Verifactu

A mitjans de novembre, parlant d'habitatge en aquest blog, expressava la necessitat de legislar bé. No pot ser que s'elaborin lleis que grinyolen i que s'han de modificar al cap de poc perquè tenen escletxes importants per on s'escapen anomalies que es pretenien regular. Avui llegia la notícia de la rectificació del govern davant l'allau de queixes. Cal que la gent els faci veure que les coses no es poden improvisar?

Fa temps que el govern va decidir que a u de gener de 2026 les petites i mitjanes empreses i els autònoms haurien de canviar el sistema d'enregistrar les factures. Això no és una cosa que d'un dia per l'altre es pugui adaptar. Té la seva complexitat, a part del cost que representa. En aquest enrenou s'hi veuen implicades les empreses que ho hauran de facturar diferent, però també les empreses que han de proporcionar els programes i el manteniment del nou sistema.

Durant uns mesos, tothom que ha volgut fer bé la feina ha anat de bòlit per arribar a temps. Costos, nervis i nits sense dormir, que finalment no haurà servit de res perquè a darrera hora el govern ha decidit ajornar la data un any, per a les petites empreses, i un any i mig per als autònoms.

La pregunta que em faig és si els membres del govern són conscients de tot el que han provocat i si tenen la consciència tranquil·la. Què s'imaginen ara? Que tothom dirà que ho han fet molt bé, o tenen clar que els hauria de caure la cara de vergonya per no haver previst que els canvis no es poden improvisar?

Em sorprèn la mediocritat dels dirigents governamentals i la seva manca de responsabilitat a l'hora de prendre decisions que afecten tanta gent. Tenim un govern que avança molt lentament en la recuperació de la memòria històrica i trencar amb el passat, que encara ens colla, i, en canvi, es pren a la lleugera reglaments i lleis que són complexes i que afecten directament els seus administrats.

Governar vol dir donar serveis i facilitar la vida als ciutadans, en tots els àmbits, i no pas pressionar-los perquè un dia els passa pel cap una cosa, o bé reben un avís d'Europa. La decisió del Consell de Ministres d'avui alleugereix el patiment de molts petits empresaris, però no calia haver arribat a aquest extrem.

La gent gran té pressa

A l'Administració pública tot va massa lent. Avui, per exemple, llegia la notícia de l'ARA on s'informa que la conselleria de Drets Socials donarà un any més de pròrroga perquè les residències de gent gran s'adaptin a la normativa que data del 2015. Estem parlant d'ara fa deu anys i tens la sensació que amb bona voluntat hi ha hagut prou temps per adaptar-s'hi. Aquesta lentitud desanima els administrats, i sobretot les persones més vulnerables, que ja tenen una edat i que els dies compten. 

Fa uns dies parlava de les residències i de la necessitat de fer-ne un seguiment i control del seu funcionament. Avui es fa palès que l'administració és massa flexible en detriment del benestar dels usuaris de les residències, persones dependents que no poden ser ateses pels seus familiars, a casa, i són allotjats en unes condicions, no sempre òptimes, com es pot desprendre de la informació.

Voldria pensar que la decisió del govern català és prou meditada i no es tracta simplement d'anar donant llargues en detriment de les persones, beneficiant només els interessos de les empreses concessionàries, que potser han vetllat més pel rendiment del negoci que no pas pel benestar dels seus usuaris.

Llegia, fa pocs dies, que des del govern municipal s'ha fet la petició a la Generalitat per poder disposar de places sociosanitàries a la nostra vila. Una petició que vaig suggerir fa temps i que va semblar que demanava peres a l'om. Arenys compta amb un nombre important de places de residència geriàtrica, però qui necessita un tractament sociosanitari s'ha de desplaçar a fora, amb l'agreujant que la residència de referència ha tingut més d'una denúncia per les condicions i tracte rebuts pels seus usuaris.

És per això la mateixa insistència a fer un seguiment acurat del funcionament de les residències, amb usuaris que sovint són incapaços de valorar el tracte rebut, per les seves limitacions de salut i coneixement. La nostra societat ha de vetllar pel tracte a les persones grans i hem de fer els possibles perquè l'administració sigui responsable de tot el que passa portes endins. I tot això no pot eternitzar-se. Les persones grans no els queda molt temps i les solucions han d'arribar de pressa per no fer tard.

Posar ordre

Tenim tanta informació que ens perdem una mica. Una vegada se'm va escapar a dir que teníem massa informació i no ho diré més. El problema no es troba en l'excés o no d'informació, sinó en tot cas en la veracitat d'aquesta. De tenir l'habilitat de contrastar-la i, sobretot, de posar-hi ordre.

Si alguna cosa ens perd és la desorganització. La pròpia, però també la de l'administració pública, que fa moltes coses, però a vegades una mica disperses, sense seguir un fil conductor que t'ajudi a arribar al fons dels temes que ens preocupen o que necessitem resoldre.

He parlat moltes vegades en aquest blog de la finestreta única i no m'hi vull estendre, però sí que és important treballar per aconseguir que l'accés dels administrats sigui fàcil, sense la necessitat de saber quin organisme o institució pública té les competències d'allò que ens interessa. Aquí rau la importància d'una finestreta única real i eficaç.

El desmanec, però, també ve de passos inútils que ens entretenen i fan perdre el temps i els recursos que necessitem. El govern actual va dir-nos que volia posar ordre a l'administració. Ens va parlar d'eliminar la pràctica abusiva de cita prèvia i també ha començat a suprimir la necessitat de lliurar documents que la mateixa administració té o pot obtenir sense complicar-nos la vida.

Avui llegia la notícia de la presentació del Comitè d'Experts per a la Transformació i la Innovació Social (CETIS) encarregat de revisar l'àrea de Serveis Socials, amb l'objectiu d'agilitzar els tràmits per a l'obtenció de les prestacions i molt concretament en la fragmentació actual que provoca incongruències. Hem de poder adreçar-nos a l'administració sense haver hagut de fer cap màster en tramitacions administratives. La millora tecnològica ha d'anar acompanyada de la simplicitat dels tràmits. Al mateix temps, però, hem d'aconseguir racionalitzar aquests tràmits i eliminar tots aquells que són redundants i que no aporten cap valor afegit.

No sé com evolucionarà tot plegat, però si s'aconsegueix fer més fàcil la vida, treure profit de l'evolució tecnològica, optimitzar recursos i acostar l'administració a la ciutadania, haurem fet un gran pas. Si volem governar-nos és bo que aprenguem a fer-ho d'una manera eficaç i resolutiva.

Fer fàcils els tràmits administratius

Tot i que en vaig parlar aquí mateix, el dia 7 d'octubre, referint-me a la cita prèvia obligatòria, ara que se n'està parlant pels mitjans de comunicació, i que el conseller de la presidència, el senyor Albert Dalmau, ho ha explicat més detalladament, crec que és important insistir-hi. La paperassa, a l'administració pública, se'ns menja i ens sobrepassa. Cal posar-hi un aturador, i no tothom hi està disposat.

Els polítics passen i la paperassa es queda i, darrerament, augmenta i complica la vida de l'administrat. Diuen que molt es deu a la necessitat d'evitar la corrupció i els greuges comparatius, però això és una excusa de mal pagador. Som prou espavilats, o hauríem de ser-ho, per trobar sistemes de control perquè allò no passi, sense necessitat de complicar-nos la vida i fer tan difícil la tramitació administrativa.

El govern socialista de la Generalitat s'ha proposat millorar la tramitació, fent-la més fàcil, i una de les coses que ha promès, tal com us comentava l'altre dia, és l'eliminació de l'obligatorietat de la cita prèvia. Els avantatges del sistema no poden condicionar-ho tot de manera dràstica. Hi ha d'haver la possibilitat de presentar-te físicament a la finestreta i ser atès.

Deixo de banda, avui, el tema de la finestreta única, perquè això és un altre problema: haver de saber cada cosa qui te l'ha de tractar i on has d'anar a parar. 

Acostumo a parlar molt de sensibilitat quan em refereixo al tracte entre persones. I això s'accentua quan ens referim a serveis públics, multinacionals que no pots escollir, entitats bancàries, i un llarg etcètera. I en les nostres relacions amb l'administració pública, sigui local, autonòmica o estatal, l'empatia, la simplificació dels tràmits, l'amabilitat, el suport i informació, tot això, hauria d'estar a l'ordre del dia, i en el manual del funcionari de torn. No passa sempre, sobretot pel que fa a la simplificació dels tràmits, que molts d'ells es fan per internet, però que no són prou entenedors, sobretot pensant en gent gran, o persones poc avesades a l'ordinador.

M'agradaria que els nostres governants s'apuntessin, com a cosa a resoldre de manera urgent, facilitar els tràmits dels administrats. Que entenguin que hi són per facilitar-nos les coses, i no pas per complicar-nos-les. No és tan difícil, si hi ha bona voluntat i predisposició. Crec que no és demanar-los tant!

Autoritat i autoritarisme

Sovint confonem els dos conceptes i a la pràctica qui ostenta l'autoritat cau en el parany d'actuar amb autoritarisme. Quan això passa en un sistema democràtic on els càrrecs s'obtenen a través d'unes eleccions, vol dir que no anem bé, que alguna cosa falla i que estem funcionant com en un règim autoritari, amb poc respecte vers els administrats.

Exercir l'autoritat en un model democràtic, com el nostre, hauria de ser sinònim de servei a la comunitat en l'exercici del càrrec públic, a qui li devem respecte i reconeixement. En cap cas ha de comportar coerció ni dirigisme absolut amb tics de despotisme i menyspreu. 

El reconeixement a l'autoritat és important, però aquest no s'ha d'obtenir a base d'actituds despòtiques ni exercint el poder de manera absoluta, sinó demostrant la capacitat de governar, l'empatia vers l'administrat i l'actitud de servei a la col·lectivitat. 

No és estrany que es produeixin desajusts entre governants i administrats, quan hi ha una manca de respecte i un canvi d'actitud dels que exerceixen el poder. Si bé és cert que els governants han de fer complir les normes bàsiques que ens hem fixat, cal tenir en compte els drets dels ciutadans i la seva llibertat d'expressió i crítica.

Crec sincerament que estem passant per una etapa força grisa, amb uns governants que han perdut el nord, que ni tenen la capacitat per dirigir les institucions públiques en un moment de crisi i conflicte, i molt allunyats de les persones que els han escollit. 

El cas concret de Catalunya és preocupant. L'autoritat del president del govern i el seu equip està més que qüestionada, i així difícilment es pot governar amb èxit i bons resultats. Quan no hi ha prou arguments per justificar segons quines decisions es posa en perill la governabilitat del país, i si això passa en uns moments problemàtics, amb dificultats econòmiques que deixen un percentatge de famílies molt alt en la pobresa, la situació encara s'agreuja més. 

En alguna ocasió he parlat en aquest mateix espai de l'esperit de servei que hauria de presidir en les relacions entre governants i ciutadans, i aquest no ha d'estar en contradicció amb el principi d'autoritat, que és important en tota societat organitzada, però sempre lluny d'un autoritarisme desproporcionat i sense justificació, que allunya la població dels seus dirigents, i malmet la convivència.

Com acostar l'ajuntament als vilatans?

Ahir vaig seguir per Internet uns moments del Ple municipal d'Arenys de Mar del mes de setembre. Va ser un Ple molt llarg, però de la poca estona que vaig estar seguint-lo en voldria destacar un parell o tres de coses que considero importants. 

Els vilatans desconeixen el funcionament de l'administració pública, i això fa que sovint escoltis crítiques que probablement no es farien si es tingués aquest coneixement. Seria bo trobar la manera de fer pedagogia perquè tots plegats sabéssim com funciona i potser podríem aportar suggeriments per millorar-ho, tenint en compte les limitacions legals que deixen poc marge de maniobra. El que seria desitjable és que totes les persones que tenen la intenció d'entrar a formar part d'un consistori municipal coneguessin prèviament quina és la dinàmica i, si més no, la Llei de Règim Local de Catalunya.

L'altra consideració és la necessitat de reconèixer la voluntarietat de 17 persones per dedicar bona part del seu temps lliure, sobretot les que no hi tenen dedicació plena, per treballar per a la millora de la vila. Aquest aspecte no es té gaire en compte a les xarxes socials i prima la crítica pels errors, o el que encara és pitjor, es fan afirmacions fora de lloc sense cap base per sostenir-les. El moment de l'acomiadament de la regidora de la CUP, al marge de les circumstàncies que ho varen provocar, va ser emotiu i d'alguna manera explica aquest esforç personal per dedicar el temps a la vila.

I un tema que penso que no està prou definit, i que es podria solucionar amb una modificació del Reglament Orgànic Municipal (ROM) és la participació ciutadana. El Reglament deixa ben clar com es pot intervenir en el Ple, i parla específicament d'intervenció, però en cap cas obliga a respondre per part de l'alcalde, en aquest cas alcaldessa, regidors o regidores a qui es faci la interpel·lació. Crec que seria bo que el ciutadà que hi intervé tingués l'oportunitat d'obtenir una resposta en el mateix Ple municipal.

Com en totes les coses, cal bona voluntat a l'hora de fer i desfer, i deixar una mica al marge la intencionalitat de les preguntes, l'opinió dels participants o el rerefons que hi pugui haver. Una democràcia participativa, com ens agradaria a molts, passa per facilitar l'intercanvi d'opinions entre administrats i governants. Tot el que es pugui fer per acostar l'administració als ciutadans serà en benefici de la convivència i el respecte i confiança cap als nostres governants.

Només ens faltava que es barallessin descaradament

Ahir parlava de la ineptitud del nostre govern, avui hi afegeixo les baralles entre consellers que compliquen encara més la governabilitat del nostre país. Hem tingut un president que ens ha avergonyit a molts i que ha estat incapaç de liderar un govern actiu i eficaç. Ara el tenim inhabilitat, no tenim president, i s'ho reparteixen entre els dos socis de govern, que estan enfrontats i més ho estaran a mida que ens anem acostant a les eleccions.

Si a la ineptitud dels consellers i conselleres hi sumem aquest enfrontament entre els dos socis de govern, no podem esperar res de bo, i entretant el país sense ningú decent que en porti el timó. Ja fa massa temps que anem a la deriva i ens acostem a un final catastròfic, però el pitjor de tot és que tenim poques esperances en què millori amb les eleccions.

Les possibilitats que amb les eleccions del mes de febrer en surti un govern fort capaç de treure'ns de l'atzucac en què ens ha ficat el govern de Torra, són mínimes. Estem en la disjuntiva independentistes contra unionistes, i tot fa pensar que tornaran a ser els primers els que obtindran la majoria, però la suma serà entre forces barallades, sense que se n'esperi una reconciliació.

La possibilitat que es fes el tomb i que fossin les forces unionistes les que triomfessin, tampoc no hi ha perspectives que juntes poguessin governar. Són massa dispars, i molt malament ho hauria de fer el PSC i Comuns per acceptar una aliança amb el PP i Cs. Aquests tampoc tenen grans expectatives, sobretot davant la possibilitat, més probable que mai, que Vox entri al Parlament.

Doncs, amb aquest panorama tan poc prometedor, els administrats estem patint la mala gestió dels nostres governants, les seves baralles i desencerts, sense esperança de trobar una solució que ens tregui d'aquest pou tan gris i trist.

El cas que en fan de la militància

Avui en parlava en Xavier Roig en el seu article setmanal a l'ARA, i acabo de llegir a les xarxes socials que alguns diputats de Ciutadans estan en contra del canvi de cap de llista per a les eleccions autonòmiques. Certament l'exemple de C's és una mostra del que dic sovint sobre la representativitat dels nostres polítics i del funcionament poc democràtic dels partits polítics.

La decisió de la direcció de Madrid de substituir Lorena Roldan per Carrizosa, quan ella havia guanyat les primàries, que segons els estatuts interns del partit son les que validen els candidats, és una mostra de desautorització de la militància. Si a dins del partit ja no funciona la democràcia participativa, com volen que ens creiem que la defensaran a les institucions on hi tinguin representació?

Mai no he format part d'un partit polític, perquè no he vist clar com acostumen a funcionar. La manera com els militants aconsegueixen ocupar els primers llocs, al marge de la seva qualitat i capacitat de treball. Tenim mostres d'aquesta manera de fer a tots els partits polítics, i no és estrany que cada vegada siguin menys competents.

Estic d'acord amb en Xavier Roig, que sempre ha defensat models democràtics com l'anglès, on es vota la persona i no el partit. És una manera d'incentivar les persones a presentar-se a les eleccions, i a treballar per aconseguir l'èxit personal. Si un polític no és competent, la següent vegada ja no el votaran. 

Catalunya no ha estat capaç de ni aprovar una llei electoral pròpia, i encara menys, un canvi en el seu funcionament, a base de llistes obertes on els administrats puguin escollir les persones que prefereixen. Res és fàcil, però el pitjor de tot és no tocar res per viure tranquils. Els partits polítics haurien de canviar molt per aconseguir que realment els fruits dels representants escollits siguin positius.