de sentit. Preguntem-nos què volem, si el benefici personal o el bé de tota la comunitat. Jo ho tinc clar, encara que m'hagi de rascar una mica més la butxaca.

L'accés a l'energia, un dret

Aquests dies he llegit en diferents llocs comentaris sobre l'hora de pondre's el sol abans de l'arribada del 21 de desembre. Sempre hem tingut aquesta data com a referència del dia més curt de l'any, a partir del qual la tarda s'allarga i podem gaudir de més hores de llum natural. D'alguna manera són les ganes que tenim de poder deixar enrere la foscor de l'hivern i recuperar les hores de sol que ens acompanyen per fer passejades, després de la jornada de treball, o simplement per sortir a donar el vol amb els amics i veure que encara és clar.

Fins i tot ho escoltat pel carrer, i he pensat que realment ens agrada molt la llum del dia i anyorem els dies d'estiu quan el dia és tan llarg, i no recordem les altes temperatures que ens ha atabalat tant. De fet ens queixem força del temps, la temperatura, i també de les hores que estem a les fosques.

També soc de les persones que m'agrada la llum del dia. Acostumo a anar a dormir força tard i aprofito les hores nocturnes per llegir o arreglar quatre coses, però gaudeixo de la llum del dia. Esclar que si em deixen escollir entre patir la calor de l'estiu, sobretot la xafogor, o viure a les fosques, aviat ho tinc decidit. Soc amant del fred i l'hivern, i això comporta poques hores de sol.

L'altre dia, però, vaig llegir les explicacions de perquè el sol començava a pondre's més tard tot i no haver arribat al solstici d'hivern, i em va semblar molt interessant. Hi ha moltes coses que ignorem o simplement deixem de banda, i quan algú ens hi fa pensar ho trobem interessant.

El cap de setmana, quan la família està més hores reunida, és bo gaudir del dia i si aquest s'allarga a la tarda, molt millor. Poc a poc, doncs, anirem recuperant les nostres hores de sol, però el fred es mantindrà i anirà a més. Un fred, que amb els preus del gas i l'electricitat, provoca un increment de la despesa que comporta més problemes a les famílies amb menys recursos. I aquí volia arribar.

Parlem molt del dret a l'habitatge, i malauradament encara no hem aconseguit que tothom pugui viure dignament, digui el que digui la nostra Constitució. Segons com vagin les coses, caldrà afegir el dret a disposar dels recursos per escalfar la llar. No és estrany que el síndic de greuges de Barcelona, David Bondia, demani que l'accés a l'energia estigui garantit dins dels drets humans.

Autocaravanes a Arenys de Mar

L'Associació d'Autocaravanistes de Catalunya ha reaccionat davant la notícia que va proporcionar l'alcaldessa de la vila de voler instal·lar una aparcament d'autocaravanes en una part de l'espai on hi havia el peatge de l'autopista del Maresme i que des de fa un any ha passat a ser gratuïta. La informació no era una novetat per a molts que ja havíem escoltat aquesta intenció per part de l'equip de govern municipal.

És un fet que les autocaravanes tenen prohibit estacionar-se a la tercera platja, on hi ha molt d'espai i que ocupen els vehicles durant el cap de setmana i molts dies de la temporada d'estiu. De fet és una de les platges properes a l'àrea metropolitana amb més aparcament, la qual cosa facilita l'accés de moltes famílies a la platja. 

Fa uns anys havíem observat autocaravanes aparcades fins que es varen instal·lar els senyals de prohibició. No sé el grau de vigilància que hi ha, però haig de dir que no hi acostumo a veure autocaravanes incomplint la normativa. 

El món de l'autocaravana al nostre país ho té més difícil que a la majoria de països europeus on és una pràctica força habitual i es troben molts espais preparats per rebre aquests vehicles, oferint els serveis més necessaris, sobretot per tal de mantenir-los nets.

L'Associació d'autocaravanistes no veu gaire bé la proposta del govern municipal d'Arenys de Mar, sobretot per la distància en què es troba l'espai esmentat de la platja. Fa notar que un espai per a autocaravanes ha de disposar d'uns serveis que comporten una despesa important, i d'un sistema de transport públic per acostar els seus propietaris a la platja i la vila.

M'imagino que quan el govern municipal, en boca de la seva alcaldessa, fa pública la voluntat de proposar aquesta instal·lació, ha estudiat a fons què representa la iniciativa i la veu viable i interessant, tant per als autocaravanistes com els vilatans. No voldria pensar que s'ha tirat endavant amb la notícia sense haver-ho sospesat i veure que és factible.

L'aparcament de les autocaravanes seria compartit amb la instal·lació de plaques solars per aprofitar el sol que tant ens acompanya i que ens podria fer un estalvi energètic, que m'imagino també té pensat una destinació que redueixi la despesa municipal.

M'imagino que de tot això se'n parlarà durant temps i molt em temo que restarà encallat més temps del compte. Estem massa acostumats que les iniciatives públiques en aquest país tenen un recorregut molt lent, i no sempre reeixit. És per això que sovint desconfiem de la gestió pública per poca eficàcia i resultats.

Com dissimular la pujada de preus

Avui he recordat la mare quan ens parlava d'en Quico, que ens venia la llenya a Cantonigròs, perquè preguntant-li sobre el preu d'aquell any, sempre deia que ell no variava el preu, el mantenia, tot i que, això sí, en reduïa la quantitat. 

A Planta Baixa, de TV3, han parlat de diferents marques de productes alimentaris que han adoptat la mesura per combatre la inflació, tot mantenint el preu, però disminuint la quantitat del producte. Parlaven de pasta, de iogurts, cacau en pols... I comentaven que era una mesura legal, encara que discutible.

Aquests dies ho veiem arreu, que els preus s'han disparat. Tothom es queixa que en cosa de pocs dies els productes s'han encarit d'una manera bàrbara, i això es nota a les butxaques. Estic convençut que l'increment de les primers matèries té una repercussió sobre els productes finals, però els meus dubtes són si tots els productes han experimentat aquest increment de costos com per accelerar l'augment de preus.

Tinc la impressió que moltes productors han aprofitat l'avinentesa per augmentar els preus i d'aquesta manera tenir un increment de beneficis. Entenc que això és molt difícil de comprovar, i que al final tothom acaba pagant allò que se'ns demana sense entrar en polèmica. Alguna cosa caldria que hi fes l'administració pública per evitar que aquesta pràctica vagi en augment i l'increment de preus no tingui aturador.

Ahir, una veïna de casa ens comentava que la culpa era nostra. Ens deia que si anaves al supermercat t'adonaves que hi faltava de tot. Que la gent comprava i acaparava, al marge del preu, i per això els venedors i productors s'animaven a apujar el preu en veure que els clients no ho deixaven de comprar.

Sigui com sigui, ens trobem en un període d'inflació, que té repercussió en tot, menys en els salaris i les pensions. Si la cosa dura gaire, veurem com el nostre poder adquisitiu ha disminuït sensiblement, i potser ens haurem de plantejar si canviem el nostre ritme de compra, i reduïm el consum que puguem considerar superflu. En situacions com l'actual no es bo que hi hagi reducció de despesa, però pot arribar un moment que no hi hagi cap més possibilitat.

El govern espanyol rectifica

El canvi d'opinió del govern espanyol forçat per la derrota de la seva proposta enganyosa d'administrar els romanents dels ajuntaments, posa un llamí a la boca a l'ajuntament de la nostra vila. Des de fa anys que el nostre ajuntament té romanents positius i això beneficiaria a l'hora d'invertir en projectes sostenibles, tal com s'exigeix.

Hores d'ara l'equip de govern ja calcula, amb totes les precaucions degudes, en què es podrà gastar el seu romanent, repassant aquelles inversions pendents, aquelles que es posen a segona fila, després de les urgents i imprescindibles.

L'ajuntament d'Arenys de Mar té un nivell d'endeutament molt baix i acostuma a obtenir romanents positius. Aquests provenen dels propis ingressos i no tant de les aportacions de les administracions supramunicipals. És just que es puguin gastar en allò que fa temps que s'arrossega, i no tenia sentit la intenció del govern espanyol, després del pacte de la Federació Espanyola de Municipis, amb majoria del PSOE, de voler administrar aquests romanents dels ajuntaments.

La proposta que feia el govern servia per mantenir el sostre de despesa que ens va afectar en dues ocasions els darrers anys, i no deixar sense efecte la llei que va imposar el PP del ministre Montoro.

Esperem encert per part de l'equip de govern local a l'hora de decidir en què destinarà aquests diners del romanent, i no se'n faci un mal ús, amb inversions que no sempre són necessàries o prioritàries. Entretant tenim la polèmica per la idoneïtat o no de tirar endavant en la construcció de la nova biblioteca municipal.

La revolta dels ajuntaments

Sempre he dit que l'administració local és la més castigada de totes les administracions públiques. És la més propera a la gent, i per tant qui la coneix més gent, però també qui rep més crítiques quan les coses no van bé, i les altres administracions sembla com si li fessin un boicot, si més no la tenen molt desatesa.

Això es veu per poc que t'aturis a mirar el funcionament de l'administració pública en tots els seus àmbits i competències. La que li toca el rebre sempre és la local, i no val que polítics d'altres administracions hagin passat per un ajuntament i ho hagin patit. Quan es troben a l'administració autònoma o l'estatal ja no se'n recorden.

El repartiment de recursos no és just, i sempre hi ha manca de recursos als ajuntaments, que es deuen a la seva població per cobrir les necessitats bàsiques. Si es vol fer alguna cosa més, normalment ja consolidada, la dificultat per obtenir els nous recursos és impressionant, la majoria dels quals venen dels propis vilatans.

Aquests dies hem pogut observar la caradura del govern de l'Estat, el govern socialista, que amb l'excusa de la llei Montoro, que no deixa endeutar els municipis, s'ha inventat una trampa per recollir diners dels municipis, a retornar, i permetre'ls despesa per fer front al cost del COVID-19.

Una part de la polèmica ve originada per la picabaralla entre partits polítics, però no es pot acusar el PP, per exemple, d'obstruir les recomanacions del govern del PSOE. De fet, l'alcalde de Badalona ja ha dit que la llei Montoro no és la Bíblia. Per què no l'han abolit? Excuses de mal pagador. 

Defenso les protestes de molts ajuntaments a no enviar els seus estalvis al govern de l'Estat, i a lluitar per poder augmentar la despesa per sobre dels ingressos, sobretot aquells ajuntaments, com el d'Arenys de Mar, que el nivell de deute és ridícul.

Obrint la porta als turistes

Si fa uns dies escrivia que no entenia com el govern espanyol havia incorporat la quarantena per a les persones que entressin per les fronteres de França i Portugal, ara sembla que tenen pressa a fer entendre que a finals de mes es podrà entrar sense quarantena, no fos cas que perjudiquéssim més el turisme.

No ho entenia perquè precisament Europa ja estava parlant d'obrir fronteres i en canvi Espanya, que necessita el turisme estranger, semblava que hi posava més inconvenients. Ha estat una mica més del mateix, és a dir, navegar força a l'hora de prendre mesures i retirar-les al cap de poc. S'ha dubtat molt i semblava com si no s'adonessin dels perjudicis que podien provocar.

L'altra dia la ministra ja avançava que les portes s'obrien el dia 22 de juny, l'endemà del final de l'estat d'alarma, però de seguida varen córrer a rectificar-la, només perquè Portugal es queixava que es prenguessin decisions sense pactar-les. Madrid està tan acostumat a fer i desfer sense tenir en compte ningú, que fins i tot a l'hora d'obrir portes es descuida que l'altra banda hi han de dir la seva.

Suposo que si arribem a la fase 3 en vuit o quinze dies, caldrà suposar que no hi haurà més impediments perquè entrin els turistes i comencin a fer despesa. Torno a insistir en la necessitat de canviar el perfil de turistes que arriben al país, però ara en aquests moments la prioritat és que arribin i salvin una part de la campanya d'estiu.

Que la crisi econòmica no es converteixi en crisi social

S'insisteix en la despesa. Quan vàrem caure en la crisi de 2008 varen ser moltes les veus que eren contràries a les retallades. La pressió europea va fer que l'economia s'estanqués i les conseqüències varen ser prou greus, trigant força anys a recuperar-nos. Ara, hem tornat a ensopegar, amb una pedra diferent, però que té conseqüències econòmiques greus. En aquesta ocasió, però, i a diferència d'ara fa deu anys s'aconsella no preocupar-se excessivament pel dèficit i fer despesa, no aturar l'economia del país, fer circular el diner i mirar d'evitar fer créixer l'atur.

Es fa difícil de preveure les conseqüències finals, sobretot ara que encara no sabem el temps que l'epidèmia ens tindrà semi confinats, però els càlculs que es fan no són molt esperançadors, però molt millors que en la darrera crisi. Si aconseguim que es perdin pocs llocs de treball, i que per tant els ingressos familiars no resultin molt afectats en el temps, serà possible que la maquinària econòmica es reprengui i en un temps més o menys llarg torni certa normalitat. Què haurem après?

Confio que alguna lliçó o altra n'aprenguem. Crec que l'anterior crisi ens ha servit per afrontar aquesta, que és diferent, d'una altra manera i que siguem capaços de sortir-nos-en més fàcilment i sense tanta gravetat.

Cal que les famílies que de moment han perdut la feina, tinguin suport públic per afrontar-ho i que a mesura que es recuperi l'economia puguin també recuperar els llocs de treball. S'ha parlat molt d'assegurar uns ingressos per a tothom, però sembla ser que costa que es materialitzi. Cal evitar com sigui que perdem més persones, situant-les fora dels mínims de la subsistència. La nostra societat no es pot permetre el luxe de perdre més famílies i eixamplar les diferències socials.

El manteniment públic de les autopistes

Avui dia 1 de gener s'ha alçat la barrera del peatge a l'autopista entre Tarragona i Alacant. Des d'avui aquest tram és gratuït i el seu manteniment ja no depèn de la concessionària, sinó que el farà l'Estat amb el diner de tots els contribuents.

L'any vinent, el mes de setembre, també s'alçaran altres barreres d'autopistes catalanes i, si no hi ha cap canvi a darrera hora, esdevindran gratuïtes i el manteniment també anirà a càrrec de l'administració pública, en aquells casos, la Generalitat.

Si el nostre país fos normal, eficient i eficaç, a hores d'ara ja tindria decidit què fer amb les autopistes a partir d'avui, però no és així, o en tot cas ja es veu bé que el cost del manteniment formi part de la despesa de l'Estat. És just?

Jo sóc partidari que les autopistes no siguin gratuïtes. No m'ha semblat bé que les empreses concessionàries s'hagin lucrat a costa de la gent, però sí que entenc que les autopistes s'han de mantenir i això té un cost. A la meva manera de veure-ho és que sigui l'usuari qui pagui aquest cost.

A ningú no li agrada haver de pagar, però el fet que el cost l'assumeixi l'Estat, és que l'assumim tots, encara que no viatgem per autopista. Com que normalment és optatiu, estic a favor que l'usuari pagui.

Es veu millor si ens fixem en els vehicles que circulen per les nostres autopistes. Hi ha molts usuaris que no contribueixen en el pressupost nacional, perquè són estrangers, però en canvi sí que es beneficien de les autopistes. Aquests usuaris ara no pagaran, i en canvi sí que ho faran aquells autòctons que no les utilitzen.

La millor solució, al meu entendre, és un pagament fixe anual per a l'ús de totes les autopistes, que és opcional, però obligat si se'n fa ús. 

Una taxa per als barcelonins a les platges d'Arenys

Cada dia t'assabentes de coses noves, algunes d'elles força estúpides i d'altres molt discutibles i, en tot cas, necessiten ser estudiades a fons. Avui, doncs, parlo de les declaracions que s'han fet des de Barcelona en contra dels turistes de visita d'un dia i que són allotjats en altres poblacions catalanes. 

La raó que esgrimeixen és que a Barcelona hi ha excés de turisme, i que això és culpa dels turistes que no s'allotgen a la ciutat, sinó dels que vénen de visita. Com que aquests no fan despesa a la ciutat, els volen fora.

I jo em pregunto... els barcelonins i habitants de l'àrea metropolitana que vénen a passar el dia a les platges d'Arenys, es porten el menjar i no fan cap despesa, sinó que només n'obtenim les deixalles, què haurien de fer? Deixar de venir? Els fem pagar una taxa?

Penso que és important ser seriós a l'hora de fer denúncies i opinar sobre mesures a tenir en compte, sobretot si no es tenen en compte totes les variables. Ningú no pot negar la importància de la ciutat de Barcelona i el paper que juga com a capital del país i com a centre cultural i turística. S'ha d'estudiar la manera de solucionar els problemes que un excés de turisme ocasiona, però no es pot ser frívol, sobretot quan es tracta de persones amb càrrecs públics.

Per cert, de barcelonins i d'altres ciutats també en trobem a la Catalunya interior, i en cap cas se'ns ha acudit exigir-los una taxa per ocupar camins rurals i no fer despesa amb esmorzars o dinars. Siguem seriosos!

L'exalcalde d'Arenys defensa la bona situació financera de l'ajuntament

Ahir la tarda el grup municipal Junts per Arenys va convocar els vilatans per explicar la seva visió de la situació financera de l'ajuntament i defensar la seva bona gestió durant els darrers cinc anys. La convocatòria era la rèplica a la trobada de la setmana passada en què l'actual equip de govern va presentar el PAM i va aprofitar per explicar com havien trobat l'ajuntament després de la moció de censura, i el perquè en aquest exercici 2016 no es podrien realitzar inversions.

La sala Josep M. Arnau del Calisay, estava més plena que la setmana anterior, demostrant la capacitat de convocatòria de l'exalcalde. Érem molt pocs els que repetíem, un parell o tres que jo identifiqués, i això no és bo perquè demostra que estem en una situació de dos bàndols antagònics amb el perill de dedicar més esforços a buscar els defectes de l'altre que no pas a treballar per a Arenys.

L'exposició de l'exalcalde va ser clara i ben gestionada i, tot i la llarga durada, no es va fer carregosa. Va ser molt pedagògic, tenint en compte l'audiència que tenia, i crec que molt entenedor per a la gran majoria dels presents. És cert que la predisposició dels convocats era clarament favorable al ponent i això li donava forces per brodar la seva intervenció.

Després de les dues xerrades és difícil poder arribar a alguna conclusió. Els fets denunciats per l'actual equip de govern no varen ser rebatuts, sinó explicats i raonats per l'exalcalde. En la sessió de la setmana passada es va posar èmfasi en el trencament de la regla de la despesa, i ahir es va treure importància a aquest fet i es va ressaltar l'increment de romanent i dels diners ingressats al banc, comparant la situació de 2011, quan l'exalcalde va arribar a l'alcaldia, i aquest 2016 quan n'ha estat expulsat per una moció de censura.

És per això que m'agradaria poder assistir a una tercera sessió, però aquesta vegada amb l'alcaldessa i l'exalcalde com a ponents i procurant respondre els dubtes que ens han creat les dues intervencions per separat. De moment dóna la impressió que cadascú s'ha cregut els seus i ningú n'ha tret l'entrellat. Ahir, una de les conclusions de l'exalcalde fou que sempre són els mateixos que s'ajunten per tombar la llista més votada i s'intercanvien els llocs de polítics a càrrecs de confiança, per anar vivint de la rifeta. I la segona conclusió fou que tot el que faria l'actual govern seria el que ja havia programat el seu equip. Només és qüestió de comparar els dos PAM. De ben segur que la cosa continuarà.