Passar desapercebut

Sempre he pensat que el més trist de la vida d'una persona ha de ser passar desapercebut. Que ningú no noti la teva presència. Que no aportis res a la societat on vius. L'objectiu de tothom hauria de ser contribuir en la vida dels altres, aportant el teu gra de sorra, de coneixements, sentiments, treball, esforç, idees... Fins i tot els vegetals tenen el privilegi de motivar els humans, i això que estan fixes en un lloc i molt limitats.

Si bé és important la teva aportació a la vida en comú, no hi ha dubte que aquesta pot ser negativa i fins i tot deplorable. Tenim prou casos de persones que han estat protagonistes durant la seva vida, i que han fet més mal que no pas bé a la resta d'humans. Són personatges que tenim molt presents, ja sigui perquè hem compartit llocs i moments amb ells, perquè han condicionat la nostra vida, o perquè han esdevingut claus en el transcurs de la història.

És clar que, en referir-me a la importància de no passar desapercebut, pensava en totes les persones que sumen i no pas resten. Aquelles persones que ajuden i no destorben. La gent que genera felicitat, facilita les coses i fa avançar. En cap cas pensava en aquelles que porten a sobre la maldat, sigui per interès personal, o per afany de poder, menystenint els altres, odiant-los o martiritzant-los. En tenim uns bons exemples, i ens n'hem d'allunyar sempre que podem.

Aquests dies en què la guerra és molt present, ens adonem de la facilitat amb què uns personatges aconsegueixen el poder i només serveixen per destruir, per eliminar uns drets que han costat molt d'aconseguir. I els observem amb impotència, sense força ni capacitat de reacció més enllà de la nostra protesta, les nostres declaracions i el nostre rebuig. 

L'altre dia em preguntava què està passant?, i em costa trobar-hi un sentit. La conclusió, però, és clara: al mal, al dolor, a la barbàrie s'hi arriba massa fàcilment. El bé, el respecte, l'estima, han de fer-se lloc amb prou dificultats. Per què és tan difícil decantar aquelles persones que no passen desapercebudes, no pas per la bondat i l'esperit de col·laboració, sinó per la maldat que escampen, i el dolor que provoquen? Procurem oblidar-nos de les minúcies i centrem-nos en tot allò que és important i que cal enfrontar-s'hi amb energia. Siguem visibles, pel bé que aporti la nostra actitud, el nostre esforç de cada dia.

La vicepresidenta que no estima els catalans

Alguns diaris s'han fet ressò d'unes declaracions de qui serà la vicepresidenta d'Argentina, la senyora Victoria Villarruel afirmant que és molt millor Madrid que no pas Barcelona, perquè allà no hi ha catalans. De fet, estem molt acostumats que personatges d'arreu ens estimin d'aquesta manera, però això no només ve de la mà de persones foranes, sinó que tenim molts catalans que també ens dediquen floretes d'aquestes. En el món de la faràndula hem escoltat les paraules d'Albert Boadella, i també de José Corbacho.

No soc ningú per començar cap campanya en contra de ningú, perquè tothom és lliure de pensar i actuar com millor li plagui, i probablement és millor no fer cas de segons quins comentaris, que de fet ja es desmereixen per ells mateixos, i deixen al seu lloc els seus protagonistes. Sí, però, que m'estranya que els catalans siguem tan mesells, i que a sobre que ens insultin encara els hi riguem les gràcies.

A Corbacho, que li agrada molt Barcelona, però no els barcelonins, el pots entendre perquè sembla que no té l'èxit que havia tingut, i ha hagut d'anar a Madrid a guanyar-se la vida. És una cosa molt normal que si uns et paguen per la feina els hi estiguis agraït, i que els prefereixis als altres, a aquells que sembla que t'han deixat una mica de banda. Ja sabem que això de la fama és una mica efímera, i només uns pocs privilegiats són tan potents que la mantenen durant tota la seva vida.

Tornant amb la vicepresidenta d'Argentina, tampoc és cap insult veient quin és el seu tarannà, i les seves simpaties. Es manifesta com una entusiasta de Vox, i aquí sí que ja marca força diferències, tot i que el partit té votants i simpatitzants a casa nostra. No sé si també ens odien tant, o s'odien a ells mateixos, en tant que catalans, a no ser que no s'ho considerin, més enllà d'un accident en el moment de néixer o venir a guanyar-se les garrofes.

En el fons de tot, és una manca de respecte als altres, als que no pensen com tu, als que potser en un moment donat han estat crítics amb tu o amb tot allò en que tu creus. Si no som capaços de respectar la diversitat i saber-hi viure, és un problema nostre, i no dels altres, encara que al final hi sortim tots perdent.

Desitjo tota la sort del món als argentins que han decidit trencar amb el passat i optar per una nova força política, que fa una mica de basarda, però sembla ser que volen el bé de tothom. A mi no m'agradaria que els seus amics de Vox fossin els que marquessin la política del meu país, però ells ho ha patit fins ara, i potser no tenien cap altre remei que optar per un canvi total. Que tinguin molta sort!

No és diàleg, sinó pressió

Fa temps quan parlàvem de la desafecció dels catalans pels maltractes d'Espanya dèiem que l'actitud del govern espanyol era contrari al sentit comú. Crèiem que si ens atenien diferent potser no provocarien que tanta gent s'apuntés a l'independentisme. Es tractava d'invertir el que havien promès, respectar la nostra llengua i cultura... La seva reacció era contrària i cada vegada ens anaven collant més.

Amb el nou govern de Rajoy ha vingut el discurs i la promesa del diàleg, però a mesura que passen els dies ens adonem que tot plegat era una enganyifa. La vicepresidenta ha instal·lat un despatx a Barcelona com per demostrar que hi seria sovint per dialogar amb el govern català. De moment però només ha dialogat amb els líders de l'oposició del Parlament català.

Realment no és diàleg el que pretenen imposar en les relacions entre Catalunya i Espanya, i avui ho deia molt clarament el líder del PP a Catalunya, el senyor Albiol. El que pretén el govern espanyol és ofegar-nos en les visites a Catalunya. Ser-hi més present per vetar qualsevol iniciativa que no els agradi, perquè a Catalunya adoctrinem els nens i nenes i els ensenyem a odiar Espanya.

Amb aquest discurs, que no creença, resulta molt difícil pensar que hi pot haver diàleg entre Catalunya i Espanya. Per més que sorgeixin idees i projectes com el que presenten els senyors Piqué, Borrell i De Carreras, no aconseguiran ofegar les aspiracions catalanes d'autogovern. La forma l'hauríem de decidir entre tots, però mai negar-nos el dret. 

El Partit Popular continua prepotent davant la incapacitat dels partits rivals, que tenen prou feina per mantenir-se units. És per això que els corruptes populars continuaran vivint de la renda, sense que res ni ningú els faci pagar el mal ocasionat. Entretant qui pot fer mal a Rajoy és el seu antic mentor, el senyor Aznar, que està furgant per crear un partit més a la dreta.

L'intel·lectual Félix de Azúa

A l'escrit d'en Carles Capdevila "Masclisme, classisme i de què serveix ser intel·lectual", jo li deia "Carles, estic totalment d'acord amb tu. Malauradament tenim una bona colla dels anomenats intel·lectuals que ens avergonyeixen. És cert que ells mateixos es desacrediten, però els hem d'aguantar tota la seva supèrbia."

No puc escriure millor el que molt bé diu en Carles d'en Félix de Azúa i altres intel·lectuals com ell, per més que m'ho proposés. Tot i així voldria manifestar el meu menyspreu a persones que sense excusa, per la formació rebuda, embruten la societat que els ha ajudat a ser on són.

Curiosament Félix de Azúa diu que ha votat C's i que ara no ho té tan clar. Si us hi fixeu us adonareu, si no ho havíeu fet abans, de quin és el perfil de les persones destacades dins de la formació de C's. Concreto 'persones destacades' perquè, com a totes bandes hi ha gent humil, voluntariosa i de bona fe, però és evident quin va ser el motiu de l'aparició d'aquest partit a Catalunya, i les persones que el varen crear i promocionar.

Dir que a les escoles catalanes s'ensenya a odiar Espanya o fer creure que aquí només parlem català i que els castellanoparlants són arraconats, menystinguts, i que si no marxen de Catalunya és perquè són massa grans per començar una nova vida en un altre lloc, no és tan sols mentir, sinó agredir la nostra societat, insultar-la. 

Com a català de llengua materna i que ha viscut en temps de la dictadura en què se'ns privava parlar-la, estimo enormement la meva llengua i la defensaré on sigui, però mai deixaré de banda cap persona que parli una altra llengua, sempre i quan em respecti. Personatges com Félix de Azúa, mai seran a la meva llista d'amistats, no pas per la llengua que utilitzen, sinó per insultar tot un poble i provocar que els espanyols que no ens coneixen ens arribin a odiar.

Qui és tan ingenu de demanar a Sánchez-Camacho que es disculpi?

Ni sensibilitat, ni transparència, ni estimació, sinó interessos econòmics. Espanya no pot perdre la gallina dels ous d'or i ho combat mentint i enfrontant els catalans amb els espanyols. Nosaltres tampoc hem estat encertats. Més aviat hem caigut en el parany dels diferents governs espanyols, però aquests mai s'han comportat de manera honesta. Els ha interessat que la resta dels espanyols ens arribés a odiar.

En un país normal, ningú aprovaria que el ministre d'Hisenda es negués a presentar les balances fiscals, amb l'argument que pot donar ales als sobiranistes. Tothom ho ha entès, però Espanya no és un país normal, i accepta i aplaudeix que el ministre no informi. Fa quatre dies aprovaven la llei de la transparència i a la primera de canvi se la salten. Les lleis a Espanya estan al servei d'uns quants.

La reacció del president extremeny vanagloriant-se dels recursos que aporta a la Universitat mentre Catalunya deu cinc mesos a la Universitat, quan està subvencionat amb un 26% del PIB, no té vergonya. Aquest és el país que ens estima i que diu que tots som iguals. Nosaltres som uns desagraïts, prepotents i interessats. Només volem independitzar-nos per la butxaca. 

Tot això és el que s'ha venut a la resta d'Espanya, des dels governs successius i la premsa casposa. El més trist de tot és, però, que això mateix s'ha dit des de casa nostra, per boca d'Alícia Sánchez Camacho i Albert Rivera, per defensar unes cadires, però mai Catalunya.